El final del nacionalisme valencià?

Sembla que Compromís resulta atractiu electoralment en les circumstàncies actuals. Ja hi vaig fer la reflexió del per què on les circumstàncies i les característiques de la cooperativa política fan aprofitar la conjuntura d'una manera magnífica. Ara bé, el revers de la moneda és que potser ens trobem davant l'episodi final del valencianisme polític.

El greu problema electoral que van suposar les eleccions de 2003 on el valencianisme política es va quedar a pocs vots d'entrar a Les Corts Valencianes va fer que tota una generació de polítics valencianistes abandonara la primera fila. La regeneració podria haver vingut d'un nou estil valencianista que es va presentar a les eleccions d'un Congrés i va perdre per dos vots davant el continuïsme d'una part de la vella guàrdia i algún guardià de les essències. 

Fins ara no he vist cap reflexió profunda al respecte del que va significar aquell moment per al valencianisme polític. Des del primer moment la nova executiva va buscar un "salvavides" que era claríssimament  una coalició que puguera fer "respirar" l'ofegat activisme nacionalista valencià de base. Això va suposar l'abandonament total de l'esforç intern a la recerca d'una solució "màgica", una espècie d'elixir que era la coalició Compromís que -recordem- inicialment era amb Esquerra Unida. 
En aquella primera coalició quedava clar que era una jugada de suma aritmètica per superar la barrera trampa del 5%. De fet, només va durar un estiu. I va ser la llavor de l'actual Compromís perquè una part d'Esquerra Unida es va quedar amb el Bloc i han configurat el que fins ara és Compromís pel País Valencià. 

Siga com siga és evident que Compromís no respón a l'esquema de valencianisme polític - nacionalisme valencià- que sempre s'ha exigit des del pensament valencianista progressista. Es valencianisme polític perquè encarna una forma estrictament valenciana de fer política però és evident que no és nacionalisme. I no pot ser-ho perquè els equilibris es trencarien i el "cuento de la lechera" també. 

De primeres el vector identitari román en un segon nivell i certament amagat. I això anirà a més perquè el substrat ideológic no dóna per a més. Les persones que es declaren només valencianes o més valencianes que espanyoles no arriben al 15% des de sempre i totes no voten ni votaran Compromís. El Bloc posava l'eix identitari per davant i després intentava construir una fòrmula transversal i interclassista -tant com se podia que açò no és Catalunya ni el País Basc-. Tanmateix Compromís posa l'eix en la política ambiental i econòmica i després construeix una fòrmula transveral o interidentitària. Possiblement siga l'opció més intel·ligent però deixa el nacionalisme valencià en procés d'hibernació amb molt poques possibilitats de ser descongelat perquè el cos ideològic valencià no sembla reclamar -potser no l'ha reclamada mai- la seua existència. 

Algú podria dir que en un moment de dificultat econòmica l'eix identitari sempre ha de ser secundari ja que forma part de les necessitats d'afirmació postmaterialistes. Crec que no és cert. Crec que fins i tot pot ser al contrari. Escòcia ha fonamentat el seu referèndum no en qüestions identitàries sinó precisament en una manera diferent de construir el model social de convivència. La pujada d'ERC a Catalunya fins a la majoria absoluta en els sondejos diria una cosa semblant. Però el cos electoral valencià no té un substrat fèrtil per a cap fòrmula identitària que no siga espanyola. 

Pel que fa al centralisme, Iniciativa està sent realment intel·ligent amb la fòrmula de la "cooperativa política" que fa compatible l'estatalisme amb la sobirania política. Des del valencianisme polític històric s'han rebutjat dues pràctiques fonamentals: l'entrisme i el sucursalisme. Començant pel sucursalisme la crítica es fonamentava en on estava el centre de decisió. Si estava a Madrid la sucursal era València i això no era assumible. Era un dels arguments clàssics per no pactar amb PSOE o EU en les generals per exemple on semblava lògic fer-ho en els anys de la travessia del desert. Tanmateix ara serà imprescindible construir una "cooperativa espanyola i europea". De fet, les europees seran el primer pas i l'entrada a EQUO o d'EQUO en Compromís -m'és igual- no son sucursalisme pero són federalisme o una cosa així. Siga com siga, la últtima decisió no estarà al País Valencià en la major part dels temes que avui en dia (mundialització-europeització) es tracten. Fet això, la pràctica de l'entrisme (entrar en partis de caire estatal) només tindrà una diferència numèrica: els entristes seràn més que els entrats. Però la praxi serà aquesta.

Des del punt de vista lingüístic Compromís ha abondonat el resistencialisme lingüístic habitual al Bloc i ha deixat pas al bilingüísme pragmàtic. Este fet trenca tots els dogmes habituals de les velles essències fusterianes de "una llengua, una nació" i fins i tot acaba per soterrar al Tio Canya. I este fet també sembla passar inadvertit perquè és útil i és intel·ligent fer-ho ara. Tanmateix ningú es planteja si podria haver sigut útil fa vint anys o d'ací vint anys. I en tot ningú no es planteja quin significat té per a l'aprenentatge polític de tota la gent que s'està reideologitzant a partir de la crisi econòmica i que no troba cap utilitat en l'identitarisme.

El camí de Compromís anirà necessàriament per la via verda i la socialdemocràcia real. Farà valencianisme polític però no farà nacionalisme valencià perquè dificilment podrà tocar algun dels tòtems i tabús de la política valenciana que el blaverisme va convertir en "lugares comunes" de la major part dels valencians.

Algú podrà pensar que l'èxit de Compromís en realitat és el preludi d'una nova regeneració del nacionalisme valencià. Res més lluny de la realitat. Si hom analitza les dades de coneixement de valencià i assignació identitària res no fa pensar que els joves vagen a fer un tomb identitari. I a més la generació del baby boom és majoritàriament espanyolista i la població s'envellix acceleradament.
I si hom analitza el fet més rellevant de la història recent del jovent valencià -la Primavera Valenciana- va sorgir com una resposta a les retallades educatives i la brutalitat policial. Res de llengua ni identitat que eren els reclams habituals de l'agitació de carrer de les dècades bloqueres. 

De manera que aquells que volien salvar el nacionalisme valencià en l'any 2004 són els qui l'han enviat a la UCI amb respiració assistida. En nom d'una cosa destruïm la cosa. Sembla incongruent. pero com ha quedat clar al llarg de la història les úniques decisions encertades són les que es prenen. Mai no sabrem si el Bloc haguera pogut construir tot sol una espècie de Compromís. Tampoc sabrem si simplement per esgotament electoral s'haguera disolt i haguera fraccionat de nou el valencianisme. Tot això no ho sabrem perquè aquelles possibilitats mai no van ser explorades. El ben cert és que avui en dia no hi ha cap partit que hom puga dir que es valencianista exclusivament i això és un fet històric i nou en democràcia (desaparició d'Unió Valenciana i dilució del Bloc) que està passant completament inadvertit per al valencianisme polític, cultural i de pensament.

El valencianisme cultural està en una còmoda reserva índia, el valencianisme de pensament està en forma però amb actitud contemplativa i analítica, el valencianisme polític és secundari. Esta situació es pot redreçar? Jo crec que no. Crec que ni tan sols seria intel·ligent fer-ho. Potser va ser una batalla perduda. Però una batalla que valia la pena lluitar. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com