Lugares comunes

Días de gloria y merienda son sueños en tu cabeza
Noches de cromos y leyenda que son recuerdos sin certeza

Comandos en G y equipos en A
sus nombres acuden como Starscky y Hutch
con coches fantásticos con lo que patrullar

Tu y yo tenemos algo en común
espacios, historias, lugares y luz
Tu yo lo vimos todo en azul
pirañas, chanquetes, ballenas e iglus.

Recreos interminables y veranos sin acabar
Destellos de belleza que son tu propia naturaleza

Si los amigos ya no son como Felix, ni quedan maestros como don Dimas
Vuelve a tus lugares comunes y refugiate detras.

Agregame a tu amor

Cada vez que miras al cielo compartes las estrellas
Cada vez que miras al suelo regalas una flor
Cada vez que miro tu sonrisa sonrio un poco yo
Cada vez que tu me escuchas me acerco a ti sin voz

Invitame a tu vida, agregame a tu amor
soy adicto a tu piel y vivo cautivo de tu corazón

Cada vez que respiras me ahogo un poco más
Cada vez que lloras las lágrimas pesan más
Cada vez que te escucho leo historias en condicional
Cada vez que tu me abrazas mi pecho late de verdad


Invitame a tu vida, agregame a tu amor
soy adicto a tu piel y vivo cautivo de tu corazón

La gente normal

No llevamos armadura de piel artificial ni usamos cremas de felicidad. No nos disfrazamos de popularidad y siempre nos gusta pensar en plural. Nos gusta creer en la verdad porque crecimos a golpe de diversidad.

Nosotros somos de esa gente normal que es la gente realmente especial. Nosostros somos gente normal que piensa con la piel y que respira de verdad

No hacemos viajes en clase especial ni presumimos de nada en propiedad ni vendemos humo al hablar. Nos une un gesto de complicidad y nos asusta el vertigo de la realidad. Huimos del fondo de la mediocridad.

Nosotros somos esa gente normal que busca gente realmente especial. Nosostros somos de esa gente normal que piensa con la piel y que respira de verdad.

El nuevo orden de Nuremberg

Los altos mandos del ejercito nazi fueron enjuiciados en Nuremberg. Toda su defensa fue siempre basada en la obediencia. Todos, absolutamente todos, simplemente, obedecían ordenes.
Tiempo después se realizó un experimento sociológico en Estados Unidos. Se trataba de proporcionar descargas eléctricas de diversa intensidad a una persona conectada a unos electrodos. En realidad se trataba de un actor que según la intensidad proporcionada gesticulaba con mayor o menor intensidad. Los participantes llegaron a dar descargas que podrían producir la muerte a pesar del evidente dolor del "actor descargado". Nadie decidió no hacerlo. Todos obedecían ordenes.
La estructura empresarial empieza a poblarse de cargos intermedios bajo el nuevo orden de Nuremberg. Un ejercito de cobardes ha invadido nuestro tejido financiero y productivo. Eso sí. Siempre obedecen órdenes.

Navidad

La Navidad cada vez empieza antes y cada vez dura menos. En Navidad cada vez se encienden más luces y se apagan más sueños. La Navidad se ahoga en un oceano de consumo injusto e insostenible. Los regalos ya no se hacen. Ahora solamente se compran. La Navidad ahora hace caja en lugar de hacer recuento. La Navidad ya no tiene cuentos sino contables.

Yo creo en una Navidad donde los padres bajen por los balcones a los parques en lugar de escalarlos. Mi Navidad no tiene árbol porrque tiene un bosque lleno de complicidad. Mi Navidad no tiene luces porque tiene un cielo lleno de estrellas de amistad.

Esta Navidad regala valores. A casi nadie le quedan. Seguro que les hacen mucha falta.

Interdependència

Interdependència: En un entorn de revisió i repartiment de competències que històricament s'havia reservat l'Estat, Convergència Valenciana reclama l'aplicació del principi de subsidiaritat de manera radical. La competència normativa ha d'estar tan a prop del ciutadà a qui servix com siga possible. Defensem, per tant, una Comunitat Nacional Valenciana, inserida dins de l'Estat Espanyol però amb protagonisme i dignitat. Un País Valencià visible, l'Antic Regne de València viu i capdavanter.

Pensament ampliat

Pensament ampliat: Som valencians i analitzem els problemes des d'una perspectiva valenciana però amb visió de conjunt. Tenim un projecte de modernització per a Espanya i inserim la nostra ideologia dins de la tradició europeïsta més pura.

Pau simbòlica

Pau simbòlica: Per a Convergència Valenciana és el moment d'abandonar definitivament simbologies i noms que trenquen consensos bàsics o vagen contra el sentiment popular del poble valencià. Els símbols ho són si servixen al poble i el poble els mira com a propis. Per això defensem la llengua dels valencians, el valencià, que formant part d'un àmbit lingüístic més ampli, té formes pròpies que cal mantindre i potenciar. Per això ens agermanem sota els plecs de la nostra senyera però també respectem l'ús d'altres senyeres històriques del valencianisme polític.

Pactabilitat

Pactabilitat: Convergència Valenciana naix amb clara vocació de servir a la seua nació, la nació valenciana amb una visió de país. Els valencians hem d'avançar com a poble i fer-ho des d'una perspectiva valencianista. Per això, Convergència Valenciana farà de la seua capacitat de pacte un valor afegit per poder condicionar en clau valenciana qualsevol acció de govern des del Palau de la Generalitat.

Equidistància

Equidistància: Els valencians hem estat relegats històricament a un paper secundari tant pel corrent regionalista català com pel poder regionalista espanyol. Aquesta subjugació del projecte valencià ens obliga a superar aquesta visió i situar-nos a distància de Madrid i de Barcelona.

Centralitat política

Necessàriament si els valencianistes volem influir en el nostre futur haurem de fer-ho des de la centralitat política. La Comunitat Valenciana serà de tots els valencians o no serà. Per poder arribar a les classes populars valencianes el valencianisme política beu de les dues fonts ideològiques més importants de la tradició europea: la socialdemocràcia i el liberalisme que han sigut capaços de forjar una Nació Europea amb peculiaritats específiques dins d'un món globalitzat.

Valencianisme de superació

Valencianisme de superació: Des del seu naixement com a corrent polític, el valencianisme ha optat per camins diferents. El valencianisme anterior a la dictadura espanyola no va trobar continuació sinó molt al contrari un trencament amb el valencianisme d'arrel fusteriana i el seu contrapes "blaver". Als anys huitanta i noranta sorgixen els primers intents de valencianisme d'integració entre les dues tradicions recent creades. Per a Convergència Valenciana és hora d'abandonar l'integracionisme amb un valencianisme de superació que combine els aspectes positius de les diverses tradicions. Un valencianisme que no és la suma sinó la superació de les visions fragmentades del valencianisme polític.

Un poble en moviment

Nostàlgia

Silenci

La pilota basca

25 anys de reconversions

Fàbrica

Jo no vinc de cap silenci

L'any més llarg

El Port dels anys 80

La lluita contra el tancament de AHM

La Fàbrica

Bibliografia

La memoria necesaria.Historia de Puerto Sagunto I. Autor: Bonaventura Navarro. Sagunto, 2003. Martinez Impresores.
Diccionario Biográfico del Camp de Morvedre. Autor: Emilio Llueca Ubeda.
Mineria y Siderurgia en Sagunto (1900-1936).
Manuel Girona Rubio. Edicions Alfons el Magnànim.
Urbanismo y arquitectura industrial en Puerto de Sagunto (1907-1936). J. Martin Martinez. Ediciones Caixa Sagunt. Valencia, 1990.

Alameda anys 80



Mentides d'anar per casa

En política municipal també hi ha una sèrie de Lleis de Murphy. Quan estàs dins les coneixes i saps que actuaran de manera automàtica. Algunes són mentides clamoroses. D'altres són simplement mentides benintencionades. Per exemple, davant de qualsevol tema que una opció no vulga aprovar només cal dir que cal obrir un debat i mirar-ho amb deteniment no siga cosa que ens precipitem. És una fòrmula d'èxit. No falla mai. Ningú no es pot negar a mirar una cosa amb més deteniment. La precipitació no és bona.
Una cosa així ens va passar durant el primer any de legislatura. El programa del Bloc estava ple de coses menudes. La major part afectaven a temes de mobilitat que els Garmu dominen a la perfecció. Però heus ací que a algú no li venia bé dir que teníem raó. I el regidor de trànsit i mobilitat Jose Luis Martí trobava la cohartada perfecta: "hem d'esperar a l'estudi de mobilitat".
La cosa canvia quan les idees són seues o dels seus amics. Encara no hi ha estudi de mobilitat. Això sí, al pacte figuren tres rotondes. A les inversions de l'estat algunes més.
Jo proposaria que no feren l'estudi de mobilitat. Total, estudiar és cosa de nanos.

