Una finestra d'oportunitat per a Demòcrates

Ja he dit en altres ocasions que una força política té més força com més política és. I el major valor afegit de Demòcrates és la seua ubicació central en un moment de polarització on les estridències tenen molta visibilitat. Ara els pols concentren l'atenció mediàtica però quan les paperetes cauen les coses solen ser molt diferents.

Desconec els recursos econòmics amb els quals compta Demòcrates per afrontar el seu itinerari polític. Són un element fonamental però hui en dia es pot fer proselitisme de forma barata si es té creativitat i imaginació. Per tant, si es tenen esdevenen un avantatge i si no es tenen no resulten un obstacle insalvable. L'element primordial hui en dia són les persones que integren el projecte (el casting) i el guió o narrativa política per construir un relat nou, alternatiu i diferenciat. I això no costa diners. Escampar-ho probablement sí.



Demòcrates té una oportunitat molt important i molt interessant d'observar i seguir per moltes i diverses raons.


  • És un nou intent de trencar amb una anomalia històrica de no tindre valencianisme de centre o fins i tot de dretes. El vincle de valencianisme i esquerra és un axioma erroni que dificulta molt l'enteniment del conjunt de la política identitària. El comunitarisme o identitarisme (nacionalisme en la seua forma més coneguda)  es basa -entre molts altres- en vectors com ara la tradició, la història i una certa mística patriòtica que solen ser marcs bàsics de la política conservadora. Quan eixos marcs se situen en l'esquerra semblen transplantats i requerixen moltes explicacions. 
  • És el primer intent des de la transició de fer-ho des de posicionaments d'herència fusteriana de conciliació. Hèctor Villalba ho va intentar en les darreries d'Unió Valenciana i també després Units per València va ser un intent més modest que sempre acabava per caure en els tics del pack blaver com ara l'anticatalanisme obsessiu i l'anarquia ortogràfica. Són les dos potes d'un evident complex d'inferioritat respecte a un altre territori. Prestar-li massa atenció a Catalunya és sempre un problema polític per als valencians. En la transició ho va intentar Francesc de Paula Burguera amb el PNPV i també la Unió Democràtica del País Valencià però he de confessar que crec que en la transició és possible trobar antecedents quasi de qualsevol moviment ideològic perquè la hipermobilització política va donar lloc a una disgregació enorme. 
  • No és un partit nascut de i per a la Ciutat de València. Fins ara estàvem acostumats a que tot el valencianisme moderat, centrista o dretà girara sobre l'eix de la capital. Un mínim repàs de la composició de Democràtes trenca amb eixa idea trobant presències rellevants de les comarques més valencianistes. No és un partit de capital i probablement la capital i els nuclis urbans en general siguen el seu primer i major repte, però com a punt de partida tindre un partit desconcentrat és una molt bona qualitat per a un partit valencianista. 
  • La cojuntura política pot ser molt favorable. Per primera vegada és possible que la tanca electoral estiga en el 3%. Això pot permetre a una força política extraparlamentària somniar amb la sorpresa. La baixada de la barrera eletoral sent important no és la part més important de la cojuntura. La part més important és el posicionament de cada partit i la interacció actual que obre una finestra d'oportunitat realment magnífica per a un partit com Demòcrates. 
    • El Partit Popular pateix un procés d'albiolització evident. Acorralat per la corrupció, sense una proposta política estatal que no siga resistir, actúa a la defensiva intentant recuperar zones de confort de la dreta valenciana fetes per a un públic fanàtic o de vot dur. L'estratègia del PP és demanar el vot per evitar la catalanització dels valencians. Un perill, si més no, fantasma que segurament hi ha molta gent que es vol creure però amb eixa estratègia és dificil abordar el centre polític que és on està la major part de votants. Quan el PP ha guanyat espais ha sigut per elaborar un missatge triomfalista i xovinista. La glòria -obtenir-la i oferir-la- sembla ser un placebo electoral que funciona molt bé amb els valencians. En tot cas, un PP trist i obsessiu temàticament és una albiolització com un piano. 
    • Ciudadanos és el substitut necessari del PP i per això haurà de fer un viatge cap a la dreta molt agressiu des del punt de vista identitari. En la resta de vectors podrà ser reformista i regeneracionista i molt liberal en economia. Però haurà de fer propostes molt nacionalistes espanyoles i molt recentralitzadores si vol superar al PP. Precisament eixa lluita per l'hegemonia de la dreta deixa al descobert el flanc central. Ciudadanos, de moment, representa una classe urbana emergent amb codis polítics d'una certa modernor que no es qüestiona les bases del sistema econòmic. Però a la Comunitat Valenciana no ha sabut trobar un enganxe social valencià. No hi ha link territorial. D'alguna manera no hi ha Ciutadans valencians, però una franquícia de Ciudadanos que té un punt de venda obert a la nostra autonomia. Tot això fa que realment el centre valencià no tinga una competència massa ferotge. És relativament fàcil anar fent. 
