La cruïlla del Bloc davant el seu "moment"

La creació del primer Compromís (Esquerra Unida més el Bloc Nacionalista) era un clar disseny de unió temporal política. Tan temporal que va durar dos mesos. En això es va diferenciar clarament de la creació del segon Compromís que ja va nàixer amb la vocació i la necessitat de cooperar i col·laborar de manera estable. 

Aquesta estabilitat de naixement ha generat una sinèrgia amb vida pròpia indenpendent de les seues parts. Les sinèrgies superen les seues parts pero també les limiten. És el cas del Bloc Nacionalista Valencià que és la força política més ha cedit en càrrega ideològica respecte al punt de partida. La interacció sorgida de la unió de Iniciativa, Gent de Compromís i el Bloc Nacionalista té més a vore amb Iniciativa que no amb el Bloc. I això es respira tot i que no es racionalitze. La dil·lució, tanmateix, semblava suportable a canvi de l'accés a quotes de poder polític i institucional. La sed de poder del Bloc necessitava abandonar el desert i trobar l'aigua prompte. Per tant, pagava la pena abandonar les senyeres, pagava la pena abandonar el monolingüísme resistencialista, pagava la pena abandonar els tòtems de construcció nacional d'un país que Fuster -probablement- es va inventar.

El problema és que la interacció majoritària, la doctrina hegemònica en una cultura de grup, no depén dels equilibris interns exclusivament. Les visions externes magnifiquen o redueixen les ideologies i els lideratges. En este temps d'explosió de Compromís han emergit "monstres" del llac com ara Oltra o Ribó. De fet, a pesar que el candidat va ser Enric Morera (Bloc) el protagonisme de la legislatura el compartien bàsicament les dos candidates d'Iniciativa que es menejaven molt millor en entorns mediàtics i tenien una oratòria superior. El Bloc es quedava sense cares visibles i, tot i que ho intentava, no va aconseguir tirar de la pedrera per trobar carisma. El Bloc quedava en un segon lloc a pesar que internament pensava que encara era preeminent.

Compromís arriba a les eleccions generals amb una consolidació d'aquelles llavors sembrades. La línia de maduració i solidificació dels valors culturals organitzatius de Compromís era clarament estable. Bilingüisme instrumental, misatge economicista, reactivitat rebel, frescura comunicativa, atenuació de l'identitarisme, modernització emergent, reformisme de trellat. Si ens fixem cap de les característiques són exlusives ni pròpies del Bloc salvat del reformisme de trellat. El Bloc s'havia submergit en un espai d'èxit on només havia aportat la mà d'obra. Els plànols de la casa els portava Iniciativa.

La corda es pot estirar molt però no tot el temps i el Bloc va esclatar amb el pacte amb Podemos. Podia amagar el nacionalisme dins d'un identitarisme atenuat, podria usar el bilingüísme instrumental, podia acceptar moltes coses però practicar l'entrisme semblava massa.

Iniciativa es troba còmoda en els nius d'altres aus. Està acostumada a l'esport del pacte extrem com a mètode de supervivència. No es pot entender d'altra manera que un col·lectiu de 400 persones haja tingut tanta influència en la política valenciana i, podríem arribar a dir, estatal. I de fet es troba còmoda amb les monedes franquícia de Compromís perquè bàsicament les ha instal·lat Iniciativa en el sistema operatiu. Per tant, troba el moment de pujar  un esglaó més i donar el salt a la fama estatal.
Però la gent del Bloc recorda els anys en els quals l'entrisme estava prohibit. Eixa pràctica d'entrar en partits estatals per aconseguir poder i representació que després servia per a poc o res dins d'una disciplina de partit. Van ser anys i anys de quedar-se fora, anys de vot útil i campanyes inútils i ara, amb les enquestes a l'esquena no estan disposats a claudicar.

La conquesta fàcil de Podem el qual es va rendir des del primer moment als encants d'Iniciativa, el Don Draper (Mad Men) de la política valenciana, la proposta de promisqüitat rendible no ho posava gens fàcil per al Bloc. I va votar tantes vegades fins que la pregunta no deixava lloc a cap altra resposta.

Qualsevol persona que estiguera en la Font de Sant Lluís el dia del míting central de "És el moment" sap que eixe no era el somni de cap valencianista d'arrel fusteriana, de cap nacionalista valencià. Els cants de "Sí, se puede" sobrepassaven el tímid cant de País Valencià, les banderes espanyoles republicanes sobrepassaven les dos senyeres valencianes. Allò podia haver passat en qualsevol altre lloc d'Espanya o del món. Hi havia més senyeres al míting del PP que al de "És el moment". Probablement la part més metafòrica de l'acte va ser quan tot el pabelló cridava "Pablo, Pablo" i es va alçar a saludar Baldoví pensant que deien"Baldo, Baldo". És la imatge que millor expressa la sensació de molts militants del Bloc que gaudien del que podria ser un miratge electoral.

És el moment torna a ser una unió electoral a l'estil d'aquell primer Compromís que va durar dos mesos. Naix amb malformacions polítiques considerables i l'exercici d'afrontar decisions el farà trontollar. Molt més si toca poder estatal.

Un partit identitari no té sentit sense vector identitari. En la política realment exercida hi ha sempre dos opcions. La primera és considerar la política com un domini del poder, un assalt de la gestió del poder. La segona es pensar en la política com un instrument institucional d'una lluita més elevada, una missió en termes estratègics superior. En el cas del Bloc eixa missió sempre ha sigut la vertebració nacional d'un país (invisible). Les tàctiques viuen subjugades a les estratègies, en alguns casos poden estar amagades, d'altres poden despistar però mai no poden ser antagòniques

Si el que es vol es accedir al poder es fàcil. Només cal renunciar a alguns principis i situar-se tan al centre com siga possible dins de l'espai desitjat. Si l'espai és l'esquerra cal centrar-se en l'esquerra i trobar els llocs comuns que són bàsicament materialistes: educació, sanitat, solidaritat social, medi ambient. Cal renunciar sempre als maximalismes de tot tipus, religiós, lingüístic, cultural.... El problema és que eixa oportunitat sempre ha estat ahí. L'altra opció és considerar la política com un camí de pedagogia social, un treball de complicitat social per generar terratrèmols ideològics. Cap de les dos opcions és possible de forma pura. Trobar els equilibris és la part més complicada de ser un gran polític i no un simple bon polític.

I esta és exactament la cruïlla del Bloc. Saber a quants principis ha de renunciar per obtindre l'èxit. Sabent que és possible que un dia de tant de maquillatge d'èxit es mire a l'espill i no sàpia qui és.

I el problema és que probablement estes decisions arriben massa tard i en el pitjor moment (governant i amb victòries electorals) i de fet, estes decisions igual ja es prengueren en el passat. Perquè no prendre decisions és una manera de prendre decisions.



copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com