Gracias Maria Isabel


Cuando uno hace política en una ciudad grande y sociológicamente urbana nunca sabe exactamente lo que piensan sus vecinos de tu trabajo. Sabes quienes son los que se quejan y los que te critican. Pero nunca llegas a saber quienes te miran con emoción. Tu carta me ha tocado dentro. Los votantes del BLOC en el Puerto no son muchos pero son especiales. Y ahora recuerdo por qué valió la pena dejarme el alma durante cinco años en algo en lo que creía. Creo que, en parte, puedo hablar por Nacho también. En el tiempo que tuve el privilegio de trabajar con él creo que intentamos aportar un poco de aire fresco a una casa con las ventanas cerradas como es la política de este municipio. Intentamos hacer política de calles blancas de barrios obreros, la que hemos respirado desde pequeños para hacer llegar la sensibilidad diferente y diferenciada de los que crecimos y vivimos al pito de una Fàbrica. Quisimos labrar el valencianismo en el Puerto y el Puerto en el valencianismo. Intentamos que las grandes cosas pequeñas tuvieran un flexo que las alumbraras. Trabajamos la sofisticada política de ir por casa. No queríamos dar respuestas sino obtenerlas, y nos gustaba más las preguntas sencillas que las respuestas grandilocuentes. Intentamos no pedir la limosna del voto cada cuatro años sino ganarnoslo con trabajo. El tiempo que trabajamos juntos tratamos de construir una lluvia fina de propuestas en positivo en lugar de una tempestad de acusaciones y enfrentamientos. Pusimos la cara por un proyecto en el que creíamos. La posibilidad de creer en la política como el trabajo para tus vecinos, la posibilidad de crear un espacio de valencianismo progresista. Creimos en el rigor, en el trabajo y en la prudencia. Trabajamos por la flexibilidad lingüística como práctica de entendimiento. Pero la política no siempre es un campo fertil para plantar lo que tu quieres. A veces no es buena época para plantar y otras la tierra simplemente no da para más.
Pero leyendo tu carta encontré el tiempo que había perdido. Quizá algún día Nacho y yo volvamos a pedir tu confianza. Y nos gustaría pensar que nos la volverías a prestar.
Perquè la confiança importa. Els valors importen. La imaginació importa. I el Port importa.

La generació desdibuixada i desanimada.

Les cròniques de la generació del desencís i la mirada perplexa.

Vam crèixer amb poemes i promeses escrites a la pell . Poemes d’una èpica de la quotidianeïtat marcada per nens menuts abocats a la recerca de la seva mare que anys després va morir a mans de la competitivitat, la productivitat i el pragmatisme. No volíem que Chanquete se n’anara del vaixell per construir pisos però els busquem en una tercera línia de platja que ocupa una primera línia en la nostra columna financera . Promeses d’una recompensa justa al sacrifici d’omplir els nostres caps de coneixements sense massa sentit . La nostra orientació mai no va nàixer de la raó sinó de la intuïció. Som la generació dels dibuixos animats. Una generació que va crèixer al voltant d’un aparell situat al mig de la sala on l’estructura familiar quedava marcada i la dialèctica interna era compartida com el jugador d’escacs respecta els límits de cada fitxa. Era un aparell que tenia vigilia i somni. Era un aparell que requeria un objectiu per posar-se en marxa. Mai no ens va fer companyia perquè la companyia té una composició electrònica bàsicament humana. En aquells episodis viviem al ritme d’abelles i llagostes, un ritme trànquil que ens van prometre abans de pujar a la muntanya rusa de la vida adulta . Aquell aparell vivia al centre de les nostres llars però mai no va ocupar el centre de les nostres vides.
Jo forme part de la generació del desencís. Una generació que va crèixer obligada a competir cooperant. La generació que va inventar la ruta del bakalao per evadir-se de la construcció del sentit d’una vida que ningú no els va anunciar que seria complexa. Una generació que va passar de zero a cent apuntats obligatòriament a una cursa de gestió de l’evasió on el moviment conflictual esdevenia “movida”
Jo no vinc de cap silenci però sé molt bé que és tindre una llengua maltractada. Un nadó lingüístic naixia entre els grans de l’acné de les nostres vides. Una força que era més forta en un lloc que en uns altres. I una llei d’ús i ensenyament que es va quedar sense primer cognom. Mentre el nord esdevenia el nostre quartell d’hivern des d’on diuen que venien pàgines en blanc amb el nostre nom.

Jo vaig crèixer entre herois que cantaven cançons tristes en carrers amb nom de muntanya on els rebels escapaven amb somriures bèlics . Les constructores passaren de tirar murs a construir-los.
Vam haver de sobreviure passant del Colacao al Cacao maravillao fins arribar a gats que volen viure a l’aigua. Per a nosaltres transigir era transitar amb nits de transistors. I una tertúlia encara era un lloc on la gent parlava al voltant d’un café, bombó, tallat. Fins que va arribar el café per a tots d’una atomització sense bomba que situa personatges interpretats per ells mateixos. L’única cosa que coneixíem rosa sempre va ser una pantera. I la única xarxa que ens resultava previsible servia per a pescar mentre ara ens acosta a persones estranyament pròximes a nosaltres que viuen ben lluny.

Som la generació desdibuixada i desanimada que dorm com la mare de Yaki i Nuca mirant l’aparell que va entrar en sa casa però es va colar en les seues vides. L’aparell que va remoure consciències ara conviu amb narcòtics que ja no formen cap departament. Vivíem en paral•lel però vivim en una xarxa d’imputs amb leds rojos i verds que ens obliguen a encertar.
Perquè nosaltres pensàvem que un extraterrestre podia viure en una casa sense que ningú no se n’assabentara. Pensàvem que les families tenien “enredos” que mai no complicaven l’existència. Que els problemes podien crèixer i els prínceps vivien a Belair. Sabíem que els superherois sempre portaven els calçotets per fora del tratge i que els cotxes eren fantàstics per la seua lleialtat.
Som la generació dels dibuixos animats. Una generació desdibuixada i desanimada que fa cròniques de desencís. Una generació que assisteix perplexa mentre tot allò que li va passant configura la seua vida.

Ulleres valencianes

Em fan enveja aquells que creuen que miren al món amb total objectivitat. Aquells que no creuen estar plens de pre_judicis culturals que han menjat i digerit sense haver-los cagat encara. No existix la mirada pura. Mirem amb els ulls de la nostra època, del nostre aprenentatge i de la nostra experiència.
Jo porte ulleres valencianes. Sóc un xiquet curiós que vol tocar-ho tot i mirar-ho tot. Però sé que ho faig amb ulleres valencianes. Les que he heretat. I com a bon hereu vull gestionar amb eficàcia el patrimoni immens que m'ha arribat per fer-lo tan gran com puga per als futurs hereus.
Fuig de l'aldeanisme però no fuig de les meues circumstàncies gassetianes. Les meues circumstàncies són també jo. I també mire un futur globalitzat d'incertesa. I també m'agrada l'intercanvi cultural des del respecte mutu. I també busque espais de convivència on ser tolerat en la meua diferència. I tot això, ho faig amb ulleres valencianes.
I si algú pensa que no porte ulleres, que s'ho faça mirar. No siga cosa que allò que mire no ho puga vore.

Canya valenciana: la ruta del Bakalao

Les noves tecnologies permeten tindre una actitud activa en la dieta audiovisual. En este sentit fa temps que em resistixc a menjar sempre el "menú del dia". Internet em permet vore allò que m'interesa i quan m'interesa. I ahir vaig triar mirar un reportatge de Línia 900 sobre què va ser de la Ruta del Bakalao.
Jo era un adolescent en aquella època. Pocs diners i tampoc massa ganes d'eixir de festa. La meua vida transcorria entre records d'un camp de futbol. Jo no hi vaig participar en aquella moguda però em fa fastic comprovar com la moguda madrilenya és un exemple a seguir i la Ruta del Bakalao una conducta desviada. La Ruta del Bakalao sorgix de la necessitat d'audiència del jovent valencià de l'època. Enmig de números clausus, reformes educatives, massifiacció en les aules i promeses de bons treballs que esdevenien percentatges enormes de desocupació. Els joves valencians decidirem exercir el nostre dret al conflicte social i ho fèrem des de l'evasió. Ara som arquitectes, advocats, comercials o encarregats de manteniment. I en aquella època necessitàvem fugir d'un futur incert, de les expectatives, de les mentides programes de profecies de terres promeses inexistents.
La ruta era viure el present intensament, allargar-lo tant com per fer desaparèixer el futur immediat. La ruta no era només un cap de setmana d'intensitat festiva i consum de drogues.
La droga era la substància evasiva que et permetia somniar amb el present. El refugi de l'atàvic repercutia també en la música. Sons tribals de liturgies màgiques que es ballen a la lluna de València. No és casualitat que la música makina sorgirà al nostre país. És la música més semblant a una mascletà. La cultura del soroll. Escoltar els greus a la panxa. Fixar els aguts als pulmons. Una guerra de woofer i twiters.
La ruta no era una culture club esnob sinó una cultura de carrer. En aquell maremagnum no s'entenia de diferències socials. Des d'eixa perspectiva va ser un moviment igualitarista. Cultura de carer. El parking també és carrer. El lloc on relacionar-se i crear la llegenda urbana de Wendy a Spook. El lloc perfecte per un encontre casual.
Els valencians en general i els valencianistes en particular mai no hem reivindicat la ruta. Mai trobarà vosté una carpa de música valenciana de ball en cap acte del valencianisme polític. Esquerra sempre en monta una. Nosaltres no. Nosaltres no volem saber res de la ruta. La dècada on la música dance valenciana va regnar al món.
I segurament algú dirà que hi havia drogues i que la gent conduïa. No res diferent del que passava a l'Imperi Romà ni res que no passe ara i sempre. La ruta va ser la manera d'expressar d'una generació de valencians per a dir: aneu a fer la mà. Amb les vostres mentides i amb les vostre promeses. Ahir ja no existix. Demà encara no existix. Existix hui.
Després va vindre Nieves Herrero. La ruta es va estigmatitzar i els homes grisos de Momo s'encarregaren de matxacar-la. I poc després arribaven "los bailes latinos" per substituir els tambors de la makineta.
Però a mi els divendres encara m'agrada escoltar "es fin de semana, comienza el festival".

