El vídeo de la Generalitat en clau de RE



Si una cosa demostra el vídeo de la Generalitat Valenciana de l'orgull de ser valencià és que hi ha una gran indústria audiovisual amagada, maltractada i buscant-se la vida en el País Valencià. La factura tècnica és excel·lent, el seu director de fotografia pot estar ben orgullós, la fòrmula de la veu en murmuri acaronant l'oïda, l'ús de la càmera lenta, el canvi de plànol de detall a general, el desenfocat del foc metàfora visual de tot el vídeo. Només crec que sobren mirades perdudes a l'infinit però la resta és d'una gran professionalitat.




Ara bé, com a producte indiscutible de comunicació política el vídeo mereix un exàmen més detingut, fred i analític per saber què està passant políticament al Pais Valencià o, si més no, que és el que el poder li agradaria o vol que passe.

La primera cosa que ens hauríem de preguntar és l'agenda, el timing i l'ancoratge.

  • El vídeo apareix en un moment en el qual dificilment el govern de la Generalitat podrà complir la seua promesa de fer funcionar Canal 9, és a dir, que ha fet comunicació política audiovisual sense tindre el canal de distribució més important. Com a mínim este fet conté algunes contradiccions. 
  • Des d'un altre punt de vista es fa en un moment preelectoral cosa que no sempre resulta de bon gust, fins i tot en este cas on hi ha una pretensió subjacent d'empoderament d'una col·lectivitat comuna positiva. 
  • Finalment es fa just al mes de Maig un any després de les eleccions com a una espècie de regal del Botànic. 
Totes estes coses s'haurien de tindre en compte a l'hora de fer un vídeo institucional perquè realment fora un element comú i central. Tampoc estic segur de que hi haguera cap moment que fóra el moment perfecte però potser cap al 9 d'Octubre tindria més sentit. Tanmateix les coses passen en un moment donat per alguna causa o causant concret.

La segona cosa que hauríem de fer és l'anàlisi teleològica. ¿Quina és la finalitat del vídeo? En un pacte on hi ha el PSOE, Compromís (dins té un partit nacionalista) i Podemos el resultat té coses de les tres corrents. El resultat és un vídeo d'empoderament (Podemos) que gira sobre l'orgull (nacionalisme) des d'una perspectiva de llocs comuns centrals (PSOE).

És evident que hi ha  una primera capa barnissada de bona intenció: recuperar l'autoestima dels valencians que hem sigut portada dia sí día també de les pitjors notícies possibles. Hem estat anys ofrentant vegonyes a Espanya i segur que els valencians i valencianes es mereixen una injecció de autoestima com aquesta. En termes de comunicació política històrica m'ha recordat una espècie de Keep Calm i aquella campanya de psicologia positiva de entretodospodemos (o una cosa així) que va intentar revifar la crisi econòmica en els seus inicis. Per a esta nova corrent de moda canviar la mirada és canviar el món, i és cert que canviar la perspectiva ajuda però la realitat continua ahí. Mirar el País Valencià actual és molt dificil de fer amb unes ulleres que no miren els pecats comuns comesos.

Eixa finalitat és ben positiva el problema és que es fa en clau de RE. Efectivament el RE és el denominador comú i això fa que el vídeo trontolle una miqueta. La clau de RE és un element central i massa determinant que fa que el vídeo s'endinse en llocs erronis si la finalitat era empoderar una ciutadanania desanimada en la seua imatge exterior. El vídeo acaba amb tres paraules REparem, REconstruïm, REnaixem. Però tot el video està ple de REs (revifar la flama, renàixer....) bàsicament perquè és un vídeo reactiu en dos sentits. El primer perquè vol fer reaccionar i el segón perquè el seu leit motive és el passat. És un video de resposta, un vídeo que mira pel retrovisor i passa la factura, un vídeo de herència. Eixa reactivitat li farà tindre moltes crítiques i en realitat aporta poc a un missatge d'empoderament col·lectiu i comú. Podria haver-se estalviat fàcilment i el vídeo matindria el 90% del seu poder de seducció.

