Els estatalistes perifèrics

La intervenció de Duran i Lleida (CiU) al debat sobre la crisi econòmica va ser impecable. És molt curiós que siguen els partits nacionalistes moderats els abanderats d'un Pacte d'Estat en matèria econòmica que ens ajude a sortir de la crisi. Mentrestant, els suposats abanderats de l'Espanya eterna es miren a l'espill electoral a vore com queden de guapos en la foto.
El catalanisme sap des dels seus inicis que ha de fer de pont entre Espanya i Europa. Durant la dècada prodigiosa, de creixement econòmic la convergència amb Europa semblava a punt d'arribar. Espanya havia aprofitat raonablement els fons de cohesió -Espanya és un estat pobre però molt orgullós- i excepte algunes qüestions estructurals com ara la temporalitat i el gènere semblava que ens acostàvem cada vegada més al nucli dur d'Europa. Espanya creava 8 de cada 10 dels treballs que es creaven a Europa. Però la bambolla, la mentida, va esclatar com una mascletà. I ara l'Estat Espanyol corre el risc d'estirar la goma amb Europa quedant-se de nou endarrere. Catalunya ho sap. I sap que seria una incomoditat tindre de nou una Espanya a la motxilla, endarrerida, inadaptada i damunt superba. El mercat natural de Catalunya és Espanya. Per marc de relacions laborals, per marc jurídic, etc... però l'altre gran mercat és la resta d'Europa. I Catalunya ha de navegar adequadament entre l'ample europeu i la via estreta espanyola. Coneixedora de la seua responsabilitat de lideratge mai agraït, ans al contrari, desagraít.
L'interés de CiU com el del PNB han donat una lliçó d'estatalisme als dos grans partits espanyols. El seu sentit d'estat, la capacitat d'arribar a pactes a pesar de, la creació de consensos bàsics situa especialment CiU i especialment Duran i Lleida en la centralitat política, la positivitat política. La situació d'aquella persona que és capaç de tancar el calaix dels culpables i obrir el calaix de les solucions.
I en esta història, els valencians invisibles com sempre, dominats per un marc estatal que no té protagonistes autòctons més que per a montar la falla. Som un país invisible, de gent invisible que ni veu ni és vista. A pesar que ens juguem tant com Catalunya no tenim una força de centre que sàpia navegar enmig del laberint. Només tenim forces presoneres, bé de les centrals a Madrid, bé de les seues cadenes d'esclavitud ideològica heretades del pas del roig al taronja.
Espanya s'hi juga molt en aquesta crisi, continuar sent dels PIGS o donar salt final a l'europeïtat central. I només tiren del carro els que sempre són acusats de deslleials. Mala vista la de l'espanyolisme. Que apaga la llum quan baixa a la caverna.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com