Rodolfo Chikiliquatre

El principi de casualitat i el principi de causalitat.
Res no casual. Tot és causal. Aquesta serà la màxima que domine un intent d’aproximació com aquest al fenòmen mediàtic més intens dels últims mesos: Rodolfo Chikiliquatre.
Les teories aproximatives que s’acosten a la realitat en base a principis de casualitat resulten superificials per entendre per què unes coses passen en un moment donat i no en cap altre. A tall d’exemple, l’emissió radiofònica de La invasió de Mart per part d’Orson Welles ha sigut objecte d’estudi. Per què va causar tanta por? Per què uns individus desxifraren el codi i d’altres no? Per què algunes persones a pesar d’hacer escoltat que era una dramatització interioritzaren que allò era real? El principi de causalitat explica gran part d’això que ara no és moment d’estudi.
Un freaky en l’època del frikisme. La metàfora de l’Espanya del segle XXI De Massiel a Chikiliquatre.
Convivim amb una època de sobrecàrrega mediàtica. En vint anys hem passat de dos canals, unes poques revistes i diaris a la TDT, Internet..etc. La sobrecàrrega és evident des del punt de vista evolutiu. Els nascuts en esta època ho hauran fet amb aquesta quantitat d’imputs mediàtic però d’altres no ho som. La sobrecàrrega d’imputs mediàtics ha degenerat en la cultura del frikisme. Per poder destacar en una batalla, els galeons espanyos triaren el “rojo y gualda”, per a destacar en el mar les armilles salvavides es fan de color taronja. Per a destacar en la selva mediàtica actual s’ha de ser realment extravagant, peculiar, un extrem. Fins ara l’extrem que destacava sempre era la virtuositat. A partir d’un determinat moment la gestió de la notorietat implica també una part d’antiheroi, de perdedor destacable (mireu Tu sí que vales, Tienes talento o en altre àmbit Callejeros). Chikliquatre naix com un producte artificial com a paròdia de la naturalitat artificiada. Programes de “ascens social urgent” com ara Operación Triunfo o Fama és basen en la creació de productes ràpids i urgents i en tant que ràpids i urgents artificiosament naturals. Ni la veu de Sabina i ni la forma de cantar Heroes del Silencio haurien tingut cabuda en un procés musical estandard multiproducte com el de OT. Sense maduració el producte final és una fruita trasngènica madurada i unflada de forma artificial. Chikiliquatre naix ja saben que és un producte, sabent que és artificial, demostrant a tothom que ho és, sense amagar-se. Tothom sap que és un actor, que fa un paper. I la gent ha dit prou. Prou d’enganys de vendes de “productes fabricats ad hoc”. I ho han fet donant suport a l’element més deliberadament superficial i artificial dels últims anys.
Rodolfo no és només una paròdia de l’artificilitat sinó també és la metàfora de l’Espanya del segle XXI. Fa quaranta anys presentem a Massiel, una jove oportunista de 21 anys que canta una cançò que no és seua, a major glòria del règim. Canta una cançò que el seu autor s’havia negat a cantar en castellà (Serrat) en plena reconquesta de les llibertats democràtiques. I apareix amb una lletra insulsa, una minifalda –símbol d’obertura moral- que guanya el festival. Quaranta anys després Espanya presenta un actor vestit d’Elvis, amb accent argentí (d’inici) vestit de manera hortera, amb una ballarina que entropessa continuament i una lletra ecléctica a mig camí entre tants models musicals que manca de sentit.
És l’Espanya del reggaeton que acull ja més d’un 15% de nouvinguts, és l’Espanya mediàtica que s’identifica amb el break-dance, amb Michael Jackson, que ha ballat el crusaito després de la crisi de la Ruta del Bakalao, i que ha vist Robocop.
L’element absurd dins la normalitat i la teoria d’ALF. El concepte de diferència.
Les sèries americanes d’un temps ençà mantenen un element comú: el respecte per la diferència. És el cas de Friends on cada personatge es caracteritzat amb unes manies o fòbies (no són perfectes) i la interacció es produeix en un entorn ja no de tolerància respecte a eixes diferència sinó d’acceptació gojosa de l’alteritat. Aquestes idees comencen a arribar a Espanya. Chikiliquatre esdevé el nostre propi Alf. Un element estrany (Chiki, Chiki) en un context de normalitat (Eurovisió). No és res nou. Ja ho va fer Sir Walter Scott en Un yanki en la corte del Rey Arturo, o Pere Calders i Quim Monzó en la literatura catalana més recent. Chikiliquatre ha entrar pel nostre sostre com un alienigena simpàtic que ens fa gràcia.
La diferència és un valor especial, un valor que ens fa especials a cada ú. Ja no queda gent normal (Isabel Coixet “La vida sin mi”). Tots som especials. I tots hem d’entendre que els altres poden ser iguals sense ser idèntics. Chikiliquatre és personatge diferent, un personatge especial que mereix l’oportunitat de presentar-se a Eurovisió.
La crisi de les idees i els conceptes: el relativisme lúdic i la desdramatització.
El segle XXI es caracteritza per una sublimació de les idees i una crisi de les ideologies. Les iniciatives individuals superen les iniciatives col·lectives un món desorganitzat i atòmic on la llar és el refugi íntim, “el lloc on resistir” (Kamtchatka, Marcelo Piñeiro. 2001).
Chikiliquatre sorgeix en plena crispació política, durant la màxima aplicació dura de les crítiques del PP, durant la màxima ofensiva de les tertúlies de ràdio. En un país crispat sorgeix un oasi de relativisme lúdic i de desdramatització.
Si Operación Triunfo significa les plors d’aquells que no passaven, el darwinisme musicial de quina persona és la meritocràticament més adequada. Rodolfo naix com la paròdia de tot. No vol guanyar, la seva cançó s’ha composat en mitja hora i amb la seua neboda, les ballarines cauen. És un autèntic desastre que només demana que la gent tinga sentit de l’humor.
La trivialització, el relativisme lúdic i la ironia és la única escapatòria que ens permet la intel·ligència. La ironia és un metode de supervivència en un món dramatitzat. El relativisme lúdic mediàtic és Rodolfo Chikiliquatre.
La crisi d’Eurovisió. Salvem Eurovisió. El pavo daustin.
Ja hem comentat que Chikiliquatre suposa la paròdia més intensa d’OT i el triomf urgent i que el seu triomf és possible davant la primera generació audiovisual (Del breakingdance, al Michael Jackson i al Robocop) les icones audiovisuals des dels 80 fins ací. Precisament la infància, adolescència i joventut dels trenta-i-tots i els quaranta-i-pocs.
Tampoc és casual sinó causal que per Irlanda o altres països es presenten elements mediàtics peculiars. El triomf de Metal Lordi en Atenes va obrir la porta de la “peculiaritat” i la “política incorrecta”. El més destacable, evidentment, és Irlanda perquè presenta un “titot” però també d’altres països presenten elements peculiars.
Eurovisió, nascuda amb la voluntat de superar les fronteres mediàtiques, pateix una greu crisi d’audiència i de credibilitat. I en món dominat pel mercat la credibilitat passa a un segon plànol. En aquest entorn apareix Chikiliquatre. Rodolfo no aporta credibilitat però aporta audiència.
Els antiherois en el llenguatge audiovisual. Los espejos concavos de Valle Inclan.
Cada societat genera les sues propies deixalles. I també els seus propis antiherois. Chaplin i Keaton són dos dels exponent més clars que la vocació de triomf dels antiherois en moments de dramatització: Primera i Segona guerra mundial. Els antiherois reapareixen en èpoques de sobreactuació dramàtica.
Exemples hi ha a bastament, El gran Lebowski al cinema independent americà però Scooby Doo en dibuixos animats. Són personatges que no passen per la vida sinó que la vida els passa a ells. Dominats i atrapats per les seues circumstàncies naveguen com un missatge en una ampolla fins enmig d’una tempesta descontrolada. Així naix i es dissenya Rodolfo Chikiliquatre com algú que no domina les seues circumstàncies. Algú que no volia res. Que ho ha trobat tot. Són los espejos concavos y convexos de Valle Inclan que miren una societat i la deformen. Chikiliquatre som nosaltres mirat amb el espejo concavo (o convexo) de Valle Inclan.
La pseudodemocràcia en la televisió. La interacció d’un espectador poc expectant.
D’un temps ençà prolifieren els programes on el públic ha de decidir alguna cosa. Són apunts d’una assignatura pendent de pseudodemocràcia televisiva que intenta fer que l’espectador siga poc expectant i més actuant. El públic creu sentir-se partícep de les decisions del programa mentre les imatges són triades per crear estats d’opinió, no per dir-nos què hem de pensar però sí sobre què hem de pensar.
Si Operación Triunfo, l’anterior model d’intentar salvar Eurovisión, es basava en una votació per telèfon o sms (més ingressos), esta vegada ha sigut myspace a internet el mètode triat. Casualitat o causalitat? Myspace permetia un procediment pseudodemocràtic més avançat, més sofisticat segurament. I a més, interconectava dos món: el món emergent i el món mediàtic actualment tradicional.
Chikiliquatre és possible per aquesta pseudodemcràcia i a pesar de la creació de límits i barreres, de llits per a un riu que baixava embravit i descontrolat. Apareix un jurat que inclou més grups a banda dels que havia triat la gent però la votació final es deixa a la gent. I la gent diu que guanya Rodolfo. L’espectador es rebel·la contra la seua situació passiva.
La imaginació del Terrat.
Evidentment, res no casual, el Terrat, la productora televisiva que crea Chikiliquatre ja va fer un intent de guanyar notorietat al festival d’Eurovisió quan va intentar colar Josmar cantant “És superfort”. El vampirisme d’un acte de notorietat desprestigiat és un mètodo avui normal en televisió. És el cas de Sé lo que hicistéis o de CQC. Aprofitar una acte de notorietat en benefici propi va ser un concepte introduït per Greenpeace als anys setantat i huitanta amb les denominades “accions publicity”.
En este cas, el Terrat dissenya un cantant argentí que inventa una guitarra que vibra, el personatge cau bé. Una setmana després diu que ha composat una cançó i que vol presentar-se a Eurovisió. I el sistema ho permet. Per què no?
El producte és plenament artificial. Un personatge més. És un producte inacabat i inapropiat nascut amb vocació de marqueting que naix amb característiques que com en qualsevol personatge pot anar perdent o guanyar. Naix amb accent argentí –l’accent sudamericà més fàcil d’imitar- quan milers de sudamericans viuen a Espanya i formen part del seu exèrcit –màxim exponent del patriotisme. Rodolfo naix amb una lletra i música eclèctiques, en un país ecléctic rebedor de nouvinguts com és ara Espanya.
El Terrat recull de manera conscient o inconscient la paròdia, la fotografia tractada amb un antiphotoshop del nostre país.
Fenòmens mediàtics: adaptació o ignorància.
El procés continua avançant. Chikiliquatre va avançant en les enquestes i les votacions a Internet. TVE ignora/tapa la seua existència en els programes on parla del procés per triar candidats a Eurovisió. La gala per triar el representants és el punt culminant del conflicte. El Terrat i la Sexta mantenen el tot moment el to d’humor. TVE manté en tot moment la formalitat i la inexistència del Chiki, chiki... confiats en la “maduresa” de l’espectador.
I efectivament, els espectador madurs o immadurs, els espectador fan guanyador a Rodolfo. Rafaella Carra el tracta durant el programa com a broma, Uribarri fa un no amb el dit. TVE ha perdut. La Sexta guanya.
La relació entre mitjans. Competició i col·laboració.
La reacció primària i primera de TVE és de no comprensió. Però no es tarda ni 24 hores en reaccionar i entendre que un tren marxa o puges o t’atropella. TVE es puja al tren. Les reaccions de Rafaella i Uribarri canvien a l’extrem oposat, entenent que el negoci és el negoci, entenent que les debilitats poden ser fortaleses i que les amenaces poden ser oportunitats.
No obstant això cal adaptar el personatge. La lletra no és legalment permesa. Cal canviar-la. Aprofitem l’oportunitat i la fem més universal i menys política. Afegim alguna cosa en anglés (obrir mercat). El personatge comença a perdre l’accent argentí –només el recuperarà en algun programa esportiu- Comença l’estratègia de col·laboració, s’abandona la competició. TVE té els drets de la cançó. El Terrat el personatge. Tots dos poden guanyar. Per crear un bon negoci cal expandir el mercat. Ara caldrà fer un casting per triar les ballarines que acompanyaran a Disco i Gràfica. Eurovisió permet més gent damunt de l’escenari (fins a sis persones) per què no aprofitar-ho?
Multimedia i multimarquet.
El plat estava servit. Ara cal començar a degustar-lo. El marqueting s’encarregarà de servir un bon ví, una bona amanida i una bona taula.
Chiki, chiki, una melodia fàcil per incloure al teu mòbil. Rodolfo un personatge fàcil de caricaturitzar en ninots.
El marqueting és una eina de boxes de Fòrmula I. Treballa amb la màxima velocitat possible. Un minut sense producte és un minut sense vendes. Politonos, camisetes.
El domini por qué no te callas va tardar minuts a registrar-se. El domini dels nous ministeris creats (Igualtat per exemple) també. Saben per a qué? Per a obtindre notorietat a major glòria de la causa de Agua para todos.
Rodolfo Chikiliquatre, urgent, artificial, anitheroi, efímer però històric.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com