Jo sóc Taronja ¿i tu?

Jo sóc Taronja ¿i tu?

Envia'm un angel i Perestroika

Fa molt de temps que no sé res de tu....


Carles Sabater va morir el 13 de febrer de 1999 després d'un concert. El seu cor es va parar. Poc després Pep Sala va declarar que el cor de Sau s'havia parat amb el de Carles. Sau eren Pep i Carles, Carles i Pep. Sense Carles no hi havia SAU. Ningú no haguera entés sense la veu de Carles "Només ho faig per tu". Ningú haguera entés SAU sense els moviments de banda a banda de l'escenari de Carles o sense acabar d'esquenes l'un amb altre els concerts, sense els seus pantalons de cuir, o la camisa blanca per fora. Perquè SAU tenia el pèl rull i els ulls blaus i sonava a barba i pèl llarg. Fa molt de temps, Carles, que no sabem res de tu però quan el sol surt després de la pluja, i deixa en la terra olor d'humitat, aixequem el cap al cel i et trobem a faltar.

Bojos per SAU

Bojos per SAU perquè SAU era una passió. El grup català que arribava més enllà. SAU és el precurssor del Pop en català. Res abans d'ells i poc de després ha arribat als nivells de qualitat que va assolir SAU. Segurament si SAU haguera cantat en una altra llengua amb un mercat més ampli estaríem parlant d'un mite de la música dels noranta. No obstant això, ells preferien cantar als pobles amb cases blanques i teulades amb coloms, amb les portes obertes que conviden a passar.

Bojos per Sau perquè alguns ens hem fet persones amb les seues cançons. Aquells que decidirem que no havíem nascut per ser militars, aquells que encara creïem que això es pot salvar, aquells que quan arriben temps dficils tornem al passat, entre dances de timbals, recordant el teu perfum i agafant-nos de la mà.

Bojos per Sau perquè ens hem tornat màgics amb el whisky, perquè volem tornar a desfer-nos els cabells com la primera nit i perquè deu mil anys, un día i sempre esperarem que torne Carles, perquè els poemes i promeses que aquell dia vam segellar mai els oblidarem.

El compromís tendre


Dins del panormama musical dels anys noranta SAU se situava dins del compromís tendre. Fugint directament de l'etiquetatge "made in Catalonia" i del pessebre de les subvencions. molt prompte va cobrir l'espai de la qualitat. Dins de la moguda de l'esclat de la música en català, Sopa de Cabra era la mercadotécnia, Els Pets el compromís ideológic independentista, Sangtraït el rock dur més pur i SAU....SAU era el compromís tendre, la qualitat i el rigor.

SAU representava la tendresa ideològica i compromís tendre. El compromís nacional era només per ells un punt de partida. Mai no es va veure una senyera sobre l'escenari, mai es va escoltar un crit de provocació ideològica des de l'escenari. Tanmateix, la fermesa ideológica era una convicció de naturalitat i es reflectia en cançons com "Encara que siguin de bar" o "L'onze de setembre" i molt més clarament en la cançó de Pep Sala i la banda del bar "Ningú ens mourà d'aquí". Sau mai va cantar en castellà, si més no, va cedir la cançó de "Boig per tu" a Luz Casal perquè la cantara. Preferiren fer servir l'anglés (llengua més internacional i que dominaven des de la seua estada a Escòcia) a fer-ho en castellà. Però mai no ho feien amb militància o amb rebuig, sinó...sempre...amb naturalitat, com ho feien tot.

Fernando Gómez Colomer

No fa molt de temps que m'ha arribat la revista dels socis dels València. M'agrada conservar-les. Sé d'un xiquet que tenia 14 anys fa més de vint que haguera sigut el xiquet més feliç del món amb un poster de Villa com el que ve en l'actual. La revista no és excesivament bona periodísticament. És la típica publicació d'autobombo valenciana. Em recorda a aquell cap que vaig tindre que en fer una anàlisi DAFO va decidir que la D i la A no existien, que no teníem ni debilitats ni amenaces. En este número vé un article de Paco Lloret.
En segon BUP jo eixia de classe corrent per poder escoltar a Paco Lloret a Antena 3. De fet, crec que volia ser com ell. Periodista i podia vore tots els partits del València. Era el meu ídol.
Els valencianistes de Tuzón som valencianistes d'ascens, valencianistes de primera que nasqueren en segona. Paco Lloret coneix bé aquella època.
El seu article parla de Fernando Gómez Colomer. I parla bé. Compartixc el seu criteri. Espere que Fernando siga igual com era al camp: l'home tranquil. A Fernando li he vist fer els controls més exactes que mai no he vist en un camp de futbol. Era la persona que no demanava la responsabilitat perquè la tenia des del principi. L'home que quan només faltava un penal en l'eliminatòria contra el Barça va decidir tirar-lo a l'escaire. I va entrar.

El victimisme mediàtic


Si el valencianisme vol tindre alguna repercussió en la societat sobre la que vol actuar haurà d'abandonar el victimisme mediàtic. El victimisme mediàtic és la versió més estesa al llarg de tota l'organització del BLOC per la qual "no ens publiquen res" o "ens tenen vetats".
El vicitimisme mediàtic té un punt de partida pràcticament infantil: les coses passen per què sí. Una vegada arribes a la maduresa organitzativa comprens que el principi de casualitat deixa pas al principi de causalitat. Tot passa per alguna cosa. El BLOC faria bé de repassar les seues estratègies comunicatives. Faria bé de repassar els estudis sociològics per saber quines són les preocupacions bàsiques dels ciutadans dels quals volen rebre la confiança. Però especialment faria bé de preocupar-se per saber quins ingredients ha de tindre fet per coronar-lo com a notícia.
El BLOC faria bé de desenvolupar conceptes com ara seguiment d'agenda mediàtica, acció publicity i creació d'agenda. Fa temps que qualsevol persona amb coneixements sobre comunicació de masses sap que la realitat presencial i la realitat mediàtic combinen factors diferentes i que una se suma a l'altra però no la substitueix. En política, hi ha una política real i una política mediàtica. El PP ha aprés aquesta lliçó molt bé, arribant a la manipulació informativa. No cal anar tan lluny però caldria estar un poc més pendent del treball de comunicació. La societat actual posa eines al teu abast suficients per obtindre notorietat. Això sí, has de saber de qué parles, per què ho fas i com ho fas.
Si algú pensa que hi ha una conspiració mundial per silenciar al BLOC està equivocat. El BLOC no és tan important com per a tindre a tot el món en contra. Parle vosté de coses que interessen als ciutadans o millor que interessen als mitjans i tindrà cobertura mediàtica.
Com va dir el pensandor, treballant serà molt dificil. Sense treball serà directament impossible.

El victimisme mediàtic


Si el valencianisme vol tindre alguna repercussió en la societat sobre la que vol actuar haurà d'abandonar el victimisme mediàtic. El victimisme mediàtic és la versió més estesa al llarg de tota l'organització del BLOC per la qual "no ens publiquen res" o "ens tenen vetats".
El vicitimisme mediàtic té un punt de partida pràcticament infantil: les coses passen per què sí. Una vegada arribes a la maduresa organitzativa comprens que el principi de casualitat deixa pas al principi de causalitat. Tot passa per alguna cosa. El BLOC faria bé de repassar les seues estratègies comunicatives. Faria bé de repassar els estudis sociològics per saber quines són les preocupacions bàsiques dels ciutadans dels quals volen rebre la confiança. Però especialment faria bé de preocupar-se per saber quins ingredients ha de tindre fet per coronar-lo com a notícia.
El BLOC faria bé de desenvolupar conceptes com ara seguiment d'agenda mediàtica, acció publicity i creació d'agenda. Fa temps que qualsevol persona amb coneixements sobre comunicació de masses sap que la realitat presencial i la realitat mediàtic combinen factors diferentes i que una se suma a l'altra però no la substitueix. En política, hi ha una política real i una política mediàtica. El PP ha aprés aquesta lliçó molt bé, arribant a la manipulació informativa. No cal anar tan lluny però caldria estar un poc més pendent del treball de comunicació. La societat actual posa eines al teu abast suficients per obtindre notorietat. Això sí, has de saber de qué parles, per què ho fas i com ho fas.
Si algú pensa que hi ha una conspiració mundial per silenciar al BLOC està equivocat. El BLOC no és tan important com per a tindre a tot el món en contra. Parle vosté de coses que interessen als ciutadans o millor que interessen als mitjans i tindrà cobertura mediàtica.
Com va dir el pensandor, treballant serà molt dificil. Sense treball serà directament impossible.

