La mirilla de Marian

Ella vive en mi piso de al lado. Pero apenas sé nada. A veces me deja mirar por la mirilla.

En La Forja, complim

Ara fa un any i mig que el regidor d'Urbanisme presentava públicament el projecte de zona verda del Ferroland, al barri de La Forja. Una zona verda enorme on hi té cabuda vegetació, instal·lacions esportives de barri i que actua de cinturó verd de la part oest del barri de La Forja i el protegix del trànsit del corredor comarcal. Esta zona verda ja és una realitat. Ja està plena de vida per al goig de tota la gent del barri, del Port i de tota la ciutat. En un any i mig una zona de descampat ha passat a ser una zona verda emblemàtica del municipi que encara és una gran desconeguda.
El nostre municipi assumeix una càrrega de contaminació que al barri de La Forja té manifestacions més clares i extremes com ara l'aparició d'una pols indeterminada en alguns moments de l'any. Una situació endèmica del barri que no pot continuar. El BLOC ja està posant en marxa els mecanismes dels que disposa per conèixer exactament els motius i les solucions a esta situació.
La realitat és tossuda i s'imposa a la mentida continuada. Com deïa Lincoln, es pot enganyar a alguns durant molt de temps, es pot enganyar a molts durant poc de temps però no es pot enganyar a tots durant tot el temps. El BLOC ha demostrat que té una proposta per a cada persona, per a cada barri, per a cada districte, per a tota la ciutat. I amb fets no amb paraules.

