Setmana Santa al Port

Enguany tornen les processons al Port ja d'una manera desacomplexada tant respecte al passat com respecte a Sagunt que manté una tradició centenària. Un bon motiu per reflexionar sobre un nou aspecte de El Nuevo Puerto que té manifestacions externes palpables. L'escapçament de la Fàbrica va fer morir el Viejo Puerto. Ara el Nuevo Puerto es manifesta brillant trobant les estructures de poble que mai no va tindre una Ciutat Factoria que s'allunyava de la Factoria per intentar convertir-se en una ciutat. 


Mantinc una relació bipolar amb la religió catòlica. D'un costat em sembla que hui en dia tindre valors -encara que siguen catòlics- em sembla que és aportar valor. Per l'altre tinc seriosos dubtes que els valors catòlics aporten coses positives al pensament occidental actual. La bipolaritat s'entén fàcilment. Des de la perspectiva col·lectiva puc entendre que hi haja persones que necessiten manifestar de manera desacomplexada i natural especialment davant l'episodi de l'assassinat d'un xiquet per part d'un rector fa ja tants anys. Des de la mateixa perspectiva col·lectiva la creació d'estructures socials de caràcter religiós és lògica i consubstancial a l'essència d'un poble. I tota estructuració social d'un nucli de població com és el Port de Sagunt em sembla bé. Fins i tot la seua vessant conservadora. 
Tanmateix no puc perdre de vista la perspectiva individual. La mentalitat urbana/obrera del Port l'he assumida per osmosi des de menut. Juntament amb una educació catòlica que m'ha fet molt de mal. La cultura del sacrifici, del dolor, de la culpabilitat, de la desconfiança, de la venjança i el càstig que es respira al catolicisme crec que no són valors que m'agradaria contagiar. I la Setmana Santa és la lupa més gran de tots ells. 
La perspectiva individual sempre té solució de continuïtat en la indiferència o en la insurgència. Només cal decidir si la interacció social creada és positiva o negativa. En el tema dels ànecs i el maltractament animal ho tinc clar. La religió catòlica i el maltractament de la ment humana encara em genera dubte. Potser siga perquè encara els hi tinc la por que em van inculcar de molt menut. 

Estrellas de cristal

Hay un montón de noticias que pasan inadvertidas cada día. Son noticias tan importantes que se esconden para que nos las veamos. Otras sin embargo se creen las protagonistas del día. Siempre hay un día en que lo mediático se mete en el salón de casa y descubres que vives en un noticiario en lugar de un vecindario. Y pronto algunos personajes eternizados se convierten en actores secundarios. Por eso debería ser mejor que cada día ustedes escribiera los titulares de su día antes de que se los dicten.
El embalaje de nuestro cuerpo y de nuestra alma debería llevar bien visible el cartel de muy frágil. Vivimos en una bola de cristal que nunca adivina el futuro.
Somos estrellas de cristal destinadas a ser fugaces y a brillar en medio de un montón de estrellas más creando un espectáculo estelar llamado cielo. Y si reflexionaramos sobre la fragilidad, sobre la fugacidad y sobre el brillo que hace a cada una de las estrellas tan especial seguro que encontraríamos el marco perfecto donde encuadrar nuestra vida.
Si cada uno se descubriera tras su propio brillo sería más fácil que reconociera el brillo de los demás. Sería más fácil saber que la luz no es eterna y que negarse a contemplarla es perderse un trocito de cielo.
La vida son recuerdos de una vieja cristaleria, con algunos cortes y algunas heridas, con muchos reflejos y enormes vidrieras de colores. Un lugar donde jugar con lo que sobró de algunos marcos para crear un cuadro bien recogido.
Somos estrellas de cristal de amplias ventanas que dan a la calle y dejan entrar toda la luz que una persona emana hasta que se apaga, como  una cortina dificil de entender que se cierra sin avisar.
Estrellas de cristal capaces de guiarte hasta el portal de tu casa. Fragiles como el vidrio y duros como el diamante.
Hay días que el impacto de un cristal roto retumba en toda tu casa así que si un día un viejo cristalero te regala un espejo roto por accidente, no lo hace para que te mires, lo hace para que te entiendas.

Los agradecimientos que se tejieron en la red

Para los que roncan.
Para los que no duermen.
Para los que se preocupan.
Para los que se olvidan de tus gestas.
Para los que lo festejan todo.
Para los que nos enseñaron de donde somos y quienes somos.
Para los que nos enseñaron a querer lo que queremos.
Para los que no creen en la genética y demostraron que el ADN es una simple cadena llena de fuerza y aliento.
Para los que pusieron las columnas del palacio de tu personalidad.
Para los que nos abren los ojos para descubrirlo todo, nuestros primeros deportes, nuestros primeros lugares comunes, rincones propios donde jugar al escondite,
Para los que nos cuentan pequeñas historias y grandes recuerdos.
Para los que nos regalan su tiempo y se hacen polvo la espalda para sacar a la familia adelante.
Para los que cambian pañales.
Para los que sonrien de orgullo cuando haces lo correcto.
Para los que se miran en el espejo de sus hijos para saber quien son ahora.
Para los que no creen que ser padre sea lo contrario de ser madre sino que recorre justo el camino que a ella le queda por recorrer.
Para los padres que son madres y para las madres que son padres.
Para los que consiguieron educarnos, porque ya nos maleducamos solitos.
Para los que lloran cuando tu lloras.
Para los que te recogen cuando todavía te caes.
Para los que te regañan todavía como si fueras pequeña.
Para los que hablan de tus notas todo lo que pueden cuando son buenas.
Para los que intentan entenderte aunque hables otro idioma en los mensajes.
Para los que miran la hora cada minuto cuando llegas tarde.
Para los que te castigaron siempre injustamente.
Para los que pensaron que nunca cometerían los errores del suyo hasta que se decubren diciendo las mismas cosas muchos años despues.
Para los que llevan tanto tiempo de oirte que ya no saben escucharte.
Para los de Carlos, Xema, Olga, Javi, Carles, Melisa, Palmira, Sandra, Albert, Patricia.
Para todos.
Gracias papás.

L'explosió de les xarxes socials

Fa un any quasi ningú sabia què era una xarxa social. Tanmateix, ara dins del meu àmbit més pròxim l'Ajuntament de Sagunt ha llançat una xarxa social local, CC.OO impulsa un model de xarxa social professional i el Bloc treballa el concepte de xarxa social com a Intranet. Tothom s'acosta a la xarxa social com a mecanisme d'alquimia de l'eficàcia organitzativa però encara es fa enmig d'una explosió. Ningú no sap exactament fins on arriba el seu poder ni com crear les rutines d'entrada ni tan sols si el model de dispersió social tindrà èxit o no.
Fa uns quants anys -no tants- no hi havia Internet. Ho dic totalment en serio. És cert ;-) Les primeres pàgines estaven configurades com un escaparat on mirar. D'inici la desconfiança va fer que només les empreses més agosadarades tingueren presència. Això arriba fins hui. Zara va decidir tindre catàleg on line fa uns mesos. Ara ningú no pensa que es pot prescindir de tindre un escaparat a Internet com el que es té al carrer o millor. Però aquell model encara era vertical.
L'horitzontalitat arriba després, els foros comencen a permetre l'intercanvi d'opinions, els blogs permeten comentaris, els diaris permeten dir si t'agrada una notícia, les enquestes on line esdevenen notícia.
Les xarxes socials repleguen tota eixa intensitat i necessitat compartitiva. És una manera de gestionar el talent, detectar bancs d'idees, establir llaços virtuals que complementen els presencials limitats per la distància geogràfica.
En àmbits ideològics -els que més m'interessen- l'esquerra ha acudit com sempre la mercat de mitjans un poc lenta i massa esperançada. No sempre ha sigut així. Al llibre va arribar ben a temps. No així a la ràdio. Sí al cinema i mai a la televisió. L'esquerra entra tímidament en el nou mitjà molt esperançada com sempre ho estat respecte a la resta de mitjans. Pensant que seria la palanca definitiva del pensament crític i la revolta de carrer. No entraré hui a eixe debat. M'interessa més l'aproximació tímida que l'esperança. Les organitzacions ideològiques s'aproximen a la xarxa social en base a diversos criteris: posicionament extern,  cohesió interna, socialització de valors.
Per exemple, el Bloc vol aconseguir comunicació interna i separa la intranet de l'extranet totalment, fins i tot en responsables. Una organització més consolidada com  Comfia vol aconseguir repercussió externa i es disfressa i trivialitza amb música i vídeos. Totes tenen en comú la creació de ninxol, és a dir, fan la seua pròpia xarxa amb les seues pròpies regles en lloc de situar-se en les autopistes socials (les tres grans són Facebook, Twitter i Tuenti). Veurem si les xarxes socials esdevenen un teixit comercial urbà o un centre comercial extern on has d'estar present. Probablement caldrà combinar les dues coses.
El comportament dispar és propi d'una eina en investigació, creixement. Una ferramenta en plena adolescència, encara per madurar.
I més enllà d'això tot és propi d'una explosió. Haurem de deixar passar el fum per detectar l'abast del foc i com diuen en estratègia.. comptar els morts.

En busca del fuego

La relación del hombre con el fuego ha sido siempre dual. El fuego nos permitió encontrar la luz cuando todo está oscuro. Por eso lo convertimos en un símbolo de la sabiduría. El fuego nos permitió encontrar el calor dentro del frio. Por eso nos hizo reunirnos alrededor de una hoguera y contar historias. Nos hizo encontrar la necesidad de comunicarnos. Pero el fuego tambien nos otorgó el poder de arrasar el paisaje o a nuestros enemigos. Y por eso tambien devino nuestra arma más mortifera. El fuego es la fuente y el mar de nuestro retrato humano. Aún hoy seguimos buscando el fuego. 
Esta semana encontramos el fuego de la Santa Inquisición que condenaba a la hoguera a quien a su parecer se alejaba de una fé mal entendida a mitad de camino entre el miedo y el odio. La hoguera de la vanidad trató de quemar la libertad de expresión de simples positivos revelados en la vida política cotidiana. Los inquisidores siguen en los círculos de fuego del poder. 
Esta semana encontramos el fuego del encuentro con el recuerdo de las víctimas del terrorismo que hace años quemaron nuestras almas de dolor. No estáis solos. Os llega nuestra llama de solidaridad, complicidad y abrazo. 
Y esta semana iniciamos el fuego de la pasión fallera. Los valencianos tenemos nuestro propio año. El que empieza el 20 de marzo y acaba el 19. La falla se afana por imitar a la naturaleza y llena de luz, de aroma y de sonido la primavera. Los petardos buscan el despertar del sonido natural. La falla se llena de color y arderá llenando de luz y de calor la noche. Y todo olerá a pólvora o a humo. El humo de la calle. La cultura de lo compartido. Igual que hace miles de años. 
Seguro que alguno de ustedes tiene miedo al masclet. Sin embargo su estruendo no es superior ni más molesto que las explosiones de demagogia territorial que oprimen la capital de la comarca. Y hoy celebramos con una mascletá sintáctica la apertura del nuevo centro de Salud del Puerto. Porque vamos escasos de buenas noticias y hay que hacerlas explotar para que se escuchen bien.  
El fuego permitirá purificar y volver a empezar. Reinventarse. Esto solo lo quemamos entre todos. Permitirá renovar comisiones y gobiernos, ideas y ninots, proyectos y llibrets. La falla, como la vida misma. 

Cuando Platón decidió que alguien bajaría a la caverna con una antorcha nunca pensó que podría encender la mecha de una falla. Que ilumine con la luz de la sabiduría. Que caliente con la pasión de la ilusión. Que purifique como un baño en el mar. Y que haga resurgir todo de las cenizas.  

Mucho que aprender en otros lugares. Mucho que enseñar en éste. A veces no somos conscientes de que sin ser los mejores... somos únicos. 

La pecera de Eva

He perdut minuts de visionatge televisiu davant l'increment d'hores de navegació. Tot i així estic pendent del mitjà més poderós de la història dels mass media. Dins del panorama televisiu actual La pecera de Eva mereix alguna reflexió pel seu contingut, forma i socialització.
Forma: Convé aproximar-se a La Pecera de Eva com a la lectura d'un hipertext. El cervell humà sempre ha funcionat així. La nostra memòria narrativa mai no ha estat línial tot i que ho sempre ho hem traduït aix. El ben cert és que el nostre cap és caòtic i les històries van i venen. L'hipertext és la traducció textual més pròxima al funcionament de la nostra ment. L'hipertext et permet viatjar i tornar, anar i vindre, desplaçar-te en el mateix escaló o baixar-ne. El format de La pecera de Eva és semblant. És la primera sèrie (no divulgativa sinó narrativa) amb un esquema semblant. Les històries van i tornen, es queden en suspens en el moment més inoportú-oportú, es recuperen d'un portapapers narratiu que apega en el moment més inesperat. El format hipertext queda perfectament delimitat amb l'ús de la llum i el color per a omplir les el·lipsi narratives dins del format narratiu bàsic (la conversa). Tot allò extern són notes a peu de pàgina que configuren referències hipertextuals de context i comprensió. 
Contingut: Fer una sèrie sobre adolescents sempre -quasi sempre- ha fet caure en el paternalisme dual. El paternalisme consentidor (pobret) o el paternalisme de superioritat (encara eres un xiquet). La sèrie abandona les relacions jeràrquiques i estructura relacions d'igualtat en la diferència de períodes vitals. Els adolescents són obligats a actuar com a projectes d'adults i resoldre els seus propis problemes. Els adults són cridats a escena quan realment tenen un valor afegit en la solució. Per tant, marca perfectament la frontera entre la comprensió (et comprenc) i la sobreprotecció (fes lo que vulgues que no te passarà res). Evidentment, la forma narrativa televisiva (recerca d'audiència massiva) fa que entren personatges tipificats i estereotipats, però es combinen amb històries refrescants abordades de manera valenta per a una societat espanyola instal·lada de vegades en el paternalisme mal entés. 
Socialització: La gran novetat que present  La pecera de Eva és la socialització dels continguts. La sèrie convida a estar en contacte a través de Facebook, Twitter, Tuenti i Messenger. De fet, la pròpia "Eva" fa intervencions en les xarxes socialitzant la sèrie. Així, fa comentaris durant l'emissió i comparteix continguts del making off i dels actors. Una sèrie nascuda interactiva des del seu disseny. 

Com segurament no podia ser d'una altra manera per a un format innovador ha desaparegut de la graella del prime time de Telecinco desplaçada a La siete que sembla especialitzar-se en un target de consumidor "jove" entenent per jove... tot allò que consideres oportú. 

La irresponsabilitat del sistema autonòmic actual

Supose que resulta estrany per a un autonomista convençut criticar el sistema autonòmic actual. La única justificació possible és delimitar adequadament la crítica. La concreció actual del sistema autonòmic genera irresponsabilitat. És un risc inherent al sistema però agreujat pel sistema mediàtic espanyol i per la configuració del paradigma territorial. 
A dia de hui quasi totes les autonomies estan governades per les delegacions més o menys autònomes dels partits estatals. En mans d'aquests dos partits l'estat autonòmic ha esdevingut un problema econòmic molt greu. 
Les autonomies van nàixer assumint competències noves que anaven augmentant a poc a poc. Aquestes competències són actualment les més importants i les que més despesa generen. Però la focalització crítica que el ciutadà posa en la seua atenció política continua en el govern central. Tant és així que, per exemple, a pesar que les competències d'educació estan totalment transferides des dels seus inicis, encara quan es reclama una reforma educativa es demana al Govern Central. Esta falta d'atenció política i mediàtica cap a les autonomies ha convidat a la falta de responsabilitat. Els governants autonòmics saben que la lupa política aplicada és molt menor. I de fet han adquirit una destresa més: la possibilitat de culpar al govern central de tot. És un mecanisme fàcil: si les coses van bé és cosa nostra i si les coses van mal la culpa és del govern central. 
En matèria econòmica la situació és encara més greu. El dèficit públic està disparat però el govern central només gestiona el 30% de la despesa pública. Les autonomies són unitats de gasto molt superiors. Però la lupa mediàtica amb televisions autonòmiques controlades pel propi govern només arriba a examinar el govern central que concentra tota l'audiència. Sense el compromís i la corresponsabilitat de les comunitats autònomes açò no ho arreglem ni entre tots ni entre uns quants. 
Els autonomistes ens trobem davant un problema molt greu. La concreció disbaratada actual pot qüestionar el propi sistema. Potser en un camí federalista o en un camí més centralista. L'autonomisme en mans del centralisme és una baralla constant. 
Només un govern polític propi podria assumir la responsabilitat de governar el seu país amb lleialtat al projecte espanyol i europeu però especialment amb lleialtat al seus propis ciutadans. 

Els estatalistes perifèrics

La intervenció de Duran i Lleida (CiU) al debat sobre la crisi econòmica va ser impecable. És molt curiós que siguen els partits nacionalistes moderats els abanderats d'un Pacte d'Estat en matèria econòmica que ens ajude a sortir de la crisi. Mentrestant, els suposats abanderats de l'Espanya eterna es miren a l'espill electoral a vore com queden de guapos en la foto.
El catalanisme sap des dels seus inicis que ha de fer de pont entre Espanya i Europa. Durant la dècada prodigiosa, de creixement econòmic la convergència amb Europa semblava a punt d'arribar. Espanya havia aprofitat raonablement els fons de cohesió -Espanya és un estat pobre però molt orgullós- i excepte algunes qüestions estructurals com ara la temporalitat i el gènere semblava que ens acostàvem cada vegada més al nucli dur d'Europa. Espanya creava 8 de cada 10 dels treballs que es creaven a Europa. Però la bambolla, la mentida, va esclatar com una mascletà. I ara l'Estat Espanyol corre el risc d'estirar la goma amb Europa quedant-se de nou endarrere. Catalunya ho sap. I sap que seria una incomoditat tindre de nou una Espanya a la motxilla, endarrerida, inadaptada i damunt superba. El mercat natural de Catalunya és Espanya. Per marc de relacions laborals, per marc jurídic, etc... però l'altre gran mercat és la resta d'Europa. I Catalunya ha de navegar adequadament entre l'ample europeu i la via estreta espanyola. Coneixedora de la seua responsabilitat de lideratge mai agraït, ans al contrari, desagraít.
L'interés de CiU com el del PNB han donat una lliçó d'estatalisme als dos grans partits espanyols. El seu sentit d'estat, la capacitat d'arribar a pactes a pesar de, la creació de consensos bàsics situa especialment CiU i especialment Duran i Lleida en la centralitat política, la positivitat política. La situació d'aquella persona que és capaç de tancar el calaix dels culpables i obrir el calaix de les solucions.
I en esta història, els valencians invisibles com sempre, dominats per un marc estatal que no té protagonistes autòctons més que per a montar la falla. Som un país invisible, de gent invisible que ni veu ni és vista. A pesar que ens juguem tant com Catalunya no tenim una força de centre que sàpia navegar enmig del laberint. Només tenim forces presoneres, bé de les centrals a Madrid, bé de les seues cadenes d'esclavitud ideològica heretades del pas del roig al taronja.
Espanya s'hi juga molt en aquesta crisi, continuar sent dels PIGS o donar salt final a l'europeïtat central. I només tiren del carro els que sempre són acusats de deslleials. Mala vista la de l'espanyolisme. Que apaga la llum quan baixa a la caverna.