El Goigisme

Alguan vegada hem parlat de les diferències entre el portenquisme i el segregacionisme. Portenquisme és una convicció de saber-se part d'una entitat social que es diu Port de Sagunt amb característiques pròpies diferents i diferenciades dins de la ciutat, dins de la comarca i dins del País Valencià. El segregacionisme abarcaria una variant augmentada i esbiaxada d'esta identitat que condueix un procés administratiu des de pautes identitàries excloents i conflictuals.
Encara convindria filar més prim per entendre la realitat sociològica d'esta ciutat. Dins del segregacionisme hi ha hagut propostes i concrecions més racionals -com ara la d'Isabel Martinez- construida sobre argumentacions històriques i també ideològiques d'arrel marxista. L'arriba de Jaime Goig configura una nova manera de fer segregacionisme: el Goigisme.
El Goigisme és èpic i basat en l'imaginari audiovisual configurat a la societat espanyola durant els últims anys. És un plat que combina ingredients d'antinacionalisme i antivalencianisme que formen part de la fauna autòctona. Això es combina amb un poc d'èpica de nacionalisme conflictual provinent d'Euskadi -lluita de carrer i pamflet- però també d'Irlanda -recordem el famós article "En el nombre del Puerto" recordant les dues pel·lícules "En el nombre del padre" i "En el nombre del hijo" sobre la lluita irlandesa. Precisament la segona d'estes pel·lícules reflectia una vaga de fam. Curiosa casualitat. El Goigisme és una construcció èpica d'herois i vilans, de bons i dolents, de blanc i negre. Una polarització que només cau quan es nega. Les escenificacions braç en alt, la dramatització dels plens de les segregacions són símptomes d'una mateixa malaltia, la malaltia de la eternitat, la malaltia del qui pensa passar a la història, la malaltia de la grandiloqüència, la travessia del desert cap a la terra promesa, el profetisme èpic.

El sistema de franquícia


Moltes vegades s'ha parlat des del nacionalisme perifèric del sucursalisme. S'ha criticat el fet que les sucursals a València dels partits amb presència estatal no tinguen capacitat de decisió sobre temes fonamentals que afecten els seus territoris. Resulta curiós, per tant, que ningú haja analitzat el funcionament del BLOC des del mateix punt de vista; el punt de vista d'organització empresarial.
Les estratègies empresarials existeixen sempre. No tindre estratègia o no ser-ne conscient no significa que no existixca. El BLOC ha optat per un sistema de franquícia. D'esta manera atorga una marca genèrica a un conjunt d'iniciatives descoordinades i incomunicades que funcionen en cada poble en funció de les seues necessitats. El miracle empresarial del BLOC és que a pesar de romandre incomunicats els misatges mantinguen una certa coherència innata i trobada més que no buscada. El sistema de franquícia és còmode i permet adpatar-se al terreny. Des del punt de vista municipal és un bon sistema. La franquícia demana de la central el producte que necessita -visita del Diputat Autonòmic- que diu exactament allò que li dicta el versador d'albaes local.
El problema és la inexistència d'una visió global, de País, d'Estat, d'Europa o del món mundial que diria Mafalda.
Revisar el sistema de franquícia sense arribar al sucursalisme és un repte molt complicat. Està el risc de passar-se i està el risc de les resistències locals. El poder més important del BLOC està als municipis, els tresors de la corona estan als municipis, i les resistències a fer cessions de sobirania vindran dels municipis. Són massa anys de franquícia per ara canviar el model.
Potser fins i tot, la franquícia siga el refugi del futur. Davant la trajectòria descedent del valencianisme politica en les sues cites electorals un conjunt coordinat en xarxa d'iniciatives locals que mantiguen encesa la torxa del valencianisme. Arrelats a la terra. Units per les branques.

El sistema de franquícia


Moltes vegades s'ha parlat des del nacionalisme perifèric del sucursalisme. S'ha criticat el fet que les sucursals a València dels partits amb presència estatal no tinguen capacitat de decisió sobre temes fonamentals que afecten els seus territoris. Resulta curiós, per tant, que ningú haja analitzat el funcionament del BLOC des del mateix punt de vista; el punt de vista d'organització empresarial.
Les estratègies empresarials existeixen sempre. No tindre estratègia o no ser-ne conscient no significa que no existixca. El BLOC ha optat per un sistema de franquícia. D'esta manera atorga una marca genèrica a un conjunt d'iniciatives descoordinades i incomunicades que funcionen en cada poble en funció de les seues necessitats. El miracle empresarial del BLOC és que a pesar de romandre incomunicats els misatges mantinguen una certa coherència innata i trobada més que no buscada. El sistema de franquícia és còmode i permet adpatar-se al terreny. Des del punt de vista municipal és un bon sistema. La franquícia demana de la central el producte que necessita -visita del Diputat Autonòmic- que diu exactament allò que li dicta el versador d'albaes local.
El problema és la inexistència d'una visió global, de País, d'Estat, d'Europa o del món mundial que diria Mafalda.
Revisar el sistema de franquícia sense arribar al sucursalisme és un repte molt complicat. Està el risc de passar-se i està el risc de les resistències locals. El poder més important del BLOC està als municipis, els tresors de la corona estan als municipis, i les resistències a fer cessions de sobirania vindran dels municipis. Són massa anys de franquícia per ara canviar el model.
Potser fins i tot, la franquícia siga el refugi del futur. Davant la trajectòria descedent del valencianisme politica en les sues cites electorals un conjunt coordinat en xarxa d'iniciatives locals que mantiguen encesa la torxa del valencianisme. Arrelats a la terra. Units per les branques.

El funcionament en corrents


El BLOC ha tingut, des del seu naixement, una pluralitat oculta. Moltes vegades es menciona la pluralitat del BLOC però poques vegades s'ha explicitat la seua fonamentació ideològica. És un moviment tan tendre que va nàixer amb por de trencar-se. I eixa por a trencar-se fa que part de la militància no es manifeste amb total naturalitat.
El BLOC acull dins persones polítques de diferents tradicions i ideologies. A pesar d'això davant la societat es presenta com una unicitat basada en l'esquerra radical, el laicisme i el sobiranisme. Per a ningú que conega el BLOC se li escapa que estes característiques no són les pròpies de la majoria dels seus votants en les municipals. Ni tan sols estes característiques són les pròpies de la majoria de la seua afiliació. Ara bé, sí que ho són de la major part del seus quadres.
Davant esta situació trifàsica d'un partit que no representa exactament l'ànima del poble que vol representar i ni tan sols representa la ideologia global del seu electorat comencen a nàixer els corrents.
Tres corrents són massa corrents per un partit tan menut. Els primers a nàixer van ser els d'esquerres i sobiranistes. Ho fan com a reacció al valencianisme taronja impulsat per Pere Mayor en el camí a les autonòmiques de 2003. Volen més esquerra i més Unitat del Poble Valencià -l'element que s'havia volgut superar precisament amb el BLOC-. Durant un temps són l'únic lobby de pressió que actua sobre una Executiva feble nascuda d'una diferència de dos vots i després d'un procés de desmembració de l'anterior. I aconsegueixen els seus objectius. El BLOC canvia la imatge, aprofundeix en el seu radicalisme d'esquerres i de plantejaments antisistema, fins i tot canvia el color de la seua imatge cap al roig arquetípic de l'esquerra.
Però el BLOC no abandona la seua pluralitat interna. Però els "altres sectors" aprenen ràpidament que l'única manera d'influir és seguir el sistema BES i intentar equilibrar el partit que en zones del Palància i cap amunt i en altres zones del sud manté plantejaments més moderats. De la reacció naix el Bloc de Progrés Valencianista. Els seus plantejaments són bastant esquemàtics i simplements volen retrobar el camí del 2003 fent incís en un tercer espai que qualifiquen de triangulació.
I l'últim a nàixer és el Bloc de Convergència Valencianista. Que no es conforma amb retrobar el camí del 2003 sinó que en vol aprofundir. El BdC és probablement el més moderat però el més revolucionari. Mentre els altres dos gestionen una realitat amb matissos importants; la transformació que vol el BdC esdevé pràcticament una refundació.
El Congrés de 2009 tindrè per primera vegada tres corrents. Massa corrents probablement per a tan poc de riu.