Rodolfo Chikiliquatre

El principi de casualitat i el principi de causalitat.
Res no casual. Tot és causal. Aquesta serà la màxima que domine un intent d’aproximació com aquest al fenòmen mediàtic més intens dels últims mesos: Rodolfo Chikiliquatre.
Les teories aproximatives que s’acosten a la realitat en base a principis de casualitat resulten superificials per entendre per què unes coses passen en un moment donat i no en cap altre. A tall d’exemple, l’emissió radiofònica de La invasió de Mart per part d’Orson Welles ha sigut objecte d’estudi. Per què va causar tanta por? Per què uns individus desxifraren el codi i d’altres no? Per què algunes persones a pesar d’hacer escoltat que era una dramatització interioritzaren que allò era real? El principi de causalitat explica gran part d’això que ara no és moment d’estudi.
Un freaky en l’època del frikisme. La metàfora de l’Espanya del segle XXI De Massiel a Chikiliquatre.
Convivim amb una època de sobrecàrrega mediàtica. En vint anys hem passat de dos canals, unes poques revistes i diaris a la TDT, Internet..etc. La sobrecàrrega és evident des del punt de vista evolutiu. Els nascuts en esta època ho hauran fet amb aquesta quantitat d’imputs mediàtic però d’altres no ho som. La sobrecàrrega d’imputs mediàtics ha degenerat en la cultura del frikisme. Per poder destacar en una batalla, els galeons espanyos triaren el “rojo y gualda”, per a destacar en el mar les armilles salvavides es fan de color taronja. Per a destacar en la selva mediàtica actual s’ha de ser realment extravagant, peculiar, un extrem. Fins ara l’extrem que destacava sempre era la virtuositat. A partir d’un determinat moment la gestió de la notorietat implica també una part d’antiheroi, de perdedor destacable (mireu Tu sí que vales, Tienes talento o en altre àmbit Callejeros). Chikliquatre naix com un producte artificial com a paròdia de la naturalitat artificiada. Programes de “ascens social urgent” com ara Operación Triunfo o Fama és basen en la creació de productes ràpids i urgents i en tant que ràpids i urgents artificiosament naturals. Ni la veu de Sabina i ni la forma de cantar Heroes del Silencio haurien tingut cabuda en un procés musical estandard multiproducte com el de OT. Sense maduració el producte final és una fruita trasngènica madurada i unflada de forma artificial. Chikiliquatre naix ja saben que és un producte, sabent que és artificial, demostrant a tothom que ho és, sense amagar-se. Tothom sap que és un actor, que fa un paper. I la gent ha dit prou. Prou d’enganys de vendes de “productes fabricats ad hoc”. I ho han fet donant suport a l’element més deliberadament superficial i artificial dels últims anys.
Rodolfo no és només una paròdia de l’artificilitat sinó també és la metàfora de l’Espanya del segle XXI. Fa quaranta anys presentem a Massiel, una jove oportunista de 21 anys que canta una cançò que no és seua, a major glòria del règim. Canta una cançò que el seu autor s’havia negat a cantar en castellà (Serrat) en plena reconquesta de les llibertats democràtiques. I apareix amb una lletra insulsa, una minifalda –símbol d’obertura moral- que guanya el festival. Quaranta anys després Espanya presenta un actor vestit d’Elvis, amb accent argentí (d’inici) vestit de manera hortera, amb una ballarina que entropessa continuament i una lletra ecléctica a mig camí entre tants models musicals que manca de sentit.
És l’Espanya del reggaeton que acull ja més d’un 15% de nouvinguts, és l’Espanya mediàtica que s’identifica amb el break-dance, amb Michael Jackson, que ha ballat el crusaito després de la crisi de la Ruta del Bakalao, i que ha vist Robocop.
L’element absurd dins la normalitat i la teoria d’ALF. El concepte de diferència.
Les sèries americanes d’un temps ençà mantenen un element comú: el respecte per la diferència. És el cas de Friends on cada personatge es caracteritzat amb unes manies o fòbies (no són perfectes) i la interacció es produeix en un entorn ja no de tolerància respecte a eixes diferència sinó d’acceptació gojosa de l’alteritat. Aquestes idees comencen a arribar a Espanya. Chikiliquatre esdevé el nostre propi Alf. Un element estrany (Chiki, Chiki) en un context de normalitat (Eurovisió). No és res nou. Ja ho va fer Sir Walter Scott en Un yanki en la corte del Rey Arturo, o Pere Calders i Quim Monzó en la literatura catalana més recent. Chikiliquatre ha entrar pel nostre sostre com un alienigena simpàtic que ens fa gràcia.
La diferència és un valor especial, un valor que ens fa especials a cada ú. Ja no queda gent normal (Isabel Coixet “La vida sin mi”). Tots som especials. I tots hem d’entendre que els altres poden ser iguals sense ser idèntics. Chikiliquatre és personatge diferent, un personatge especial que mereix l’oportunitat de presentar-se a Eurovisió.
La crisi de les idees i els conceptes: el relativisme lúdic i la desdramatització.
El segle XXI es caracteritza per una sublimació de les idees i una crisi de les ideologies. Les iniciatives individuals superen les iniciatives col·lectives un món desorganitzat i atòmic on la llar és el refugi íntim, “el lloc on resistir” (Kamtchatka, Marcelo Piñeiro. 2001).
Chikiliquatre sorgeix en plena crispació política, durant la màxima aplicació dura de les crítiques del PP, durant la màxima ofensiva de les tertúlies de ràdio. En un país crispat sorgeix un oasi de relativisme lúdic i de desdramatització.
Si Operación Triunfo significa les plors d’aquells que no passaven, el darwinisme musicial de quina persona és la meritocràticament més adequada. Rodolfo naix com la paròdia de tot. No vol guanyar, la seva cançó s’ha composat en mitja hora i amb la seua neboda, les ballarines cauen. És un autèntic desastre que només demana que la gent tinga sentit de l’humor.
La trivialització, el relativisme lúdic i la ironia és la única escapatòria que ens permet la intel·ligència. La ironia és un metode de supervivència en un món dramatitzat. El relativisme lúdic mediàtic és Rodolfo Chikiliquatre.
La crisi d’Eurovisió. Salvem Eurovisió. El pavo daustin.
Ja hem comentat que Chikiliquatre suposa la paròdia més intensa d’OT i el triomf urgent i que el seu triomf és possible davant la primera generació audiovisual (Del breakingdance, al Michael Jackson i al Robocop) les icones audiovisuals des dels 80 fins ací. Precisament la infància, adolescència i joventut dels trenta-i-tots i els quaranta-i-pocs.
Tampoc és casual sinó causal que per Irlanda o altres països es presenten elements mediàtics peculiars. El triomf de Metal Lordi en Atenes va obrir la porta de la “peculiaritat” i la “política incorrecta”. El més destacable, evidentment, és Irlanda perquè presenta un “titot” però també d’altres països presenten elements peculiars.
Eurovisió, nascuda amb la voluntat de superar les fronteres mediàtiques, pateix una greu crisi d’audiència i de credibilitat. I en món dominat pel mercat la credibilitat passa a un segon plànol. En aquest entorn apareix Chikiliquatre. Rodolfo no aporta credibilitat però aporta audiència.
Els antiherois en el llenguatge audiovisual. Los espejos concavos de Valle Inclan.
Cada societat genera les sues propies deixalles. I també els seus propis antiherois. Chaplin i Keaton són dos dels exponent més clars que la vocació de triomf dels antiherois en moments de dramatització: Primera i Segona guerra mundial. Els antiherois reapareixen en èpoques de sobreactuació dramàtica.
Exemples hi ha a bastament, El gran Lebowski al cinema independent americà però Scooby Doo en dibuixos animats. Són personatges que no passen per la vida sinó que la vida els passa a ells. Dominats i atrapats per les seues circumstàncies naveguen com un missatge en una ampolla fins enmig d’una tempesta descontrolada. Així naix i es dissenya Rodolfo Chikiliquatre com algú que no domina les seues circumstàncies. Algú que no volia res. Que ho ha trobat tot. Són los espejos concavos y convexos de Valle Inclan que miren una societat i la deformen. Chikiliquatre som nosaltres mirat amb el espejo concavo (o convexo) de Valle Inclan.
La pseudodemocràcia en la televisió. La interacció d’un espectador poc expectant.
D’un temps ençà prolifieren els programes on el públic ha de decidir alguna cosa. Són apunts d’una assignatura pendent de pseudodemocràcia televisiva que intenta fer que l’espectador siga poc expectant i més actuant. El públic creu sentir-se partícep de les decisions del programa mentre les imatges són triades per crear estats d’opinió, no per dir-nos què hem de pensar però sí sobre què hem de pensar.
Si Operación Triunfo, l’anterior model d’intentar salvar Eurovisión, es basava en una votació per telèfon o sms (més ingressos), esta vegada ha sigut myspace a internet el mètode triat. Casualitat o causalitat? Myspace permetia un procediment pseudodemocràtic més avançat, més sofisticat segurament. I a més, interconectava dos món: el món emergent i el món mediàtic actualment tradicional.
Chikiliquatre és possible per aquesta pseudodemcràcia i a pesar de la creació de límits i barreres, de llits per a un riu que baixava embravit i descontrolat. Apareix un jurat que inclou més grups a banda dels que havia triat la gent però la votació final es deixa a la gent. I la gent diu que guanya Rodolfo. L’espectador es rebel·la contra la seua situació passiva.
La imaginació del Terrat.
Evidentment, res no casual, el Terrat, la productora televisiva que crea Chikiliquatre ja va fer un intent de guanyar notorietat al festival d’Eurovisió quan va intentar colar Josmar cantant “És superfort”. El vampirisme d’un acte de notorietat desprestigiat és un mètodo avui normal en televisió. És el cas de Sé lo que hicistéis o de CQC. Aprofitar una acte de notorietat en benefici propi va ser un concepte introduït per Greenpeace als anys setantat i huitanta amb les denominades “accions publicity”.
En este cas, el Terrat dissenya un cantant argentí que inventa una guitarra que vibra, el personatge cau bé. Una setmana després diu que ha composat una cançó i que vol presentar-se a Eurovisió. I el sistema ho permet. Per què no?
El producte és plenament artificial. Un personatge més. És un producte inacabat i inapropiat nascut amb vocació de marqueting que naix amb característiques que com en qualsevol personatge pot anar perdent o guanyar. Naix amb accent argentí –l’accent sudamericà més fàcil d’imitar- quan milers de sudamericans viuen a Espanya i formen part del seu exèrcit –màxim exponent del patriotisme. Rodolfo naix amb una lletra i música eclèctiques, en un país ecléctic rebedor de nouvinguts com és ara Espanya.
El Terrat recull de manera conscient o inconscient la paròdia, la fotografia tractada amb un antiphotoshop del nostre país.
Fenòmens mediàtics: adaptació o ignorància.
El procés continua avançant. Chikiliquatre va avançant en les enquestes i les votacions a Internet. TVE ignora/tapa la seua existència en els programes on parla del procés per triar candidats a Eurovisió. La gala per triar el representants és el punt culminant del conflicte. El Terrat i la Sexta mantenen el tot moment el to d’humor. TVE manté en tot moment la formalitat i la inexistència del Chiki, chiki... confiats en la “maduresa” de l’espectador.
I efectivament, els espectador madurs o immadurs, els espectador fan guanyador a Rodolfo. Rafaella Carra el tracta durant el programa com a broma, Uribarri fa un no amb el dit. TVE ha perdut. La Sexta guanya.
La relació entre mitjans. Competició i col·laboració.
La reacció primària i primera de TVE és de no comprensió. Però no es tarda ni 24 hores en reaccionar i entendre que un tren marxa o puges o t’atropella. TVE es puja al tren. Les reaccions de Rafaella i Uribarri canvien a l’extrem oposat, entenent que el negoci és el negoci, entenent que les debilitats poden ser fortaleses i que les amenaces poden ser oportunitats.
No obstant això cal adaptar el personatge. La lletra no és legalment permesa. Cal canviar-la. Aprofitem l’oportunitat i la fem més universal i menys política. Afegim alguna cosa en anglés (obrir mercat). El personatge comença a perdre l’accent argentí –només el recuperarà en algun programa esportiu- Comença l’estratègia de col·laboració, s’abandona la competició. TVE té els drets de la cançó. El Terrat el personatge. Tots dos poden guanyar. Per crear un bon negoci cal expandir el mercat. Ara caldrà fer un casting per triar les ballarines que acompanyaran a Disco i Gràfica. Eurovisió permet més gent damunt de l’escenari (fins a sis persones) per què no aprofitar-ho?
Multimedia i multimarquet.
El plat estava servit. Ara cal començar a degustar-lo. El marqueting s’encarregarà de servir un bon ví, una bona amanida i una bona taula.
Chiki, chiki, una melodia fàcil per incloure al teu mòbil. Rodolfo un personatge fàcil de caricaturitzar en ninots.
El marqueting és una eina de boxes de Fòrmula I. Treballa amb la màxima velocitat possible. Un minut sense producte és un minut sense vendes. Politonos, camisetes.
El domini por qué no te callas va tardar minuts a registrar-se. El domini dels nous ministeris creats (Igualtat per exemple) també. Saben per a qué? Per a obtindre notorietat a major glòria de la causa de Agua para todos.
Rodolfo Chikiliquatre, urgent, artificial, anitheroi, efímer però històric.

El chikialcalde

Confesse que l’anàlisi de la realitat mediàtica m’admira. I l’altra realitat que m’apassiona és la realitat politica. Quan les dos realitats convergixen la cosa ja es pega foc. Esta setmana es creuen un fenòmen mediàtic i un polític. D’una banda Rodolfo Chikiliquatre ens representarà al festival d’Eurovisió i d’altra el teatre serà inexecutat (paraula de nova creació creada a tal efecte). I això m’ha fet pensar que l’actuació de l’alcalde ha passat per quatre fases.
El brikindance. Quan va aplaudir enfervorit –que bote Mestalla- davant la sentència del Tribunal Suprem que demanava la demolició del Teatre Romà.
El crusaito. Davant la mobilització de les entitats cíviques de la ciutat, l’alcalde ha de navegar i guardar la roba i abandona la posició “hooligan” pepera.
El Michael Jackson. L’alcalde comença a recular cap a posicions més pròximes al trellat. La comissió interdisciplinar de la que forma part demana que no s’execute la sentència.
El Robocop. Lo que diga el partido.
L’article no deixa de tindre la seua gràcia pel fet que sembla que el final no serà tràgic.
Però per a un altra ocasió, Alfredo, no sé....podries triar el La, la, la....o Bailar Pegados.
De moment, enguany ja saben....el chiki alcalde mola mogollón, lo baila Serrano y lo baila Castelló.

L'aigua és un problema de tots


El deficit hidraúlic de la zona del mediterrani és històric i s'ha convertit en estructural. L'aigua és i serà un bé escàs. L'escassesa d'un mitjà augmenta el seu valor i en ser un bé imprescindible per a la vida és necessari un ús responsable i solidari. La nostra Comunitat té set. La nostra indústria necessita aigua. La nostra agricultura necessita aigua. El nostre medi ambient necessita aigua. La solució a les greus mancances d'aigua dels valencians no tenen una única solució màgica. Ni tan sols les necessitats de cada part del nostra país són les mateixes. Caldrà doncs, aplicar fòrmules diferents per a problemes diferents. Davant els models de "pack" presentats fins ara pels partits majoritaris el BLOC ha de presentar propostes basades en el trellat, el rigor i l'anàlisi de la realitat. D'inici cal parar atenció a l'ús racional i sostenible d'un bé escàs com ho és l'aigua. Necessitem mecanismes d'optimització dels nostres recursos com ara pous infrautilitzats, abandonats i prevenció de fuites en les canalitzacions.Les dessaladores tenen impactes ambientals greus que fan que siguen considerades una solució parcial especialment per a l'aigua industrial. Les zones industrials però també les més afectades per una sequera estructural com ara les comarques valencianes del sud requerixen d'aquesta solució per poder pal·liar la seua desesperada situació.València tradicionalment s'ha nodrit del Xuquer, un Xuquer que arriba ferit de mort més que viu a les nostres terres per transavassaments pactats d'altres èpoques que ens ofeguen ara. Necessitem un Xuquer viu, més viu que mai per oferir servei al cap i casal i la seua àrea metropolitana.Castelló és la zona més autonoma pel que fa al tema de l'aigua però necessita renovar els seus aqüífers i abandonar la sobreexplotació.Els transvassaments són segons la Unió Europea el mètode més efectiu i sostenible per repartir l'aigua sobrant de les conques excedentàries cap a les més pobres. Els transvassaments, tanmateix, s'han de basar en el criteri de cost i benefici, no solament en termes econòmics sinó ambientals. Només poden existir transvassaments amb argumentacions sòlides i estudis ambientals que demostren que el bé protegit (medi ambient) és superior al desprotegit (necessitats industrials, necessitats bàsiques...). Actualment hi ha estudis empresarials i d'associacions d'agricultors com ara la Unió de Llauradors i Ramaders que aconsellen el seu ús.La solució al problema de l'aigua per als valencians no pot vindre d'un únic pack, sinó de la col·laboració i interrelació de diferents polítiques i administracions. Dessaladores sí. Estalvi sí. Reutilització sí. Transvassaments també.En este sentit, un dels transvassaments que menys impacte i cost tindrien i més benefici produirien és el de l'Ebre al riu Palància que permet alliberar el Camp de Morvedre de les necessitats a cobrir pel Xúquer i renovar els aqüifers de tota la província de Castelló.Per això el BLOC ha de defensar els interessos valencians en el tema de l'aigua tant davant el govern de Madrid que dona aigua a Barcelona i no a València, però també davant la demagogia política del Govern Valencià que nega les dessaladores i condemna el nostre sud a la sequera més terrible.

L'aigua és un problema de tots


El deficit hidraúlic de la zona del mediterrani és històric i s'ha convertit en estructural. L'aigua és i serà un bé escàs. L'escassesa d'un mitjà augmenta el seu valor i en ser un bé imprescindible per a la vida és necessari un ús responsable i solidari. La nostra Comunitat té set. La nostra indústria necessita aigua. La nostra agricultura necessita aigua. El nostre medi ambient necessita aigua. La solució a les greus mancances d'aigua dels valencians no tenen una única solució màgica. Ni tan sols les necessitats de cada part del nostra país són les mateixes. Caldrà doncs, aplicar fòrmules diferents per a problemes diferents. Davant els models de "pack" presentats fins ara pels partits majoritaris el BLOC ha de presentar propostes basades en el trellat, el rigor i l'anàlisi de la realitat. D'inici cal parar atenció a l'ús racional i sostenible d'un bé escàs com ho és l'aigua. Necessitem mecanismes d'optimització dels nostres recursos com ara pous infrautilitzats, abandonats i prevenció de fuites en les canalitzacions.Les dessaladores tenen impactes ambientals greus que fan que siguen considerades una solució parcial especialment per a l'aigua industrial. Les zones industrials però també les més afectades per una sequera estructural com ara les comarques valencianes del sud requerixen d'aquesta solució per poder pal·liar la seua desesperada situació.València tradicionalment s'ha nodrit del Xuquer, un Xuquer que arriba ferit de mort més que viu a les nostres terres per transavassaments pactats d'altres èpoques que ens ofeguen ara. Necessitem un Xuquer viu, més viu que mai per oferir servei al cap i casal i la seua àrea metropolitana.Castelló és la zona més autonoma pel que fa al tema de l'aigua però necessita renovar els seus aqüífers i abandonar la sobreexplotació.Els transvassaments són segons la Unió Europea el mètode més efectiu i sostenible per repartir l'aigua sobrant de les conques excedentàries cap a les més pobres. Els transvassaments, tanmateix, s'han de basar en el criteri de cost i benefici, no solament en termes econòmics sinó ambientals. Només poden existir transvassaments amb argumentacions sòlides i estudis ambientals que demostren que el bé protegit (medi ambient) és superior al desprotegit (necessitats industrials, necessitats bàsiques...). Actualment hi ha estudis empresarials i d'associacions d'agricultors com ara la Unió de Llauradors i Ramaders que aconsellen el seu ús.La solució al problema de l'aigua per als valencians no pot vindre d'un únic pack, sinó de la col·laboració i interrelació de diferents polítiques i administracions. Dessaladores sí. Estalvi sí. Reutilització sí. Transvassaments també.En este sentit, un dels transvassaments que menys impacte i cost tindrien i més benefici produirien és el de l'Ebre al riu Palància que permet alliberar el Camp de Morvedre de les necessitats a cobrir pel Xúquer i renovar els aqüifers de tota la província de Castelló.Per això el BLOC ha de defensar els interessos valencians en el tema de l'aigua tant davant el govern de Madrid que dona aigua a Barcelona i no a València, però també davant la demagogia política del Govern Valencià que nega les dessaladores i condemna el nostre sud a la sequera més terrible.

