Cuando quedábamos los viernes....

Ustedes no lo saben per tras una cortina de micrófonos se esconde un spa del pensamiento. Antes de que la función empezara el telón ya se había subido. Acudía cada semana a beber un poco de conversaciones en las nubes. Abría la puerta con un abracadabra mágico que me identificaba "soy Carles" y sabía que arriba encontraba mi mejor terapia para los locos de la reflexión.

Cada viernes quedábamos. Y la gente no lo sabe pero escondíamos nuestros mejores pensamientos porque no podíamos evitarlo. A veces frente al micro resumiamos las conversaciones de fuera. El tiempo es un límite ilógico. Decidimos que los galgos no eran podencos, que los angeles eran pansexuales y que el mundo tiene remedio pero no lo sabe.

Quedábamos cuando llovía en el corazón de cualquiera de los tres. Quedábamos cuando el pensamiento había pasado por una ola de calor. Quedábamos invitando al viento y a la marea. Siempre quedábamos. Era como el ancla que te permite alejarte de la orilla sin perderte.

En todos estos años que quedábamos hemos subido a las montañas más altas de nuestras vidas, hemos caminado por rios de lágrimas, hemos mirado al horizonte con los ojos cerrados, hemos dormido al aire libre de la opinión pública. Expuestos voluntariamente al escarnio de la opinión de quien no te conoce.

Cuando quedábamos yo cometía errores. Tengo tendencia a llevar en la mochila los argumentos más originales que no siempre son los mejores. Será porque los otros ya los decían otros. Si a alguien le parecí soberbio fue porque los argumentos se me agolpaban en la cabeza mientras miraba el reloj que me guillotinaba las ideas. Si interrumpí demasiado fue por pura impaciencia, mi peor defecto. Por si era posible encabalgar argumentaciones. Me disculpo por ser demasiadas veces demasiado yo cuando quedábamos los viernes y un micrófono verde me dejaba hablar al aire.

No cuento los cumpleaños para no mirar al futuro de frente. Así que no sé cuántos años estuvimos quedando. Recuerdo vagamente huellas imborrables. Pronto argumentar mirando a los ojos será una constumbre nostálgica que Quico, Palmira y yo recordaremos con una sonrisa. Con Palmira aprendí a ser yo. Con Quico aprendí a ser él. El diálogo nos fue cambiando hasta mimetizarnos y acabábamos estando de acuerdo en estar en desacuerdo.

Cuando quedábamos los viernes el micro se cerraba en punto pero la puerta tardaba en cerrarse. Nuestos codos seguían intentando convencernos de que hablar es gratis pero cuesta mucho. 
Fue aquella época, cuando quedábamos los viernes, que intentamos hacer reir pero nos quedaba muy serio y volvemos a lo solemne de los himnos dialécticos. Al final es verdad; los que se pelean se quieren.

Si un día volvemos a quedar los viernes llevaré una cantimplora llena con las emociones que me regaló Quico y las lecciones que me dió Palmira de aceptación, adaptación y orgullo de ser uno mismo. El último viernes me compré un traje de autoestima que estaba de rebajas. No pude despedirme del todo. Es mejor así. Las despedidas son un adiós y yo solamente podía decir hasta siempre. 

És més que Catalunya

El model autoritari imperant a Espanya intenta visibilitzar la qüestió del referèndum en un marc de qüestió exclusivament legal. Han interpretat possiblement que el final d'ETA es va aconseguir seguint la seua estratègia judicial, penitenciària i policial estricta. Ments curtes però majoritàries. Per a les ments conservadores l'ordre establert és fonamental i la cohesió del grup és primordial perquè són ments poregoses respecte a la disidència i la diversitat. Ser autoritari és la seua manera de superar la por. 



A pesar d'això per a qualsevol ment inquieta, curiosa i oberta és ja evident que estes setmanes no ens estem jugant una mera qüestió de respecte a la llei. Les lleis no són més que convencions que les persones adoptem per ordenar la nostra convivència i usar els diners comuns en benefici de la comunitat. Per tant, les lleis estan al servei de la convivència i només són útils quan ajuden a presevar-la. Usar la llei contra la convivència és una estratègia terrible perquè resta legitimitat a la llei. Pensar que la llei usada en contra de la gent facilitarà que la gent s'acomode a la llei no té cap constància històrica sinò histèrica. 

L'independentisme català és fruit de la seua època. Si aconseguim destapar per un moment el fenòmen estrictament identitari que és l'altre marc que ens oferixen vorem com el "Front Català" -especialment la seua part dreta- està molt interessat en convertir la desobediència en un fenòmen ètnic. I això és una altra simplificació. Les simplificacions són la columna vertebral de la informació urgent que ens ofega estos dies. 

Catalunya hui és més que Catalunya. Ha destapat a tot el món com la ultradreta espanyola és fratricida, imperial i dominadora en termes hispànics. Ha situat en el mapa el conflicte nord-sud que subjau als nostres temps. Ha visibilitzat la tutela franquista del procés constituent del 78 que ara es manifesta en "una llei eterna", un fins ací heu arribat i un "vais a ser españoles por mis cojones". Ha confirmat que les èlits dirigents a Espanya i a Catalunya són èlits extractives i corruptes. Ha posat la llum sobre un sistema judicial amb ideologia concreta, conservadora, rígida i maximalista. Ha posat en valor la ignorància d'un president que malparla el castellà davant persones que fan rodes de premsa en quatre idiomes. Ha il·luminat la zona fosca de la violència invisible exercida contra els catalans durant dècades. Ha posat de manifest la improvisació constant típicament espanyola amb vaixells de dibuixos animats que alberguen un exèrcit legal d'ocupació en un país sense incidents. El tema de Catalunya ha permés saber com la polícia treballa en el clavegueram per influir en la política. Catalunya ha fet emergir una ràbia i una fúria desconegudes en la gent del nostre voltant. Catlalunya ha evidenciat moltes maneres d'entendre la democràcia i ha situat l'espanyola en una democràcia low cost. Catalunya ens fa arribar fotos de fiscals al servei del govern, policies "incautant-se" d'urnes, jutges investigant alcaldes per signar un manifest, reunions prohibides, escorcolls a joves buscant drogues que en realitat eren webs. 

En definitiva, Catalunya ha fet emergir una Espanya de la que qualsevol persona imparcial voldria independitzar-se. Catalunya és més que Catalunya. 

Castigar als catalans

Ara li diuen catalanofòbia però això ja tenia un nom abans que els de la meseta el descobriren. L'anticatalanisme es va inventar a València. Si algú sap d'això és un valencià o millor tots els valencians. 


Emergeixen entre la boira de la rabiosa actualitat els dos models ideològics en estat pur. El pare estricte, el Deu castigador de l'Antic Testament davant el pare dialogant i el nou Deu del Nou Testament. Esparta i Atenes en una lluita històrica infinita. El pare dialogant vol parlar amb Catalunya però el pare estricte vol fer-li un escarment. No pensa tolerar tanta insolència mentre Catalunya estiga en sa casa. 

Espanya ha de castigar als catalans perquè s'han portat malament, perquè volen trencar el grup, volen eixir-se'n del ramat. La metàfora de l'ovella negra, Caín. Les històries que interioritzem són els ritus amb els quals pensarem. Els catalans han pecat de traició. Volen viure la seua pròpia història. I això no es pot permetre. S'han de quedar. Obligatòriament. Fins que entenguen la obligació de ser espanyol d'una manera concreta. 

Espanya és tan estranya que els seus ultranacionalistes no odien altres països. Odien els seus conciutadans. El seus veïns. L'odi a Catalunya és fins i tot superior a qualsevol altra nació odiosa per al nacionalisme espanyol. Ni França, ni Holanda, ni Anglaterra. Ni Cuba, ni Puerto Rico. Un bon espanyol ha d'odiar bé, odiar altres espanyols, siguen bascos i sobretot ha de saber odiar catalans. Per ser un bon ultranacioanlista espanyol has de ser bàsicament anticatalanista. Una immersió freudiana que només les nacions amb imperis decaiguts entenen. 

Catalunya s'ha de quedar perque sí. Perquè ha desafiat Espanya. No hi ha cap altra raó que donar-li el seu merescut a qui es rebel·la. Catalunya ha de ser castigada a quedar-se a Espanya. És irrelevant si estàn a gust o no. És irrelevant si volen estar o no. Han de ser castigats i humiliats per atrevir-se a trencar el gregarisme. I això en el mediterrani de Serrat és pecat capital. 

Espanya serà eixa nació que té empresonat tot un poble. Mai no sabrem si estan a Espanya per la seua pròpia voluntat o per la força de la llei. Per imperatiu legal. 

Sempre teua. Anàlisi de la campanya de promoció del valencià de la Generalitat Valencia

La Generalitat ha presentat una nova campanya per promocionar l'ús del valencià especialment "entre els valecianocallants". La inversió de diners en eixa campanya ha sigut de 2,3 milions d'euros que no és moco de pavo. 



De moment respecte a eixa campanya tenim tres informacions. El cost, la distribució i el contingut d'un spot publicitari que ja s'ha socialitzat en xarxes. El cost no ha sigut desgranat per tant de moment només podem analitzar l'spot i la actualitzada i sofisticada fòrmula dels influcencers. Com que la comunicacio persuassiva ideològica, en este cas institucional és la meua passió m'he permés fer alguns apunts.

El spot publicitari ens presenta un conjunt de primers plans de cares (fonamentalment) i altres parts del cos de diverses persones. barrejats amb un intermitent pla d'un cor en brut amb un text (no subtítol) que visibilitza les paraules que xixiuegen dos veus en off d'home i dona.

Anem per parts. Primer el que es veu i després el que es diu.

  • L'aparició d'un cor anatòmic directe i brut entenc que és una metàfora visual de com la llengua està a dintre de les persones i com està de vida (batec intens). Ara bé, em resulta dificil d'entendre per què eixe extrem anatomisme que no s'ha intentat rebaixar amb altres formes de presentació. 
  • Els plans de parts de persones (mai no surt una persona sencera) semblen intentar provocar intimitat, complicitat, afecte i sentiments. Tanmateix la no aparició de cares completes ni de persones completes dificulta enormement la identificació plena. 
  • Hi ha sobrecàrrega de metàfores visuals i textuals per a un text divulgatiu. Si hom veu l'anunci sense veu en off no podria saber quin és el tema. Pel que fa al text si no es donara la pista del final tampoc ho sabria. En un text divulgatiu institucional el llenguatge poètic és millor dossificar-lo per a no generar desconcert o sobrecàrrega en aquelles persones de menor nivell intel·lectual. 
  • Pràcticament tot l'anunci té una base anatòmica i parcial on la interacción entre persones no es produeix a nivell oral sinó a nivell tàctil. És coherent amb el conjunt de poesia institucional però crec que s'hauria d'insistir que l'abstracció o el sentit figurat en llenguatge divulgatiu deixa a molt gent fora. L'acte de comunicació lingüístic més important -i que sembla que perseguix la campanya- és prestigiar la comunicacío oral. Tanmateix no hi ha cap interacció oral en tot l'anunci, de fet no hi ha ni persones completes. Només trobem dos veus en off que van dient un sèrie de frases sense interacció acció-reacció. 
  • El muntatge i l'enfocament abarateix enormement la producció ja que no hi ha so intradiegètic (dins d'escena) i no hi ha escenaris. Per tant, estem parlant d'una producció que hauria de ser de baix pressupost cosa que contrasta amb la xifra que s'ha publicat en premsa. 

Respecte al que es diu: 
  • L'anunci presenta la llengua en primera persona. La personificació és un bon recurs persuassiu ja que passa del terreny abstracte al concret. 
  • La sobrecàrrega de sentits figurats també es produix a nivell textual. "Construiré milt ponts per estar amb tu". Tanmateix cal parar atenció al fet que es la pròpia personificació de la llengua qui adopta una actitud resignada. La resignació és una petjada emocional contrària a l'activació i el dinamisme perquè se situa en el terreny de la passivitat. Les construccions sintàctiques de passivitat són presents a tot l'anunci. 
  • En cap moment es menciona el nom de la llengua. Es fa servir l'expressió "la teua llengua" Per tant, podria ser un anunci sobre el castellà en valencià o sobre l'anglés en valencià. Sobre qualsevol llengua. Per què no es produix l'explicitació? No ho entenc massa bé ja que el nom "valencià" té una acceptació molt àmplia entre els valencians. 
  • M'agradaria que pararem un poc d'atenció a l'expressió "encara que no m'escoltes o que fins i tot m'oblides, no m'importa". No entraré a analitzar quina frase li toca a cada veu i rol masculí i femení perquè ja seria filar molt prim però aquesta frase em sembla poc adequada per incentivar l'ús d'una llengua. No sembla la més engrescadora. 
  • Respecte a la titulació. Si no m'equivoque és una arial. A mi personalment l'arial no em sembla una bona elecció perquè és una lletra massa comuna i que surt per defecte. D'eixa manera sembla que els títols els ha fet un "aficionat" una persona no professional. El contrast no és suficient per aconseguir una bona legibilitat en dispositius mòbils i la grandària també sembla insuficient per llegir-ne fàcilment (especialment a partir dels 40) Però crec que el més important és la ubicació. S'ha optat per una ubicació dalt-esquerra. La nostra percepció de lectoescritura en pantalles és precisament eixa per la qual cosa llegir és el primer que fem en l'anunci. Com que la lectura no és fàcil per falta de legitibilitat és complicat digerir el conjunt poètic textual visual. Una praxi que crec poc aconsellable en un missatge de persuassió on només disposes de 30 segons i sense televisió (només xarxes socials). 
  • L'escala cromàtica negre/blanc és una escala freda. Si el que es vol és induir al dinamisme l'escala cromàtica hauria de ser amb més temperatura. 

Ens queda parlar de la campanya de socialització. La premsa diu que "per primera vegada s'han usat 28 influencers". Això deu ser una rèplica de la nota de propaganda de la institució ja que anys arrere persones com Jorge Martinez Aspar o Genovés el pilotari han sigut els influencers triats per a l'ocasió. Esta nova modalitat de socialització com és tan novedosa convé analitzar-la amb molt de detall. 

De moment no han dit qui són els influencers. Només que són 28. Per tant, hem de reflexionar en abstracte sobre les noves tendències del "managerisme" i les xarxes socials. En una campanya divulgativa de caràcter perssuassiu la decisió més important és el target i encetar la coherència amb el target. Sembla el que target tancat són els "valencianocallants" és a dir aquelles persones que parlen valencià en privat però no en públic per simplificar. El target ampli és tota la població sensible al tema lingüístic. Per tant, a l'hora de triar els influencers necessaris no es pot acudir a una qüestió merament quantitativa (quants followers tens) perquè ja sabem com és de fàcil comprar followers o aconseguir-los de bades amb un spam constant. La dada més significativa és tindre capacitat d'influència en el target triat. En este cas és  una qüestió lingüística. Convindria saber molt bé quins han sigut els criteris del casting ja que la inversió de diners és molt gran. 
De moment, només poden valorar l'opció per un lideratge breu. Vint-i-huit influencers per a milions de valencians no són molts. Una altra opció podria haver sigut optar per la creació d'un conjunt ampli de voluntaris (2000? 5000?) amb activitat alta i determinats criteris de selecció per oferir una base més àmplia. Però este segon sistema permet controlar menys el missatge i això a un polític li fa molta por. 

Finalment cal parlar del control d'agenda. És el moment per llançar una campanya per la llengua enmig del terratrèmol català? No sols per la qüestió de l'anticatalanisme sinó també per tindre un poc de visibililitat enmig d'un tsunami informatiu que ho contamina tot. 

En política, com en el tenis, hi ha una cosa definitva. Controlar els errors no forçats. 

Boig per tu. La meua història d'amor amb Catalunya.

La meua història d'amor amb Catalunya va començar amb el Barça. Odiant al Barça. Tenint l'enveja a un club que era més que un club. Que tenia una escola on els nanos aprenien a jugar al futbol mentre estudiaven. Eixe era el meu somni. Odiar al Barça però estar a La Masia. Així va començar la meua admiració d'amor i odi davant Catalunya enmig d'una Batalla de València. Odiant al Barça per gestionar bé els diners i endur-se a Roberto mentre el meu equip ni tenia escola, ni era més que un club ni gestionava bé els diners. Però era el meu. Vaig triar patir per a sempre.



Catalunya entrava a casa per TV3. El model de televisió que jo desitjava per al nou Canal 9 del meu COU. Mirava cada dijous el Mikimoto com qui mira un sermó setmanal a mig camí entre el sarcasme i l'absurd. Allí vaig conèixer Quim Monzó, l'escriptor que em va ajudar a recuperar l'amor per la lectura amb contes curts de nivell superior. Va ser l'any que vaig tornar a llegir.

Internet va aparèixer primer que res a través de l'Spotnik. El programa de música de TV3 que t'oferia l'oportunitat d'escoltar una música alternativa i diferent que no posaven a Los 40. Jo era ñoño però alternatiu amb Gossos, Els Pets, Sopa de Cabra o Lax'n'busto. Catalunya era la meua opció alternativa en un panorama valencià que es quedava massa curt, massa obvi, massa fàcil. Catalunya era l'opció dificil per a un valencià. La primera foto que em vaig descarregar d'Internet va ser de la web de TV3 per a fer una revista en valencià en una població castellanoparlant com el Port de Sagunt.

Triar valencià a la universitat era una manera d'ajuntar-me amb un conjunt de persones que miràvem i llegíem coses semblants. I allí vaig conèixer Sau. Sau venia el concert de benvinguda de la universitat. M'havien passat una cinta amb unes quantes cançons i em vaig comprar El més gran dels pecadors i em vaig enamorar per sempre. Sau era com jo. Compromés però tendre. Destructiu però idealista. Utòpic però realista. Amb Sau em vaig fer objector de consciència perquè no havia nascut per ser militar. Amb Sau vaig estudiar el superior de valencià. Assaborint les s sonores i rectificant les horribles vocals tancades de l'accent català oriental.

Quan va morir Carles Sabater la meua vida va canviar. Jo vaig decidir canviar-la. Segurament havia plorat abans però mai tant com aquell 13 de febrer. Anys després vaig tonar a fer-ho mirant el musical Boig per tu a Barcelona i recordant tots els somnis que han quedat pel camí.

La meua història d'amor amb Catalunya continua amb La Caixa. La que va ser la millor Caixa d'Estalvis d'Espanya que no solament em permetia guanyar-me la vida sinó pressumir de fer-ho en una entitat amb vocació social, culta i compromesa amb la llengua. Per a mi suposava un orgull poder dir que treballava en una banca inclusiva, pròxima, amable, prudent, discreta i confiable on les coses es feien d'una altra manera. Catalunya sempre va ser l'alternativa complexa però amable de supervivència en una Comunidad Valenciana neutra i panxaplenista que jo volia convertir en un País Valencià.

Després va arribar la política i el meu convergentisme. És cert. Probablement em vaig equivocar triant a qui admirava per falta de perspectiva. Però CiU i Pujol en aquella època simbolitzaven una serietat i un rigor que trobava a faltar en la politica valenciana. A la política valenciana li faltava sobrietat, serietat, introspecció, rigor, solemnitat, calma, diàleg. I vaig projectar tot això erròniament sobre Catalunya. Sempre Catalunya. Catalunya oferia alternatives d'esquerra a dreta mentre al meu país tots havíem d'estar en el mateix paraigües.

Molts dels meus llaços amb Catalunya s'han anat trencant al llarg dels anys. He perdut enamoraments però he guanyat en respecte i complicitat. Com els amors que es fan madurs. He vist també la seua cara egocèntrica i narcisista, com de vegades utilitza als valencians al seu favor faltant-nos al respecte, i ara amb el seu hipernacionalisme que navega entre el fanatisme, l'atzucac de la falta d'alternatives i la determinació d'un camí propi amb velocitat pròpia.

A esta part del món als qui escriuen estes coses ens hi diuen catalanistes. I això ho consideren un insult. Durant molts anys he negat ser catalanista per això. Jo sóc valencià i valencianista. No puc ser altra cosa. M'han dibuixat així que diria Roger Rabbit. Però supose que ha arribat el moment de reconèixer que ser catalanista per a mi era la millor manera de dir-me culte, intel·ligent i capaç de vore alternatives més enllà d'una coent Espanya que mai no ha acabat d'agradar-me però a la que em sent unit com aquell que desitja salvar l'Àlamo.

En un moment en el qual tot el món pensa en binari i només hi ha zeros i uns jo volia recordar-te que hi ha gent que t'estima dins d'Espanya i fora de Catalunya. Tinc la sensació que si te'n vas totes eixes coses es predràn com llàgrimes en la pluja. I sé que no és veritat perquè no marxeu enlloc que siga massa lluny per no anar-hi. Però ens quedem molt a soles en un estat que ofega a qui destaca. Sense Catalunya Espanya és més àrida i dificil. Per això des del respecte de reconèixer qualsevol decisió que vulgues prendre només puc escriure en la terra humida, servil i acabat que continue boig per tu.




¿Per què el Port de Sagunt té dret a decidir?

El Port de Sagunt ha tingut al llarg de la història diversos intents de segregació respecte al municipi de Sagunt. Els últims dos -ja en democràcia- han aconseguit mobilitzar milers de persones a favor de constituir un municipi propi. 




A pesar que el tema de la segregació em produeix ja una considerable fatiga intel·lectual crec que és molt interessant contraposar-lo amb el tema de Catalunya. ¿Quan un col·lectiu de persones té dret a decidir sobre la seua organització administrativa?

