Valencia Street Circuït

Porte tot el cap de setmana escoltant això de Valencia Street Circuit. La primera impressió que em va produir és que el PP havia aconseguit la fòrmula del trilingüisme.... Valencia (Castellà) Street (anglés) i cachis... falta una dieresi.... Recorde que vaig escriure alguna cosa sobre el fet que el PP li posava el nom en valencià a les coses (Hemisfèric) i res més.. ja està... biligüísme total... el nom en valencià i tota la resta en castellà. Total, que entre lo de l'Educació de la Ciutadania en anglés i ara el Valencia Street Circuit jo he decidit matricular-me del First Certificate perquè tanl i com s'està posant la política no m'estranya que a les eleccions de 2011 me toque parlar dels problemes del Roman Theatre, negociar the Port Segregation o parlar del Fussion Project.... Total, es pot ser snob, molt snob i del PP.
Quant de cutrerio n'hi ha en este país. Disculpeu, en La Comuntitat. Disculpeu, at The Community.

Pepe



Pepe és un amic i ex company de feina. No és cap personatge inventat a l'efecte il·lustratiu de cap article d'un blog. Pepe existix. De fet he estat amb ell este matí quan he passat per l'oficina del seu poble. Pepe és un valencià que gusta de conèixer la història. Té una envejable col·leccció de ceràmica. Sempre parla un preciós apitxat. És creient i devot. Reconeix que els catalans i els valencians parlen una mateixa llengua però es manté ferm en dir-li sempre valencià perquè hi ha una llarga tradició onomàstica d'autoestima lingüística no excloent. Pepe té una senyera amb blau presidint el seu museu de ceràmica particular.
Este matí he estat xarrant una estona amb ell i m'ha ensenyat el seu museu ple d'orgull valencià. Pepe no ha votat mai al BLOC. Ni ha simpatitzat. I jo no ho entenc.
Evidentment al BLOC.

Ideologia o religió?

Heus ací que en aquell temps el nostre senyor Jaume I va oferir les taules de la llei al seu profeta Joan Fuster. Les taules de la llei eren immutables i infal·libles i servien per a qualsevol cosa. El profeta Fuster va fer extensiva la bona nova a tot el poble valencià i alguns adeptes s'hi adheriren. Els altres decidiren continuar venerant el vedell d'or. Fuster els va prometre que si seguien les seues indicacions arribarien a la terra promesa. Un lloc on tothom parlaria català i seria d'esquerres. El poble el·legit va començar la seua travessia del desert mirant els altres pobles amb superioritat. La major part del poble no va fer cas Fuster però els seguidors del profeta estaven absolutament convençuts de tindre la raó i d'arribar a la terra promesa. Es giraven i anaven perdent seguidors però tot donava igual. La travessia del desert va portar vents de ponent, tempestes d'arena electoral, miratges locals però res no pertorbava el poble el·legit.

De vegades hi havia qui demanava al grup girar-se i adonar-se que ningú no els seguia, que potser haurien de plantejar-se si la terra promesa existia i si valia la pena el viatge.

Però els manaments del nostre senyor Jaume I interpretada pel seu profeta Fuster eren clars. El primer manament deïa "El País Valencià serà d'esquerres o no serà", i després venien no parlaràs castellà, honraràs a catalunya i les illes, no prendràs el nom de Fuster en va, santificaràs les manis....

Ideologia o religió?

Heus ací que en aquell temps el nostre senyor Jaume I va oferir les taules de la llei al seu profeta Joan Fuster. Les taules de la llei eren immutables i infal·libles i servien per a qualsevol cosa. El profeta Fuster va fer extensiva la bona nova a tot el poble valencià i alguns adeptes s'hi adheriren. Els altres decidiren continuar venerant el vedell d'or. Fuster els va prometre que si seguien les seues indicacions arribarien a la terra promesa. Un lloc on tothom parlaria català i seria d'esquerres. El poble el·legit va començar la seua travessia del desert mirant els altres pobles amb superioritat. La major part del poble no va fer cas Fuster però els seguidors del profeta estaven absolutament convençuts de tindre la raó i d'arribar a la terra promesa. Es giraven i anaven perdent seguidors però tot donava igual. La travessia del desert va portar vents de ponent, tempestes d'arena electoral, miratges locals però res no pertorbava el poble el·legit.

