Fusions a la valenciana

Durant la dècada prodigiosa de l'expansionisme immobiliari les dues entitats financeres valencianes més importants adquiriren posicionaments de lideratge dins del panorama econòmic. El boomerang immobiliari però, ha passat una factura massa alta per als valencians, que han acabat pagant, en poder financer, els plats trencats del model de creixement espanyol. Les fusions valencianes dibuixen un panorama de devaluació del pes econòmic financer valencià. Les fusions fredes deixen un panorama calent per al futur.

Les tradicionals desconfiances territorials entre Alacant i València i altres factors de caràcter econòmic configuraren la cortina de fum perfecta per arribar als acords reals finals. Mentre tot el panorama mediàtic, i per tant polític, parlava constantment de la hipotètica fusió entre les caixes d'estalvi valencianes cada entitat anava fent el seu camí.

I és que les dues entitats eren ben conscients dels números. D'una banda Bancaixa i la CAM comparteixen el 38% dels seus clients cosa que provocaria una duplicitat de riscos inassumible per a unes ja deteriorades caixes amb ratios de morositat (Bancaixa) per damunt del 5%. Les més perjudicades d'aquest redimensionament de risc hagueren sigut les PIMES; la base i l'ànima del teixit empresarial valencià.
La posició de partida era feble. Les fortaleses -la rajola- del passat s'havien tornar les debilitats del present i l'agència Fitch havia rebaixat la qualificació de Bancaixa. Una fusió entre les dues entitats, segons els informes amb els quals treballaven les entitats provocaria el tancament de més de 400 sucursals amb la repercusió d'imatge, laboral i de joc de suma zero en número de clients. Les dues entitats estaven superposades geogràficament fins i tot en la seua zona d'expansió. Una fusió valenciana haguera hagut d'assumir els costos de vora 4.500 llocs de treball sobre 15.000 de plantilla global (un de cada tres). I això es podria haver fet a través d'un ERO o de prejubilacions. Un cost altíssim en qualsevol dels dos casos.


SIP o Fusió integral.
Feia temps que el Banc d'Espanya i el FMI venien reclamant una reestructuració del panorama financer espanyol. I especialment mencionava les caixes d'estalvi. La legislació europea per facilitar el camí va crear les SIP o fusions fredes. Una espècie de puzzle financer on les parts formen un tot però mantenen una certa projecció externa diferenciada. De primeres, les parts intervinents en una SIP conserven personalitat jurídica i marca corporativa. També conserven l'obra social diferenciada. Cada SIP pot arribar a acords diferents, i estos encara no es coneixen a fons en el cas valencià; pendents de la lletra menuda. La SIP permet tindre balanços consolidats i obliga a establir compromisos d'ajuda entre les entitats. Les SIP amb el canvi de regulació que es va produir este mateix més han de nàixer amb una certa vocació de permanència per rebre ajudes. Però ningú no oblida que fan més l'efecte de ser un pas previ a una integració total que un pas final.


Les exigències de les Directives Europees obliguen a reforçar el Core Capital. I les entitats valencianes ho necessiten. El FROB reforça els fons propis. És una equació fàcil de resoldre.
Les fusions -fredes o integrals- faciliten economies d'escala. Però aquesta no hauria de ser una raó específica al cas valencià -la tercera i la quarta entitats d'estalvi al ranking espanyol- ja que no hi ha relació a partir de 12.000 milions de volum de negoci entre eficiència i dimensió.

Davant la projecció de futur de Bancaixa i la CAM se situava un doble model. Les fusions regionals i les fusions interregionals. Una SIP interregional té al seu favor que redueix el control polític autonòmic, no ideològic, ja que continua present. Per tant, no soluciona el tumor d'algunes caixes d'estalvi -entre elles les valencianes- de l'intervencionisme polític per damunt de la ortodoxia financera que ha fet evident una visió -fins i tot per als diuen no fer-ho- de banc autonòmic "semipúblic" dels valencians.