Resulta molt curiós observar les reaccions d'uns i altres respecte als dos temes. Hi ha saguntins partidaris del dret d'autodeterminació del País Valencià i Catalunya que voten i argumenten en contra de la segregació del Port de Sagunt però també hi ha segregacionistes fanàtics que estàn completament en contra del referèndum català. Jo ja avance la meua posició: estic a favor de les dos consultes.

Un poc d'història.

Fer una reflexió sobre les bases del present ens obliga a anar cap al passat. A les eleccions de 1999 es presenten dos opcions segregacionistes. Les dos opcions segregacionistes són la CIPS partidària d'un referèndum i Iniciativa Porteña partidària d'una segregació unilateral. La CIPS desapareix del mapa en eixes eleccions però abans va passar alguna cosa important.
Després de la moció de censura del 1997, la Unitat del Poble Valencià governa amb el PP i amb la CIPS (un partit local d'orientació clarament portenquista) i el nivell de sintonia és important, especialment entre CIPS i UPV (que passaria a ser Bloc Nacionalista). El nivell de sintonia era tal que semblava com si s'hagueren distribuït el municipi. En aquella època el referèndum en particular i la segregació en general no es veien de la mateixa manera pels nacionalistes valencians. De fet, el regidor de la UPV Francesc Agües havia escrit un article fent referència a la divisió del municipi on no amagava que la divisió del municipi (no la segregació) podia ser -ben plantejada- una proposta de futur. El problema va ser que l'electorat del Port va optar per IP i aquella entente cordiale es va anar per l'aire quan el candidat electe del Bloc va dir que "el Port havia optat per l'opció més bèstia". Des d'aquell moment tot va ser diferent. Segregacionistes i nacionalistes es van declarar odi etern i van ser enemics acèrrims. Tanmateix, com hem dit no sempre va ser ser així i no tenia per què ser-ho.

Un poc de normativa.

No hi ha cap norma prevista que facilite el dret d'autodeterminació de Catalunya, és a dir, que el marc legal de la República Catalana se l'ha d'inventar. El dret de segregació tenia i té una normativa. No era massa clara perquè estava plena de conceptes jurídics indeterminats però n'hi havia una normativa. El dret de segregació es pot exercir per dos vies. La primera era la via politica. Un acord del Ple de l'Ajuntament de Sagunt haguera bastat. L'altra via era social, una segregació unilateral a base de replegar les firmes de la majória de la població del Port de Sagunt i demostrar complir una sèrie de requisits legals com ara la viabilitat econòmica dels dos nuclis resultants o la no reducció de serveis. El segregacionisme va fer dos intents. En els dos va replegar una enorme quanitat de firmes (no entre en si eren majoria o no) però en la demostració dels requisits va patinar. Va patinar perquè en eixa demostració era determinant la proposta territorial. I les propostes territorials dels segregacionistes sempre han sigut considerades com a vexatòries per part de Sagunt. A més de vexatòries -afegixc jo- també dificultaven molt l'expedient, especialment els càlculs necessaris.
Siga com siga estem davant de fenòmens diferents però amb semblances.

Les semblances entre el Port i Catalunya. 

Els saguntins tenen una visió patrimonial del municipi. Pensen que els pertany i que, per tant, una segregació seria una espècie de "robatori". L'argument es infantil però funciona. I funciona igualment per a tota eixa gent que diu que Catalunya és d'Espanya. És la mateixa concepció patrimonial en els dos casos.

En els dos casos hi ha una voluntat manifesta, sostinguda, organitzada, àmplia i transversal d'un conjunt de persones. El segregacionisme inclou persones de diverses ideologies, l'independentisme també. La voluntat d'eixes persones està organitzada politicament i socialment en els dos casos. I eixa voluntat no és fruit d'un moment concret sinó que ha sigut sostinguda durant molt de temps.

Per tant, en els dos casos crec que hi ha un dret abstracte a decidir sobre el seu futur.

Els dos casos tenen problemes legals per a votar. Des de l'unionisme saguntí es diu que no és l'Ajuntament qui decidix sobre l'expedient i que un ajuntament només pot convocar un referèndum per a decidir sobre coses que són de la seua competència. És cert, però també és cert que sí que es de la seua competència donar el vist-i-plau o no a un expedient. I també és cert que una petició del Ple podria incoar un experident de segregació. Per tant, això es pot votar. Des de l'unionisme espanyol es diu que vulnera la Constitució i és cert, però també es pot canviar la Constitució i fins i tot recòrrer els seus límits per poder fer una consulta popular.


Qui podria votar? 

És també molt curiós que els saguntins i els espanyols no entenen per què no poden intervindre en la decisió de Catalunya i el Port de Sagunt. Básicament perquè hom té dret a decidir sobre el seu futur però no sobre el futur d'uns altres. A més en els dos casos es fàcil determinar qui és el subjecte polític consultat. En el tema de la segregació es dificil fixar una ratlla però és molt fàcil saber qui pot votar i qui no. És complicat saber on comença i acaba el Port però és fàcil saber on acaben i comencen els habitants del Port de Sagunt.


I per què no es vota al Port de Sagunt? 

Bàsicament per dos motius, el primer motiu és la negativa rotunda de l'unionisme saguntí a parlar del tema. En això també s'assembla a l'espanyolisme centralista. Però també perquè el segregacionisme va optar per l'estratègia de la segregació unilateral i només quan es van tombar els dos expedients va optar per demanar votacions.

Finalment i com que supose que el tema estarà candent i algú pot tindre temptació d'utilitzar este post en contra d'algú altre concloure dient que certament els dos col·lectius tenen -per a mi- dret a votar però que en els dos casos crec que la millor opció seria votar NO. I en ambdos casos per les mateixes raons: la ratio costos beneficis no paga la pena i les qüestions sentimentals (som un poble o una nació) es poden considerar al marge d'una determinada divisió administrativa. Sóc més racionalista que cap altra cosa i crec que un col·lectiu s'ha de dotar d'una arquitectura administrativa que maximitze els beneficis i minimitze els costos. La resta de coses es poden parlar i resoldre sense trencar el marc normatiu perquè no abandonen el terreny de l'emotivitat o identitat.
Tal com vaig explicar en el "manifest interdependentista" hi ha quatre instàncies administratives que s'ha de repartir les competències. Hi ha una que és local, altra europea, altra estatal. A l'altra digueu-li regional, departamental, cantonal, autonòmica o nacional. Tant me fa, és una qüestió de repartir competències per a oferir més gastant menys.















¿Per a què servirà la rebel·lió catalana?

El llibre d'Antonio Baños La rebelión catalana està basat a la idea de que la qüestió catalana ha sigut sempre útil per a Espanya perquè l'ha fet evolucionar i modernitzar-se. Mentrestant, a la meseta consideren "el problema catalán" como un problema que s'ha de solucionar d'una vegada per totes, un problema amb una solució concreta i definitiva. La mentalitat conservadora necessita una certa estabilitat perquè li resulta molt complicat treballar en entorns inestables o imprevisibles. 




Hi haurà un 2-O. La vida seguirà i ni la qüestió catalana estarà resolta ni hi haurà independència. El dia 1-O hi haurà algunes paperetes, algunes urnes, alguns vots però cap partidari del dret d'autodeterminació convindrà en què això siga un referèndum vàlid i amb garànties. La Llei de Transitorietat és paper banyat.

Per això, un exercici important seria saber quin serà el resultat de l'1-O no en termes quantitatius sinó en termes qualitatius. Quantitativament guanyarà el SÍ, això és evident, bàsicament perquè són els únics motivats i creients en "el procés". Però qualitativament la guerra és més bruta i més amagada.

El front independentista ha construït una estratègia de desobediència civil pacífica de manual. En el llibre de Gene Sharp "Métodos de acción no violenta"  hi apareixen pràcticament tots els trucs que està fent servir el moviment separatista (fins i tot la foto regalant flors a la Guardia Civil). Alguns han tingut més èxit que d'altres. Per tant, convé analitzar-los per saber quin serà el panorama qualitatiu quan s'escampe la boira que ara no ens deixa ni mirar.


  • Complicitat internacional. És el primer gran fracàs del moviment independentista. A pesar que ara ja es comencen a visualitzar acceptacions pragmàtiques Catalunya no ha trobat aliats. Més enllà de Julian Assange o alguna declaració de Barufakis, les paraules de Yunker no suposen un suport o una complicitat. I això que han fet servir totes les estratègies a les que tenien abast. Guardiola ha fet d'ambaixador internacional, el Barça i el Camp Nou d'altaveu al món, l'anglés ha sigut una llengua habitual (el francés ocasionalment). Tanmateix la posició internacional ha sigut la de no acabar de creure que el procés anava de veres. Una cosa que també ha passat a Espanya i fins i tot pense que a Catalunya. 
  • Missió clara. Un altre fracàs independentista. A hores d'ara no sabem si volen votar o volen la independència directa. La confussió permanent entre objectius ha sigut una nota predominant. Ara mateix i d'una forma propiciada per l'independentisme els únics que tenen veu són els partidaris de la independència i els negadors de la votació. Aquelles persones -com jo- que creuen en el dret a votar i farien campanya per un NO no tenen una opinió ni pública ni publicada. El canvi i la confussió de missió sempre és un problema per a qualsevol moviment ideològic. A més, la confussió de la finalitat (Estos catalans què volen exactament?) ha rodejat tot el procés fins al punt que molta de la gent manté una actitud intel·lectual-lúdica respecte al procés com un joc de pòquer on aconseguir avantatges respecte a la resta d'autonomies i la indepedència és el comodí. La diferència entre partidaris de la independència i del referèndum és una idea de com es produeix eixe joc. 
  • Garanties. No cal dir que el moviment independentista ha fracassat absolutament en el seu sistema de garanties. No ja per la repressió legalista del règim de Rajoy sinó per la pròpia construcció del sistema legal alternatiu d'orientació independentista. Per a construir un país nou no val la meïtat més un dels catalans. No es pot construir un país completament dividit. Això és trencar una societat. No es pot tramitar una llei tan important a l'assalt. No es pot malversar la legalitat per construir una nova legalitat. La legitimitat és important en un procés d'autodeterminació. No es pot votar sense una fidelitat al resultat. Ningú no sap ni com ni qui comptarà els vots. No hi ha vigilants de totes les tendències per a l'escrutini. No es pot votar amb paperetes d'impressora. 
Estos són els grans fracassos de l'independentisme. Tanmateix ja estan tenint alguns grans èxits que van en la líniea de la possible utilitat per a Espanya de la penúltima rebel·lió catalana. 
  • Suposa una superació del 15-M perquè ja compta amb ressó institucional. El 15-M va ser una rebel·lió de carrer, individual col·lectivitzada però no va comptar amb suport institucional. La Rebel·lió catalana sí que ha comptat amb institucions. Si pensem en termes espanyols evitant la bifurcació identitària hi ha un conjunt d'espanyols en absoluta desobediència respecte al govern central. Per tant, la rebel·lió catalana és un pas més i un pas avançat en el procés de canvi a Espanya. Una nova pantalla de la Spanish Revolution que com qualsevol altra rebel·lió intenta trencar les costures de l'actual estatu quo. 
  • Visibilitza la democràcia de baixa qualitat com a interpretació dominant de la Constitució del 78. El text era suficientment ampli com per oferir diferents alternatives, però la democràcia espanyola s'ha desenvolupat en la clau de llibertat vigilada amb la qual va nàixer. Els poders fàctics del règim tenien una visió restrictiva i limitada del concepte democràtic que l'Espanya plurinacional (o perifèrica) ha superat. El procés està deixant molt visibles certs espais d'intrasigència com la restricció de la llibertat d'expressió o la repressió policial de les idees polítiques. Per tant, estratègicament el dia dos sabrem que el Govern actual es troba còmode amb les restriccions democràtiques i l'ús de la força que li atribueixen les lleis. Subratlle l'expressió "es troba còmode".
  • Senta les bases per a una correlació de forces diferents de cara al futur. La qüestió catalana és un nou eix ideològic assentat. Si a Catalunya no es perden els nervis a última hora veurem imatges de repressió com policies segrestant urnes i impedint votar una votació que en cap cas conduiria enlloc. Una falta d'habilitat política enorme. Les inhabilitatcions crearan màrtirs i víctimes en persones estimades a cada poble. Les adhesions als processos penals polítics seràn innombrables i el PP quedarà finalment estigmatitzat fora del marc de pensament liberal com un partit repressor. Això farà que el seu nucli dur estiga content perquè té un pensament autoritari però justificarà un front "reformista" que és precisament el pegament que cal entre les forces alternatives al vell règim corrupte Popular. Fins ara una força política que s'acostara a l'independentisme acabava estigmatitzada però eixa etiqueta es pegarà la volta molt prompte. Si el PP es decanta per usar la força la cosa serà encara més evident. 

