Els valors valencianistes

Totes les institucions socials tenen una cultura corporativa. La cultura socials interna de qualsevol col·lectiu es pot construir de manera conscient o inconscient. Però sempre existix. Els equips de futbol no són una excepció. Hi ha dites ben famoses que així ho expliciten. És el cas del Barcelona amb la seua expressió "més que un club" o el tradicional "señorio" madridista o la vocació autòctona de l'Atlétic de Bilbao o el patiment de l'Atlétic de Madrid.
El València també en té de valors compartits. Si observem detingudament la història del València els majors èxits amb vingut de valors bàsics com ara la serietat, el rigor, la humiltat, el treball, la consistència, el silenci i la calma. Sempre que el València ha aconseguit crear una interacció interna amb este variables ha tingut èxit. En determinades ocasions hem arribat a tindre entrenadors que contenien estos valors però no han arribat a contagiar la resta de col·lectius que formen el conjunt valencianista. En altres ocasions només ho han aconseguit durant un temps com ara Quique o Hèctor Cuper darrerament. Eixos valors acabaven sent substituïts per una altra forma de treballar -molt relacionada amb la manera de ser d'alguns valencians-. La serietat era substuida pel protagonisme, el rigor pel destrellat, la humiltat per la fanfarroneria, el treball per la imatge, el silenci per la paraula continuada i la consistència per la conspiració.
Si el club vol ser gran cal que mantinga els seus valors. Com en els anys 50 o com els 80 amb l'ascens o com els 90 amb els èxits. Treball i trellat. La doble T valencianista.

València- Hèrcules 1985-86

El tsnami identitari

El Port de Sagunt viu un autèntic tsunami identitari. Faig anys vaig escriure un article que alguns van criticar perquè mencionava que el Port estava immers en una recerca identitària i que mancava d'una estructura social i cívica de poble. Els mateixos que em van criticar poc després començaven a teixir un entramat cívico-social (Unión Musical Porteña, Ateneo Porteño) que té la part positiva de trabar la societat portenca i la part negativa de fer-ho d'una manera singular amb biaix ideològic segregacionistas. Siga com siga, el Port viu un autèntic tsunami identitari. Tot, absolutament tot, és arrassat per la sobreactuació identitària. Ara un documental que reinterpreta la història en clau de sol quan es va escriure en clau de fa. Ara una revista feta per gent nouvinguda que es puja al tren identitari.

Fins i tot jo no em puc sostraure a eixa corrent encara que siga per nadar contracorrent.

I el problema és que arriba a ser agobiant perquè el clima del Port mai no ha sigut ni la nostàlgia ni l'exclusió del diferent, sinó el futur i la integració.

Per cert, les construccions identitàries no són neutres. I ja es podran imaginar on queda la identitat valenciana dins de la identitat portenca. Sí... exactament ahí.... amagada dins d'un calaix.

Mentrestant no es demostre el contrari. Sóc del Port. I sóc valencià.

format c:/puerto

Aquells que hem viscut l'era MS-DOS sabem que la nova era va començar amb el Window 3.11. Al MS-DOS hi havia un parámetre que, a pesar del seu totalitarisme i irretroactivitat, no era infreqüent usar: el comando format. Instal·lar MS-DOS normés requeria cinc disquets i per tant no era una cosa tan inusual i com el disc dur era molt menut, de vegades venia bé fer un format.

Una cosa així venia a ser la sensació que se li quedava a un en escoltar les opinions dels nouvinguts responsables polítics segregacionistes. I és que hom sempre té la tentació de pensar que el món va començar ser pensat quan un va començar a pensar-lo. Les argumentacions d'història de la institució són realment cruels amb els gestors anteriors. Amb tots els gestors anteriors. La ciutat, la ciència, el futbol.. tot...passa per diverses fases de pensament, modes, idees, iniciatives, crisis econòmiques i un bon gestor ha de saber assumir l'herència que li pertoca i intentar deixar una de millor.

La política no és un joc d'escacs on les fitxes tornen a posar-se al seu lloc quan comença cada legislatura. La política és un joc de cartes on ja tens unes cartes fixes a les mans i has de saber jugar-les el millor possible. Recriminar el passat és una feina estèril i a més... és bidireccional. Però desconèixer el passat et fa ser molt atrevit.

El discurs de Sergio Paz sobre l'Alt Forn es va fer íntegrament en tercera persona. Com si haguera un ens totpoderós que vulguera destrosar el patrimoni industrial. La veritat no és eixa. La veritat és que quan la Fàbrica es tanca, el Port ho viu com una derrota i s'encarrega d'eliminar qualsevol vestigi que li ho recorde. I això ho fan/fem el Port i els portencs. Només la sort i alguna ment preclara van deixar alguna cosa dempeus. Després un grup de joves decidix l'any 95 que ja n'hi ha prou de tindre vergonya. I comença a mostrar amb orgull el seu passat. Ells i elles no podien sospitar fins a quin punt podien maltractar aquella sana intenció de mirar amb orgull el patrimoni industrial. Ells i elles no podien sospitar fins i a quin punt algú en política podia fer format c:/puerto.

Exactament igual que a Sagunt

Ja podem fer una primera anàlisi de l'històric, i per sort no histèric, ple de l'Ajuntament de Sagunt al Centre Cívic del Port de Sagunt. El ple va transcòrrer amb una discreta anormalitat no buscada per l'habitual èpica segregacionista que transforma qualsevol event en una batalla heroïca (entrada conjunta i amb el ple començat). Davant un públic entregat i fanàtic no es va aconseguir la majestuositat que buscaven. Dominen bé la retòrica però fatalment l'escenogràfia. De primeres i fent una anàlisi estrictament funcional del Ple hem d'anotar que fer plens al Centre Cívic és com a mínim forçat. Les taules estaven disposades de manera que els regidors no es podien ni vore mentre parlaven. No és el lloc adequat evidnetment. La liturgia de la política i el parlamentarisme perden una enorma quantitat de potència amb un ple al Centre Cívic. Això confirma perquè els plens en una ciutat normal es fan al saló de plens, creat i habilitat a tal efecte i que en Sagunt permeten una major visibilitat fins i tot per a les càmeres de televisió. En segon lloc, ni tan sols caigueren -un segregacionista seriós ho hauria detectat- que Jaime Goig i Pilar Fernandez estaven situats just baix de l'escut de l'Ajuntament de Sagunt. Un fotògraf avespat podria haver trobat un tir de foto que haguera fet mal. La metàfora perfecta del ple, una actitud superficial (fer plens al Port) que legitima la qüestió de fons (estabilitat de l'Ajuntament de Sagunt).
En definitiva, la regidoria de descentralització administrativa -o de divisió adminitrastiva com diu Vera- realment només va aconseguir acostar físicament la presa de decisions ja que les decisions de fons foren les mateixes que en qualsevol altre edifici municipal. La mitjana d'edat era de més 60 anys. Exactament i gual que a Sagunt. Els col·lectius que volien pressionar als polítics per interessos propis i parcials acudiren. Exacatament igual que a Sagunt. El contingut i el debat van ser avorrits. Exactament igual que a Sagunt. El resultat de les votacions unificava els vots de l'equip de govern i els de l'oposició. Exactament igual que a Sagunt.
I si l'essència del Ple era exactament igual per què tanta història?
Des de Ciutat Global defensem que el segregacionisme no té base intel·lectual sinó emocional. En eixe àmbit d'actuació es requerixen accions que, encara que epidèrmiques, siguen efectistes. És el cas de fer plens al Port. L'electorat segregacionista i antisegregacionista identifica esta iniciativa com un canvi visual del poder polític. Es governa des del Port o es governa des de Sagunt. Esta visualització és el seu èxit que només es pot compensar quan puguem analitzar el quint i -tan avorrit com el primer- ple del Port. O el que fa sis. O el que fa vint.
L'altra "victòria" segregacionista és tan superficial com la primera però suficient per a l'electorat segregacionista que ja practica el fonamentalisme i no escolta cap opinió que no vinga de les seues files encara que siga per millorar. Així, Esquerra Unida veïa com els presents a la sala rebutjaven demanar una protecció major a l'Alt Forn però aplaudien la concessió d'una protecció menor. Com ha canviat el Port des que la Comissió Cívica va demanar que TOTA la Gerència fora BIC. Ara ja no demanem ni que ho siga l'Alt Forn. L'altra victòria és l'escenificació. L'escenificació del ple al Port obliga als partits a entrar en una guerra freda on la carrera armamentística consisteix a discernir qui ha fet més coses pel Port. Recriminació rere recriminació el ple esdevé una revenja esperada i planificada, un passar comptes on la història del món comença justament el dia que SP va desallotjar Isabel Martinez. Però aquesta.. és una altra història.

Catalunya mirada als ulls



Fa relativament poc va eixir un llibre a la venda que es deia "Nosaltres ex valencians" i que portava com a subtítol "Catalunya mirada des de baix". Es tractava d'escrits que relataven impresions i opinions sobre les relacions entre els dos territoris veïns.
Ahir vaig anar a la conferènica que Artur Mas (president de Convergència Democràtica de Catalunya). No cal dir l'admiració que professe per eixa manera de fer política des que només acabada la carrera vaig començar i gràcies a una incipient xarxa d'internet (allà pel 96-97) vaig començar a llegir textos i conferència de Pujol.
Mas no és Pujol. Però és de l'escola. Això és evident. L'escola convergent basada en la preparació, el respecte, el rigor i el pensament. D'allò que diuen els catalans senys i els valencians trellat.
El nacionalisme, el catalanisme, el valencianisme és una mirada. La forma que tenim de mirar al món. No el nostre món sinó el món. I dins d'eixe món els valencians algun día mirarem cap a dalt i ho farem als ulls.
Eixe dia algú serà cap d'escriure "Vosaltres, els catalans... Catalunya mirada als ulls".

Artur Mas "els costos de la no col·laboració entre Catalunya i el País Valencià són inassumibles"


El president de Convergència Democràtica de Catalunya va fer ahir una conferència a un hotel de València on va analitzar "els deures que queden per fer" entre Catalunya i el País Valencià.

Mas va fer un repàs amb una visió global de les complicitats que es podrien establir entre els dos territoris i que generarien sinèrgies que facilitarien el progrés econòmic de les dos comunitats. La conferència va ser organitzada pel Club de Encuentro Manuel Broseta i va ser seguida d'un sopar col·loqui. El parlament del lider de la coalició Convergència i Unió va ser precedit per una presentació del Secretari General del BLOC, Enric Morera, soci de CiU en les eleccions europees que se celebren en juny dins de la coalició Galeuscat.

Una mirada des de Catalunya.

Es notava que el domini de les dades era més propi de Catalunya que no del País Valencià però tot i així Artur Mas va demostrar un ampli coneixement de les necessitats d'infrastructures del corredor mediterrani. Mas va recordar que dos pobles que constitueixen un 20% de la població espanyola sumen el 40% del comerç exterior. Més enllà de llengües i cultures compartides Mas va basar el seu discurs en els "costos inassumibles" de la no cooperació en temes com ara el finançament autonòmic o la cooperació entre els ports del mediterrani. Per al lider convergent "en moments de crisi és on els deures per fer esdevenen inajornables".
En referència als "habituals recels" entre territoris veïns Mas va reclamar racionalitat a l'hora de no "exagerar actituds ni excitar sentiments que segurament existeixen però s'amplifiquen per interessos polítics i mediàtics". En tot moment va mesurar les seues paraules, sabedor que tot allò que puga dir podria ser interpretat en claus que ell no pretenia. Així, va preferir anticipar-se i parlar sobre l'aigua, on sense mullar-se excesivament sobre l'aigua de l'Ebre, va reclamar "un canvi d'escala" i la possibilitat de tindre accés a l'aigua de l'Europa humida".
A la conferència van acudir destacades personalitats del món empresarial i del valencianisme polític de tradició moderada com ara Agustí Colomer, Joan Senent i Josep Vicent Boira, a més de la cúpula del BLOC i membres dels corrents d'opinió més moderats com ara el Bloc de Convergència d'evident inspiració convergent.

Galletas Rio vs l'imperi del moviment

Des que recorde que tincs records prenc Galletas Rio per desdejunar. De vegades, quan no estic molt animat, en un d'eixos dies "tristes grises y opacos que uno omite en su biografia" me'l prenc per sopar. El seu sabor em fa tornar a eixa fase de sobreprotecció on el món és pura fantasia; la meua infància.

L'insostenible model de creixement econòmic amb el qual convivim ha fet que els sectors productius queden relegats davant sectors com ara el financer o el distribuïdor. Els agricultors cobren les taronges o l'oli per baix de preu de cost estranyament.

Els manuals de marqueting et recorden constantment que és millor tindre una bona cartera de clients que tindre un bon producte.

Les decisions macroeconòmiques tenen sempre repercussions microeconòmiques.

Mercadona ha retirat dels seus centres les Galletas Rio. Anteriorment ho havia fet Carrefour i Consum. L'imperi del moviment ha obligat als productors a reduir preu o imposaran la seua marca blanca. La mano que mece el mercado es la que domina el mundo. Les distribuidores tenen els clients. I els clients són idiotes perquè sempre trien allò que se'ls o ferix sense més.

La decisió macro d'ajustar preus de proveïdors m'ha deixat sense les meues galletes. Les mateixes que prenia mirant Heidi, Marco i Banner i Flapi, o trenta anys després per poder anar a treballar o superar un mal dia.

L'imperi del moviment és gran. Passa't a la resistències.

Un momento de felicidad

Hoy he estado analizando mi vida. Ultimamente me da por ahí. Y por volver a mis momentos de felicidad. Se nota porque recuerdo lo que hacía en la segunda década de mi vida. La que va de los diez a los veinte años. Una etapa muy feliz aunque no tanto como la anterior. Ahora estoy en  un momento muy feliz. Incluso ahora estoy escribiendo escuchando Antònia Font. És un momento de felicidad. No sé cuanto dura la felicidad pero dicen que no dura siempre así que he intentado guardarla en esta entrada.

Escritura terapeutica

He decidido empezar este blog porque hay cosas que ni interesan ni quiero que interesen a nadie. Tengo mi otro blog más profundo donde comparto pensamientos más densos. Pero este lo escribe el niño de la mirada triste.
Esta mañana la he liado parda con el tema de mis galletas rio. No entiendo porque me tengo que privar de mi placer más profundo. Esos días que solo tengo ganas de llorar y que solamente mis galletas me calman.
Mis galletas Rio son el recuerdo del cariño de mi madre. Son el recuerdo de lo último que me tomaba antes de ir a dormir y lo primero que tomaba antes del ir al colegio. Son el recuerdo de cuando mi madre me decía "tendras 30 años y tomaras todavía la leche con galletas". Sin mis galletas me hago demasiado mayor y el niño de la mirada triste no me lo perdonaría. Sobre todo después de haber perdido su indio.

El final de l'aldeanisme?




Una de les característiques de les eixides comunicatives del BLOC en els últims anys és l'absència quasi total de referències a qüestions externes al País Valencià. Es tractava d'un concepte aldeanista de la política on el BLOC no tenia opinió sobre temes estatals, europeus o mundials. Les conseqüències són de sobra conegudes: els fracassos electorals en eleccions no estrictament valencianes. Així s'ha configurat un BLOC apegat a la realitat municipal de cada poble però inservible per qüestions més "importants". Una cosa semblant a determinats fenòmens lingüístics de diglòssia. 


La ponència política coordinada per Albert Girona explica en un article publicat en Levante el dimecres dia 18 de febrer les excel·lències de la refundació. L'article està escrit amb una capacitat de precisió magistral que ja es trobava a faltar en la prosa política valencianista. I una part de l'article -probablement  inadvertida- fa referència al trencament amb la tradició aldeanista. Efectivament, la  ponència es preocupa -fins i tot en determinades ocasions amb massa extensió- de temes estatals, europeus i mundials fent efectiva la seua pretensió de modernització del partit i de la societat valenciana. 


Superar l'aldeanisme local per un aldeanisme global és un repte més dels molts que ha d'afrontar el valencianisme polític per ocupar espais centrals en la societat valenciana.

"Generació Bloc" busca "noves complicitats"


Com ja sabeu fa alguns mesos llançàrem un manifest amb el nom de Generació BLOC que compta amb l'actualitat amb més de 100 signatures de membres de la nostra organització: alcaldes, regidores i regidores, càrrecs orgànics i militància de base de la pràctica totalitat de comarques on tenim implantació.

Amb ell reclamàvem la millora de la nostra cultura organitzativa, incidint en la professionalització i modernització del BLOC, i un avanç cap a la renovació generacional al nostre partit. El manifest l'encapçalaven un seguit de persones joves, de diversa sensibilitat i procedència geogràfica i ho destinàvem sobretot a membres d'esta generació per palesar el nostre compromís col·lectiu amb el valencianisme progressista, i la nostra voluntat d'implicar-nos en este Vé Congrés.


Els mesos han passat i amb ell el procés precongressual ha anat cobrant forma de manera que alguns dels plantejaments que recollíem al manifest han estat assumits pel conjunt de l'organització o fins i tot recollits per les ponències estratègica i organitzativa. Altres, però, formen part del propi debat del Congrés o esperen encara ser materialitzats per la futura direcció que tots i totes escollirem al Congrés.


Quan llançàrem esta iniciativa anunciàrem que ni aspiràvem a bastir cap corrent interna, ni representava cap candidatura al Congrés, ja que preteníem i pretenem que la nostra proposta esdevinga absolutament transversal per a generar un ampli consens . La nostra és una proposta per al conjunt de l'organització que fica l'accent en qüestions amplament compartides i que estan perfectament detallades al nostre manifest.


Ara, coherentment - una vegada finalitzat el període de tria de delegats i delegades, presentades les esmenes i celebrades les reunions de consens amb els equips ponents- trobem oportú contactar amb tu de nou per tal d'encoratjar-te a participar activament del Congrés. Ben segur la teua presència serà útil per tal de defensar amb coherència aquells compromisos que compartim i que el BLOC necessita.


I també contactem amb tu amb l'ànim que ens ajudes a sumar noves complicitats, en forma d'adhesió al manifest. Ara ens adrecem no només a aquells que formen part d'allò que batejàrem com a "Generació BLOC" sinó també a aquells companys i companyes, que amb independència de la seua edat volen explicitar el seu suport als punts que reivindiquem.


Queden poc més de dues setmanes i volem generar avanços en els termes assenyalats en el "Manifest", per tal d'afavorir que el Vé Congrés Nacional del BLOC siga el més profitós possible per a l'organització. Un Congrés de renovació i il·lusió. És una oportunitat que no devem desaprofitar.

¿El partit bipolar?




En nombroses ocasions es fa servir l'argumentacio de les bandades ideològiques del BLOC. És una confussió comuna. El punt de partida és considerar al BLOC com un bloc. Al País Valencià com arreu dle món hi ha presents totes les ideologies. Els dos vectors polítics bàsics: territorial (espanyolisme-valencianisme) i ideològic (esquerra-dreta) s'entrecreuen com és habitual també arreu del món. Heus ací que hi ha valencianistes liberals, sociademocrates, ambientalistes, comunistes... Ara bé, la situació del valencianisme és tan precària que la seua organització política ha de ser necessàriament unitària. Aquells que en altres països o àmbits territorials estarien en diferents opcions polítiques al nostre País han d'estar dins del BLOC. 


Això configura dins del BLOC una diversitat no explicitada per la poca atención mediàtica que rep habitualment. Posat sota lupa el BLOC és més una convergència de sensibilitats que un bloc. Que siguen o no minoritàries és una altra cosa. D'aquestes sensibilitats hi destaquen dos: el valencianisme taronja i el valencianisme roig per simplificar de manera cromàtica. 


Dels tractaments aplicats a les malalties electorals del BLOC depén en gran mesura la mobilització d'un o altre sector del valencianisme. El BLOC ha passat una època roja i els taronges han reaccionat. Això explica les bandades, pròpies de la inseguretat d'un electoralisme incert i depenent. Pròpies de l'adolsecència d'un partit que busca la seua identitat.

¿El partit bipolar?




En nombroses ocasions es fa servir l'argumentacio de les bandades ideològiques del BLOC. És una confussió comuna. El punt de partida és considerar al BLOC com un bloc. Al País Valencià com arreu dle món hi ha presents totes les ideologies. Els dos vectors polítics bàsics: territorial (espanyolisme-valencianisme) i ideològic (esquerra-dreta) s'entrecreuen com és habitual també arreu del món. Heus ací que hi ha valencianistes liberals, sociademocrates, ambientalistes, comunistes... Ara bé, la situació del valencianisme és tan precària que la seua organització política ha de ser necessàriament unitària. Aquells que en altres països o àmbits territorials estarien en diferents opcions polítiques al nostre País han d'estar dins del BLOC. 


Això configura dins del BLOC una diversitat no explicitada per la poca atención mediàtica que rep habitualment. Posat sota lupa el BLOC és més una convergència de sensibilitats que un bloc. Que siguen o no minoritàries és una altra cosa. D'aquestes sensibilitats hi destaquen dos: el valencianisme taronja i el valencianisme roig per simplificar de manera cromàtica. 


Dels tractaments aplicats a les malalties electorals del BLOC depén en gran mesura la mobilització d'un o altre sector del valencianisme. El BLOC ha passat una època roja i els taronges han reaccionat. Això explica les bandades, pròpies de la inseguretat d'un electoralisme incert i depenent. Pròpies de l'adolsecència d'un partit que busca la seua identitat.

Cor blanc i sang taronja

Jo vaig nàixer amb el cor blanc i la sang taronja. Sóc d'una generació de segona crescuda entre humiltat i desig de primera. Era quan les temporades acabaven al gener i els títols només pertanyien als llibres.

Recorde aquell dia com si foren diversos dies. El cor bategava més fort només en veure la majestuositat de Mestalla que enviava un canal de llum cap al cel com si tinguera una connexió directa amb les estrel·les.

