El valencià davant el repte digital: marqueting lingüístic

Sovint es diu que a Internet no hi ha fronteres. És una visió epidèrmica. Internet té fronteres i bàsicament són lingüístiques. A pesar que el traductor de Google és extraordinari continuem visitant les pàgines que estan en "les nostres llengües" i això ens priva de coneixement i informació plural. A més, cada vegada és menys freqüent tindre una actitud activa de recerca dins d'Internet i més una actitud reactiva: entrem on ens crida l'atenció per algun titular original vist o llegit, recomanat o algoritmitzat. Més encara, la relació interpersonal virtual de les empreses de xarxes socials marca l'arribada d'un paradigma oral predominant que dificulta més poder eixir de les llengües pròpies. 




Per tant, a nivell virtual, i sense donar-li tota la raó a Fuster, una llengua és un país. A Internet el país d'adscripció és lingüístic. Llegim i mirem allò que entenem amb la sort que podem tindre diverses pàtries digitals. 

Esta introducció és imprescindible per a entendre la resta del text perquè el valencià ha de fer un camí digital si vol sobreviure que al mateix temps ha de ser propi i compartit amb la resta de la comunitat lingüística. El valencià necessita fer un camí propi perquè la comunitat lingüística té característiques pròpies suficients per a construir un camí propi però a la vegada ha de compartir part del camí amb la resta de la comunitat lingüística catalano-balear col·laborant i treballant conjuntament la imatge externa i la projecció al món. Sobre este tipus de relació un altre dia podríem parlar fent una comparativa amb Escandinàvia on sense grans paraules com ara Commonwealth han entés la dinàmica col·laborativa i respectuosa amb les identitats nacionals. Bé, un altre dia si tinc temps i ganes. 

La bona notícia és que esta dinàmica aparentment contradictòria de col·laboració-competició i diversitat-unitat és afavorida per la disponibilitat tecnològica actual perquè permet més mecanismes que mai per a superar els hipotètics oxímorons. La mala notícia és que no sé si estem preparats col·lectivament perquè els valencians derivem massa energia a espais de conflicte analògic. 

Val a dir que les llengües llatines ho tenen molt complicat per a no retrocedir en ús a Internet. Serà un procés lent però hem d'entendre que les llengües ocupen un mercat. El mercat més important és el de segona llengua no materna. El primer mercat és inconscient perquè parlem la llengua que ens ensenyen els pares però el segon mercat lingüístic és el més complicat: la segona llengua no materna. 

La major part de les persones amb formació humanística i especialment filològica ja estaran espantades amb el concepte mercat lingüístic. És la vostra decisió construir una barricada moral contra la meua reflexió o intentar aprofundir en ella: el mercat lingüístic existix des del moment en que has de triar la quantitat de temps que estàs disposat a invertir en aprendre una llengua més. I això és un mercat amb un preu d'equilibri, un cost marginal, un cost d'oportunitat. 

Les llengües llatines com el castellà o el francés ho tenen mal en el mercat de llengües perquè l'anglés té la millor situació de mercat: capacitat d'innovació, amplitud geogràfica, prestigi social, propaganda cultural, utilitat econòmica i -atenció- poques barreres d'entrada. Efectivament, l'anglés no deriva gènere, la conjugació verbal és tan bàsica com afegir una s a la tercera persona i amb dos mil paraules pots començar a comunicar-te amb certa eficàcia. L'anglés es parla de tantes maneres no natives que ja existeix un anglés no natiu que s'accepta amb naturalitat sense que ningú practique l'ultraortografisme. L'anglés és molt més barat d'aprendre com a segona llengua no materna que qualsevol altra. Si tens els altres instruments (el castellà els té) com ara amplitud geogràfic de producte, propaganda cultural, mediàtica, utilitat i no vigilància potser tingues més marge de temps per a sobreviure en el mercat de les llengües. 

El valencià-català té una situació delicada perquè no té un bon posicionament de marqueting. És la meua opinió lògicament. És una llengua conflictualitzada per la majoria castellanoparlant i el resistencialisme èpic de reserva índia d'alguns dels seus parlants més militants. És una llengua relativament fàcil d'entendre per a un castellanoparlant però dificil de parlar. La seua utilitat és relativa, el prestigi social és quasi neutre (diria que ha millorat un poc en l'última dècada). A més cal afegir la hipervigilància pròpia de les llengües amb dificultats que propicia una santa inquisició lingüística que espantaria a qualsevol que vulguera incorporar-se. 

Parle evidentment des de l'experiència d'un castellanopensant que arriba a ser valencianoparlant amb afecte, vocació, esforç, estudi i interés. I des de l'experiència de més de 30 anys d'observació sociolingüistica intuïtiva. Fa poc es publicava la pèrdua de mig milió de parlants en valencià en 15 anys. Si has llegit el panorama complicat que té el valencià en termes de marqueting lingúístic entendràs que perdre parlants és un problema però el problema principal és no guanyar-ne. Si el valencià-català no entén que ha de facilitar l'entrada en el seu mercat de nous parlants amb "rebaixes" en les barreres d'entrada està condemnat a morir. Si no pots guanyar clients només pots perdre clients. Espoiler: acaba mal. 

Potser he concentrat massa males notícies en poques línies. La veritat és que hi ha espai per a l'esperança però cal adoptar unes mesures tan innovadores i ràpides que serà difícil trobar el consens intern (especialment dels puristes) per a fer-ho. 

L'esperit crític -per a mi- consisteix a pensar, analitzar i oferir solucions. Si només és pensar i analitzar el bucle és infinit. Per tant, voldria albirar algunes solucions que la nova societat digital permet per a millorar el marqueting del valencià. 

  1. El paradigma the winner takes it all i la teoria del ninxol de mercat. La digitalització (almenys en les primeres etapes de la mercantilització d'Internet on ara ens trobem) ha creat duopolis i oligopolis per tot arreu. És difícil trencar el posicionament de líder de mercat quan el mercat és planetari. Però en l'ombra del mercat mainstream apareixen submercats actius que poden sobreviure. Eixes comunitats minoritàries poden ser sostenibles en funció de la seua interacció, cohesió i activisme. És a dir, un mercat menut és sostenible si és molt dinàmic i estableix mecanismes de confiança, autoestima proximitat i pactes winwin. Per posar un exemple de digitalització primària: un youtuber pot triar el videojoc més jugat per a fer el seu canal. En eixe cas tindrà molta competència, haurà de ser el millor, dedicar moltes hores i tindre molta paciència. L'altra opció és buscar un espai que no estiga ocupat amb suficient demanda per a mantindre el canal de manera sostenible. Haurà de ser innovador. És una decisió clàssica de posicionament de mercat. El valencià hauria d'optar per una posició de nínxol actiu. La clau en este cas està a generar dinamisme dins del mercat. En un article anterior ja vaig parlar de com generar dinamisme (Projecte 2030 i gestió de lideratges virtuals) però més enllà de la idea de fomentar la creativitat és imprescindible crear una industria interna de la influència i la creació. 
  2. Barreres d'entrada. En els anys que porte parlant i escrivint en valencià he notat que els natius valencianoparlants descompten una cosa: el valencià és una llengua complexa per a començar a parlar-la. Consonants sonores, vocals obertes, conjugació verbal, excepcions eternes, pronoms febles. Per tant, començar a parlar-la no és fàcil. Per això he insistit tantes vegades en incentivar el concepte de bilingüisme passiu (dos persones parlant diferents llengües amb comprensió mútua). Després de la primera barrera d'entrada (aprendre a parlar mínimament) topetes amb la hipervigilància. L'elitisme de Fabra va configurar una llengua culta allunyada del poble però després va arribar Fuster i ho va acabar d'arreglar. El millor exemple d'hipervigilància lingüística valenciana és el model de llengua de la ficció audiovisual. Escriure un guió o fer un doblatge està més a prop de la llengua oral que de la llengua escrita. És oralitat transcrita. Això en castellà i en anglés està prou clar. En valencià no. He de dir que em va sorprendre "La mort de Guillem" perquè trencava amb el paradigma habitual en les sèries de la televisió valenciana. Però habitualment el que passa és que les senyores de 80 anys que viuen en un poble de la Safor parlen igual que un ionki de la Malvarrosa o un estudiant de filologia. Això, no és normal. El model de llengua literària té la funció de servir a l'harmonització de llengua literària. El model llengua per als mitjans de comunicació hauria de ser més flexible (especialment en les connexions amb comarques) però el model de ficció: el model de ficció hauria de ser molt més lliure i obert. De fet, si observem la realitat, vora quaranta anys després de començar a ensenyar el valencià a les escoles, hi ha qüestions amb les que els valencians no "traguem" com ara l'eliminació del lo neutre per obra i gràcia del senyor Fabra o el demostratiu reforçat. Pero ahí no acaba la cosa, l'ultrafilologia és un esport extrem valencià que consisteix a vigilar l'ortografia dels teues amics, de la teua família. Prova a fer-ho. Jo ja ho fet en este text (la ultrafilologia s'apostrofa?). Sempre tindràs un amic o un desconegut que entre a corregir-te, a dir-te com s'escriu. Ho farà amb una extraorinària bona voluntat fins arribar a la patologia. Així quan el Cadís va vindre a jugar a Mestalla el seu community manager va tindre la genial idea de saludar en valencià a l'afició amfitriona. La resposta va ser correctiva. Un club de futbol andalús usa el valencià i els valencians el que fem és corregir-los perquè una forma no és així o una admiració no és aixà. Si volem reduir les barreres d'entrada caldrà usar el concepte flow. En una situació com l'actual, qualsevol valencià és bon valencià. Perquè tot lo altre serà no valencià. 
  3. Conflictualització. No m'estendré en este aspecte. La causa principal de la conflictualització d'una llengua en una situació tan dèbil és la majoria social d'una comunitat lingüística com la castellana. Viure al seu costat no és fàcil perquè la història marca massa tendències de rigidesa, jerarquia i sotmetiment. Ara bé, alguna cosa podem millorar en la comunitat lingüística valenciana. La construcció d'una èpica ressistencialista i la hiperideologització de la llengua no ajuden. I això ho fa el moviment valencianista també. Només cal mirar l'última cançó de Zoo (el grup que lo peta en valencià) que diu "sempre a la contra i avant". Segur que trobem mil motius i coartades per a fer "resistència" com si estiguerem en El Alamo. Jo només dic que això no ajuda a mantindre viva "la flama d'un sentiment". Tots els moviments antisistema opten pel valencià mentre els moviments cristians opten per l'anglés o el castellà com a interacció dominant. Tot el feminisme usa el valencià encara que siga per a dir "Basta Ja!" i "Front la barbàrie" que són claríssims calcs sintàctics del castellà (en sóc un expert perquè els he fet tots segurament). El valencià és una llengua d'esquerres com volia Fuster i això ens pot portar al desastre. El valencià és una llengua. Punt. Que hauria de poder parlar qualsevol persona sense vergonya i amb orgull. Punt. També les persones conservadores i amb poca formació sense vergonya i amb orgull. Posem per exemple un cas d'èxit: la música en valencià. Quants grups en valencià coneixeu que no facen metalingüística (parlar en les cançons de la pròpia llengua en la qual canten)? Quants grups parlen només d'amor, de desengany, de crisi de sentit, de somnis, d'aspiracions? Hi han però no formen part del star system. Perquè la comunitat lingüística no és plural, és massa decantada per una manera de mirar el món. No podem convertir un instrument de comunicació en una militància. Almenys no en sols una militància. La llengua és un instrument ideològic més per a una causa. Si et dius Carles (com em dic jo): la major part de la gent inferix del meu nom un conjunt de característiques sense haver-me conegut. Sense saber res de mi. Simplement perquè el meu nom està en valencià. Això és una altra barrera d'entrada. Necessitem una llengua més plural. Necessitem que les pintades radicals i agressives no estiguen sempre en valencià. Necessitem que el valencià siga més pròxim. Supose que la gent de pobles valencianoparlant ho estarà flipant amb el que escric però és que la idea no és no perdre parlants, la idea és guanyar-los. I guanyar-los significa tindre una oferta atractiva, pròxima i amb autoestima per a persones que ara veuen el valencià de lluny o de prop però en tot cas de fora. 
  4. La temàtica centrípeta. Una de les característiques bàsiques de la producció creativa en valencià és la temàtica centrípeta. Qualsevol creatiu en valencià ha de passar per la fase de "tòpics". Hi ha tòpics folklòrics i conservadors i d'altres que són progressistes. És igual, siga com siga, has de passar per eixa fase. Si fas un mem sobre l'esmorzar triomfarà. Si el fas sobre The Big Bang Theory no. Un vídeo sobre la paella o una vídeo sobre la resistència lingüística amb frases dels clàssics Ovidi, Raimon... tindrà ressó, parlar sobre BitCoin ja tal. La qüestió és que totes les sèries de Apunt projectades fins ara són sobre el xoc entre la ruralitat i la urbanitat, on un món íntegrament valencianoparlant i quasi idíl·lic que ha de superar el repte de la desestabilització de les problemàtiques urbanes. Ara ha començat la moda de mostrar el territori com un publireportatge i en un altre moment Apunt pareixia un canal temàtic de gastronomia. La qüestió és que en valencià només es pot parlar del que li passa als valencians, fan els valencians o mengen els valencians. És una mirada permanentment centrípeta. Si vols saber de mòbils, ordinadors, gaming, si vols saber de política internacional o de futbol europeu necessites acudir a una altra llengua. No tenim una mirada del món. Tenim només una mirada en espill permanent. I això no és atractiu. Qualsevol persona s'avorreix de mirar-se a l'espill contínuament. És més si et mires massa acabaràs per vore't deformat. Si el valencià no trenca límits temàtics i no construïm una perspectiva del món, el valencià només serà útil per a les qüestions internes. És la nova versió del valencià familiar o de "jerga". No heu notat que en els pobles et parlen en castellà simplement perquè no eres conegut? o és que porte escrit en la cara que parle castellà? No podem construir una llengua com si fora un llenguatge secret que només parlem amb coneguts d'absoluta confiança. I això es fa tendint ponts temàtics. Encara està per vindre una sitcom urbana, una sèries futurista, un drama policíac de tipus nordic noir, un programa de moda o un de decoració i arquitectura. És que només sabem parlar de l'horta i el paisatge? 
  5. Intel·lectualització. Juntament amb el fenomen de la conflictualització hi apareix la intel·lectualització. No negaré que és possible que la meua interpretació estiga molt esbiaxada per la meua pròpia experiència. En tot cas, només vull pensar per escrit aportacions al debat inexistent del futur de la llengua especialment a Internet. Perquè tot açò que estic explicant està passant a Internet però amb una diferència: la tecnologia polaritza i per tant fa més radicals els canvis. Això vol dir que si un risc de perdre parlants al carrer és de 1 a Internet és de 5. El risc actual en els nuclis urbans castellanoparlants més poblats (València i Alacant i les seues àrees metropolitanes) és que el valencià és el nou llatí. Una llengua que només servix per a estudiar-la i ensenyar-la. Una llengua sense videojocs, sense youtubers (sé que els hi ha), sense diversió, sense moda. Una llengua formal, solemne, vigilada, ideologitzada. Una llengua grisa. L'aparició d'Apunt i molt especialment la dedicació de persones creatives (voldria mencionar especialment a Eugeni Alemany i el seu/nostre confinament) és només un miratge. No podem confiar en esforços individuals dels (eu)genis. Necessitem crear una interacció positiva respecte a l'ús del valencià en àmbits emocionals i de diversió i entreteniment. És molt important estudiar, és molt important la informació, el debat i l'opinió però és molt important també l'entreteniment. Esta reflexió -torne a insistir- en els pobles valencianoparlants és absurda perquè també es divertixen en valencià lògicament. Però torne a insistir, en l'àmbit digital no és el carrer i és cada vegada més important. Els xiquets passen més temps en pantalla que en el carrer (per culpa dels adults) i les pantalles ara per a ara parlen molt poquet en valencià i quasi sempre de les mateixes coses. 
  6. La ficció de la pantalla. Estos dies ha nevat molt. Si un valencià només haguera mirat la televisió i no la finestra no hauria eixit de casa perquè creuria que tot està nevat i és un caos. L'esquema mental the winner takes it all crea una ficció de totalització. Un tema, tot el temps a tots els mitjans. La pantalla des de la seua aparició és una ficció, una fragmentació de la realitat, un enquadre i una perspeciva. Intenta recordar un viatge que has fet a través de les fotos. Només recordaràs moments, des d'una perspectiva i amb un enquadre. Este fenomen s'ha multiplicat per cent en l'entorn digital. La creació d'estatus que dona la pantalla s'ha multiplicat també. Moltes de les faules que circulen per whatsapp es basen en l'efecte pantalla. Si apareix en una pantalla deu ser veritat. Això té un efecte pervers però també té aplicacions positives per a les llengües no anglocastellanes: amb pocs recursos es possible crear interaccions de pantalla molt dinàmiques. És important, entendre que el pantallisme individual és la major revolució audiovisual des de l'aparició de la televisió (al cine anaven moltes persones però la televisió va anar a casa). Això significa que amb pocs impactes es poden crear moltes interaccions gràcies a l'asincronia i la viralitat especialment. La creació de dinamisme en la comunitat lingüistica és més fàcil que mai. Mai haviem tingut tantes amenaces però mai havíem tingut tantes oportunitats. 
  7. La creació de dinamisme. Per a crear una comunitat digital-lingüística dinàmica cal establir regles de relació que la fomenten. És molt important entendre que els elements en relació (bàsicament persones creatives i audiència-followers) són importants. És important tindre un Guardiola i un Pique, un Eugeni Alemany i una Samantha. I la sort que tenim és que som un poble creatiu i no serà dificil trobar-los (això ja vaig escriure com). La qüestió és que necessitem normes d'interacció que facen que el dinamisme siga col·laboratiu i competitiu al mateix temps, en tot cas, positiu. En Per què fracassen els països? expliquen bé la teoria i llegint Victor Lapuente es pot inferir encara més com la societat en xarxa digital afavorix les dinàmiques de col·laboració-competició. L'obsessió per la unitat ja no és útil. En realitat el que necessitem son molts nodes creatius, creant en llibertat, col·laborant en llibertat, experimentant en assaig i errada. El gran problema respecte a la creació de dinamisme en una comunitat digital és la velocitat adaptativa. Hem passat del darwinisme basat en la grandària al darwinisme basat en la velocitat. La comunitat lingüística valenciana necessita normes que incentiven la innovació. Per això necessitem una Acadèmia Valenciana de la Llengua activa i innovadora. Necessitem normativa que genere autoestima (llegiu les idees d'Abelard Saragossà). Necessitem eliminar la por a l'errada reduint la vigilància lingüistica i necessitem obrir les temàtiques fomentant el trencament de límits. Posaré un exemple (cas real): Alfons el Blue era un xiquet de 17 anys que volia fer rap en valencià. Necessitava referents i només els tenia en anglés i en castellà, necessitava un model de llengua i només tenia el literari-escolar, necessitava un mercat i una indústria. A pesar de no tindre res d'això va tirar avant i gràcies a eixa "heroïcitat" no exigible a ningú ara hi ha referents si un xiquet de 17 anys vol fer rap. El rap és una música bàsicament urbana i caòtica lluny de l'idil·lisme rural i clàssic on dorm plàcidament el model de valencià predominant. Bé, necessitem dotar-nos de normes (socials no administratives) i institucions (socials no administratives) que faciliten a un nou Alfons que no tinga por del futur. Tenim genis a punta pala però no tenim garanties per a fer trapezisme creatiu. Atenció! en un moment de la història on fer coses creatives és més barat que mai. 

Acabem ací el recorregut dels reptes digitals del valencià en termes de marqueting lingüístic. No es pot entendre el futur sense entendre la tecnologia disponible. La tecnofòbia de part de l'esquerra intel·letual i el puritanisme tradicional filològic no són útils ara. Necessitem una llengua veloç, no una llengua gran ni una llengua pura. Necessitem ser els primers a dir estalquejar o espoiler. Necessitem fer entendre que simplement parlar és parlar bé sense por a la vigilància ortogràfica. Necessitem potenciar el frikisme temàtic amb anime, amb programació, amb tiktokers, amb gaming, amb moda i vestuari, amb decoració. Necessitem valentia i confiança. 
Som un poble creatiu que no s'ho acaba de creure. Durant el mes de desembre vaig fer una sèrie de tallers per a fomentar l'ús del valencià a Internet. Un dia a Llíria (el poble amb més músics per metre quadrat del planeta segurament) una alumna de l'institut va preguntar si podia concursar amb un vídeo de com arreglar un oboè amb una canya. La pregunta era extraordinàriament interessant per a reflexionar. La xiqueta sense saber-ho s'havia fet estes preguntes: a qui li pot interessar això? d'eixes persones que li pot interessar quants entendran el valencià? és rellevant que entenguen el valencià si estic fent un tutorial visible amb llenguatge corporal? per què hauria de fer eixe esforç de fer el vídeo? què guanye jo fent vídeos així? Eixes són les preguntes que hem de contestar-li. Millor dit, hem d'aconseguir que la xiqueta no es faça eixes preguntes sinó unes altres: com faré el vídeo? qui em pot ajudar? 

Finalment només recordar que tota esta reflexió és l'experiència d'una persona que ha viscut tota la seua vida en espais urbans castellanoparlants. Amb moltes altres experiències podríem fer un debat millor. Un debat inajornable.  

Entrades populars d'aquest blog

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica

El final de la globalització