Blaverisme, valencianisme, catalanisme, el post que no va sobre el que penses

Recorde perfectament les mirades dels meus companys de classe de la línia en valencià de Dret allà per l'any 90 quan vaig deixar la carpeta damunt la taula. La meua carpeta era un dels tresors de la meua obsessió valencianista. Jugadors retallats, escuts i un "collage" que després cobria amb adhesiu transparent. Fins i tot protegia els cantons amb cartes de la baralla amb cinta aïllant. Ben pensat era tota una metàfora de la meua vida. Una carpeta artesanal, creativa i amb els elements que tenia per casa. 

En aquella època no era fàcil aconseguir fotos del València CF en color. El Don Balón donava poques oportunitats. La majoria les podies aconseguir en blanc i negre dels diaris però en color era ben complicat. Els meus companys de classe no eren molt sabuts de futbol. Per tant, miraven de manera estranya la presència d'una ícona blavera en una classe bàsicament de catalanistes. En aquella època eixes etiquetes eren una espècie de "pack" i havies de triar. Probablement ells mai no s'arribaren a fixar que jo havia trobat un dels pocs escuts del València que tenia la franja blanca que jo considerava més històrica que la blava.

No va ser aquell l'únic exercici d'equilibrisme ideològic al qual em vaig enfrontar. Quan Las Provincias en plena Batalla de València va decidir començar el seu col·leccionable sobre la història del València jo no sabia massa bé com de complicat era el tema de la identitat valenciana. En casa estava claríssim. Una senyera sense blau, la música de banda, el pasdoble però també d'Al Tall i Pavesos, la pòlvora, la falla, la llengua d'Enric Valor, la història de Sanchis Guarner i el pensament de Fuster. Només ha sigut de ben major que he pogut albirar com de precursor ideològicament va ser mon pare ajuntant tot això. Jo hi vaig afegir, per complicar-ho encara més, al València.
El meu repte d'adolescent va ser portar Las Provincias a casa d'un "catalaniste" com se suposava que era mon pare. Potser gràcies a això sé el que va significar el Bunker Barraqueta i el Cabinista. Potser gràcies a això vaig saber de ben xicotet com funcionava la manipulació informativa. Aquell col·lecionable era del València però la curiositat d'un xiquet obsessiu va anar més enllà.

Xiquet de bones notes sabia per formació a casa i a classe que valencià i català formaven part del mateix domini lingüístic. A pesar d'això sempre he sigut conscient que valencians i catalans no formàvem part del mateix domini polític. Catalunya no ha tingut mai massa interés en mirar cap a altre lloc que foren ells mateixa. I els valencians havíem de trobar un camí propi. Tot això probablement ho vaig entendre gràcies a la rivalitat Barça-València que després s'obriria també al Madrid amb el traspàs de Mitjatovic. El Barça té un estil. El València té un altre. Això és així. La vida és futbol. La política potser també.

En algún lloc de "Nosaltres els valencians" deu posar que no t'ha d'agradar el futbol, però jo no l'he trobat. També deu posar que si t'agrada el futbol has de ser del Barça que és l'equip intel·lectual. Jo vaig optar per ser "xoto" i viure al poble de Mestalla. Allò em va convidar a sobreposar-me a un fum d'aparents contradiccions i incoherències. Sobreviure a les incoherències és l'exercici ideològic més complicat d'una persona i un col·lectiu.

Si anaves a Mestalla sabies que simplemente era un espill de la societat. El València i el seu país interactuaven constantment. Per tant, treballar des de Mestalla era també canviar el País Valencià. De fet Mestalla ha sigut clarament l'espill d'una certa recuperació lingüística; com quan a la final de Milà es va parlar exclusivament en valencià i ni una paraula en castellà. Tu sabies que una passió és només la via d'escapament d'una raó incontrolada. El naixement del Gol Gran no es pot entendre sense aquesta evolució social valenciana de voler superar una superideologització paralitzant, un bloqueig de suma zero dels dos grans packs de la transició. Gol Gran naixia enfront de Yomus, just a l'altre costat precisament per marcar distàncies, per assenyalar les diferències, com un esglaó superior, un altre pis.

Poc a poc ser del València i saber de futbol va ser més normal en el "pack" catalanista de València. Els èxits dels primers anys del mil·leni ajudaren a acompanyar a milers de xiquets de la línia en València que desitjaven una mitomania valenciana. Albelda es va convertir en el primer futbolista anticentralista nascut a les comarques. Tot tenia sentit mentre el propi València i el País entraven en un sense sentit.

Després de tot aquell esforç per fer entendre que els fenòmens populars com ara el futbol havien de ser assumits i digerits pel nacionalisme valencià com a part de la seua essència. Després de tot allò el futbol modern i el València modern ha acabat immers en un procés de desarrelament que em fa tornar a amagar-me darrere de la raó per trobar un espai per a la meua passió. El futbol modern ja no cap en la meua carpeta. I jo tampoc vull formar part de cap pack ideològic. Probablement això forma part de la meua al·lèrgia a formar part de cap grup. Una forma de reivindicar la individualitat com a única manera de revifar allò col·lectiu. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com