El victimisme mediàtic


Si el valencianisme vol tindre alguna repercussió en la societat sobre la que vol actuar haurà d'abandonar el victimisme mediàtic. El victimisme mediàtic és la versió més estesa al llarg de tota l'organització del BLOC per la qual "no ens publiquen res" o "ens tenen vetats".
El vicitimisme mediàtic té un punt de partida pràcticament infantil: les coses passen per què sí. Una vegada arribes a la maduresa organitzativa comprens que el principi de casualitat deixa pas al principi de causalitat. Tot passa per alguna cosa. El BLOC faria bé de repassar les seues estratègies comunicatives. Faria bé de repassar els estudis sociològics per saber quines són les preocupacions bàsiques dels ciutadans dels quals volen rebre la confiança. Però especialment faria bé de preocupar-se per saber quins ingredients ha de tindre fet per coronar-lo com a notícia.
El BLOC faria bé de desenvolupar conceptes com ara seguiment d'agenda mediàtica, acció publicity i creació d'agenda. Fa temps que qualsevol persona amb coneixements sobre comunicació de masses sap que la realitat presencial i la realitat mediàtic combinen factors diferentes i que una se suma a l'altra però no la substitueix. En política, hi ha una política real i una política mediàtica. El PP ha aprés aquesta lliçó molt bé, arribant a la manipulació informativa. No cal anar tan lluny però caldria estar un poc més pendent del treball de comunicació. La societat actual posa eines al teu abast suficients per obtindre notorietat. Això sí, has de saber de qué parles, per què ho fas i com ho fas.
Si algú pensa que hi ha una conspiració mundial per silenciar al BLOC està equivocat. El BLOC no és tan important com per a tindre a tot el món en contra. Parle vosté de coses que interessen als ciutadans o millor que interessen als mitjans i tindrà cobertura mediàtica.
Com va dir el pensandor, treballant serà molt dificil. Sense treball serà directament impossible.

Reportatge: Taronja, moviment continu (TV3)


Reportatge: Taronja, moviment continu (TV3)


Les quotes participatives


L'equilibrisme és una de les metàfores més típìques de la política. Alguns lideratges polítics febles es basen al joc d'aquells mags dels anys 80 que feien girar plats sense parar al mateix temps. La magia consistia a evitar que cap plat caiguera a terra i es trencara. Tots els plats havien de girar constantment sense caure. El lideratge polític del BLOC s'ha entés des de la caiguda de Mayor com un joc de magia i plats que no cauen. Així, l'Executiva Nacional del BLOC està constituida per més de vint persones. Pràcticament una per cada comarca. I aquest va ser el disseny deliberat i premeditat. Un equilibri territorial. El punt de partida de la representativitat volia portar al punt de partida del control. Una persona a cada comarca significava controlar totes les comarques.
Com a joc de rol de pacificació no és mala estratègia a curt termini. El problema és que un òrgan executiu executa poques coses quan ha d'escoltar tantes opinions i contentar a tanta gent. Decidir és prioritzar. Decidir també és excloure. No hi ha cap altra manera de decidir. Una decisió elimina les altres alternatives. Una nit podem anar a sopar o podem anar al cine. Anar al sopar i al cine complica les dues faenes.
Una amenaça important per al BLOC seria caure de nou a la mateixa trampa i pensar que en temps de crisi -i el BLOC té una crisi encara que siga invisible, si més no en el seu caràcter sociològic de crisi de disens- és possible sobreviure només flotant. És necessari trobar un bon timonel i no més de deu remers per anar algun lloc. Si hom pensa que vint-i-cinc coordinadors i tres remers poden sobreviure a una tempesta està molt equivocat. Si hom pensa que una orquestra pot tindre quinze directors i només cinc músics s'equivoca. Amb funcions determinades l'engranatge funciona molt millor.
El BLOC necessita un equip ideológicament cohesionat, organitzativament creatiu i políticament experimentat. Tot saben que l'experiència és només una llum que portem a l'esquena i il·lumina allò que hem fet i no allò que anem a fer.

