Dia 2: Himnes en les finestres

Hem passat de les banderes en els balcons als himnes en les finestres. Supose que és inconscient però hem passat en poques hores de l'emergència sanitària a la declaració de guerra. Ahir Fernando Simón (l'home de la calma) vestit amb pantaló i jersei de normalitat estava flanquejat per tres uniformes. 
El ministre de Sanitat va estar rodejat per Interior i Defensa. Són eixes coses que tot el món considera naturals i no ho són. L'escenografia compta. Tinc clar que hi ha components d'ordre públic però també tinc clar que comunicativament l'escenografia d'anit no ajudava gens. No estem en guerra; estem davant un problema de salut. No estem en guerra.



L'imaginari col·lectiu de la guerra no ens convé. El lideratge hauria de ser de les autoritats sanitàries. Interior i Defensa haurien d'estar amagats. No necessiten protagonisme. I els uniformes de darrere més amagats encara. La sensació de guerra no ens convé com a comunitat humana. El llenguatge hauria de ser mèdic i no militar o policial. No estem en guerra.

La massa és sempre extrema i emocional. Les emocions són la principal manera de contagi. Eixir a les finestres un dia a aplaudir és una bona mostra d'agraïment. El segon dia és un niu de forats ideològics per on pot entrar qualsevol cosa. Anit ja vaig escoltar himnes diversos. Si passen més dies la cosa s'anirà frivolitzant. Els agraïments es convertiran en greuges (per què no a les caixeres de supermercat?). Els sanitaris agrairan molt més que no fem frau quan d'ací quinze dies fem la declaració de la renda. Les emocions massives són la màscara de virtut de les raons privades. Els mateixos que aplaudixen a les finestres són els qui acumulen productes a casa (qui sap si amb l'esperança de poder vendre'ls en moments de desabastiment).

No ho puc envitar. Sóc misàntropic. No crec en l'èsser humà com a conjunt. Crec en les individualitats. Mai no m'han agradat els grups. Mai no m'ha anat bé amb els grups perquè són emocionals i poc racionals. Els grups tenen una dinàmica pròpia sempre xovinista i exaltada.

El camí del confinament va a ser complicat. Per a mi va ser un descobriment el llibre Quiet. The power of introverts que em va recomanar el meu amic Isaac. Sense eixe llibre mai no haguera entés gran part de les coses que m'han passat al llarg de la vida. Al meu voltant tinc persones que necessiten eixir al carrer i necessiten estar amb altres persones. La lectura no és una opció. L'escriptura és una quimera. Necessiten oralitat, exterior i contacte social. Un sempre pensa que els altres són com un mateixa. Potser ara és un bon moment per a subratllar la importància dels introvertits al món de les decisions. Som eixa gent que ara és més capaç que ningú de mantindre la calma i controlar els impulsos. Som el qui no anem al supermercat per eixir sinó per a comprar. Som els que prestem temps i espais a eixes altres persones que en absència de món interior necessiten el món exterior.

Amb tot, la relativització de tot el que semblava important és el millor aprenentatge. Fa temps que jo vaig fer eixa reflexió. Especialment quan vaig haver-me de jugar la vida professional deixant la banca. Vaig fer bé. Ara hi ha caps de zona de banca intentant aprofitar la por de la gent per a vendre els seus productes. És un sector de sociopates. Segurament no pot ser d'altra manera però es promociona a les pitjors persones, a les menys empàtiques, a les que tenen menys escrupols. Internet afussellarà tot això tard o d'hora.

L'amistat i la família es tornen elements claus de la convivència. Un carrer segur s'antoixa la millor de les vacances. La tecnologia es considera una aliada. Els adults som més conscients del fet que els nanos necessiten carrer. I els nanos també ho són. El carrer és l'espai de conflicte i de convivència més important que tenim. Les pantalles ara ens permeten retrobar-nos. La videoconferència ha passat a ser de primera necessitat per a vore els rostre de l'altra persona. Els vídeos dels meus nebots són gotes de goig i alegria. L'absència del futbol o del teatre ens recorda com la cultura i l'esport ens fan lliures. Tot ha passat a ser relatiu en una cura d'humilitat. Jo em pensava que el meu fustigament permanent per a no caura en l'esquerra gourment culturalista, multicultural i identitària era massa i ara em sembla massa poca. Ser feliç és no patir i no tindre por. Ja està. Això és. Si no pateixes i no tens por eres feliç. Si pots abraçar a ta mare és que eres feliç. No cal calfar-se més el cap.

Haurem de pensar moltes coses: reconsiderar la ultramobilitat, rearmar les cultures pròpies, entendre els mercats i no el mercat, repensar la globalització i la metropolització però hui el meu diari no ha volgut anar per eixos camins.

Sort, ànim i paciència. Ja queda menys.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica