Vaga feminista: entre la comunicació i la propaganda.

Introducció
El moviment feminista és un gran exemple de com dominar la creació d'agenda mediàtica i ideologica. De fet ha aconseguit hegemonitzar l’agenda mediàtica en diversos temes com ara: la pròpia vaga feminista, la violència de gènere o casos mediàtics com ara el de Juana Rivas o la Manada.

Este èxit de creació i control d’agenda mediàtica fins i tot arriba al domini del prime time en quasi totes les cadenes de televisió i ràdio. La sensibilització mediàtica és tan alta que els casos de violència de gènere fa temps que han abandonat l’apartat de successos per a entrar en portada. La seua estratègia política i comunicativa pot servir com a referent d’èxit en comunicació social i també com a banc de proves de laboratori d’una comunicació massiva, desconcentrada i descentralitzada. Potser en estos moments no hi ha cap altra estratègia de comunicació bottom-up que siga millor espai d’examen de comunicació social. Esta estratègia comunicativa ha conduit al moviment feminista espanyol, a més a més, a situar-se dins de l’avantguarda mundial del moviment feminista. Cal assenyalar com a molt important la velocitat d’adaptació d’un moviment que fa dos dècades estava lluny dels moviments feministes del nord d’Europa i ara se stiua quasi al mateix nivell en termes socials (no institucionals). Possiblement la vaga feminista de 8M de 2019 siga el punt àlgid del moviment donat que han sorgit ja els primers relats antagonistes amb força i també el fenomen de la desinterpretació que analitzarem més tard. Transversalitat i segmentació estructurada. Des del punt de vista comunicatiu també és molt important analitzar la vaga feminista del 2019 perquè potser el moment de canvi cap a l’estructuració/dispersió. Fins a Març de 2019 el moviment feminista ha sigut un moviment unitari i cohesionat. La vaga de 2019 ha marcat el punt d’inflexió cap a la dispersió/estructuració del missatge i això farà canviar l’anàlisi comunicativa perquè canvia la comunicació transversal per la comunicació de nínxol segmentat de mercat. Això pot fer retornar el moviment feminista al biaix esquerra-progressista. Per tant, la comunicació pot passar a convertir-se en “les” comunicacions i els valors transversals poden deixar lloc per a valors de segment. La transversalitat afecta també als lideratges i els lideratges són font de comunicació en la seua manera d’afrontar la quotidianeÏtat. Fins ara hem tingut lideratges mediàtics, lideratges social però no lideratges clarament institucionals en el món feminista. D’altra banda aconseguir l’èxit comunicatiu genera dos vectors de moviment ideològic amb repercussió comunicativa. Per una banda es produeix l’entrisme polític en arribar a la convicció que és en les institucions on es juga el canvi normatiu i la gestió del poder. Això fa que del moviment feminista eixquen quadres (també comunicatius) cap a la política. És el resultat del propi èxit: si situes valors feministes dins del centre de debat caldrà omplir candidatures i espais de gestió amb persones que puguen conduir eixos valors. D’altra banda passa també el fenomen de l’arribisme. L’arribisme consisteix a l’arribada per allau de persones atretes per l’èxit del moviment que no acaben d’aprofundir en les idees i les claus d’anàlisi i acaben per banalitzar o vulgaritzar les idees amb transmissió de consignes superficials. La cultura del retuit potencia la possibilitat de l’arribisme a tots els moviments ideològics i també al feminisme. Els estudis parlen d’una població mobilitzada socialment no superior al 25%. En canvi, al feminisme podem afirmar/sospitar que hi ha més d’un 25% de sensibilització. Per tant, l’arribisme pot estar passant perquè el feminisme manté un nivell d’adhesió alt i un nivell de rebuig baix (tot i que creixent i enfervorit). Feminisme i precarització postcrisi 2008. Per a entendre el feminisme de quarta onada i la seua comunicació cal partir de l’anàlisi d’estructura econòmica creada per la crisi capitalista de 2008. Les retallades pressupostàries i de drets laborals han generat una estructura econòmica on persones amb alta formació no aconsegueixen trobar el seu itinerari vital de seguretat i previsibilitat. De fet, la major part dels sectors feminitzats pertanyen als perímetres de l’estat del benestar occidental. Són sectors que el capitalisme infravalora com a segment econòmic i la crisi ha afonat en la precarietat contínua davant l’estabilitat interrompuda que era el paradigma anterior. Això afecta especialment les dones i especialment l'èlit femenina més formada que no troba un espai on inserir-se en les estructures de poder. Això determina molt la comunicació i la selecció temàtica feminista. Això ha afectat a la comunicació feminista en tant que persones ícones han configurat lideratges en tots els sectors productius (uns més que d’altres) davant una perspectiva d’incertesa. La incertesa afecta a l’ansietat col·lectiva i per tant a la reivindicació com a moviment de canvi davant la incertesa. El feminisme i la qüestió identitària com a ritual d’iniciació política. La desaparició de la pedagogia política de classe social-obrera per part de l’esquerra ha deixat pas a una transformació identitària de la construcció ideològica. La guerra de la justícia social amb perspectiva identitària ha sigut una construcció ideològica importada dels Estats Units on el concepte classe ha sigut substituït per gènere, raça i orientació sexual. A Espanya les relacions iniciàtiques ideològiques en molta gent adolescent i jove estan basades en el paradigma identitari postmaterialista. Això configura un monocultiu polític identitari molt pròxim a les classes urbanes benestants que no acaben de trobar satisfetes les seues expectatives de felicitat i la interseccionalitat els pot proporcionar un solució política. Mentre la desigualtat econòmica creix, cada vegada ocupa menys espai de debat col·lectiu davant els debats identitaris més fàcils de consentir per l’oligarquia que ocupa el poder i la major part dels recursos. Les noves generacions estan “aprenent” política a través de conceptes postmaterialistes com la identitat de gènere, d’orientació sexual o l’animalisme. Això té moltes conseqüències comunicatives. L'ús de la vaga general com a instrument de comunicació i no com a instrument de negociació. Dins del fenomen incrementalista de la comunicació feminista convé analitzar el moment culminant (fins ara): la vaga general de 2019. Per quina raó? Perquè ens trobem davant un ús nou i diferent de la vaga general. Tradicionalment una vaga general era un pic narratiu i tota la comunicació estava al seu servici. En canvi en el moviment feminista la vaga general és subalterna a unes altres finalitats. Idea inicial de les vagues feministes: Rememorar la vaga feminista islandesa de 1975 com a referent ideològic. D’aquesta manera es comença a crear una èpica internacionalista i sororitària, intergeneracional i d’antecedents històrics. Tots els moviments ideològics necessiten persones fundacionals o referents anteriors per a generar una continuïtat narrativa, una mínima èpica orginal i establir una linealitat temporal en la persistència de les posicions. La vaga islandesa va ser un èxit i va parar Islàndia (tot i que a Islàndia no arribaven a mig milió de persones, és a dir, menys que la ciutat de València). La vaga com a background de les mobilitzacions. Realment, per la part que hem pogut contrastar, el moviment feminista situa la vaga com un niu d’acollida de les mobilitzacions, és a dir, com un instrument que puga encoratjar la mobilització de carrer. Realment es produeix una inversió de pics narratius. La vaga serveix de espai d’acollida a les mobilitzacions de carrer de la vesprada que esdevenen les més icòniques. Volem dir que la vaga no apareix com l’objectiu últim sinó com a mitjà i trampolí d’unes mobilitzacions socials i de carrer multitudinàries. De fet, dins de l’estratègia comunicativa de la vaga hi havia la consciència que la vaga era una espècie d’espai de llibertat on acudir aquella dona que hi podia participar mentre s’admetia conscientment que altres dones no anaven a poder fer-la. En canvi i a canvi estaven convidades a participar en les manifestacions de la vesprada. Comunicació en escalada. El moviment feminista ha aconseguit establir un calendari de calfament de la vaga ben estructurat des del punt de vista temàtic i de l’engrescament. Durants els dies previs a la vaga es va anar movilitzant els “quadres” i els cercles més activistes per anar contagiant creant una narrativa ideològica que finalitzava amb les mobilitzacions de la vesprada del dia 8 de Març. L’escalada no sols ha sigut intranual sinó també interanual. Així les mobilitzacions de Las Kellys que actuen com a marca pròpia, blanca i autónoma acompanyades pel sindicalisme però no controlades pels sindicats, són una bona mostra de com el món ideològic està virant cap a la liquiditat i això té conseqüències sobre la comunicació (per exemple de marca, centralitzada i jerarquica vs líquida, desconcentrada i horitzontal). També cal remarcar que les parades parcials convocades tant en 2018 com en 2019 han tingut molta més visibiltat en 2018 que no en 2019. En l’any que analitzem les parades parcials convocades pels sindicats majoritaris han passat completament desapercebudes en l’anàlisi i exposició mediàtica. Sensibilitat i complicitat mediàtica. El moviment feminista ha obtingut un notable suport del món professional mediàtic arribant a extrems com el cas d’Apunt que va fer un tancament quasi complet o La Sexta que pràcticament va fer un monogràfic de la seua programació eixe dia. La vaga del 8 M va concentrar una atenció total mediàtica durant tot el dia. I això es pot considerar un èxit per una banda però entranya un risc de sobreexposició i saturació temàtica en un món intoxicat on tot és extrem. Dispersió discursiva. El relat de la vaga general feminista s’ha construït sense el principi clàssic de concentració discursiva. La vaga general es basava en diversos motius. Alguns de caràcter laboral i altres de caràcter extralaboral o polític-ideològic. És el cas fonamentalment de la vaga de consum que és la que més clavilles ha deixat per a la crítica dels partits conservadors i liberals. De fet, l’argumentari de la vaga era tan ampli i tan dispers que permet trobar clavilles constants per a crear un desacord. Tot i això l’argumentari era ampli la complicitat mediàtica ha facilitat que hi haguera una certa concentració temàtica en aspectes com ara la bretxa salarial, la violència de gènere i la igualtat com a principi abstracte. Levante EMV també va dedicar un especial la setmana anterior sobre temes prevaga i entrevistes a diferents dones professionals. Les periodistes van signar un manifest que es va publicar a primera plana el 8M per explicar les seues raons per fer vaga. El posicionament de les periodistes i altres professionals del sector ens ajuda a entendre la magnitud de la convocatoria. Per a entendre esta sensibilitat mediàtica cal revisar el procés de feminització de les professions relacionades amb la comunicació. El món del periodisme i la comunicació en general és un món feminitzat en els últims vint anys i això ha permés fins i tot l’aparició de mitjans digitals i ícones mediàtiques “pop” amb un públic molt específic i segmentat. És el cas de Barbijaputa, Towanda Rebels o Leticia Dolera que actuen com una espècie de star system de canalització de conceptes mentre una diàspora de comunicadores construeix la part més divulgativa i de base. Gestió d'Agenda. El moviment feminista en la gestió de calendari té un problema: no pot situar la seua reivindicació segons un calendari estratègic. Ho ha de fer segons el que marca el calendari: el 8 de Març. Enguany el repte era superar el fet que fóra divendres i això permetia que una vaga poguera convertir-se en un pont. Esta batalla dialèctica (vaga = festa) és habitual en la narrativa de les vagues generals però en este cas no s’ha produït. Això pot ser degut a dos raons: la primera que consideren la vaga com un element tangencial i residual i la segona que a pesar de caure en divendres el moviment feminista ha aconseguit demostrar un múscul enorme en les manifestacions de la vesprada. Principi de proporcionalitat de la resposta comunicativa social. En el model clàssic és molt important mesurar les forces d’enfrontament pel fet de fracassar en una vaga pot conduir a una rendició en el conflicte que es manté. De fet la vaga general és quasi el cim de les mobilitzacions socials; només manté per damunt l’enfrontament violent i la vaga de fam. En termes de plantejament la vaga general forma part de la major contundència dialèctica ja que fa que les persones treballadores deixen de treballar un dia i assumisquen les conseqüències negatives derivades com ara no cobrar eixe dia i les possibles represàlies. El moviment feminista ha optat per segon any consecutiu per la vaga general com a instrument. Això genera una certa dificultat en la sostenibilitat del moviment: a partir d’ara sempre serà vaga general el 8 de Març. L’any pròxim el 8 de Març és diumenge… quina serà l’estratègia feminista? Identificació de l’èxit. Una altra gran dificultat de la vaga clàssica és determinar quan una vaga general ha tingut èxit. No sols per la dificultat de fer vaga de la classe social més precària sinó també per la guerra dialèctica comunicativa. L’encreuament de dades per sectors, de dades per horaris, de dades de tot tipus fa realment complicat saber quan una vaga general ha sigut un èxit. De fet, una de les grans diferències que presenta la vaga feminista és que es pot distingir entre l’èxit de la mobilització general i el fracàs de la vaga general. Crec que podem afirmar que el seguiment de la vaga va ser molt minoritari i en canvi el seguiment de la mobilització ha sigut ampli, majoritari des del punt de vista social, entenent per majoritari una participació activa molt alta. La velocitat ideològica. Entre les grans decisions que ha de prendre un moviment ideològic és la seua velocitat. Un dels grans riscos que està assumint el feminisme és tindre una velocitat ideològica molt alta i molt associada a les necessitats urbanites progressistes que podria deixar enrere a tota una massa social que no s’actualitza amb tanta rapidesa. No és una decisió fàcil de prendre però és possibles que les cambres de ressò que formen les xarxes socials estiguen facilitant una certa impermeabilitat entre grups de feministes que van a diferents velocitats. Les xarxes socials estan contribuint a la creació d’un coneixement ideològic que prové de la popularització o simplificació de contingut acadèmic. La divulgació del coneixement vía xarxes socials fa que moltes de les qüestions siguen tractades com una imatge sense el contingut que planteja el problema. Aquesta reducció pot fer que s’enfrontem en problemes que no afecten a la forma sino al fons i es banalitzen questions importants per al feminisme com són el llenguatge i els cossos. La batalla dels incidents. Una altra guerra clàssica en les vagues generals és la focalització sobre els incidents. En este cas de vaga feminista els incidents no han format part del relat. Pràcticament no se n’ha destacat cap i alguns dels únics que s’han produït després s’ha demostrat que eren informacions falses com ara l’agressió a tres xiquetes a les Illes Balears. Funcionament en xarxa. El comportament del grup és també una manera de comunicar. El feminisme és un gran exemple de funcionament fluid dels moviments socials amb una gran arquitectura en xarxa poc jerarquizada i versàtil. Tot i que existeix una estructura feminista basada en associacions i coordinadores és una estructura molt poc jerarquitzada i molt horitzontal, desconcentrada i descentralitzada. Això permet una gran permeabilitat versatilitat i capil·laritat en l’arribada dels missatges comunicatius. Escenografia i punts de trobada. El feminisme valencià ha gestionat bé els espais i els escenaris. Així ha canviat noms de carrer ocupant l’espai públic i l’imaginari col·lectiu. També ha trobat espais representatius com ara els CIES on l’espai ha sigut un element comunicatiu més. . Així cap destacar també la presència de la Intifalla en la mascletà del dia 8 de Març. El risc de festivització ideològica. Darrerament totes les mobilitzacions tenen el mateix problema, com la societat de l'entreteniment, la comoditat i la diversió interioritza el conflicte. Un dels reptes feministes es mantindre una reivindicació no avorrida però la delimitació de perímetres de trivialització sempre és un risc. Podem dir que enguany l’equilibri ha sigut més clar que l’any passat, és a dir, la densitat ideològica del moment ha predominat davant la celebració festiva. Encara així, el moviment feminista es mou sempre des de l’alegria i la sororitat i això no está directament enfrontat a la idea de desvalorització de la lluita. El 8M és un dia de reivindicació de la dona treballadora i es corre el risc de que siga declarat festiu com ha passat el Berlín si es trenca l’equilibri lluita-festa. Ús de la gama cromàtica. El color violeta-morat ha estat omnipresent en les diferents activitats. Això és un gran èxit del moviment feminista. EL RELAT: PARAULES, ICONES I METÀFORES DIVERSES. Feminista. A pesar que no ha existit l’habitual batalla dialèctica associada a la vaga clàssica sí que ha existit una batalla ideològica pel domini del llenguatge. Així la pròpia paraula feminista s’ha vist assaltada. Enquesta rere enquesta la paraula feminista és acceptada només per la meitat de les persones, fins i tot les que més biaixos igualitaris tenen (Regne Unit o Suècia). Això significa que des del punt de vista social (no acadèmic) el significat de la paraula feminista pot haver mutat mentre el sentit de la paraula igualtat es manté més fort. De fet, la mateixa paraula té significats acadèmics diferents a la llengua castellana i en anglés. La construcció interessada de la dicotomia “feminisme-masclisme” com a elements simètrics pot partir de la sistemàtica construcció maniquea de la simplificació comunicativa dels mitjans-xarxes socials. El cas és que en la versió popular està trobant ressò. Igualtat. A pesar que la paraula igualtat sembla ser el concepte més potent del feminisme han aparegut nous conceptes que matissen la igualta com ara la paritat i i l’equitat. Precisament són eixos conceptes els que més han trobat un contrarelat especialment en youtube amb l’aparició de canals que qüestionen les teories del feminisme hegemònic i que encara romanen ocults a l’opinió pública general com és el cas del canal d’Un Tio Blanco Hetero ”. L'èxit de followers fa detectar un antagonisme incipient i molt fanàtic per una gestió del nivell de rebuig escassa per part del feminisme. Qualsevol moviment ideològic ha de controlar bé el seu nivell d’adhesió (persones que fan activisme a favor) i el seu nivell de rebuig (persones que fan activisme en contra) perquè l’excessiva visibilitat d’un moviment pot conduir a la conflictualització temàtica. La comunicació feminista aporta també el vector de la politització vivencial, és a dir, la relació directa entre la quotidianeïtat i la vida de proximitat amb la component política. És un marc cognitiu que dins del gènere femení està funcionant molt bé en tant que es basa en l’experiència vital per construir una traducció política. Un risc teòric i hipotètic que haurà de gestionar el feminisme. Per exemple, Vox ja ha demanat augmentar les penes per als delictes sexuals i també la presó permanent revisable per a agressors sexuals. Això xoca amb les teories criminològiques progressistes clàssiques respecte a la pena. L’ús de la narrativa audiovisual moderna. El feminisme construeix un missatge polièdric i d’ampli ventall. Per a això usa molts mecanismes al seu abast. Un dels més significatius i exemplificadors són les icones audiovisuals especialment relacionades amb Juego de Tronos, Vis a Vis, El cuento de la Criada o Por 13 razones. De fet, dins de Netflix estan aflorant sèries “específiques” com ara Mujeres Trabajadoras amb una segmentació de mercat clarament feminista. No oblidem com programes icònics molt vinculats amb les generaciones més joves opten pels valors feministes com a creadors de narratives de fricció en programe si concursos com ara OT. Icones. Tres ícones han protagonitzat la vaga feminista. Per un costat la fotografia de la fallera major puny en alt amb el mocador feminista. D’una altra banda la “vaga” assumida per la reina d’Espanya i per últim la participació de “monges”. Les tres ícones intenten subratllar la transversalitat interclassista del moviment feminista. De nou ens trobem davant una fortalesa-oportunitat o una debilitat-amenaça perquè l’ interclassisme és un eix oposat als eixos clàssics de l’esquerra política. Aquest feminisme en cognoms és perillós perquè ens fa pensar que hi ha milers de feminismes als que ens podem adreçar i perdem la connotació històrica del feminisme. La creació d’un neollenguatge. Qualsevol moviment ideològic que pretén obtindre l’hegemonia crea una neolengua amb la creació de neologismes. Un dels millors termòmetres més fàcils de verificar és l’ús que se’n fa d’estes noves paraules que configuren una neollengua. En el cas del feminisme i sense exhaustivitat tenim alguns exemples que han arribat a un ampli grau de popularitat: Opressió/privilegi. Han substituit el vell llenguatge de drets i deures. Es parteix d’una posició política. Ens fa prendre una mirada més conscient i en un espai més complexe i ampli que la nostra situació jurídica. Interseccionalitat. No ha obtingut tant d’èxit per la seua complexitat conceptual davant un públic poc informat però anirà guanyant espai. Unificació de forces. Patriarcat. Introducció de conceptes sistemàtics més enllà de les actituds individuals. Sororitat. Empoderament. Paraula que vindria a fer recuperar autoestima i consciència d’importància i existència col·lectiva i individual. LA CONSTRUCCIÓ DEL RELAT: RECURSOS I FORMATS Podem dir que el moviment feminista ha usat pràcticament tots els mitjans i formats que tenia al seu abast però amb diferent intensitat. Speech i portaveus. Pancarta individual i col·lectiva. Fotografia. Pensem que és especialment destacable la massiva aportació de documentació gràfica fotogràfica en les xarxes socials per part de les persones participants que permeten obtenir una visió global de la dimensió de la mobilització. Vinyeta i mem. L’ús de l’humor no ha sigut protagonista en la comunicació ideològica feminista. En canvi com comentem més avall l’ús de l’agressivitat dialèctica en pancartes individuals ha tingut més protagonisme. Audiovisual. L’ús de l’audiovisual clàssic (reportatge, entrevista, spot) ha sigut usat de manera generalitzada i amb resultats dignes. No obstant això els nous formats de youtube encara continuen descuidats. Cartell. La cartelleria ha ressuscitat gràcies a Internet quan semblava que podria desaparèixer. El feminisme respecta i usa la iconografia. Música. Comunicar amb tots els sentits és una finalitat de qualsevol moviment social. El feminisme ha preparat adequadament la sonoritat. La lluita entre la batucada i la dolçaina i el tabal que protagonitza els últims anys també ha estat present. Però a banda d’això el feminisme ha preparat adaptacions de cançons clàssiques i noves per identificar les seues consignes. Merchandising. Material corporatiu. Mentre en les mobilitzacions del matí hi aparegueren més materials corporatius identificatius de diferents moviments (sindicats, partits polítics) les mobilitzacions de la vesprada el respecte cap a la diversitat i la pluralitat és exquisit. L’AGENDA: CREACIÓ I GESTIÓ D’UNA AGENDA FEMINISTA. Per a entendre la comunicació feminista cal entendre la seua agenda temàtica per determinar com s’ha viralitzat dins dels continguts mediàtics. El feminisme ha introduït mediàticament els següents debats: Debat sobre el cos de la dona: parlant d’avortament, cosificació, violència, gestació subrogada, prostitució. El cos és l’eix vertebrador de tots eixos debats. Debat dels símbols: llenguatge inclusiu, representació de la realitat en la ficció, visibilitat de lideratges, referents històrics, crit/veu/silenciades Debat de les oportunitats: bretxa salarial, sostre de vidre. Si analitzem l’agenda feminista des del punt de vista del “framing” ens trobem davant altres escenaris: Seguretat: El marc de la seguretat ha passat al primer lloc de l’agenda feminista. Això implica un risc perquè és un marc tradicionalment conservador. Tanmateix és sempre l’eix bàsic: sense seguretat no hi ha ni llibertat ni igualtat. Tanmateix, es demana seguretat des de la autodefensa i la ràbia. Llibertat: L’anterior onada feminista estava molt més centrada en l’obtenció de llibertats i drets. L’actual ha optat per situar este vector per baix de la seguretat i de la igualtat. Igualtat: El gran problema de la igualtat com a concepte és que té una complexitat de matisos enorme. Tampoc és el mateix la igualtat formal i la igualtat material. En totes eixes dificultats conceptuals ha de navegar la comunicació feminista en un entorn d’intoxicació, desinformació i simplificació del relat. VAGA GENERAL CLÀSSICA I VAGA FEMINISTA: TRACTAMENT INFORMATIU. Podria ser convenient per tal de visibilitzar el canvi de paradigma en la comunicació ideològica dels moviments fluids respecte als moviments clàssics establir les següents comparacions: Qui convoca. En el model clàssic és determinant saber qui convoca la vaga, si està legitimitat per fer-ho i quina capacitat de mobilització té. No és igual que convoque una gran central sindical a que convoque un sindicat minoritari. En canvi en la vaga feminista l’ens convocant no era únic ni clar. De manera oficial convocaven diversos sindicats minoritaris mentre les grans centrals convocaven només parades de diversa duració. L’ens convocant abstracte, en canvi, tenia una legitimitat no obtinguda per via electoral (no hi ha eleccions a feminisme) sinó que suposa un ens abstracte representant del feminisme a Espanya amb estructura de coordinació de moviments autogestionada i no