El progressisme davant el nou món postpandèmia

A tot el planeta n'hi ha gent pensant sobre este tema. Per tant, intentar fer una aportació brillant és un exercici arrogant. La intenció d'este post és -de nou- pensar per escrit i compartir amb la poca gent que vulga fer-ho alguns pensaments. Estic llegint ja bones i sòlides reflexions per al nou món post pandèmia i crec que val la pena començar a parlar-ne al nostre país menut. Tan menut que últimament és només una terreta. 



El progressisme ja tenia una situació complexa amb les derrotes i els damnificats de la globalització. Hi havia temes que el trumpisme havia aprofitat però que les classes populars volien situar al centre del debat polític mentre la intel·ligentsia occidental es negava i el seu domini de la correció política feia impossible parlar amb calma. En cosa d'uns quaranta dies tot s'ha accelerat i serà dificil sobreviure políticament sense afrontar eixos temes centrals per a les classes populars occidentals. La societat prepandèmia s'havia instal·lat -almenys en la seua versió mediada i digital- en un postureig permanent de la part alta de la piràmide de Maslow mentre un submón s'anava gestant entre els photocalls d'Instagram i els concursos gastronòmics o d'èxit immediat i fugaç. Eixe submón invisible cridava a través dels nous partits de populisme autoritari una agenda temàtica que la intel·lectualitat rebutjava i ara serà impossible no abordar.

La diferència entre el món anterior i el posterior a una pandèmia bàsicament és la por. Quan la por s'instal·la en la ment humana tot passa a un segon plà. La por es relaciona amb tot el marc de valors relacionats amb la seguretat. Sense seguretat no hi ha res; no hi ha justícia, ni igualtat, ni fraternitat ni per suposat llibertat. Per tant, el progressisme haurà d'afrontar un eix que no és el seu natural: garantir la seguretat per a resoldre la por. A partir d'ahí sorgeix tota una agenda temàtica que el progressisme haurà d'afrontar amb creativitat i entenent que hi ha una finestra d'oportunitat per a unes coses i que d'altres s'hauran d'amagar al magatzem de les grans idees historiques.
A nivell valencià això passa per construir alternatives progressistes que se situen en entorns materialistes (en termes marxistes) i sàpien abordar els següents temes amb una perspectiva creativa i trencadora amb tota la tradició de pensament prepandèmia:

La gestió de l'abundáncia i la gestió de l'escasessa. Per primera vegada en moltes dècades hem hagut de gestionar l'escasessa. Només va ser uns dies o unes hores però això no havia passat en les nostres vides quasi mai (jo ara en tinc 47). El canvi ha vingut a quedar-se. La globalització va fer que ens repartirem la faena al planeta i vam nomenar Xina com a fàbrica del món. Si Xina falla els compradors no tenen a qui comprar. No estàvem preparats per a una crisi d'oferta. Ara bé, la cosa no es queda ahí. El planeta muta de clima i això genera desajustos també en l'oferta. Especialment per exemple en l'oferta hídrica i alimentària. El progressisme ha de saber adaptar-se a la gestió de l'escasessa i recuperar el concepte d'austeritat (tradicionalment progressista) que es va deixar furtar durant la crisi de 2008. Explicar el descreixement i parlar als ciutadans com a persones adultes va a ser la principal missió de la comunicació política. La pedagogia política ha de guanyar al marqueting polític. Necessitem menys poesia i més veritat.

La consideració de l'espai públic i compartit vs espai privat. En eixir al carrer encara ens mirarem els uns als altres amb desconfiança. La societat mediterrània i llatina ja contenia altes dosi de desconfiança cap a l'alteritat. La construcció de l'altre es feia en termes negatius i això ens genera uns costos enormes. La recuperació de la confiança només es pot fer amb cohesió, estabilitat i disciplina social. Dels tres paràmetres en parlarem després. Els progressistes valencians hem d'afrontar una redefinició de la idea de lo públic i de lo que és compartit i comunitari. Que bé ens vindrà ara l'absurde contemporani del nom "Comunitat Valenciana". El carrer apareixerà com un espai insegur (més encara perquè el feminisme s'havia encarregat de configurar-lo ja com un espai insegur). El carrer sempre ha sigut el lloc de trobada i de conflicte per excel·lència. Per això els rics fan urbanitzacions per agrupar-se. D'eixa manera posen una barrea d'entrada a la insegureta que els genera l'espai públic. Però la metàfora del carrer només és un exemple per a la consideració de qualsevol espai de trobada. I els serveis públics són espais de trobada. Tenim una finestra d'oportunitat per redefinir els espais públics com a espais de trobada segurs i amables. El món conservador voldrà construir una definició de tot el que és públic com un risc o un perill. Això ens obliga a una redefinició de l'administració i de la seua arquitectura normativa i de personal. La construcció de confiança ens podria estalviar moltíssima normativa basada en la desconfiança i moltíssim personal dedicat a gestionar la desconfiança. En estos moments serà reformar l'administració o deixar-la morir. La distància entre el món encara analògic on viu instal·lada la part burocràtica de l'administració és inassumible en un món que ha de gestionar l'escasessa. En canvi la part de servei directe als ciutadans necessita enfortir-se i ser més àgil. En el nou món d'Internet la velocitat és determinant. No podem tindre una administració lenta perquè és incapaç d'adaptar-se a la tecnologia disponible.

Mobilitat. La recuperació de la sobirania nativa era ja una constant occidental. El nativisme és un concepte emotiu més que racional perquè fragmenta la història a conveniència. La qüestió és que les sobirànies llunyanes (com estava passant amb la sobirània europea) han resultat immediatament bandejades. El refugi estatal-nacional-comunitari ha sigut un moviment immediat i urgent de solució pandèmica. El mapa mental de recuperació de l'ordre a Espanya, per exemple, ha sigut immediatament estatal. Això ens ha perjudicat als valencians. La nostra espanyolitat ens ha posat en perill. Les classes populars aliades i instrumentalitzades per una part damnificada de les elits ja venien reclamant una recuperació del control de fronteres i estabilitat poblacional. A Escandinàvia precisament el model de control de fronteres ha sigut sempre una clau de cohesió social. Gestionar una població estable i coneguda (o controlada) serà una petició molt més multitudinària que ho era abans de la pandèmia. El control de població davant una desconfiança en l'alteritat haurà de ser afrontat pel progressisme amb naturalitat. Simplement la normativa actual és el fruit d'un consens internacional de controls d'entrada i eixida que faciliten la gestió de la comunitat pròpia.


Relocalitzacio vs globalització. Fins a la pandèmia el dogma liberal clàssic era que la globalització era una benedicció i la restauració d'aranzels o barreres d'entrada era un anatema. En canvi, no fa ni unes hores que Túrquia s'ha fet amb un encàrrec espanyol de material sanitari. En entorns de desconfiança i supervivència la recuperació del control comunitari sembla un fet dificil de no afrontar. Els valencians ens hem trobat amb el fet que no tenim capacitat productiva per a generar una mínima autonomia econòmica i fins i tot sobirània alimentària. Comprar a les fàbriques del món era rendible perquè no es tenien en compte les externalitats climàtiques (i ara sanitàries) d'un món amb petroli barat i mobilitat fàcil. El nou món questionarà les dues coses. Fomentar la relocalització i crear "privilegis" a la producció pròpia serà un vector que el progressisme hauria d'aprofitar.

Comunitarisme vs individualisme. En entorns de por, desconfiança i inseguretat es donen de manera més visibles el dos processos humans més antics: la cooperació i la competició. La cooperació en grups i la competició amb altres grups és un altre eix que haurà d'afrontar el progressisme. L'internacionalisme serà més complicat que mai a pesar que la pròpia pandèmia hauria de fer pensar en una aldea global. No sóc optimista respecte a este pensament. Crec que al contrari la incentivació de l'individualisme serà el repte a superar. El dualisme global-local no facilita el treball progressista i probablement cada territori consolidat com a comunitat haurà d'intentar enfortir les seues pròpies comunitats mitjanes internes. N'hi ha ideologies i n'hi ha territoris i els valencians hauríem de cosir ugentment ferides absurdes de segon o tercer nivell per a construir comunitat valenciana.

Autoritarisme i jerarquia vertical vs horitzontalitat i democràcia assembleària. Si el progressisme prepandèmia havia confiat per un costat en la e-democràcia i per un altre costat en la democràcia directa com un eix de relat ara haurà d'afrontar un altre marc. Les solucions pandèmiques han instal·lat al cap del conjunt de la població la sensació de decisió ràpida. La velocitat ja era la malaltia més important prepadèmia. Ara simplement ens instal·lem en la patologia si no volem morir d'inacció. En temps de desorientació els lideratges forts i personalistes apareixen amb força. I això és un risc. La crisi tecnològica oberta per Internet que ha partit en dos la població (analògica i digital) ja situava l'autoritat com un espai jeràrquic on les decisions circulen pel carril de l'esquerra mentre les forces d'esquerra se situaven una versió analògica de papereta i presència. La pandèmia ha situat el món digital com un món tan real com el presencial. I la democràcia ho ha d'entendre o algú vindrà a aprofitar-se'n.


Geoestratègia. Era americana vs era oriental. Durant el segle XX la cultura nordmericana ha impregnat tot el planeta amb un fenomen de colonització econòmica i cultural. El creixement de Xina no era cultural sinó exclusivament econòmic. En canvi les virtuts de la cultura oriental (comunitat i cooperació) semblen ara més important que les americanes (individualitat i competició). Suposa el canvi bàsic de gestionar l'abundància a gestionar l'escassesa. Això implica un canvi de mapa mental i de mirada. A Europa el model escandinau és l'únic que ha aconseguit el millor equilibri entre la gestió de la comunitat i el respecte a la individualitat. Deixar de mirar cap als Estats Units comença a ser una necessitat ideològica progressista especialment en les corrents de l'esquerra de les noves identitats interseccionals.

Desigualtat vs cohesió social. Les teories de la igualtat s'havien disparat en el món de la superabundància. Parlar d'igualtat ja no era parlar d'igualtat socieconòmica sinó sexual, racial, lingüística. El concepte d'igualtat és una trampa dificil de superar. Igualtat de resultats o igualtat d'oportunitats? Hem de ser iguals o hem de ser idèntics? És un debat d'arenes movedisses perquè com més l'incentives més desigualtats trobes. Bàsicament perquè la desigualtat sembla innata a l'èsser humà. Totes les civilitzacions han tingut una jerarquia. Fins i tot les més presumptament i vocacionalment igualitàries han tingut una forta jeràrquia. La única manera de superar un debat és canvia la pregunta i oferir el concepte de cohesió social. La cohesió social implicaria una gestió de la reducció de la desigualtat. Construix el concepte en negatiu i és més eficaç. Cohesió social és reduir la distància entre qui més guanya i qui menys guanya en una empresa o en una comunitat política amb normatives redistributives que el mercat ha demostrat no saber gestionar.


Digitalització vs inèrcia. En este cas la dualitat no és possible construir-la. La digitalització era una assignatura que deixàvem sempre per a setembre especialment els llatins. Fins i tot entre la intel·lectualitat valenciana la tecnofòbia estava prestigiada. La generació dominant imposava un relat absurde per a morir tranquils en la seua realitat analògica. No tenien ja edat per a aprendre. Heus ací que la digitalitat que anava funcionant com un tsnumami s'ha tornat terratrèmol i no ha deixat cap edifici plantat. Si no entenem que digitalitzar és intentar adaptar-se estarem perdent (una vegada més) posicionament al món. La guerra i la dictadura ens van fer perdre dècades d'adaptació històrica. Ara la peresa és el nou obstacle. Dos o tres generacions adultes no volen tornar a estudiar ni a aprendre. Això és especialment greu en l'administració on Internet ha fet (i farà encara més) una revolució. Si culturalment no entenem que la distància social facilitada a nivell digital és una bona ferramenta de treball seguirem executant reunions llargues, amb desplaçament personal i discursos llargs. Digitalitzar és -en part- prestigiar la brevetat.

Polarització vs centralitat. Davant tota esta nova situació podem continuar amb un procés de polarització. El segment conservador és bastant previsible. La seua ment està estructura amb jerarquia, desconfiança, autoritat, desigualtat i individualisme. Per tant, sabem quin serà el seu camí. Davant això la tradició històrica dibuixa dos camins. El camí espanyol ha sigut sempre la creació d'un vector inversament proporcional. Com si a Espanya pensàrem que la política trau la mitjana. La polarització intenta fer una espècie de compensació de joc de suma zero absurde que va conduir per exemple a una guerra civil. El camí escandinau va ser diferent. Es va optar per fer concessions de marc històric. En una època conservadora intentar radicalitzar el progressisme és condenmar-lo a perdre tota la seua capacitat d'influència. Davant la polarització cal tendir ponts i construir complicitats centrals. La gestió del multipartidisme a Espanya ha seguit la inèrcia política de sempre: dos blocs antagònics sense solució de centralitat. Les persones amb més trellat i formació s'han d'agrupar al voltant del centre fent renúncies individuals o el camí està obert per al populisme autoritari. Explicar la complexitat és sempre més dificil que simplificar-la. Un culpable, un líder i un recepta màgica. Només amb tres ingredients el populisme autoritari pot bastir una oferta atractiva. Davant això la creació de xarxes de centralitat que prestigien la pactabilitat convergent són imprescindibles. Un centre progressista és imprescindible al nostre país.





Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica