A un any de les eleccions municipals

Queda poc més d'un any per a les eleccions. Per tant ja podem fer valoracions sobre quin és el punt d'eixida de la cursa electoral municipal de cada partit.
Sagunt mai no ha tingut una majoria absoluta de cap partit polític. Per tant a l'Ajuntament de Sagunt la pactabilitat és un aspecte important. Tanmateix les capacitats de moviment han canviat. Si fa quatre anys el Bloc era un partit frontissa (bisagra) que podia generar majories estables, ara només els segregacionistes mantenen o han creat aquesta capacitat. La resta de partits viuen ostatges de la seua situació ideològica. Esquerra Unida no s'ha caracteritzat mai per la seua voluntat de tendir ponts d'estabilitat però en tot cas el seu cercle sempre queda restringit al PSOE. La desconfiança acumulada cap al Bloc i l'antagonisme amb el PP li impedeixen fer cap altra cosa. El PSOE per definició té prohibit un pacte amb els populars. Si no ho ha fet davant la possibilitat que un partit antinstitucional entrarà a governar, no ho farà mai. És una teoria irresponsable en tant que posa per davant els interessos del partit als del conjunt de ciutadans. Però és una regla inalterable. I el Bloc ha disparat en massa ocasions cap al PP i en especial cap a Alfredo Castelló com per plantejar una possibilitat de treball conjunt. Per tant les premises per a crear majories són limitades. I això sense entrar a les tendències de resultat.
Els partits majoritaris estan molt influïts pel resultat general i la política estatal. Hi ha gent que vota a Zapatero o Rajoy com si anaren a ser alcaldes. I ahí, el PSOE ho té mal. La crisi econòmica i la divinització de Zapatero no contribuiran a cap pujada de l'afonat PSOE de Sagunt. En canvi el PP impulsat pel vot de censura a l'adversari, augmentat per la determinació inexplicable amb la qual han superat els casos de corrupció i situat en l'espai central del municipi amb un pacte amb segregacionistes que no ha qüestionat ni tan sols l'epidermis del municipi, ho té molt millor. Han demostrat que la força del seu riu és capaç d'arrosegar el tronc més gran.
Esquerra Unida tot i mantindre els irreductibles no experimentarà cap pujada en un procés de desencís evident d'una societat maniatada per valors de consumisme i victimisme a la que no li agrada el pensament complex.
Els dos partits que configuren la dualitat territorial són la incognita més important. Com interpretaran els seus electorals l'aposta per l'eix tensional internuclis serà determinant. D'una part el Bloc ha fet una aposta clarament defensora del nucli històric confiat que això és una màquina de fer vot local. Una estratègia de ninxol de mercat que difumina el misatge valencianista però atorga poder. L'altre bàndol, el segregacionista portenc, també és una incognita. Les bases del seu atractiu han trontollat. Han passat d'un missatge antinstitucional, revolucionari, basat en la crítica radical ha tindre un missatge promocionador de la institució, conservador i basat en l'acció positiva. El lideratge mesiànic de Jaime Goig ha deixat pas a una horitzontalitat estranya i desconeguda en el moviment. I el desgast de la decisió de governar sempre genera crítics. I més si es fa amb la dreta. No obstant això, l'electorat segregacionista no és un electorat massa deliberador i amb una cortina de fum identitària del tipus "codi postal" es mobilitzaria immediatament.
Amb eixe panorama el més probable és un gran triomf del PP com a partit central, capaç de pactar amb tots, que gestiona les inversions com ningú ho fa i aguanta les crítiques com ningú ho fa.
Res que no passe a la resta del País.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com