De vegades hi havia qui demanava al grup girar-se i adonar-se que ningú no els seguia, que potser haurien de plantejar-se si la terra promesa existia i si valia la pena el viatge.

Però els manaments del nostre senyor Jaume I interpretada pel seu profeta Fuster eren clars. El primer manament deïa "El País Valencià serà d'esquerres o no serà", i després venien no parlaràs castellà, honraràs a catalunya i les illes, no prendràs el nom de Fuster en va, santificaràs les manis....

Contrarellotge col·lectiva

Ara que comença el Tour de France val la metàfora de les costeres de l'Alpe d'Huez. No sabem si són 21 corbes en ferradura però està clar que el valencianisme política treballa en contrarrellotge per posar-se al dia organitzativament.
Les necessitats de millora queden paleses elecció rere elecció excepte en les municipals. La construcció de lideratges cap a fora, l'atomització estanca de les franquícies municipals, el victimisme mediàtic, la improvisació comunicativa, la incomunicació horizontal i vertical són costeres que cada vegada tenen la pendent més pronunciada.
La qüestió més complicada és si els recursos humans de l'organització estan formats i preparats per assumir els canvis d'inèrcis i protocols que requereix una organització ideològica del segle XXI. L'autonomia local genera comoditats evidents com l'absoluta llibertat de decisió i actuació però els peatges fora del municipi són suficientment grans com per posar tanques al camp.
El camp de cultiu ideològic no sembla el més adequat. Els vectors interns més d'esquerres no s'han acabat d'acostumar a la urgència de la vida política i organitzativa del nou segle i reclamen més calma, més paraules i més participació. I és possible aconseguir les tres coses però no a la manera tradicional que implica simultaneïtat i presencialitat.
El valencianisme política va escriure un bon manual d'ideologia amb les ponències. Ara falta saber si trobats els arquitectes, sabran trobar els professionals en cada matèria per convertir-se en alguna més que un conjunt de col·lectius que es diuen de la mateixa manera.

Contrarellotge col·lectiva

Ara que comença el Tour de France val la metàfora de les costeres de l'Alpe d'Huez. No sabem si són 21 corbes en ferradura però està clar que el valencianisme política treballa en contrarrellotge per posar-se al dia organitzativament.
Les necessitats de millora queden paleses elecció rere elecció excepte en les municipals. La construcció de lideratges cap a fora, l'atomització estanca de les franquícies municipals, el victimisme mediàtic, la improvisació comunicativa, la incomunicació horizontal i vertical són costeres que cada vegada tenen la pendent més pronunciada.
La qüestió més complicada és si els recursos humans de l'organització estan formats i preparats per assumir els canvis d'inèrcis i protocols que requereix una organització ideològica del segle XXI. L'autonomia local genera comoditats evidents com l'absoluta llibertat de decisió i actuació però els peatges fora del municipi són suficientment grans com per posar tanques al camp.
El camp de cultiu ideològic no sembla el més adequat. Els vectors interns més d'esquerres no s'han acabat d'acostumar a la urgència de la vida política i organitzativa del nou segle i reclamen més calma, més paraules i més participació. I és possible aconseguir les tres coses però no a la manera tradicional que implica simultaneïtat i presencialitat.
El valencianisme política va escriure un bon manual d'ideologia amb les ponències. Ara falta saber si trobats els arquitectes, sabran trobar els professionals en cada matèria per convertir-se en alguna més que un conjunt de col·lectius que es diuen de la mateixa manera.

Festes, ànecs i imaginació

Fa unes setmanes vaig fer una proposta pública per a les festes del Port. La proposta consistia a celebrar una festivitat substitutiva del llançament d'ànecs que ha sigut prohibit per sentència per maltractament animal. Es tractava de celebrar un concurs de barques boges. Cada grup construiria amb les seues mans i materials reciclats una embarcació que hauria de flotar. Els tripulants anirien disfressats temàticament juntament amb l'embarcació. Era una proposta basada en la imaginació, la diversió i la participació.
La resposta de la Comissió de Festes del Port no va poder ser més decebedora. Addueixen dificultats a l'hora de fer servir el moll. Desconec les dificultats però no crec que hi hagen més barques a l'aigua del moll amb la meua proposta que amb la proposta dels ànecs. M'haguera agradat que la mateixa determinació que tenen per mantindre una tradició prohibida i inadaptada a la realitat actual l'hagueren tingut per construir una alternativa novedosa i imaginativa.
Però això és somniar, les festes del Port són igual de mediocres, faltes d'imaginació i monotemàtiques des de fa temps. Com les de Sagunt també. Només cal mirar el programa de la Fira de Xàtiva i comparar un poc.
Bous i ànecs. I a mi l'únic ànec que em produeix diversió, és el del messenger.

Ciutat Dual 2 - Ciutat Global- 0

És saludable intentar prendre la temperatura de la ciutat cada cert temps. ¿Com està la situació actual de la ciutat bipolar? D'una banda el discurs integrador ha desaparegut. Aquells que un dia onejaren la bandera de la integració -fonamentalment Bloc i PSOE- l'han abandonada si més no en el discurs públic i desconeixem si com a concepte. Mentrestant, el discurs segregador de greuge comparatiu continua present des dels dos nuclis de població configurant un espai de debat on el vector principal continua sent el territorial i no l'ideològic.
Els segregacionistes porten tot el desgast del govern municipal. Sense projecció a Sagunt, al Port van "fent amics" com ara la directiva de l'Acero.
Amb aquesta situació el dualisme d'inèrcia política sembla la situació on el major conjunt de població se sent més còmode encara que siga el més perjudicial per al futur i més en època de crisi. Una espècie de guerra freda, de pacte de no agressió, de diàleg de sords on tothom parla i ningú diu res. El dualisme guanya.

El fantasma del Titanic



La sensació d'emergència comença a ser generalitzada dins del valencianisme polític. És una sensació barrejada amb convicció i resignació. Emergència, en este cas, no té absolutament res a vore amb emergir, sinó més bé el contrari.

Aquella metàfora del violinista del Titanic que va continuar tocant i fent la seua funció mentre el barco s'afonava. El manteniment d'una fidelitat religiosa en valors fins al final. Els llaços que unixen el valencianisme polític són lamentablement més valoratius i emocionals que no racionals o organitzatius. Ja teniu ací una primera manera de treballar.

En tot cas la sensació de final és una traducció de la sensació d'inflexió. Final és una paraula massa eterna. Amb tota seguretat 2011 és un punt d'inflexió. El valencianisme polític té dos anys per espabilar. I el treball que hi ha per fer no és de valors compartits, ni de trobar persones, sinó d'organització i aparell.

Mentre el Titanic s'enfonsva el violinista tocava i el capità tractava de salvar el màxim de vides. El rol de l'actual direcció del BLOC el definiran amb les seues actuacions. Paraules ja han habut moltes.

El fantasma del Titanic



La sensació d'emergència comença a ser generalitzada dins del valencianisme polític. És una sensació barrejada amb convicció i resignació. Emergència, en este cas, no té absolutament res a vore amb emergir, sinó més bé el contrari.

Aquella metàfora del violinista del Titanic que va continuar tocant i fent la seua funció mentre el barco s'afonava. El manteniment d'una fidelitat religiosa en valors fins al final. Els llaços que unixen el valencianisme polític són lamentablement més valoratius i emocionals que no racionals o organitzatius. Ja teniu ací una primera manera de treballar.

En tot cas la sensació de final és una traducció de la sensació d'inflexió. Final és una paraula massa eterna. Amb tota seguretat 2011 és un punt d'inflexió. El valencianisme polític té dos anys per espabilar. I el treball que hi ha per fer no és de valors compartits, ni de trobar persones, sinó d'organització i aparell.

Mentre el Titanic s'enfonsva el violinista tocava i el capità tractava de salvar el màxim de vides. El rol de l'actual direcció del BLOC el definiran amb les seues actuacions. Paraules ja han habut moltes.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com