Lugares comunes

Días de gloria y merienda son sueños en tu cabeza
Noches de cromos y leyenda que son recuerdos sin certeza

Comandos en G y equipos en A
sus nombres acuden como Starscky y Hutch
con coches fantásticos con lo que patrullar

Tu y yo tenemos algo en común
espacios, historias, lugares y luz
Tu yo lo vimos todo en azul
pirañas, chanquetes, ballenas e iglus.

Recreos interminables y veranos sin acabar
Destellos de belleza que son tu propia naturaleza

Si los amigos ya no son como Felix, ni quedan maestros como don Dimas
Vuelve a tus lugares comunes y refugiate detras.

Agregame a tu amor

Cada vez que miras al cielo compartes las estrellas
Cada vez que miras al suelo regalas una flor
Cada vez que miro tu sonrisa sonrio un poco yo
Cada vez que tu me escuchas me acerco a ti sin voz

Invitame a tu vida, agregame a tu amor
soy adicto a tu piel y vivo cautivo de tu corazón

Cada vez que respiras me ahogo un poco más
Cada vez que lloras las lágrimas pesan más
Cada vez que te escucho leo historias en condicional
Cada vez que tu me abrazas mi pecho late de verdad


Invitame a tu vida, agregame a tu amor
soy adicto a tu piel y vivo cautivo de tu corazón

La gente normal

No llevamos armadura de piel artificial ni usamos cremas de felicidad. No nos disfrazamos de popularidad y siempre nos gusta pensar en plural. Nos gusta creer en la verdad porque crecimos a golpe de diversidad.

Nosotros somos de esa gente normal que es la gente realmente especial. Nosostros somos gente normal que piensa con la piel y que respira de verdad

No hacemos viajes en clase especial ni presumimos de nada en propiedad ni vendemos humo al hablar. Nos une un gesto de complicidad y nos asusta el vertigo de la realidad. Huimos del fondo de la mediocridad.

Nosotros somos esa gente normal que busca gente realmente especial. Nosostros somos de esa gente normal que piensa con la piel y que respira de verdad.

El nuevo orden de Nuremberg

Los altos mandos del ejercito nazi fueron enjuiciados en Nuremberg. Toda su defensa fue siempre basada en la obediencia. Todos, absolutamente todos, simplemente, obedecían ordenes.
Tiempo después se realizó un experimento sociológico en Estados Unidos. Se trataba de proporcionar descargas eléctricas de diversa intensidad a una persona conectada a unos electrodos. En realidad se trataba de un actor que según la intensidad proporcionada gesticulaba con mayor o menor intensidad. Los participantes llegaron a dar descargas que podrían producir la muerte a pesar del evidente dolor del "actor descargado". Nadie decidió no hacerlo. Todos obedecían ordenes.
La estructura empresarial empieza a poblarse de cargos intermedios bajo el nuevo orden de Nuremberg. Un ejercito de cobardes ha invadido nuestro tejido financiero y productivo. Eso sí. Siempre obedecen órdenes.

Navidad

La Navidad cada vez empieza antes y cada vez dura menos. En Navidad cada vez se encienden más luces y se apagan más sueños. La Navidad se ahoga en un oceano de consumo injusto e insostenible. Los regalos ya no se hacen. Ahora solamente se compran. La Navidad ahora hace caja en lugar de hacer recuento. La Navidad ya no tiene cuentos sino contables.

Yo creo en una Navidad donde los padres bajen por los balcones a los parques en lugar de escalarlos. Mi Navidad no tiene árbol porrque tiene un bosque lleno de complicidad. Mi Navidad no tiene luces porque tiene un cielo lleno de estrellas de amistad.

Esta Navidad regala valores. A casi nadie le quedan. Seguro que les hacen mucha falta.

Interdependència

Interdependència: En un entorn de revisió i repartiment de competències que històricament s'havia reservat l'Estat, Convergència Valenciana reclama l'aplicació del principi de subsidiaritat de manera radical. La competència normativa ha d'estar tan a prop del ciutadà a qui servix com siga possible. Defensem, per tant, una Comunitat Nacional Valenciana, inserida dins de l'Estat Espanyol però amb protagonisme i dignitat. Un País Valencià visible, l'Antic Regne de València viu i capdavanter.

Pensament ampliat

Pensament ampliat: Som valencians i analitzem els problemes des d'una perspectiva valenciana però amb visió de conjunt. Tenim un projecte de modernització per a Espanya i inserim la nostra ideologia dins de la tradició europeïsta més pura.

Pau simbòlica

Pau simbòlica: Per a Convergència Valenciana és el moment d'abandonar definitivament simbologies i noms que trenquen consensos bàsics o vagen contra el sentiment popular del poble valencià. Els símbols ho són si servixen al poble i el poble els mira com a propis. Per això defensem la llengua dels valencians, el valencià, que formant part d'un àmbit lingüístic més ampli, té formes pròpies que cal mantindre i potenciar. Per això ens agermanem sota els plecs de la nostra senyera però també respectem l'ús d'altres senyeres històriques del valencianisme polític.

Pactabilitat

Pactabilitat: Convergència Valenciana naix amb clara vocació de servir a la seua nació, la nació valenciana amb una visió de país. Els valencians hem d'avançar com a poble i fer-ho des d'una perspectiva valencianista. Per això, Convergència Valenciana farà de la seua capacitat de pacte un valor afegit per poder condicionar en clau valenciana qualsevol acció de govern des del Palau de la Generalitat.

Equidistància

Equidistància: Els valencians hem estat relegats històricament a un paper secundari tant pel corrent regionalista català com pel poder regionalista espanyol. Aquesta subjugació del projecte valencià ens obliga a superar aquesta visió i situar-nos a distància de Madrid i de Barcelona.

Centralitat política

Necessàriament si els valencianistes volem influir en el nostre futur haurem de fer-ho des de la centralitat política. La Comunitat Valenciana serà de tots els valencians o no serà. Per poder arribar a les classes populars valencianes el valencianisme política beu de les dues fonts ideològiques més importants de la tradició europea: la socialdemocràcia i el liberalisme que han sigut capaços de forjar una Nació Europea amb peculiaritats específiques dins d'un món globalitzat.

Valencianisme de superació

Valencianisme de superació: Des del seu naixement com a corrent polític, el valencianisme ha optat per camins diferents. El valencianisme anterior a la dictadura espanyola no va trobar continuació sinó molt al contrari un trencament amb el valencianisme d'arrel fusteriana i el seu contrapes "blaver". Als anys huitanta i noranta sorgixen els primers intents de valencianisme d'integració entre les dues tradicions recent creades. Per a Convergència Valenciana és hora d'abandonar l'integracionisme amb un valencianisme de superació que combine els aspectes positius de les diverses tradicions. Un valencianisme que no és la suma sinó la superació de les visions fragmentades del valencianisme polític.

Un poble en moviment

Nostàlgia

Silenci

La pilota basca

25 anys de reconversions

Fàbrica

Jo no vinc de cap silenci

L'any més llarg

El Port dels anys 80

La lluita contra el tancament de AHM

La Fàbrica

Bibliografia

La memoria necesaria.Historia de Puerto Sagunto I. Autor: Bonaventura Navarro. Sagunto, 2003. Martinez Impresores.
Diccionario Biográfico del Camp de Morvedre. Autor: Emilio Llueca Ubeda.
Mineria y Siderurgia en Sagunto (1900-1936).
Manuel Girona Rubio. Edicions Alfons el Magnànim.
Urbanismo y arquitectura industrial en Puerto de Sagunto (1907-1936). J. Martin Martinez. Ediciones Caixa Sagunt. Valencia, 1990.

Alameda anys 80



Mentides d'anar per casa

En política municipal també hi ha una sèrie de Lleis de Murphy. Quan estàs dins les coneixes i saps que actuaran de manera automàtica. Algunes són mentides clamoroses. D'altres són simplement mentides benintencionades. Per exemple, davant de qualsevol tema que una opció no vulga aprovar només cal dir que cal obrir un debat i mirar-ho amb deteniment no siga cosa que ens precipitem. És una fòrmula d'èxit. No falla mai. Ningú no es pot negar a mirar una cosa amb més deteniment. La precipitació no és bona.
Una cosa així ens va passar durant el primer any de legislatura. El programa del Bloc estava ple de coses menudes. La major part afectaven a temes de mobilitat que els Garmu dominen a la perfecció. Però heus ací que a algú no li venia bé dir que teníem raó. I el regidor de trànsit i mobilitat Jose Luis Martí trobava la cohartada perfecta: "hem d'esperar a l'estudi de mobilitat".
La cosa canvia quan les idees són seues o dels seus amics. Encara no hi ha estudi de mobilitat. Això sí, al pacte figuren tres rotondes. A les inversions de l'estat algunes més.
Jo proposaria que no feren l'estudi de mobilitat. Total, estudiar és cosa de nanos.

Gracias Maria Isabel


Cuando uno hace política en una ciudad grande y sociológicamente urbana nunca sabe exactamente lo que piensan sus vecinos de tu trabajo. Sabes quienes son los que se quejan y los que te critican. Pero nunca llegas a saber quienes te miran con emoción. Tu carta me ha tocado dentro. Los votantes del BLOC en el Puerto no son muchos pero son especiales. Y ahora recuerdo por qué valió la pena dejarme el alma durante cinco años en algo en lo que creía. Creo que, en parte, puedo hablar por Nacho también. En el tiempo que tuve el privilegio de trabajar con él creo que intentamos aportar un poco de aire fresco a una casa con las ventanas cerradas como es la política de este municipio. Intentamos hacer política de calles blancas de barrios obreros, la que hemos respirado desde pequeños para hacer llegar la sensibilidad diferente y diferenciada de los que crecimos y vivimos al pito de una Fàbrica. Quisimos labrar el valencianismo en el Puerto y el Puerto en el valencianismo. Intentamos que las grandes cosas pequeñas tuvieran un flexo que las alumbraras. Trabajamos la sofisticada política de ir por casa. No queríamos dar respuestas sino obtenerlas, y nos gustaba más las preguntas sencillas que las respuestas grandilocuentes. Intentamos no pedir la limosna del voto cada cuatro años sino ganarnoslo con trabajo. El tiempo que trabajamos juntos tratamos de construir una lluvia fina de propuestas en positivo en lugar de una tempestad de acusaciones y enfrentamientos. Pusimos la cara por un proyecto en el que creíamos. La posibilidad de creer en la política como el trabajo para tus vecinos, la posibilidad de crear un espacio de valencianismo progresista. Creimos en el rigor, en el trabajo y en la prudencia. Trabajamos por la flexibilidad lingüística como práctica de entendimiento. Pero la política no siempre es un campo fertil para plantar lo que tu quieres. A veces no es buena época para plantar y otras la tierra simplemente no da para más.
Pero leyendo tu carta encontré el tiempo que había perdido. Quizá algún día Nacho y yo volvamos a pedir tu confianza. Y nos gustaría pensar que nos la volverías a prestar.
Perquè la confiança importa. Els valors importen. La imaginació importa. I el Port importa.

La generació desdibuixada i desanimada.

Les cròniques de la generació del desencís i la mirada perplexa.

Vam crèixer amb poemes i promeses escrites a la pell . Poemes d’una èpica de la quotidianeïtat marcada per nens menuts abocats a la recerca de la seva mare que anys després va morir a mans de la competitivitat, la productivitat i el pragmatisme. No volíem que Chanquete se n’anara del vaixell per construir pisos però els busquem en una tercera línia de platja que ocupa una primera línia en la nostra columna financera . Promeses d’una recompensa justa al sacrifici d’omplir els nostres caps de coneixements sense massa sentit . La nostra orientació mai no va nàixer de la raó sinó de la intuïció. Som la generació dels dibuixos animats. Una generació que va crèixer al voltant d’un aparell situat al mig de la sala on l’estructura familiar quedava marcada i la dialèctica interna era compartida com el jugador d’escacs respecta els límits de cada fitxa. Era un aparell que tenia vigilia i somni. Era un aparell que requeria un objectiu per posar-se en marxa. Mai no ens va fer companyia perquè la companyia té una composició electrònica bàsicament humana. En aquells episodis viviem al ritme d’abelles i llagostes, un ritme trànquil que ens van prometre abans de pujar a la muntanya rusa de la vida adulta . Aquell aparell vivia al centre de les nostres llars però mai no va ocupar el centre de les nostres vides.
Jo forme part de la generació del desencís. Una generació que va crèixer obligada a competir cooperant. La generació que va inventar la ruta del bakalao per evadir-se de la construcció del sentit d’una vida que ningú no els va anunciar que seria complexa. Una generació que va passar de zero a cent apuntats obligatòriament a una cursa de gestió de l’evasió on el moviment conflictual esdevenia “movida”
Jo no vinc de cap silenci però sé molt bé que és tindre una llengua maltractada. Un nadó lingüístic naixia entre els grans de l’acné de les nostres vides. Una força que era més forta en un lloc que en uns altres. I una llei d’ús i ensenyament que es va quedar sense primer cognom. Mentre el nord esdevenia el nostre quartell d’hivern des d’on diuen que venien pàgines en blanc amb el nostre nom.

