La cuidadora que riu d'un ancià o qui som els altres per als influencers

 La construcció del concepte els altres (los demás) és probablement una de les construccions filosòfiques més important en l'actualitat. La concepció dels altres està a la base de la manera d'enfocar la vida per tant la cosmovisió de cada persona. Així, durant la pandèmia, la construcció de com actuaran els altres, és a dir, qui no som nosaltres, ha determinat moltes decisions. Si una persona pensa que "els altres" són uns irresponsables tendirà més a mesures autoritàries i basades en la restricció de drets mentre que si una persona pensa que "els altres" són persones responsables i, per tant, confiables, tendirà a deixar marge de llibertat responsable en l'actuació individual. Només amb uns dies a qualsevol país d'Escandinàvia et pot fer entendre que la concepció dels altres determina la interacció social, política i econòmica. 



Fins ara, els altres els coneixiem o desconeixiem en persona o per les notícies. No m'estendré massa en el tema mediàtic però si la concepció dels altres va unida a la "notícia" i la notícia va unida a l'alarma social no és dificil saber que "els altres" són necessàriament un risc, un element de desconfiança siga migratori, epidemiològic o polític. 

Però heus ací que simplificant molt apareix Internet i la concepció dels altres també es pot fer de manera virtual i amb unes característiques molt concretes. 

En primer lloc Internet permet l'anonimat. No solament el permet sinó que l'anima. Per tant, els altres no solament són uns desconeguts dels quals no sabem res sinó que els altres són ara uns des-coneguts dels que sabem coses però no sabem qui són. No crec descobrir res si dic que l'anonimat facilita la irresponsabilitat. Per tant, els altres són "perfils". Això significa que no són exactament persones a les quals mirar als ulls en una conversa i comprovar com funcionen les nostres neurones espill. La interacció virtual despersonalitza l'altre en tant que anònim i en tant que no és persona sinó perfil. 

En segon lloc, l'altre no solament no és una persona sinó que és un producte. Què fan bé els influencers per a ser-ho? Bàsicament exposar la seua intimitat de manera pública. Per tant, el seu producte és la realitat desvetlada i en conseqüència l'influencer i els altres passen a ser el producte. Un influencer no és només el seu producte. També ho són totes les altres persones que poden servir als influencers per a vendre el producte. Té igual si és un influencer de seducció que usa la càmera oculta per a demostrar que és capaç de besar una xica en menys de 30 minuts o si és una treballadora en una residència d'ancians que es riu d'un ancià jugant amb la seua medecina. La qüestió és que en el canal d'un influencer tots els altres som extres al seu servei. Som públic present al plató. Som secundaris de la seua pel·lícula. Nosaltres també som el seu producte. Ens utilitzarà en funció del seu benefici. On està el problema? El problema és que eixe tipus de valors subjacents ja formen part del sistema de valors de tota una generació. Tota una generació pensa que els altres són objectes-producte si són útils per al seu canal i pujar de seguidors (eixa és la jeràrquia social més important a hores d'ara en el món adolescent). 

En tercer lloc, els altres són esglaons d'una escala social. Són perfil, són producte però a més són esglaons que jo puc xafar per a poder pujar en la jerarquia social virtual. Hi ha diversos mecanismes que exemplifiquen el que dic. El més clàssic és el troleig de zasca. L'altre esdevé una persona-perfil a qui humiliar. També està el troleig de notorietat: invadir el timeline d'una persona amb molts seguidors per a a parasitar la seua notorietat. Finalment, està el linxament virtual on l'altre apareix fruit d'una dicotomia maniquea i ha de ser eliminat, bloquejat, anulat, desaparegut. Quin és el problema de nou? El problema és que tot acaba per tindre un espill social en la realitat presencial. Tota una generació creu que és divertit atacar els altres en algun moment de feblesa o error o fins i tot divergència ideològica. És una forma de diversió semblant al circ romà on no calen lleons. El propi públic actua com a tal. De fet, resulta igualment catàrsic perquè eliminar aquelles persones que tenen models de vida divergents ens fa sentir millor, si més no, més confortables. 

En quart lloc trobem la política del perdó. Aquesta concepció d'arrel cristiana fa del penediment una ferramenta de redempció. Hem de fer notar, per tant, que l'assumpció de responsabilitats depén de la subjectivitat. A esta xica que fa burla d'un ancià l'han pillada en mainstream (probablement perquè és agost i pel gir digital que suposa la pandèmia juntament amb el casting-residència) però està passant continuament en Youtube: els altres són només un objecte (també sexual) per aconseguir el nostre negoci (la fama). No hi ha cap mecanisme objectiu. No hi ha cap institució vigilant. No hi ha cap protocol (fora de la pròpia xarxa) específic. Sempre pots anar a la policia però la pregunta és: mira la polícia TikTok? 

En conclusió, entre les malalties psicosocials més greus de l'actualitat trobem la despersonalització dels "altres ("los demás") per una projecció de concepció, biaxos i prejudicis propis no contrastats amb dades. La mercantilització dels altres suposa un problema general perquè ens allunya del concepte de comunitat, fa desaparèixer l'empàtia de pantalla i dificulta la convivència. 

Fa temps que reclame una regulació dels canals amb un número (100.000 seguidors?) que reba la consideració de "mitjà de comunicació" amb aplicació de normés ètiques, de control com les que tenen diaris, revistes, ràdios i televisions. Una regulació també fiscal del tema i una regulació dels algorismes que usen les plataformes per a filtrar el contingut. Mentrestant, els nanos i nanes creixen salvatges en llocs com ara Instagram i TikTok on els adults ni estan ni se'ls espera. 


Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats

Funcionaris postpandèmia