Exquisits requisits, requisits esquifits

Fa unes setmanes mon pare em va preguntar perquè no feia algun ràdioblog en valencià. Li vaig explicar que el ràdioblog havia sorgit de la intimitat del pegament humà de les emocions. I que el llenguatge de les emocions me resultava més fàcil de cuinar com jo volia en castellà. Arribada esta setmana he de reconèixer que no és del tot així. 
Efectivament, vaig nàixer en blanc però les meues primeres pàgines es van escriure íntegrament en castellà a pesar dels esforços de mon pare de mantindre la fidelitat a la seua llengua mare. Ser, viure i crèixer al Port de Sagunt té estes coses. Les meues primeres lectures. Les que més han forjat el meu lèxic. Les que impulsen les meues emocions, les que actuen de catapulta cap als meus somnis, són en castellà. 
No sóc més que un exemple clàssic de xiquet crescut en capes urbanes que forma part de la generació del desencís. La dels poemes i promeses un dia segellats i que mai es van complir. 
Vaig començar a estudiar valencià quan ja tenia 12 anys amb la primera Llei d'Ús i ensenyament. Per tant, entre els 12 i els 20 anys vaig fer un gran esforç per arribar a ser bilingüe. 
Segurament deu haver una persona que va nàixer el mateix dia que jo a Andalusia, a Múrcia o a Conca. Durant tot el meu institut vaig estudiar una assignatura més que eixa persona: el valencià. En la Selectivitat em vaig examinar d'una assignatura més que eixa persona: el valencià. Després, amb l'ànim i la promesa de trobar faena (el 1996 hi havia un 40% d'atur juvenil) em vaig presentar a tres exàmens diferents de la Junta Qualificadora de Coneixements de  Valencià. Mitjà, superior i Mitjans de Comunicació. 
És cert que tot eixe esforç el vaig fer amb convenciment propi de dominar una llengua que he arribat a estimar com a una filla adoptada. Una filla maltractada massa vegades. Però d'altres companys l'han fet sense aquella fé i esperança. 
Tanmateixa esta setmana Les Corts Valencianes m'han explicat clarament que tot aquell esforç va ser inútil. Ningú no valorarà el meu esforç d'haver-me convertit amb la meua determinació en una persona bilingüe. Perquè no es demanarà el requisit lingüístic per treballar en l'administració valenciana. 
Jo no li desitge mal a ningú dels meus germans de calendari d'Andalusia, Múrcia o Conca. Jo només vull el reconeixement a un esforç personal. Perquè si una llengua no és útil, és una llengua inútil. 
Per tant, hui quan arribe a casa li diré a mon pare que no era cert, que el llenguatge de les emocions també el domine en valencià. Potser siguen unes altres emocions. Les emocions de saber que t'entens en una llengua menuda però encisadora. No em valoraran el meu esforç amb cap requisit. Potser l'administració no ho faça però en tinc un fum d'amics que sí. I crec que mon pare també. I espere que els meus fills i els fills dels meus fills. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com