La falla del meu carrer

La falla del meu carrer és xicoteta. Té bases obertes i heterogènies però fermes. Un remat menut en comparació amb els ninots de baix. I la pintura no està ben definida encara, després d'anys i anys de pintar. Jo sóc d'un barri on mai no passa res encara que passe de tot. Ens agrada molt la crítica local sense perdre de vista el món del nostre voltant. Per això ens agradaria que passares a mirar-la. La falla si no és compartida és una estàtua cremant.
En la primera escena un treballador mira un banquer, li ensenya la seua ajuda de 400 euros mentre ell li ensenya el seu bonus de 400 cents mil. Qui és causa i conseqüència és una cosa per saber. Però està clar que la crisi no afecta igual a la banca que a l'obrer.
La segona escena apareix el molt honorable sense vestit. Al costat seu veïem un sastre i un senyor firmant un xec. Això ho pague jo sembla haver-li dit. I el molt honorable sembla molt content.
L'escena del planeta és sense dubte la més espectacular. La terra no parla cap idioma. Però sempre parla clar. I volia dir la seua opinió en el tema nuclear. I amb un sacseig es va expressar.
En la següent escena una màquina francesa a Romeu vol atacar. Però un paper tirat per terra algú sembla haver trobat. És l'escut que des de València algú li ha enviat. Romeu guanyarà la batalla gràcies a un paper de la Generalitat.
En la penúltima escena un obrer fa vaga general. Mentrestant un periodista li posa un cartell apegat. Serà la seua etiqueta que ningú sembla saber portar. El periodista perquè no la veu i l'obrer perquè no ho sap.
En la última escena un turista porta la maleta feta. Però no veu com un controlador aeri als peus porta nugat. Poca broma amb els nostres viatges. Si tot queda incontrolat. Ens importen poc els trages. I molt la nostra comoditat.

La falla cremarà bé perquè ha sigut massa voltes cremada. El barri mirarà el foc tot sabent que algú s'encarrega de fer coses de les que sempre algú s'encarrega. Escoltarà un himne on s'ofrenen glòries a Europa. I un correfoc de dimonis rojos suburbans que somnien amb un infern promés. Bunyols d'or i argent campen pel casal i bunyols amb xocolata dibuixen el carrer. El cel del meu barri està ple de senyeres, algunes coronades i d'altres de Jaume I.

Pocs països tenen un olor i un soroll en els seus senyals d'identitat. Poc països són capaços de cremar els seus malsons per convertir els somnis en fum i cendra. Poca gent ens entén a pesar que parlem la seua llengua.
Esta és la falla del meu carrer. Fidels per sempre a un sentiment. Convençuts que l'any que comença, tot serà diferent.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com