Conductes desviades

Poca gent coneix de mi determinats apartats que he guardat sense voler en el calaix de les coses personals. Vaig estudiar Dret i no ho vaig fer de manera vocacional. Del Dret només m'atraía el Dret Penal. I especialment la Criminologia. Vaig estudiar dues assignatures d'aquella disciplina. Les més interessants d'una avorrida carrera universitària on em dedicava a memoritzar coses sense sentit per tornar-li-les a dir a una persona que ja les sabia. 
Des de menut m'he sentit atret per les conductes desviades. Llegia la portada de El Caso en cada quiosquet. Mirava les històries de crims al Pronto que comprava ma mare.El crim de los marqueses de Urquijo o Se ha escrito un crimen per no parlar de Tras la huella del crimen que inexplicablement em deixaven vore cada divendres després del 1,2,3. 
Esta atenció per la conducta desviada social ha cobrat sentit anys després. Em sent atret intel·lectualment pels comportaments compulsius de desviació social, de fugida del camí socialment establert. No m'interessen en absolut els lladres i delinqüents de necessitat o picaresca sinó aquells que es veuen compulsivament abocats a consumir un delicte del qual no poden fugir. Aquells que viuen atormentats per la naturalesa de l'Escorpió. No és d'extranyar que entre les meues pel·lícules favorites estiguen algunes de famosos psicòpates. Entre ells Patric Bateman, el protagonista de American Psycho. 
La desviació social és canviant i certament cruel. Obliga a navegar en un univers propi ple de complexes i pors. Por a ser descobert i por a manifestar-se. La bogeria i les actituds reprotxables evolucionen i això genera enorme desorientació individual i social. Existeix un jo latent que vol explotar. 
Des de menut he patit desviacions social de baixa intensitat i no delictuals. Potser per això m'atrauen tant els casos extrems. Aquells que no poden evitar fer el que fan i no fer el que no fan. 
El meu trastorn alimentari m'ha situat des de menut en el món de "los raritos". Poc després demanava a ma mare que amagara a Ramón, el meu ninot preferit, perquè les dones no rigueren de mi. I en aquella època vaig aprendre que no seguir el camí establert té peatges. Siga no estar en parella com sembla obligatori o siga portar el monyo d'una manera diferent.  Es paga per anar per dreceres en lloc de per autopistes. I tot i que es va més lentament, es pot contemplar el paisatge. Qualsevol conducta desviada de l'estandar social rep una retribució social negativa i et situa dins d'una agenda de converses absurdes i interessades. Els bogos entenimentats necessiten justificar-se permanentment per creure's les seues pròpies mentides i autoenganys. 
Finalment el puzzle s'ha quadrat i visc condemnat a transitar per les expressions minoritàries, nadant a contracorrent en totes bandes, fins i tot al meu interior. Seré el meu pitjor enemic. I guanyaré algunes batalles. 
Sabent que qualsevol vida posada sota una lupa és incapaç d'aguantar la mirada. Coelho reflexiona en Veronika decide morir sobre el concepte de bogeria i per tant de desviació. 
Com va dir aquella xica de Mi vida sin mi: Mamá, la gente normal no existe. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com