La unió mediterrània

Una persona la considera brillant quan em sorprén. La mateixa nit de les eleccions Sarkozy em va sorprendre immediatamente. Només els grans personatges polítics tenen la capacitat de canviar immediatament de rol. Sarkozy ho va fer. En dos minuts va deixar de ser el candidat conservador al President de tots els francesos. Com si realment haguera escrit eixe discurs quan era menut, com si realment el tingura previst des de fa anys.
Sarkozy va fer al·lusió directa a un projecte al que no tenia cap obligació de fer referència per "experiment": la Unió Mediterrània. Només va ser una menció, un brindis, una declaració d'intencions. Des d'aleshores he estat un poc pendent del tema per si algú agafava el guant. No he llegit res i em torne a soprendre.
Dins del concepte d'interdependència que els taronges del BLOC hem triat per al nostre ideari polític es parla de la necessitat de repartir les competències en els estaments més eficaços i pròxims als ciutadans. La disjuntiva a la que constantement ens aboca un estat espanyols monolític (una nación=una lengua=una cultura) ens ha obligat a les nacions perifèriques a buscar mecanismes per atenuar el poder central de Madrid. La Unió Mediterrània és una oportunitat més. Una molt important. El Principat, les Illes i el nostre país haurien de ser els primers interessats a pujar a un viatge d'aquest tipus. Ens uneixen moltes coses amb Alemanya. Segur. Però també ens uneixen moltes coses amb els països del nostre mar mediterrani.
El pont de novembre de 2006 vaig estar a Itàlia i sincerament -excepte per la llengua- em vaig sentir més pròxim a una manera de viure que quan he estat a Galiza o Euskadi.
Em sent valencià de cor, espanyol heterodox, europeu convençut i mediterrani emergent. I crec que m'agradaria institucionalitzar tots els meus sentiments.

La deslocalització del talent

Un senyor català però que viu i ensenya als Estats Units -això sempre és important- diu que el procés de deslocalització és imparable i que afectarà també al talent. Fins ara, les deslocalitzacions s'havien bassat en una política de reducció de costos salarials a igual servei. Es referia activitats rutinàries, mecàniques o que no requerien valor afegit al talent o la creativitat. Sembla que ja no és així. Ja resulta habitual que activitats de talent reduït com ara l'atenció telefònica vagen a països més barats -especialment sudamericans-. Molt prompte la deslocalització arribarà al talent. Diuen que les empreses treballaran amb equips multidisciplinars i multilocalitzats on es troben els millors cervells de cada nació/civilització.
Hi ha països que es caracteritzen per la seua creativitat. Argentina n'és un clar exemple, però m'agrada pensar que el País Valencià també ho és. I la veritat no sé si d'inici serem localitzats per alemanys o americans o deslocalitzarem a Argentina i Índia.
Quina mala sort que no es puga deslocalitzar el talent per votar. Perquè al País Valencià...ahí sí que no ho encertem.

La qüestió antiespanyola

Personalment crec que el marc espanyol ja és inqüestionable en este país. Podríem construir una força valencianista, entenent per valencianista la que sense deliris independentistes fa força de les posicions més pròximes als valencians. El nostre poble ha donat sobrades mostres d'adhesió a un projecte espanyol. Jo crec que qualsevol de nosaltres sap que és espanyol però li agradaria que Espanya fora d'una altra manera. Potser com Suïssa que envia un cantant en cada llengua oficial per rotació cada any. Algú imagina un cantant en català a OT? Un país on la primera emissora de música posa música en anglés, francés i castellà però mai en cap de les altres llengües espanyoles no castellanes.Supose que dient estes coses entre en el camp de risc de l'heretgia però no me sent antiespanyol. Estic certament cómode en el marc de relacions econòmiques espanyol-europeu-occidental, i en el marc de relacions laborals. Em resulta molt útil conèixer el castellà i el parle habitualment tot i que la meua llengua més estimada siga el valencià.El problema és que l'espanyolisme és molt imperialista i resulta de vegades agressiu fins i tot d'una manera inconscient.D'altra banda, dins d'esta evolució personal que intente no ofegar-me en este partit he pres la decisió de deixar de dir-me a mi mateixa nacionalista. Jo sóc valencià. Valencià és, per a mi, qui viu i treballa al nostre país i en vol ser. En tot cas i donades les circumsntàncies de falta de dignitat del meu estimat país puc donar el pas i convertir-me en valencianista. Tinc un fum d'amics que es consideren espanyols i no diuen ser nacionalistes. Jo també tinc el mateix dret. No sóc nacionalista. Sóc valencià. I això no significa rebutjar res. Significa estimar alguna cosa.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com