El dia 2 la vida continua. Catalunya serà més independentista sense independència i sense referèndum. El PP serà un partit més autoritari. El sistema judicial espanyol tindrà un problema greu que serà jutjar idees i intentar guanyar una lluita de legitimitats (just el marc que més convé a l'independentisme) i la solució vindrà del silenci actual. Ara només criden els fanàtics dels dos costats. Molt prompte les mirades aniràn cap al centre. El silenci haurà de parlar.




Pantallas individuales e hijos terroristas

Parece que la sorpresa ha sido la nota predominante respecto a los autores del atentado de Barcelona. Los vecinos hablan de jóvenes plenamente integrados e incluso sus familias no podían imaginar que eso fuera posible. En ese momento me surgió una pregunta ¿puede un padre no enterarse de que su hijo es terrorista? ¿Por qué? ¿Cómo?  



Es indudable que las tendencias ideológicas de los hijos trasciende la mera herencia política o religiosa pero la situación requiere un análisis más allá de la sorpresa. 

La distancia generacional ha existido siempre. El fenómeno adyacente a la modernidad líquida es la segregación generacional e incluso la fractura generacional. En esta fractura generacional influye mucho la fractura digital y para mi un fenómeno que está pasando desapercibido: el paso de la pantalla compartida a la pantalla individual. 

En mi infancia y en mi casa había una sola pantalla. Era una pantalla compartida. A veces se distribuía en usos según los tramos horarios. Así los dibujos eran de 15,30 a 16,00 y después empezaba la película y previamente había un telediario. La pantalla era compartida. Eso quería decir que los adultos accedían (no tenían más remedio) a contenidos infantiles y los niños accedíamos (cuando nos dejaban) a contenidos adultos. Además los creativos se las debían ingeniar para hacer lo que se llamaban programas familiares como 1,2,3. Compartir un relato y una narrativa, un ritmo y un prisma es más importante de lo que parece. Constituye un mecanismo de comunicación interpersonal y de creación de agenda mediática. De alguna manera todos teníamos temas comunes sobre los que hablar y las maneras de mirar eran parecidas. Los padres se enteraban y controlaban los contenidos de los hijos y los hijos accedían a un aprendizaje vicario por imitación según contenidos parecidos a los que veían sus padres. Es decir, que un padre y un hijo podían hablar con un mismo lenguaje y de temas semejantes. Un padre te podía mostar su música y tú le podías mostrar la tuya porque solamente había un tocadiscos en la casa. 

La pantalla se fue individualizando con la aparición de las televisiones en las habitaciones y las cocinas. Aún así, la gramática visual seguía siendo una gramática más o menos común aunque segmentada. Es decir, para un adulto era fácil acceder a contenidos de jóvenes y todos los jóvenes tenían denominadores comunes de contenido. Veíamos lo mismo, de la misma manera para hablar de temas parecidos. No entraremos hoy en lo que supone todo eso de control del pensamiento. 

La diversidad de pantallas individuales e incluso el fenómeno multipantalla tan frecuente hoy en día ha hecho saltar en añicos todo el andamiaje de la pantalla compartida. Cada miembro de la familia puede convivir pero vivir realidades mediáticas diferentes. Cada pantalla es un mundo autoelegido y no compartido y cómodo. Un mundo en el que es fácil reforzar creencias limitadoras o esparcir mensajes sectáreos. 

El fenómeno actúa en dos vertientes. Por  un lado aisla socialmente. La pantalla individual te permite estar en permanente contacto con aquellas personas con las que quieres estar en contacto y rechazar aquellas con las que no. Lo vemos cada día con los adolescentes que pasan de los adultos y prefieren mirar la pantalla que es donde están sus amigos. Además la pantalla individual actúa de foco iluminando una cueva. Realmente solamente ves aquello que la pantalla individual te enseña. Y no ves nada más.  