Jo vaig crèixer entre herois que cantaven cançons tristes en carrers amb nom de muntanya on els rebels escapaven amb somriures bèlics . Les constructores passaren de tirar murs a construir-los.
Vam haver de sobreviure passant del Colacao al Cacao maravillao fins arribar a gats que volen viure a l’aigua. Per a nosaltres transigir era transitar amb nits de transistors. I una tertúlia encara era un lloc on la gent parlava al voltant d’un café, bombó, tallat. Fins que va arribar el café per a tots d’una atomització sense bomba que situa personatges interpretats per ells mateixos. L’única cosa que coneixíem rosa sempre va ser una pantera. I la única xarxa que ens resultava previsible servia per a pescar mentre ara ens acosta a persones estranyament pròximes a nosaltres que viuen ben lluny.

Som la generació desdibuixada i desanimada que dorm com la mare de Yaki i Nuca mirant l’aparell que va entrar en sa casa però es va colar en les seues vides. L’aparell que va remoure consciències ara conviu amb narcòtics que ja no formen cap departament. Vivíem en paral•lel però vivim en una xarxa d’imputs amb leds rojos i verds que ens obliguen a encertar.
Perquè nosaltres pensàvem que un extraterrestre podia viure en una casa sense que ningú no se n’assabentara. Pensàvem que les families tenien “enredos” que mai no complicaven l’existència. Que els problemes podien crèixer i els prínceps vivien a Belair. Sabíem que els superherois sempre portaven els calçotets per fora del tratge i que els cotxes eren fantàstics per la seua lleialtat.
Som la generació dels dibuixos animats. Una generació desdibuixada i desanimada que fa cròniques de desencís. Una generació que assisteix perplexa mentre tot allò que li va passant configura la seua vida.

Ulleres valencianes

Em fan enveja aquells que creuen que miren al món amb total objectivitat. Aquells que no creuen estar plens de pre_judicis culturals que han menjat i digerit sense haver-los cagat encara. No existix la mirada pura. Mirem amb els ulls de la nostra època, del nostre aprenentatge i de la nostra experiència.
Jo porte ulleres valencianes. Sóc un xiquet curiós que vol tocar-ho tot i mirar-ho tot. Però sé que ho faig amb ulleres valencianes. Les que he heretat. I com a bon hereu vull gestionar amb eficàcia el patrimoni immens que m'ha arribat per fer-lo tan gran com puga per als futurs hereus.
Fuig de l'aldeanisme però no fuig de les meues circumstàncies gassetianes. Les meues circumstàncies són també jo. I també mire un futur globalitzat d'incertesa. I també m'agrada l'intercanvi cultural des del respecte mutu. I també busque espais de convivència on ser tolerat en la meua diferència. I tot això, ho faig amb ulleres valencianes.
I si algú pensa que no porte ulleres, que s'ho faça mirar. No siga cosa que allò que mire no ho puga vore.

Canya valenciana: la ruta del Bakalao

Les noves tecnologies permeten tindre una actitud activa en la dieta audiovisual. En este sentit fa temps que em resistixc a menjar sempre el "menú del dia". Internet em permet vore allò que m'interesa i quan m'interesa. I ahir vaig triar mirar un reportatge de Línia 900 sobre què va ser de la Ruta del Bakalao.
Jo era un adolescent en aquella època. Pocs diners i tampoc massa ganes d'eixir de festa. La meua vida transcorria entre records d'un camp de futbol. Jo no hi vaig participar en aquella moguda però em fa fastic comprovar com la moguda madrilenya és un exemple a seguir i la Ruta del Bakalao una conducta desviada. La Ruta del Bakalao sorgix de la necessitat d'audiència del jovent valencià de l'època. Enmig de números clausus, reformes educatives, massifiacció en les aules i promeses de bons treballs que esdevenien percentatges enormes de desocupació. Els joves valencians decidirem exercir el nostre dret al conflicte social i ho fèrem des de l'evasió. Ara som arquitectes, advocats, comercials o encarregats de manteniment. I en aquella època necessitàvem fugir d'un futur incert, de les expectatives, de les mentides programes de profecies de terres promeses inexistents.
La ruta era viure el present intensament, allargar-lo tant com per fer desaparèixer el futur immediat. La ruta no era només un cap de setmana d'intensitat festiva i consum de drogues.
La droga era la substància evasiva que et permetia somniar amb el present. El refugi de l'atàvic repercutia també en la música. Sons tribals de liturgies màgiques que es ballen a la lluna de València. No és casualitat que la música makina sorgirà al nostre país. És la música més semblant a una mascletà. La cultura del soroll. Escoltar els greus a la panxa. Fixar els aguts als pulmons. Una guerra de woofer i twiters.
La ruta no era una culture club esnob sinó una cultura de carrer. En aquell maremagnum no s'entenia de diferències socials. Des d'eixa perspectiva va ser un moviment igualitarista. Cultura de carer. El parking també és carrer. El lloc on relacionar-se i crear la llegenda urbana de Wendy a Spook. El lloc perfecte per un encontre casual.
Els valencians en general i els valencianistes en particular mai no hem reivindicat la ruta. Mai trobarà vosté una carpa de música valenciana de ball en cap acte del valencianisme polític. Esquerra sempre en monta una. Nosaltres no. Nosaltres no volem saber res de la ruta. La dècada on la música dance valenciana va regnar al món.
I segurament algú dirà que hi havia drogues i que la gent conduïa. No res diferent del que passava a l'Imperi Romà ni res que no passe ara i sempre. La ruta va ser la manera d'expressar d'una generació de valencians per a dir: aneu a fer la mà. Amb les vostres mentides i amb les vostre promeses. Ahir ja no existix. Demà encara no existix. Existix hui.
Després va vindre Nieves Herrero. La ruta es va estigmatitzar i els homes grisos de Momo s'encarregaren de matxacar-la. I poc després arribaven "los bailes latinos" per substituir els tambors de la makineta.
Però a mi els divendres encara m'agrada escoltar "es fin de semana, comienza el festival".

El Goigisme

Alguan vegada hem parlat de les diferències entre el portenquisme i el segregacionisme. Portenquisme és una convicció de saber-se part d'una entitat social que es diu Port de Sagunt amb característiques pròpies diferents i diferenciades dins de la ciutat, dins de la comarca i dins del País Valencià. El segregacionisme abarcaria una variant augmentada i esbiaxada d'esta identitat que condueix un procés administratiu des de pautes identitàries excloents i conflictuals.
Encara convindria filar més prim per entendre la realitat sociològica d'esta ciutat. Dins del segregacionisme hi ha hagut propostes i concrecions més racionals -com ara la d'Isabel Martinez- construida sobre argumentacions històriques i també ideològiques d'arrel marxista. L'arriba de Jaime Goig configura una nova manera de fer segregacionisme: el Goigisme.
El Goigisme és èpic i basat en l'imaginari audiovisual configurat a la societat espanyola durant els últims anys. És un plat que combina ingredients d'antinacionalisme i antivalencianisme que formen part de la fauna autòctona. Això es combina amb un poc d'èpica de nacionalisme conflictual provinent d'Euskadi -lluita de carrer i pamflet- però també d'Irlanda -recordem el famós article "En el nombre del Puerto" recordant les dues pel·lícules "En el nombre del padre" i "En el nombre del hijo" sobre la lluita irlandesa. Precisament la segona d'estes pel·lícules reflectia una vaga de fam. Curiosa casualitat. El Goigisme és una construcció èpica d'herois i vilans, de bons i dolents, de blanc i negre. Una polarització que només cau quan es nega. Les escenificacions braç en alt, la dramatització dels plens de les segregacions són símptomes d'una mateixa malaltia, la malaltia de la eternitat, la malaltia del qui pensa passar a la història, la malaltia de la grandiloqüència, la travessia del desert cap a la terra promesa, el profetisme èpic.

El sistema de franquícia


Moltes vegades s'ha parlat des del nacionalisme perifèric del sucursalisme. S'ha criticat el fet que les sucursals a València dels partits amb presència estatal no tinguen capacitat de decisió sobre temes fonamentals que afecten els seus territoris. Resulta curiós, per tant, que ningú haja analitzat el funcionament del BLOC des del mateix punt de vista; el punt de vista d'organització empresarial.
Les estratègies empresarials existeixen sempre. No tindre estratègia o no ser-ne conscient no significa que no existixca. El BLOC ha optat per un sistema de franquícia. D'esta manera atorga una marca genèrica a un conjunt d'iniciatives descoordinades i incomunicades que funcionen en cada poble en funció de les seues necessitats. El miracle empresarial del BLOC és que a pesar de romandre incomunicats els misatges mantinguen una certa coherència innata i trobada més que no buscada. El sistema de franquícia és còmode i permet adpatar-se al terreny. Des del punt de vista municipal és un bon sistema. La franquícia demana de la central el producte que necessita -visita del Diputat Autonòmic- que diu exactament allò que li dicta el versador d'albaes local.
El problema és la inexistència d'una visió global, de País, d'Estat, d'Europa o del món mundial que diria Mafalda.
Revisar el sistema de franquícia sense arribar al sucursalisme és un repte molt complicat. Està el risc de passar-se i està el risc de les resistències locals. El poder més important del BLOC està als municipis, els tresors de la corona estan als municipis, i les resistències a fer cessions de sobirania vindran dels municipis. Són massa anys de franquícia per ara canviar el model.
Potser fins i tot, la franquícia siga el refugi del futur. Davant la trajectòria descedent del valencianisme politica en les sues cites electorals un conjunt coordinat en xarxa d'iniciatives locals que mantiguen encesa la torxa del valencianisme. Arrelats a la terra. Units per les branques.

El sistema de franquícia


Moltes vegades s'ha parlat des del nacionalisme perifèric del sucursalisme. S'ha criticat el fet que les sucursals a València dels partits amb presència estatal no tinguen capacitat de decisió sobre temes fonamentals que afecten els seus territoris. Resulta curiós, per tant, que ningú haja analitzat el funcionament del BLOC des del mateix punt de vista; el punt de vista d'organització empresarial.
Les estratègies empresarials existeixen sempre. No tindre estratègia o no ser-ne conscient no significa que no existixca. El BLOC ha optat per un sistema de franquícia. D'esta manera atorga una marca genèrica a un conjunt d'iniciatives descoordinades i incomunicades que funcionen en cada poble en funció de les seues necessitats. El miracle empresarial del BLOC és que a pesar de romandre incomunicats els misatges mantinguen una certa coherència innata i trobada més que no buscada. El sistema de franquícia és còmode i permet adpatar-se al terreny. Des del punt de vista municipal és un bon sistema. La franquícia demana de la central el producte que necessita -visita del Diputat Autonòmic- que diu exactament allò que li dicta el versador d'albaes local.
El problema és la inexistència d'una visió global, de País, d'Estat, d'Europa o del món mundial que diria Mafalda.
Revisar el sistema de franquícia sense arribar al sucursalisme és un repte molt complicat. Està el risc de passar-se i està el risc de les resistències locals. El poder més important del BLOC està als municipis, els tresors de la corona estan als municipis, i les resistències a fer cessions de sobirania vindran dels municipis. Són massa anys de franquícia per ara canviar el model.
Potser fins i tot, la franquícia siga el refugi del futur. Davant la trajectòria descedent del valencianisme politica en les sues cites electorals un conjunt coordinat en xarxa d'iniciatives locals que mantiguen encesa la torxa del valencianisme. Arrelats a la terra. Units per les branques.