    • El PSOE és un partit sotmés a la por. Viu permanentment amb la inseguretat de tindre minada l'autoestima. La major part de les coses les fa perquè les altres alternatives els hi feien més por. No atrevir-se en lo polític permet resistir però mai crèixer. El PSOE valencià té un perfil neutre basat en la gestió aproblemàtica i asintomàtica (ni se nota, ni se mueve, ni traspasa). Això permet mantindre el nivell de rebuig baix però no augmenta el nivell d'adhesió. Sense creativitat política no hi ha avanç i el PSOE està atorat per mil espasses que fan que qualsevol moviment siga perillós. Si Demòcrates aconsegueix situar-se dins de l'ideari del centre progressista amb propostes reformistes i regeneracionistes però sense generar rebuig en el món progressista pot trobar-se amb molts vots experimentals i alternatius que vindrien del món socialista. 
    • Compromís va molt bé governant però té un problema greu d'equalització i distorsió que val la pena analitzar en un article més llarg. Bàsicament Compromís és un grup de música que mai no sonoritza abans de tocar i després sona molt desequilibrat perquè tots els instruments volen ser protagonistes durant totes les cançons. A més, Compromís està replegant tot el nivell de rebuig del treball de govern i en canvi dubte que estiga replegant tot el nivell d'adhesió de les coses -moltes- que s'estàn fent bé. Amb Compromís sorgeix una dissociació cognitiva. D'una banda s'observa el famós efecte de la moquetització, és a dir, com actuen amb força de govern i vocació de centralitat amb una eficaç gestió i treball diaris. Però per una altra banda se li apeguen tots els excessos i errors, tota la càrrega ideològica de l'acció de govern se li assigna a Compromís. D'alguna manera els encerts es reparteixen però les errades són totes per a Compromís. Podemos viu al marge. És precisament eixa excessiva càrrega ideològica ansiosa i maximalista la que permet tindre una finestra d'oportunitat de Demòcrates si aconsegueix bastir unes propostes madures i prudents basades en el treball, el rigor i el trellat. I sobre tot una oferta de pactabilitat útil. 
    • Podemos s'ha instal·lat amb goig a la radicalitat. Podemos ha passat de ser el partit que no era "ni de izquierdas ni de derechas" a presentar un projecte que combina les ocurrències polítiques amb les propostes de fons d'una manera un poc desordenada i amb contraprogramació interna. Per les raons que siguen és el partit amb més nivell de rebuig i per tant qualsevol partit que s'acoste a Podemos acabarà esguitat de rebuig. Situat a un extrem del tauler té la maniobrabilitat curta i la pactabilitat justeta per superar la seua habitual supèrbia política de l'esquerra radical clàssica. A Espanya ha trobat un sostre electoral claríssim que tot i ser molt alt i contribuir al pluripartidisme  -tan necessari- és inconsistent per configurar-se com alternativa de govern. Podemos és el partit que més aconsegueix mobilitzar l'electorat de qualsevol altre partit. I no tinc clar que siga capaç de mobilitzar el seu quan la tormenta siga perfecta. 
  • Demòcrates té els avantatges de la marca blanca. Té un preu (barrera d'entrada) baix i la seua expectativa de qualitat és que siga funcional i pràctic. Les marques blanques en política funcionen com una idealització d'enamorament. Tot allò que desconeguem de l'altra part de la relació política ho emplenem amb coses positives. Com que encara no han governat tot són paraules i la poesia política pot funcionar molt bé durant cert temps. Un altre avantatge de ser marca blanca política és que ningú se n'ocupa de tu. Tots els competidors del mercat estàn pendents de les altres marques potents. La praxi més habitual i recomanable sol ser minusvalorar la marca blanca que no es considera competència i si algú et fa cas i et menciona això fa augmentar la notorietat. La notoriteta en els inicis de qualsevol producte és un dels favors més grans que et poden fer. Ningú no compra allò que no coneix. Podemos i Ciudadanos han viscut uns pocs anys de marca blanca i ho han sabut aprofitar fins que el blanc va desapareixent a base de decisions i posicionaments. Però és freqüent que l'electorat vote novetat especialment quan la novetat encara no té un alt nivell de rebuig o radicalitat. 
  • També parlàvem de la interacció política o efecte Borgen. En un entorn pluripartidista de dos pols estancs i sense interconnexió la presència d'un partit frontissa que entrene el diàleg i -sobretot- la paciència multiplica el valor d'un partit com ara Demòcrates. Hi ha grans possibilitats que el pack PP-Ciudadanos empate amb el pack PSOE-Compromís i serà molt determinant fer calculs perquè amb pocs escons es pot ser molt decisiu. Demòcrates pot presentar-se precisament com el garant per evitar el segrest podemita i la radicalitat del Pacte del Botànic. Això pot ajudar molt a relaxar l'ansietat i la distorsió de Compromís. Tot i que està per vore quin serà el grau de cohesió de Compromís seria absurd pensar que una ferramenta tan important per al canvi social com és governar siga desaprofitada per Iniciativa, Verds i Bloc. En tot cas com ara es veu amb el Partit Nacionalista Basc o Coalició Canària es pot ser molt menut i molt important. 

Demòcrates és la novetat més important de la política valenciana. No és nova política però és política nova. La nova política ha demostrat envellir molt prompte. Esperem que la política nova aporte novetats a un panorama polític que exigeix centralitat, calma, prudència, diàleg, consens, convivència i trellat. Molt de trellat. 



copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com