En esa situación que un imán aparezca y te convenza de un atentado no es más que la más trágica y extrema de las experiencias porque la pantalla individual tiene consecuencias en la vida diaria. Y que el padre no se entere entra dentro de la dinámica social de aislamiento e individualismo de la que la pantalla individual no es más que una pantalla más, nunca mejor dicho. Los Youtubers se han convertido en los nuevos amigos de nuestros hijos y los están educando más que nosotros, la capacidad de influencia intergenacional ha desaparecido a favor de la capacidad de influencia intrageneracional. 

Miramos pantallas diferentes y por eso vivimos realidades diferentes. La pantalla son unas gafas que convierten a los demás en avatares de sí mismos. Gente ajena que puede ser desposeída de su humanidad. Como el parabrisas de una furgoneta se parece a la pantalla de un videojouego violento.

Un adulto ya no está obligado a ver la misma pantalla que su hijo y su hijo no quiere ver la misma pantalla que el padre. Padre e hijo viven realidades diferentes aunque convivan en el mismo espacio. Incomunicación de destrucción masiva cuando el fanatismo anda suelto en el nuevo salvaje oeste. La pantalla guarda secretos fáciles de descifrar. Pero solamente cuando otra persona mira la misma pantalla que tú. Entonces eres transparente. 

¿És ético llevar a una persona enferma a un programa de televisión para divertirse?

Anoche en First Dates participó una persona que revestía un conjunto de características que la podrían ubicar en alguno de los trastornos de la mente. El espectáculo fue lógicamente mayor al comprobar los cambios de opinión e incluso de estado de ánimo que se producían durante el programa. Su comportamiento distaba mucho del de un concursante de First Dates y el programa era consciente de que desde el primer momento había elementos para pensar que faltaban dosis de equilibrio en el comportamiento de esa persona. 



El éxito de los realities se basa en el casting como el de cualquier narración. Los personajes lo son todo. La guionización de los realities se está sofisticando. El primero en caer fue el pionero,  Gran Hermano, donde se pudo empezar a experimentar con perfiles psicológicos extremos al saber cuáles eran los que daban más juego (son sobre todo l@s dependientes emocionales y l@s narcisistas). Después vinieron los demás. Unos pensarán que es una manera de mejorar el "formato" ya que si se trata de un espectáculo hay que intentar ofertar aquellos especímenes que mejores resultados puedan ofrecer. Al fin y al cabo son personas que venden su intimidad y su dignidad por dinero así que no debe haber ni reproches ni remordimientos. 

Lo cierto es que los formatos se van sofisticando de tal manera que están ya en el perímetro de la ética profesional (si eso existe todavía). Un formato de reality es más exitoso cuánto más extremo es el comportamiento, cuánto más estrafalario es el personaje. Pero lo que está ocurriendo hoy en día va un punto más allá. 

Mujeres y hombres y viceversa apura el perímetro del trastorno de conducta narcisista. Eso no constituye una patología (o sí, depende). De hecho se puede ser narcisista y presidente de los Estados Unidos por elección popular. Sin embargo, el siguiente formato, que es Cámbiame, sí que aprovecha deliberadamente problemas de autoestima y diversos trastornos de la personalidad o enfermedades del estado de ánimo. El más frecuente es la depresión. 

Los trastornos de la personalidad y las enfermedades que afectan a la mente van a crecer en los próximos años. Los avances de la medicina son veloces, eficaces e intensos en lo que concierne al cuerpo pero la mente y sobre todo los trastornos anínimicos y de personalidad no parecen una prioridad. Y la deriva utilitarista de crueldad que ya manifiesta la generación Youtuber parece indicar que estos fenómenos de debilidad como la depresión, la ansiedad, Asperger o incluso Alzheimer pueden ser usados como espectáculo para las masas. En el Alzheimer, por ejempolo, hay una etapa de desinhibición sexual que podría ser carne de espectáculo para la audiencia. La depresión es un enfermedad en la que es fácil obtener lágrimas y vender esperanza, condescendencia y ánimo. Recuerden aquel formato de tarde de la ahora presentadora de Telecinco donde se pedía limosna a la gente en directo. Aquello era una patología social. ¿Pararán con las patologías individuales? 

No estoy en contra de la visibilización y aparición de las enfermedades y trastornos de la personalidad. Muy al contrario. Creo que lo que está haciendo Sheldon Cooper por las personas con Asperger es impagable. Creo que lo que hacen las series danesas (Borgen, The Legacy o Bron) por visibilizar los trastornos anímicos y de personalidad también es impagable. Visibilizar este tipo de trastornos, disfunciones, diferencias o patologías permite que esas personas sientan que existen y que forman parte de la diversidad o incluso del itinerario vital de cualquier persona. Pero son personajes de ficción y eso es un elemento muy diferencial. 

Anoche me dí cuenta de que por la audiencia seremos capaces de exponer a una persona con fases de Alzheimer, a una persona bipolar, a una persona con trastorno ansiosodepresivo. Sin duda lo haremos con una persona con bulimia o anorexia como ya lo hacemos con las personas con obesidad (programas de adelgazamiento). Actualmente ya hay formatos que se aprovechan de las adicciones como Chapuzas estéticas o Mi extraña adicción. Son formatos norteamericanos pero pronto serán adaptados a la manera española. Seremos capaces de todo porque queremos divertirnos hasta morir. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com