¿Però això del centre què és?

El sistema polític valencià ha sigut històricament anòmal. Només ha presentat dos ofertes reals. Un dilema o una dicotomia que no se correspón amb l'arc d'ideologies més habitual  de les democràcies occidentals on hi ha liberals, demòcrates cristians, conservadors, socialdemocrates, ecologistes, nacionalistes.... Només la presència d'Unió Valenciana va perturbar durant un temps la dialèctica de blaus contra rojos. Però ho va fer sense una vocació clara de centrisme simó més prompte el contrari. Per tant, poca cosa sabem sobre qué és o puga ser el centre polític. Un bon exemple recent pot ser Ciudadanos que ha intentat ocupar el centre polític a tot arreu excepte a les nostres terres on s'ha configurat com un partit més a la dreta del PP en molts aspectes com per exemple l'assetjament lingüístic cap al Valencià.



Pràcticament el centre polític valencià està per inventar i això és el que sembla intentar Demòcrates Valencians. Això permet fer un exercici teòric d'una dissecció pulcra del que podria ser el centre valencià. Permet fer un experiment més asèptic que en altres llocs on les referències acabarien per menjar-se la novetat.

De primeres el centre no és un espai estàtic. No ho és cap ideologia però especialment el centre ha d'estar atent permanent a la ubicació ideològic dels altres actors polítics. El centre ho és en referència als extrems i els extrems es mouen contínuament. Les avanguardes ideológiques de l'esquerra van obrint nous camins. Alguns acaben per quallar i altres queden en experiments. Saber a quin barco cal pujar és la decisió més complexa del centre polític. El centre és un equilibrisme permanent, un domini de la interacció política. I per això cal reunir unes caracterítiques grupals concretes.

Però quines característiques hauria de tindre un bon partit de centre?

  • Autoestima. No hauria de soprendre que l'autoestima fora un element central a cap grup polític però són habituals les faltes d'autoestima polítiques que fan impossibles alguns pactes. Per exemple, és habitual que l'esquerra clàssica tinga molts problemes d'autoestima per establir pactes de govern en pensar que els alctes dels altres "taquen" la seua puresa ideològica. L'esquerra clàssica funciona com un "centinela" idelògic que està més pendent del que fan els altres que de fer coses pròpies. Per tant, l'autoestima d'estimar les teues propostes és part fonamental d'un partit de centre. Saber quines són les teues propostes i amb quin instrument polític pots traure endavant la major part de propostes. Saber que allò que fan els altres només de vegades t'esguita. I saber què les teues propostes són les que has de traure endavant més que no vigilar els altres. Un pacte del tipus que siga està basat en la confiança i la lleialtat i només quan apareix la traició ha de obrir-se la vigilància. 
  • Maniobrabilitat. Un partit de centre ha de ser capaç d'establir diàlegs oberts amb la major part dels actors polítics presents als taulers. Les exclusions generen una enorme pèrdua de maniobrabilitat i per tant de capacitat d'influència. Negar-se a parlar amb algú tanca portes i reduix la capacitat d'interacció que és fonamental per a un partit de centre. 
  • Equilibri. Probablement siga la capacitat més complexa de mantindre en cada moment. Observar quina és la interacció ideològica i situar-se en l'espai central. Dominar el mapa polític dels actors en l'escenari per situar-se al centre de l'escena requerix observar detingudament quins són els valors socials emergents, consolidats i superats per posar l'accent en aquells que millor interpreten el pensament d'una majoria social consolidada. Així per exemple, l'animalisme és un vector ideològic emergent no consolidat que haurà de rebre molta atenció per part del centre. L'esquerra intenta colonitzar nous espais però no tots estàn en el punt de maduració suficient per superar la dicotomia del canvi. El canvi sempre és traumàtic per a part de la societat que pot voler situar-se en una zona de confort segons el moment. En este cas l'animalisme xoca amb la tradició i avaluar quina és la mesura exacta de cada cosa és la complexitat més important del centre polític. 
  • Serenitat. Un partit de centre ha de saber maniobrar reduint el dramatisme amb templança permanent. Vivim en  una societat alarmada on els ritmes són vertiginosos. Treballar amb ritmes lents i sense alarmes ni comptes arrere és la millor estratègia de pedagogia política. Paciència, prudència i presència poden ser els tres fonaments bàsics del discurs polític de centre. 
  • Discreció. Hui en dia sembla impossible actuar amb discreció en un món hiperconnectat. Tanmateix per això un cert grau de discreció serà molt valuós en el futur i ja ho hauria de ser en el present. La hipertransparència que proclama l'esquerra politica genera escletxes que fomenten el conflicte mediàtic. La política mediàtica és més mediàtica que política per la qual cosa la discreció està a mig camí entre la transparència de l'esquerra i la opacitat de la dreta. El centre ha de saber en tot moment quina informació és rellevant traslladar i quina és millor matindre en un segon plà. I tot això sense amagar res, simplement no exposant. El matís és molt pertinent per a les xarxes socials i la política d'escaparat, efectista i d'accions publicity. 
  • Fiabilitat, seguretat i previsibilitat. Ser un soci confiable en un entorn multipartidista amb predomini de la intel·ligència social és un valor afegit que reduix el nivell de rebuig. Reduir el nivell de rebuig és el vector més important del centre polític. Treballar amb un nivell de rebuig baix facilita molt la faena de posar en valor el nivell d'adhesió. Ser de fiar és un valor que hauria de ser prepolític però és habitual en l'esquerra política que no ho siga. La perseverança en la relació bilateral o multilateral amb una valoració global i no caure permamentment en el surfing mediàtic del conflicte és un treball de pedagògia política que un partit de centre ha de fer amb els seus quadres. 
  • Cohesió. Tornem a insistir que la cohesió és important en qualsevol partit polític però ho és encara més en un partit de centre. La versatilitat de les aliances pot obrir ferides internes si no s'asumix la flexibilitat i la pactabilitat com un vector predominant on els altres són la part menys important. Tindre mecanismes de creació de cohesió interns sense tindre un únic enemic extern que és la manera més senzilla de cohesionar, és un exercici continu d'introspecció optimista que no és freqüent en els grups humans (especialment els mediterranis). Esta dificultat de crear un lideratge clar però no rotund i comibinar-lo amb una coral de quadres capaços d'adaptar-se a diverses situacions amb autoestima i resiliència és una prova de foc per la qual no sol passar ni la dreta ni l'esquerra clàssiques. Tanmateix és imprescindible aprovar-la per a un partit de centre. A més a més la cohesió ha de ser compatible amb l'eficàcia organitzativa. Caldrà fugir d'un excessiu assemblearisme amb mecanismes de delegació de confiança però també donar protagonisme a les bases per mantindre una adhesió templada. Ni hiperactiva com té l'esquerra ni freda com manté la dreta. Autoestima i cohesió van de la mà en la politica de centre. Si un grup sap quina és la seua missió i amb quines persones pot arribar a aconseguir-la anirà sempre un punt per davant dels seus adversaris. 

El centre és una gestió del present continu amb la mirada posada a un horitzó próxim i real. Cal posar el timó sempre cap a un port possible i pròxim per no perdre la perspectiva. No es tracta de legitimar el present i ancorar-lo davant qualsevol canvi però sí saber navegar amb el vent a favor, si més no, sense el vent en contra. Saber esperar que les ideologies gasoses passen a l'estat líquid per dominar-les abans que arriben a ser sòlides. El centre és estar atent al canvi social, pulsar els espais comuns amb més força que els espais de conflicte. El centre és una vocació permanent de seguir avançant a la velocitat que siga. El centre és una qüestió de ritmes i de capacitat de digestió social. Oferir canvis permanents però assumibles. Equalitzar bé els diferents vectors ideològics i fer sonar cada instrument al seu temps. No anar ni massa ràpid ni massa lent. No quedar-se arrere ni deixar arrere al teu electorat. Ser ferm sense ser dur. El centre és una manera de gestionar ara i ací sense oblidar demà. Un camí amb parades però sense retrocesos. 

Del coworking al cluster valencianista

Els fils de xarxes socials dels valencianistes fan fum amb la soprenent reaparició de Demòcrates liderada per ex dirigents del Bloc i ara nous emprenedors polítics de centre. Hi ha tres tipus de reaccions que jo haja pogut detectar. 

Els qui viuen en "el País Valencià serà d'esquerres o no serà" i tot el que no porte el pedigree d'esquerra autèntica tants els fa. Són molt actius i molt visibles però demogràficament i electoralment són poc. A més el seu vot és extremadament car i sol ser molt lleial a votar sempre el mateix.
D'altres estàn interessats per la nova opció. Són valencianistes que s'han trobat orfes davant l'OPA de Podemos al valencianisme i prefereixe votar més d'acord amb una perspectiva menys radical i menys efectista i sobre tot estrictament valenciana.

Hi ha un tercer tipus de persones que reaccionen de manera més vehement davant el renaixement de Demòcrates Valencians. Són les persones que estàn molt vinculades a Compromís i que veuen en Demòcrates un risc de fuga de vots però especialment de pèrdua de legitimitat política dins del valencianisme.

La constitució del Bloc Nacionalista allà per mitjans dels 90 no deixa de ser una anomalia política. Qualsevol país normal ha de tindre opcions de diferents ideologies. Constituir un Bloc és una suma estranya i cojuntural. Necessàriament temporal fins que el creixement de l'espai ideològica valencianista siga suficient per crear-ne dos espais com a mínim.

Per a determinades persones eixe moment ha arribat i no ha de suposar cap por ni cap problema per al valencianisme. Un valencianista tindrà en futures eleccions la possibilitat de votar diferents opcions que s'adapten millor al seu perfil ideològic i identitari. És el pas del coworiking dins del mateix espai al cluster on diferents activitats es poden complementar per generar sinèrgies polítiques que puguen obrir nous jaciments electorals i polítics on el valencianisme no havia arribat mai.

Demòcrates és més un col·laborador necessari que cap altra cosa davant el desplaçament cap a espais exlusivament d'esquerres de Compromís. Si eixa aposta és honesta i clara no hi ha cap superposició d'espais electorals. La creació d'un eix valencianista és una gran superació d'un bloc valencianista. De fet, en les pròximes eleccions, Demòcrates pot ser el suport necessari per a un govern més valencianista i pot aportar el valor afegit que la dilució del Bloc dins de Compromís va perdre. De vegades la millor manera que un sistema operatiu funcione és eixir i tornar a entrar. Lars Von Trier ja explicava les bondats de tindre un ens extern per operar canvis interns en "El jefe de todo esto".

Demòcrates no és cap amenaça per a l'espai valencianista sinó ben al contrari una gran oportunitat de que l'eix valencianista torne a brillar en els programes electorals i torne a estar en primera línia. Demòcrates pot ser el gran col·laborador de Compromís si els números donen. De fet, pot ser el vot més útil en una polarització valenciana on la clau pot estar en Podemos, en Ciudadanos o en Demòcrates davant l'escassa maniobrabilitat de PP, PSOE i Compromís. Cap desconfiança i molta col·laboració per arribar a un 3% imprescindible. No malparlar del company de viatge fins que cadascú arribe al seu destí. Tots a una veu, germans vingau.



¿Què diria Obama sobre Demòcrates?

L'aparició d'un nou actor polític al panorama valencià com Demòcrates Valencians ha despertat expectatives. Podríem dir, fins i tot, que en determinats àmbits se n'han ocupat massa d'un partit que encara no ha calibrat el seu pes en cap elecció i per tant és més tant una incògnita com una esperança per als seus emprenedors polítics. ¿Per què preocupa tant Demòcrates si tant gent diu que no té futur? 



Una de les anècdotes més conegudes d'Obama i la seua diplomacia en política exterior va ser la quantitat de vegades que usava una expressió concreta per fer-li sabó al país que visitava. Esta expressió era "punching above your weight" que vindria a significar que estàs lluitant en una categoria que no és la teua, és a dir, que sent menut estàs obtenint resultats de més grans. Ho va dir tantes vegades a una gira que hi ha vìdeos al respecte.

Lluitar per damunt del teu pes vindria a significar en el nostre llenguatge més polític tindre un valor afegit o una marca que supera les teues capacitats i competències reals. Vius per damunt de les teues possibilitats polítiques. Durant anys això li ha passat als Verds que a pesar de no existir de forma tangible en pràcticament cap lloc obtenien uns resultats a les eleccions europees que superava la seua arquitectura política.

Demòcrates preocupa tant perquè pot lluitar per damunt del seu pes. Ja tenim diverses experiències que demostren que no és tan important el teu resultat com la teua situació estratègica dins de la interacció del resultat general. Tenim dos exemples molt propers. L'actual importància dels ex-Ciutadans a Les Corts Valencianes davant l'espantada de Podemos i la importància de la CUP a pesar del seu fracàs electoral. També la importància del PNB o els Canaris per aprovar pressupostos. Per tant, la situació estratègica a l'arc ideològic -i especialment la maniobrabilitat política per poder dialogar i mantenir un equilibri interactiu constant- són valors que poden elevar al quadrat un resultat electoral.

Eixa és la principal preocupació respecte a Demòcrates. Preocupa que el seu resultat encara que siga menut siga tan determinant com la dels Nous Moderats de la segona temporada de Borgen. El panorama multipartidista ha vingut per a quedar-se i amb un escenari així la versatilitat i flexibilitat seran imprescindibles per ocupar un espai central en la política valenciana. Per això Demòcrates could punch above its weight que diria Obama. 

Lectures urgents i lectures importants sobre les eleccions a Catalunya

Les coses passen tan ràpid que les hem de pensar ràpid. I el pensament i la velocitat no són bons amics. Les xarxes socials té proporcionen un mostreig ràpid d'anàlisis urgents i immediats i habitualment parcials per la precipitació. Evidentment qualsevol anàlisi és parcial però ens estem conformant amb anar permanentment amb les llums curtes. No és que no ens plantegem posar les llargues que potser sí. És que mai pensem en parar el cotxe. 



Hi ha un conjunt de persones que s'ha instal·lat en les barricades. Hi ha barricada independentista que pretén demostrar -siga com siga- que "no passaran". Per tant, fan una lectura de resistència independentista davant l'atac del "lado oscuro". Eixe ressistèncialisme els resulta suficient. Els suposa la zona de confort. Están contents perquè han blindat dos milions d'independentistes. Tanmateix amb dos milions de persones -ni la meïtat de Catalunya- no es pot fundar una república. No val la voluntat de ser un poble, a més has de tindre els mitjans, les capacitats, les complicitats.  El problema és que governar no és ressistir, ni mirar la manera de enganyar l'Estat, ni trobar l'amagatall necessari per guanyar símbols o relats. Governar és servir i ser útil als teus compatriotes, i el bloc independentista ha oblidat -alguns de manera inconsient i altres de manera deliberada- que es presenta a les eleccions no per a resistir sino per a governar.

La gent que s'identifica amb l'unionisme unilateral també semblen contents amb la seua mitat. També són l'altra mitat i volen amagar els altres tancant-los en el manicomi de les idees. El bloc unionista també s'ha reafirmat en l'immobilisme. Estos no volen resistir. Estos són més de matxacar i obligar. Ciutadans ja pot estar content de superar l'adolescència política. El PP confirma la seua condició de partit estranger a Catalunya. I el PSC ni xixa ni llimonà. També están atrapats per una Constitució que fa temps que és inconstitucional perquè ja no és un instrument de convivència sinó un instrument de compressió i de creació de problemes. Amagar-se darrere la llei és una altra manera de resistencialisme. Estem com estàvem. Pitjor perquè ha passat temps.

La CUP demostra que no és tan important el resultat com la interacció. No reflexionaran perquè els partits de veritat desvetlada mai no ho fan però hauria de pensar si estant en la perifèria del sistema es pot ocupar la centralitat politica. La CUP és una d'eixes esquerres que viu a l'illa de la utopia i oblida que cada dia cal construir una realitat. Su reino no es de este mundo.

Els Comuns s'han quedat sense bandera en un concurs de banderes. En un tauler d'escacs no hi ha lloc per peces grises que es mouen de manera estranya. Tot ha de ser previsible.

La jugada de Convergència i Unió-PdCAT-Junts per Catalunya ha sigut de gran prestidigitador. Diuen que construir una marca tarda anys. JxCAT demostra que no. Des de Brusel·les es pot construir un exili, un heroi i un màrtir. I això en política és petroli.


Ningú sembla recordar que les eleccions són per a triar uns representants legislatius i un govern executiu que resolga els problemes que es van presentant intentant no crear-ne de nous. I això amb este resultat i estos vectors de relació és impossible. Podem fer eleccions cada dos setmanes que estaríem votant la votació errònia. Es governa des del present mirant cap al futur. I ací ningú semblava presentar-se per a governar. Tot el que fem des de fa temps són simulacres de referèndum.

Alguns també estàn contents per la caiguda del PP. No sé si el resultat del PP serà positiu per a Catalunya. Ara el PP pot definitivament sacrificar al PP català sense càrrecs de consciència. Un resultat tan terrible fa que Rajoy puga ser més irresponsable -si això és possible- amb Catalunya. El 155 és una porra molt gran. Atrintxerats davant la llei es dediquen a llançar els articles de la Constitució contra la gent. Mentrestant els irresponsables independentistes es dediquen a crear un relat sense contrast. Tenen una gran estratègia de comunicació i després està el no-res. Un gran buit. Res més. Sense control de la justícia, la seguretat i la fiscalitat no pot haver cap independpencia. I això ni ho tenen ni ho tindràn.


Fa temps que fem simulacres de referèndum. Han votat ja tres vegades en clau plebiscitària i no legislativa amb un resultat molt clar i que serà sostingut en el temps. Amb més d'un 80% de votants es pot dir que és molt -però molt- indicatiu de quina és la voluntat de les persones que viuen a Catalunya. Sense biaix d'escons. Fa falta una votació clara, directa, pactada sobre el tema que suposa el problema i no sobre la formació d'un nou Parlament fins que algú claudique per esgotament. I si Rajoy i el pensament conservador centralista no fora tan cec i poc intel·ligent sabria que portem tres simulacres de referèndum amb el mateix resultat favorable a la no independència. I això considerant un 51% com a guanyador. Construir un pais amb menys del 60% dels seus ciutadans em sembla un desgavell i una immoralitat democràtica. Tenim constància per tres ocasions que Catalunya no vol la independència. És el moment més intel·ligent per plantejar un referèndum i guanyar-lo. Eixa seria la tàctica més intel·ligent dels unionistes unilaterals.

En canvi l'estratègia més intel·ligent per als independentistes unilaterals és construir la bilateralitat. Amb un govern de Rajoy no tindràn mai eixa oportunitat. Si hi ha eleccions a Espanya el PP i Ciutadans milloraran el seu resultat gràcies precisament a la seua irresponsabilitat de plantejar quimeres mal fonamentades. Tenen una legislatura per intentar una moció de censura, un desequilibri o reequilibri del govern d'Espanya per produir canvis positius per a tots. No ho faran perquè viuen tapats per una bandera però és l'opció mes intel·ligent. Portar el conflicte a Madrid i no a Brusel·les. La internacionalització és un fracàs, l'estatalització és l'opció mes poderosa ara mateix.

Hi ha massa gent que oblida que la política és un sustitut de la guerra per a resoldre els conflictes. Això és cert, però no consisteix en guanyar a l'adversari sinó en evitar la "guerra" amb paraules i projectes. La pau política, l'estabilitat, la seguretat jurídica és la millor garantia que la política és útil. Entre revolució i revolcó no hi ha més que dos lletres de diferència. Revolcar-se en la revolució permanent no és una bona opció per una comunitat política. La política no és una competició d'idees sinó una col·laboració d'idees. Catalunya dividida i en bucle no és una solució a res. És un problema enquistat. 

Los sacramentos antiviolencia de género

Me interesa el feminismo de Tercera Ola porque ha nacido y crecido en el momento en el que la comunicación en red está en plena efervescencia y novedad. Cualquier cambio tarda tiempo en digerirse y la comunicación virtual en red está creando consecuencias interesantes desde el punto de vista de la conducta humana. Una de las más importantes es la potenciación del efecto gregario que tan bien se retrató en la película alemana La ola. Se trata esencialmente de como funciona un grupo humano cuando se transforma en "masa enfurecida". El estudio de los grupos tiene bastante claro que el grupo transforma al individuo porque se inserta en él adoptando algún rol que no siempre es el que le corresponde individualmente en cuánto a su personalidad y capacidades. Así pues, al insertarnos en los grupos aceptamos la correlación existente en cuánto a autoridad, ejercicio del poder, rol de seguidor, etc... Y lo mejor de todo es que lo hacemos de manera inconsciente.

¿Qué tiene que ver esto con el feminismo de tercera ola? Las redes sociales están potenciando los grupos cerrados en espejo, es decir, aquellos grupos que se miran constantemente a sí mismo y aceptan sus roles interiores establecidos. Es el caso del femninismo pero no solo del feminismo (espiritualismo, veganismo, animalismo, fascismo, nacionalismo...) De esta manera, aquellas personas que ostentan la autoridad dentro del grupo generan dogmas incontrovertibles desde fuera del grupo. El grupo debe trabajar mecanismos de cohesión fuertes si quiere mantener sus privilegios interiores y el más potente sin dura es la traición. Nuestro ADN está preparado para sentir que el grupo es un espacio de protección. La manada nos protege incluso cuando nos esclaviza. Por eso la traición al grupo es un acto castigado con tanta dureza en la especie humana. Porque puede poner en peligro nuestra propia vida si se cuestionan las normas de nuestro intragrupo. El espíritu acrítico facilita la supervivencia, el espíritu crítico genera un problema de escisión.

Esto funciona esquemáticamente para todos los grupos sean nacionalismos, religiones o incluso una falla o un club de fútbol. Las normas del intragrupo son dictadas por aquellas figuras que han conseguido situarse como autoridad interna por favorecer, defender y entender mejor que nadie la misión del grupo. Y no permiten que sean cuestionadas externamente ni internamente porque crearía un problema respecto a su autoridad y respecto a la cohesión del grupo. Esto, en sus patologias más graves, conduce al fanatismo sectario.

La Tercera Ola de feminismo es fácilmente observable por su visibilidad social. Quizá por eso sea tan interesante por la facildad de acceso a información con la simple observación ambiental. Al ser transversal e interclasista permite una adhesión sin barreras de entrada ni nivel de rechazo, es decir, cualquier pesrsona puede sentirse perteneciente al movimiento. Sin embargo, la interpretacion exegética de lo que significa la misión, funciones y normas del intragrupo esta reservada a un pequeño grupo. Siempre es así. Y ese pequeño grupo no coordinado ni formalizado dicta los axiomas sobre los que crecerá el movimiento.

