Canya valenciana: la ruta del Bakalao

Les noves tecnologies permeten tindre una actitud activa en la dieta audiovisual. En este sentit fa temps que em resistixc a menjar sempre el "menú del dia". Internet em permet vore allò que m'interesa i quan m'interesa. I ahir vaig triar mirar un reportatge de Línia 900 sobre què va ser de la Ruta del Bakalao.
Jo era un adolescent en aquella època. Pocs diners i tampoc massa ganes d'eixir de festa. La meua vida transcorria entre records d'un camp de futbol. Jo no hi vaig participar en aquella moguda però em fa fastic comprovar com la moguda madrilenya és un exemple a seguir i la Ruta del Bakalao una conducta desviada. La Ruta del Bakalao sorgix de la necessitat d'audiència del jovent valencià de l'època. Enmig de números clausus, reformes educatives, massifiacció en les aules i promeses de bons treballs que esdevenien percentatges enormes de desocupació. Els joves valencians decidirem exercir el nostre dret al conflicte social i ho fèrem des de l'evasió. Ara som arquitectes, advocats, comercials o encarregats de manteniment. I en aquella època necessitàvem fugir d'un futur incert, de les expectatives, de les mentides programes de profecies de terres promeses inexistents.
La ruta era viure el present intensament, allargar-lo tant com per fer desaparèixer el futur immediat. La ruta no era només un cap de setmana d'intensitat festiva i consum de drogues.
La droga era la substància evasiva que et permetia somniar amb el present. El refugi de l'atàvic repercutia també en la música. Sons tribals de liturgies màgiques que es ballen a la lluna de València. No és casualitat que la música makina sorgirà al nostre país. És la música més semblant a una mascletà. La cultura del soroll. Escoltar els greus a la panxa. Fixar els aguts als pulmons. Una guerra de woofer i twiters.
La ruta no era una culture club esnob sinó una cultura de carrer. En aquell maremagnum no s'entenia de diferències socials. Des d'eixa perspectiva va ser un moviment igualitarista. Cultura de carer. El parking també és carrer. El lloc on relacionar-se i crear la llegenda urbana de Wendy a Spook. El lloc perfecte per un encontre casual.
Els valencians en general i els valencianistes en particular mai no hem reivindicat la ruta. Mai trobarà vosté una carpa de música valenciana de ball en cap acte del valencianisme polític. Esquerra sempre en monta una. Nosaltres no. Nosaltres no volem saber res de la ruta. La dècada on la música dance valenciana va regnar al món.
I segurament algú dirà que hi havia drogues i que la gent conduïa. No res diferent del que passava a l'Imperi Romà ni res que no passe ara i sempre. La ruta va ser la manera d'expressar d'una generació de valencians per a dir: aneu a fer la mà. Amb les vostres mentides i amb les vostre promeses. Ahir ja no existix. Demà encara no existix. Existix hui.
Després va vindre Nieves Herrero. La ruta es va estigmatitzar i els homes grisos de Momo s'encarregaren de matxacar-la. I poc després arribaven "los bailes latinos" per substituir els tambors de la makineta.
Però a mi els divendres encara m'agrada escoltar "es fin de semana, comienza el festival".

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com