L'aigua és un problema de tots


El deficit hidraúlic de la zona del mediterrani és històric i s'ha convertit en estructural. L'aigua és i serà un bé escàs. L'escassesa d'un mitjà augmenta el seu valor i en ser un bé imprescindible per a la vida és necessari un ús responsable i solidari. La nostra Comunitat té set. La nostra indústria necessita aigua. La nostra agricultura necessita aigua. El nostre medi ambient necessita aigua. La solució a les greus mancances d'aigua dels valencians no tenen una única solució màgica. Ni tan sols les necessitats de cada part del nostra país són les mateixes. Caldrà doncs, aplicar fòrmules diferents per a problemes diferents. Davant els models de "pack" presentats fins ara pels partits majoritaris el BLOC ha de presentar propostes basades en el trellat, el rigor i l'anàlisi de la realitat. D'inici cal parar atenció a l'ús racional i sostenible d'un bé escàs com ho és l'aigua. Necessitem mecanismes d'optimització dels nostres recursos com ara pous infrautilitzats, abandonats i prevenció de fuites en les canalitzacions.Les dessaladores tenen impactes ambientals greus que fan que siguen considerades una solució parcial especialment per a l'aigua industrial. Les zones industrials però també les més afectades per una sequera estructural com ara les comarques valencianes del sud requerixen d'aquesta solució per poder pal·liar la seua desesperada situació.València tradicionalment s'ha nodrit del Xuquer, un Xuquer que arriba ferit de mort més que viu a les nostres terres per transavassaments pactats d'altres èpoques que ens ofeguen ara. Necessitem un Xuquer viu, més viu que mai per oferir servei al cap i casal i la seua àrea metropolitana.Castelló és la zona més autonoma pel que fa al tema de l'aigua però necessita renovar els seus aqüífers i abandonar la sobreexplotació.Els transvassaments són segons la Unió Europea el mètode més efectiu i sostenible per repartir l'aigua sobrant de les conques excedentàries cap a les més pobres. Els transvassaments, tanmateix, s'han de basar en el criteri de cost i benefici, no solament en termes econòmics sinó ambientals. Només poden existir transvassaments amb argumentacions sòlides i estudis ambientals que demostren que el bé protegit (medi ambient) és superior al desprotegit (necessitats industrials, necessitats bàsiques...). Actualment hi ha estudis empresarials i d'associacions d'agricultors com ara la Unió de Llauradors i Ramaders que aconsellen el seu ús.La solució al problema de l'aigua per als valencians no pot vindre d'un únic pack, sinó de la col·laboració i interrelació de diferents polítiques i administracions. Dessaladores sí. Estalvi sí. Reutilització sí. Transvassaments també.En este sentit, un dels transvassaments que menys impacte i cost tindrien i més benefici produirien és el de l'Ebre al riu Palància que permet alliberar el Camp de Morvedre de les necessitats a cobrir pel Xúquer i renovar els aqüifers de tota la província de Castelló.Per això el BLOC ha de defensar els interessos valencians en el tema de l'aigua tant davant el govern de Madrid que dona aigua a Barcelona i no a València, però també davant la demagogia política del Govern Valencià que nega les dessaladores i condemna el nostre sud a la sequera més terrible.

Opinió Ignasi Bellido

BLOC, VALENCIANISME I PROGRESSISME.
Levante EMV - 16 de maig de 2008
Les passades eleccions locals i autonòmiques, i generals, han suposat per al conjunt de les forces progressistes del nostre país una clara decepció. El PP ha guanyat sense pal·liatius totes les eleccions. El canvi no ha estat possible i això, de cap de les maneres, és responsabilitat de la ciutadania. Hem d’entendre que la societat valenciana ha canviat molt en l’última dècada i que la no adaptació a eixos canvis dels projectes progressistes, com ara el del Bloc, està íntimament lligat a la sobrerepresentació del PP en les conteses electorals. Els nostres errors han condicionat, sens dubte, adhesions a un projecte que, més enllà de manipulacions informatives i retalls democràtics com ara la barrera electoral del 5% que són ben presents i condicionants, sap presentar-se a la ciutadania com el partit que millor defén els seus interessos, i fins i tot, com el partit de referència i adscripció valenciana.
Per tant toca canviar les dinàmiques i reaccionar. Cal obrir una nova etapa on, sense renunciar a sumar més perfils i buscar acords intel·ligents, ens enfortim com a l’opció valenciana de progrés. Marcant discurs i posició pròpia, esforçant-nos per ser percebuts més pròxims per la ciutadania i esdevenint el referent valencià de la política del país adreçant-nos a tots aquells que volen més democràcia, més autogovern i més cohesió social, ambiental i territorial. En el Bloc hem tancat una etapa que ens ha tornat a portar a les institucions autonòmiques, però assolint molt parcialment els objectius traçats i amb una fórmula de reedició impossible de la manera que fou concebuda. Hem consolidat una posició municipal important, però continuem sent dèbils en les grans ciutats i tenim dificultats per ser visualitzats com a referent polític útil d´àmbit autonòmic. Però estem en condicions d’enfortir-nos, escoltar i raonar, esmenar allò que calga, treballar més i millor i presentar-nos a la societat amb l’ambició de meréixer la seua confiança.
Mirem en altres barris. No som nosaltres els encarregats de realitzar els anàlisis d’altres formacions, ja s’ho faran ells, però no podem deixar de dir alguna cosa: el PSPV-PSOE ha demostrat la seua incapacitat per exercir el lideratge d’eixa proposta de canvi que ansiaven els ciutadans progressistes, i ha estat incapaç de marcar agenda política o il·lusionar als abstencionistes i furtar-li cap vot al PP. I, ara com ara, amb un gestora discutida, i que fa olor a naftalina, i els ganivets esmolant-se per afrontar noves batalletes internes tot se situa en una posició de provisionalitat. I ara amb la falsa dualitat de les dos cares del socialisme valencià. Molts ja sabem que fa molt de temps que estan embarcats en ofrenar noves glòries (o derrotes) a Ferraz. La reforma estatutària fou un clar exemple. Per la seua part, EU ha patit la gran batacada. Amb escissions i turbulències internes, perduda la seua condició de tercera força política a nivell estatal i situats en un discurs al·lèrgic a l´esquerra moderna que l’ha situat amb menor presència municipal i fora de les institucions a ciutats com Alacant i València. De la resta, poc a dir. UV sense credibilitat electoral i CV i ERPV queden com a formacions irrellevants, malgrat la inversió electoral realitzada.
Però, tornem al Bloc. Este país seguix necessitant un canvi polític que situe a les persones com a vertaderes protagonistes de les polítiques públiques. Des del Bloc apostem per un canvi que s’opose a les polítiques retardatàries del PP i la inoperativitat del PSPV. Un canvi que regenere la política, que invertisca en més democràcia, que aposte per polítiques en clau pròpia i ens situe a nivell europeu com a societat del benestar. Un canvi que conjugue progrés econòmic i defensa del territori en base a un urbanisme de consens, la modernització del teixit productiu i un tractament inversor i fiscal més just per part de l’Estat. Un canvi que done solucions a l’esgotament d’un model de creixement com l’impulsat pel PP que ens deixa en una situació molt precària en un moment de crisi com l’actual i amb l’agreujant d’un tractament inversor i fiscal deficitari per part del govern estatal socialista.
El Bloc ha de ser protagonista d’una nova etapa que deslliurat dels conflictes alternativa a eixe empobridor bipartidisme, com a opció que entén la política des de baix cap a dalt, amb vocació de govern, escoltant a la gent, esforçant-nos per actualitzar el discurs a una societat que varia ràpidament i actuar per resoldre els problemes de les persones. I, a més, podem i ens toca sumar.
Sumar des de la intel·ligència i la generositat més veus del progressisme i del valencianisme. Conformar un espai polític ample, divers i autònom. Volem liderar, i ho podem fer des de la nostra posició com a tercera força política, que vol construir un espai polític decisiu en la conformació de majories polítiques, de governs. No tenim vocació de ser escolanets de ningú, ni ànim de fer discursos que només diguen no. Cal liderar des del respecte i la generositat. Des de la imposició i l’absència dels consensos, com estem veient, no és possible construir l’alternativa al bipartidisme.
És hora de reflexió, de cohesió interna i de reforçar un missatge nítid basat en el valencianisme i el progressisme. Ara toca reforçar l’organització, i treballar de valent per assegurar la presència autònoma del valencianisme polític en la política europea, espanyola i valenciana. El Bloc ha de ser l’instrument per treballar per la modernització del País i la construcció d’una societat més justa, més verda, més europea, més competitiva i més preparada per als reptes de les societats obertes, complexes i plurals del segle XXI. En el 2011, hem de demostrar a la ciutadania que som la garantia valenciana.

"Ja en Tenim Prou II"

escrit per Xavier Galbis i LLorens
divendres, 16 maig de 2008

Dissabte, dia 17 de maig, tindrà lloc a la seu de Ca Revolta (carrer Santa Teresa, núm. 10, ciutat de València) l'acte de presentació d'este nou projecte, al qual estan convidats associacions, organitzacions i col·lectius."Ja en Tenim Prou" és un col·lectiu en què participen professionals de l'audiovisual, la gent dels moviments socials més actius i un bon grapat d'artistes, activistes i associacions culturals del País Valencià.La plataforma es va crear, el 2007, per a fer i difondre curts audiovisuals –produïts pel mateix col·lectiu Ja en tenim prou amb el suport de Ca Revolta-així com un fil, amb el qual es pretenia proumoure "el vot progressista per a desallotjar el PP de les institucions".
Des de Ja en Tenim Prou es pretenia denunciar "les polítiques corruptes i insolidàries del Partit Popular que estan arrasant el territori valencià i lesionant els drets de la ciutadania", rebatre "la propaganda i la desinformació que practica el PP amb tots els mitjans de comunicació sota la seua influència i, de manera inacceptable, a través de la ràdio i la televisió pública (RTVV)", fomentar la reflexió i el debat sobre la situació general del País Valencià així com animar al vot per a les darreres eleccions municipals i autonòmiques per a desallotjar el PP del govern de la Generalitat, dels ajuntaments i de les diputacions.
Després d'aquella experiència, "amb objectius i data de caducitat concrets", Ja en Tenim Prou planteja la seua reconversió en una plataforma per a fer i difondre curts audiovisuals, divulgar la informació "que queda amagada als mitjans oficials", moure l'opinió i la crítica, i promoure la participació ciutadana "davant els abusos, la manipulació i les trampes del poder".