El funcionament en corrents


El BLOC ha tingut, des del seu naixement, una pluralitat oculta. Moltes vegades es menciona la pluralitat del BLOC però poques vegades s'ha explicitat la seua fonamentació ideològica. És un moviment tan tendre que va nàixer amb por de trencar-se. I eixa por a trencar-se fa que part de la militància no es manifeste amb total naturalitat.
El BLOC acull dins persones polítques de diferents tradicions i ideologies. A pesar d'això davant la societat es presenta com una unicitat basada en l'esquerra radical, el laicisme i el sobiranisme. Per a ningú que conega el BLOC se li escapa que estes característiques no són les pròpies de la majoria dels seus votants en les municipals. Ni tan sols estes característiques són les pròpies de la majoria de la seua afiliació. Ara bé, sí que ho són de la major part del seus quadres.
Davant esta situació trifàsica d'un partit que no representa exactament l'ànima del poble que vol representar i ni tan sols representa la ideologia global del seu electorat comencen a nàixer els corrents.
Tres corrents són massa corrents per un partit tan menut. Els primers a nàixer van ser els d'esquerres i sobiranistes. Ho fan com a reacció al valencianisme taronja impulsat per Pere Mayor en el camí a les autonòmiques de 2003. Volen més esquerra i més Unitat del Poble Valencià -l'element que s'havia volgut superar precisament amb el BLOC-. Durant un temps són l'únic lobby de pressió que actua sobre una Executiva feble nascuda d'una diferència de dos vots i després d'un procés de desmembració de l'anterior. I aconsegueixen els seus objectius. El BLOC canvia la imatge, aprofundeix en el seu radicalisme d'esquerres i de plantejaments antisistema, fins i tot canvia el color de la seua imatge cap al roig arquetípic de l'esquerra.
Però el BLOC no abandona la seua pluralitat interna. Però els "altres sectors" aprenen ràpidament que l'única manera d'influir és seguir el sistema BES i intentar equilibrar el partit que en zones del Palància i cap amunt i en altres zones del sud manté plantejaments més moderats. De la reacció naix el Bloc de Progrés Valencianista. Els seus plantejaments són bastant esquemàtics i simplements volen retrobar el camí del 2003 fent incís en un tercer espai que qualifiquen de triangulació.
I l'últim a nàixer és el Bloc de Convergència Valencianista. Que no es conforma amb retrobar el camí del 2003 sinó que en vol aprofundir. El BdC és probablement el més moderat però el més revolucionari. Mentre els altres dos gestionen una realitat amb matissos importants; la transformació que vol el BdC esdevé pràcticament una refundació.
El Congrés de 2009 tindrè per primera vegada tres corrents. Massa corrents probablement per a tan poc de riu.

El BdC a només un pas de ser corrent d'opinió oficial del BLOC


Durant estos dies s'ha presentat la documentació necessària davant l'Executiva Nacional per a la constitució del Bloc de Convergència Valencianista com a corrent d'opinió oficial intern dins del BLOC. Ha sigut un camí de més de dos anys al que només li falta la confirmació del Consell Nacional que previsiblement dirà sí tal i com ho ha fat amb el Bloc d'Esquerres i Sobiranista i amb el Bloc de Progrés Valencianista. El camí ha comptat amb grans dificultats donada la visió negativa dels corrents que tenen algunes persones dins dels òrgans de poder del BLOC però per fi arriba el moment.
El BdC és un corrent d'opinió d'orientació moderada i de convergència entre totes les tradicions del valencianisme que es constitueix oficialment just abans d'un congrés que ha de ser molt important per marcar la trajectòria del BLOC i que podria dir-se, fins i tot, que determinarà la seua supervivència com a partit.

El racionalisme valencià


Sense dubte la major aportació de Fuster al moviment valencianista va ser el racionalisme. I sense dubte el major error del moviment valencianista d'arrel fusteriana ha sigut el racionalisme fervorós i militant. La persona està fet de ment i emocions. I el valencianisme d'arrel fusteriana bandeja sistemàticament les emocions o si més no les maltracta. És cert que sempre hi ha una component emocional a qualsevol moviment identitari. Però la construcció que n'ha fet el valencianisme d'arrel fusteriana no ha sabut adaptar-se al poble que vol representar.
En el seu llibre de memòries Jordi Pujol dedica només un paragraf al valencianisme. Precisament per recordar que sense la Marededeu dels Desamparats, sense les mascletaes, sense la feta, sense el foc, sense l'esport i sense pràcticament totes les pràctiques populars no intel·lectuals un moviment polític és una organització amb cap però sense ànima.
I això ho fa dir a finals dels 70 de l'anterior segle. I la cosa no sembla arreglar-se. Ni tan sols s'albira un camí.

El racionalisme valencià


Sense dubte la major aportació de Fuster al moviment valencianista va ser el racionalisme. I sense dubte el major error del moviment valencianista d'arrel fusteriana ha sigut el racionalisme fervorós i militant. La persona està fet de ment i emocions. I el valencianisme d'arrel fusteriana bandeja sistemàticament les emocions o si més no les maltracta. És cert que sempre hi ha una component emocional a qualsevol moviment identitari. Però la construcció que n'ha fet el valencianisme d'arrel fusteriana no ha sabut adaptar-se al poble que vol representar.
En el seu llibre de memòries Jordi Pujol dedica només un paragraf al valencianisme. Precisament per recordar que sense la Marededeu dels Desamparats, sense les mascletaes, sense la feta, sense el foc, sense l'esport i sense pràcticament totes les pràctiques populars no intel·lectuals un moviment polític és una organització amb cap però sense ànima.
I això ho fa dir a finals dels 70 de l'anterior segle. I la cosa no sembla arreglar-se. Ni tan sols s'albira un camí.

La teoria del gegant

El moviment segregacionista és un moviment basat en les emocions. És la major aportació feta pel seu apòstol Jaime Goig. Poc després d'abandonar una vaga de fam començada contra una inversió i acabada per un tema totalment diferent -el topònim- va construir la llegenda del gegant. Els moviment de base emocional requerixen herois i llegendes. L'heroi s'havia fet a sí mateixa. La vaga de fam el constituïa en màrtir de la causa. Ara necessitava una bona llegenda. La teoria del gegant venia a explicar que la falta de sensibilitat de l'anterior equip de govern respecte al topònim Port de Sagunt havia despertat un gegant. Un gegant que avançava i que ningú no podia parar.
És absolutament cert. Es va despertat un gegant. Un gegant que avança amb la torpesa de tots els gegants. Que és incapaç de baixar a ocupar-se de les coses menudes. Un gegant que és capaç de xafar i destrossar tot allò per on passa. La seua força i la seua dimensió l'impedix raonar i preferix aconseguir-ho tot per la força. És un gent de terra cremada que com tots els gegants desapareixerà quan no tinga suficient aliment i quan no tinga amb qui lluitar.

Nacionalisme i modernitat




El nacionalisme en general i el valencianisme en particular haurien de prendre nota d'un procés latent de necessitat d'adaptació a l'entorn. La capacitat d'adaptació a l'entorn és pur darwinisme ideològic. Les espècies que vulguen sobreviure hauran d'adaptar-se a nous espais de convivència.
Els nacionalismes ibèrics van nàixer en un context amb unes característiques concretes. Catalunya i País Basc necessiten evidenciar la seua potencialitat econòmica davant una resta d'Espanya pobra i ancorada en el passat. Les dues nacions s'havien involucrat dins del procés general de modernització europea i veïen com els seus veÏns del sud romanien en una situació de premodernitat. Els ciutadans catalans i bascos veïen en el nacionalisme l'esperança d'un futur, observaven qualitats de lideratge que exigien un moviment fort i preparat. La teoria de la locomotora prenia força. Catalunya i País Basc esdevenien les locomotores d'un tren que sempre portava a remolc altres regions d'Espanya. Es construÏa tamé la teoria de l'expoli ben imbricada. La locomotora necessitava la força necessària per tirar del tren.
La situació, tanmateix, ha variat substancialment. Espanya ja no és un país a modernitzar sinó un país -almenys des del pla estrictament econòmic- avançat. És la huitena potència econòmica del món.
Els esports són sempre un símptoma i un escaparat d'un país. Ho han sigut històricament les olimpiades o els mundials de futbol. I si feu repàs, l'escaparat d'Espanya cada vegada té més llum.
Fugir d'una Espanya fosca ja no pot ser el misatge del nacionalisme perifèric a Espanya. Caldrà trobar noves idees. Catalunya deu ser el laboratori.
El valencianisme no pot defugir este repte d'adaptació al seu entorn. O potser s'aconforme amb l'aldeanisme. Els irreductibles gals.

Nacionalisme i modernitat




El nacionalisme en general i el valencianisme en particular haurien de prendre nota d'un procés latent de necessitat d'adaptació a l'entorn. La capacitat d'adaptació a l'entorn és pur darwinisme ideològic. Les espècies que vulguen sobreviure hauran d'adaptar-se a nous espais de convivència.
Els nacionalismes ibèrics van nàixer en un context amb unes característiques concretes. Catalunya i País Basc necessiten evidenciar la seua potencialitat econòmica davant una resta d'Espanya pobra i ancorada en el passat. Les dues nacions s'havien involucrat dins del procés general de modernització europea i veïen com els seus veÏns del sud romanien en una situació de premodernitat. Els ciutadans catalans i bascos veïen en el nacionalisme l'esperança d'un futur, observaven qualitats de lideratge que exigien un moviment fort i preparat. La teoria de la locomotora prenia força. Catalunya i País Basc esdevenien les locomotores d'un tren que sempre portava a remolc altres regions d'Espanya. Es construÏa tamé la teoria de l'expoli ben imbricada. La locomotora necessitava la força necessària per tirar del tren.
La situació, tanmateix, ha variat substancialment. Espanya ja no és un país a modernitzar sinó un país -almenys des del pla estrictament econòmic- avançat. És la huitena potència econòmica del món.
Els esports són sempre un símptoma i un escaparat d'un país. Ho han sigut històricament les olimpiades o els mundials de futbol. I si feu repàs, l'escaparat d'Espanya cada vegada té més llum.
Fugir d'una Espanya fosca ja no pot ser el misatge del nacionalisme perifèric a Espanya. Caldrà trobar noves idees. Catalunya deu ser el laboratori.
El valencianisme no pot defugir este repte d'adaptació al seu entorn. O potser s'aconforme amb l'aldeanisme. Els irreductibles gals.

No podia passar molt de temps per a fer-ho. A poques dates de les eleccions el PSOE es va empenyar a inaugurar una font que considerava simbòlica del periode de govern. Estava situada davant d'Aprendices. La seua forma era la d'un quadre en blanc i obert al futur. Des d'un costat es podia observar el Castell si miraves cap a l'oest. De l'altre es podia vore la mar.
Mesos després del pacte segregacionista i popular la font sembla que molesta i serà substituïda pel monument del centenari del Port que dormia injustament en un lloc inadequat dins dels jardins de l'antic Sanatori.
És la revisió de la història, passar comptes del rencor i la ràbia.

La mercantilización de las ideas

La semana pasada recibí dos bajas. No puedo ocultar que las bajas me afectan. Quizá demasiado. Especialmente porque estiran de un hilo ideológico que oculta un ovillo de preguntas sin respuesta. Creo que vivo en otro mundo. Debo estar haciendo mis veinte mil leguas de viaje submarino. Me hubiera gustado vivir en la corte del Rey Arturo incluso siendo yanki. No entiendo nada. Y me ahogo en vasos sin agua.
La idelogía se metió en un frasco de colonia y apesta. La gente decide su afiliación como quien compra un bote de detergente. Algunos buscan marcas blancas. Otros simplemente cambian de marca por amistad con el de la tienda. La vanalización de las ideas y el envilecimiento de los argumentos. La solidaridad entendida como complicidad con los otros pasó a mejor vida. Nunca pensé que el abismo de los ideales fuera tan profundo.
Es dificil pensar en los demás si no hay tiempo para pensar. Dificil incluso pensar en uno mismo. Los grupos devienen un conjunto de individualides sin sentido. Los intereses pasan de comunes a compartidos.
Es la dictadura de la mediocridad. El nuevo orden democrático. Gobernados por ciegos que no quieren oir y sordos que no quieren ver. Trapecismo sin red en épocas de crisis. Tragos de salfuman ideológico que queman tu garganta y te impiden gritar lo que realmente sientes. La reclusión en tu propia casilla. Cada vez odio más el tablero.

Obama

Mi termometro social anda desviado. Mi daltonismo electoral me hace confundir la mentira con la verdad en una ensalada servida por otros como primer plato. Por eso quizá nunca ví a Obama de color negro. Mi mirada decidió teñirlo de azul como el pitufo ilusionista que pueda convertir la política en un tesoro sin mapa que encuentras cada dia por la calle. Decidí ponerle pinceladas verdes de esperanza y cambio climático. Con Obama pude pintar otra vez cuadros de colores y abandoné la enorme gama de grises de mi blanco y negro. Espero que algun día pueda lucir una sonrisa política que no parta de un emoticono. Los hombres grises de Momo vinieron a robar mi tiempo y lo consiguieron. Quizá Obama pueda regalarme un reloj que funcione hacia atras. Quizá Obama pueda convertir los votos del odio en votos de ilusión, los votos del miedo en votos de esperanza, los votos del enfado en votos de la alegría. Quizá sea el alquimista de la democracia que convierta en oro todo lo que no reluce. Conmigo puede contar aunque ahora mismo piense: yes, we can't.

Plens al Port

Un municipi especial requerix actituds polítiques especials. La convicció ideològica rígida genera encasellament. Estes són dos de les dos conclusions bàsiques que vaig aprendre en la legislatura passada quan encara era un responsable polític i -espere- un polític responsable. En esta legislatura cal donar un pas important: establir una dialèctica diferent amb el segregacionisme. El segregacionisme ha vingut per a quedar-se. El Tribunal Superior de Justícia ha diagnosticat un coma profund per a l'expedient i el Suprem dictaminarà la mort clínica. Però això no serà obstacle. Trobaran la manera de mutar genèticament per sobreviure. Però de moment hem aconseguit -la ciutat ho ha fet- que el segregacionisme entre en una altra dialèctica. Per als ciutadans és millor que s'establixca una competència entre partits de pactabilitat que una competició d'ingovernabilitat i de falta d'escolta activa entre ells. En esta nova dialèctica és necessari que tots entenguem que hi ha un actor polític que no és cojuntural sinó estructural i que per tant s'ha d'aprendre a relacionar-se amb ell. En realitat això ja es devia haver fet fa temps. Però mai no és tard. La primera idea seria, per tant, establir que no totes les idees que naixen al món segregacionista han de ser rebutjades per denominació d'origen. És el cas de fer Plens de l'Ajuntament de Sagunt al Centre Cívic. La realització de Plens al Centre Cívic des d'un punt de vista de ciutat global és impecable. Bàsicament perquè integra el Port de Sagunt, si més no, des d'un punt de vista institucional. La realització de Plens al Port és més, en este sentit, un símptoma de normalitat que d'anormalitat. Per tant, crec que l'existència d'aquesta possibilitat en el ROM és una iniciativa positiva per a reduir la tensió territorial entre els dos nuclis de població. I aquest podria ser un bon rumb de navegació: la reducció de la tensió.

El borde lineal ideológico

Una vez le dijeron a Gutemberg que su invento seria un auténtico fracaso porque nunca habría bastante gente en la tierra que supiera leer y escribir para que fuera un éxito.
La albabetización tradicional exigia saber leer y escribir. Nadie nunca pensó en la necesidad de entender.
Estamos creando una sociedad de analfabetos ideológicos que no asistieron ni al Barrio Sésamo de las ideas. La hipnosis del consumo configura un conjunto social adormecido en mitad de jornadas extensas de trabajos neutros. La cobardía deviene un sintoma de una enfermedad más grave: la apatía. Somos gobernados por un grupo de indecisos patológicos con doble personalidad psicotica que deciden sus simpatias mediante procedimientos emocionalmente aleatorios. La mentira se mezcla con la verdad en un coctel molotov que acaba siempre explotando en la cara de los comprometidos. El compromiso queda solamente para las bodas y la fidelidad para los equipos de música.
Copernico fue quemado en la hoguera por afirmar que la Tierra daba vueltas alrededor del Sol.
El mundo cada vez girá más rápido. Y el Sol cada vez abrasa más.
Yo ando pensando si me bajo en la próxima vuelta. Creo que me estoy mareando.

Per al BdC el congrés del BLOC ha de ser el de la "Convergència Valenciana"


Manifest BdC davant el Congrés del BLOC. + info: www.blocdeconvergencia.eu

El BLOC celebra el seu congrés a principis de 2009. No és un congrés més. El BLOC es va constituir amb la voluntat d’aglutinar el valencianisme polític. A finals dels 90 el pas inicial era fer convergir les voluntats i actituds de valencianistes d’arrel fusteriana. Era allò que calia i es podia fer en aquell moment. A finals del 90 era important constituir una plataforma municipal que fora la base d’una proposta valenciana, d’una alternativa valenciana real, d’un tercer espai valencianista i de progrés. A finals dels 90 era el moment de sentar les bases de funcionament d’una organització política que puguera ser útil per a tots els valencians. A finals dels 90 calia fer valencianisme d’integració per tal de tendir ponts de diàleg amb les altres tradicions del valencianisme mirant-nos als ulls des del respecte i sabent que existia una part de raó en cada part.
L’any 2009 les coses han canviat i el possibilisme ha canviat d’escenari.
Per als convergents del BLOC és urgent i necessari començar a fer valencianisme de superació. Hem de superar el valencianisme de confrontació dels 80, superar el valencianisme de conciliació dels 90 per entrar en un valencianisme d’integració, un valencianisme de superació. Necessitem una proposta única per a tots els valencians. Una única proposta netamente valencianista pensada per i per a valencians. Una proposta que assumisca els consensos bàsics valencians i trenque els estereotips que tant de mal han fet al moviment del valencianisme polític històricamente.
Per als convergents del BLOC és urgent i necessari modernitzar l’organització interna del BLOC. Necessitem instruments que milloren la nostra comunicació interna i externa. Necessitem que la societat valenciana escolte i entenga les nostres propostes i per això necessitem persones i missatges adaptats al moment actual. El nostre valor afegit deu ser l’avantguarda de la política. Necessitem dotar-nos de les persones més preparades i posar-les en els llocs adequats. Tenim la materia primera. Hem de trobar els procediments i la formació. Els convergents del BLOC reclamem canvis organitzatius profunds en comunicació, gestió de persones i formació.
Per als convergents del BLOC és necessari construir un tercer espai polític valencianista i de progrés que siga capaç de crear un triangle polític valencià on la sensibilitat valencianista siga comuna i predominant. Necessitem que les sucursals dels partits de Madrid compartixquen valors i espais de convergència valencians. I per això necessitem liders i misatges que facen entenedora l’autonomia política plena del BLOC. La societat valenciana requerix una força política amb voluntat, vocació i sensació de govern. Una força política que faça de la pactabilitat un valor afegit. La pactabilitat; la seua capacitat d’arribar a pactes diversos però positius i influents en la societat on volen intervindre. El punt de vista valencià ha d’innocular les polítiques de totes les institucions valencianes i no podem tancar portes sinó obrir-les per fer entendre les sucursals valencianes dels partits de Madrid que hauran de tindre denominadors comuns valencians per poder fer treball polític al nostre País, a la nostra Comunitat, al nostre Antic Regne de València.
Per als convergents del BLOC, ara més que mai, necessitem una proposta de valencianisme taronja. El color del canvi, i de l’evolució. El BLOC ha de liderar este projecte de valencianisme de superació, de valencianisme de govern, de valencianisme modern, de valencianisme i punt.

Jo sóc Taronja ¿i tu?

Jo sóc Taronja ¿i tu?

Envia'm un angel i Perestroika

Fa molt de temps que no sé res de tu....


Carles Sabater va morir el 13 de febrer de 1999 després d'un concert. El seu cor es va parar. Poc després Pep Sala va declarar que el cor de Sau s'havia parat amb el de Carles. Sau eren Pep i Carles, Carles i Pep. Sense Carles no hi havia SAU. Ningú no haguera entés sense la veu de Carles "Només ho faig per tu". Ningú haguera entés SAU sense els moviments de banda a banda de l'escenari de Carles o sense acabar d'esquenes l'un amb altre els concerts, sense els seus pantalons de cuir, o la camisa blanca per fora. Perquè SAU tenia el pèl rull i els ulls blaus i sonava a barba i pèl llarg. Fa molt de temps, Carles, que no sabem res de tu però quan el sol surt després de la pluja, i deixa en la terra olor d'humitat, aixequem el cap al cel i et trobem a faltar.

Bojos per SAU

Bojos per SAU perquè SAU era una passió. El grup català que arribava més enllà. SAU és el precurssor del Pop en català. Res abans d'ells i poc de després ha arribat als nivells de qualitat que va assolir SAU. Segurament si SAU haguera cantat en una altra llengua amb un mercat més ampli estaríem parlant d'un mite de la música dels noranta. No obstant això, ells preferien cantar als pobles amb cases blanques i teulades amb coloms, amb les portes obertes que conviden a passar.

Bojos per Sau perquè alguns ens hem fet persones amb les seues cançons. Aquells que decidirem que no havíem nascut per ser militars, aquells que encara creïem que això es pot salvar, aquells que quan arriben temps dficils tornem al passat, entre dances de timbals, recordant el teu perfum i agafant-nos de la mà.

Bojos per Sau perquè ens hem tornat màgics amb el whisky, perquè volem tornar a desfer-nos els cabells com la primera nit i perquè deu mil anys, un día i sempre esperarem que torne Carles, perquè els poemes i promeses que aquell dia vam segellar mai els oblidarem.

El compromís tendre


Dins del panormama musical dels anys noranta SAU se situava dins del compromís tendre. Fugint directament de l'etiquetatge "made in Catalonia" i del pessebre de les subvencions. molt prompte va cobrir l'espai de la qualitat. Dins de la moguda de l'esclat de la música en català, Sopa de Cabra era la mercadotécnia, Els Pets el compromís ideológic independentista, Sangtraït el rock dur més pur i SAU....SAU era el compromís tendre, la qualitat i el rigor.

SAU representava la tendresa ideològica i compromís tendre. El compromís nacional era només per ells un punt de partida. Mai no es va veure una senyera sobre l'escenari, mai es va escoltar un crit de provocació ideològica des de l'escenari. Tanmateix, la fermesa ideológica era una convicció de naturalitat i es reflectia en cançons com "Encara que siguin de bar" o "L'onze de setembre" i molt més clarament en la cançó de Pep Sala i la banda del bar "Ningú ens mourà d'aquí". Sau mai va cantar en castellà, si més no, va cedir la cançó de "Boig per tu" a Luz Casal perquè la cantara. Preferiren fer servir l'anglés (llengua més internacional i que dominaven des de la seua estada a Escòcia) a fer-ho en castellà. Però mai no ho feien amb militància o amb rebuig, sinó...sempre...amb naturalitat, com ho feien tot.

Fernando Gómez Colomer

No fa molt de temps que m'ha arribat la revista dels socis dels València. M'agrada conservar-les. Sé d'un xiquet que tenia 14 anys fa més de vint que haguera sigut el xiquet més feliç del món amb un poster de Villa com el que ve en l'actual. La revista no és excesivament bona periodísticament. És la típica publicació d'autobombo valenciana. Em recorda a aquell cap que vaig tindre que en fer una anàlisi DAFO va decidir que la D i la A no existien, que no teníem ni debilitats ni amenaces. En este número vé un article de Paco Lloret.
En segon BUP jo eixia de classe corrent per poder escoltar a Paco Lloret a Antena 3. De fet, crec que volia ser com ell. Periodista i podia vore tots els partits del València. Era el meu ídol.
Els valencianistes de Tuzón som valencianistes d'ascens, valencianistes de primera que nasqueren en segona. Paco Lloret coneix bé aquella època.
El seu article parla de Fernando Gómez Colomer. I parla bé. Compartixc el seu criteri. Espere que Fernando siga igual com era al camp: l'home tranquil. A Fernando li he vist fer els controls més exactes que mai no he vist en un camp de futbol. Era la persona que no demanava la responsabilitat perquè la tenia des del principi. L'home que quan només faltava un penal en l'eliminatòria contra el Barça va decidir tirar-lo a l'escaire. I va entrar.

El victimisme mediàtic


Si el valencianisme vol tindre alguna repercussió en la societat sobre la que vol actuar haurà d'abandonar el victimisme mediàtic. El victimisme mediàtic és la versió més estesa al llarg de tota l'organització del BLOC per la qual "no ens publiquen res" o "ens tenen vetats".
El vicitimisme mediàtic té un punt de partida pràcticament infantil: les coses passen per què sí. Una vegada arribes a la maduresa organitzativa comprens que el principi de casualitat deixa pas al principi de causalitat. Tot passa per alguna cosa. El BLOC faria bé de repassar les seues estratègies comunicatives. Faria bé de repassar els estudis sociològics per saber quines són les preocupacions bàsiques dels ciutadans dels quals volen rebre la confiança. Però especialment faria bé de preocupar-se per saber quins ingredients ha de tindre fet per coronar-lo com a notícia.
El BLOC faria bé de desenvolupar conceptes com ara seguiment d'agenda mediàtica, acció publicity i creació d'agenda. Fa temps que qualsevol persona amb coneixements sobre comunicació de masses sap que la realitat presencial i la realitat mediàtic combinen factors diferentes i que una se suma a l'altra però no la substitueix. En política, hi ha una política real i una política mediàtica. El PP ha aprés aquesta lliçó molt bé, arribant a la manipulació informativa. No cal anar tan lluny però caldria estar un poc més pendent del treball de comunicació. La societat actual posa eines al teu abast suficients per obtindre notorietat. Això sí, has de saber de qué parles, per què ho fas i com ho fas.
Si algú pensa que hi ha una conspiració mundial per silenciar al BLOC està equivocat. El BLOC no és tan important com per a tindre a tot el món en contra. Parle vosté de coses que interessen als ciutadans o millor que interessen als mitjans i tindrà cobertura mediàtica.
Com va dir el pensandor, treballant serà molt dificil. Sense treball serà directament impossible.

El victimisme mediàtic


Si el valencianisme vol tindre alguna repercussió en la societat sobre la que vol actuar haurà d'abandonar el victimisme mediàtic. El victimisme mediàtic és la versió més estesa al llarg de tota l'organització del BLOC per la qual "no ens publiquen res" o "ens tenen vetats".
El vicitimisme mediàtic té un punt de partida pràcticament infantil: les coses passen per què sí. Una vegada arribes a la maduresa organitzativa comprens que el principi de casualitat deixa pas al principi de causalitat. Tot passa per alguna cosa. El BLOC faria bé de repassar les seues estratègies comunicatives. Faria bé de repassar els estudis sociològics per saber quines són les preocupacions bàsiques dels ciutadans dels quals volen rebre la confiança. Però especialment faria bé de preocupar-se per saber quins ingredients ha de tindre fet per coronar-lo com a notícia.
El BLOC faria bé de desenvolupar conceptes com ara seguiment d'agenda mediàtica, acció publicity i creació d'agenda. Fa temps que qualsevol persona amb coneixements sobre comunicació de masses sap que la realitat presencial i la realitat mediàtic combinen factors diferentes i que una se suma a l'altra però no la substitueix. En política, hi ha una política real i una política mediàtica. El PP ha aprés aquesta lliçó molt bé, arribant a la manipulació informativa. No cal anar tan lluny però caldria estar un poc més pendent del treball de comunicació. La societat actual posa eines al teu abast suficients per obtindre notorietat. Això sí, has de saber de qué parles, per què ho fas i com ho fas.
Si algú pensa que hi ha una conspiració mundial per silenciar al BLOC està equivocat. El BLOC no és tan important com per a tindre a tot el món en contra. Parle vosté de coses que interessen als ciutadans o millor que interessen als mitjans i tindrà cobertura mediàtica.
Com va dir el pensandor, treballant serà molt dificil. Sense treball serà directament impossible.

El victimisme mediàtic


Si el valencianisme vol tindre alguna repercussió en la societat sobre la que vol actuar haurà d'abandonar el victimisme mediàtic. El victimisme mediàtic és la versió més estesa al llarg de tota l'organització del BLOC per la qual "no ens publiquen res" o "ens tenen vetats".
El vicitimisme mediàtic té un punt de partida pràcticament infantil: les coses passen per què sí. Una vegada arribes a la maduresa organitzativa comprens que el principi de casualitat deixa pas al principi de causalitat. Tot passa per alguna cosa. El BLOC faria bé de repassar les seues estratègies comunicatives. Faria bé de repassar els estudis sociològics per saber quines són les preocupacions bàsiques dels ciutadans dels quals volen rebre la confiança. Però especialment faria bé de preocupar-se per saber quins ingredients ha de tindre fet per coronar-lo com a notícia.
El BLOC faria bé de desenvolupar conceptes com ara seguiment d'agenda mediàtica, acció publicity i creació d'agenda. Fa temps que qualsevol persona amb coneixements sobre comunicació de masses sap que la realitat presencial i la realitat mediàtic combinen factors diferentes i que una se suma a l'altra però no la substitueix. En política, hi ha una política real i una política mediàtica. El PP ha aprés aquesta lliçó molt bé, arribant a la manipulació informativa. No cal anar tan lluny però caldria estar un poc més pendent del treball de comunicació. La societat actual posa eines al teu abast suficients per obtindre notorietat. Això sí, has de saber de qué parles, per què ho fas i com ho fas.
Si algú pensa que hi ha una conspiració mundial per silenciar al BLOC està equivocat. El BLOC no és tan important com per a tindre a tot el món en contra. Parle vosté de coses que interessen als ciutadans o millor que interessen als mitjans i tindrà cobertura mediàtica.
Com va dir el pensandor, treballant serà molt dificil. Sense treball serà directament impossible.

Reportatge: Taronja, moviment continu (TV3)




Reportatge: Taronja, moviment continu (TV3)




Les quotes participatives


L'equilibrisme és una de les metàfores més típìques de la política. Alguns lideratges polítics febles es basen al joc d'aquells mags dels anys 80 que feien girar plats sense parar al mateix temps. La magia consistia a evitar que cap plat caiguera a terra i es trencara. Tots els plats havien de girar constantment sense caure. El lideratge polític del BLOC s'ha entés des de la caiguda de Mayor com un joc de magia i plats que no cauen. Així, l'Executiva Nacional del BLOC està constituida per més de vint persones. Pràcticament una per cada comarca. I aquest va ser el disseny deliberat i premeditat. Un equilibri territorial. El punt de partida de la representativitat volia portar al punt de partida del control. Una persona a cada comarca significava controlar totes les comarques.
Com a joc de rol de pacificació no és mala estratègia a curt termini. El problema és que un òrgan executiu executa poques coses quan ha d'escoltar tantes opinions i contentar a tanta gent. Decidir és prioritzar. Decidir també és excloure. No hi ha cap altra manera de decidir. Una decisió elimina les altres alternatives. Una nit podem anar a sopar o podem anar al cine. Anar al sopar i al cine complica les dues faenes.
Una amenaça important per al BLOC seria caure de nou a la mateixa trampa i pensar que en temps de crisi -i el BLOC té una crisi encara que siga invisible, si més no en el seu caràcter sociològic de crisi de disens- és possible sobreviure només flotant. És necessari trobar un bon timonel i no més de deu remers per anar algun lloc. Si hom pensa que vint-i-cinc coordinadors i tres remers poden sobreviure a una tempesta està molt equivocat. Si hom pensa que una orquestra pot tindre quinze directors i només cinc músics s'equivoca. Amb funcions determinades l'engranatge funciona molt millor.
El BLOC necessita un equip ideológicament cohesionat, organitzativament creatiu i políticament experimentat. Tot saben que l'experiència és només una llum que portem a l'esquena i il·lumina allò que hem fet i no allò que anem a fer.

Les quotes participatives


L'equilibrisme és una de les metàfores més típìques de la política. Alguns lideratges polítics febles es basen al joc d'aquells mags dels anys 80 que feien girar plats sense parar al mateix temps. La magia consistia a evitar que cap plat caiguera a terra i es trencara. Tots els plats havien de girar constantment sense caure. El lideratge polític del BLOC s'ha entés des de la caiguda de Mayor com un joc de magia i plats que no cauen. Així, l'Executiva Nacional del BLOC està constituida per més de vint persones. Pràcticament una per cada comarca. I aquest va ser el disseny deliberat i premeditat. Un equilibri territorial. El punt de partida de la representativitat volia portar al punt de partida del control. Una persona a cada comarca significava controlar totes les comarques.
Com a joc de rol de pacificació no és mala estratègia a curt termini. El problema és que un òrgan executiu executa poques coses quan ha d'escoltar tantes opinions i contentar a tanta gent. Decidir és prioritzar. Decidir també és excloure. No hi ha cap altra manera de decidir. Una decisió elimina les altres alternatives. Una nit podem anar a sopar o podem anar al cine. Anar al sopar i al cine complica les dues faenes.
Una amenaça important per al BLOC seria caure de nou a la mateixa trampa i pensar que en temps de crisi -i el BLOC té una crisi encara que siga invisible, si més no en el seu caràcter sociològic de crisi de disens- és possible sobreviure només flotant. És necessari trobar un bon timonel i no més de deu remers per anar algun lloc. Si hom pensa que vint-i-cinc coordinadors i tres remers poden sobreviure a una tempesta està molt equivocat. Si hom pensa que una orquestra pot tindre quinze directors i només cinc músics s'equivoca. Amb funcions determinades l'engranatge funciona molt millor.
El BLOC necessita un equip ideológicament cohesionat, organitzativament creatiu i políticament experimentat. Tot saben que l'experiència és només una llum que portem a l'esquena i il·lumina allò que hem fet i no allò que anem a fer.

Les quotes participatives


L'equilibrisme és una de les metàfores més típìques de la política. Alguns lideratges polítics febles es basen al joc d'aquells mags dels anys 80 que feien girar plats sense parar al mateix temps. La magia consistia a evitar que cap plat caiguera a terra i es trencara. Tots els plats havien de girar constantment sense caure. El lideratge polític del BLOC s'ha entés des de la caiguda de Mayor com un joc de magia i plats que no cauen. Així, l'Executiva Nacional del BLOC està constituida per més de vint persones. Pràcticament una per cada comarca. I aquest va ser el disseny deliberat i premeditat. Un equilibri territorial. El punt de partida de la representativitat volia portar al punt de partida del control. Una persona a cada comarca significava controlar totes les comarques.
Com a joc de rol de pacificació no és mala estratègia a curt termini. El problema és que un òrgan executiu executa poques coses quan ha d'escoltar tantes opinions i contentar a tanta gent. Decidir és prioritzar. Decidir també és excloure. No hi ha cap altra manera de decidir. Una decisió elimina les altres alternatives. Una nit podem anar a sopar o podem anar al cine. Anar al sopar i al cine complica les dues faenes.
Una amenaça important per al BLOC seria caure de nou a la mateixa trampa i pensar que en temps de crisi -i el BLOC té una crisi encara que siga invisible, si més no en el seu caràcter sociològic de crisi de disens- és possible sobreviure només flotant. És necessari trobar un bon timonel i no més de deu remers per anar algun lloc. Si hom pensa que vint-i-cinc coordinadors i tres remers poden sobreviure a una tempesta està molt equivocat. Si hom pensa que una orquestra pot tindre quinze directors i només cinc músics s'equivoca. Amb funcions determinades l'engranatge funciona molt millor.
El BLOC necessita un equip ideológicament cohesionat, organitzativament creatiu i políticament experimentat. Tot saben que l'experiència és només una llum que portem a l'esquena i il·lumina allò que hem fet i no allò que anem a fer.

El 9 d'Octubre per primera vegada al Port

Portava més de sis anys insistint a Manolo sobre la necessitat de celebrar institucionalment el 9 d'Octubre. Sis anys és molt de temps. Sempre hi havia algun problema. Segurament de comunicació. Per això quan es va aprovar la moció de celebrar el 9 d'Octubre amb un acte institucional crec que vaig ser una de les persones més alegres de tota la ciutat.
Durant la meua dedicació he desenvolupat una cosa que abans no tenia: lleialtat a les institucions. Les institucions ens representen a tots. Allò que vaig estudiar a la carrera ara cobra vida real. L'Ajuntament de Sagunt havia i ha de celebrar institucionalment el 9 d'Octubre, el dia de tots els valencians. El pensament col·lectiu és una cosa poc utilitzada pels valencians. Els catalans tenen altre costum. Així, a Catalunya qui se'n surt dels consensos bàsics es penalitzat socialment. Al País Valencià no. Al País Valencià està mal vist a arribar a acords. Per això és tan important arribar a consensos bàsics, a acords generals. Celebrar el 9 d'Octubre és un consens bàsic importantíssim perquè és la celebració del naixement d'un poble. Un poble que sap que ho és ho celebra amb alegria.
I era important fer-ho al Port, fer-ho al Centre Cívic. La part que menys evidencia les seues arrels valencianes -que les té- és important per al seu país, per a la seua comunitat. El Port importa. El Port és important. És necessari involucrar el Port de Sagunt dins de les dinàmiques de la seua comarca, del seu país i també de la seua ciutat a pesar de les resistències. Cal dedicar esforços i intel·ligència a trobar la complicitat dels fills d'aquells immigrants que vingueren de tantes parts d'Espanya però que ells són plenament valencians.
Podeu imaginar, per tant, la pena que vaig tindre ahir de no poder anar a l'acte per motius de prudència política. I supose el que va passar. Ja conec el PP. Bailes regionales i paraules buides.
Però haver construït un escenari, un teatre on escenificar una obra com el 9 d'Octubre no té preu. Para todo lo demás. Mastercard.

Què és el Bloc?