El funcionament en corrents


El BLOC ha tingut, des del seu naixement, una pluralitat oculta. Moltes vegades es menciona la pluralitat del BLOC però poques vegades s'ha explicitat la seua fonamentació ideològica. És un moviment tan tendre que va nàixer amb por de trencar-se. I eixa por a trencar-se fa que part de la militància no es manifeste amb total naturalitat.
El BLOC acull dins persones polítques de diferents tradicions i ideologies. A pesar d'això davant la societat es presenta com una unicitat basada en l'esquerra radical, el laicisme i el sobiranisme. Per a ningú que conega el BLOC se li escapa que estes característiques no són les pròpies de la majoria dels seus votants en les municipals. Ni tan sols estes característiques són les pròpies de la majoria de la seua afiliació. Ara bé, sí que ho són de la major part del seus quadres.
Davant esta situació trifàsica d'un partit que no representa exactament l'ànima del poble que vol representar i ni tan sols representa la ideologia global del seu electorat comencen a nàixer els corrents.
Tres corrents són massa corrents per un partit tan menut. Els primers a nàixer van ser els d'esquerres i sobiranistes. Ho fan com a reacció al valencianisme taronja impulsat per Pere Mayor en el camí a les autonòmiques de 2003. Volen més esquerra i més Unitat del Poble Valencià -l'element que s'havia volgut superar precisament amb el BLOC-. Durant un temps són l'únic lobby de pressió que actua sobre una Executiva feble nascuda d'una diferència de dos vots i després d'un procés de desmembració de l'anterior. I aconsegueixen els seus objectius. El BLOC canvia la imatge, aprofundeix en el seu radicalisme d'esquerres i de plantejaments antisistema, fins i tot canvia el color de la seua imatge cap al roig arquetípic de l'esquerra.
Però el BLOC no abandona la seua pluralitat interna. Però els "altres sectors" aprenen ràpidament que l'única manera d'influir és seguir el sistema BES i intentar equilibrar el partit que en zones del Palància i cap amunt i en altres zones del sud manté plantejaments més moderats. De la reacció naix el Bloc de Progrés Valencianista. Els seus plantejaments són bastant esquemàtics i simplements volen retrobar el camí del 2003 fent incís en un tercer espai que qualifiquen de triangulació.
I l'últim a nàixer és el Bloc de Convergència Valencianista. Que no es conforma amb retrobar el camí del 2003 sinó que en vol aprofundir. El BdC és probablement el més moderat però el més revolucionari. Mentre els altres dos gestionen una realitat amb matissos importants; la transformació que vol el BdC esdevé pràcticament una refundació.
El Congrés de 2009 tindrè per primera vegada tres corrents. Massa corrents probablement per a tan poc de riu.

El funcionament en corrents


El BLOC ha tingut, des del seu naixement, una pluralitat oculta. Moltes vegades es menciona la pluralitat del BLOC però poques vegades s'ha explicitat la seua fonamentació ideològica. És un moviment tan tendre que va nàixer amb por de trencar-se. I eixa por a trencar-se fa que part de la militància no es manifeste amb total naturalitat.
El BLOC acull dins persones polítques de diferents tradicions i ideologies. A pesar d'això davant la societat es presenta com una unicitat basada en l'esquerra radical, el laicisme i el sobiranisme. Per a ningú que conega el BLOC se li escapa que estes característiques no són les pròpies de la majoria dels seus votants en les municipals. Ni tan sols estes característiques són les pròpies de la majoria de la seua afiliació. Ara bé, sí que ho són de la major part del seus quadres.
Davant esta situació trifàsica d'un partit que no representa exactament l'ànima del poble que vol representar i ni tan sols representa la ideologia global del seu electorat comencen a nàixer els corrents.
Tres corrents són massa corrents per un partit tan menut. Els primers a nàixer van ser els d'esquerres i sobiranistes. Ho fan com a reacció al valencianisme taronja impulsat per Pere Mayor en el camí a les autonòmiques de 2003. Volen més esquerra i més Unitat del Poble Valencià -l'element que s'havia volgut superar precisament amb el BLOC-. Durant un temps són l'únic lobby de pressió que actua sobre una Executiva feble nascuda d'una diferència de dos vots i després d'un procés de desmembració de l'anterior. I aconsegueixen els seus objectius. El BLOC canvia la imatge, aprofundeix en el seu radicalisme d'esquerres i de plantejaments antisistema, fins i tot canvia el color de la seua imatge cap al roig arquetípic de l'esquerra.
Però el BLOC no abandona la seua pluralitat interna. Però els "altres sectors" aprenen ràpidament que l'única manera d'influir és seguir el sistema BES i intentar equilibrar el partit que en zones del Palància i cap amunt i en altres zones del sud manté plantejaments més moderats. De la reacció naix el Bloc de Progrés Valencianista. Els seus plantejaments són bastant esquemàtics i simplements volen retrobar el camí del 2003 fent incís en un tercer espai que qualifiquen de triangulació.
I l'últim a nàixer és el Bloc de Convergència Valencianista. Que no es conforma amb retrobar el camí del 2003 sinó que en vol aprofundir. El BdC és probablement el més moderat però el més revolucionari. Mentre els altres dos gestionen una realitat amb matissos importants; la transformació que vol el BdC esdevé pràcticament una refundació.
El Congrés de 2009 tindrè per primera vegada tres corrents. Massa corrents probablement per a tan poc de riu.

El BdC a només un pas de ser corrent d'opinió oficial del BLOC


Durant estos dies s'ha presentat la documentació necessària davant l'Executiva Nacional per a la constitució del Bloc de Convergència Valencianista com a corrent d'opinió oficial intern dins del BLOC. Ha sigut un camí de més de dos anys al que només li falta la confirmació del Consell Nacional que previsiblement dirà sí tal i com ho ha fat amb el Bloc d'Esquerres i Sobiranista i amb el Bloc de Progrés Valencianista. El camí ha comptat amb grans dificultats donada la visió negativa dels corrents que tenen algunes persones dins dels òrgans de poder del BLOC però per fi arriba el moment.
El BdC és un corrent d'opinió d'orientació moderada i de convergència entre totes les tradicions del valencianisme que es constitueix oficialment just abans d'un congrés que ha de ser molt important per marcar la trajectòria del BLOC i que podria dir-se, fins i tot, que determinarà la seua supervivència com a partit.

El racionalisme valencià


Sense dubte la major aportació de Fuster al moviment valencianista va ser el racionalisme. I sense dubte el major error del moviment valencianista d'arrel fusteriana ha sigut el racionalisme fervorós i militant. La persona està fet de ment i emocions. I el valencianisme d'arrel fusteriana bandeja sistemàticament les emocions o si més no les maltracta. És cert que sempre hi ha una component emocional a qualsevol moviment identitari. Però la construcció que n'ha fet el valencianisme d'arrel fusteriana no ha sabut adaptar-se al poble que vol representar.
En el seu llibre de memòries Jordi Pujol dedica només un paragraf al valencianisme. Precisament per recordar que sense la Marededeu dels Desamparats, sense les mascletaes, sense la feta, sense el foc, sense l'esport i sense pràcticament totes les pràctiques populars no intel·lectuals un moviment polític és una organització amb cap però sense ànima.
I això ho fa dir a finals dels 70 de l'anterior segle. I la cosa no sembla arreglar-se. Ni tan sols s'albira un camí.

El racionalisme valencià


Sense dubte la major aportació de Fuster al moviment valencianista va ser el racionalisme. I sense dubte el major error del moviment valencianista d'arrel fusteriana ha sigut el racionalisme fervorós i militant. La persona està fet de ment i emocions. I el valencianisme d'arrel fusteriana bandeja sistemàticament les emocions o si més no les maltracta. És cert que sempre hi ha una component emocional a qualsevol moviment identitari. Però la construcció que n'ha fet el valencianisme d'arrel fusteriana no ha sabut adaptar-se al poble que vol representar.
En el seu llibre de memòries Jordi Pujol dedica només un paragraf al valencianisme. Precisament per recordar que sense la Marededeu dels Desamparats, sense les mascletaes, sense la feta, sense el foc, sense l'esport i sense pràcticament totes les pràctiques populars no intel·lectuals un moviment polític és una organització amb cap però sense ànima.
I això ho fa dir a finals dels 70 de l'anterior segle. I la cosa no sembla arreglar-se. Ni tan sols s'albira un camí.

La teoria del gegant

El moviment segregacionista és un moviment basat en les emocions. És la major aportació feta pel seu apòstol Jaime Goig. Poc després d'abandonar una vaga de fam començada contra una inversió i acabada per un tema totalment diferent -el topònim- va construir la llegenda del gegant. Els moviment de base emocional requerixen herois i llegendes. L'heroi s'havia fet a sí mateixa. La vaga de fam el constituïa en màrtir de la causa. Ara necessitava una bona llegenda. La teoria del gegant venia a explicar que la falta de sensibilitat de l'anterior equip de govern respecte al topònim Port de Sagunt havia despertat un gegant. Un gegant que avançava i que ningú no podia parar.
És absolutament cert. Es va despertat un gegant. Un gegant que avança amb la torpesa de tots els gegants. Que és incapaç de baixar a ocupar-se de les coses menudes. Un gegant que és capaç de xafar i destrossar tot allò per on passa. La seua força i la seua dimensió l'impedix raonar i preferix aconseguir-ho tot per la força. És un gent de terra cremada que com tots els gegants desapareixerà quan no tinga suficient aliment i quan no tinga amb qui lluitar.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com