Salvemos la playa?

Para los que hemos nacido en el Puerto hay cosas que son consustanciales. Las vivimos con absoluta normalidad cuando no lo son. He hecho alguna broma sobre el tema a nivel de lenguaje. Pregunten ustedes qué es una pinturilla fuera de aquí a ver cuanta gente lo sabe. Pero más allá de la anècodota existe un problema muy serio para el Puerto de Sagunto: la conflictualización de cualquier aspecto de la vida urbana colectiva. No se trata de tener diversos puntos de vistas internos. PEso es normal en un ser vivo colectivo como es una ciudad o un pueblo. Es incluso saludable. La conflictualización porteña es un paso más allá. Es alquimia de la agitación, convertir en oro conflictual cualquier cosa a mayor rédito político o comercial de unos pocos. El tradicional espíritu de lucha de aquellos obreros que vinieron a buscarse la vida en sentido estricto ha dejado un poso de binomio presión-negociación continuo y sistemático que está generando un problema colectivo muy importante.

Salvemos la playa es una plataforma surgida desde el ariete segregacionista del PP para atacar un proyecto del PSOE (Costas) y de paso permitir un paso de victimismo más que le dé un poco de vidilla a los segregacionistas. A eso le podemos añadir un ingrediente de intereses comerciales de determinados propietarios afectados. Acreditaré mis afirmaciones con el anuncio-publicitario que publican en La Gaceta de esta semana.

El victimismo se basa en una ataque externo. Es un método clásico de mantenimiento de la cohesión interna que cualquier movimiento populista utiliza desde Chavez hasta Franco por mencionar uno de cada palo. "Si en tu casa entran como ladrones.... " La amenaza externa debe cohesionarnos a los porteños porque nos quieren robar. Para dar un paso más allá totalizamos, convertimos un fragmento en su totalidad. "Si se llevan la arena te roban el futuro" es el mensaje. No es un proyecto erroneo o un problema referente a la playa. Es un problema que puede acabar con el Puerto como unidad de destino en lo universal. Después construyamos la figura del traidor, tambien clásica en cualquier movimiento populista. Lean la afirmación "Estar a favor de la extracción de arena es colaborar con la destrucción de nuestro futuro". Nótese el uso de la primera persona del plural como totalización de una parte. Después envie un mensaje antinstitucional y antipolítico que eso siempre pega bien "los palmeros de siempre". Acaba ustede de cocinar un mensaje muy peligroso. Tan peligroso que produce una pandemia de gripe democrática que va dejando muertos colectivos por el camino.

Pero si volvemos al hilo central la conflictualización interesada está ahí. Todo en el Puerto se conflictualiza. Las inversiones especialmente. No voy a entrar en la justificación. A veces yo mismo he conflictualizado por inversiones contaminantes o actividades nocivas. El tema es que se ha escogido la conflictualización como método habitual de trabajo social. Y eso es una patologia colectiva.

Se debería conflictualizar el tema de la playa? No. Se debería debatir ampliamente. Con generosidad. Con aportaciones en positivo y sin enfrentamientos. Sin montar númeritos con crespones negros. Sin montar frentismos inútiles. Sin amenazar a quienes mantengan una posición o la contraria. Sin declarar personas non gratas. Sin montar campañas de chantaje.

Es importante el tema de la playa? Muchísimo. Nos jugamos no una inversión sino un concepto. Nos jugamos mantener una relación permeable, continua, cordial y bidireccional con el mar. El Puerto, como tambien Valencia, ha vivido de espaldas a su mar y a su puerto comercial. Constato un hecho. Con este proyecto nos jugamos la imbricación defnitiva del pueblo con el mar, sin barreras como Menera y el hospital viejo, un paseo ordenado, un puerto deportivo que facilite la transición entre lo urbano y lo marítimo. Estar en contra absolutamente de todo esto es, bajo mi punto de vista, una posición extremadamente conservadora.

Parece ser que es la arena el tesoro. Lo que nos quieren robar. Es fácil recordar aquellos "nos quieren robar la paella" de los años ochenta. En realidad la arena se la llevarían a otra parte del municipio. No tengo los conocimientos técnicos suficientes para saber qué pasaria con la deriva marina y esa arena si fuera depositada en las playas del norte. Costas dice que sedimientaría y contaríamos con mejores playas para todos. Agró -que me ofrece toda la confianza del mundo- no parece que vaya a quemarse a lo bonzo en contra de este trasvase.

Y si existen posiciones solidamente argumentables en ambos sentidos. ¿Por qué conflictualizar un tema que reportaría un beneficio incluso si se ejecutara parcialmente? ¿Quien gana con ello? Preguntéselo usted mismo. En todas las guerras y en todos los conflictos hay quien gana dinero. Y si no que se lo recuerden a los fabricantes de armamento. Quizá tengamos fabricantes de armamento ideológico en el Puerto. Quizá esten entre nosotros. Y no los queramos ver.

La logíca de la logística

És freqüent que aquells que ens dediquem a pensar en plural -això és la política- parlem de conceptes abstractes o aparantement teòrics. Un d'ells és el "corredor mediterrani". Les últimes europees al País Valencià semblaven un concurs a vore qui parlava més del "corredor mediterrani". Ha passat el temps. Ja no hi ha eleccions.

El corredor mediterrani consisteix bàsicament a unir amb tren el País Valencià amb el centre d'Europa pel trajecte més curt i més eficaç: la línia recta. Un tren que passant per Catalunya, ens acoste a França i la resta dels països del cor econòmic d'Europa. Abandone la teoria.

Hui es publica una notícia a Levante què diu que determinades empreses automobilístiques consideren desfavorablement el port de Sagunt per no tindre conexió ferroviària adequada per portar els cotxes als mercats. M'endinse en la pràctica. Segur que vosté ja ha lligat fils.

La setmana passada eurodiputats populars i socialistes van votar en contra del corredor mediterrani i a favor d'un altre trajecte que resta competitivitat a la logística valenciana. Són els dos partits que la majoria dels valencians van votar per traslladar les seues inquietuds a Brusel·les. Jo vaig donar la meua confiança a Ramón Tremosa i a Teresa Garcia. Les dos persones que m'han demostrat conèixer més i mollor la lògica de la logística.

Per això tinc la consciència tranquila. Vaig prendre una decisió lògica que portaria a més decisión lògiques. El port de Sagunt, el Camp de Morvedre, el País Valencià necessiten més lògica. Està clar.

El día que el telediario se metió en mi casa

Manolo es básicamente un caradura a la más española usanza. Un coordiandor de remeros clásico. Por diferentes circunstancias me hizo comer la zanahoria. Es un mentirosillo de baja intensidad que produce males mayores. Olvida incluso sus propias mentiras.
Isaac es de Malí. Tiene hambre. Necesita ropa. Aunque más necesita trabajo. Moussubu es amigo suyo. Dicen que son adventistas porque los adventistas les ayudan. Dirian cualquier cosa con tal de ser ayudados. Trabajan duro en lo único que saben hacer: mover cosas de sitio.
Miguel es rumano. Un superviviente. Una especie desconfiada que engaña y es engañado. Sobrevive como las serpientes en el desierto. Con poca agua y mordiendo a cualquiera que se acerque.
El actor secundario Macanaca aparece apenas unas horas en escena para aportar calma a la obra. Y da el giro inesperado. Entonces aparece Eugenio. Creyente. Fervoroso partidario de la Biblia. Colgado de un libro. Y minucioso en su trabajo. Su castellano es flojo pero su paciencia es infinita.
En esta obra todos los personajes son reales. Pero solamente uno es español. El villano. Para que luego alguien diga que vienen a quitarnos el trabajo. Simplemente vienen a hacerlo.

El horno alto merece un respeto

La recuperación del Horno Alto número 2 fue uno de los grandes aciertos de la generación que gestionaba la realidad política del cierre de la Fábrica. Cuando todo el mundo miraba hacia ese espacio que quedaba vacio lo hacía con nostalgía si no con rencor. Dejarlo en pie fue un acierto. Hasta el punto de haberse convertido en el icono visual de lo porteño.

Mantener el Horno Alto no es fácil. Se trata de un monumento de metal justo al lado del mar. Podran entender ustedes las dificultades. Esa dificultad lo hace más entrañable. Y más respetable.

El Horno Alto es un monumento. Como lo es el Teatro Romano, la Torre Eiffel o la de Pisa. Un espacio emblemàtico, un icono visual que nos explica que allí hubo una realidad diferente en otra época. Y por eso merece un respeto.

El respeto debería venir preferentemente de quienes más lo asumen más como signo propio distintivo y cohesionador que como monumento estricto. Pero no es así.

Las fiestas del Puerto comienzan cada año con la colocación de una bandera. Esta bandera suele perpetuarse hasta que la climatologia lo considera oportuno. ¿Se imaginan ustedes una bandera del Madrid en La Cibeles durante meses? Además, si nos paramos a observar un poco podremos ver que las dos últimas plantas de la escalera estan pintadas de rojiblanco. ¿Se imaginan la torre de Pisa con las dos últimas plantas pintadas en azul?

La última falta de respeto al monumento, que ahora se intenta recuperar y poner en valor, fue el lanzamiento de un castillo de fuegos artificiales a su pie. Al menos uno de cada tres cohetes explotaba contra el cuerpo del monumento.

Y nadie hace nada. Es más, nadie se atreve ni a cuestionarlo. Es normal. Como muchas otras cosas en este pueblo, el Puerto de Sagunto.

Fussions bancàries


Fa temps que vinc reivindicant internament que el misatge del valencianisme polític tinga un creixent contingut economicista. La configuració funcionarial-professorat dels quadres del BLOC fa que això siga dificil però no impossible. També fa temps que vinc reivindicant la creació d'àrees de treball, la comunicació interna i l'obertura de canals virtuals i presencials de treball sobre àrees específiques. He tingut iniciatives pròpies en tots aquests temes. Res no ha passat ni ha millorat fins ara.

Tots estos vectors convergixen en un tema de suma importància i actualitat: tindre una posició sobre les fusions bancàries al País Valencià. Els anys 80 ja van viure un canvi d'era en coses de caixes d'estalvi especialment. Ací, recordem que existia Caixa Sagunt i ara ja no. No és la primera vegada que afrontem, per tant, un procés de fusions dins d'un sector massa particularitzat i fragmentat gràcies al valor afegit del coneixement del mercat i la territorialitat. Però l'economia actual ja no permet els menuts reptils i sí els dinosaures. És així.

Les dues grans caixes valencianes hauran de tindre una actitud activa per tal d'afrontar els processos de fusió que es donen al llarg de l'estat. Les caixes mitjanes catalanes, castellanes i andaluses ja ho estan fent. La CAM i Bancaixa no són mitjanes i per tant haurien de tindre una posició de lideratge.

Hi ha bàsicament dues possibilitats: enrocar-se al territori o establir ponts cap a fora. Enrocar-se al territori, en el cas valencià té greus conseqüències laborals i de negoci. La superposició de xarxes que tenen Bancaixa i la CAM obligaria a tancar oficines al País Valencià per mantindre una capilaritat raonable mentre fora del País Valencià obtindria un posicionament residual i capat de creixment en la situació actual. Tancar oficines significa o pot significar despatxar gent. Des del punt de vista del negoci la major d'aquestes oficines són rendibles actualment i resultaria una obscenitat tancar-les per una decisió estratègica de fusió desencertada per a mi.

A més a més, les dues entitats -com tot el país- han optat per un model de monocultiu de la rajola i ara passen dificultats de ratios de morositat. Per últim, l'alt grau de politització de les nostres entitats conduix a pensar que el "tancament" de fronteres no és gens positiu per a la conducció estratègica d'una hipotètica gran entitat.

La meua opinió és que les dues entitats haurien de liderar procesos d'integració de caixes d'estalvis interregionals amb entitats de menor grandària i mantindre centres de decisió importants a la Comunitat Valenciana. Això afavoriria la despolitització, les economies d'escala, la diversificació de negoci i la capilaritat d'arribada al client.

De moment, l'Associació Valenciana d'Empresaris manté la mateixa opinió d'integracions supraregionals. I CC.OO també manté la necessitat de desvincular territorialment les fusions. El BLOC va en una altra línia.

Gürtel, el fitxatge més car de l'estiu




Sempre intente mantindre una perspectiva apegada a la meua realitat. Com a observador social intente reflexionar sobre les realitats que no reben atenció habitualment, especialment les del meu poble o les de la meua comarca. En determinats moments pot semblar que no tinc opinió sobre els altres temes. Però els altres temes ja tenen altres pensadors.
La polarització, simplificació i curterminisme que és l’encuny dels nostres dies és la branca que no ens deixa vore l’arbre que no ens deixa vore el bosc. Ahir la causa oberta contra Francisco Camps pel cas Gürtel va ser sobreseïda. Per tant, no hi ha reprotxabilitat penal -d’inici- a rebre regals per part d’un imputat i empresonat empresari al que la Generalitat Valenciana -els meus diners i els teus- li va atorgar més de 7 milions d’euros en negoci en quatre anys.
Fent una projecció històrica de futur no crec que haguera sigut positiu que un president de la Generalitat Valenciana haguera sigut condemnat per regals. A mi no m’agradaria tindre aquesta taca en la nostra història. La reprotxabilitat penal és argumentable si mirem les quantitats relacionades 12.000 euros i 7 milions de negoci. No sembla raonable pensar que per aquesta raó es produïsca aquest negoci. Cal pensar que és per altres motius.
L’ús partidista de la fiscalia de l’estat per part del Govern de Madrid magnifica la meua argumentació. Hi ha algú interessat a vore entrar i eixir d’un jutjat al senyor Camps encara que el preu siga el deteriorament de la dignitat de la institució valenciana més important.
Si la reprotxabilitat penal és argumentable, la indignitat política no ho és. La condemna social s’hauria de produir. Tanmateix guarde poques esperances que això passe conegudes les característiques de l’electorat conservador. Per tant, cal passar pàgina i saber que aquells que tenim un model alternatiu al model del PP hem de vèncer per nosaltres mateixa, per fer les coses bé, per presentar alternatives vàlides, possibles i ilusionadores. No es tracta de dir adéu ningú sinó de donar-nos la benvinguda.
Rebre regals és una cosa habitual en la cultura mediterrània, passa en les empreses, els metges, els banquers. I passa en tots els partits en major o menor mesura. El tribunal no considera acreditada la relació entre els regals i els contractes. No hi ha conexió penal. Però és evident que hi ha un comportament inapropiat, indigne i inadequat del principal actor polític valencià: el seu president. A hores d’ara, qualsevol persona amb un mínim d’interés informatiu sap que va haver regals i va haver contractes. Sense connexió penal però amb connexió política. Lluny de fer pagar una pena electoral el que és necessari és obrir finestres i continentalitzar la cultura política mediterrània, farcida de Berlusconis, Camps, Fabra… Necessitem que els valencians deixem de ser el Levante indignament feliç per oferir noves idees a Espanya, tots a una veu i germans vingau. Obrim les finestres. Que entre la llum. La foscor està durant massa temps.
Des de la meua més intrínseca formació futbolística -la vida és futbol- Gürtel ha sigut el fitxatge més car de l’estiu. Ens ha costat la dignitat política als valencians. I necessitem recuperar-la.

Acollonatio generalis

El clar triomf electoral de SP amb una campanya basada en l'odi, la intolerància, el conflicte i la força dialèctica ha deixat una emprempta clara en l'espectre social del Port. Per una banda tothom ha entés que amb pressió al Plé, octavilles, insults i amenaces és possible obtindre els teus objectius polítics o socials. Així el ple de l'Ajuntament de Sagunt s'ha convertit en una cavalgada de col·lectius interessats en objectius específics que deixen de banda el pensament en plural. I hem d'admetre que el sistema funciona. D'altra banda el sistema "gigante" que va explicitar Goig en el seu moment, un mató gegant que fa que tot semble un accident també funciona. De fet, al PP li va de meravella. SP és el perfecte ariet per destruir qualsevol castell enemic, siga ideològic (EU), siga polític (PSOE) siga competidor electoral (BLOC).

L'estil convergent


Fa vora dos anys que projecte una imatge política d'estil "convergent". Ja fa anys que vaig començar a llegir conferències de Jordi Pujol i documents de Convergència Democràtica de Catalunya per orientar-me en la vida política. En la recerca de referències polítiques vaig trobar que el "convergentisme" podia ser un far de guia. Això no significa ni de lluny que practique els dogmes liberals que va exposar el candidat Tremosa en les europees per exemple. En termes econòmics sóc un pobre i pur socialdemocrata. Però sí que significa que hi ha un cert estil de fer política que m'agrada. M'agrada treballar amb fòrmules de consens i no treballe bé en camps de conflicte. Potser per això sóc un portosaguntí més que no un portenc estricte. M'agrada l'elegància i lo subtil més que no l'obscenitat de l'insult i la contrareplica. M'agrada la creativitat i la imaginació més que no la repetició d'estereotips de tradició política estatalista. M'agrada el rigor a l'estudi i a la proposta unida amb la prudència i la templança com a valors polítics. M'agrada la pactabilitat i la capacitat de diàleg i no la bronca constant. Crec que arribar a acords és l'art de la política, especialment en una opció menuda com la meua. Crec que és millor obrir portes que tancar-les. Crec en la calma i no crec en la urgència. Crec en la paraula i no en el crit. Crec en l'autoestima i no en el victimisme. Crec que la transversalitat i no en la marginalitat. Conserve els ideals en una caixa forta i les idees damunt de la taula.

En moltes ocasions he trobat aquests extrems i aquestes polaritzacions a la meua dreta i la meua esquerra. Al final, em vaig decidir per dir-li "convergent" a aquesta manera de fer política. Li podia haver dit d'una altra manera segurament. Però en la "convergència" trobava tots els ingredients per a un plat que m'agrada molt. Fa bona olor. I alimenta. I d'això és tracta la política no?

He dit en reiterades ocasions que l'aire ideològic del Port de Sagunt és ja irrespirable. El totalitarisme del populisme segregacionista s'ha ficat dins de la sang del teixit social del poble. És absolutament insoportable. Les últimes amenaces han vingut a un jove del Port que ha mostrat la seua opinió contrària al sistema de festes del Port. Com que jo també he mostrat la meua distància més absoluta respecte al disseny de les festes del Port, també em considere anti-pàtic. Antipàtic amb la diversió basada en animals que és una animalitat. Antipàtic amb la falta d'imaginació dels actes. Antipàtic amb la falta d'estil i d'elegància. Antipàtic amb la falta de diversitat cultural. Antipàtic. Molt antipàtic. Juan Carlos, si vols fem un club d'antipàtics.

Las barbas a remojar


Llig el diari. El PP ha eliminat l'Oficina de Promoció Lingüística d'Alboraia. L'excusa oficial és que els treballadors de l'Ajuntament d'Alboraia ja tenen capacitació lingüística suficient i poden assumir les funcions de l'oficina diferents departaments. Sagunt té oficina de promoció lingüística i els seus governants, especialment els populistes segregacionistes, no li tenen un gran amor a la llengua.

Torrent i Paterna tenen avingudes del País Valencià. Un nom que ha quedat tan fossilitzat com el de Regne de València a major glòria del trist i gris nom de Comunitat Valenciana o simplement La Comunitat. Les dues ciutats governades pel PP han instaurat un referèndum on poder pescar vots dels vestigis del blaverisme. Sagunt té una Avinguda del País Valencià. I un govern populista i popular.

Pose el cronòmetre en marxa....

La mercantilització populista de les idees

Fa poc pressumia el moviment populista segregacionista d'haver aconseguit que la Gerència del Port de Sagunt siga pública. Per tant, assumeix com a positiva la venda d'un producte polític: la publicitat del recinte. Aquest és el millor exemple de la degradació d'un concepte quan cau en mans d'un moviment populista. És el millor manual de com mercantilitzar una idea i fer oblidar la seua gènesi.

El moviment Gerència Pública Ja naix al final dels 90 enmig d'un intent de redreçar la memòria històrica portenca. Sorgeix des de l'àmbit juvenil, la primera generació de portencs que no han vist la Fàbrica funcionant. El moviment va trobar la complicitat intel·lectual immediata dels principals actors cívics del municipi. Conceptualment responia al fet de recuperar un espai arquitectònicament singular, històricament important i socialment privat per al goig de tot un poble. Un recinte vedat fet públic. Era el concepte més important.

La primera reacció del segregacionisme va ser alinear-se amb els interesos urbanístics i de l'empresa tal i com va fer amb la primera escola del Port convertida avui en un solar que hauria de ser "pisos de luxe". Durant anys el segregacionisme va quedar al marge de qualsevol reivindicació de la Gerència. La lluita va ser d'inici en solitari d'un col·lectiu cívic on figuraven a l'avantguarda la gent del Col·lectiu La Compañia.

Heus ací que aquesta gent va assolir crear un estat d'opinió generalitzat d'importància de certes senyes d'identitat del Port i de recuperar la seua memòria històrica abandonada i menyspreada pels propis portencs. És l'àmbit de la superficialitat de les senyes d'identitat la que atrau els segregacionistes. El populisme segregacionista no està interessat en la memòria històrica. Mai no ha mostrat interés per la Casa Groga, pel pou de Xurruca o per l'antiga escola. Tanmateix sí que està interessat en la facilitat de manipular una cosa tan emotiva com la Gerència. Comença el procés de mercantilització. La idea és buida de contingut. Ja ningú no sap perquè la Gerència ha de ser pública. Es desnuga la causa de la conseqüència. La finalitat es desdibuixa. La Gerència pública esdevé un eslògan publicitari i es qüestiona tot el concepte: fins on arriba la Gerència i què és pública?

Finalment, el populisme segregacionista assumix una proposta venida de l'adversari més ferotge, la fa seua, la parasita i la fa pròpia. El producte està col·locat. Al fanzine d'IP ni una menció als perquès, ni una menció als iniciadors.

Un producte polític més a l'aparador. L'escaparat lluirà més bonic.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com