El Bloc és la plataforma unitària del valencianisme polític progressista. Això és el que és el BLOC. El BLOC va nàixer de la unificació d'esforços dispersos que provenien de Grau Unit a Castelló, de la Unitat del Poble Valencià -el grup polític més fort- i del Partit VAlencià Nacionalista entre d'altres moviments. A aquell carro es va anar pujant més gent.
Jo vaig entrar al BLOC directament a l'Executiva Nacional de Joves d'UPV. Ho vaig fer de la mà d'un company de classe, de Josep Vidal, del president. De fet, en eixa Executiva n'èrem tres de la mateixa classe de Dret. Entràrem per constituir el BLOC JOVE, que va ser previ al BLOC. Els joves ja teníem clares algunes coses. Hui en dia les continue tenint clares. Però totes no han evolucionat igual.
El BLOC té al seu davant grans reptes de futur, necessita trobar una fòrmula política per a les grans àrees urbanes, necessita visualitzar un bilinguïsme que siga la traducció de la situació del país que vol representar. El BLOC necessita millorar organitzativament en una societat mediàtica i mediatitzada com l'actual, abandonadr el victimisme mediàtic i començar a treballar de manera professional.
El BLOC ha aconseguit replegar tant els hereus del fusterianisme com aquells que hem crescut qüestionant les tesis fusterianes, els fills de De impura nationae i Document 88. Ara cal abandonar el valencianisme de confrontació i el de conciliació per construir un valencianisme de superació.
Tot això és el BLOC. De tot això hauria de parlar el BLOC. Res més però res menys.
I si en algun moment el BLOC o algun BLOC es desvia d'allò que representa: el valencianisme progressista, si algú desnaturalitza tot o una part del projecte caldrà reflexionar sobre quina és la nostra essència. Caldrà fugir de l'essencialisme però acudir als principis del principi.
Som el BLOC. Això és el que som. Un partit minoritari amb vocació majoritària, capaç de rebre pocs vots i representar a molta gent, amb vocació de crear espais de convivència, un partir que vol fer crèixer la dignitat d'un País, d'una comunitat invisible. Amb tant de treball per fer, no hauríem de dedicar-nos a res més.

Amor a fons perdut



Si més no, SAU va arribar al gran públic per les seues balades d'amor. L'emblema "Boig per tu" ("Es por ti" en versió de Luz Casal) potser siga l'arbre que no ens deixa veure el bosc. Un bosc frondós i plé de vida. Un bosc de noies a l'altre cantó del bar, de gent que sap que els dies passen, de gent que a vegades en silenci ha llegit les cartes que mai no va enviar, És gent que desitja que li envien un àngel i que el seu àngel s'assemble a algú, gent que ho espera tot de tu perquè tu ho esperes tot d'ells, de gent que vol que seu cor s'encenga. És gent que omple pàgines en blanc amb un nom mentre a la Rússia blanca ens preparen un nou món. L'amor de SAU recordava l'amor cortés medieval, que insinuava el desig i subtilment, de molt endins, treia feminitat . L'amor de SAU era un amor de vegades sense estil però que sempre va estar al teu costat i sempre... per sempre.. serà un amor a fons perdut.



Responsables polítics i polítics responsables

Una de les activitats més complicades d'un responsable polític és pensar en plural. És a través del pensament ampliat i del pensament col·lectiu com passes de ser un responsable polític a un polític responsable.
L'anterior legislatura va estar marcada per una clara idea de ciutat. Un model de ciutat es va assentar i ho va fer de manera ineroxable. Serà dificil canviar el rumb de la nau de Sagunt. La integració física està en marxa. Però la integració social va pitjor que mai.
L'anterior legislatura va oferir també una cara ben amarga. Els ciutadans han entés que si insultes, amenaces, si montes bronca... podràs arribar al poder. És la lliçó més lamentable de l'anterior legislatura. Així ho han entés alguns ciutadans del nucli històric que ara contraataquen amb les mateixes armes -l'insult, l'amenaça i la bronca-tal i com van fer alguns dels meus veïns del Port de Sagunt en l'anterior. Construir un espill de SP al nucli històric només configura una moneda amb una cara i una creu; però la mateixa moneda de la segregació.
És el moment dels polítics responsables. En estos moments de crisi és quan has de saber administrar calma i serenitat. Si definitivament algú arriba a construir un interlocutor antisegregacionista serà el principi del final. Els globalistes, aquells que creïem que és possible viure en un municipi que es diu Sagunt divers però cohesionat hem d'aportar racionalitat, prudència, paciència i templança. I és això el que li hem de demanar als actuals responsables polítics; que siguen polítics responsables.
Entrar en una dinàmica de confrontació seria un greu error. Els extremismes no poden ocupar l'agenda política de la nostra ciutat. Aquelles persones que pensem en plural, que veiem amb dos ulls però una sola mirada hem d'assumir la responsabilitat de dir les coses i explicar-les. És necessari i urgent agrupar a la gent de tota la ciutat en espais de convivència, germanor i comunicació. Cal fugir dels extrems per agrupar-nos tots en eixos espais.
Si al final, vivim en un conflicte continu entre insultadors, amenaçadors i ultres dels dos nuclis acabarem amb la poqueta consciència de gran ciutat que ens puga quedar. El segregacionisme haurà guanyat. Si vols una gran ciutat, para't a pensar sobre això.

Albert Einstein no és regidor de Sagunt

A Albert Einstein se li atribueix una frase que és per a mi molt important: en moments de crisi, la imaginació és més important que el coneixement. Això val per a la política municipal. La imaginació és un esforç de reflexió i creativitat. Va més enllà de la racionalitat fins i tot, i per tant bandeja la irracionalitat i l'emotivitat. Sempre he pensat que sóc un xic imaginatiu -probablement per això algú em puga considerar immadur-.
La política municipal necessita imaginació. I ara més que mai. Sembla que hi ha gent indignada amb les meues declaracions sobre la replega de firmes i fer plens al Port. Sobre la segona qüestió ja he escrit i em remet a eixa entrada del meu blog, però em confirme en la idea que podria contribuir a la cohesió del muncipi si es fa amb naturalitat. Noves informacions porten a noves conclusions. Igualment circumstàncies especials porten a solucions especials. De l'anterior legislatura aquesta és la conclusió bàsica que vaig traure. La coherència encorsetada resulta incoherent. Un municipi especial requerix solucions especials.
De tota manera, no era la meua intenció soliviantar els ànims de saguntins que es puguen sentir agredits quan senten els hi és furtada una part del seu poder polític. La meua intenció era utilitzar el meu flexo mediàtic per posar-li llum a una reflexió.
Les primeres reaccions davant un fet poden marcar per a sempre la línia estratègica. Recorde les primeres declaracions de Manolo Civera quan va saber que el CIPS -amb el qual tenien una excel·lent relació- no havia obtingut ni un regidor mentre SP n'havia obtingut 4. Manolo va dir que el Port havia optat "per l'opció més bèstia". Això va condicionar tota la nostra trajectòria política des d'aleshores fins ara.
En este cas, la meua intenció era evidenciar que una primera reacció visceral i emocional podia condicionar el futur per a sempre. Davant un incendi una bona persona pot pensar que bufant igual com fa amb les veles d'un anniversari és possible apagar el foc. I això ho pensa i ho fa amb la millor intenció. Però això no ho pot fer un professional ni que siga de broma. Un bomber sap que necessita aigua per apagar un incendi. Ha de saber on, quan, com i per què fer-ho.
Heus ací la meua reflexió que no ha arribat enlloc. Configurar, com sembla que alguns volen, un moviment de retroalimentació amb les mateixes característiques que el de SP -de base emocional i populista- és fer un pas avant en la divisió del municipi. I volia advertir d'aquesta possibilitat en base a diversos ingredients que poden quallar en un plat de cuina servit especialment per ser devorat pel Goigisme -la vessant més populista del segregacionisme-. El primer ingredient és la tradició històrica d'enfrontament internuclis. El segon ingredient és la percepció institucional de que amb l'agressivitat s'aconseguixen més coses que amb la paraula. El tercer ingredient és la decepció i el desengany. Finalment, fa falta un cuiner. I no tardarà a aparèixer. Hi ha massa ingredients per pensar que el plat no es va a cuinar. Si llegim l'article enviat als mitjans des del Saguntino sembla que s'impulsarà una plataforma antisegregacionista. Amb aquesta iniciativa haurem construir el interlocutor vàlid per al segregacionisme, l'altre gegant. Precisament allò que havíem intentat evitar durant els anterior quatre anys: no constuir dialèctiques de contrapes sempre que ens era possible (hi havia moments que no ho era).
Si l'esquema és aquest, el plat de la divisió municipal està servit. Probablement no es puga construir un expedient jurídics de segregació però la segregació de facto serà la nostra norma de convivència.
En el BLOC es va fer un document d'anàlisi sobre el tema a finals dels 90. El va coordinar Paco Agües, a qui sempre he tingut una admiració intel·lectual i no sempre li ho demostrat. El document venia a dir que la posició més intel·ligent era fer polítiques integradores. Durant 8 anys va ser el nostre full de ruta. I de fet, s'han sentat les bases d'una integració física. Però ens ha faltat la més important, la integració social. Si aquesta integració social no solament falla sinó que camina en contradirecció com sembla ser el camí el document parlava d'explorar altres vies.
Doncs això, si arribem a un punt de confrontació i mort per inanició d'una institució com l'Ajuntament de Sagunt, una política feta des de Villarriba o des de Villabajo... més val que deixem estar el globalisme com a concepte de futur.
Jo no ho faré mai. Serà perquè sóc un il·lús i em vaig creure la il·lusió d'una gran ciutat feta des de la mar a la muntanya.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com