Les quotes participatives


L'equilibrisme és una de les metàfores més típìques de la política. Alguns lideratges polítics febles es basen al joc d'aquells mags dels anys 80 que feien girar plats sense parar al mateix temps. La magia consistia a evitar que cap plat caiguera a terra i es trencara. Tots els plats havien de girar constantment sense caure. El lideratge polític del BLOC s'ha entés des de la caiguda de Mayor com un joc de magia i plats que no cauen. Així, l'Executiva Nacional del BLOC està constituida per més de vint persones. Pràcticament una per cada comarca. I aquest va ser el disseny deliberat i premeditat. Un equilibri territorial. El punt de partida de la representativitat volia portar al punt de partida del control. Una persona a cada comarca significava controlar totes les comarques.
Com a joc de rol de pacificació no és mala estratègia a curt termini. El problema és que un òrgan executiu executa poques coses quan ha d'escoltar tantes opinions i contentar a tanta gent. Decidir és prioritzar. Decidir també és excloure. No hi ha cap altra manera de decidir. Una decisió elimina les altres alternatives. Una nit podem anar a sopar o podem anar al cine. Anar al sopar i al cine complica les dues faenes.
Una amenaça important per al BLOC seria caure de nou a la mateixa trampa i pensar que en temps de crisi -i el BLOC té una crisi encara que siga invisible, si més no en el seu caràcter sociològic de crisi de disens- és possible sobreviure només flotant. És necessari trobar un bon timonel i no més de deu remers per anar algun lloc. Si hom pensa que vint-i-cinc coordinadors i tres remers poden sobreviure a una tempesta està molt equivocat. Si hom pensa que una orquestra pot tindre quinze directors i només cinc músics s'equivoca. Amb funcions determinades l'engranatge funciona molt millor.
El BLOC necessita un equip ideológicament cohesionat, organitzativament creatiu i políticament experimentat. Tot saben que l'experiència és només una llum que portem a l'esquena i il·lumina allò que hem fet i no allò que anem a fer.

Les quotes participatives


L'equilibrisme és una de les metàfores més típìques de la política. Alguns lideratges polítics febles es basen al joc d'aquells mags dels anys 80 que feien girar plats sense parar al mateix temps. La magia consistia a evitar que cap plat caiguera a terra i es trencara. Tots els plats havien de girar constantment sense caure. El lideratge polític del BLOC s'ha entés des de la caiguda de Mayor com un joc de magia i plats que no cauen. Així, l'Executiva Nacional del BLOC està constituida per més de vint persones. Pràcticament una per cada comarca. I aquest va ser el disseny deliberat i premeditat. Un equilibri territorial. El punt de partida de la representativitat volia portar al punt de partida del control. Una persona a cada comarca significava controlar totes les comarques.
Com a joc de rol de pacificació no és mala estratègia a curt termini. El problema és que un òrgan executiu executa poques coses quan ha d'escoltar tantes opinions i contentar a tanta gent. Decidir és prioritzar. Decidir també és excloure. No hi ha cap altra manera de decidir. Una decisió elimina les altres alternatives. Una nit podem anar a sopar o podem anar al cine. Anar al sopar i al cine complica les dues faenes.
Una amenaça important per al BLOC seria caure de nou a la mateixa trampa i pensar que en temps de crisi -i el BLOC té una crisi encara que siga invisible, si més no en el seu caràcter sociològic de crisi de disens- és possible sobreviure només flotant. És necessari trobar un bon timonel i no més de deu remers per anar algun lloc. Si hom pensa que vint-i-cinc coordinadors i tres remers poden sobreviure a una tempesta està molt equivocat. Si hom pensa que una orquestra pot tindre quinze directors i només cinc músics s'equivoca. Amb funcions determinades l'engranatge funciona molt millor.
El BLOC necessita un equip ideológicament cohesionat, organitzativament creatiu i políticament experimentat. Tot saben que l'experiència és només una llum que portem a l'esquena i il·lumina allò que hem fet i no allò que anem a fer.

El 9 d'Octubre per primera vegada al Port

Portava més de sis anys insistint a Manolo sobre la necessitat de celebrar institucionalment el 9 d'Octubre. Sis anys és molt de temps. Sempre hi havia algun problema. Segurament de comunicació. Per això quan es va aprovar la moció de celebrar el 9 d'Octubre amb un acte institucional crec que vaig ser una de les persones més alegres de tota la ciutat.
Durant la meua dedicació he desenvolupat una cosa que abans no tenia: lleialtat a les institucions. Les institucions ens representen a tots. Allò que vaig estudiar a la carrera ara cobra vida real. L'Ajuntament de Sagunt havia i ha de celebrar institucionalment el 9 d'Octubre, el dia de tots els valencians. El pensament col·lectiu és una cosa poc utilitzada pels valencians. Els catalans tenen altre costum. Així, a Catalunya qui se'n surt dels consensos bàsics es penalitzat socialment. Al País Valencià no. Al País Valencià està mal vist a arribar a acords. Per això és tan important arribar a consensos bàsics, a acords generals. Celebrar el 9 d'Octubre és un consens bàsic importantíssim perquè és la celebració del naixement d'un poble. Un poble que sap que ho és ho celebra amb alegria.
I era important fer-ho al Port, fer-ho al Centre Cívic. La part que menys evidencia les seues arrels valencianes -que les té- és important per al seu país, per a la seua comunitat. El Port importa. El Port és important. És necessari involucrar el Port de Sagunt dins de les dinàmiques de la seua comarca, del seu país i també de la seua ciutat a pesar de les resistències. Cal dedicar esforços i intel·ligència a trobar la complicitat dels fills d'aquells immigrants que vingueren de tantes parts d'Espanya però que ells són plenament valencians.
Podeu imaginar, per tant, la pena que vaig tindre ahir de no poder anar a l'acte per motius de prudència política. I supose el que va passar. Ja conec el PP. Bailes regionales i paraules buides.
Però haver construït un escenari, un teatre on escenificar una obra com el 9 d'Octubre no té preu. Para todo lo demás. Mastercard.

Què és el Bloc?

El Bloc és la plataforma unitària del valencianisme polític progressista. Això és el que és el BLOC. El BLOC va nàixer de la unificació d'esforços dispersos que provenien de Grau Unit a Castelló, de la Unitat del Poble Valencià -el grup polític més fort- i del Partit VAlencià Nacionalista entre d'altres moviments. A aquell carro es va anar pujant més gent.
Jo vaig entrar al BLOC directament a l'Executiva Nacional de Joves d'UPV. Ho vaig fer de la mà d'un company de classe, de Josep Vidal, del president. De fet, en eixa Executiva n'èrem tres de la mateixa classe de Dret. Entràrem per constituir el BLOC JOVE, que va ser previ al BLOC. Els joves ja teníem clares algunes coses. Hui en dia les continue tenint clares. Però totes no han evolucionat igual.
El BLOC té al seu davant grans reptes de futur, necessita trobar una fòrmula política per a les grans àrees urbanes, necessita visualitzar un bilinguïsme que siga la traducció de la situació del país que vol representar. El BLOC necessita millorar organitzativament en una societat mediàtica i mediatitzada com l'actual, abandonadr el victimisme mediàtic i començar a treballar de manera professional.
El BLOC ha aconseguit replegar tant els hereus del fusterianisme com aquells que hem crescut qüestionant les tesis fusterianes, els fills de De impura nationae i Document 88. Ara cal abandonar el valencianisme de confrontació i el de conciliació per construir un valencianisme de superació.
Tot això és el BLOC. De tot això hauria de parlar el BLOC. Res més però res menys.
I si en algun moment el BLOC o algun BLOC es desvia d'allò que representa: el valencianisme progressista, si algú desnaturalitza tot o una part del projecte caldrà reflexionar sobre quina és la nostra essència. Caldrà fugir de l'essencialisme però acudir als principis del principi.
Som el BLOC. Això és el que som. Un partit minoritari amb vocació majoritària, capaç de rebre pocs vots i representar a molta gent, amb vocació de crear espais de convivència, un partir que vol fer crèixer la dignitat d'un País, d'una comunitat invisible. Amb tant de treball per fer, no hauríem de dedicar-nos a res més.

Amor a fons perdut



Si més no, SAU va arribar al gran públic per les seues balades d'amor. L'emblema "Boig per tu" ("Es por ti" en versió de Luz Casal) potser siga l'arbre que no ens deixa veure el bosc. Un bosc frondós i plé de vida. Un bosc de noies a l'altre cantó del bar, de gent que sap que els dies passen, de gent que a vegades en silenci ha llegit les cartes que mai no va enviar, És gent que desitja que li envien un àngel i que el seu àngel s'assemble a algú, gent que ho espera tot de tu perquè tu ho esperes tot d'ells, de gent que vol que seu cor s'encenga. És gent que omple pàgines en blanc amb un nom mentre a la Rússia blanca ens preparen un nou món. L'amor de SAU recordava l'amor cortés medieval, que insinuava el desig i subtilment, de molt endins, treia feminitat . L'amor de SAU era un amor de vegades sense estil però que sempre va estar al teu costat i sempre... per sempre.. serà un amor a fons perdut.



copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com