L’Anticrist anticíclic

Divendres vaig anar al cine. Von Trier és un producte suficientment atractiu per portar-me a una sala després d’una vesprada de compres. La sala 3 de l’Alucine no és exactament una sala de cine però aceptamos pulpo como animal de compañia per tal que es quede l’Scattergories. Crítiques diverses sobre el director i la pel·lícula fan indicar que és una genialitat controvertida.
En un moment donat de la pel·lícula els fotogrames es tornes de l’inrevés. El sostre és terra i el terra és sostre. Els personatges comencen a caminar cap arrere. I parlen cap arrere. Comença el procés d’inèrcia d’exposició mediàtica passiva. Examine ara el meu subconscient. És tan freqüent assistir a espectacles diversos en l’àmbit mediàtic als quals acabem per trobar la lògica que res no resulta estrany. És més, trobem una explicació raonable. Clavarieses que contracten strippers, periodistes que encarreguen assassinats en directe, grups terroristes ideològics que trafiquen amb droga -ni els terroristes són seriosos ja-, segrestades que s’enamoren dels segrestadors, el Maig del 68 convertit en un eslògan comercial. Res no és estrany. La societat del valetudo.
He de confessar que durant uns minuts vaig trobar una explicació raonable. Un procés de regressió que implica la satanització obligava a posar el teu món cap per avall. De sobre una cosa em va fer tornar a la realitat.
Espanya és dels pocs països que té l’estrany costum de doblar les pel·lícules. Després diuen que el nostre nivell d’anglés és dolent. Un costum que va començar amb el franquisme i fins ara ningú no ha qüestionat. Ara bé, és absolutament estrany que el traductor de cartells de Von Trier al castellà el pose al revés. No és massa espanyola tanta innovació i creativitat.
Eixc del cine. Això no pot ser. Pregunte. Entren a la sala. Miren. Telefonen. Passen vora déu minuts amb un cine on més de vint persones -i alguns personatges ilustres de la vida cultural local- continuem veient com la gent camina cap arrere, i parla un dialecte anticrístic dimonitzat, i tot amb el fotograma cap per avall.
Finalment entra un responsable. Un rotllo de la peli estava montat al revés. Ens demanen excuses i ens donen un “vale” als qui ho desitgem. Part de l’audiència es queda a la sala.
El punt de genialitat de la inèrcia d’exposició mediàtica passiva és quan ens diuen que havien passat la pel·lícula per la vesprada… i ningú no havia dit res. Ells havien portat els procés fins al final. Al cap i a la fi, si Rajoy demana la intervenció pública en l’economia i Zapatero la nega, és una espècie d’anticrist keynesià, un arma de confusió massiva que ningú mai no trobarà.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com