intervinguda a nivell formal. Fins i tot podem parlar de la dificultat que han tingut les dos grans centrals sindicals per situar-se. En el cas de CCOO ha convocat parades de dos, de quatre i de 24 hores segons el sector i el territori. En València l’Assemblea del 8M seria aquest ens. Què convoca? El propi concepte de vaga general és indicatiu d’algunes coses. Una vaga general és una parada completa i global adreçada a tota la població. En canvi la vaga feminista només s’adreça a una part de la població i admet implícitament que paren aquelles dones que poden parar. Què és demana?.Ja hem parlat de la dispersió de l’argumentari i les peticions. En el model clàssic les peticions han d’estar directament relacionades amb l’àmbit estrictament laboral, cas contrari es considera una vaga política i no una vaga laboral. En canvi, en la vaga feminista les peticions tenien dues característiques. Per un costat ja hem parlat de la seua característica no laboral i s’afegeixen altres qüestions relacionades amb el treball no estrictament laboral com ara les cures. A qui es demana?. Probablement siga un dels elements més diferenciadors respecte al model clàssic. L’ens interpel·lat en una vaga és molt important per saber qui ha de gestionar la resolució del conflicte. La vaga és un procés de comunicació per resoldre un conflicte obert. Determinar quines són les parts en conflicte per trobar la manera de dirimir la qüestió és un fet cabdal. En canvi en la vaga feminista l’ens interpel·lat és un ens abstracte: el patriarcat. De fet hem arribat a veure com en les manifestacions ha assistit tant el govern autonòmic com el govern central, és a dir, que en manifestar-se consideren que formen part de la reivindicació però la pregunta és: davant qui? Qui representa el patriarcat? Com anem a resoldre el conflicte social d’igualtat de gènere? Què és el patriarcat? Com sabem que s’haurà assabentat del problema? Quins són els seus representants? No obstant, encara que l’ens no està definit, els governs són els principals al·ludits, perquè són els que tenen la responsabilitat de generar canvis legislatius per a solucionar allò que està al seu abast. És per això que la ideologia és fonamental i no un simple cognom. Serà la societat civil que s'encarreguen de solventar aquest mal sistèmic però els governants han de dur a terme aquestos canvis i sentir-se responsables. Seguiment de la vaga. Per a determinar l’èxit d’una vaga cal acudir a referents i pràctiques mediàtiques clàssiques: Declaracions de seguiment per sectors. Les informacions sobre seguiment fetes per sindicats no eren precises (ampli seguiment, seguiment majoritari) davant el model clàssic de donar percentatges exactes. Els percentatges que es donaven eren escassos i indiquen una forta diferència entre sectors. Les dades sobre assistència a les manifestacions en canvi eren més precises però en l’apartat corresponent parlarem de com el llenguatge mediàtic ha intenta impulsar una determinada idea. En una vaga clàssica hi ha una contrapart que construir un relat alternatiu pel que fa al seguiment. En este cas pràcticament no hi havia xifres oficials per la qual cosa només es pot acudir a la intuïció i la interpretació de les poques dades que hi havia. De les poques dades de seguiment es pot extreure la conclusió que el seguiment ha sigut molt variable per sectors concentrant el seguiment en les capes més altes de la distribució laboral com ara: educació i administració pública i curiosament el món de la comunicació (extremadament precaritzat però pròxim al moviment feminista). Per tant, estem parlant d’una vaga molt concentrada en el moviment urbanita, de formació alta i professió segura. Les pràctiques de control periodístic de seguiment de la vaga també han sigut molt diferents als canons clàssics. Per exemple, les dades de trànsit a les huit del matí (horari d’entrada a treballar) segons les informacions oficials eren normals. Per altra banda les dades de consum elèctric no les ha fet servir ningú. I per últim les dades de “punts calents”, és a dir, aquells espais de fricció més importants en una vaga (logística i transport) tampoc han aparegut. Davant això un recorregut per la ciutat de València permetia veure molta normalitat excepte en la zona del centre de València dins de l’anell ciclista que concentrava la mobilització. Fins i tot la batalla habitual mediàtica respecte a l’impacte econòmic negatiu de la vaga no s’ha produit, donant per descomptat que l’impacte és positiu. Pràcticament cap fet de la guerra bruta mediàtica que ha de patir una vaga (utilitat, perjuis a la població en general, exageració de propostes, corporativisme) cap se n’ha presentat en la vaga feminista. Després podem aprofundir en les raons. La batalla dels serveis mínims és una praxi habitual d’enfrontament entre patronal/govern i convocants de la vaga. En el cas de la vaga feminista no ha existit i en alguns casos les empreses (per exemple institucions dirigides per governs progressistes) han assumit la vaga com a pròpia. LA VAGA EN ELS MITJANS GENERALISTES. L’impacte de la vaga general va patrimonialitzar completament l’agenda mediàtica del dia. Els mitjans de comunicació van transformar la seua programació per poder seguir durant tot el dia els motius i el seguiment de la vaga. A tall d’exemple en el cas de la Cadena SER es van fer cunyes pròpies explicatives. La Sexta va fer una programació especial de tot el dia on qualsevol altre tema va quedar bandejat. La Sexta va optar -com l’any passat- per visibilitzar les absències de les professionals amb cadires buides. En la Cadena SER els homes van protagonitzar el treball del dia amb normalitat. Apunt Mèdia va emetre un comunicat breu que deia que se sumava a la vaga i havia decidit baixar a la meitat la seua plantilla. En la pràctica es va produir un tancament patronal. No quedava clar en el comunicat ni hem pogut saber si el posicionament era del Comité d’Empresa o de la direcció del mitjà. A diferència de la resta de mitjans Apunt va eliminar el magazine del matí i de la vesprada que podria haver informat sobre les mobilitzacions (si més no els homes de la redacció) o bé deixar en mans de la decisió ètica de cada periodista la possibilitat de fer vaga. Amb el tancament patronal la decisió individual simplement va desaparèixer. Els mitjans valencians -curiosament- van fer ostentació en imatges del seguiment de la vaga, fins i tot posicionant-se en públic, a diferència del model clàssic on posicionar-te et pot generar un problema amb l’empresa. D’alguna