Finalment ens queda analitzar la gramàtica visual i textual per determinar quina visió té o vol transmetre la comunicació política emesa per la Generalitat. Diu Vicent Flor en el llibre Noves Glòries a Espanya que el blaverisme mai no va desparèixer sinó que es va convertir en el paradigma dominant. Este vídeo podria ser una xicoteta mostra. El paradigma blaver es manifesta per omissió i per domini de la gramàtica. Resulta molt evident la densitat d'elements floclorics i culturals (festes bàsicament) fins i tot en el llenguatge textual (després de la tempesta ve la festa... cosa inaudita com a metàfora textual de l'actualitat). Fins i tot hi ha moments del vídeo on sembla la lletra d'un pasdoble o una poesia a la fallera major (el moment de la flor del taronger és el millor exemple). Eixa manera de mirar el País Valencià probablement és ja indefugible perquè ocupa un lloc central en la interacció política valenciana. Ja no hi ha alternativa racionalista d'arrel fusteriana. Hi ha emocions contraposades en el missatge comunicatiu. Una altra cosa és la política real on encara continua el racionalisme d'herència fusteriana. Però en l'anàlisi discursiu és molt palés.

És un èxit del blaverisme. És tal el domini dels llocs comuns blavers que els fusterians han hagut de buscar nous referents i amagar els antics. En un vídeo d'empoderament i autoestima no apareix cap bandera. Com a mínim és estrany. Es una omissió deliberada de fugir de qüestions simbòliques. Els nous referents sonen de fons (música) i el refugi visual és la gent (repartiment generacional i de gènere estricte). En definitiva la suma de folclorisme genera una densitat de massa nivell durant el vídeo i això configura una poesia política a la qual és massa aficionada la nova política. Han aprés a caçar l'elefant de Lakoff amb les emocions i el story telling però disputen un frame on és dificil guanyar terreny.

La mirada emocional té un biaix tan superficial de cultura popular que quan arriba a l'economia retrata una economía artesanal de sector primari i a molt estirar secundari (sabates) que seria més propi d'un País Valencià dels 70 que de l'actual societat valenciana postindustrial. Per exemple, no apareix cap persona amb corbata a pesar que l'últim reducte de resistència financera de caràcter social està ací al País Valencià.

Finalment alguns apunts textuals:

  • L'ús de la paraula "orgull" que al final es transforma en "passió". Són dos formes d'exageració anímica. Em trobe entre els valencians que desitjaven retrobar la dignitat i deixar l'orgull per a un altre moment més adient. Orgull i dignitat formen part del mateix camp semàntic però són un continu que no tot el món vol recòrrer no siga cosa que acabe aterrant al xovinisme. 
  • L'ús de xiquets en la comunicació política. No sóc contrari però crec que posar-lo de portada de youtube no és la millor decisió. 
  • El camp lèxic està ple intangibles i abstraccions culturals i tradicionals  (la terra, la llum, la pòlvora, l'arròs). Al final configura  un missatge buit de poesia política col·lateral al Levante Feliz que seria el Llevant treballaor. 
  • El concepte de "la gent". És un concepte que l'esquerra vol patrimonialitzar sense entendre que "la gent" és tota la gent. El concepte "la gent" es gasta des de l'esquerra per desvincular una èlit però té un suquet de totaliratzació perillós. A mi personalment no m'agrada. 
  • La metàfora del foc cremador i resorgiment de les cendres passa per tot el vídeo com si les eleccions hagueren sigut un element de purificació. Cal filar molt prim perquè entre la regeneració i la purificació hi ha una línia que és la puresa i això té molt a vore amb una nova inquisició política que no sabem on ens pot conduir. 

Un vídeo institucional és un vídeo amb vocació d'arribar a tots. Per a mi eixe és el problema bàsic i inicial sobretot perquè era innecessari i no aporta valor. El vídeo comença mirant pel retrovisor per arrancar i això segrega a molta gent. Només cal recordar que tots els governs del PP al País Valencià han sigut amb majoria absoluta i que en les últimes eleccions va ser el partit més votat tant a les generals com a les autonòmiques. El PP està ahí perquè hi ha valencians que el voten i el votaran i el van votar de manera massiva. Nosaltres, els valencians -en termes institucionals i col·lectius- som també ells.


Quan cada any el Rei d'Espanya fa el seu discurs hom pot retratar els llocs comuns de l'Espanya del moment. La creació de llocs comuns funciona per paradigmes discursius dominants, la famosa hegemonia del relat d'Errejón, la colonització del pensament col·lectiu. Este vídeo és una primera mostra de com ha canviat el País Valencià del postblaverisme, la nova política, el nou valencianisme ¿exnacionalista?, els títols de crèdit del fusterianisme i un futur esquilmat econòmicament pel passat.
I la qüestió és que està ben fet i servirà per a que molta gent mostre amb orgull el seu sentiment de ser valencià. Supose que calia obrir este debat però ¿aixì?



copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com