Un València més valencianista.


Les relacions entre el futbol i la ideologia (no confondre amb la política) no són analitzades freqüentment. El punt de partida d'esta desaparició analítica sol ser que un club de futbol resulta transversal a la societat. En línies generals esta afirmació sol ser certa. Ara bé no per això hem de eliminar l'anàlisi d'un fet que permet un microscopi sociològic apassionant.

Les relacions del poder amb el futbol són moltes al llarg del temps. L'escaparat que suposa la victòria, el campionat, és una fotografia impagable per al poder polític. El règim franquista intentava patrimonialitzar les victòries esportives. No citaré el club que més patrimonialitzava. És aquest un primer estrat. El segon estrat és la utilització per a causes ideològiques més esteses. El paradigma modern està al Barça de Laporta i el final del Correllengua al Camp Nou. Però també amb l'eixida de la pancarta de Agua para todos al camp de Mestalla.

La transversalitat del València actualment està fora de tot dubte Però no sempre ha sigut així. En este mateix blog es recordava a Josep Rodriguez Tortajada el president oblidat (republicà i valencianista). Més tard i durant el periode de la transició democràtica el Luis Casanova se situava molt clarament d'una de les parts conflictualtzades. Fins i tot el fitxatge de Roberto va ser instrumentalitzat.

És possible que no estigueu d'acord amb algunes apreciacions d'este escrit. Algunes admeten moltíssimes matisacions però l'espai de redacció i el vostre temps de lectura és limitat. Però les creia necessàries per demostrar que un club sol ser transversal però no sempre és neutre. Per exemple, l'equidistància actual respecte als dos pols mediaticofutbolístics (Madrid i Barcelona) no ha sigut sempre així. La creació d'un punt de vista valencianista va costar temps i esforç conceptual. Periodistes, jugadors, directius i aficionats han anat abandonant eixe complex d'inferioritat respecte al club de la capital. Respecte al Barça i Catalunya ja es té històricament. En eixe camí d'autoestima i autoafirmació, d'autonomia esportiva i mediàtica han tingut un paper destacat diversos personatges. No puc mencionar-los a tots i els demane disculpes.

En definitiva la construcció silogística d'un cert valencianisme ideològic-futbolístic intuitiu més que no racional naix a principis dels 90 amb Paco Roig i David Albelda com a protagonistes principals. Paco Roig no va ser el millor gestor del món. Segurament no va ser ni un bon gestor. Però va ser el primer a posar la megafonia en valencià, el que va tornar el pantaló negre (diferència amb el Real de Madrid) i el primer a plantar cara a las "glorias deportivas". De fet, una bona punyà li va costar . Però va ser el revulsiu que l'aficionat valencianista necessitava per superar el seu complex d'inferioritat. El següent pas el va pegar David Albelda. Esta mateixa setmana ha tornat a deixar clar el seu valencianisme ideològicofutbolístic (nosaltres no tenim a Silva i no ens passem el dia dando el coñazo). La persecució que va patir l'any 2001 li va demostrar que no calia tindre por a la caverna centralista madridista. Albelda exercix de poblallarguista i valencià que juga a futbol.

El València és transversal a la part de la societat a la que representa. Això és cert. Però ara envia les cartes en valencià, el speaker parla en valencià (fins i tot a Milà en la final de la Champions), la informació esportiva més seguida es fa en valencià, els jugadors parlen en valencià en les rodes de premsa, els jugadors estrangers i espanyols diuen coses en valencià quan es guanya algun títol.

La transversalitat és variable i no sempre és neutra. Jo vull un València més transversal. Més representatiu. Un València més valencianista.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com