Ismael Serrano


Deu ser l'enèsima vegada que vaig a veure Ismael Serrano. I confesse que ja no ho faig amb l'entusiasme i i l'entrega d'abans. La meua ment analítica ha destronat la radiografia emocional de tancar els ulls i construir un univers diegètic per a cadascuna de les cançons. Però Ismael segueix sent Ismael. Des de la meua època de Sau vaig descobrir que la música és per a mi una mescla de tendresa i compromís. No sé si a parts iguals. Depén del moment. El compromís tendre, la tendresa compromesa. 

Ismael és musicalment més complet. La posada en escena és ja impecable. Té ja tant d'actor com de cantautor. L'ego es manté en nivells acceptables. La ironia continua presidint-ho tot. I la subtilitat de la fugida del panfletarisme és especialment gloriosa. 
Dissabte va fer un recorregut per cançons que mai li havia escoltat en directe. El directe és una forma d'engany que requerix una força de les cançons que no totes les cançons tenen. Per això quan va interpretar algunes cançons jo sabia que ell estava renunciant a la força de la melodia per imprimir la força de l'emoció. 
I al final, em va obligar a fer-ho, em va obligar a tancar els ulls i mirar si a l'altre costat del vagó estava ella i recordar que sense estar seguda davant meu estaba tan bonita esta noche y le sentaba el pelo recogido tan bien que me podía pedir cualquier deseo que poco te puedo ofrecer.  
I al final, amb els ulls tancats també vaig acudir a la memòria dels peixos. Mai no havia escoltat Al bando vencido en directe. Poca gent la coneixia. És una cançó que passa desapercebuda. Com tantes i tantes qüestions que són transparents. Només les veus quan te topetes amb elles. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com