La generació desdibuixada i desanimada.

Les cròniques de la generació del desencís i la mirada perplexa.

Vam crèixer amb poemes i promeses escrites a la pell . Poemes d’una èpica de la quotidianeïtat marcada per nens menuts abocats a la recerca de la seva mare que anys després va morir a mans de la competitivitat, la productivitat i el pragmatisme. No volíem que Chanquete se n’anara del vaixell per construir pisos però els busquem en una tercera línia de platja que ocupa una primera línia en la nostra columna financera . Promeses d’una recompensa justa al sacrifici d’omplir els nostres caps de coneixements sense massa sentit . La nostra orientació mai no va nàixer de la raó sinó de la intuïció. Som la generació dels dibuixos animats. Una generació que va crèixer al voltant d’un aparell situat al mig de la sala on l’estructura familiar quedava marcada i la dialèctica interna era compartida com el jugador d’escacs respecta els límits de cada fitxa. Era un aparell que tenia vigilia i somni. Era un aparell que requeria un objectiu per posar-se en marxa. Mai no ens va fer companyia perquè la companyia té una composició electrònica bàsicament humana. En aquells episodis viviem al ritme d’abelles i llagostes, un ritme trànquil que ens van prometre abans de pujar a la muntanya rusa de la vida adulta . Aquell aparell vivia al centre de les nostres llars però mai no va ocupar el centre de les nostres vides.
Jo forme part de la generació del desencís. Una generació que va crèixer obligada a competir cooperant. La generació que va inventar la ruta del bakalao per evadir-se de la construcció del sentit d’una vida que ningú no els va anunciar que seria complexa. Una generació que va passar de zero a cent apuntats obligatòriament a una cursa de gestió de l’evasió on el moviment conflictual esdevenia “movida”
Jo no vinc de cap silenci però sé molt bé que és tindre una llengua maltractada. Un nadó lingüístic naixia entre els grans de l’acné de les nostres vides. Una força que era més forta en un lloc que en uns altres. I una llei d’ús i ensenyament que es va quedar sense primer cognom. Mentre el nord esdevenia el nostre quartell d’hivern des d’on diuen que venien pàgines en blanc amb el nostre nom.

Jo vaig crèixer entre herois que cantaven cançons tristes en carrers amb nom de muntanya on els rebels escapaven amb somriures bèlics . Les constructores passaren de tirar murs a construir-los.
Vam haver de sobreviure passant del Colacao al Cacao maravillao fins arribar a gats que volen viure a l’aigua. Per a nosaltres transigir era transitar amb nits de transistors. I una tertúlia encara era un lloc on la gent parlava al voltant d’un café, bombó, tallat. Fins que va arribar el café per a tots d’una atomització sense bomba que situa personatges interpretats per ells mateixos. L’única cosa que coneixíem rosa sempre va ser una pantera. I la única xarxa que ens resultava previsible servia per a pescar mentre ara ens acosta a persones estranyament pròximes a nosaltres que viuen ben lluny.

Som la generació desdibuixada i desanimada que dorm com la mare de Yaki i Nuca mirant l’aparell que va entrar en sa casa però es va colar en les seues vides. L’aparell que va remoure consciències ara conviu amb narcòtics que ja no formen cap departament. Vivíem en paral•lel però vivim en una xarxa d’imputs amb leds rojos i verds que ens obliguen a encertar.
Perquè nosaltres pensàvem que un extraterrestre podia viure en una casa sense que ningú no se n’assabentara. Pensàvem que les families tenien “enredos” que mai no complicaven l’existència. Que els problemes podien crèixer i els prínceps vivien a Belair. Sabíem que els superherois sempre portaven els calçotets per fora del tratge i que els cotxes eren fantàstics per la seua lleialtat.
Som la generació dels dibuixos animats. Una generació desdibuixada i desanimada que fa cròniques de desencís. Una generació que assisteix perplexa mentre tot allò que li va passant configura la seua vida.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com