"Ja en Tenim Prou II"

escrit per Xavier Galbis i LLorens
divendres, 16 maig de 2008

Dissabte, dia 17 de maig, tindrà lloc a la seu de Ca Revolta (carrer Santa Teresa, núm. 10, ciutat de València) l'acte de presentació d'este nou projecte, al qual estan convidats associacions, organitzacions i col·lectius."Ja en Tenim Prou" és un col·lectiu en què participen professionals de l'audiovisual, la gent dels moviments socials més actius i un bon grapat d'artistes, activistes i associacions culturals del País Valencià.La plataforma es va crear, el 2007, per a fer i difondre curts audiovisuals –produïts pel mateix col·lectiu Ja en tenim prou amb el suport de Ca Revolta-així com un fil, amb el qual es pretenia proumoure "el vot progressista per a desallotjar el PP de les institucions".
Des de Ja en Tenim Prou es pretenia denunciar "les polítiques corruptes i insolidàries del Partit Popular que estan arrasant el territori valencià i lesionant els drets de la ciutadania", rebatre "la propaganda i la desinformació que practica el PP amb tots els mitjans de comunicació sota la seua influència i, de manera inacceptable, a través de la ràdio i la televisió pública (RTVV)", fomentar la reflexió i el debat sobre la situació general del País Valencià així com animar al vot per a les darreres eleccions municipals i autonòmiques per a desallotjar el PP del govern de la Generalitat, dels ajuntaments i de les diputacions.
Després d'aquella experiència, "amb objectius i data de caducitat concrets", Ja en Tenim Prou planteja la seua reconversió en una plataforma per a fer i difondre curts audiovisuals, divulgar la informació "que queda amagada als mitjans oficials", moure l'opinió i la crítica, i promoure la participació ciutadana "davant els abusos, la manipulació i les trampes del poder".

"Ja en Tenim Prou II"

escrit per Xavier Galbis i LLorens
divendres, 16 maig de 2008

Dissabte, dia 17 de maig, tindrà lloc a la seu de Ca Revolta (carrer Santa Teresa, núm. 10, ciutat de València) l'acte de presentació d'este nou projecte, al qual estan convidats associacions, organitzacions i col·lectius."Ja en Tenim Prou" és un col·lectiu en què participen professionals de l'audiovisual, la gent dels moviments socials més actius i un bon grapat d'artistes, activistes i associacions culturals del País Valencià.La plataforma es va crear, el 2007, per a fer i difondre curts audiovisuals –produïts pel mateix col·lectiu Ja en tenim prou amb el suport de Ca Revolta-així com un fil, amb el qual es pretenia proumoure "el vot progressista per a desallotjar el PP de les institucions".
Des de Ja en Tenim Prou es pretenia denunciar "les polítiques corruptes i insolidàries del Partit Popular que estan arrasant el territori valencià i lesionant els drets de la ciutadania", rebatre "la propaganda i la desinformació que practica el PP amb tots els mitjans de comunicació sota la seua influència i, de manera inacceptable, a través de la ràdio i la televisió pública (RTVV)", fomentar la reflexió i el debat sobre la situació general del País Valencià així com animar al vot per a les darreres eleccions municipals i autonòmiques per a desallotjar el PP del govern de la Generalitat, dels ajuntaments i de les diputacions.
Després d'aquella experiència, "amb objectius i data de caducitat concrets", Ja en Tenim Prou planteja la seua reconversió en una plataforma per a fer i difondre curts audiovisuals, divulgar la informació "que queda amagada als mitjans oficials", moure l'opinió i la crítica, i promoure la participació ciutadana "davant els abusos, la manipulació i les trampes del poder".

Telma Ortiz

El cas Telma Ortiz ha posat de nou dins de l'agenda mediàtica la reflexió sobre el paper de les empreses de comunicació en el món actual. En eixe sentit podeu llegir les recomanacions del CAC per fer un bon ús de la tele com apagar-la o gravar els programes més interessants. Les recomanacions denoten una qüestió bàsica que apareix de manera reiterada darrerament: l'enfosament de les institucions de socialització tradicional. Amb dos canals i tot un descampat davant de ma casa no estava tan exposat a la toxicitat televisiva (no tota la TV és tòxica però hi ha televisió tòxica) que un nen actual amb inputs audiovisuals cent vegades superiors als meus i sense un carrer on socialitzar-se (llegiu diversos articles sobre el concepte d'espai públic i espai privat en evolució de diverses generacions). Aquest enfonsament de pràcticament totes les institucions de socialització en una societat desinformada genera desorientació. No li genera desorientació a persones adultes i/o versades intel·lectualment que han desenvolupat una capacitat crítica. La urgència i la ansietat del món actual ha generat nous "border lines" socials. És en eixe cas on apareix el "paternalisme/dirigisme". Les religions monoteistes naixen en gran mesura per orientar societats desorientades en normes socials, establir consensos bàsics. En móns desorientats i sobreinformats apareixen necessàriament dirigismes o llums a seguir dins de la foscor. Això és inevitable. I en ser inevitable és on jo demane que siguen els poders públics, mitjançant noves fòrmules de participació ciutadana (en este cas especialitzada) aquells que regulen l'activitat audiovisual de la mateixa manera que els exigisc que em protegisquen davant la invasió de fum que provoquen els fumadors allà on vaig. La protecció de valors bàsics que es donen per sentats i no estan assentats fa nàixer l'Educació per la ciutadania que hauria de ser una cosa dels pares però hem dimitit de la formació de les noves generacions i hem subcontractat estes fòrmules. Davant això exigisc una resposta pública. Una resposta democràtica. Una resposta regulada, previsible i argumentada. Però si no ho fem nosaltres. Ja ho farà el MERCAT. I si no vos fieu dels polítics....proveu amb les empreses.

La curiosidad es un juego de suma cero

Vivo en la penumbra de una habitación que se esconde de la luz de las farolas. Y mientras sueño con saber qué haces en este momento, con saber quien eres. Vivo en la parte estrecha del embudo. La banda sonora de mi vida sigue escrita en un cassette. Existo luego pienso. Navego entre lo superficial y lo profundo con una extraña pericia bipolar. Me duele la garganta de echarte de menos y ni siquiera te conozco. Respiro sonidos graves que inundan mi alma. Entro en comas oníricos que me prohiben sonreir. Crecemos luego inexistimos. Almas que juegan en el infierno de la noche. Gente que busca a otra gente que se esconde de otra gente. Móviles que suenan cuando no quieres y que ejercen su derecho al perpetuo silencio sin ser ni siquiera sospechosos. Me gustan las series de abogados. Porque todavía me quedan principios y porque odio los finales. La curiosidad es un juego de suma cero donde las únicas propiedades deberían ser la conmutativa y la asociativa. Me interesa quien se interesa por mí. El hombre invisible es transparente a las miradas de la ceguera existencial. Y mientras alguien consigue verme prefiero seguir rociandome de transparencia. Y mientras tanto, sigo en la parte estrecha del embudo. Mañana habrá luz. Seguro. Existo. Luego pienso.

