Reflexions cristianes per a aquest temps

www.cristians.net
Què poc de temps ha passat des de l'any 1963, quan Pau VI clausurà el Concili Vaticà II, i què lluny estem d'aquell esperit que va netejar ambients enrarits, va conrear actituds utòpiques i va presentar a l'Església amb una necessitat urgent de dialogar amb el món sense cap prepotència, sense cap privilegi que podia haver concedit una història no sempre edificant.
Un dels punts bàsics del concili va ser la definició sobre l'Església, que fins a aqueix moment havia estat l'arca de salvació, l'esposa de Crist, el Cos Místic de Crist... Però el Vaticà II, a través de la constitució dogmàtica Lumen Gentium, parla amb una veu profètica del Poble de Déu, donant un gir copernicà a la comprensió del que és l'Església. Parlar de poble és parlar de coses conegudes per tot el món. Un poble té unes estructures, uns serveis, unes autoritats... Tot això serveix per a configurar l'expressió de poble. És cert que l'Església és un poble especial, les autoritats no es trien, com arma solament té el poder moral i aqueixa mateixa autoritat moral li confereix privilegis que altres institucions no tenen.
- EL PAPA. Després de l'elecció del cardenal Ratzinger com a Papa, molta gent vam pensar que el Concili Vaticà havia estat enterrat. Un silenci llarg i pertinaç no ha donat ni ha llevat raons per a canviar aqueix pensament; encara que mesures, realment mínimes, ens recorden que el prefecte de la doctrina de la fe és Benet XVI. Menuts incidents amb algunes comunitats, escassa presència i suports a institucions conservadores indiquen per on camina l'Església.
Uns mesos abans de ser Papa, Ratzinger va escriure un llibre en el qual reivindicava la missa en llatí i d'esquena al poble. Aquest llibre va despertar un fort rebuig en els ambients litúrgics, on es va considerar que aquella manifestació d'intencions era perillosíssima per a la bona salut de l'Església. El llavors cardenal Ratzinger va explicar que les seues propostes eren més progressistes que les que estaven a l'ús, perquè ell contemplava una assemblea en la qual el sacerdot formava part integral de la mateixa comunitat, per això estava en el mateix sentit que el poble, i que li semblava que posar al sacerdot en altre plànol, de cara al poble, era separar-lo alhora que es disgregava la comunitat orant.
- L'ESGLÉSIA ESPANYOLA. L'Església espanyola que va acudir al Concili Vaticà II, per dir-ho amb una paraula amable, estava absolutament desconnectada del canvi teològic que succeïa a Europa. Però alguns dels seus membres van percebre clarament el nou biaix que estava prenent l'Església. Entre els quals ràpidament van connectar amb aqueix moviment de renovació cap assenyalar al cardenal Vicente Enrique Tarancón, que va ser l'artífex d'aqueixa renovació i el qual va obrir les portes del vell "caserón" de la religiositat espanyola als aires del concili. Valga com exemple de tot aquest canvi l'impuls que va donar a la Conferència Episcopal, l'instrument conciliar que ajudava a comprendre a l'Església com poble de Déu. Aqueixa primavera ben prompte va quedar ofegada pels freds hivernals i si abans l'Església espanyola havia contat amb el beneplàcit del Vaticà -llija's Pau VI- amb Joan Pau II va haver presses per desmuntar tot aquell esperit de renovació al que s'acusava d'haver impregnat a la societat espanyola d'un secularisme perillós. Bona prova va ser l'acceptació immediata de la dimissió presentada pel cardenal Tarancón i la seua substitució pel cardenal Suquía en la presidència, acompanyat d'Agustín García-Gasco, acabat de nomenar bisbe, en la secretaria. El canvi es va constatar immediatament, tot just es van conèixer els noms dels nous bisbes joves que havien de garantir la permanència d'un sistema ideològic de caràcter conservador.
Aquells bisbes ja s'han fet majors i continuen dirigint les regnes espirituals del país. És cert que no tots tenen el caràcter belicós del trio cardenalici Rouco, Cañizares i García-Gasco, però els qui no pensen de la mateixa manera guarden silenci i solament a través d'aquest silenci podem interpretar una certa disconformitat amb els plantejaments guerrers del trio de cardenals. Ara i adés sorgeix alguna perla -Jaca, Canàries o Alacant- que la condició ultramontana apareix com una prova més de la situació que s'està vivint
- L'ESGLÉSIA EN VALÈNCIA. Tot el que puga referir-se a l'Església a València està relacionat íntimament amb els dos últims arquebisbes. No és el mateix l'episcopat de Miguel Roca que el d'Agustín García-Gasco, les diferències són significatives. Miguel Roca va engegar el Sínode Valentí, que va suposar un gran moviment religiós de les parròquies i dels grups laïcals. És cert que tenia un caràcter fred, producte de la seua timidesa, i que els sacerdots no se sentien massa gratificats amb aquest distanciament, però havia creat estructures inferiors que tapaven aquesta manca de l'arquebisbe: vicaris episcopals triats després de consultar als sacerdots i la presència amistosa en la cúpula del presbiteri d'alguns bisbes auxiliars que tenien una relació afectiva amb el clergat, llija's Rafael Sanus. Després d'aquell episcopat l'Església valenciana va caure en una foradada important.