Les seues banderes indefectiblement ordenades segons la classificació. Les escales fosques. I una porta per on entrava una llum blanca. La més blanca que havia vist mai. I per fi....entraves a les grades. els meus ulls il·luminaven més que les torres. D'això n'estic segur. M'arribava justet la tanca que separava la general de peu de sillas gol. Una tanca de filferro que separava les classes futbolístiques i que em predestinaven al proletariat esportiu.

Era una època on la gent aplaudia en escoltar la recaptació. Era una època on un gran fitxatge era només un fitxatge. Era un època on xiular l'equip era un luxe només a l'abast d'altres aficions. Era una afició aficionada i no professional. Una afició que no sabia ploure. O plovia poc. O plovia massa. Un afició a la que feia temps que amagaven el futur. I li deien que no en tenia.

La meua adolescència són records d'un pati de Mestalla. Mestalla va vore els meus ulls brillants d'il·lusió i de llàgrimes. Recorde sempre fer un recorregut visual per totes les grades com aquell conqueridor que volia saber la dimensió de la batalla. Recorde haver xafat la gespa en una invasió de camp d'una guerra entre muntanyes de grades plenes d'esperança aquell dia del Recreativo de Huelva.

Jo sóc d'aquella generació de segona que va eixir del Luis Casanova i va entrar en Mestalla. I quan se'n vaja Mestalla, una part d'aquell xiquet plorara per totes aquelles victòries que mai podrà vore. Un camp. El meu camp. El de més talla.

Carles López Cerezuela

Sevilla-València. Temporada 85-86.

Atllético de Madrid- València 85-86

El tren de Menera

Romeu y el laboratorio ideológico de la Ciudad de Sagunto

El caso de la capital de la comarca es sin duda un caso digno de estudio desde el punto de vista ideológico. Un estudio que daría mucho de sí estirando de ciertos hilos. El surgimiento de base obrera y agitadora del Puerto se contraponía al pensamiento agrario y conservador de Sagunto desde sus primeros tiempos. Con la caida del comunismo amplios sectores de la izquierda del Puerto quedaron huerfanos de una ideologia a la que habían dedicado prácticamente una teoria de la salvación. Esa desorientación ideológica conduce a un determinado grupo de personas a la búsqueda de un salvavidas ideológico que pudiera ofrecer luz en la caverna ideológica en que quedó sumido el Puerto tras la reconversión y la caida del Murdode Berlin. Mientras parte de la izquierda, la más permeable, caminaba hacía horizontes ambientalistas, solidarios y postmaterialistas, otra parte de la izquierda descubrió sus nuevos cuarteles de invierno en una nueva ideología coyuntural creada a tal efecto: el segregacionismo. El segregacionismo permite la mezcla de la agitación, con el descontento institucional, con la necesidad de cambios radicales y revolucionarios. Los sectores más antisistema habían conseguido dar la vuelta al reloj ideológico y se situaban espalda con espalda de su antitesis ideológica. Un coctel ideológico del que todavía estamos catando su sabor.
Sagunto permanece impasible ante tanto cambio. Los flujos ideológicos entre ambos nucleos son escasos y las dialécticas de comunicación se producen escasamente cada cuatro años. Es un diálogo entre sordos convencidos. Sagunto apenas reacciona ante el "gigante" que nace en el Puerto con aspecto frentista y de amplio espectro al estilo de la preguerra española. El laboratorio ideológico de la ciudad de Sagunto incorporaba un nuevo vector: la tensión territorial o el dualismo, si ustedes lo prefieren.
Este nuevo vector determinará a partir de entonces cualquier tema. La comparativa territorial se convierte en las gafas de sol de cada ciudadano. Unos ven las cosas azules y otros verdes. En todo caso, nadie las ve como realmente son. Éste es el gran éxito del segregacionismo: introducir el vector territorial en una ciudad ya de por si complicada políticamente. Sagunto ha tenido tradicionalmente representadas todas las tendencias políticas globales. Las de derecha -democracia cristina y liberales- y las de izquierda -socialdemocracia, comunismo-. Y aunque de manera muy difuminada tambien existía un vector territorial centro periferia que situaba las fuerzas estatales y las estrictamente valenciana como el BLOC. A esta complejidad de cuatro interlocutores políticos solidamente asentados se une un nuevo vector que cruza todos los demás: el segregacionismo. Desde hace tiempo cualquier noticia o cuestión ideológica aparece ligada sistemáticamente a una componente territorial. Nada se libra: el malatrato animal de los patos, las inversiones, los codigos postales o las subvenciones de fiestas.
Romeu es el nombre de una montaña del municipio de Sagunto situada cerca del casco antiguo. La montaña incluye una cantera explotada desde hace muchos años. Hace tiempo el consistorio optó por protegerla y declararla Paraje Natural Municipal. La empresa quiere seguir explotando la cantera a pesar que de que no ha cumplido ni una sola de sus obligaciones de repoblación, reposición y conservación del entorno.
En un laboratorio ideológico normal el choque entre ambientalismo y economicismo nos permitiría asistir como espectadores a un debate ideológico que podria llevarnos desde el cambio climático a la crisis económica. Podríamos determinar de que manera aborda el ciudadano medio la importancia del medio ambiente cuando ese medio ambiente cercano choca contra intereses económicos cercanos. Un choque de intereses que hace tiempo que la mayoría social del Puerto resolvía a favor del crecimiento económico sin apellidos desde que el cierre de la Fábrica convirtiera Sagunto en el vertedero de industrias peligrosas donde todo valía ante la desesperación de un pueblo que no quería morir.
Pero no. Las gafas de colores impiden que las cosas se vean tal cual. El nuevo vector irrumpe con fuerza como un tsunami ideológico que todo lo inunda. Y todo se mezcla. Los trabajadores son del Puerto. La cantera está en Sagunto. Los segregacionista hace tiempo que tomaron posiciones, y no precisamente a favor del medio ambiente, durante las reinvindicaciones contra la térmica y la regasificadora. Una obra escrita con música industrial y letra del maestro Rodrigo. El nuevo vector es todopoderoso y navega en el inconsciente colectivo de dos pueblos que conviven en un mismo municipio. Los beneficions recaen en el Puerto y los impactos en Sagunto. Como si el cambio climático fuera una cuestión local. Y no una cuestión global. Como la ciudad.

El Forn Alt del Port de Sagunt

Símbol per excel·lència del que queda del nostre patrimoni i de la nostra història l’Alt Forn és motiu d’orgull per als seus habitants.A banda de la vessant més sentimental d’este monument resulta evident que estem parlant d’una part d’un procés industrial (aconseguir acer) que resulta també cridanera i d’un element de grans dimensions.

Amb este document anem a intentar explicar amb un vocabulari molt senzill què passava a l’Alt Forn.


Continuar llegint...




La Fàbrica , que era el nom com se coneixia la siderúrgia al Port de Sagunt, era una instal.lació en la que arribaren a treballar vora 6000 persones.No cal imaginar-se el tamany que tenia . Eren unes instal.lacions grandíssimes de les quals l’Alt Forn era un dels 3 que hi havia.Encara que hui en dia ens semble un element gran i imponent la veritat és que dins de la Fàbrica només era un element més que no destacaba de la resta.

Pot ser que l’estructura de l’Alt Forn done la sensació d’una enorme complexitat de funcionament però, no obstant això, el funcionament conceptual és molt més senzill del que sembla. L’acer és una al.leació de ferro i carbó que permet ser mal·leable i que s’obté per fondició d’ambdues matèries.A l’Alt forn és a on se mesclaven estos 2 elements per tal de fondre’ls i convertir-los en acer. Per tant, l’Alt Forn era “senzillament” un forn.

Sent concients ja del que se feia a l’Alt Forn necessitem només algunes dades més per anar formant-nos la nostra imatge mental del procés.L’acer i el carbó necessiten fondre’s a una temperatura que pot acostar-se als 1500º centígrads.Amb esta dada és evident que el disseny de l’Alt Forn havia de ser com és ¿ perquè? L’alt forn és semblant a qualsevol altre tipus de forn en concepte,és dir, és un lloc el més hermètic i aïllat possible, amb l’única diferència que les altes temperatures que s’assolïen ( i pensem que estem als anys 50 del segle XX ) només permetien ficar el material des del lloc més allunyat possible,des de dalt,d’ahí part de l’explicació de la seua forma de torre.Evidentmentment hi ha també molts condicionats industrials i d’altre tipus que reforçaven esta idea però, en la simplificació és la mateixa, la millor manera d’afegir elements o productes a l’Alt Forn era des de dalt.

Dins dels elements o de les parts més característics del monument poden parlar dels següents. Ja hem dit que els elements se tiraven dins des de dalt. A la part de dalt trobem una espècie de vagoneta doble per a on se tiraven el ferro i el carbó.Una vegada els materials entraven dins del forn no caïen directament baix sinó que una doble comporta ( semblant a la dels submarins ) s’obria primer només per dalt i una vegada entrava el material la porta de dalt se tancava i s’obria la de baix.Açò també evitava que els gasos isqueren a l’atmosfera. Una vegada passava açò el material se quedava flotant per la forta pressió dels gasos que emanaven de la combustió.Simplificant,L’alt Forn per dins està buït, a la part de baix se fonia l’acer i el carbó i per dalt se tiraven els materials.Entre la part de dalt i de baix únicament hi havia gasos i materials en suspesió derivats de la pròpia fusió i dels que entraven des de dins.

La temperatura necessària s’alcançava mitjançant l’entrada d’aire calent ( a més de 1000 graus ) que entrava pels tubs laterals de l’alt forn.Per altres tubs escapaven els gasos de la combustió que eren reutilitzats en altres processos de la Fàbrica.

L’estructura de l’alt forn s’haguera fons també sinó haguera sigut pel seu sistema de refrigeració : aigua de la mar. Este aigua se tirava des dalt i era arreplegat per les cassoletes que poden vore per fora de l’estructura i que entren dins de l’alt forn ( l’aigua no caïa dins sinó que refredava l’estructura; la part de la cassoleta que queda dins de l’alt forn és hermètica i tancada).Este aigua s’agafava directament des del mar i se tornava al mateix.Hi havia i era debades.

El procés de fonsament era controlat des d’unes mirilles que hi ha al nivell més baix de l’Alt Forn i que permetia obervar el mateix.

La part de baix de l’Alt Forn era on tenia lloc el procés de combustió pròpiament dit entre acer i carbó.Ací se mesclaven els materials durant unes 4 hores aproximadament i després se “punxaven” ( se trencaven ) dues portes menudes i redones que hi ha a la part de baix de l’alt forn i que es troven oposades i a distinta altura.El motiu és que la combustió entre estos 2 materials provocava també molts desfets que hi havia que separar.Els materials se separaven per la diferent densitat dels mateixos.L’acer és més dens i pesa més i per tant s’acumulaba a la part de baix i eixia per la porta de menor altura.Al revés per als desfets.L’alt forn no parava mai i sempre hi havia gent traguent col·lades d’acer.


L’escalera que rodeja l’estructura és original encara que únicament estava per a èpoques de neteja o reparació del forn perquè el calor irradiada al voltant del mateix feia que les persones no pogueren estar tan a prop.

Penseu que este només era un dels 3 forns que arrivaren a estar funcionant a la Fàbrica i l’únic que ha quedat pel treball de molta gent que ha evitat que fóra derruït com es pretenia en un principi.La Fàbrica ha sigut per a este poble com un pare o una mare en el sentit més ample de la paraula. La Fàbrica va construir col·legis,esglésies,l’Economato ( era un supermercat ) hospitals, cases..va proporcionar treball a la major part de la gent que vivia ací…Parlar de la Fàbrica o de la Siderúrgia dels Alts Forns ací és parlar d’història industrial però sobretot és parlar de la història social d’un poble. La Fàbrica editava uan revista als anys 60 a on apareixien també reflectides notícies de casaments,batejos,comunions, resultats esportius…perquè TOT formava part de la Fàbrica.

Hem de dir també que malgrat este poble ha patit molt al llarg de la seua curta història també és cert que en molts moments de la mateixa i gràcies a la visió paternalista que moltes vegades tenia l’empresa dels Alts Forns ací no faltava el que en altres llocs.

¿Refundació sí o no?


La ponència política del BLOC parla en diverses ocasions de refundació. És terme maximalista que cal posar en qüestió. És cert que la ponència és innovadora però no diu res que no respecte la voluntat incial constitutiva del BLOC. En termes informàtics és més una nova versió actualitzada que un canvi de sistema operatiu. 


La llargària de pàgines de la ponència practica una certa voluntat globalitzadora. Tracta tants temes que adopta la forma de "gran llibre", de nova enciclopèdia del valencianisme polític.  Tanmateix encara manté pistes del trastorn bipolar que té el BLOC al seu interior i que jau a la base del comportament erràtic. Demana claredat però no és una ponència clara. Demana poques idees i exposa moltes. Demana permeabilitat però senta dogmes. 


Sent possiblement la millor ponència possible encara té els problemes clàssics del BLOC: la descoordinació i la contradicció interna. En tres ocasions al llarg del text es parla del mateix tema: la radicalitat democràtica. Un exemple de descoordinació. 


Potser la paraula refundació no siga la més adequada. Els companys del BdC ja ho reclamaven com a eslògan del Congrés: BLOC 2.0, actualitzat i posat al dia.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com