En España el Neofeminismo como movimiento plural ha descrito ya algunos axiomas básicos sobre la violencia de género. Muchos de ellos son acertados pero en los reductos de mayor gregarismo y fanatismo del movimiento se transforman en un problema de expectativas irreales. Es el caso de la violencia de género.


  • El primer axioma es que es posible erradicar la violencia de género por algún método (no entraremos ahora en cuál). Lo cierto es que esto no resiste el más mínimo análisis criminólogico. Es imposible erradicar un tipo de delito como el asesinato con vínculo emocional (no económico). Simplemente es un fenómeno que siempre existirá. Si examinamos las cifras de violencia de género vemos que se produce una zona de rebote en las cincuenta muertes anuales, unas cuatro al mes. En los últimos diez años se mueven entre 74 y 53 con todos los esfuerzos de esos años. Probablemente en España hayamos llegado a nuestro umbral mínimo. De la misma manera que es imposible erradicar los accidentes de tráfico pero es posible reducirlos a un mínimo. Este análisis es muy frío y no es derrotista. La tendencia a la eliminación de cualquier tipo de violencia (especialmente la de género) es positiva en su mera existencia, simplemente explico que la expectativa de su total erradicación es una perspectiva falsa que conduce a la frustración y la rabia social de la masa enfurecida. Quizá una explicación más complaciente con los resultados y menos furiosa con la existencia de cada víctima facilitaría una cierta sensacion de éxito compartido. Aunque lógicamente con la muerte de más de cincuenta personas encima de la mesa el componente emocional se dispara y la racionalidad del éxito conseguido incluso en comparación con otros países teóricamente más avanzados en cuestiones de género quede en un segundo plano. 
  • Cuantificar el problema en base a la muerte. Las autoridades morales de la Tercera Ola de Feminismo han decidido situar el eje del problema en una cifra que como es dicho es dificilmente manejable a la baja. La muerte es un fenómeno mediático por naturaleza y favorece la atención de los medios pero es una cúspide de un fenómeno mucho más amplio que se desdibuja. Centrando tanta atención en la muerte parece que la violencia de género sea solamente matar o morir y no es así. Existen situaciones de acoso sexual (virtual y presencial) de acoso social verbal, de acoso social físico (belleza), de rol en la pareja, de rol laboral... que son también violencia de género y quedan desenfocadas y fuera de encuadre. Habría que encontrar algún método de cuantificación diferente y más amplio para abrir el foco. 
  • La solución le coresponde al estado y la administración. Esto forma parte de la cultura mediterránea de eludir la responsabilidad individual. Casi todo lo que se exige se le exige a los demás. Desde recoger la mierda de los perros a conducir de manera respetuosa. Y ese los demás casi siempre suele ser el Estado. Se piden más recursos, más campañas, mayor implicacion de las administraciones, más minutos de silencio institucionales. La idea se basa en que las administraciones somos todos pero en el fondo en la cultura mediterránea y española se sabe que "hacienda son los demás". Esa presión sitúa el foco en una actuación de cada gobierno local, autonómico y estatal que nos conduce al siguiente axioma pero deja fuera la implicación individual. Si lo debe resolver otro no lo debo resolver yo. Es una simplificación fácil de entender. Simplificado diríamos que queremos que se hagan campañas para convencernos a nosotros mismos, mejor dicho, a los demás porque así nos evitamos tener que dirigirnos directamente a "los demás". Las nuevas campañas de implicación social en la denuncia y el fenómeno ya empiezan a redirigir el mensaje pero como siempre son campañas de las administraciones, campañas frías que se insertan entre todo un hábitat consumista. Junto al Black Friday puede aparecer el 016. Son campañas frías. 
  • Dedicar más recursos es proporcional a la solución. Es habitual en las culturas europeas con estado de bienestar más o menos avanzado pensar que todo es una cuestión de recursos económicos destinados. Esto es una verdad a medias porque en el sector servicios la creatividad por ejemplo es un imponderable sin cuantificar. Así pues, dedicar más recursos choca con un coste marginal en la zona alta de la erradicación de un problema. Si los recursos van destinados a evitar la muerte y la muerte es inevitable (umbral mínimo) entonces no tiene sentido destinar más recursos. Si el fenómeno es más amplio y se puede cuantificar la mejora entonces tendrá sentido destinar más recursos y detraerlos de otros espacios sociales. Recordemos que los presupuestos son limitados y lo que dediquemos a una cosa restará de otras donde podría ser más fértil. Por eso es urgente ampliar el foco y cuantificar por ejemplo el número de víctimas "refugiadas" en pisos y empleos con proteción y vigilancia. 
  • Proteger a la víctima lo resuelve todo. La fijación de foco en la víctima para empoderarla como denunciante y poner en marcha los mecanismos de protección ha llegado a sus más altas cotas de resultado. Ya no tiene mucho más recorrido y es injusta. Es el agresor el que debe ser desplazado de su zona de confort. Es al agresor al que hay que buscar un nuevo empleo y ser suspendido del actual. Es el agresor el que se debe marchar a vivir a otro lugar. Esas medidas coercitivas deben ser adoptadas penalmente. Pero para eso hace falta una justicia más rápida y especializada en este tipo de delitos. En todo caso, en la campañas de comunicación, educación y represión el foco debería ser el agresor. La víctima es doblemente penada cuando sufre la violencia y sufre tener que asumir los cambios en su vida derivados de denunciar. Entre ellos la estigmatización social como víctima. El cambio de eje hacia el agresor es un cambio imprescindible. 

No compartiré en redes este artículo. La ortodoxia de la Tercera Ola feminista no admite a los varones opinar o meter la cuchara en este tipo de cosas. Mi impresión es que de alguna manera nos atribuyen el pecado original de tener pene o incluso de haber sido educados en una cultura machista siendo machos. Me resulta difícil de entender que pueda opinar sobre economía habiendo sido educado en una cultura liberal, sobre política habiendo nacido en una dictadura o sobre tauromaquía habiendo ido solamente una vez en mi vida a los toros. Sin embargo, cuando intentas opinar sobre igualdad de género se te atribuye algún tipo de tara mental que lo impide. No soy mujer pero me gustaría vivir en una sociedad más libre, más pacífica y más cohesionada. Eso sí, desde la heterodoxia y la capacidad de análisis crítico. Supongo que esa es la parte imposible. 

Cupo basc: ¿sí però no o no però sí?

Fa un parell de dies ens van desdejunar amb el vot en contra de Compromís en la proposta de Cupo Basc que han pactat el PNB i el Govern de Rajoy. Encuriosit per la notícia vaig entrar a llegir-ne més enllà del titular i vaig trobar sorprés dos tipus d'explicacions. 
















La primera em semblava molt raonable i coherent amb la manifestació de dissabte i les reivindicacions d'un sistema de finançament autonòmic més just amb els valencians. En la situació actual ens estem jugant un sistema de benestar i unes infrastructures que són vitals per aprofitar les grans oportunitats de futur que presenta la nostra terra. Es tractava de votar en contra del càlcul o recàlcul al qual havien arribat els nacionalistes bascos del PNV i els nacionalistes espanyols del PP. Em sembla lògic i coherent votar en contra d'un càlcul que s'ha fet sense saber quina part del conjunt d'ingressos estatals li correspon als valencians. Millor dit, sabent-ho i sabent que és injusta. Per tant, un partit valencià que vulga ser lleial amb els seus representats no pot votar a favor de res mentre no ens diguen clarament quina part ens toca a nosaltres i eixa part siga justa.

Ara bé, la meua curiositat sorgia d'un altre tipus de consideracions. El portaveu d'Hisenda al Congrés dels Diputats de Compromís Ignasi Candela es despatxava amb unes declaracions que es poden llegir encara en compromis.net en les quals diu que el cupo basc és contrari a l'equitat i discriminatori. Per tant, el que estava fent Compromís era votar en contra del cupo com a concepte i no com a càlcul. Als dos dies Baldoví va intentar arreglar-ho però la notícia encara està ahí penjada.


Votar en contra del cupo basc com a concepte significa -en coherència- renunciar a eixe sistema per al País Valencià. Més encara, suposa renunciar a este sistema per a una hipotètica reforma institucional de l'Estat Espanyol cap a un sistema federal. La diferència bàsica entre un sistema federal i un autonòmic és la residència de la sobirània (fiscal) i els acords que s'han de construir per aportar a un sistema de compensació i solidaritat interterritorial. De fet, ara per ara, eixe és el sistema de la Unió Europea si no m'equivoque. Els estats recapten i després fan aportacions a la UE com a mecanisme de solidaritat i compensació.

És molt estrany que Compromís considere que el cupo siga no equitatiu i discriminatori si vol impulsar una reforma federal a Espanya. Votar en contra del càlcul actual és fàcil d'explicar perquè és una situació conjuntural però votar en contra del cupo per falta d'equitat i ser un sistema discriminatori té unes implicacions ideològiques i polítiques que crec que els diputats de Compromís al Congrés no han calculat bé. Com a mínim és molt estrany que el Bloc renuncie a una de les seues reivindicacions més antigues i que ara apareix (independència parcial o federalitat) com una bona solució davant el problema català (independència total i unilateral). No sembla el millor moment per baixar-se del carro.

No és un bon moment per als matissos. Els mitjans de comunicació sempre pinten amb brotxa grossa però explicar millor les coses ajudaria a entendre-les més fàcilment. A hores d'ara hi ha dos declaracions contradictòries en la pàgina web de Compromís. Una cosa és tindre diferents maneres de vore les coses i una altra és tindre les contràries. 

La venganza contra "la manada"

En estos días se está celebrando el juicio oral contra un grupo de hombres que se autodenominan "la manada" que han sido denunciados por violación en grupo a una joven de dieciocho años durante los Sanfermines. Vaya por delante que sea cuál sea el resultado del juicio su comportamiento me parece repugnante y cruel y tienen todo mi asco personal por esa conducta de disfrutar con el sometimiento, abusar de la superioridad, elaborar un plan, jactarse de ello y grabarlo. Me dan asco todos ellos. También los que les rien las gracias por whatsapp.

Ahora bien, me preocupa ver como funciona la masa enfurecida en los procesos penales. Leo multitud de expresiones de venganza. El juicio penal es feo por naturaleza. Es sucio. Es asqueroso porque permite incluso mentir a la persona acusada en las mismas narices del tribunal. Algunas decisiones del juez me parecen cuestionables como permitir una evaluación del comportamiento posterior de la víctima. Pero establecer una evaluación contínua del proceso penal es someter a una doble vejación social a la víctima. Me parece evitable. Sería mucho mejor esperar el veredicto con informaciones de perfil más bajo mientras tanto. Demasiada luz en las alcantarillas solamente hará que veamos más ratas y más mierda. Mucha gente cree que divulgar la verdad solamente hará daño a los agresores. Lo cierto es que la víctima seguirá siendo víctima mientras se reproduzcan los hechos.

Tenemos demasiados medios de comunicación intentando competir por la audiencia. Cuánta más audiencia más anunciantes así que conseguir detalles nuevos o desconocidos supone un plus. Esto hace que un proceso penal sea el proceso perfecto para ello desde siempre. Para empezar se producen cosas dificiles de entender en otro contexto. En el delito de violación suele haber ausencia de testigos. Este caso presenta la pecularidad de un testimonio conjunto de cinco personas acusadas y además las pruebas de whatsapp que configuran un testimonio escrito. Frente a ellos queda el testimonio de ella. Pero además de las testificales (por ejemplo me parece determinante el testimonio de las primeras personas que la recogieron para ver cuál fue su reacción y su estado), hay pruebas circunstanciales, pruebas periciales respecto a las lesiones fisicas y psicológicas, las reacciones inmediatas, el escenario. La cuestión es que todas ellas redundan en hechos muy sucios e íntimos (especialmente para la víctima).

En estos delitos es determinante demostrar que existió acceso carnal (lo que nadie niega) y que además hubo o no hubo consentimiento. Eso hace que exista un problema de carga de la prueba. Se debe demostrar que hubo consentimiento por parte de quien lo defiende y que no lo hubo por parte de quien así lo denuncia. Esa lucha es enormemente sucia hasta límites indecentes pero es necesaria para llegar a un veredicto. No hay otra manera de hacerlo que no sea dejar a los acusados usar las armas probatorias que el derecho procesal les da para defenderse. A veces puede resultar asqueroso pero pasa todos los días. Lo que ocurre es que en los casos mediáticos se divulga entre la masa enfurecida.

No hace mucho estuve en Paris en la misma plaza donde se guillotinaba a los acusados por delitos de todo tipo. Allí se ejecutó mucha gente. Se hacía frente a todo el gentío que acudía en masa a ver el espectáculo. De hecho la guillotina fue un invento para realizar con menos sufrimiento y más eficacia las ejecuciones. En plena postrevolución y contrarevolución se llegó a guillotinar a su precursor; Robespierre. Cuando la masa actúa en aras de la venganza nunca tiene suficiente. Este va a ser el problema en este caso. Leo comentarios de mis amigos en redes: "No vamos a permitir que salgan indemnes" "Nosotras somos las manada" "Que la justicia tome nota" son expresiones de venganza personal. En otro nivel diferente aparece el famoso "Yo te creo" como si hubíeramos de establecer un fondo social de verdad. Yo también creo que nadie se somete a este proceso por "un cambio de opinión" como sostienen los animales de la manada. Pero no se trata de creerla o no mediante un proceso de adhesión social que se inserta en un espectáculo mediático. Se trata de que se demuestre en sede judicial evitando shows mediáticos.

Muchos de esos comentarios que forman parte del formato "masa enfurecida". El Derecho Penal surgió para ofrecer una cierta frialdad y racionalidad al ejercicio de la fuerza por parte del estado respecto a quienes no respetan las reglas de convivencia.

Aún así, este deseo de venganza social siempre ha existido y es connatural al Derecho Penal que sabe convivir con esa variable incluso protegiendo a los acusados policialmente. Lo realmente diferencial y determinante es que las redes sociales junto con el fenómeno mediático han extendido la idea de linchamiento más allá de lo físico. El linchamiento social no tiene garantias penales. Salga lo que salga del juicio estas personas ya han sido condenadas a la pena máxima. Y los indicios dicen que ese será precisamente su destino pero hay muchos otros casos en los que el linchamiento social está siendo precipitado o despropocionado. Y en todo caso, el linchamiento social a pena máxima generará un descontento sea cuál sea el veredicto judicial. El linchamiento social siempre genera frustración frente a la justicia fría.

Por último y aún con más gravedad; de un tiempo a esta parte se está produciendo una deslegitimación de todos los poderes. El Gobierno está deslegitimado por corrupción, financiación ilegal y cloacas policiales y fiscales. El legislativo está deslegitimado en base a un criterio electoral que convierte al Senado en una ficción mientras el Congreso aprueba leyes que nadie ejecuta o reprueba ministros que siguen en su función. Y el judicial vive cuestionado por intervencionismo en la fiscalía y el Constitucional y por la base mediante la opinión generalizada y poco especializada de diversos movimientos sociales que han decidido poner en jaque las decisiones judiciales.

Con este panorama la desafección y la frustración social serán la cosecha que recogeremos en breve en forma de ultraderecha siempre más aficionada a la venganza y el camino directo. Las olas de linchamiento social generan una expectativa que siempre será insatisfecha en tanto no se guillotine a nadie y se enseñe su cabeza mientras todavía parpadea. El resto sera considerado una injusticia. 

Calendaris, senyeres i sindicalisme descafeinat

Fa poc m'ha arribat la notícia que una federació de CC.OO del País Valencià ha hagut de canviar l'edició d'alguns calendaris laborals perquè el logo de CC.OO PV portava la senyera quatribarrada. Vaja per davant que sóc de les persones que creu que hi ha batalles que caduquen i que probablement -certament- CC.OO s'hauria de plantejar ja usar la simbologia oficial tot i que això signifique un replantejament. 



Ara bé, este tema del logo i els calendaris va un poc més enllà perquè no es tracta de la famosa batalla simbòlica de València. No; ara es tracta d'una altra cosa: Catalunya. Que una federació de CC.OO PV es plantege canviar els calendaris perquè algú ha protestat per la presència de la històrica senyera de Jaume I significa moltes coses. Significa que dins de l'estructura de sindicalisme hi ha persones que desconeixen absolutament la història del País Valencià i per tant desconeixen l'origen d'eixe logo i d'eixe simbolisme. Fa temps que explique que el sindicalisme s'ha fet empresa dins de l'empresa i per això prescindix de les càrregues ideològiques i se centra en el sindicalisme de serveis d'assessorament laboral. Si li lleves la ideologia a un sindicat qualsevol start up ho farà millor.

Però més enllà del descafeinat que simbolitza estes inseguretats internes, implantejables en altre moment històric que no siga el tardocapitalisme consumista, la qüestió és encara més greu. Es demana que no estiga la senyera perquè és la catalana i simbolitza Catalunya.

Porte molts anys dient que si canviares "català" per "jueu" en els textos escrits a Espanya ja hauria condemnes per antisemitisme i escandols internacionals. Ara bé, amb els catalans tot val. Hi ha persones espanyoles que no volen un calendari si eixe calendari porta la bandera catalana. Per tant, implícitament rebutgen el que significa Catalunya i la seua integració. Volen la seua demolició fins i tot en un quadret xicotet d'un calendari. Amb catalanofòbia pocs catalans poden tindre la temptació de gaudir d'una Espanya plural. Canviar un logotip potser més que una qüestió d'imprempta. Pot ser una qüestió de principis. 

El centre serà valencianista o no serà (I)

Esta setmana ha aparegut la notícia de certs contactes entre Demòcrates Valencians i exCiudadanos. L'aparició d'una rara avis al paisatge polític valencià com Demòcrates és un repte molt interessant des del punt de vista de l'anàlisi de les estratègies polítiques. Un partit nou serà deutor sempre de les primeres passes que faça. Diuen que la personalitat d'una persona es forja durant els primers cincs anys de vida. En els partits polítics és encara menys el temps necessari per construir els deutes ideològics que et limitaran durant tota la vida. 



Un dels aforismes més famosos de Joan Fuster va ser l'axioma bàsic de "el País Valencià serà d'esquerres o no serà". L'escenari i el context va marcar moltes de les paraules de Fuster que han quedat escrites sobre pedra com si foren un text sagrat. S'entén que el que realment volia dir és que una vertebració nacionalista del País Valencià només podia provenir de l'esquerra durant el franquisme. Tot i sent generosos, la veritat és que l'afirmació teòrica no resisteix cap anàlisi per superficial que siga. No hi ha cap nació al món que siga homogènia des del punt de vista ideològic. Fins i tot, jo m'atrevixc a dir que això no seria saludable. Per tant, el País Valencià serà divers i plural o no serà. De moment, no ho és.

El centre polític existix arreu del món, i algú ha d'ocupar eixe centre. Fins l'aparició de Ciudadanos el centre polític era una de les cares dels polièdrics PSOE o PP. Depén de quin sector d'eixos partits dominava l'hegemonia i interepretava el sentit comú ocupava el centre polític. L'aparició de Ciudadanos trenca la bifurcació i intenta construir una triangulació. Ara bé, Ciudadanos naix amb pecat original. És molt important conèixer l'ADN d'un partit per saber quin és el seu perímetre. Ciudadanos perd el centre quan es tracta d'identitat. Ciudadanos va nàixer com a partit defensiu, reactiu i antinacionalista a Catalunya. I això no ho pot evitar, és la seua naturalesa. Per això Ciudadanos perd el centre constantment. No sap mantindre els equilibris.

A terres valencianes Ciudadanos s'ha situat en eixe àmbit, pràcticament com a hereu del blaverisme. Un partit anti. Ser un partit anti determina moltes coses. La primera és que és difícil que sàpia estructurar propostes en positiu perquè el pegament que els alimenta és el rebuig d'altres idees, no les idees pròpies. De fet, el trencament de Ciudadanos pot vindre d'este xicotet engany inicial (somos de centro) que després ha quedat clar que no és cert. 

Per situar-se al mig dels diversos eixos ideològics valencians s'ha de controlar tots els eixos i especialment l'equalitzador de l'esquerra. La dreta és molt més senzilla i bàsica perquè funciona amb eixos clàssics com ara tradició-seguretat-llibertat-representació. Però controlar elements transversals de l'esquerra és molt important.

En l'eix econòmic que és el principal situar-se en el centre implica, ara per ara, operar amb una ideologia sòcioliberal. El repartiment de les competències que va fer la Constitució del 78 deixa a les comunitats autònomes tot el pes de l'estat del benestar. Un partit de centre ha de saber gestionar amb garanties i convicció eixe respecte a un sistema de benestar millorable per desenvolupat. Una altra cosa són les fòrmules per garantir eixe dret. La distància que s'està creant entre la gestió pública (rígida i lenta) i la gestió privada (flexible i ràpida) és massa gran. Cal acostar estes dos posicions. Seria un repte del centre. Per tant, un partit autonòmic ho té complicat per construir un model de societat diferent si s'atén a les seues competències. Si no s'atén a les seues competències, com és el cas de l'actual Govern del Botànic, obtindrà una resposta estatal negativa en forma de recursos. El sistema autonòmic està dissenyat així. Si algú vol reformular el model de convivència econòmica i social haurà de bastir una força estatal reformista i regeneradora. Les autonomies en això només podràn acompanyar una reforma estatal. Un partit de centre ha de ser un gran gestor del present i de la realitat existent, centrar-se en l'ara i ací.  Ha de saber situar a la dreta en el passat i a l'esquerra en el futur com a marcs del relat polític.
Per supost ha de treballar les enquestes del CIS contínuament i no perdre mai de la vista que les prioritats d'un politic són resoldre els problemes que els ciutadans plantegen i no els problemes que el seu partit planteja. Governar és oblidar la visió de part i obtindre una visió de conjunt.

L'eix identitari és el més complex perquè a pesar que a Espanya funcionem amb identitats superposadades des de fa segles, el nacionalisme castellà no acaba d'entendre res. Per això, experiments com Ciudadanos no acabaran per tindre èxit a la Comunitat Valenciana. No entenen determinades qüestions que són molt de detall, molt súbtils com ara el tema lingüístic o cultural. Pensen en binari, i per als valencians poques coses són binàries. Per això, un partit de centre haurà d'ocupar un espai identitari central. I central al frustrat País Valencià, Antic Regne de València i actual Comunitat Valenciana significa precisament assentar-se sobre un autonomisme avançat, just i equitatiu. Els valencians no contemplen fòrmules alternatives. Se senten còmodes dins de l'actual sistema i estructura política. De fet, si hi ha alguna desviació és més aviat per a recentralitzar competències. I potser un partit de centre valencià haurà d'estar atent per si alguna de les competències enverinades convindria recentralitzar-la.