La majoria de sacerdots de la diòcesi tenen bona voluntat i sobretot grans dosis de creativitat, però tot aquest entusiasme dels sacerdots no troba massa recolze en els programes diocesans, entre els quals no existeix una pastoral de conjunt que integre i canalitze totes les energies del clergat valencià. Hi ha grups que trenquen l'actuació pastoral monòtona de la diòcesi, però tampoc representen nuclis que tinguen una gran influència. Cal esmentar al col·lectiu -bastant homogeni- autoanomenat Els rectors del dissabte. Una trentena de sacerdots amb gran carisma personal però escàs predicament a les institucions diocesanes. La seua força depèn dels mitjans de comunicació, perquè la seua presència sols és possible si els mitjans de comunicació publiquen els seus manifestos; de tota manera, a pesar d'un cert anonimat dels membres del col·lectiu, cada vegada tenen més pes en la societat valenciana. En la diòcesi sempre hi ha hagut un nucli de sacerdots que han compaginat l'exercici del ministeri amb el treball temporal; aquest grup de sacerdots també representa un potencial efectiu, encara que la seua influència en la diòcesi és pràcticament nul·la. Finalment, està la revista Saó i tot el seu entorn. A les autoritats eclesiàstiques mai els han complagut ni les persones que han integrat el consell editorial ni els continguts, inclusivament es va iniciar en un temps no molt llunyà un informe amb totes aquelles afirmacions de la revista que podien ser susceptibles de sancions; supose que aqueix dossier ha anat engreixant, però oficialment mai se'ns ha cridat l'atenció. La influència de la revista és pobra entre la clerecía. De fet, són escassos els sacerdots subscrits a ella, però en canvi té un gran pes en la societat valenciana.
Per altra banda, la dimissió fa tres anys de l'arquebisbe genera una certa sensació de provisionalitat entre els sacerdots i les pròpies institucions diocesanes. Aquesta situació menyscaba l'esforç i la il·lusió dels sacerdots que continuen treballant en el tall.
- L'ARQUEBISBE. La figura d'Agustín Garcia-Gasco, arquebisbe de València, és complexa. D'una banda, tots els quals han tingut l'oportunitat de parlar amb ell han eixit impactats per la proximitat i afectivitat que es desprenia de la trobada, situació que contrasta amb algunes absències que el presbiterio diocesano lamenta: mai ha assistit als funerals de sacerdots, quan aquestes celebracions són molt freqüentades pels mateixos sacerdots. Segurament, el que molesta a un sector -ampli o no- del presbiteri és el posicionament ideològic de l'arquebisbe; encara que sens dubte hi ha un sector -ampli o no- que es congratula cada vegada que l'arquebisbe fa un pronunciament. Un aspecte que resulta "deleznable" en el senyor arquebisbe és el poc interès que té en l'ús del valencià en la litúrgia. Dóna la sensació que al senyor arquebisbe el tema ni li va ni li ve. Per altra banda, és notòria la seua bel·ligerància cap als socialistes. Des de la seua arribada a la diòcesi va deixar clar al llavors conseller de Medi ambient, Emèrit Bono, que el diàleg amb els socialistes anava a ser difícil o impossible. Pel que fa a l'equip de govern, deixant a part als bisbes auxiliars, té un caràcter monocolor i una certa mediocritat. No sembla capaç d'entusiasmar als equips sacerdotals. Altre retret que se li fa al senyor arquebisbe és el desconcert absolut que crea amb els nomenaments. Ningú coneix quins són els criteris utilitzats en les designacions. L'opacitat de l'economia diocesana és també altra queixa freqüent de certs sectors del clergat. Per a acabar, caldria posar bona nota a l'arquebisbe en les seues relacions institucionals, sobretot amb les actuals, i una nota molt més baixa en l'apartat que li correspon com pare dels preveres i motor del moviment pastoral.

Emili Marín és sacerdot i periodista.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com