Primàries poc primàries

Ja tenim tres procesos de primàries al País Valencià que es poden analitzar. El primer va ser el PSOE, després Esquerra Unida i finalment Compromís l'afrontarà a finals de Gener. 
Les primàries passen, per tant, de ser un concepte teòric a ser un exercici polític pràctic. La manera que cada partit té d'afrontar-les marca un estil de política i de segur marcarà el camí del futur. 



De primeres cal dir que el concepte "primàries" està de moda com a concepte d'increment de la qualitat de la democràcia. La major part de la gent les interpreta com a positives i són benvingudes. Formen part dels "greatest hits" del moment. Jo no hi estic del tot d'acord. Depén de la manera en la qual es facen. 

Com a concepte les primàries personalitzen l'opció política, fan que l'elecció siga més directa i determinen uns determinats paràmetres com a criteri bàsic del lideratge polític que no sempre són els millors. 

Però anem per parts. Les primàries personalitzen la política i atenuen el poder al partit. Eixe és el princpi teòric. I de fet, s'ha complit amb Compromís perquè Mònica Oltra ha lluitat per damunt del propi pes d'Iniciativa i ha aconseguit personalitzar Compromís. Vorem on porta Compromís eixe desequilibri cada vegada més evident. 

El cas del PSOE i el de Esquerra Unida són diferents. La personalització de la política va unida al carisma del candidat. Eixe carisma va definitivament apegat a la seua capacitat d'anàlisi i la seua capacitat d'oratòria. En el cas del PSOE, en canvi, l'aparell del partit ha acabat per imposar al candidat amb menys carisma i menys capacitat d'oratòria. El cas d'Esquerra Unida és ideològicament biaxat perquè la major part dels afiliats d'Esquerra Unida han crescut en una cultura on el personalisme és subordinat al missatge. Per tant, les primàries han passat sense pena ni glòria. Això sí, ha guanyat el personatge que més viralitat sembla capaç de tindre per la seua habilitat mediàtica. Per tant, esta personalització només s'ha produït en Compromís en estat pur. 

La segona qüestió seria determinar si les eleccions primàries encerten amb millors polítics que les eleccions internes. Això és molt debatible. El fet de parlar cap a fora per ser triat afavoreix la demogàgia com a element cridaner. I més en un moment d'emotivitat política com l'actual. Això bandeja valors d'intel·ligència política molt importants. Polítics amb poca oratòria però molt de pensament i reflexió o simplement més tímids tenen menys oportunitats de ser triats. El cas de Compromís, que ha exagerat les primàries fins a quasi qualsevol lloc de la llista, és una bona mostra de les errades que pot portar un procés de primàries desbocades. 

Les primàries afavoreixen el carisma entés com telegenia i discurs, afavoreixen la intel·ligència social davant l'emocional o acadèmica. I no està clar que tot això faça trobar millors candidats. La comunicació política no pot ser el centre de l'activitat política. La política aspira a governar i governar és fer, és decidir i no opinar o dir. 

Partis i persones. 

El Règim del 78 es va decidir per partits forts i democràcia representativa. No ens amaguem. Qualsevol estudiant de Ciències Polítiques sap que al llarg de la història els electorats voten de manera disparatada. El cas valencià és paradigmàtic votant i renovant candidats i polítics manifestament deshonrats i corruptes. Això és sabut, no és despotisme il·lustrat però és democràcia il·lustrada La manera de filtrar les decisions d'una massa desinformada era la democràcia representativa dominada per èlits de partit. El cas actual de Podemos és el mateix sistema. I Podemos està dirigit per politòlegs. Saben perfectament que no poden dominar la seua pròpia massa. 
Les primàries i altres instruments de democràcia directa venen a desgastar estes idees de partits forts i democràcia representativa. I depenent de com es facen podem estar conreant les malalties del futur. Les primàries, per fer una lectura exagerada i dramàtica, per exemple poden ser la millor manera de deixar entrar el "cabdillisme" polític, una berlusconització de la política. No ha de ser tot tan bonic com ho pinten. 

Les primàries del PSOE van ser unes primàries obertes i de nucli reduït, és a dir, es triava només al candidat a la Generalitat Valenciana. És el sistema més americà i sota el meu criteri el més pràctic en tant que combina les virtuts de l'elecció externa amb les virtuts de l'elecció interna. Els simpatitzants -ja no sols els afiliats- voten a qui creuen que millor encarna les seues idees i després eixe candidat tria l'equip que creu que millor el pot acompanyar. 

Les primàries de Compromís al remat semblen molt primàries i molt hiperdemocràtiques però quan les poses sota la lupa no ho són tant. Compromís ha triat un sistema d'elecció per a tots els seus candidats estiguen en el número que estiguen. Això per a estar en l'oposició és un sistema ideal perquè et garanteixen els millors oradors, els millors protagonistes. El problema és que molt probablement Compromís haurà de governar en la pitjor de les possibilitats de governar possibles: amb la caixa buida i en coalició ampla i diversa. I Compromís ja és una coalició, o siga, que podem imaginar el guirigai que es pot arribar a formar en una candidatura d'estreles i protagonites, plena de galls i abelles reïna. En el cas de Compromís no solament es tria el candidat o candidata sinó que també se li tria tot l'equip. Qualsevol persona que ha tingut un càrrec de responsabilitat en qualsevol faceta de la vida sap que els ingredients bàsics d'un equip de treball són la confiança, la corresponsabilitat i la complicitat. Això en Compromís serà directament una casualitat si no un miracle. I precisament passarà quan més necessària siga la cohesió interna. Esperem que l'efecte "los otros" (referint-se a la resta de partits governants) faça que la cohesió interna siga forta. No hi ha res que enfortisca més que un adversari comú. 

A més, en una visió crítica de les primàries de Compromís queda clar que han sigut cuinades a foc lent. Un procés de negociació d'un reglament de primàries que dura tant de temps indica una cuina intensa i unes lluites de poder per condicionar el resultat. Això afeblix el concepte de qualitat democràtica que volen aportar les primàries. Les primàries de Compromís tenen restriccions que es podrien dir "trampes". Només pots votar als candidats de la teua província i el teu poble. Eixa és una limitació evident i comparativament amb el PSOE fan que les socialistes siguen més reals. Després les primàries de Compromís t'obliguen a triar 7 candidats amb compensació de gènere per a Les Corts Valencianes. No cal ser molt llest per saber que cap votant accedeix en igualtat de coneixements i informació per a les candidatures secundàries. Parlant clar, és impossible conèixer tanta gent per tindre criteri per votar-los. Jo mateixa no sabria posar set noms que em donaren garanties i he sigut militant durant molts anys. Això obliga a una "fontaneria" de relacions socials i públiques soterrànies d'enormes dimensions que estableix biaixos segons la comarca o el poble on t'has criat políticament. 

La cuina ha sigut de tal nivell que es pot dir que realment els simpatitzants de bona fe de Compromís només triaran com aquell que diu als personatges secundaris. A la província de València per exemple, només hi haurà un candidat al número 1 i al número 2. Ahí ha hagut cuina i putxero. Després actuen les quotes pactades per cada partit. A la Ciutat de València dificilment hi haurà algú diferent de Joan Ribó. Per tant, són unes primàries poc primàries. Hi haurà lluites personales, està clar, però no afecten a l'hegemonia col·lectiva. 

En definitiva, les primàries plantejadas fins ara al País Valencià han sigut poc primàries. El PSOE va imposar el mateix candidat que haguera triat el "aparato". Esquerra Unida ha fet unes primàries formals i ha complert per pur contagi però no creu en la personalització de les idees. I Compromís ha plantejat un algorisme de primàries amb tantes restriccions i tantes regles ocultes que deixa les primàries en minúscules i a més el sistema pot tornar com un boomerang a l'hora de fer pactes i governar. 

El procés de primàries era determinant per configurar el futur. Ara estem sembrant els problemes del futur. I este procés ens ha dut a un plantejament d'hipotètics pactes com a mínim complicat. Les primàries diuen el següent: el pitjor PSOE de la història estarà dominat per l'aparato de dinosaures, Esquerra Unida "ni siente ni padece" per estes qüestions i anirà a la seua inèrcia de fer el de sempre. Compromís ha deteriorat la seua cohesió interna amb una disfressa de hiperdemocràcia però les ferides suren i el pes personal de Mònica Oltra ha pujat davant la segona fila de nous valors del Bloc. I ja els anticipe que Podemos presentant a qualsevol "granera" traurà suficients vots per centralitzar-se al tauler com ells volen. 

Menudo jaleo. Que tinguem sort que va dir Lluís Llach. 






copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com