Esto sólo lo arreglamos entre todos

Fa unes setmanes que ha començat a Espanya una campanya que diu intentar fomentar l'optimisme per eixir de la crisi econòmica. La campanya ha costat més de 4 milions d'euros i està finançada per les principals empreses i bancs espanyols.
Això només ho arreglem entre tots diu la campanya. Analitzem la campanya detingudament. La finalitat explicitada és la creació d'optimisme. Com que les empreses que financen la campanya no són sense ànim de lucre hem d'intentar entendre què pretenen. L'element psicològic és cada vegada més important en economia. Fins al punt que alguns ja consideren l'economia dins de l'àmbit de la ciència psicològica. L'expectativa de comportament econòmic macro és tan important com l'anàlisi del present. Les dades de consum marquen máxims històrics. Mentrestant el consum no puja. La gent guarda els diners més que estalviar-los. I és evident que consum i estalvi han de guardar una millor relació. L'optimisme genera consum a curt i a llarg. Si hom pensa que les coses aniran millor inverteix. Ara bé, esta equació: consumir més ho arregla tot fomenta la sensació de punxada en substitució de la d'avaria. Efectivament, si l'equació és certa la crisi passarà com un simple contratemps cíclic i temporal que ens farà continuar amb la mateixa dinàmica de bambolles -atenció a la del deute públic i la de la Xina-.
Ara bé, analitzem també quins són els efectes no buscats o explicitats possibles. L'eslògan triat dilueix la responsabilitat. Ho arreglem entre tots. Però resulta evident que no tots tenim la mateixa responsabilitat ni els mateixos mitjans. No obstant això la responsabilitat queda diluïda. Cosa que li va molt bé al govern actual per continuar defugint la seua responsabilitat d'afrontar els problemes i proposar solucions. La intervenció del Rei ja era un símptoma escènic de dilució de responsabilitats.
Això només ho arreglem entre tots presenta a més un escenari de solució voluntarista, no analític ni ideològic. Voluntarista en tant que si hi posem bona voluntat i ganes ho arreglarem tot. Per tant, no s'exigeix cap capacitat d'anàlisi. Només bona voluntat. I com que només cal bona voluntat es pot arreglar des de prismes ideològics totalment contradictoris. El summum del pensament únic: la solució única.
Jo no hi estic d'acord amb el conjunt de la campanya. Ens cal optimisme, sí. Però un optimisme basat en l'anàlisi del problema, la solució a curt que potencie la solució a llarg, la valentia per afrontar els problemes fugint de conjuntures electorals, la creació de consensos amplis però possibles, l'eficàcia davant la inèrcia. Un optimisme realista. Així, ho arreglaríem entre tots.

El lideratge de la mascara de ferro

El món anglosaxó es preocupa molt més dels lideratges personals que el món mediterrani, més preocupat per l'estructures col·lectives. Esta poca preocupació ha permés la creació de lideratges personals de màscara de ferro. El lideratge basat en la màscara de la comèdia. Tan rígida com si fora de ferro. Potser daurat. 