Dit això, és obvi que no és pot sobreviure políticament per estes terres sense la referència catalana. A qualsevol nou partit intentaran situar-lo en l'eix de la referència catalana. Un dels mals que li va fer Fuster a este país va ser crear la referència catalana. Un valencià és o no és segons el nivell de relació i afectivitat que tinga amb un poble que viu al nord. És un xicotet desastre identitari. Definir-te no per tu mateix sinó per la relació que tens amb uns altres. Trencar eixa referència és fonamental, imprescindible, indefugible. Un partit valencià ha de ser simplement un partit valencià. Defenent una llengua que és el valencià amb unes normes fixades per valencians. Defenent la cultura pròpia però en un sentit obert, oferint una clara imatge de bilingüisme de convivència també dins del propi partit. Amb veus valencianes en castellà i en valencià. També defenent el model econòmic propi i l'autogovern com a millor forma de servir als ciutadans. Estar a prop és garantia de conèixer el territori i les seues necessitats.

Per sort la referència catalana es difumina per excés. Ara mateixa, situar-se dins del pack "catalanista" significa convertir-se en rupturista i independentista. Els valencians no hauríem d'estar en eixe debat i qui estiga acabarà fora del perìmetre de la centralitat política. I tot que el blaverisme violent continua existint ha perdut moltíssima permeabilitat social. Potser perquè com afirma Vicent Flor s'ha convertit en paradigma dominant. En tot cas, hi ha molts fronts i batalles que ja han caducat i es poden obviar. Durant anys no existira una altra finestra on la referència catalana siga més fàcil de burlar.

Després tenim l'eix tradició-evolució. Mentre l'equalitzador de l'esquerra distorsiona perquè té a tot volum totes les seues línies, un partit de centre ha de saber equalitzar quines causes han arribat a ser transversals i quines són encara de nínxol. Per exemple, a nivell adolescent l'animalisme és una causa transversal. Per tant, en una dècada tot el que està relacionat amb els animals tindrà molta importància però de moment encara no. Es pot fer camí però sobre segur. El medi ambient serà determinant no sols per qüestions electorals sinó de supervivència humana. El tema de gènere continuarà endavant. La qüestió més important és gestionar bé els ritmes de manera que done temps a digerir els canvis sense que es detecte una amenaça a les tradicions. Així per exemple, la velocitat desbocada de Grezzi amb la mobilitat està costant molt d'explicar i d'entendre.

Dominar els eixos bàsic i ocupar espais centrals en tots els eixos és el pas més important de definició i formació identitària perquè determinarà les teues potencialitas futures. Reduirà les amenaces i facilitarà les oportunitats. Després d'una primera etapa de creació, cohesió i definició no tancar portes serà la única garantia de poder crèixer en el futur.



Cuando España molaba

El gol de Iniesta en el mundial de Sudáfrica fue el climax narrativo de una España que molaba. Todavía molaba a pesar de que Lehman Brothers ya había reventado. A pesar de que se negaba la crisis. Pero hubo una época en que España molaba. 



La selección española de fútbol no era más que una verdadera metáfora de aquella España que molaba. Había dejado atrás la "furia española" (cuánta furia sobra en España) y jugaba al tiquitaca, la nueva expresión poética con un balón de la generación de los campos de hierba artificial de la década prodigiosa del ladrillo. La gente se lanzó a la calle con banderas españolas. Se gritaba "yo soy español" y no sonaba a rancio. No sonaba a Manolo Escobar. Sonaba a algo nuevo. Las banderas no llevaban águilas. La gente transitaba por su españolidad con cierta naturalidad no demasiado chovinista.

Era el fútbol y era todo. Rafa Nadal se convertía en otro símbolo de esa España que era simpática y despertaba envidias de los vecinos franceses. Hasta Alonso parecía que corría más entonces. Pau Gasol se convertía no en un jugador de la NBA sino en un valor fundamental para la NBA.

Llegaré a la política pero insisto en que el deporte se había convertido en un espejo mágico para cualquier español que se mirara para preguntar quien era la más guapa del reino. Esa selección estaba liderada por un señor de bigote, moderado y preocupado por cuestiones sociales. Aunque la arquitectura de esa selección fue claramente obra de Guardiola porque el tiquitaca se inventó en Barcelona. Hasta ocho jugadores del Barça llegó a haber sobre el campo. Catalunya siempre ha ido por delante para ofrendar glorias a España. Guardiola era el pensador obsesivo de una nueva manera de mirar la realidad.

Y llego a la política. El gran error de no reconocer la crisis no debería tapar otros aspectos que forman parte de la época. La apuesta por las renovables -mal diseñada o no-, la Ley de Dependencia -sin dotación presupuestaria-, la Ley de Violencia de Género, la legalización del matrimonio gay. Eran todo cuestiones postmaterialistas que no cambiaban la estructura económica de un país pero abrían un camino. De hecho muchas de esas leyes siguen en vigor. España se situaba en la vanguardia ideológica o al menos lo intentaba. Intentaba estar en vanguardia con sus errores pero lo intentaba. Intentaba ofrecer un país amable, respetuoso con la diversidad de género, de opciones sexuales y de itinerarios vitales. Intentaba construir un relato de una España diferente a la oscura dictadura y la libertad vigilada de la transición.

Un país avanza cuando avanza su derecha. La izquierda gusta de ocupar espacios de vanguardia, muchos de ellos experimentales, no transversales, todavía en formacion, endebles. Algunos de esos caminos serán transitados por el sentido común generalizado. Otros no. Por eso una sociedad avanza cuando su centro se desplaza y eso implica necesariamente un desplazamiento de la derecha hacia la modernidad. La política es una interacción. Es la interacción de todos la que debe ofrecer un producto atractivo, un espacio de convivencia que resulte atrayente para todos, especialmente para los catalanes ahora pero para todos en general. Para eso hay que construir una España que mole. Una España que aproveche el sol que tiene en lugar de taparlo. Una España que apueste por el orgullo a la diversidad lingüística ofreciendo estudiar todas las lenguas españolas en todo el territorio. Una España solidaria con todas las generaciones. Una España innovadora que no se convierta en el balneario de Europa. Una España donde quieran regresar nuestros exiliados económicos. Han bebido otras culturas y nos pueden traer lo mejor de cada una de ellas.

Estamos lejos de eso. Desde 2010 la deriva democrática de España nos ha llevado a lo low cost en todos los aspectos. Nuestro modelo económico está basado en servicios de bajo valor añadido, nos negamos a usar el sol como fuente de energia, la libertad de expresión ha sido recortada por la Ley Mordaza, el Tribunal Constitucional ha sido desnaturalizado, la separación de poderes está en cuestión o tensión, la legitimidad del gobierno está en tela de juicio porque acudía dopado a las elecciones con dinero irregular, el Gobierno está en minoria sin perspectivas de mejora, la corrupción sigue siendo un problema demasiado importante. Una bandera no puede tapar todo eso. Tenemos problemas serios no resueltos por falta de valentía politica de quienes los pueden resolver. A pesar de ser conocedores de todo eso mucha gente sigue votando al Partido Popular que ha enjaulado España en una cueva autoritaria de la que es dificil salir. Es imprescindible articular una alternativa a la ultraderecha española que se ha instalado en el poder.

La mejor manera de resolver el problema del encaje territorial en España es diseñar una España con ñ minúscula. Pasar del nacionalismo al patriotismo. Las patrias es más fácil que convivan porque no necesitan arquitectura institucional contradictoria. Hay que abandonar los tics del nacionalcatlolicismo monolingüe supremacista y pensar en clave diversa y de convivencia. La diferencia entre las democracias nórdicas y las del sur es la consideración con la alteridad. La oposición puede ser un opositor leal a considerar o puede ser alguien a quien acuchillar y machacas, desconsiderar y hundir. La democracia es un juego de colaboración desde la dialéctica. Gestionar las minorias desde el mayoritarismo. Encajar piezas en lugar de chocarlas. Quizá pensando en eso podamos conseguir una España que mole. Sin tacitas de Mr Wonderful pero con perspectiva. Una España que seduzca más allá del sol y la playa. Y en eso Catalunya es imprescindible.

¿Por qué parece que los independentistas van ganando?

Para sostener una ideología hay que construir un relato. El relato es una versión de los hechos, una versión de la realidad, un punto de vista que lo cambia todo. El relato debe ser atrayente para sumar adeptos. En política suele vencer aquel que construye un relato atractivo sustentado en lo tangible, en lo que uno puede ver en su día. Si en su día a día ve más pobreza un relato basado en la justicia social tendrá sentido. Si solamente ve ostentación carecerá de sentido. Hay que interpretar bien la realidad para construir un relato que ponga el foco en unas partes y no en otras o que consiga agitar a una minoría movilizada. 



Los independentistas van ganando en la gestación de un relato, una versión alternativa sólida, creible y atractiva. Pero veamos cuáles son hasta el momento los relatos en liza.

El independentismo ofrece una república moderna. Frente a eso el Estado Español ofrece una monarquía mezclada con la corrupción, desprestigiada en lo moral y ético e incumplidora de su papel de árbitro institucional asumiendo sin matices el discurso del gobierno. Su mensaje se realiza en un despacho recargado, con lenguaje corporal agresivo, lenguaje textual sesgado y un cuadro de un rey borbón detrás con lo que supone eso de escenario retrógado. Un rey castigador.
Sin costes de transición. Es curioso lo fácil que le ha resultado al independentismo explicar una república sin costes de transición. Eso ha ocurrido por la negativa sistemática del bando unionista a explicarlos. No los ha explicado porque ese discurso formaría parte de un referéndum. Efectivamente, el referéndum es el escenario ideal para explicar que las cosas no son gratis, todo tiene costes: salida de empresas, desprestigio de mercados, inseguridad jurídica, transacciones con el nuevo estado, devolución de inversiones,  despidos o incorporaciones de funcionarios., adaptación de sistemas informático y tributario.
Hay muchos costes de transición sin evaluar por la negativa a afrontar el referéndum y abordar el debate más importante dentro de la racionalidad ¿pero esto de independizarse cuánto cuesta? 

Dialogante y con más politica. El relato independentista se basa en ofrecer más democracia y más política. Durante la crisis una parte de la sociedad catalana se repolitiza y quiere más poder político frente a la pérdida de soberania de los estados. Asocian el referendum con una idea de democracia más avanzada frente a la democracia española muy deteriorada en sus pilares básicos (separación de poderes, ley mordaza, participación social...). Frente a eso el unionismo ofrece un relato basado en lo judicial y lo policial. Ofrece una lucha entre legalidad y legitimidad. Situa la ley por encima de la soberanía. Una ley ¿sirve al pueblo que la crea o limita al pueblo que la creó? A las ofertas de diálogo se responde con cargas policiales televisadas para todo el mundo donde aparecen policías requisando urnas y clases populares frente a robocops policiales.

Pacífica. El independentismo sigue al pie de la letra los manuales de resistencia pacífica dosificando los ritmos respecto a la represión. Así siempre ofrece concentraciones pacíficas y sin incidentes frente a los incidentes de los ultras unionistas. En todo momento parece que los líderes son capaces de manejar las formas y los escenarios. Frente a ello el unionismo ofrece querellas, prisiones preventivas, ultras pegándose entre sí en los bares, ocupación policial venida de los lugares más catalanófobos y un 155 desproporcionado que incluye la intervención de medios de comunicación para controlar la propaganda.
Respetuosa. El independentismo construye un relato de respeto hacia el hipotético nuevo vecino. Sus declaraciones hablan de buena vecindad, de máxima colaboracion económica. Mientras tanto el unionismo llena de banderas españolas y grita "a por ellos" como gesto de sometimiento más allá de cualquier relación de seducción, afecto y respeto. El insulto hacia lo catalán es diario, se silba a Piqué y se insulta todo lo catalán, se hacen boicots a productos catalanes. No parece el mejor método para gustar a unas gentes.

Idílica en lo social. Ante la no existencia de un debate sobre la conveniencia, oportunidad y costes de la independencia (el debate ha sido sobre si referéndum si o referéndum no), el independentismo ha campado a sus anchas explicando una versión de nacionalismo social que incluye un pacto social diferente al español mucho más ventajoso para las clases populares. Ofrecen un capitalismo nórdico muy proteccionista aunque la antigua Convergència i Unió nunca lo construyó. Sin embargo, el embalaje de Junt pel Sí que incluye ERC permite ofrecer un nuevo nacionalismo social parecido al escocés. Se trata no de ofrecer una simple nueva nación sino un nuevo modelo social de nación. Es un producto perfectamente vendible. Frente a ello España ofrece recortes sociales, inestabilidad política, desempleo, corrupción...

Multilingüe. Todos los portavoces independentistas se esfuerzan en hablar tantos idiomas como conocen. No solamente para internacionalizar el conflicto y ser escuchados más allá de los Pirineos sino también para ofrecer una imagen culta y multilingüe. Esa imagen cuadra con la construcción de un relato nuevo de nacionalismo cosmopolita donde Barcelona emerge como una gran urbe internacional donde la catalanidad es un símbolo de cosmopolitismo. Los niños catalanes ofrecen los mejores resultados en todas las lenguas y Barcelona está inundada de turistas multilingües. Frente a ellos el unionismo ofrece "yo soy español" y estoy orgulloso de hablar una sola lengua y no entender ni querer entender ninguna más. Incluso los esfuerzos de Borrell por mezclar las dos lenguas resultaban chirriantes.

Cívica. El indepentismo cuenta con un brazo político y un brazo cívico (ANC y Omnium) que juntamente con el Barça actúan como gestores también de lo político. La existencia de un brazo cívico permite involucrar personas que se alejan de la política de siglas pero se acercan al mundo de las ideas. Y en este tema es clave el sector universitario.

Interclasista. Aunque las encuestas digan que existe menos fervor independentista en los barrios más pobres que en los más ricos, el relato que construye el independentismo tiene una narrativa transversal que se mueve en todas las clases sociales. No hay ningún movimiento de clase aunque hayan construido un nacionalismo social. Es un nuevo pacto de convivencia que, en teoría, genera un nuevo marco de convivencia más homogeneo y cohesionado en lo social. Frente a ello el unionismo ofrece un relato de bajo nivel cultural: se niega a elaborar un argumentario económico que facilitaría la presencia de autoridades cientificas en la materia y se concentra en el concepto de masa y gestion institucional del conflicto. Gentes contra instituciones.

Épica. Lo que mejor ha sabido hacer el independentismo es la creación de una épica. Desde luego lo tenian más fácil porque crear una nueva nación es crear historia y eso ya tiene épica. A partir de ahí todo patriotismo construye épicas parecidas: héroes, mártires, batallas y efemérides (1O), símbolos (Piolín o la nueva bandera estelada azul), liderazgos intermedios, embajadores (Guardiola o Piqué). Frente a eso el unionismo ofrece una narrativa más bien aburrida con jueces, tribunales, policía, Sergio Ramos, banderas del pollo, verdugos, fanáticos con tatuajes nazis, patadas, defensa del inmovilismo, antirreformismo a ultranza. En fin, resulta dificil vender eso.

Iniciativa. Para crear una buena narrativa hay que manejar bien los ritmos. Una tensión social requiere mucho esfuerzo y compromiso de mucha gente y eso no es fácil de sostener en el tiempo. Hay que alternar los actos de convocatoria que requieren mucha gente y mucho músculo con las acciones publicity que generan muy buenos resultados con pocos recursos (rueda de prensa en Bruselas). Sobre todo hay que marcar bien los hitos. In crescendo antes del referéndum, descanso postrreferendum, subida para la DUI y finalmente telón lento hasta el 21D con un desfile de "víctimas" de la represión por tribunales y una campaña basada en la represión del estado a dejar votar. Frente a ello el Gobierno de España funciona a rebufo, sin tener ninguna iniciativa, sin ofrecer ninguna otra alternativa ilusionante de reforma o construcción de algo nuevo. Van improvisando una narrativa reactiva y de respuesta frente a todas las preguntas que va poniendo el independentimo sobre la mesa.

Factible. Finalmente, el independentismo ha conseguido encajar la idea en el nuevo escenario de lo factible a base de desafíos en escalada. Dijeron que votarían y votaron. Votaron más de dos millones de personas que es una cifra a tener muy en cuenta, incluso si fueran esos exclusivamente los hipotéticos votantes de un Sí a la independencia. Hace tres meses mucha gente pensaba que era un órdago para mejorar la financiación (Oltra por ejemplo). Antes de la DUI la gente pensaba que no se atreverían y se atrevieron. Y aunque no hay más que salir a la calle para comprobar que casi todo sigue igual hay una cosa que ha cambiado. El unionismo se tiene que ocupar del tema porque si ahora no es factible en cinco años lo será. La propuesta es creíble, tiene músculo, tiene inteligencia, tiene disciplina y compromiso. Eso es mucho porque están a un paso (un 20%) de situarse en el 60% de electores que desequilibran una opción u otra.

Lo difícil es que una España decadente en lo político, en lo democrático, en lo social, en lo laboral, en lo económico construya una narrativa atractiva, moderna, agitadora, transversal, con democracia de alta calidad, sin miedo al futuro. Lo tiene realmente dificil.

¿Com funciona la conflictualització en política?

La conflictualització és un procés mitjançant el qual una persona o idea resulta associada amb un conflicte. El conflicte és un element primordial del nivell de rebuig polític ja que poca gent vol pertenéixer a un grup o idea en conflicte pels costos emocionals que suposa mantindre una tensió i per la dificultat divulgativa d'explicar els matissos que afecten al conflicte. 

Càmeres enfocant una conflictualització


Per tant, la conflictualització és un arma molt potent en la política. Aconseguir conflictualitzar al teu adversari polític ajuda molt a desanimar el seu vot perifèric o flotant. El conflicte sol polaritzar i ajuda a mantindre un nucli dur cohesionat i motivat però fa fugir el vot superficial o flotant. És una tàctica de desgast de perímetre polític per increment del nivell de rebuig encara que el nivell d'adhesió també puge. La resta dels dos paràmetres dóna lloc a un joc de suma zero.

El procés català oferix una excel·lent oportunitat a l'oposició centralista i de dretes valenciana. Les relacions amb Catalunya són un eix ideològic transversal en la política valenciana i és molt fàcil conflictualitzar algún dels elements polítics. Només cal posar l'eix damunt de la taula, ficar-li foco de llum mediàtica (que ja en té prou) i construir el procés de conflictualització.

Però ¿com és cuina una conflictualització?

  • La primera fase és construir una associació d'idees. Això és bàsicament el que està fent el PP dient que Compromís és la CUP dels valencians. És irrellevant si això té sentit o no. La idea és repetir-ho tantes vegades i amb tantes veus com siga possible perquè siga repetit pels habituals socialitzadors de consignes. 
  • Una vegada construida l'associació d'idees cal construir un triangle del conflicte. D'una banda tindrem dos elements en conflicte i per altra tindrem un element central. Per al conflictualitzador ocupar l'element central serà determinant per aprofitar el conflicte. Per a construir un antagonista de l'element conflictualitzat cal fer servir alguns dels extrems del tauler polític per l'efecte espill. Inconscientment construirem una equidistància entre els extrems, una simetria politica de radicalitat. Este és el procés en el qual estem ara. El PP i Ciudadanos volen conflictualitzar Compromís. Per això usen España 2000 que es d'ego fàcil. i fa de "sicari polític" del PP, una espècie de guardaesquenes polític. Les concentracions i pallises d'España 2000 servixen per conflictualitzar un antagonista. L'associacio d'idees treballarà per situar Compromís en l'altre costat del conflicte. I el propi conflicte de "relacions valencianes amb Catalunya" servirà per desgastar i fins i tot impedir l'explicació del treball de gestió de govern. 
  • Despés es fa necessari una escenificació del conflicte i un control de l'agenda. És fàcil. En novembre ja hi ha convocada una manifestació anticatalanista que contribuix a posar com a element central el conflicte que convé a PP i Ciudadanos (encara que han dit que no aniran com a partit per a no eixir del vector central). També España 2000 se situarà prop de l'Aplec del Puig que porta fent-se amb normalitat molts anys. La presència policial és sempre sinònim de conflicte. La policia protegirà l'Aplec però els presents quedaran estigmatitzats com a part d'un conflicte. España 2000 no té res a perdre perquè fa actes de notorietat. És impossible estar més baix per tant no perden res. Compromís ho té tot a perdre en esta història. 
  • Finalment cal visibilitzar el conflicte. Hi haurà incidents. Caceries feixistes. Es demanaran responsabilitats pels incidents. Hi haurà detencions. Notícies. Moltes notícies. Hi haurà concentracions en contra i a favor. Tot això forma part del guió d'una conflictualització. L'espectador polític (la majoria) contemplarà com l'escenari politic es bifurca. En escena només queden dos contendients España 2000 contra Compromís mentre darrer de l'escenari esperen els altres protagonistes per aparèixer com la solució tranquila. 

La polarització suposa crear una simetria inconscient, de manera que si un dels contendients és España 2000 a l'altre costat se situa un contendient que tinga una posició completament antagònica dins del tauler polític. D'alguna manera el conflicte, millor dit, ser víctima del conflicte te radicalitza i te porta a un extrem. I en els extrems és on menys votants hi ha. El votant indecís preferix opcions blanques. A ningú no li agrada intervindre una baralla de bar polític. Explicar matissos és molt complicat. Dècades de blaverisme reafirmen que la conflictualització funciona. 

La conflictualització no és patrimoni de la dreta. L'esquerra també la fa servir. A Catalunya per exemple les darreres eleccions hi havia un escamot dedicat a boicotejar els mítings del PP. Això el conflictualitza. També la PAH amb l'invent dels escratxes es va dedicar a conflictualitzar el PP a pesar que resoldre el tema dels desnonaments era una qüestió política a mitges. Els desnonaments es fan per ordre judicial a instàncies del propietari que no sempre és un banc i per raons d'impagament. Per tant, darrere hi havia raons de seguretat jurídica i económica que excedien el curt termini polític. Siga com siga, per al tema que ens ocupa la PAH (no solament la PAH sinó també tota la corrupció immensa del Partit Popular) va conflictualitzar el PP fins i tot personalment i això sempre fa augmentar el nivel de rebuig i va facilitar que alguns votants de dretes optaren per Ciudadanos que era la marca blanca no conflictualitzada (encara). 

Sortir-se'n d'una emboscada de conflictualització és molt complicat. La víctima intenta aprofitar els mecanismes d'adhesió i solidaritat que sorgixen sobre l'element agredit. Esta ha sigut l'estratègia d'Oltra. Visibilitzar l'aïllament dels agressors a través d'agraïments diversos a gent diversa i càrrecs diversos d'institucions diverses. Però els mecanismes que es desenvolupen sobre la víctima són de solidaritat, afecte, suport o llàstima però no d'identificació. I la identificació és el mecanisme més important d'impuls del vot. 
L'altra estratègia és fer front. Per exemple, amb concentracions antifeixistes. Esta dinàmica alimenta el conflicte, li pega més llenya al foc i el fa més gran i més important. L'agenda mediàtia és estreta i especialitzada per la qual cosa tot el contingut que verse sobre el conflicte creat no serà ocupat per altres tipus de continguts de gestió per exemple. 

En definitiva, les emboscades de conflictualització són una trampa mortal si trobes els elements (un grup agressor i un grup agredit). Una jugada d'escacs dificil de resoldre. Potser la única manera de resoldre-la és convertir-la en una qüestió no ideològica sinó penal. Alguna cosa havíem d'aprendre de Rajoy. Si les respostes no són ideològiques i emocionals sinó racionals i judicials es trenca la polarització perquè els dos elements en lluita són un grup violent i la policia/jutges. Qualsevol altra opció que li done contingut ideològic al conflicte només visualitzarà un combat entre grups. I la narrativa humana de combat entre grups condueix a fugir. Si hi ha dos grups en combat els dos grups formen part del conflicte. D'inici ningú entrarà en matisos. És una narrativa bèlica inevitable. Un relat que forma part de l'ADN. El combat es basa en l'odi i és complicat discernir en una narrativa d'odi i més dificil encara és votar odi. 


El quinto penalty de Fernando Gómez Colomer

De pocos futbolistas se conocen tan bien los dos apellidos como de Fernando. Venía del mundial sub 20 de Rusia del 1985 cuando subió al primer equipo. La frialdad de Rusia congeló a Fernando. Resultaba tan frío que asustaba. Fernando Gómez fue el rey del futbol frío. 



Cuenta la leyenda que en algunos rincones de Mestalla todavía se oye la frase "Si Fernando fuera más rápido... " Si Fernando hubiera sido más rápido quizá no lo hubiéramos disfrutado tanto. Más de 500 partidos con la misma camiseta es uno de esos récords que el fútbol moderno solamente consigue con talonarios. Fernando era lento ¿y qué? Pero pinchaba los balones que caían del cielo en un solo toque. Armaba voleas estáticas que parecían ballet clásico. Lanzaba balones largos como un quarterback de fútbol americano que resuelve problemas de física en el epacio tiempo como un premio Nobel. Cuando todavía un pase largo no era rifar la pelota. Que tiempos aquellos.

Cuenta la leyenda que Fernando era puro cerebro. Pensaba los toques. Trotaba sin cesar leyendo el partido. Dicen que una vez alguien le vio esprintar. Yo no lo creo. ¿Para qué? No lo necesitaba. Llegaba antes que los demás a cualquier parte porque sabía donde quería ir. Fernando era ese capitan cuyo brazalete ensancha el brazo de quien lo lleva. El capitán educado y formado en la facultad de Económicas de Valencia que era una fábrica de liberales de ultracentro de mediados de los noventa.

Cuenta la leyenda que un día de Enero de 1992 Fernando quiso congelar las olimpiadas de Barcelona. Ese día fue quizá la mejor fotografía congelada de Fernando que permanece oculta en algun anuario de Dinámico. El Valencia visitaba el Camp Nou con una ventaja de 2-0 en Mestalla. Era la vuelta de octavos de final de la Copa del Rey en la época presilbidos al Rey. Ese 2-0 parecía una buena renta para atrincherarse bajo palos y aparcar el autobús. En el minuto 20 de la primera parte el Barça ya nos había metido tres. Fernando seguía frío. Inalterable. Con el gesto serio de siempre y la expresión comedida, casi científica. Una mente de calculadora.

Antes del descanso Lubo marca el gol de la esperanza. Estamos dentro de nuevo. Pero ya no vale la trinchera. Ahora hay que pelear a los puntos. No parece haber K.O. posible aunque con García de Loza, el condeduque del arbitraje, todo podía haber pasado. En el descanso Fernando trata de enfriar a sus compañeros.

Laudrup marca nada más empezar la segunda parte. Volvemos al precipicio. Estamos fuera hasta que Arroyo se aparece en un altar marcando en el 89 el 4-2. Pròrroga.

La pròrroga se convierte en uno de esos partidos locos que acaban en locura. Todo acaba en el pelotón de fusilamiento de una tanda de penaltys. Y Fernando sigue frío. Sempere le para el penalty a Nadal. Pero Fernando sigue frío.

Había pedido tirar el último. No lo dejo a elección de nadie. Dijo el último. No el tercero. No el primero. El último penalty. El quinto. Coge la pelota. La pone en el punto de penalty. Mira a la portería, mira a la escuadra, y la enchufa justo ahí.

El quinto penalty en el Camp Nou hizo pasar al Valencia a cuartos. Cualquiera que haya tirado un penalty sabe que tienes la tentación de pegar fuerte y asegurar que vaya dentro, de pegar de interior y asegurar que vaya a un lado. Lo que nadie te asegurarà jamás es que un penalty que se tira a la escuadra entrará por la escuadra. Solamente un jugador que aprendió del frío puede creer eso. Y solamente uno lo hizo. 

L'any que vaig voler ser Yomus

Les xarxes socials ens han obert una finestra a la ment dels altres. Els altres, com molt bé retratava Amenábar, són uns grans desconeguts. De vegades habitem la mateixa casa però vivim en moments i realitats diferents. Compartim un espai però no sabem qui som i les coses que passen ens semblen sorprenents o paranormals perquè no tenim un canal de percepció adequat.

L'any 1986 el València jugava a segona divisió. Mestalla -el Luis Casanova- va revifar gràcies a la fòrmula de sempre i la d'ara: esforç, sacrifici, treball i disciplina. De tots, també dels aficionats. Jo tenia 14 anys i ser del València no era fàcil. Havies de soportar la burla de madridistes i barcelonistes respecte al descens. Amb 14 anys ser fanàtic no era més que la única manera de ser. La meua habitació estava completament coberta de posters del València i encara continuava la recerca de nous.

Divendres a la nit feien un programa de debat que presentava Iñaki Gabilondo. Els grups ultres a la lliga espanyola sorgixen a principis dels 80. En aquell programa de TVE aparegueren els Ultra Sur, el Frente Atlético i Boixos Nois tots amb cares tapades per les seues bufandes. Cada equip estava armant el seu exèrcit. Era una manera de canalitzar les tribus urbanes que s'estaven gestant també en eixe moment com ara els rockers, heavys, punks, mods.... El València no tenia representació. Ultras Yomus s'havia creat fa pocs anys però l'equip estava en segona i Yomus encara no s'havia fet tan famós com ara.

La imatge que més recorde de l'època va ser Sanchez Torres tirant la seua camiseta als Yomus l'últim partit de la lliga del descens. La imatge no podia ser més metafòrica. Sanchez Torres era un hispanoholandes que no ocupava plaça d'estranger que havia vingut per uns mesos davant la desesperació d'un club que s'afonava. Era roín com ell sol però Yomus el va fer el seu ídol (potser pel convoi). Un friki per a un grup ultra de frikis. De fet el nom de Yomus no té cap sentit. És el fruit d'un personatge no massa acabat que anava pel fons nord en aquella època.

Amb quinze anys em deixaren anar a Mestalla a soles. Vaig comprar "el passe" de mitja temporada. I estava en General de Pie- Fondo Norte. I volia ser Yomus.

Jo no entenia el futbol com un espectacle passiu. Mai he entés res sense la implicació i el compromís. El futbol tampoc. I el València menys. No volia anar al futbol i mirar callat com passen les coses. Volia espentar, cridar, botar, disfressar-me. Era l'únic vici que tenia: el València.

A poc a poc m'anava acostant a la zona del fons nord on estaven els Yomus i en algún partit entrava per la seua porta. Veia com intentaven passar les bengales dins de bocates o dins de les botes per poder fer un tifo. Aquella època de Yomus era més intuitiva. És cert que l'anticatalanisme era un fet fonamental i d'orientació però hi havia gent tan diversa que no podia ser uniforme. Hi havia skins (que era la tribú urbana violenta o no) caps rapats amb bombers però hi havia gent de comarques, hi havia gent formada o formant-se.. bàsicament perquè no hi havia cap alternativa. Si volies animar només hi havia un lloc. No vull portar a equívocs. En realitat jo era un bon xic que volia jugar a ser dolent. Volia tindre un secret gamberro. De fet, amagava el meu mocador negre de Yomus cremat per una bengala a un calaix perquè no el veieren a casa. Jo no he sigut mai un Yomus però vaig estar suficientment a prop d'ells com per a no considerar-los "els altres".

Potser Rafa Lahuerta i el Tamama estaven per allí. Recorde alguns noms de mirar-los i admirar-los de lluny. Quan vaig arribar a la universitat encara portava la carpeta completament forrada amb fotos del València. En la línia en valencià de Dret això era molt sospitós.

El meu any de gresca futbolística va durar poc. En res me'n vaig anar al sector 27. La grada popular dels que no poden ni volen estar a Tribuna. Però dos vegades a l'any tornava a General de Pie Fondo Norte. El dia del Barça i el dia del Madrid. Bàsicament a construir una catarsi d'insults, crits, atacs d'ansietat col·lectiva, aplaudiments, cantics, banderes.... Era una orgia sensorial que te convertia en una part més d'un espectacle. Estaves subrmergit en una manera de mirar el futbol que era sentir-lo.

En aquella època ja es notava que la part nazi de Yomus xocava amb la part més convencionals dels aficionats que volien animar al seu equip sense més. Eixe grup alternatiu i civilitzat va donar lloc al  Gol Gran. La penya d'animació del València que va adoptar un discurs més pròxim, més civilitzat i menys ideològic. Feia pancartes en valencià, sabia d'història, es notava que hi havia discurs. I també animació. Els Yomus enfront o baix quan es va acabar la General de Pie es quedaven com un reducte de bèsties que van a al futbol sense interessar-se per res. Un grup de nazis que parasitava Mestalla per fer-se coneguts.

Diu Rafa Lahuerta a La Balada del bar Torino que se'n penedix d'haver portat el fenòmen ultra a València. Jo entenc el que vol dir Rafa però en aquella època potser molts només sabíem que la única manera de ser d'un equip es ser-ho tot, sense reserves. Eixe totalitarisme que emana de l'obsessió i la transversalitat en la teua vida. Alguns després ens gastarem els diners de la comunió comprant accions. Això també era fanatisme. Ser fanàtic era adherir-se a una idea com una mística de salvació. Però la raó va obrint-se camí amb el pas del temps i l'únic fanatisme que em queda és l'escepticisme.

Va haver un any que vaig voler ser Yomus perquè era una mirada col·lectiva disposada a un compromís absolut. No és tan diferent d'altres col·lectius que he compartit. Yomus va canalitzar les ganes d'una generació d'animar la tristesa de Mestalla però va perdre qualsevol sentit després de la formació de Gol Gran.
Un nom sense sentit per a una penya sense sentit que ara es dedica a fer política fora dels estadis. El València els va arraconar en un corner. Hiddink els va posar en evidència. Mestalla no té espai per a qui no s'estima el seu equip. Mestalla no té lloc per a qui taca el nom del club. En Mestalla no caben feixistes. El  València és una pàtria i totes les pàtries són dels pares. I pares hi ha de totes classes. El meu em va ensenyar d'on sóc i qui sóc. Tots cabem en Mestalla excepte els violents. Per sort, només va haver un any que vaig voler ser Yomus.

España entre la enfermedad del futuro y la enfermedad del pasado

El independentismo catalán ha enfermado de futuro. Han construido un futuro idílico e imaginario que persiguen huyendo de su presente a una velocidad completamente desbordada. El nacionalismo castellano ha enfermado de pasado volviendo a los dogmas imperiales, la imposición y el desapego. Así es imposible construir un presente en positivo. 



Para rebatir los delirios independentistas alguien pone en Barcelona a Manolo Escobar en el balcón a toda voz. En la carcel de Soto del Real donde están los Jordis alguien hace lo mismo para intentar "molestar" a los independentistas catalanes. Ninguno de ellos se da cuenta de la metáfora con la que está trabajando. Manolo Escobar es el ícono de una época, la dulcificación patriótica y folkórica de una epoca fúnebre y terrible para la convivencia de las gentes en España. No tengo nada en contra de Manolo Escobar, de hecho me recuerda mucho a mi abuelo y eso no deja de ser agradable pero no es el símbolo de la España moderna que podría atraer a un público catalán que todavía no se ha fanatizado. Manolo Escobar no es la idea. Quizá lo sea Vetusta Morla o Love of Lesbian que precisamente son catalanes y tienen letras preciosas en castellano que se insertan en el rabioso presente de la diversidad y complejidad de las sociedades occidentales del siglo XXI. Manolo Escobar es una simplificación antigua. Ni siquiera Vintage. Vieja. Antigua. Usar el retrovisor nunca es una buena manera de hacer política. La política se hace siempre desde el presente. A veces es así de triste porque impide ver el horizonte. Pero la política se basa en mirar siempre donde pones el siguiente paso.

En Catalunya mientras tanto hacen el cuento de la lechera económico. Todavía no he visto ni un solo estudio económico riguroso que convenza de la mejora. Ojo, no de la viabilidad (claro que una nación catalana es viable), sino de la conveniencia, oportunidad y beneficio de ser un estado independiente. Mientras tanto prometen la vida eterna, la eterna juventud, la convivencia lingüística pacífica, construyen una legitimidad alegal desde la ilegalidad de un pleno vergonzoso del Parlament. Y lo hacen a una velocidad desproporcionada. Cualquier proces de construcción nacional lleva décadas pero algunos quieren aprovechar la inercia del gran impulso del golpe del PP a un Estatut aprobado y consensuado para cabalgar a lomos de una revolución que nunca acabaría. Un incoformismo patológico de la CUP que ha inundado las calles que seran siempre suyas. Siempre. Como si algo fuera para siempre. Catalunya no se reconoce en España y para eso ha construido un espejito mágico que siempre le dice que es la más bella de todo el reino.

Nadie parece vivir en el presente. Sin embargo, interpretar adecuadamente la pulsión social del presente es la mejor manera de ganar unas elecciones. Lo hizo Suarez, lo hizo González, lo hizo Aznar, lo hizo Zapatero. El único que no ha pulsado nunca bien el presente del país es Rajoy. Rajoy y Puigdemont no son elementos simétricos como nos muetran las noticias. Rajoy tiene que pensar por el todo mientras Puigdemont se puede permitir el lujo de pensar por la parte. Rajoy está obligado a generar pegamento para todo el estado. Pero Rajoy nunca ha sabido analizar la realidad española. Simplemente no se presenta al examen porque no necesita aprobarlo. No comparece. Habla solo. Sin preguntas. Las preguntas generan dudas y él es un hombre de certezas.

El ascenso de Ciudadanos y Podemos haría pensar a cualquiera sobre las grietas sociales que hay que rellenar con pegamento político. Alguien debería pensar en el presente. Los equidistantes de ahora son quizá los únicos que entienden un presente continuo. Liberar a España de su pasado. Bajar la fiebre de futuro de Catalunya para entrar un espacio de diálogo sobre el presente. Construir una España moderna con nuevos cimientos sin la libertad vigilada del 78. No puede ser tan dificil volver a repensar las reglas de convivencia si lo hicieron gentes que tenían heridas de guerra en el cuerpo y en la memoria. El presente debe ser serenidad y análisis, templanza y lentitud pero movimiento constante. No puede ser tan dificil. 

Hi ha oxígen per a Demòcrates Valencians?

Demòcrates Valencians és l'enèssim intent de construir una força política de valencianisme moderat. Amb anterioritat hi ha hagut insignes predecessors com ara el PNPV de Francesc de Paula Burguera que -en el seu context- intentava constuir un nacionalisme valencià de tall moderat i liberal. També ho va ser l'última etapa d'Unió Valenciana amb Hèctor Villalba i Fermin Artagoitia que es van sublevar contra la seua pròpia identitat primigènia. Els intents sempre han estat ahí però no han passat (com en el cas d'Units per València) del testimoni polític de la seua existència. Tenen el mèrit, però, d'haver mantingut encesa una flama sense que arribara a apagar-se mai. 


Dins de les identitats que conviuen a l' Estat Espanyol gallecs i valencians compartim una anomalia politològica: nacionalisme i esquerra van de la mà. Això no passa ni amb el nacionalisme castellà, ni amb el català ni amb el basc que tenen opcions d'esquerra, centre i dreta per sentir-se còmodes votant d'acord a la seua identitat.

Demòcrates Valencians, tanmateix naix amb certes especificitats que cal nomenar perquè poden configurar una finestra d'oportunitat molt important per a l'electorat valencià.

La primera qüestió és hi ha oxígen per a Demòcrates Valencians? S'entén que oxígen electoral que no polític. Espai politic en tenen però, tenen espai electoral? Crec que les últimes circumstàncies polítiques fan que Demòcrates tinga una oportunitat única en la història política valenciana. Ho argumente amb les següents raons:


  • El nacionalisme valencià d'esquerres (Bloc) ha difuminat enormement la seua marca. Els dos vectors polítics que el fan nàixer són l'esquerra i el nacionalisme. Pel que fa a l'esquerra està molt clarament assenyalat, de fet, està tan marcat que distorsiona per excés de soroll. Tots els equalitzadors de l'esquerra estan a màxim volum i això no fa mai una bona sintonia. Pel que fa al vector nacionalista, malgrat que internament veuen l'èxit de Compromís com a un èxit propi del nacionalisme això no resistix cap anàlisi. El valor afegit de Compromís l'aporta Iniciativa mentre el Bloc ha posat la mà d'obra. D'alguna manera Compromís és una franquícia on el disseny i la plantilla no són dels mateixos. Davant d'eixa situació de falta de consistència pròpia d'una marca valenciana identitària Demòcrates pot tindre una oportunitat. 
  • Demòcrates té especificitats i novetats. La primera és que no naix exclusivament amb un caràcter capitalí. Els seus referents estàn lluny de València. De fet, el seu secretari general és de Castelló i el seu cognom és Mira. Només això ja incrementa la curiositat per un moviment d'este tipus. Mira és un ex Bloc de Castelló i a Castelló les coses dels valencians es miren amb molta més naturalitat que no a València que viu immersa en un autoodi constant. La resta de referents importants (per ara) són de comarques. Això marca un naixement desconcentrat que val la pena tindre en compte. 
  • La baixada del llistó electoral al 3%. Els qui tradicionalment han defensat baixar el llistó electoral al 3% ara s'enfronten a un dilema ben important. D'un costat obriràn la possibilitat d'entrada a l'extrema dreta i a l'extrema esquerra. Si no ho fan incompliràn la seua paraula mantinguda durant dècades. Eixa baixada fa possible alguna sorpresa tot i que la lluita electoral per fer sobreviure un moviment valencianista sempre està i estarà a la província d'Alacant. 
  • La situació a Catalunya. Tot el procés creuarà la política valenciana. El procés d'estigmatització de Compromís només acaba de començar. L'associacó CUP-Compromís serà el gran "frame" per a PP i Ciudadanos. L'estigmatització amb violència que farà servir l'ultra dreta contra Compromís deixa un espai lliure de conflicte per a Demòcrates. És molt trist, 0erò és així. En eixe context Demòcrates haurà de saber desfer-se de l'eix  que marca Catalunya per centrar-se en oferir propostes netament valencianes. El procés és una amenaça però també una oportunitat en termes DAFO. És molt dificil perquè a Catalunya ja no es juga una partida identitària o ètnica sinó una partida democràtica a nivell europeu (ingovernabilitat d'una Europa amb "massa" nacions). 
  • Quadres. El més dificil que té una força política que naix no és trobar una èlit dirigent conscienciada i formada (mirem Podemos). El repte més important és trobar quadres intermitjos que puguen traslladar de manera capil·lar el missatge i adaptar-lo a cada persona i a cada poble. El municipalisme és imprescindible per constuir una força política. Cal trobar complicitats a cada poble i això és ben complicat però no impossible. En eixe camí és molt important trobar gent pròxima a un valencianisme intuitiu als pobles i un valencianisme urbà a les ciutats. 
  • El centre. L'espai que oferix i busca Demòcrates és un espai de centre. Esta és una altra anomalia hispànica. Mai no queda clar què és el centre. Ciudadanos ha fet algun intent però és evident que no és centrista en tots els eixos. En l'eix identitari és un partit ultraespanyol, no ho pot evitar, va en el seu ADN. No és gens fàcil situar-se en el centre en la major part dels eixos però ara és més fàcil que mai per la polarització total de posicions. Estàn deixant un gran espai obert al mig que ara sembla no rendible però en un curt termini serà l'espai que aportarà les solucions. Per a Demòcrates situar-se al centre suposarà acceptar un autonomisme avançat més que no un nacionalisme estricte. També suposarà situar-se en un espai sòcioliberal característic del capitalisme nòrdic amb vectors socials importants però també liberals en macroeconomia (los Nuevos Moderados de Borgen). Veurem com vol inserir-se dins del vector ambiental que serà definitiu en les dos pròximes dècades i finalment caldrà comprovar com naveguen en les formes i els lideratges personals. La comunicació en l'era de les xarxes socials obliga a mantindre una serenitat i una prudència que l'ambient no acompanya. 

En definitiva, Demòcrates té una oportunitat. L'espai de centre (el que va del 4 al 7 esquerra dreta) ocupa un 70% de l'electorat. Les persones que diuen ser tant valencianes com espanyoles, més valencianes que espanyoles i només espanyoles arriben a un 40% de l'electorat. Els mitjans de comunicació haurien de promocionar les ideologies de calma en un moment tan fulgurant. I els lideratges són suficientment interessants. Ara bé, dificil i complicat ho tenen perquè en època de mudança tot el que tens és esperança. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com