Sanchez, el gran Cyrano de la política.

L'aparició de l'esquerra cuqui, gauche divine o esquerra posmaterialista és el gran forat negre ideològic del progressisme. Per ahí desapareixen principis, confusions, opressions, jerarquies, igualtats, cohesions i tot acaba pintat amb brotxa grossa. 

El PSOE ha sigut sempre el gran Cyrano de la política a Espanya. Una gran pedrera de poesia ideològica que acabava per ser l'amant estèril d'una societat necessitada d'esperança. El PSOE té una enorme facilitat per gestionar el posmaterialisme de les èlits progressistes i convertir-se en el furgó útil que replega sempre el últims runners de l'esquerra política.

Excel·lents paraules però fets i jerarquies de prioritats qüestionables. L'esquerra cuqui assenta el seu gran cul sobre l'autoafirmació i el reconeixement. En canvi la seguretat personal, seguretat econòmica i la cohesió social que impliquen canvis de model productiu, d'estructura fiscal i de política econòmica acaben en el racó de l'escritori de les coses pendents. Afrontar-les suposa afrontar la realitat. La realitat de quadrar per exemple ingressos i gastos sense entrar en una espiral de dèficit etern. O la realitat d'acceptar que la immigració és un problema en termes culturals i sociològics (no econòmics). O la realitat de tindre vora un 50% de desocupats que no tenen cap formació.

L'estratègia de Sanchez és un arma de distracció massiva. Sap que l'esquerra cuqui no es definix per la seua voluntat de revertir el status quo econòmic sinó més prompte per obtindre un virtue signalling o màscara de virtut que els permetra obtindre una bona classificació en el premi al progressista de l'any.

Més que de cortines de fum parlarem d'estors de fum. Totes qüestions posmaterialistes com ara la religió, el gènere, la república, la memòria històrica, el canvi d'hora, la prostitució, les drogues i qui sap si el veganisme o els bous. Totes qüestions amb baixos costos econòmics i relatius alts rendiments polítics en el nou exèrcit de Social Justice Warriors de Twitter. La millor estratègia inversora: invertir poc i replegar molt.
En canvi parlarem poc de transició ecològica, de frau fiscal, de salari indirecte (sanitat i educació), de sostenibilitat de les pensions. Si més no parlarem només quan siga absolutament necessari. No, millor quan siga absolutament imprescindible.

No és que l'esquerra no tinga persones brillants en termes materialistes és que eixe tema l'esquerra cuqui ja el té resolt i preferixen ser influencers d'immigració virtuosa o instagramers de feminisme elitista.

L'estratègia serà la de crear una línia paral·lela que mai arribe a tocar-se entre una política socioliberal compatible amb PNB i PdCAT i una esquerra posmoderna d'autorrealització seductora de Podemos o ERC. El vot de Compromís sol estar sempre d'oferta.

Una estratègia intel·lingentíssima perquè amb el marge de maniobra de qualsevol govern actual és probablement la única possible i que manté el poble amb serenitat sense adonar-se que és només una granota en un poal bollint. Bollint literalment per un canvi climàtic que somriu mentre nosaltres parlem de les nostres coses. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com