Pasando página

Ella siempre quiso ser una niña pequeña cuando fuera mayor. Su madre siempre le leía el mismo cuento en el que el lobo se comía a Caperucita demasiado pronto. Por eso siempre creyó que su vida era un libro. Con un principio tierno y protector. Con una trama desgarradora pero ilusionante. Con un final triste y apagado.
Merlin la encontró un dia que pasaba página al libro de su vida y le preguntó por qué lo hacía. Ella contestó que prefería dejar atras esa pesada página que hubiera preferido no escribir. Merlin le preguntó: Y por qué no cambias de libro?". La niña se quedó pensativa. Y no supo que contestar. Prefirio seguir pasando la página para poder seguir escribiendo el libro de su vida.
Merlin quiso insistir. Tu vida no es un libro. Puede ser tantos libros como quieras. Puedes escribir un libro de historia, análitico, reflexivo y sereno. Puedes escribir un libro de ciencia ficción donde incluir tus locuras, tus sorpresas...Escribe otro romántico, rosa, apasionado, lleno de sonrisas y vacio de lágrimas. Escribe una novela, la de los desafios, la del esfuerzo, con tu trabajo, con tus retos. Escribe libros de cocina, libros de baile, libros de amistad, libros de sexo, libros de relajación, libros de viajes. Pero nunca dejes de escribir. Por eso, no te preocupes princesa: las páginas se pasaran solas.

Ella, Campanilla

cuando ella silba las montañas arden, los rios explotan, las flores brillan. Cuando ella sonrie los niños crecen, las paredes vibran, los espejos resplandecen. Pero cuando ella duerme el agua se congela, la vida inexiste, el aire se aminora. Siempre es ella quien decide. Te convierte en gasolina cuando todo arde, en hielo cuando todo se congela. No eres sujeto sino objeto. Es ella quien que los teléfonos funcionen. Es ella. Y nunca llegas a saber por qué sube o baja la temperatura. Nunca sabes de que depende que algo crezca o decrezca. Nunca llegas a saber porque no puedes respirar si hay aire. Nunca llegas a saber porque quiere cuando quiere y porque no quiere cuando no quiere. Nadie ha sabido explicar como se produce la chispa que hace que las montañas ardan, que los rios exploten, que las flores crezcan, que las paredes vibren. Solo ocurre. Y si ocurre. Quedate a contemplarlo. Disfruta. Por todas esas veces que pasaste frio y te quedaste sin aire. Y cuando no ocurre. Sobrevive. Evoluciona. No existe hoja de reclamaciones. No hay manual de instrucciones. Ella no quiere. Nada más.
Para ti. Que al aletear tus alas de campanilla me convertiste en estatua de hielo.
Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul,
que me sorprenda a oscuras. Por favor, que no dé la luz,

Me gustas

Me gustas por esa combinación de tacón y vaquero. Porque te pones perfume en todos tus archivos ocultos. Me gustas porque te gusta gustar. Me gustas por el pelo recogido que descubre un cuello que desea ser mordido. No hay nada más atractivo que una mujer que desea ser descubierta. Me gustas porque la belleza está en el interior y tu te pusiste tu interior más elegante para mí. Me gustas porque me miras tímidamente, hacia arriba. Y porque te desabrochas un botón más de la camisa cuando subes al coche. Me gustas porque separas ligeramente tus labios cuando bailas. Me gustas por como cruzas las piernas cuando te sientas. Me gustas porque mides lo que te pones y a quien pones. Me gustas porque no me dejas volar sino que me haces volar. Me gustas porque flotas cuando andas. Me gustas porque tocar tus manos es meterlas en agua fria. Me gustas porque me buscas con tu espalda. Porque buscas protección pero proteges. Me gustas porque te pintas sin convertirte en un cuadro sino en una obra de arte. Porque sabes estar en cada sitio e irte de cada sitio. Me gustas por tu infinita paciencia al escucharme cuando hablo mucho y no digo nada. Me gustas porque no me gusta seducir. Sino ser seducido.
Me gustas.

Me gustas

Me gustas por esa combinación de tacón y vaquero. Porque te pones perfume en todos tus archivos ocultos. Me gustas porque te gusta gustar. Me gustas por el pelo recogido que descubre un cuello que desea ser mordido. No hay nada más atractivo que una mujer que desea ser descubierta. Me gustas porque la belleza está en el interior y tu te pusiste tu interior más elegante para mí. Me gustas porque me miras tímidamente, hacia arriba. Y porque te desabrochas un botón más de la camisa cuando subes al coche. Me gustas porque separas ligeramente tus labios cuando bailas. Me gustas por como cruzas las piernas cuando te sientas. Me gustas porque mides lo que te pones y a quien pones. Me gustas porque no me dejas volar sino que me haces volar. Me gustas porque flotas cuando andas. Me gustas porque tocar tus manos es meterlas en agua fria. Me gustas porque me buscas con tu espalda. Porque buscas protección pero proteges. Me gustas porque te pintas sin convertirte en un cuadro sino en una obra de arte. Porque sabes estar en cada sitio e irte de cada sitio. Me gustas por tu infinita paciencia al escucharme cuando hablo mucho y no digo nada. Me gustas porque no me gusta seducir. Sino ser seducido.
Me gustas.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com