manera la vaga estava prestigiada fins i tot en àmbits directius degut a la transversalitat del feminisme. Posicionaments de lideratges d'opinió social valencians en xarxes. La major part dels lideratges d’opinió social valencians van intervenir en xarxes socials per donar suport a la vaga, excepció feta de Cristina Seguí que formava part de la principal novetat comunicativa d’enguany: el contrarelat. LA VAGA FEMINISTA EN XARXES SOCIALS. L’ús de xarxes socials permet viralitzar les idees amb gran èxit. Obrien el camí de la capilaritat urbana però ho fan amb una narrativa simplificada que dificulta la transmissió d’idees complexes. D’altra banda analitzant la comunicació feminista s’observa una globalització comunicativa de manera que coses que passen en llocs molt apartats del món són sentits amb molta proximitat. El risc d’este procés és generar una sensació d’alarma permanent que puga conduir a una certa psicosi col·lectiva però de moment està sent una ferramenta de viralització perquè les feministes es reconeixen dins de la mateixa lluita. Com a exemple posarem les violacions grupals i brutals a la India o la proximitat entre el feminisme argentí i l’espanyol en termes divulgatius (TedTalks, plantejaments simultanis…) El feminisme associat a l’esquerra domina Twitter quasi de manera monopolística. Instagram encara és una xarxa massa naif per escenificar el conflicte però cada volta més entre les dones més joves serveix com a eina de coneixement i d’unió entre dones . En canvi el contrarelat ha aconseguit posicionar-se fortament en Youtube. Twitter és l’espai on més conflicte hi ha i el trollisme és més acusat. En este espai el feminisme està molt bén posicionat i li permet dominar el relat. Instagram. Enguany Instagram ha permés que la generació més jove puguera visibilitzar el seu suport. És important. A més a més, moltes influencers, ilustradores, creadores de contingut etc preparen especificament aquest dia i comparteixen les seues accions etc normalitzant la lluita i apropant-la a sectors que estiguen més allunyats del moviment. Exemples són: @meryteruel @paulabonet@ohmami.blue @carlafuentesart com valencianes. Altres dones joves que donaren prou espai als seus stories informant sobre la vaga sigueren @devermut o @eugeniatenenbaum. Whatsapp i Telegram tenen molta més incidència en la comunicació interna del moviment feminista (convocatòries i documentació) que no en l’expansió de la seua comunicació externa. LA COMUNICACIÓ EN LES MOBILITZACIONS DE CARRER. El moviment feminista ha estructurat de manera molt consistent la comunicació ideològica de la seua reivindicació. No obstant també s’ha de dir que ha assumit riscos derivats del nou paradigma comunicatiu dels moviments líquids: Per un costat el moviment feminista permet la creativitat ideològica individual. Davant el model clàssic de consigna controlada i materials corporatius el feminisme (com el 15M ho va fer) opta per una creativitat individual sumada. Això facilita que persones i mitjans troben fàcilment un espai comunicatiu on adherir-se. Així l’existència de tantíssimes pancartes individuals fetes a casa implica creativitat, activitat i adhesió. Això mobilitza i crea sentiment de comunitat. Ara bé, amb la dispersió creativa també s’assumixen riscos. Aixì podem dividir la creativitat ideològica del 8 de Març en diferents apartats: Frases filosòfiques o conceptuals ideològiques. Permeten estendre les idees bàsiques. Frases d’enginy i humor. L’humor és un codi relliscós en esta època i que certament és dificil de practicar per escrit i sense context compartit. No obstant això el feminisme el gasta i amb molta naturalitat. Frases amb camps lèxics d’alta densitat en agressivitat (Escopeta al proxeneta, os bebereis la sangre de nuestro abortos…) i maximalisme. A destacar la paraula “barbàrie” que ocupava la pancarta principal i que té una semàntica extrema i les constants referències a la mort que és també un fenomen extrem. Comunicació intencional. El moviment feminista és un moviment líquid desconcentrat i descentralitzat que deixa un ampli marge a la creativitat comunicativa de les seues integrants. No obstant això per acció o omissió té alguns missatges que més clarament han destacat entre eixa creativitat ascendent. Parlem de comunicació intencional quan la col·lectivitat assumeix una idea com a idea franquïcia que genera cohesió. Per això; convindria analitzar alguns dels eslògans més repetits per determinar els marcs de debat que crea: Si nos tocan a una nos tocan a todas. Genera un marc col·lectiu i de col·lectivització habitual en l’esquerra política i es vincula directament amb la sororitat. El risc és ofegar la individualitat en el pensament feminista i assumir l’emocionalitat intrínseca al comportament grupal. Es la idea básica de que totes les dones formen un col·lectiu i encara que tinguen diferències ideològiques, en una situació d’agressió totes van a lluitat per eixa persona. Nosotras somos la manada. Intenta conduir a un marc cognitiu del món animal basada en la protecció front al conegut cas de una violació en grup. Es reinterpreta un fet que ha marcat fortament al moviment feminista del estat espanyol i que marca la legítima autodefensa front al sistema judicial. NO és NO. Yo sí te creo. Vincula la solidaritat amb la creença que és un fet relacionat amb una cert fe. El risc és l’abandonament de la dialèctica com a mètode de construcció de la veritat. MeToo. El #metoo ha sigut l’exemple més clar de storytelling dins del moviment feminista que ha permès a moltes dones contar experiències vivencials pròpies amagades durant anys. Ha actuat de fenomen catàrtic però amb notable èxit de contagi. Moltes dones s’han adonat de la importància de parlar i del seu efecte sanador de compartir vivències que ens travessen i no són fets aïllats. La professió periodística davant una vaga. Participació: A tall d’exemple, la vaga va ser secundada per la major part de les periodistes de la redacció de Levante menys dos que treballaven en llocs directius i es van agafar al seu dret a no fer vaga. La vaga va tindre un recolzament total per part de les periodistes tant de l’empresa i tenien preparats reportatges, columnes etc donant molt d’espai al 8M en un número especial per a eixe dia. A la manifestació van acudir totes juntes, inclús aquelles que no havien fet vaga. En canvi, les directives entenem que tenen que treure el periòdic eixe dia i per tant no abandonen el seu lloc de feina, però si que participen de la mobilització ciutadana. La praxi periodìstica immersiva. Un dels debats ètics més importants del periodisme és la distància del professional respecte al fet sobre el qual informa. El periodisme valencià ha optat directament per informar des de la immersió tot considerant que és un tema de drets humans on ningú hi és alié. La sensibilitat pedagògica. Esta immersió i participació ha facilitat la vessant pedagògica de les informacions sobre la vaga general: les raons han sigut explicades i les mobilitzacions han sigut cobertes ampliament. Aquesta seria també una diferència amb el model clàssic de vaga on el món del periodisme participa d’una certa cerimònia de la confussió contraposant lluites de poder, informació i opinió o magnificació d’incidents per exemple. LA POLITICA DAVANT LA VAGA FEMINISTA Isabel Bonig acudia a un acte del seu partit convocat pel 8 de març on es reunien candidates del PP per a les eleccions autonòmiques i municipals amb el lema: "No hablamos por ti, hacemos para ti". Segons explicava el líder del partit no comparteix les idees del manifest i de les pancartes, raó per la qual decideixen no participar en la manifestació i fer el seu propi acte en el que explicaven lo que significava per ells ser feminista. Mónica Oltra publica a twitter una versió del conegut joc Super Mario Bros on ella és la protagonista i avança per el joc atacant i trencant missatges com “bretxa salarial”, “feminazis”, “ a fregar”, “te vas a poner eso?”. Un dels premis que li donen avantatges per continuar la partida són unes ulleres violeta que li permeten veure tots aquests mals que l’assoleixen. Mónica Oltra declaraba en mitjans: “Jo faig vaga per totes les dones que no poden” Podem: Pilar Lima per la seua part va compartir les mobilitzacions i va acudir a la manifestació de la vesprada en Valencia en clau de partit. * Podem -EU proposaven dies després la creació d'una Conselleria de Feminismos y LGBTI. Un espai propi en presupuestos propis. Toni Cantó. Cantó va conflictualitzar la vaga en els seus elements negatius. No va seguir la consigna de Ciudadanos de visibilitzar l’alternativa del “feminisme liberal”. Ximo Puig. El cas del president de la Generalitat ja fa temps que se situa en el cim de les consignes feministes i així ho va fer durant la vaga general. Joan Ribó. A pesar que no és freqüent que Ribó entre en agenda temàtica identitària sí que dóna suport a la vaga feminista. Estañ. Podem és el partit més directament involucrat en la vaga perquè gran part del pensament hegemònic dins del feminisme actual té vincles amb la formació morada. Això genera un risc important que és el de segmentar. Podem dir que al ser un tema d’actualitat cada volta és més difícil no significar-se aquest dia ja siga donant recolzament o convocant un acte alternatiu per explicar el perquè no es participa. Si no el feminisme, algunes de les seues reivindicacions més importants seran clau en les pròximes eleccions i els partits ja no podem mantindre’s al marge. PARTICIPACIÓ: LA COMUNICACIÓ AMB LA PRESÈNCIA LA PARTICIPACIÓ DE LES DONES Val a dir que la participació de les dones ha sigut massiva. Convé però distingir per generacions i per classes socials: La vaga general del 8 M va comptar amb molta adhesió entre les dones molt joves, joves i de mitjana edat. No tant entre les dones majors. La vaga general va comptar amb bon seguiment entre les classes benestants i il·lustrades i no tant entre les classes socials més baixes i precàries per diverses raons. La vaga general va tindre una bona acollida en les ciutats grans i mitjanes conformant un moviment bàsicament urbanita. LA PARTICIPACIÓ DELS HOMES. Els homes no estaven considerats “subjecte polític” de la vaga general. Això pot generar un distanciament evident i que el homes no es consideren concernits per la motivació de la vaga. Cal remarcar l’ús de la comunicació en segona persona del plural (“vosaltres”) per a construir la narrativa ideològica del rol masculí respecte al feminisme. En la manifestació hi havia espais de convocatòria no mixtos (només per a dones) i espais de convocatòria mixtos (per a homes i dones). Cal dir que eixa previsió no es va respectar massa. L’assistència abundant d’homes a les manifestacions de la vesprada seria un element a tenir en compte en posicionaments estratègics. Encara que en termes logístics és complicat de dur a terme, és una declaració d’intencions de la creació de un espai segur per a dones. En les diferents convocatòries de les assemblees feministes deixaren espais per a que els homes pogueren contribuir a la vaga realitzant tarees que ajudaren a les companyes a no preocupar-se pels treballs de cures, dinar, etc en el dia de revolta feminista. La tasca del homes el 8M era de col·laboració no de protagonisme. Es podria pensar que el rol masculí assignat era el que en el model clàssica seria un esquirol, és a dir, aquella persona que fa el treball que deixa de fer la persona que fa vaga, no obstant, teoricament els llocs de treball no havien de ser coberts i els espais de cures haurien de partir d’una repartició igualitària per lo que simplement era cobrir les necessitats diaries. EL CONTRARELAT. La novetat comunicativa més important de la vaga general feminista ha sigut l’aparició d’un contrarelat capitalitzat per Vox. El contrarelat valencià no ha tingut essència pròpia sinó que ha sigut una sucursal més del contrarelat estatal. Les bases del contrarelat han sigut: Representativitat. La posició del PP. El PP ha centrat el seu contrarelat en la patrimonialització de la representativitat del col·lectiu “dones”. Politització. És habitual que les ments conservadores associen un excessiu pes ideològic qualsevol demanda. Orientació ideològica. La posició de Ciudadanos. La reinterpretació del feminisme liberal ha sigut la taula de salvació que Ciudadanos ha trobat per no ofergar-se en el mar dicotòmic. L’enfrontament de gèneres. Posició comuna. El vector de contraposició de gèneres ha aparegut per primera vegada enguany. Segons aquest relat el feminisme estaria enfrontant els gèneres un contra l’altre. Negacionisme. La posició de Vox. La posició de Vox és la construcció global de tot el contrarelat assumint l’existència d’una ideologia de gènere supremacista de les femelles i vinculada amb l’extrema esquerra. En termes de contrarelat pensem que és molt important subratllar el concepte de desinterpretació. En moviments tan rellevants com el feminisme amb comunicació política poderosa la creació d’agenda contínua i central pot produir la desinterpretació del missatge. La desinterpretació seria fer una interpretació absolutament contrària a la intencionalitat de l’emissor. Així, comprovem que en diversos estudis hi ha un nivell de rebuig i resistència al missatge feminista que se situa al voltant del 15%. Hem comprovat com en consum d’informació i comunicació relacionada amb immigració o violència sexual la comprensió del missatge pot ser inversa a la intencionalitat. Només així podem explicar les reaccions contràries a la hiperexposició pública del cas Aquarius o el de la Manada (aplaudint a un membre en la Fira d’Abril de Sevilla). La desinterpretació és un fenomen que contradiu en gran part del literalisme imperant que posa èmfasi en els aspectes denotats del missatge sense tindre tant en compte els aspectes connotats i la figura del receptor. La desinterpretació rau a la base de la viralització del contrarelat i no tant en la seua construcció. Crida l’atenció l’absència de contrarelat en la patronal. De fet la pròpia patronal espanyola CEOE va presentar un informe de bretxa salarial el mateix dia de la vaga. L’informe menciona que la bretxa en part es deu a determinades conductes associades a la feminitat. ALTRES ASPECTES ANALITZATS VAGA GENERAL I MULTILINGÚISME. L’ús diglòssic del valencià i el castellà ha tornat a ser la nota predominant. Les pancartes col·lectives intentaven atendre la desigualtat lingÜística però no sempre ho aconsegueixen. Així per exemple la pancarta principal presentava una evident falta d’ortografia “Front la barbàrie” en valencià hauria de ser “Davant la barbàrie” Tanmateix les pancartes individuals eren en la seua majoria en castellà. Recordem que les pancartes individual són l’expressió escrita del llenguatge oral en una manifestació. El castellà és hegemònic i llengua franquícia dins del feminisme. El valencià últimament té un problema d’ús instrumental i condescendent proteccionista. Apareix com una llengua d’ús polític allunyada dels usos populars. VAGA GENERAL I PROCESSOS ELECTORALS. La vaga general feminista enguany s’ha produït a huit setmanes de les eleccions estatals i a dotze setmanes de les eleccions autonòmiques. Pensem que convindria subratllar els següents aspectes: Condicionament d’agenda política. El triomf de control d’agenda de feminisme és evident. Ha dominat durant una setmana tota la temàtica i ha introduït els temes i el relat que el feminisme vol. El problema és que en un entorn polaritzat i multipartidista la comunicaicó política concentrada en temes identitaris pot generar disfuncions no previstes, ni esperades ni destijades: la desinterpretació.. Durant l’informe hem parlat del risc de saturació temàtica i ara podem afegir el risc de fanatisme del contrarelat. En el cas de les posicions més antagonistes, les enquestes temàtiques sobre igualtat en relació amb diversos aspectes (maternitat subrogada, quotes, salaris..) mantenen un GAP constant superior al 15% que es pot considerar negacionista. En un entorno multipartidista i d’acrod amb les teories del marqueting un 15% pot condicionar totalment el tauler polític. La concentració temàtica identitària (raça-immigració, religió-immigració, gènere) és l’agenda temàtica que millor preparada té Vox i de fet forma part del seu leitmotiv. D’alguna manera una majoria social feminista-igualitària. Tanmateix en els debats electorals la qüestió feminista no ha ocupat el mateix espai central i hegemònic que ocupa en la dieta mediàtica actual. Al contrari en els debats ha ocupat un espai residual i vinculat al conflicte. El vector de gènere ha influÏt poc en els resultats electorals. Els estudis electorals continuen donant una majoria de dones votant opcions conservadores. No sembla que el feminisme haja arribat a ser un vector decisiu de vot encara. REPTES DE FUTUR, OPORTUNITATS I RISCOS. LA VELOCITAT: Els moviments socials d’avantguarda han de afrontar sempre el repte de la naturalització dels seus valors subjacents. Gran part de les crítiques al moviment feminista actual provenen de l'empremta de la quarta onada i la reinterpretació dels camins pels quals ha de circular. El canvi i la reinvenció van a ser un punt de fricció intern i extern de com enfocar fenòmens com ara el feminisme pop, la intoxicació o la desinterpretació. Si gran part del contingut feminista acaba per naturalitzar-se dins del cos social el repte és seguir o diluir-se. LA PROFESSIONALITZACIÓ I LA INSTITUCIONALITZACIÓ. Cal parar molta atenció a l’aparició de la militància professionalitzada d’orientació ideològica. Estem parlant de persones que fan de la seua militància la seua professió i per tant aspiren a perpetuar la causa i la dicotomia permanent. La solució podria vindre del feminisme institucional i social (no digital ni pop) que té la possibilitat de treballar en el llarg termini i dossificar la velocitat de digestió ideològica. També l’acadèmia universitària hauria de contribuir a la construcció de la convivència. Fer un esforç divulgatiu científic de base empírica podria ser la millor contribució. TRANSVERSALITAT/ESTRUCTURA/DISGREGACIÓ: El feminisme haurà d’optar per la perspectiva transversal que obliga a fer un esforç de comprensió amb les persones més conservadores o optar per la segmentació estructurada en feminismes amb cognoms (com ha fet per exemple el sindicalisme). En l’actual situació les dones de dreta afronten un conflicte intern que podrien resoldre abandonant el feminisme (cas de Diaz Ayuso per exemple). POLARITZACIÓ I AGRESSITIVAT. L’agressivitat bidireccional entre relat feminista i contrarelat serà creixent i per tant el debat agressiu afavoreix les posicions més extremes perquè les persones amb posicions centrals simplement abadonen el debat per no patir estigmes ni colps dialèctics. Això està passant en tots els àmbits ideològics i socials però afecta lògicament més als moviments amb més èxit d’agenda. MOBILITZACIÓ I ERA DE LA INFORMACIÓ: La comunicació de la mobilització i el contagi comunicacional són cabdals en la societat de la informació. La participació, coneixement i divulgació per part de la professió comunicativa pot fer que l’aspecte i petjada emocional d’una mobilització siga positiva o negativa independentment del fet per falta d’informació contextual. Així, les vagues comunicacionals podrien ocupar l’extrem (recordem els últims moments de Canal 9) i les vagues invisibles de sectors com ara l’educació infantil ocuparien l’altre extrem. La visibilitat de la mobilització condueix a l’èxit i la proximitat a la gestió d’agenda mediàtica és cabdal. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com