Les amenaces de fons.
Amb aquest escenari de reducció d'entitats no sols d'estalvi sinó també bancs com el Guipuzcoano i Sabadell que han acordat integrar-se- i un país estadísticament extremadament bancaritzat dissenyat per a un pastís més gran és necessari obrir una reestructuració. La situació és tan delicada que Rajoy i Zapatero que no es posen d'acord en res arribaren a un acord en el tema de les caixes d'estalvi per propiciar l'entrada de capital privat. La llavor del que podria ser el final de les caixes d'estalvi com a tals: les quotes participatives amb drets polítics.
La creació d'una gran entitat liderada per Caja Madrid i per tant Rodrigo Rato i per tant el Partit Popular genera una projecció evident d'intentar fer ombra a l'altra gran entitat La Caixa el pecat de la qual és ser catalana i haver dit en reiterades ocasions que no entraria en el mercat de les quotes participatives.


Bancaixa i Caja Madrid: fusió o absorció.

La situació de Bancaixa era més precària que la de la CAM. De fet, la nova entitat fusionada demanara l'ajuda més gran de totes al FROB. L'entitat central que s'ha de disenyar per conduir la nova entitat estarà repartida en un 52% per a Caja Madrid i un 48% per a Bancaixa. Un percentatge que encara es podria reduir si entren la resta d'entitats que han anunciat negociacions. La seu social estarà a València però la seu operativa a Madrid. El president per Caja Madrid, i el Vicepresident per Bancaixa.
En la teoria la informació circula pràcticament de manera instantània, per tant, la ubicació física d'una seu operativa podria ser relativament poc important. Però això no és així en el món de la banca i menys en l'estalvi. Les entitats financeres sobreviueen en base a un posicionament de proximitat. I aquesta proximitat no es pot aconseguir més que estan a prop dels clients i coneixent les seues necessitats.
La SIP deixa el òrgans de Bancaixa en paper banyat. Un escaparat d'imatge corporativa on les decisions es predran en la seu operativa.
Des del punt de vista de la capilaritat de la xarxa d'oficines es produeixen pocs solapaments ja que el posicionament de Caja Madrid en el territori valencià era relatiu.

La CAM en primer lloc però sense liderar.
La fusió CAM conté detalls diferenciats i més curiosos. D'una banda el seu punt de partida és superior al de Bancaixa en fortalesa. Tanmateix ha deixat que Caja Astur ocupe un lideratge que per volum de negoci no li pertocava. Els altres companys Caja Cantabria y Caja Extremadura construeixen un model de fusió freda interregional raonablement dissenyat des del punt de vista de complementació geogràfica, evitar solapaments de xarxa i duplicitats de riscos. Les marques continuaran diferenciades, els mercats no eren coincidents, la presidència és per a la CAM. Es configura la tercera entitat d'estalvi d'Espanya.


La vessant política
Durant més de dos anys hem assistit a l'espectacle lamentable de Caja Madrid tancat amb el nomenament de Rodrigo Rato com a president. Era el preàmbul polític d'una operació amb cara de teoria financera i ànima neoliberal. La situació feble d'un president Camps que ja deu massa favors ha constituit dos fusions on les entitats valencianes perden capacitat d'influència sobre el teixit econòmic on estan arrelades.
Les declaracions en veu baixa dels dirigentes de les dues entitats, dels dirigents politic i fins i tot dels empresarials han escrit el guió d'una obra tràgica per als interesos econòmics valencians.
Els únics que han mantingut una posició única i cohesionada han sigut els valencianistes que, però, han pecat de adherir-se a una espècie de "patriotisme" financer que òbviava la realitat de les dues entitats.
El factor polític és determinant a l'hora de triar un model o un altre. Fusions interregionals i fusions "regionals". Catalunya o Galiza opten per un model "nacional de fusió". Les basques, de moment, estan solteres i les aragoneses també.

La clau valenciana.
Una vegada més, com va passar a principis del segle XX les estructures econòmiques valencianes s'afebleixen. Si és cert que una entitat més forta és capaç de canalitzar més crèdit, no és menys cert que les decisions es prendran en llocs ben allunyats.
Un país allargat, que es mira de reüll permanentment. Un país perplex, ara financerament. Però també un jaciment d'oportunitats de mercat per a les poques entitats pròpies supervivents. Caixa Ontinyent i Caixa Popular han quedat solteres. Però són massa menudes per garantir l'autonomia financera d'un territori. Perquè de valencià a la CAM i a Bancaixa, molt prompte no els hi quedarà ni el nom.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com