La guerra de les banderes o com la visibilitat simbòlica crea autoestima col·lectiva

Ja fa cosa d'una setmana que s'ha intensificat i diversificat la guerra simbòlica sobre l'espai públic. 

Si fem un recorregut urgent i panoràmic, l'esquerra sempre ha tingut una certa obsessió pel domini del carrer, la quantitat de les convocatòries i el concepte "poble" i "gent". Per això, la manifestació i la pancarta són els animals de la cova d'Altamira de la comunicació social esquerrana. Dominar l'espai públic era la manera de proporcionar autoestima col·lectiva al grup (ara se'n diu empoderar) independentment de que també era la manera de gestionar i dominar les voluntats per pur efecte gregarista i emocional. 

Siga com siga, la visibilitat en l'espai públic se situava dins dels límits de la normalitat fins que va aparèixer la patologia social (intensitat, freqüència i duració) de la comunicació política sobiranista. L'omnipresència de la senyera va començar a ser un element comú a tot el territori català. Després va vindre l'estelada i finalment el llaç groc. Eixe tipus de comunicació partia de la idea de l'efecte espill: aquella persona que veu un símbol propi situat en espais de poder és més probable que se puga sentir empoderat.

Paral·lelament -o correlativament- la resta de l'Estat seguia també l'estela de l'ocupació dels espais públics institucionals amb missatges ideològics. Així vam començar a aparèixer als ajuntaments del canvi una espècie de nova decoració institucional que excedia els límits de la regulació per a parasitar l'aura de poder del propi espai.

Ha passat amb tot tipus de símbols: republicans, feministes, refugiats... La qüestió és per a què una causa siga important, a més de ser justa, havia d'ocupar un espai preferent en algun espai que li atorgara estatus de prioritat.

Cal distingir en termes de comunicació social (i ideològica) les diferències entre l'espai públic i l'espai institucional. L'espai públic és de tots (carrers, places, rodones, muntanyes) però l'espai institucional no és de ningú. Faig esta distinció perquè no em sembla el mateix posar un llaç groc en un ajuntament que en una muntanya o la platja. En un dels dos espais només té accés a la decisió aquell que ostenta el poder i quan algú ostenta el poder i la representació de tot el món ha de ser extremadament escrupulós amb eixa gestió de la majoria i de la minoria.
Siga com siga ens podríem perdre en la distinció entre causes de drets humans i per tant universals i justes i causes no considerades universals ni justes. A l'efecte del debat actual tant se val quina opinó subjectiva es tinga de cada causa: la qüestió és que ocupar l'espai públic i dominar-lo ha passat a ser una prioritat ideològica per a demostrar el domini del conflicte de poder.

En la última setmana la guerra s'ha fet més intensa perquè l'habitual decoració de les façanes de l'esquerra amb pancartes feministes, LGTBI i wellcome refugees s'ha vist retirada dels espais institucionals. Semblava que ho anava a ser per una certa austeritat decorativa basada en la legalitat però finalment ha sigut simplement substituïda per un altre afany totalitzador. A hores d'ara en l'Ajuntament de Madrid no hi ha una sino dos banderes espanyoles. La que regula la llei i una ben gran (el tamany importa en comunicació) imposada pel nacionalcatolicisme de Vox.

En termes de comunicació social s'ha produït una evolució poc reflexionada. Espanya era un espai d'ocupació pública però no privada, és a dir, que intentava situar els símbols polítics en terra de ningú/tots com ara les parets, el mobiliari urbà. Primer Euskadi i després Catalunya van generalitzar el símbol privat que ja s'havia usat per molts moviments socials (per exemple la pancarta individual de Salvem el Botànic valencià). La presència del símbol polític privat creixia en balcons autosimbòlics trencant la tradició de la ideologia com un àmbit discret o secret que provenia de la clandestinitat del franquisme. Ara molta gent semblava voler identificar-se plenament amb la seua causa sense por a res. D'alguna manera una irreverència orgullosa. L'antagònic no deixa de comprar el joc de qui dispara primer i així el nacionalisme castellanista comprava la idea i intentava millorar-la amb més banderes als balcons.

Mentrestant, després del 2015 l'aparició del populisme d'esquerres va decidir tornar a abandonar l'àmbit privat i el públic per a "okupar" la decoració institucional. Així apareixien a molts ajuntaments pancartes en les façanes pintades amb esprai sobre un llençol de dubtós gust decoratiu però legimitades en les causes que reflectien. La qüestió, des d'un punt de vista abstracte, era que les façanes dels Ajuntaments no s'havien convertit en un espai d'expressió lliure perquè no tot el món tenia accés a instal·lar la seua causa en la façana. El pacte de legalitat que suposa la normativa sobre símbols sembla que no ens recorda que segurament este debat ja es va tindre fa temps i es va pactar que la neutralitat austera institucional era la millor delimitació de la prudència i la contenció emocional per donar pas a una paraula i racionalitat sotmesa a la pau sensorial.

Ara ja tot això és simplement un empastre. L'emocionalització del discurs és el conductor del carruatge del Ben-Hur de la polarització. La perspectiva no és entendre l'adversari sino aniquiliar l'enemic en forma de símbol. Així tots els moviments han considerat que retirar pancartes de centres institucionals era menysprear les causes justes que visibilitzaven: com si la pancarta fora una consignació pressupostària o una oficina d'atenció. La batalla simbòlica visual per damunt de la batalla política real. Res millor que un símbol per a començar una lluita. Res millor que una paraula per a començar una negociació. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com