Desencís

Dissabte passat em va tocar parlar a mi al Consell Nacional. Sergi no va poder vindre. Vam consensuar algunes idees bàsiques per l'anàlisi de la situació de fons del partit més que no del tema puntual del pacte. Fèrem una intervenció dura que, no obtant, va passar desapercebuda en no ser efectista ni tindre al·lusions personals o crítiques orgàniques. Cada vegada resulta més evident que el Consell Nacional és una escenificació de posicions que venen de casa. I això no és dolent. Significa que el tema vé reflexionat de casa. En este sentit convindria ordenar el debat d'altra manera, parlant en primera persona del plural si és possible i evitant les reiteracions. No crec que siga possible. El Consell Nacional acaba, com quasi tot en el BLOC, en convertir-se en un Diario de Patricia polític on cada ú va a contar la seua experiència particular.
De totes les nostres afirmacions dures la que més pensava que podria fer reflexionar va ser la del desencís i la desil·lusió. Va el sector oficial molt preocupat amb els crítics del BPV. No em preocuparia tant d'aquells que van al Consell Nacional i parlen, argumenten, voten, escriuen. Em preocuparia més per aquells que, com jo, vivim un procés de desencís i desil·lusió. Em preocuparia més per aquells que callen i se'n van com Rafa, Natxo o Toni. I em preocupen encara més aquells que deixen d'entrar per una deriva ideològica en una tempesta d'eleccions.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com