Anit Gabilondo entrevistava Esperanza Aguirre i va donar la fòrmula exacta del nou lideratge espanyol. El nou lideratge a Espanya és d'una mediocritat excelsa. Tan enorme que resulta dificil explicar com hauria de ser un bon lideratge. 
Aguirre, com Camps o com Zapatero o De la Vega, hi ha exemples a tot arreu -també al valencianisme-, són líders de màscara de ferro. Passe el que passe la contestació és rígida basada en l'esquema "tot va bé" si més no "raonablement bé" i si més no "millor que els altres". D'aquell "això no toca hui" de Jordi Pujol basat en l'intent del control de l'agenda política sobre l'agenda mediàtica hem passat a "això no interessa als espanyols" i "donde dije digo digo diego". Si Financial Times posa com a exemple de política mal planificada a la Comunitat Valenciana és igual. Un bon somriure i un conjunt d'estadístiques cuinades a tal efecte. Aguirre amb tota la calma del món va negar tindre problemes amb Gallardón fins i tot. D'això se'n diu autosugestió. 
Potser algú pense que és una efecte només present a la política. Fals. Fa uns anys un dels meus caps em va encarregar el disseny del Plà Estratègic de la meua zona. Com qualsevol plà estratègic calia fer una anàlisi DAFO. La seua resposta va ser clara: ací no tenim debilitats ni amenaces. 
És la cultura de la màscara de ferro. Quan tot va bé fes valdre que va bé, i quan alguna cosa va mal fes vore que va bé. La qüestió és que ningú no veja que en l'organització (empresarial, política, festiva.. ) alguna cosa no va del tot com hauria. Això té conseqüències molt greus: fanatisme organitzatiu, sectarisme, falta de revisió i auditoria, personalisme, fugida de talent que reconeix les possibilitats de millora en base a debilitats. És un greu problema social que identifica models a seguir en qualsevol àmbit de lideratge. Una bambolla organitzativa on els actius estan sobredimensionats, especialment a la punta del triangle jeràrquic. 
Amaga la realitat. Trau la màscara de ferro. La del somriure. Res no millorarà. Però semblarà que millora. I en el món on tot és superficial, la semblança és molt profunda. 

Ellas. Cuentos impopulares contemporaneos.

Cenicienta se cansó del servicio doméstico y decidió estudiar arquitectura. Ahora mantiene al principe que tuvo que vender el castillo por la crisis inmobiliaria. Aunque cobra menos que sus hermanastros lucha por sacar adelante su familia. Decidió no comprar más zapatos de cristal. No son cómodos.
Campanilla se olvidó del eterno inmaduro Peter Pan y  decidió protagonizar su propio cuento que fue nominado al Oscar a la mejor adaptación literaria. Sus alas todavía producen magía a pesar de los años y de aceptar las canas como algo natural.
Caperucita consiguió una orden de alejamiento del lobo feroz y visita a su abuelita regularmente. Todavía insiste en conseguir las ayudas de la ley de dependencia.
Blancanieves sacó adelante a los siete enanitos pero exige la posibilidad de cualquier mujer a tener derecho a decidir sobre cuando y cuantos enanitos tiene.
Lisbeth Salander sigue entrando en tu ordenador cada día. Es tu virus informático más secreto. Se cuela por una ventanita que tu abres nada más llegar a casa.
La bella se ha operado la nariz y se ha hecho una liposucción. Tuvo anorexia y dejó a la Bestia por besar un sapo más. Quiso entrar en Gran Hermano pero cayó en el primer casting.
Lara Kroft encontró por fin el arca perdida mucho antes que Indiana Jones. Ahora imparte clases en la Universidad de la Vida.
Dorothy reclamó los derechos de autor al Mago de Oz tanto del valor del león, como del cerebro del espantapajaros y del corazón del hombre de hojalata. Fue su determinación la que consiguió que se vieran como realmente eran y no la magía de un mago inexistente en un castillo de esmeralda.
Alicia se compró un apartamento en primera linea del pais de las maravillas. Cada día celebra su no cumpleaños. Vive junto a a la bella durmiente a la que despertó de un beso.
Pocahontas se presentó al acceso a la universidad para mayores de 65 años. Estudió Derecho en Yale y ahora se presenta a las primarias por el partido demócrata. Quiere ser la primera presidenta india.

Son ellas, las protagonistas de la cara b de los cuentos impopulares contemporaneos. Princesas transparentes, hadas sin varita mágica, reinas sin trono. No dejes que te cuentes cuentos, dales la vuelta.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com