Dia 1: El comandant en cap

Alguna cosa haurem de fer i a mi m'agrada pensar per escrit. Així que he pensat començar un diari del confinament. 



Ahir el més destacable va ser la compareixença del president del Gobierno. Destacable especialment per a un comunicador audiovisual analític. No tenim referències d'alarma en cap de les generaciones, per tant el nostre inconscient només sap acudir a l'instint i a les referències audivisuals (pel·lícules i sèries).
L'aparició del president del Gobierno d'anit em permet parlar de l'aparició dels còmics dels superherois després de la crisi del 1929. El marc referencial és plenament ianki. Un home (mascle alfa) assumeix la protecció del ramat. Per això exercirà els poders que li han sigut conferits per la naturalesa. És un deure moral de protecció que tenen les persones superiors. Miren el conjunt des de dalt però un gran poder comporta una gran responsabilitat. Eixe rol de superheroi protector i capaç d'assumir riscos fins al nivell de l'obsessió ha fet molt de mal als homes que com jo no complim amb el rol. Però ara no és moment de parlar de gènere. El comandant en cap puja a l'Airforce One i assumeix el deure moral de no mostrar aflicció (mireu la intervenció de Sanchez i el gest constant). Ho fa amb pesar (figura del pare autoritari) però ha de controlar la massa i comença per desfer tot allò que és accesori. És la figura de l'àngel salvador que assumeix la responsabilitat del rescat. Tenim tot un imaginari polític, cinematogràfic i religiós. Per això les estàtues estan en alt, per això els plànols de Hitler eren de baix cap a dalt. La mirada ha de ser vertical en un contrapicat constant. Sanchez mirava la càmera. Intentava fer una intervenció oral mentre llegia. Va permetre preguntes perquè sap que res no el pot parar. La figura del redemptor en estats d'alarma és imbatible perquè en temps de guerra la traició es paga amb la mort.
Sanchez va usar tots els valors conservadors útils al seu abast. Va parlar de disciplina social, unitat, jerarquia, sacrifici, autoritat. En situacions com esta són els valors conservadors els que salven la humanitat i en situacions de normalitat són els valors progressistes els que conduixen els canvis. Ens pensàvem que un de los dos havia de deixar d'existir i els dos són útils. Conservadors i progressistes són una tensió constant que ajuda a continuar endavant.
Sanchez sap que ara és imbatible. L'oposició no trencarà la lleialta al comandant en cap. Ningú li ho perdonaria. Ni tan sols Catalunya i Euskadi es poden permetre el luxe de respirar. El virus no entén de llengües ni de fronteres.

Una altra cosa és analitzar el fenomen Pisuerga. Era necessari recentralitzar? Una part de mi sap que en temps d'alarma el sistema de coordinació deliberativa és inútil i absurde. Eixe és el gran problema de l'esquerra política. Potser parlem d'això algun dia. En temps de guerra (biològica) la determinació, la velocitat, la jerarquia i la disciplina són els valors guanyadors. Una altra part de mi pensa que precisament este moment les comunitats autònomes havien sigut certament lleials i fins i tot avantguarda de mesures. Mentre Catalunya, País Valencià i Euskadi havien sigut especialment responsables, el cas de Madrid o Andalusia eren d'una irresponsabilitat enorme. És curiós que siguen comunitats amb governs conservadors. És curiós que al Regne Unit, un govern conservador, vulga directament sacrificar els seus habitants posant per damunt l'economia dels supervivents. La jerarquia de valors humans portada a l'extrem. Una espècie d'eugenèsia financiera.

Del primer dia és dificil no parlar de Madrit. Madrit, i no Madrid, és una expressió que usa Antonio Baños en el seu llibre per a explicar dos realitats diferents. El comportament de Madrit ha sigut vergonyós. Més enllà de la individualització (n'hi ha irresponsables en totes bandes) cal analitzar si existix una interacció negativa, és a dir, si els elements i la seua relació conformen un problema social. I crec que la resposta és positiva. Madrit ha demostrat la seua mentalitat colonial. Ha entés que podia anar a les colònies perquè les colònies eren sacrificables. Perquè les colònies són un espai on passar el temps i extraure la seua llum, un lloc de servei. De la mateixa manera que els anglesos venen a Benidorm i ens veuen com a indígenes al seu servici. Madrit no podia tancar-se perquè tot està pensat a partir de Madrit. No solament les carreteres. Tota Espanya està pensada des del centre. Espanya és una piràmide i els valencians estem a la base. Madrit està al cim. I així miren des de la meseta com som els altres. Els altres som els altres i un poquet menys. No són les persones. És l'arquitectura de pensament. No són les respostes sino les preguntes les que estan enverinades.

La convivència del primer dia barreja l'expectació i el shock. Comentaris de no creure el que està passant com si fora una pel·lícula i sorpresa davant l'allau de decisions que fan que tot siga relatiu. Fa unes setmanes era molt important dir Consejo de Ministras però ahir el llenguatge inclusiu va desaparèixer per complet. Perquè quan arriben els problemes reals, els de la base de la supervivència, els problemes de reconeixement i visibilitat eixen per la finestra. A casa he escoltat reflexions sobre lo important que és abraçar als amics. Ens hem preocupat pels nostres majors i alguns han assumit la responsabilitat d'anar a comprar.

Jo vaig bé. Estava molt més preocupat quan veia que qui havia de prendre decisions no les prenia. Fa uns dies volíem tornar a casa soles i borratxes i ara volem eixir de casa acompanyades i sòbries. Tot és relatiu. I eixa relativització ajuda a millorar l'estat d'ànim. És curiós com la meua tendència al dramatisme es torna tendència a la calma enmig del dramatisme generalitzat. Probablement per això ho he passat tan mal en certes èpoques. Em costa entendre que la gent no veja que la única possibilitat de supervivència humana és el decreixement sostingut i sostenible, pensat i fet. I no sé com explicar-ho.

Per últim, per a un introvertit com jo, un horitzó d'estar a casa durant dos setmanes no és cap problema. De seguida he trobat l'oportunitat de llegir, editar vídeo, fer projectes o escriure este diari. Em preocupa la gent extrovertida. En tinc molta al meu voltant i sé que no aguanten sense eixir de casa. Necessiten l'exterior i la sociabilitat i aniran acumulant dia a dia un poc de neuroticisme. Em preocupen les dones que conviuen amb maltractadors perquè en res bó pot eixir d'una convivència tan estreta. I no dubteu que els divorcis pujaran en esta espècie de Gran Hermano que estem fent, ja s'ha vist a Xina. 

Gran Hermano. Quins records. Orwell parlava d'un país on totes les estàncies tenien una gran pantalla amb un ull que vigilava tot el que feies. I una neollengua. No puc evitar pensar com ara ens vigilem els uns als altres. I tots tenim una càmera a la butxaca.

Sort, ànim i paciència.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica