Per què l'adjectivació no funcionarà amb Vox?

Hi ha un debat obert ara mateix respecte a quin es el tractament informatiu que se li ha de donar a Vox. Em sembla curiós que el debat sorgixca amb Vox i no amb altres partits anteriors que alberguen ideologies autoritàries tambe, però bé, són coses del món mediàtic. 

El tractament mediàtic que es va donar a Trump als Estats Units o al Brexit ens hauria de donar alguna pista. Trump va ser menyspreat i insultat per la major part del complex mediàtic americà. I no va funcionar. A Espanya eixa estratègia tampoc funcionarà amb Vox. Per què? Bàsicament perquè eixa estratègia està basada en la imposició d'un estigma i funciona quan l'estigma és eficient en condicions de trama social. Ultradreta, feixisme, masclisme, nacionalisme, populisme, violent, radical, extremista són etiquetes d'estitgmatitzacio que de vegades funcionen i de vegades no. La major part de les vegades funcionen de manera externa i interna al grup, és a dir, quan el grup es observat des de l'estigma i el propi grup assumeix l'estigma i el relaciona amb el rol. Posem exemples. Espanya 2000 és un grupuscle violent, radical, fanàtic que el 9 d'Octubre va intentar influir ideològicament en la societat valenciana. Es va situar al mig del debat però no va aconseguir pràcticament ressò perquè el exogrup el considera violent, extremista i fanàtic i el intragrup també considera eixe rol com una manera de sentir-se especials. Un elitisme joiós de pertinença. Un exemple contrari. Per molt que els mitjans de Madrid intenten situar el procés català en l'estigma violent no ho aconsegueixen. Per què? Perquè els independentistes no es veuen a si mateixa com a persones violentes i per tant no assumeixen el rol en cap cas. Evidentment els fets objectius són determinants per a l'estigma però en el món de la posveritat l'element subjectiu d'autopercepció i la dissonància cognitiva són també molt rellevants. Això que la gent progressista és tan capaç d'entendre respecte als seus companys sembla que no són capaços d'entendre-ho amb Vox. Posaré el meu propi exemple a risc de ser ubicat en l'espai voxista. I bàsicament ho faré perquè me la bufen ja diversos estigmes. Supose que es una cosa derivada de l'edat i de l'hiperracionalisme. Fa temps que vinc opinant sobre la correcció política que a Espanya ha entrat de manera majoritària a través del feminisme pop mediàtic. Supose que hi ha molts companys habituals d'espais ideològics i especialment companyes que pensen que m'he tornat de dretes i masclista. Me la trufa. No tinc cap dissonància cognitiva. He llegit i autoanalitzat suficientment -com a bon introvertit- per conèixer quins són els meus marcs psicològics conservadors i progressistes i sé que sóc i on estic. Per molt que em diguen masclista sé que no ho sóc i per tant interprete la qualificació com un gest de fanatisme de la persona qualificadora. I això reforça la meua idea i la meua creença en lloc de minvar-la. Els qualificatius no em fan dubtar. Em fan dubtar les contraposicions d'idees. I especialment em fa dubtar la realitat i com afrontar-la. Si algú vol fer que la gent entenga què es Vox hauran de posar-los davant de la realitat i vore com reaccionen. Cent mil vegades que diguem que són fatxes no funcionaran perquè ells ja gasten eixe argument en els seus mítings. De la mateixa manera que el globus populista de Podemos es va desunflar amb l'enfrontament de la realitat també passarà amb Vox. Etiquetar només és una manera d'organitzar el caos. Funciona quan algú reconeix l'etiqueta. Vox ja ha fugit deliberadament de les etiquetes amb el nom. I les seues praxi ja tenen èxit a molts països perquè són intervencionistes morals de dreta i intervencionistes econòmics d'esquerra. Només això explica el pacte italià. Etiquetar no és vèncer.

Cap a un 9 d'Octubre útil i en pau

Les mobilitzacions del 9 d'Octubre de les últimes dècades intenten impregnar de reivindicació i afirmació identitària les habituals activitats lúdiques que formen part de la programació de la festivitat arreu del País Valencià. Eixa finalitat és lloable i desitjable. S'entén que el 9 d'Octubre no ha de ser només un espai d'oci i entreteniment sinó també un espai de pensament crític. 



Les mobilitzacions de convocatòria com les manifestacions i les concentracions són en certa mesura tant una mostra de normalitat democràtica com una anomalia del seu funcionament. Arribes al carrer perquè no tens espai en les institucions, no tens espai suficient per canalitzar la teua visió del món.
La transició democràtica encara recent en termes històrics ens va deixar una litúrgia basada en l'ocupació de l'espai públic com a manifestació de poder. Des de Fraga, fins el 15M o el misticisme de la manifestació valenciana del mig milió o ara el sobiranisme intenten que "els carrers" siguen d'algú. Les estadístiques diuen que els valencians ens manifestem el doble que els alemanys i el triple que els portuguesos. En canvi el nostre nivell d'associacionisme és molt més baix que el d'eixos països. Sembla que el caràcter mediterrani està més a prop de la catarsi puntual que del treball continu de mediació en el pensament col·lectiu. I més si ara unim les xarxes socials com a abocador de mobilització real.

El dret a manifestar-se és inalienable. És un dret fonamental. Ni el qüestione ni el pose en dubte. La qüestió com sempre està en la intensitat, la duració i la freqüència. En l'imaginari valencianista d'arrel fusteriana sembla que hi ha dos litúrgies bàsiques en Octubre i en Abril. Tanmateix, en algun moment ens hauríem de plantejar si les dos litúrgies són útils i estan donant algun tipus de resultats.

Evidentíssimament qualsevol canvi en esta praxi política de la mobilitació semestral en acte de convocatòria pot ser interpretat com una rendició o un retrocés. Es pot interpretar tota esta reflexió com un efecte de la por i una victòria dels intolerants i odiosos. Confie en que la teua interpretació siga més freda, menys testosterònica i més comprensiva.

Escric el dia 6 d'Octubre. Ens acostem a una diada policial i tensa. No sé si eixa és la imatge que volem donar els valencians del nostre dia. Si la finalitat de la manifestació és la cooptació i l'expansió d'algun tipus de forma de pensament podem dir que després de quatre dècades de manifestació el sistema no està funcionant. La última enquesta del CIS situa els sobiranistes valencians -implícitament pancatalanistes- per baix del 1%. No ho tinc comprovat però pot ser el pitjor resultat de la sèrie. Advertència per a blavers: això també demostra que la teoria de l'adoctrinament és ridicula i grotesca per molt que Ciudadanos i el PP la repetisquen cent vegades.

Dimarts la policia tindrà dos opcions: rodejar als potencials agredits o rodejar als potencials agressors. En qualsevol cas la presència policial dibuixarà una situació anòmala i tensa i perfectament estèril per a qualsevol finalitat de persuasió ideològica.

Entenc el concepte de resistència i entenc el concepte de No pasaran però honestamanet crec que seria més intel·ligent fer modificacions al plantejament actual. La jornada del 9 d'Octubre és ara el millor escaparat per a l'odi perquè la dispersió afavoreix l'escaparat perfecte per als odiadors. Crec que ja va sent hora d'acudir tots junts a l'acte del matí i concentrar en eixe moment l'escenari de qualsevol hipotètica tensió.

Si l'element de reivindicació i mobilització es vol mantenir s'hauria de ser més intel·ligent en el camp de batalla (use llenguatge bèlic perquè és el que sembla). La ciutat de València és el pitjor escenari.. De fet la ciutat és i ha sigut el gran problema. Actua com a catalitzadora dels pitjors impulsos ideológics valencians. Ningú com la capital aconsegueix reunir tantíssim odi. La ciutat de València no mereix ser l'escenari continu, sistemàtic i invariable de la mobilització identitària valenciana. No ha demostrat merèixer-ho. A cap altra ciutat valenciana passa el que passa al Cap i Casal. És trist. Potser vergonyós. Però és així. Som un país de comarques i ciutats menudes amb una capital que mai no arriba a liderar res. Llàstima però traslladar i diversificar els actes de pensament i afirmació pot ser una ferramenta més útil que una manifestació on hi pot haver més policies que manifestants.

Qualsevol instrument de comunicació ideològica ha de tindre objectius clars més enllà de la simple expressió. Eixos objectius han de ser proporcionals, possibles i útils. Ara mateix, la manifestació de la vesprada suposa més un problema que una solució. Sempre tindrem coses que reivindicar, però hauríem de trobar els instruments més adequats en cada moment. Hi ha vida més enllà dels actes de convocatòria massius.

L'any passat vaig anar a la mani i vaig passar por i tristesa. No sé si això és el que volem per la nostra festivitat. 

46



Este año te hiciste mayor sin hacerte viejo. El laberinto de la casualidad te llevó donde nunca imaginaste y siempre deseaste Pareces condenado a llegar a la cima de pequeñas colinas para caer rodando hasta un falso esplendor en la hierba. Por lo dificil, como decías a tu tío.

Convertido en un prófugo de la injusticia, el correo del zar que lleva su propio mensaje al lado contrario de donde le ordenaron, el resistente del Alamo que siempre fuiste, el peor de los siete magnificos.
Aceptar que dedicaste demasiado tiempo a intentar encajar en un puzle al que le faltaban piezas. A levantar la cabeza para darte cuenta de tu propia presencia. Aprender a decir nunca jamás para después olvidarlo. El camino es largo y cada etapa es diferente. No importa si al final llegas al mismo sitio. Haces lo que nuna dijiste que harías y olvidas lo que un día fuiste para no morir en el lodo de la incoherencia. Los errores parecen decisiones posteriormente acertadas.

Pasaste por la ceremonia más importante de tu vida a tu estilo. Peculiar. Personal. Saltaste al precipicio del compromiso rompiendo juntos los cristales de las ventanas de lo convencional. Cada grano de arena de playa fue un segundo compartido en el reloj de aquel atardecer que amenazaba tormenta y nos regaló una luz ténue. Una luz incondicional.

Aunque sigues como siempre, sumergido entre algas de expectativas inclumplidas, de incomprensión bidireccional, de asimetrias de percepción. Por fin ya no viajas solo aunque no compartas maleta. Ella te acompaña aunque muchas veces no te entienda.

Escribes para contarte cosas cuando la memoria falle. El recuerdo de un recuerdo. Escribes para meter las palabras debajo de la alfombra no sea cosa que alguien venga a limpiar y te las quite.
Relatos de la pluma y el viento que sigues leyendo escondido detras de esa mirilla que te permite apuntar de lejos a una realidad fantasiosa.

Este año volviste a tu tierra prometida y te hiciste profeta de todo lo que sucedió en el pasado. Descubriste traidores leales y cobardes valientes. Contaste ovejas para despertar de una pesadilla. Te apuntaste al bando de los que no tiene bando.

La arquitectura de tu vida se improvisa con planos dibujados a mano. Las piedras se convierten en una manera de sentirte cerca de la tierra. Los espacios compartidos te hacen sentir un anfitrión ausente. Te atreviste a arriesgarte y a seguir tus obsesiones. Y el diagnóstico fue locura transitoria pero el resultado es un horoscopo autocumplido.

Cuando decidiste atreverte todavía no sabías a qué hacerlo. La música fue un salto con pèrtiga inesperado y benevolente. Todavía te pones rojo cuando se rien de ti. Quizá por eso te escondías detras del micrrofono. El viaje fue bonito mientras tuviste aire para soplar las velas. Cuando hubo que remar ya no te quedaban fuerzas para llegar al siguiente puerto. Ya no te quedaba aire para entonar un mea culpa. Ya no llegabas a las notas más agudas. Ya todo era escalar una catarata.

No sabes cómo la escalera de caracol acaba en el piso que nunca esperaste. Acabas por hacer lo que deseaste de una manera inesperada y caótica. Tanto que tu cuerpo va cambiando sin que te des cuenta. Hasta que te pones frente al espejo y ves lo mismo que veías pero escondido detras de unas canas. Sin cambios pero totalmente transformado. Necesitas desmontarte para entenderte. Para aceptar que nunca llegarás a ser lo que nunca quisiste ser.

La tristeza sigue ahí siempre. Acechando. Esperando en la almohada a que te acuestes sobre ella.
Desde aquella infancia feliz, ausente de miradas ajenas, llena de ingenuidad metida en sobres de  cromos intentas parecerte a casi nadie. Desde esa mirada de niño triste te deseo que la razón no nuble tus sentidos. Y que el sentido de nada nuble tu razón. 

Son la paritat i les quotes de gènere el millor mètode per aconseguir igualtat?

Un dels dogmeś més populistes del feminisme hegemònic és el concepte de paritat que va quasi sempre unit al de quotes de gènere. Dic populista perquè són conceptes aparentment desitjables que compten amb un silogisme bàsic darrere: si un segment de població representa la mitat té dret a la mitat de tot. Amb eixa simplicitat és un concepte fàcilment assimilable per qualsevol. Però, com sempre, el parany està en els detalls. Anem per parts: 



  • El concepte de paritat i les quotes si el gastem com a un criteri d'igualtat ha de ser un criteri universal i vàlid per a totes les situacions. Així per tant, també ha de servir per al treball físic i exterior que majoritàriament és realitzat pels homes. Per tant, si es vol la mitat dels membres al Tribunal Suprem i a un Consell d'Administració també s'ha de voler una adequada representació de gènere en els treballs en alçada, en els treballs d'asfaltat de carreteres, en els treball de la construcció o en els treballs submarins o soterrranis. La següent pregunta seria com afectaria això a la productivitat i si algú acceptaria eixe increment de costos per dificultat de moviment de materials o dificultat per trobar candidates al treball. El mateix passaria amb la cura de persones dependents.  
  • El concepte de paritat i les quotes és un concepte que bandeja les qüestions biològiques i psicòlogiques i passa el focus exclusivament en la construcció cultural. Per tant, li resulta irrellevant al feminisme hegemònic totes les evidències científiques que demostren que els homes i les dones tenen capacitats, competències, interesos i gustos diferents. Per tant, és molt possible que voluntàriament i de manera majoritària un gènere vulga no estar representat paritàriament en un sector concret. De fet, les investigacions demostren que a major règim de benestar les persones trien les seues professions en funció d'allò que més els satisfà i en eixa decisió pesen molt els criteris psicobiològics com ara l'orientació a les persones i les paraules o els objectes i els números. 
  • El concepte de paritat i les quotes és un concepte esbiaxat i segmentat de manera ideològica per part del feminisme hegemònic que parcela  la igualtat a només un tipus d'igualtat. Si la paritat i les quotes són un sistema vàlid per a la representació del conjunt de la societat hauria de ser un sistema vàlid (com a hipòtesi de treball) per a la representació de la realitat en la seua globalitat. Així, i si agafem els criteris que la Constitució fixa per a definir la igualtat davant la llei s'hauria de garantir la presència a una representació adequada de totes les persones per edats, per gènere, per religió, per orientació sexual, per raça i com que la Constitució parla "de qualsevol circumstància personal o social" jo puc afegir la introversió (factor de personalitat genètic que genera desigualtat) i també afegiria capacitat intel·lectual i diversitat intel·lectual. Crec que no necessite remarcar les dificultats matemàtiques per trobar una adequada representació de tots els principis d'igualtat identitaris en unes llistes electorals per exemple. Com a anècdota només dir que si una persona és negra, lesbiana, jove i introvertida pràcticament tindria assegurada l'elecció. 
  • El concepte de paritat i de quotes és un concepte no associat a la igualtat d'oportunitats sinó a la igualtat de resultats. De nou ens trobem amb un concepte aparentment amable i gratificant: la igualtat de resultats. Els problemes comencen quan eres escèptic i comences a fer-te preguntes. Qui definirà què és la igualtat de resultats? Com sabrem que hem arribat a eixe resultat ideal? En què consisteix això de que tots som iguals? Si els homes i les dones som iguals significa això que hem aconseguit la igualtat en termes absoluts? Les quotes creen dos circuits d'ascens social? Quantes restriccions de llibertat són necessàries per arribar a la igualtat definida com a ideal? Volem realment ser tots idèntics (iguals en resultats)?
  • El concepte de paritat i quotes de gènere és un concepte de discriminació positiva. La discriminació positiva no deixa de ser discriminació de la mateixa manera que el creixement negatiu és un decreixment. Qualsevol mesura de discriminació legal (positiva) ha de ser per definició temporal, proporcional i finalista. En la proposta de Llei Electoral Valenciana un dels temes era les llistes paritàries. Les llistes paritàries són el concepte més fàcil de "comprar". Si els representants polítics han de representar a tota la població han de representar també a les dones. Llegit així és lògic. Tothom ho firma. La qüestió és si una llei electoral és el sistema adequat per prendre mesures temporals. La temporalitat ha de ser un fet inqüestionable en qualsevol mesura de discriminació perquè la situació ideal és poder triar a les persones per la seua capacitat i que el seu gènere siga irrellevant. Les quotes, en realitat, posen el gènere i la seua diferenciació en el centre del focus i creen dos circuits separats i segregats de canalització social. També la mesura ha de ser proporcional, és a dir, la discrminació positiva per a crear empreses no pot negar subvencions als homes i crear-les només per a les dones (una cosa que fa la Llei de Violència de gènere per a les víctimes masculines quan nega que la violència de gènere puga tindre víctimes masculines ni tan sols en les relacions homesexuals). En canvi podria donar més quantitat de subvenció a les dones que als homes durant un espai de temps per intentar incentivar la presència de dones entre els autònoms que ara està en un 75/25. Per últim, qualsevol mesura de discriminació positiva ha de ser finalista, és a dir, ha de quantificar i definir clarament en quin moment s'acabarà; un detall que obvien la major part dels mecanismes legals que les emparen.
  • El mètode de càlcul. Els mètodes de càlcul són una altra qüestió científica que el feminisme hegemònic, neomarxista, radical o populista o neofeminista o com li vulgues dir, bandeja sistemàticament. Les matemàtiques quan se simplifiquen poden fer trampa. Parlem de mètodes de càlcul de bretxa salarial (no hi ha cap manera matemàtica de comparar mateixes funcions i salaris). Però d'això millor un altre dia. Hui ens centrarem en les quotes de representacio identitària. Suposem que un partit polític l'afiliació és d'un 75% homes i un 25% homes (cas real). I suposem que establim el criteri de representació permanent en tots els òrgans i llistes de la paritat. El primer resultat és que tindràs dificultats per trobar dones per a tot. Si les trobes les sobrecàrregaràs de faena. En tercer lloc deixes un fum d'homes infrarepresentats i finalment el gènere femení està sobrerepresentat en eixe partit polític. He dit partit polític però podria haver dit empresa o professió. La paritat partix d'un criteri general poblacional però quan baixes sector per sector la cosa canvia.
  • La velocitat de progrés. Les quotes de gènere són una sistema up-down en lloc del clàssic mètode del feminisme liberal bottom-up. Què vol dir això? Que en moltes ocasions el feminisme hegemònic és el sistema que han trobat les èlits femenines i feministes per accedir a espais de poder però no representen les preocupacions del conjunt del segment poblacional femení. Probablement ahí rau la idea que fa que només un 10% de les dones es definixen com a femnistes i en canvi el feminisme de les èlits vaja per un altre camí. En ser un mecanisme up-down el que fa és trencar el sostre de vidre per la via de l'assalt legal, és a dir, per la via normativa. La via normativa és un recurs habitual del feminisme hegemònic per definir l'estat ideal de coses segons el seu criteri que construix una realitat dissenyada moltes vegades sense tindre en compte trets humans bàsics com ara la violència o la competició (no masculins sinó humans). En usar el sistema impositiu normatiu el temps de digestió s'acurta tant que xoca amb resistències de tot tipus. El tempo ideològic pot ser accelerat però no elminat.
  • La victimització i la definició de rol. L'experiment de Stanford demostra que el rol assumit determina el comportament i el pensament. Efectivament si et diuen que ets un presoner acabes per comportar-te com un presoner i i si et diuen que ets un policia acabes per comportar-te com un policia. La teoria del rol funciona especialment en col·lectiu per pura essència gregària. Si assumim com a criteri general que les dones han de ser protegides per l'estat les estem situant en un rol de víctima permanent que representa exactament el contrari del que significa la llibertat i l'empoderament. Les quotes situen les dones en un àmbit de protecció permanent perquè -en principi i com a hipòtesi- sense les quotes no serien capaces d'accedir als espais vetats. Si les definim com a víctimes es comportaran com a víctimes amb tot el procés mental d'infantilització que això genera com ara: necessita de protecció, irresponsabilitat de decisió, sensació d'inferioritat. 

En definitiva, les quotes i la paritat són conceptes aparentment bonics però quan  baixem als detalls la cosa canvia i no sembla el millor mètode per aconseguir una major cohesió social i movilitat social meritocràtica (feminisme liberal) que és la base de la igualtat d'oportunitats davant l'identitarisme d'individus idèntics unigènere de la igualtat de resulats de base marxista. 
En tot cas, molta a sort a tots perquè este debat -el debat del correcionisme polític i l'esquerra identitària- ens va a tindre engabiats per molt de temps. Mentres tant, el canvi climàtic va fent el seu camí sense massa problemes.

Per què és tan important que OT no acabe de matinada?

La primera edició d'OT va presentar-se com el reality virtuós davant l'ociositat insulsa de Gran Hermano. Els dos realities han passat per moltes vicissituds durant estos anys. Operación Triunfo va arribar a desaparèixer i ha resorgit buscant més virtuositat però també més ociositat i invasió de la privacitat. 

En tot cas OT ha aconseguit entrar de ple en un espai cada vegada menys freqüentat: la pantalla col·lectiva. Estes setmanes estic documentant un projecte sobre Youtubers i estic entrevistant youtubers en valencià. Només tenen en comú una cosa: tenen menys de 25 anys i miren més youtube que la tele. A més, en casa tinc dos adolescents que són fans d'Operación Triunfo i de la xarxa social adolescent per excel·lència: Instagram.

La pantalla individual és el fenòmen àudiovisual més revolucionari de la última època. Per tant, aconseguir reunir a un grup de persones mirant la mateixa pantalla comença a ser dificil i en alguns casos un acte de militància àudiovisual.

Operación Triunfo ha aconeguit que diverses persones de la mateixa família miren la mateixa pantalla i comparteixen el mateix contingut. De fet, això condicionarà les seues converses del dia següent i el directe és precís. Cas contrari ho mirarien a la carta.

La televisió convencional quedarà reduida en breu a la professionalitat del directe. Tot allò que puga ser consumit a la carta en una pantalla individual serà mirat d'eixa manera. Per eixa raó cal escometre ràpidament la redefinició del prime time a  Espanya. Som l'únic país del món que té un prime time tan extrem i que s'endinsa en la matinada.

Si els únics programes que aconsegueixen reunir diverses generacions mirant una pantalla es fan en horaris tòxics estarem enviant un senyal molt perillós de cara al futur. El rendiment i la salut es veuen molt afectats pels horaris tòxics espanyols. No té cap sentit furtar-li temps al descans per més entreteniment. Ni per als qui treballen ni per als qui estudien.

Si la Champions League acaba com a màxim a les 23 hores, per què Operación Triunfo o MasterChef acaben de matinada? Quina educació horària ens estem donant entre tots? 

Sanchez, el gran Cyrano de la política.

L'aparició de l'esquerra cuqui, gauche divine o esquerra posmaterialista és el gran forat negre ideològic del progressisme. Per ahí desapareixen principis, confusions, opressions, jerarquies, igualtats, cohesions i tot acaba pintat amb brotxa grossa. 

El PSOE ha sigut sempre el gran Cyrano de la política a Espanya. Una gran pedrera de poesia ideològica que acabava per ser l'amant estèril d'una societat necessitada d'esperança. El PSOE té una enorme facilitat per gestionar el posmaterialisme de les èlits progressistes i convertir-se en el furgó útil que replega sempre el últims runners de l'esquerra política.

Excel·lents paraules però fets i jerarquies de prioritats qüestionables. L'esquerra cuqui assenta el seu gran cul sobre l'autoafirmació i el reconeixement. En canvi la seguretat personal, seguretat econòmica i la cohesió social que impliquen canvis de model productiu, d'estructura fiscal i de política econòmica acaben en el racó de l'escritori de les coses pendents. Afrontar-les suposa afrontar la realitat. La realitat de quadrar per exemple ingressos i gastos sense entrar en una espiral de dèficit etern. O la realitat d'acceptar que la immigració és un problema en termes culturals i sociològics (no econòmics). O la realitat de tindre vora un 50% de desocupats que no tenen cap formació.

L'estratègia de Sanchez és un arma de distracció massiva. Sap que l'esquerra cuqui no es definix per la seua voluntat de revertir el status quo econòmic sinó més prompte per obtindre un virtue signalling o màscara de virtut que els permetra obtindre una bona classificació en el premi al progressista de l'any.

Més que de cortines de fum parlarem d'estors de fum. Totes qüestions posmaterialistes com ara la religió, el gènere, la república, la memòria històrica, el canvi d'hora, la prostitució, les drogues i qui sap si el veganisme o els bous. Totes qüestions amb baixos costos econòmics i relatius alts rendiments polítics en el nou exèrcit de Social Justice Warriors de Twitter. La millor estratègia inversora: invertir poc i replegar molt.
En canvi parlarem poc de transició ecològica, de frau fiscal, de salari indirecte (sanitat i educació), de sostenibilitat de les pensions. Si més no parlarem només quan siga absolutament necessari. No, millor quan siga absolutament imprescindible.

No és que l'esquerra no tinga persones brillants en termes materialistes és que eixe tema l'esquerra cuqui ja el té resolt i preferixen ser influencers d'immigració virtuosa o instagramers de feminisme elitista.

L'estratègia serà la de crear una línia paral·lela que mai arribe a tocar-se entre una política socioliberal compatible amb PNB i PdCAT i una esquerra posmoderna d'autorrealització seductora de Podemos o ERC. El vot de Compromís sol estar sempre d'oferta.

Una estratègia intel·lingentíssima perquè amb el marge de maniobra de qualsevol govern actual és probablement la única possible i que manté el poble amb serenitat sense adonar-se que és només una granota en un poal bollint. Bollint literalment per un canvi climàtic que somriu mentre nosaltres parlem de les nostres coses. 

El nom de la llengua

Ahir el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana va invalidar un article del decret del govern valencià que intentava primar l'ús del valencià. Ho fa fent servir diversos arguments jurídics i una interpretació certament i extremadament rígida però possible i real per no deixar clares algunes coses com ara el nom de la llengua. 



El tribunal considera -entre altres coses- que com el valencià no és oficial a Catalunya o les Illes les comunicacions oficials no es poden fer en valencià. Ho fa després de fer tot un circumloqui de reconeixement de compartir una mateixa comunitat lingüística com va deixar clar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ho fa perquè la qüestió del nom no està ben resolta.

El tema segurament avorrix però tots els temes no poden ser divertits de resoldre. Tampoc veig un tribunal estatal dient-li al govern espanyol que no pot enviar les comunicacions en castellà perquè l'idioma oficial a Colòmbia siga l'espanyol. Però tots sabem que això seria mig veritat i una certa dimissió de responsabilitats.

Perteneixem a una mateixa comunitat lingüística. Durant tres segles el nom comú de la llengua va ser "llemosí". I segurament ara trobarem centenars de lingüístes que diguen que eixe no és el nom adequat però tres segles no deixen de ser mai tres-cents anys. Llemosí o no la qüestió és que l'ús del gentilici català per representar tota la comunitat lingüística és un fet relativament recent. És obvi que no li podem demanar als parlants del segle XVI que resolguen la qüestió. La qüestió és que els valencians tenim una llarga-llargúisima trajectòria d'afecció i ús del nom "valencià" per dir-li a la llengua que parlem. També és evidentíssim i innegable que els catalans la tenen pel seu nom.

També sabem que el substituir el nom valencià pel nom català no generarà una altra cosa que rebuig en l'ús de la llengua i el seu aprenentatge. Sí, la sociolingüística també compta.

Fa anys -en concret 14- que el portal valencianisme.com va llançar un manifest per deixar resolta la qüestió jurídica (perquè la qüestió social està perfectament resolta: els valencians parlem valencià). La solució passava per dir-li valencià-català en termes jurídics de la mateixa manera que existix el serbocroat o croataserbi.

Quan el valencianisme tenia veu pròpia i un concepte nítid de sí mateixa (abans de la creació de Compromís) estos temes es treballaven amb valentia i creativitat. El valencianisme de consens suposava un gran esforç d'empatia que cap dels valencianismes anteriors havia afrontat. Eixe esforç es va deixar de fer per dedicar la força a la creació de la proposta política de Compromís. No seré jo qui diga que el resultat ha sigu un fracàs. En cap cas ho pense. Però sí que es veritat que l'èxit polític i institucional de Compromís ha derivat l'esforç conceptual de l'ontologia del valencianisme cap a altres espais. Són una espècie de vacances del valencianisme de consens que han deixat massa coses en l'aire. Potser ara siga el pitjor moment per arreglar-ho però no triem els moments. L'ha triat el TSJCV. 

AUTOESTIMA VALENCIANA: Un museu per a la Ruta

La construcció del propi relat és determinant en l'avanç social. Com ens contem les coses i com les contem cap a fora. Fa unes setmanes vam fer com a parella el que jo anomenaria ja "la peregrinació anual a Escandinàvia" que ens va dur uns dies arreu de Dinamarca. Odense és una ciutat mitjana danesa famosa per Hans Christian Andersen. En termes "turístics" no té massa cosa important que vore. El seu museu de la ciutat no anunciava grans meravelles però en entrar ens vam trobar amb una concepció completament diferent de la perspectiva museística. El museu d'Odense com després el museu de les dones d'Arhuus i altres més tenen una visió minimalista de la història. Segurament l'èxit del socialisme democràtic històricament té a vore però crec que la visió minimalista danesa és un fet generalitzat. Es nota al disseny dels edificis i les cases. Davant l'absolutisme pragmàtic alemany Dinamarca presenta un gust per la bellesa però per la bellesa de les coses menudes.



Floritures estètiques a banda el Museu d'Odense va ser un gran descobriment perquè ens ensenyava les menudes coses quotidianes de la història de la ciutat. Com es guardaven i es guarden els aliments. Com es calfaven les cases. Com eren les cases del segle XVI o les de la revolució industrial. Quina era la roba històrica posant-la estesa com si s'estiguera eixugant. Era una història de les coses menudes, una història de les classes populars, una història inclusiva amb la modernitat. No era una història de les èlits dirigents, no era una història maximalista dels grans esdeveniments, no era una història de piràmides construïdes per faraons o castells construïts en llocs inversemblants per la pròpia bogeria de que els va manar fer.

Bé és cert que la necessitat també fa la virtut. És dificil trobar restes d'un passat fet de fusta i és dificil trobar restes dels pobres perquè deixen poc de rastre històric. Però Odense ho intenta. Dinamarca sembla voler fer visible el seu minimalisme històric que fuig del neuroticisme i la pulsió grandiloquent i s'instal·la en un incrementalisme de serenitat, prudència i discreció. És una manera de contar-se les coses i de contar-les als altres. Just al contrari que el País Valencià.

Fa uns mesos vam estar escoltant els esplèndids i molt recomanables podcast d'Eugenio Viñas sobre la Ruta del Bakalao. Una obra mestra del podcast valencià. És un treball impagable per a la societat valenciana en general. Una història minimalista i invisibilitzada de com els valencians podem arribar a fer coses molt bé. Menysprear l'oci modern és menyprear qualsevol oci i que són si no els amfiteatres romans, circs, teatres... L'oci i l'evasió és un fet rellevant i identificatiu d'un model social i una època concreta.

La Ruta va ser un fenòmen exitós valencià. Potser al final es banalitzara en convertir-se en mainstream. I quin moviment social no acaba banalitzat davant la popularització extrema i l'arribisme de les indústries del diners. Que li pregunten al moviment hippie. Hi ha moltíssims elements que permeten defensar la creació d'una exposició estable per a la Ruta.
El País Valencià vivia la seua pròpia transició autonòmica. Era una societat molt menys preocupada per la seguretat en una època molt més insegura. València punjava la millor música d'Europa. València creava no sols música sinó un tipus de música. Una mascletà de greus que acabaria per definitr un estil. La música en directe transgredia en temàtica i en horaris. I clar que hi havia substàncies evasives però és que en la Movida Madrileña no prenien té amb pastes. De fet també l'element químic és important en la Ruta. La mescalina és una droga quasi autòctona fet per a valencians. Una droga de socialització. Una droga de bon rotllo. Una droga de proximitat. Una droga Km 0.

Més enllà de la llegenda negra d'autoodi imposat per un relat construit des de fora per la irrupció de les televisions privades i la seua lluita per les audiències hi ha un relat d'estimar-nos. La Ruta va ser un fenòmen de clubbing únic en Europa i anterior al d'Eivissa. El naixement del marqueting de festa. La primera aparició mínimament massiva i segura de les dones en espais de nit. La diversitat de tribus urbanes unides en un mateix espai. La primera versió democràtica d'un oci que fins aquell moment havia sigut elitista. Els valencians vam fer història. Una història amagada per una construcció de relat que ens han fet contra nosaltres.

Forme part de la generació que va banalitzar la Ruta fins a portar-la a la degradació. Però abans de la meua va haver una generació de valencians i valencianes que van trencar tots els esquemes. Que es van dividir en diferents espais de festa per maneres d'entendre la vida. Va haver DJ decisius en que això puguera ser així. Vam descobrir l'espai obert del parking com un element de socialització. Vam composar grans èxits mundials. Vam construir un lego horari de diversitat musical i d'esbargiment que fugia de la compressió creativa de tants i tants anys de dictadura. Els valencians volíem volar perquè som un poble creatiu. Subjugats per unes horribles dades macroeconòmiques, dins de vestits inversemblants i irreverents davant l'actual moda uniformada influencer.

La Ruta mereix un museu. Un museu que explique la creativitat i les misèries humanes que creixen en les fogueres de la nit. Un espai on disfrutar de manera experiencial d'aquell moment històric d'explosió llibertària. Fins i tot -si cal- un espai d'idealització i idil·lització d'alguna cosa que hem fet. La Ruta és la versió alternativa a la batalla de València. La Ruta és fussió en la diversitat davant la polarització política i social. La Ruta s'escriu en majúscules perquè hi ha altres rutes peró no són la nostra Ruta. La Ruta mereix un respecte. Un respecte minimalista, humil, popular, pròxim, emotiu, vigorós. La  Ruta és una manera de contar-nos un conte abans d'anar de dormir per alçar-se al matí següent sabent que algunes vegades els valencians fem les coses bé. A la nostra manera. Diferent. Ni millor ni pitjor.


Diuen que un dia al director artístic de NOD va decidir que era bona idea portar dos elefants a la seua discoteca. No penses en un elefant. És la ruta, estúpid. És la música infinita. El sonido de Valencia. Barraca destroy.

T'adones company, que fa temps que ens amaguen la història, que ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells.









AUTOESTIMA VALENCIANA. Finançament autònomic ¿plorar o crear?

Els valencians tenim ja multitud de raons, estudis, estadístiques i treballs que demostren racionalment i argumentalment que el nostre finançament és insuficient per afrontar els gastos derivats de les competències autonòmiques. El sistema d'ingressos centralitzats i gastos descentralitzats no funciona. Un sistema mixt com l'actual sense capacitat normativa i sense recaptació global no fomenta ni la responsabilitat financera ni l'empreniment fiscal autonòmic. El paradigma del repartiment pot estar esgotat. 



Tanmateix a pesar de tindre tantes raons acumulades el procés de millora de la situació per la via clàssica, la de forçar un nou acord de repartiment, sembla extremadament complicat. Probablement per això Pedro Sanchez no vol ni tan sols iniciar-la. Qualsevol qüestió multilateral autonòmica és obrir un debat que obri massa portes ara per ara. L'Estat del Benestar espanyol és bàsicament l'Estat del Benestar autonòmic perquè les peces fonamentals del sistema estan descentralitzades en el gasto però no en els ingressos.

El sistema tradicional ja s'ha explorat i començat. Hi ha una comissió cívico-política que reclama de manera transversal eixe finançament. És cert que la fòrmula seria millorable en seducció, en transversalitat i en complicitat cívica però els valencians no tenim massa experiència en anar tots a una veu. Per tant, és més que suficient. La primera convocatòria de mobilització va ajuntar persones i organitzacions que mai havien anat juntes a una mobilització i això en una terra com esta és de valorar. Potser el major error siga el marc conceptual de treball: el famós #tractejust. Ara estic llegint un llibre que intenta complementar aquell "Per què fracassen les nacions?" que intenta esbrinar quines són les característiques dels pobles més exitosos. Esta vegada des de la visió escandinava. La tesi central del llibre és el relat intraterritorial, o siga, com ens contem les coses a nosaltres mateixos. Si els valencians triem este relat de #tractejust acceptem moltes coses dins d'eixe camp cognitiu. Tracte té dos accepcions. La manera de tractar altra persona i fer un tracte. El problema és que la polisèmia actua encara que no vulgues. La definició del que volem és un acord entre dos parts on una d'elles té superioritat respecte a l'altra i cal arribar a un tracte just? És just una paraula suficienment clara o massa oberta i subjectiva? Què és just? Volem corresponsabilitat financera? Volem autonomia financera? Potser #tractejust ens aboca al sistema tradiconal de repartiment basat en equilibrisme polític i foscor. Això condiciona molt el relat en una clau concreta que bàsicament és el sistema tradicional de negociar els diners per a les autonomies.

El sistema tradicional de "plorar" durant un temps x fins que s'obriga el meló pot ser rendible políticament perquè és veritat que els valencians tenim una situació dificil i discriminatòria davant altres autonomies i davant l'estat. La qüestió és que el rèdit electoral no soluciona el problema. Podem tindre una posició de queixa constant molt a la catalana que no està clar que tinga efectes directes sobre els problemes reals dels valencians.

El sistema tradicional de negociació autonòmica a Espanya es basa en la foscor de la potestat recapatatòria i repartitòria de l'administració central. De fet, fins 2006 ni es publicaven les balances fiscals. Les diferents renovacions del sistema han sigut sempre fruit de conjuntures polítiques de necessitat de la política centralista. Per tant, és un sistema extremadament complex d'obrir i de tancar.

Caldria preguntar-se a més, si és el moment d'obrir-lo. Ara no hi ha un interlocutor fort ni una majoria clara al Congrés. A més, el tema del finançament serà subaltern de la tensió territorial liderada per Catalunya. Serà indefugible unir el sistema de finançament de l'organització territorial de l'estat. Massa debats vinculats i units. I potser l'ascens del centralisme espanyolista no conduixca al resultat més raonable o desitjat. La conjuntura no és la millor per parlar del tema que ens preocupa tant als valencians.

El País Valencià, actual Comunitat Valenciana i Antic Regne de València ha de solucionar tres problemes al mateix temps. Ha de solucionar un problema d'invisibilitat (si més no la part virtuosa de la visibilitat), d'infrafinançament i d'infrainversió. I per això necessita visibilitat política i innovació política.

En este temps de pensament sobre el tema la clau me la va fer arribar l'amic Ramón Aznar. Ramón proposa un canvi de paradigma. Canviar el repartiment per l'empreniment financer autonòmic. Sembla complicat perquè ho és però tractaré d'explicar-ho i posar alguns exemples.

He sigut sindicalista dotze anys i he vist negociar molts pactes. Hi ha un punt d'arribada comú sempre. També he examinat els pactes de finançament autonòmic i he detectat el mateix punt d'arribada. Ningú vol empitjorar la situació que tenia abans de començar la negociació. Només els pactes win-win o win-0 són acceptats. Pot entendre que altres milloren més o menys però ningú no vol perdre recursos. Si fem un poc de matemàtiques sabrem que la única manera de resoldre eixa equació és l'aparició de nous recursos a repartir. La proposta passaria perquè eixos nous recursos foren generats per autonomies responsables mitjançant noves vies d'ingressos o la cessió de nous ingressos autogestionats. D'esta manera per fer un dibuix quedaria perimetrat el conjunt del repartiment i apareixeria un nou espai d'empreniment que cada autonomia gestionaria segons les seues capacitats i creativitat.

La primera resposta de qualsevol serà ¿més impostos? I la meua primera contrargumentació seria quina és la pressió fiscal a Espanya i quina és la de qualsevol país europeu al nord. Siga com siga, no cal asustar-se tant. Hi ha camí per fer i a més és un camí plenament ideològicament progressista. Ací albire algunes idees que poden sonar fins i tot de política ficció però hauran de ser abordades en algun moment i afavoririen molt les arques autonòmiques. Algunes són meues i altres són de companys que davant la meua presència (que al final no es produir) en la tertúlia d'actualitat de la vesprada en ApuntDirecte em van fer arribar. No vull dir amb això que no em faça responsable del que escric. Sóc plenament responsable del que dic.


  • Tornar el deute històric no requerix cap negociació multilateral ni complexa. Serien uns onze mil mil·lions d'euros si llevem els interessos que hem hagut d'assumir els valencians des de 2002. Potser això ajudaria molt. 
  • Impostos especials sobre els "vicis" Escòcia acaba de posar un preu mínim a l'alcohol. La mesura no es recaptatòria però genera recaptació. De fet és una mesura social que busca fer més complicat l'adquisició d'alcohol a menors. No cal dir el problema que tenim la societat valenciana amb l'alcoholització creixent i el consum a l'estil continental (davant el mediterrani) de la joventut valenciana. Per tant, l'increment dels impostos a l'alochol i la seua derivació autonòmica pot ser una via social i aportadora. Passa una cosa semblant amb el joc especialment on-line. Montoro va reduir un 50% els impostos a les cases d'apostes. TAmbé hi ha recorregut que cada autonomia hauria de fer valdre. Hem de pensar que alcohol i tabac són dos vicis "de proximitat" és a dir, els efectes de les quals es queden al territori. Tant l'atenció sanitària com els problemes socials derivats de les adiccions. 
  • La legalització d'activitats actualment prohibides podria generar més ingressos. Són activitats que Espanya alegalitza però en altres països del "primer món" són perfectament legals i produeixen ingressos a la societat a la que servixen. Legalitzar el consum de cannabis com a Canada permetria obtindre ingressos de la fabricació i del consum. Legalitzar la prostitució permetria obtindre ingressos i facilitaria la lluita contra les mafies en tindre una situació perimetrada. 
  • La taxa turística és una aportació menuda però també una aportació. 
  • Les renúncies recaptatòries de l'Estat podrien ser cedides a les autonomies per decidir si mantenen la renúncia o intenten un empreniment fiscal. I en eixa relació també les competències d'inspecció fiscal poden produir millors rendiments autonòmics. 
  • He deixat per al final la més complexa i futurista: cobrar per les nostres dades. Però en algun moment haurem d'afrontar este debat dels drets tecnològics. Actualment hi ha un fum d'empreses que han trobat en les dades el nou petroli. Quan una empresa explota recursos que són de tots normalment paga un canon. És el cas de les pedreres i també del petroli. O el d'un xiringuito de platja. Els recursos són estatals i per tant una empresa que els faça servir ha de retornar a la societat part dels seus beneficis. El tecnòleg Jaron Lanier proposa establir un sistema de micropagaments per retribuir les nostres dades en àmbits digitals. No es tracta només de les dades personals agregades. Es tracta també de tot el conjunt de dades públiques que s'estan posant en el mercat de manera gratuita a partir de la llei de transparència i les pràctiques de govern obert. Eixes dades dificilment seran aprofitades per un ciutadà o un grup de ciutadans convencionals. És necessari tindre coneixements i tecnologia per processar-les. I ara són gratis. Eixe retorn de les empreses per obtindre gratis les nostres dades hauria de traduir-se en algun tipus de benefici per al conjunt social. El sistema de micropagament em sembla (des de la meua intuició tecnològica) certament complicada. Per tant, una manera seria que l'administració ens agrupara com a conjunt social per obtindre nous recursos. Com dic, ara sembla ciència ficció però el debat de les dades és un debat massa important com per ajonar-lo massa. 

He intentat posar els menors números possibles perquè en este cas crec que l'aritmètica contamina el discurs. És molt important que ens contem les coses amb un relat nou, més modern i més positiu. Assumptes Interns, el nou programa d'Apunt, s'ha dedicat a subratllar alguns estereotips valencians clàssics però se li ha oblidat el principal. Ens parlem mal. Ens autoodiem per mirar a les glòries d'Espanya o per mirar als del "bon colp de falç". Necessitem un relat valencià que tinga més autoestima. Autoestima valenciana no és panxaplenisme ni meninfotisme però tampoc és autoodi ni complexos.

Tenim al davant dos camins. El camí clàssic de "plorar i esperar" un tracte just o un camí propositiu i proactiu de vinvular el finançament amb un espai d'empreniment, responsabilitat i creativitat. Certament, crec que paga la pena intenta liderar per primera vegada la innovació polítca a Espanya. 

Manual de defensa del presumpte delinqüent polític estàndard

La societat polaritzada permet visibilitzar com les respostes grupals són semblants independentment de la posició en l'escala de polarització. Hi ha algun tipus de semblança en tots els grups ideològics respecte a la protecció del grup i del company de grup. Això probablement passa perquè els grups funcionen amb dinàmiques més emocionals que racionals. En canvi els individus funcionen en dinàmiques que poden ser més racionals que emocionals (sent optimistes). 


Ahir va haver una operació contra la corrupció a València on es va detindre una sèrie de persones que pertanyien a partits de caràcter progressista. La reacció política dels partits ha sigut taxant: destitució immediata. Però va haver unes hores on les "bases" es podien manifestar obertament en xarxes socials i oferir les pautes de defensa d'un presumpte corrupte que ha sigut detingut. Si fem la combinació dels dos espais ideològic noten semblances i diferències. Hi ha semblances i diferències de caràcter viciós que no contempla este post com ara els tots són iguals o jo també ho faria. Parlem ací de les semblances més benintencionades. Aquelles que es fan des de la convicció d'estar dient un argument vàlid per a qualsevol persona i vàlid en el debat públic -fins i tot- políticament correcte.

Este seria el manual del pressumpte corrupte estàndar:

  • És una conspiració. La defensa del grup o del companya amb esquemes d'alteritat és una constant. La creació d'un enemic extern sempre cohesiona el grup. La conspiració pot ser política, policial, etc... La qüestió és que hi ha algú fora que vol acabar amb el nostre grup d'adscripció. Per exemple, la conspiració politica o un dispositiu "massa gran". 
  • Son quatre trages. La minusvaloració del fet delictiu també és un altre argument clàssic de defensa del grup. Pot adoptar la forma de "no és corrupció.. és una altra cosa" o "no és corrupció són irregularitats administratives" o el famós "són quatre trages". La qüestió es viralitzar la idea de que és un pecat venial i no mortal. Que és una cosa menuda i tan insignificant com es puga fer. De fet, este argument té una derivada no absoluta sinó relativa que és comparar els fets delictius i decidir quin fet delictiu és més pròxim a tu o més tolerable. Així sorgixen els arguments com "els altres robaven per a omplir-se les butxaques però estos ho fan per triar als millors per poder dur una institució endavant" o "els altres s'ho emportaven tot cru i estos ho fan per a organitzacions afins però no per a ells". Coses així sentim i sentirem. 
  • La pressumpció d'innocència. Es tracta del principi jurídic més vilipendiat de la història. De vegades és un fet inapel·lable i de vegades és una sort de veredicte social o socialitzat. No val per a tots. Val normalment per als teus. Els altres ja tal. En tot cas, cal dir que la presumpció d'innocència és un principi jurídic que val en els tribunals. La responsabilitat política és una altra cosa. Pots no haver comés un delicte i haver de dimitir per una conducta impròpia. Qui decidix que és impròpia? El teu partit i l'electorat quan puga. Un dels grans problemes que deixarà esta època de confusió corrupta serà la distinció entre responsabilitat jurídica i política.
  • No està imputat. Com deiem en l'anterior punt la gran confusió entre responsabilitat jurídica i política ens ha portat a este punt. En els inicis dels casos de corrupció la posició més generalitzada del grup no acusat era la de abandonar el càrrec públic i dedicar-se a la defensa des del moment de l'inici de la investigació (la detenció). Finalment, la línia l'han aconseguit fer créixer fins el moment de la imputació que ara es diu investigació i en la majoria dels casos a l'obertura del juí oral. Hem de recordar que la investigació -especialment quan s'inicia per denúncia fiscalia- partix d'indicis molt probables de delicte. No hi ha certesa absoluta però indicis molt importants. Eixe dubte judicial és un pes massa important per continuar amb una marxa política normal. Qualsevol advocat crec que aconsellaria eixir del foco públic i dedicar-se a la defensa. Una altra cosa és de què viu eixa persona si la política era el seu treball. En tot cas, eixe és un altre tema. 
  • Jo pose la mà en el foc. El tema de la mà en el foc també és un tema recurrent. La veritat és que la confiança que desperte eixa persona en els seus companys i amics no impedix el dubte social i judicial. Si hi ha una operació judicial en marxa hem d'esperar per saber però el problema central és que fem en eixa espera. Esperem des de fora o esperem des de dins? Esperar des de dins té unes conseqüències i esperar des de fora té unes altres. La quantitat de persones que posen la mà en el foc pot ser un indicatiu però no té força jurídica i no massa força política. 

En definitiva, els grups humans tenen dinàmiques semblants idenpentment de la seua ideològia. La conclusió final és que hi ha un background justificatiu de les actituds delictives relacionades amb la política. Això genera un paradigma de la desconfiança social que probablement siga el major problemes de les societats de l'Europa del sud. 



Assumptes Interns: Diputació rima amb corrupció?

Fa un temps vaig escriure un article que on intentava explicar-me per què els valencians i el territori i les institucions valencianes havíem sigut més permeables a la corrupció. Parlava en aquella article de quines podrien ser els factors que predisposarien el nostre poble per a ser més víctima de la corrupció que uns altres on no es donaven els mateixos factors ni amb la mateixa intensitat. 



Quan vaig descobrir que Apunt emetria un programa que es deia Assumptes Interns vaig pensar que barrejaria una certa didàctica popular amb alguns punts d'interés més formals i rigorosos. Sempre peque d'ingenu. L'entreteniment sempre és prioritari al pensament. El programa està molt bé, és fresc, creatiu i entretingut però no era el que jo esperava. Esta absència ens deixa orfes televisivament parlant de reflexions identitàtries etnocèntriques (per tant amb molts límits) sobre qui som i per què som com som i qui som. Una llàstima no poder pensar-nos o contar-nos com som de veritat.

La biologia i l'evolució diuen que res no creix on ni ha un habitat que ho permeta. Per tant, alguna cosa fem o alguna cosa no fem per resoldre el problema dels dubtes de corrupció valenciana.

En aquell article em vaig referir a aspectes macroeconòmics i marcs conceptuals que viatgen en el nostre inconscient. Potser no siguen encertats però ningú sembla interessat en parlar en veu alta sobre què ens passa als valencians que cantava Paco Muñoz.

Ha passat el temps i hui ha sigut detingut el president de la Diputació. No sé quins els percentatge de presidents de Diputació detinguts en la última dècada. Però és alt.

Els factors ambientals i socials predisposen però no decidixen. Al final la corrupció és innata al poder i no a la política. També hi ha corrupció al futbol o a la música. Aprofitar la teua posició per guanyar més diners sense un treball previ.

En aquell article em vaig deixar algunes qüestions de caràcter polític i institucional que hui són rellevants. Pensava dir-les en Apunt però sembla que haurà de ser en una altra ocasió. Convindria delimitar bé quina tipus de malaltia corrupta és la que ens afecta. Quan vas a paísos més corruptes et preocupen especialment els servidors públics (funcionaris, policies, jutges). Això al País Valencià no és un problema. El problema és qui pren les decisions sobre els diners públics i com els corruptors tenen de fàcil atacar-los. Convindria perimetrar bé l'article anterior amb estes precisions:


  • La doble funció política no ajuda a separar els conceptes, les necessitats i els poders. El criteri d'una funció igual a un polític hauria de ser el criteri preminent. Cas contrari correm riscos d'acumulació de decisions, velocitat de decisió i poder. I allí és on es concentren els corruptors. On hi ha més poder hi van més corruptors. 
  • Els casos de corrupció semblen més importants i més quantiosos con més allunyada està la institució del ciutadà i atenció de l'agenda mediàtica. La Diputació i l'administració autonòmica complixen les dos condicions. Les antigues caixes d'estalvi també el complixen. L'agenda mediàtica és majoritàriament estatal i la pressió intermitja és menor. El control municipal és molt directe de carrer. El control estatal és molt directe pels mitjans. El control dels òrgans intermitjos és més complicat i més laxe. Els corruptors van a on veuen poder però també on tenen més espai. 
  • El món semiprivat i semipúblic. Estem veient com molta de la corrupció s'acumula en les empreses privades de titularitat pública on no impera el dret públic sinó el dret mercantil i laboral privat. Moltes vegades estos ens acaben creant-se com una trampa al solitari per poder fer les coses que no es podrien fer en un ens purament públic. No és estrany que amb eixa naturalesa germinal després simplement s'escale la proposta. 
  • El dret administratiu i la hiperegulació. Una de les modes espanyoles és la hiperegulació. Com que partim del principi de desconfiança entre nosaltres necessitem una permanent regulació hipertròfica que replegue qualsevol situació possible. Però fa temps que la realitat va a una velocitat inabarcable per una regulació exhaustiva. Un exemple, de corrupció popular són les empreses que per evitar una regulació opten per AIRBNB per publicitar els seus apartaments turístics. La realitat va a una velocitat que cap regulació podrà seguir. I com que això és així els funcionaris i els polítics han de buscar trampes per poder treballar. Un acte es pot organitzar de dos maneres: buscant algú que ho faça tot o organitzant cada cosa per una banda. En el segon cas hi ha greu risc de fraccionament a pesar de que és l'opció més barata i segurament més confiable. El sistema romànic de dret extensiu no servix per a esta època però crec que resultarà impossible canviar-lo. Per tant, caminarem entre ombres durant més temps. 

Per últim, fa temps que hem entrat en una batalla virtuosista que va esclatar amb el 15M on es busca una espècie d'exemplaritat pràcticament inhumana. La corrupció és innata als humans, al poder i al temps. Són els tres factors fonamentals. Massa poder durant massa temps conduix pot conduir a la corrupció. La solucío és tan bàsica com limitar o fraccionar el poder i limitar el temps. Val, i també la transparència i el govern obert i tot això... però això no són més que instruments de "(auto)control". Nada más y nada menos. 














Aquarius

Fa uns dies un barco d'una ONG va rescatar -com dies abans i probablement dies després- persones a la deriva en alta mar que volien accedir a Europa. La normativa europea obliga a portar-les a un port segur però un canvi polític a Itàlia fa que els ports italians es tanquen i el barco queda a la deriva sense rumb ni possibilitat de portar les persones rescatades a cap port segur.
València s'oferix com a port segur per desembarcar i atendre estes persones. A partir d'ahí comencen un seguit d'estratègies de comunicació, construcció de relat, confrontació ideològica que en moltes ocasions prescindix de la dignitat dels disortadament protagonistes. 



De vegades hi ha casualitats que meravellen. Aquarius va ser una beguda presentada per a esportistes però la gent va decidir que això li donava igual i que volia Aquarius com a beguda refrescant. Ara pots trobar Aquarius en qualsevol bar. Aquarius era una cosa que es va convertir en una altra.

En poques hores els migrants de l'Aquarius havien passat a ser refugiats a pesar que la normativa deixa clara la distinció. La batalla del llenguatge havia començat. La maquinària de construcció del relat era molt més potent i èpica si es tractava de refugiat. Algú podria dir que són refugiats en el moment que Itàlia no els va deixar atracar però esta seria una manera molt forçada d'intentar colar el concepte. Ribó cita al xiquet Aylan que fugia de la guerra de Síria i va morir en una platja. El cas no es correspon amb l'Aquarius que implica diversos rescats de diverses pasteres de diverses nacionalitats i en diversos moments. És impossible determinar que eixes persones han sigut perseguides o venen de cap guerra o persecució politica, moral o religiosa però el relat del refugi "Wellcome refugees" havia quedat incomplet davant la negativa del govern del PP a admetre refugiats de Siria que fugien d'una guerra oberta, brutal i sobtada com totes. Hi ha una espècie de fam d'acollir.

La primera cosa que cal preguntar-se és perquè cal canviar el relat. El relat del rescat humanitari de migrants econòmics no era suficientment potent? Podria no resultar beneficiós? Eixa qüestió finalment resulta i resultarà cabdal perquè la normativa és completament diferent. Intentar fer un story telling de refugi acabarà per tornar-se en contra del narrador.

La geopolítica europea ara es juga al sud. Itàlia i Espanya canvien de govern en dates molt pròximes i això fa reposicionar-se. Espanya -Sanchez- admet l'arribada del barco. Això té tres conseqüències, la primera és deixar en evidència Itàlia i Brusel·les. La segona és solucionar el problema a Itàlia i Brusel-les. I la tercera és posar foco de llum al gran issue dels pròxims anys a Europa: el moviment migratori.

A Espanya es disparen els dos relats parcials de simplificació de la realitat. Un primer relat xenòfob contracultural que replica constantment arguments virals però sense base racional. Hi ha exemples clàssics com el de "metelos en tu casa" o "vienen a quitarnos el trabajo". La part conservadora de la societat projecta sobre les persones nouvingudes tot un seguit de creences negatives irracionals sense contrastar. I això mateix fa la correcció política progressita però de manera inversa. També projecta un conjunt de creences positives irracionals i sense contrastar. Algunes de les que més èxit tenen és el deute moral d'Europa amb tots els territoris expoliats o colonitzats històricament que s'hauria de pagar amb una espècie d'entrada lliure. Els progressites projecten sobre estes persones rescatades un fum de pensaments positius que partixen també de l'etnocrentrisme occidental. En tot cas, el que menys importa és esperar de manera discreta a que estes persones arriben i descansen de tants dies al mar. La nostra baralla moral serà sempre més important durant tot este cas.

La maquinària mediàtica funciona de manera paral·lela a la política. Saben que l'Aquarius és audiència perquè genera debat i controversia. Poc importa si el dia anterior i el dia després també arriben pasteres a les costes d'Itàlia o Espanya. L'Aquarius ara és eixe símbol necessari per parlar d'un tema. La resta de barcos no importen. La resta de migrants no importen. No són mediàtics. L'Aquarius es la palanca progressita que intenta alçar el pes del deute moral històric. Amb eixos 629 les consciències poden estar més tranquiles. I una vegada un monstre viral ha començat a caminar no hi ha res que el puga parar. Dins hi ha 629 persones que no entenen res i només volen deixar d'estar al mar. Això és secundari. Uns volen demostrar com de solidaris són quan hi ha mitjans de comunicació mirant i uns altres volen demostrar la seua capacitat per odiar als pobres.

El relat del refugi comença a trontollar amb el Ministre d'Interior i la cosa entra en gama de grisos. El gris no és un color que tinga molt de marqueting. Tots sabem que les coses són blanques o negres. Compromís demana estatut de refugiat per decret-llei o no se sap massa bé quin mecanisme legal. El PSOE sembla resistir en el compliment de la normativa amb rigor, neutralitat i principi d'igualtat respecte a altres situacions semblants.

Mentrestant el circ mediàtic ja està montat. L'Aquarius es convertix en un plató de cinema on es grava l'última pel·lícula de supervivència. Una broma cruel fa que el reality més vist del moment siguen un grup de blanquets rics que se'n va a una illa a sobreviure. Telecinco duplica el especial de Supervivientes la mateixa setmana que passa el tema Aquariu.

Dins els seus protagonistes probablement no entenen res. A terra s'organitzen comités de benvinguda diversos. Estos 629 rebran l'abraç de moltes persones que d'ací unes setmanes trobaran una altra manera de construir una nova barricada. Tots els mitjans construixen un relat i les xarxes socials també fan el seu. El relat dels refugiats ha quallat i apareixen fotos reciclades del moment siri en la història d'Espanya: la Guerra Civil. Fins i tot pots arribar a trobar-te l'Stanbruk. Queda clar que la idea de rescatar persones supervivents no és suficientment èpica. Cal que siguen fugitius morals, polítics o sexuals perquè encaixa millor en el marqueting polític. Eixa idea és molt més fàcil de defendre.

L'Aquarius arriba amb 629 persones rescatades. Vorem les cares de menors que no tindran dret a la intimitat com els xiquets valencians que pixelen les seues cares. Vorem persecucions i competicions d'històries de duresa. Intrusions en la intimitat per a reafermar el relat dels roïns i dels bons. Vorem històries de comportaments cruels al mateix barco i vorem històries de superació personal increïbles. Les mateixes històries que hi ha hui mateixa a un poliestportiu d'Almeria però no seran virals. Fa l'efecte que les persones rescatades són la millor coartada per construir un ninxol ideològic.

L'Aquarius sembla haver sigut declarat la ferramenta perfecta per rentar la cara de la València corrupta. Una nova construcció de marca de grans esdeveniments que també passa en el Port de València. València torna a estar en el mapa però ara és per coses solidàries i humanitàries. Així molta gent podrà dir orgullosa que és valenciana. La ciutat que va salvar l'Aquarius.







El dret a bloquejar que se li nega a Donald Trump

Una jutgessa ha prohibit Donald Trump bloquejar a ningú en el seu mur de Twitter perquè considera que el seu time lime s'ha convertit en "un foro públic". Sempre és dificil entendre la mentalitat americana però esta notícia convindria revisar-la a fons perquè té la seua història i sembla que com que és contra Donald Trump ja ens agrada tot. 


Pas per pas.

  • Twitter és una empresa de microblogging que presta serveis de comunicació interpersonal. Quan fas el teu perfil signes una sèrie de clàusules i condicions entres les quals està una limitació de caràcter i la possibilitat de bloquejar o denunciar usuaris. 
  • Twitter no exigix una identificació per a crear un perfil. Només emplenar un formulari i un correu o un telèfon. Pots posar el teu nom o allò que consideres oportú. 
  • Twitter és només una de les xarxes socials. Instagram, Youtube, Whatsapp, Facebook i Snapchat són altres. 
  • Twitter presenta un ordre de timelime amb límit d'expressions i hashtags per ordenar el debat. 
  • Twitter és una empresa privada que fa un contracte privat amb una persona privada. 
  • Twiiter és un negoci que vol guanyar diners a base d'obtindre dades i paràmetres de consum a banda de la col·locació de publicitat via per la qual no ha guanyat mai diners. Amb les dades és una altra cosa.
  • Twitter permet fer el teu compte privat. També permet fer comptes corporatius i no personals. 

A partir d'ahí sorgixen diverses preguntes. 
  • Pot l'Estat dir-me amb qui he de parlar i amb qui no en el meu compte personal d'una empresa privada? 
  • Són les xarxes socials un espai públic o un espai privat on jo parle amb els meus amics? 
  • Si tinc un càrrec públic perd la meua possibilitat de decidir amb qui parle i amb qui en Internet però la conserve fora, conserve la meua opció de triar els llibres que m'agraden i vore les pel·lícules que m'agraden i no vore les que no m'agraden. Tinc dret a decidir quines opinions vull llegir? 
  • Si m'insulten des d'un compte anònim, no identificat no puc bloquejar? He de permetre que parasiten la notorietat del meu timelime quan sóc una persona pública? 
  • Xarxes socials és només twitter? Si gestione la privacitat d'una opinió en el meu facebook i algú fa captura de pantalla.. he de respondre penalment per una opinió en un cercle privat per la seua característica de estar per escrit en un espai de comunicació privada? 
  • Whatsapp com a xarxa social també tindria impedit bloquejar a persones molestes? 
  • Trump podria bloquejar comptes no americans? Rajoy podria bloquejar perfils no espanyols? Podria Ximo Puig bloquejar comptes de Lugo o Huelva però no valencians? 

Tinc la sensació que la polaritzación en bàndols cada vegada més fanàtica s'alimenta tant de la càmera de ressó que són les xarxes socials amb la seua falsa promesa de diversificació i intercanvi d'arguments com del parasitisme de la falta de regulació dels continguts en unes empreses que volen tindre un negoci sobre les coses que publiquem. 

Que ara siga Trump o que Trump siga el primer damnificat no és motiu per aplaudir una intromissió estatal d'eixe nivell en la llibertat personal de decidir amb qui parlem. Molt més llarg seria el debat sobre si són les xarxes socials un bon espai per al debat o pel contrari el seu format i disseny està fet per a obtindre i classificar metadades i no per fer possible l'enteniment o l'argumentació. El mitjà no deixa de ser mai el missatge. Potser un altre dia. 


AUTOESTIMA VALENCIANA II. Could València be the next Sillicon Valley?

Les falles tenen un impacte econòmic. No sols per l’afluència de visitants, que amb la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per l’UNESCO serà cada vegada major, sinó per la seua repercussió en la pròpia indústria fallera del monument (fusteria, pintura), la indústria tèxtil, o la logística de la distribució o la música amb les orquestes de nit i les bandes de dia. 



Però són les falles alguna cosa més? Inclouen algun marc subjacent que potser ens hauríem de mirar amb orgull i que ens predisposa com una terra creativa?

Haurem de construir una visió més radical del fenòmen faller. Una visió radical de les falles despulla la festa de tota la seua superficialitat social afegida. Una visió radical de les falles sempre tindrà un punt antifaller. Quan algú es col•loca en la puritat fallera necessàriament ha de subestimar tot la palla que no ens deixa trobar l’agulla de les falles. Ser radical antifaller és un purisme i com qualsevol purisme fuig de la popularitat. La radicalitat fallera no és un fanatisme sinó una devoció cap a l’essència. La radicalitat no és més una recerca contínua de les arrels més profundes. Un radical no deixa mai d’excavar fins trobar la primera capa. Les arrels de les falles són la seua essència, el seu concepte i sobre tot la seua vocació. Les falles naixen des de la unió de les persones per oferir una manifestació artística, compromesa i crítica amb vocació d’interacció social amb la comunitat. Les falles incluen més coses -algunes d’elles molt coentes- però aquesta és la seua ànima.

Són estes arrels profundes l’objecte de la nostra recerca. No hi ha cap altra manifestació cultural i festiva de creativitat com les falles arreu del món. No amb les mateixes característiques. Però quines són eixes característiques:

Art efímer. L’objecte central de les falles és el monument faller. Una manifestació artística d’art efímer. Art que naix per a morir. Bellesa que serà cremada. Art en estat pur. Sense vocació de permanència. Evolutiu per tant. I sotmès de manera permanent a un veredicte popular. Instal•lat en l’escaparat més dur: el carrer. Conviure amb la necessitar de renovar-te constantment configura una manera de ser i entendre la creativitat.
No és estrany per tant que com a art efímer i urbà una altra de les seues manifestacions (l'art urbà mural) configure València com una potència reconeguda a nivell internacional.

Manifestació urbana. Les falles ocupen gran part del carrer. De fet la falla forma part del carrer i del barri. És per tant una manifestació cultural centrada en la convivència, difícil però necessària, de la festa amb el treball, d’això que ara se’n diu conciliació. Poques festes són capaces hui en dia de guanyar, amb tanta contundència al rei del carrer que és el cotxe. Guanyar-li al cotxe amb l’ocupació del carrer ara sembla una modernitat però durant molts anys només les falles van mantindre la pertinença del carrer a les persones. Persones que el cotxe va batejar com a vianants. Les falles no són un art abstracte en un lloc abstracte. No són una manifestació comercial tancada dins d’una galeria. Les falles són art popular al carrer. Son art urbà precursor del muralisme o la intervenció urbana. Ocupant el carrer. Reivindicant-lo com un art propi i compartit. Un art d’observacio comuna. Un art exposat per a qui el vulga mirar. Un art desprotegit i nu.
Compromís social. Les falles naixen amb el compromís social de vigilar els espais comuns i les actituds privades. Observen la vida quotidiana, la vida comuna, la vida política, les grans corrents de pensament i les anècdotes del poble o barri. Esta vessant fallera ha anat perdent pes però quan una comissió vol fer falla de veritat, quan algú en la falla vol fer fallerisme radical, sempre acut al compromís social via crítica, assaig, article. Sempre mira el seu entorn immediat. La falla sempre parla del que veu, del que mira. La falla és observada tant com observa. La falla llig a qui la llig. La falla és un sentinella de la història fins i tot quan ho fa inconscientment cegada per l’estètica del premi.
Les falles són primavera. Les falles sempre naveguen amb el perill del temps de mudança. La primavera no és segura. És un temps de transició. Les falles poden ser calor, pluja, vent. Les falles anuncien que el bon oratge és a prop però encara és tímid. Les falles necessiten guardar un equilibro dificil per ser bones falles. Les falles posen la llum dels valencians a l’abast de tot el món. Regalen la primera llum d’un sol novell. Les falles obrin els carrers per disfrutar de dies més llargs. I la llum és la llar de la socialització i l’intercanvi. La foguera ha sigut sempre la millor metàfora del punt de trobada per contar històries, aprendre, escoltar, sentir, emocionar-se. El foc és llum i és calor. Els dos ingredients de la companyia.
Les falles són multisensorials. No són només un art de mirar. No són pantalles. Són un art per sentir. Són un art d’escoltar. Escoltar la música de banda valenciana. Els músics valencians suposen la mitat de les llicències musicals a Espanya. La combinació de música, devoció, cansanci i llum conferix a l’acte de l’ofrena un aire més místic que religiós. Les mascletaes en particular i la pirotècnia en general són també una manifestació pròpia i específica valenciana al món. Hi ha altres pobles que es comuniquen emocions mitjançant el soroll però no d’eixa manera. La pólvora no és un instrument de percussió qualsevol. La pólvora fa olor. Es maneja des de la distància. Té vida pròpia com a instrument musical. Té una certa incertesa. Te un risc assumit per la col•lectitivitat. Imita sons de guerra però composa himnes de pau. La pólvora és una experiència compartida de manera generacional. La seua olor i el seu tacte fan que les falles vagen més enllà de la mirada.
Les falles han resistit el consumisme. Pràcticament totes les festes modernes han derivat cap al consumisme. El Nadal és l’exemple més important. Les falles no són una festa consumista per molt que es podruïsquen actes de consum. El consum està immers dins de les falles però les falles no viuen subjugades pel consum. Les falles encara són una festa de no comprar. Les falles encara són una festa gratis regalada per al barri. En realitat són un regal social de les comissions. No són gratis per a tots però són debades per a la majoria. No hi ha arrels de consumisme -potser amb l’excepció de la indumentària- ni derivades en les falles. Encara són un espai de gaudi de la llum, el carrer, l’olor de la pòlvora, el tacte llunyà del foc, el soroll de la música i els masclets i l’estètica artística del monument.


¿Però que tenen a vore les falles amb Silicon Valley? 

És important subratllar totes les característiques específiques i especials de les falles per dos raons. La primera raó és per evitar el costum inaugurat després del franquisme per “l’exèrcit d’alliberament nacional fusterià” d’autoodiar-nos. Efectivament, el mestre Fuster va fer moltes coses bé i una mal: crear una espècie de religió combativa basada en l’autoodi. Convé revisar el mestre Fuster amb una mirada amb més autoestima. Els valencians fem motes coses bé i moltes coses mal. Centrar-se en les segones és autofustigar-se de manera innecessària. No oblidem millorar però sobretot no oblidem ajuntar-nos i cridar tots a una veu quan algú toca les coses que fem bé. Les falles es poden fer millor però no hi ha altra festa com les falles amb unes característiques tan especials i tan específiques. La segona raó és la més important. Una festa d’este tipus no naix a qualsevol lloc. Hi ha dos tipus de persones. Les que creuen que les coses passen per casualitat i les que consideren que les coses passen per causalitat. Una festa amb les característiques que hem repassat ha de nàixer a un lloc especial. Un lloc on les seues gents puguen entendre la invasió del carrer, la mort de la bellesa efímera, el so del perill. I estes gents, este poble, ha de ser necessàriament un poble especial, unes gents especials, un país anòmal, creatiu i treballador, hedonista i compromés, conformista i crític, observador i emocional. Un poble que pensa fent.

Arribats ací necessitem un punt de contrast. Les modes postmodernes han fet arribar als Estats Units, la terra del marqueting, un festival que es diu Burning Man on també cremen coses. També hi ha gent que barreja coses amb arrós i fa arrós amb coses que no són paella. El festival es fa enmig del desert on acudixen a mode de festival de música uns milers de persones per intercanviar, socialitzar i comunicar-se amb experiències creatives. Deia l’artista faller de la falla de l’Ajuntament d’enguany que fer eixa falla seria “una gran preparació per al Burning Man”. És italià i ningú no li ha explicat que el Burning Man no involucra ni la desena part de persones que les falles, que l’intercanvi comercial d’art no té res a vore amb les falles, que la invasió d’un espai preexistent urbà i conflictiu de convivència no és igual que anar al desert, que la música indie no és igual que el so tribal d’una mascletà a la Plaça de l’Ajuntament, i que un ninot molt gran cremant no és comparable amb més de mil monuments cremant al mateix temps. Potser els valencians no tenim sentit del marqueting però tenim sentit del goig. El Burning Man és un conte comparat amb la novela de les falles.

Aquella segona raó situada al costat d’este nou punt de perspectiva ens ha de portar a les conlusions finals. ¿El territori valencià i els valencians com a conjunt tenim unes característiques adequades per configurar-nos com un espai de referència en la creativitat que requerix un moment de disrupció tecnològica com este? És a dir, ¿reunix el País Valencià, l’Antic Regne de València i l’oficial Comunitat Valenciana els requisits per ser una nova “Silicon Valley”?

La nova societat postindustrial i informacional, la nova societat en xarxa té unes característiques molt concretes. La més important és la liquiditat, és a dir, la inexistència de vincles rígids. Això fa presentar algunes novetats bones i d’altres no tan bones. La nova economia de les start ups n’és un bon exemple. La major part de l’economia col•laborativa i especulativa de nova onada es basa en la posada en contacte d’entitats preexistents. Quan un projecte és realment escalable vol dir que pot arribar a tindre escala global. Així, per exemple un negoci com Airbnb es pot portar amb relativa poca gent i situada en qualsevol lloc. La proximitat territorial no és un criteri absolut sinó relatiu. És important estar a prop dels intervinents en la relació econòmica però no cal estar al costat. Per això la instal•lació de noves empreses no ve determinada exlusivament pels mateixos criteris històrics de la logística estratègica. Ara apareixen nous criteris intangibles que inclouen el concepte de benestar vinculat a l’espai laboral. En eixa evolució dels criteris de vinculació espacial és on podem inserir la proposta valenciana. Ara hi ha altres criteris que determinen el lloc on es treballa. ¿I si eixos nous criteris afavoriren els valencians? ¿I si les falles pugueren ser el millor test d’instal•lació? ¿I si les falles foren la prova precisa de que som una terra creativa i acollidora de talent? ¿I si les falles foren el millor futllet informatiu econòmic?

L’informe de Davos sobre el futur del treball marca -entre d’altres- tres focus fonamentals. L’autogestió de la vida laboral, la importància de la ciutat com a element dinamitzador de l’economia i la minvant importància de la formació reglada. ¿Què ens recorden estres tres qüestions? Les falles com a espai econòmic han format part tradicionalment d’un marc laboral que ara resulta ser el futur. La formació reglada ha sigut fins fa ben poc la gran absent del moviment creatiu faller. Un artista faller es feia a si mateix i aixina és encara hui. No hi ha -salvades algunes excepcions- uns estudis per ser artista faller. I el règim més habitual del món faller és i ha sigut l’autogestió. Les comissions autogestionen la major part de la seua activitat i la que no és autogestionada és concedida a autònoms (els artistes). Per tant, el món de les falles ja està acostumat a la liquiditat laboral i l’autogestió del treball.
Finalment, està l’element de les ciutats com a espai de dinamització econòmica per damunt dels estats-nació. Seràn les ciutats les que impulsen amb la capacitat creativa per atraure el talent les que escriguen el seu futur. El futur és de les ciutats en un procés urbanitzador semblant al de la revolució industrial. Si ens fixem el fenòmen faller gira molt al voltant de la ciutat com a element dinamitzador, especialment la ciutat de València i la seua àrea d’influència.

Ara per ara, València és la principal destinació d’Erasmus d’Espanya. Acull principalment estudiants i emprenedors del cor d’Europa (Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia). Són estudiants de països que tenen alt nivell adquisitiu i per tant es podrien permetre altres destinacions però no ho fan. Volen vindre a València. Una primera interpretació superficial podria ser per l’oratge, la platja i el mar. I la festa. És cert, no hem de negar sinó de presumir que els valencians vivim en un racó privilegiat del món. A la vora del Mediterrani, bressol de la història i la civilització, i on tenim tres-cents dies de sol a l’any i temperatures més o menys suaus amb permís del canvi climàtic i una manera de ser que facilita la socialització.

Eixa podria ser una primera lectura però si les universitats valencianes foren un desastre els propis pares dels estudiants bandejarien eixa opció. Si València no fora una ciutat segura tampoc vindrien. Si València no fora una ciutat acollidora tampoc vindrien. Si els valencians no fórem una societat bilingüe llatina els italians i els francesos ho tindrien més complicat per fer-se entendre. Si els serveis públics foren caòtics ningú no s’atreviria a vindre a passar un any de la seua joventut. Segur que eixir de festa és important però festa hi ha per tot arreu. Quan una decisió és sostinguda en el temps i mantinguda per diferents nacionalitats és que els valencians alguna cosa fem bé. Viure, per exemple. Això no vol dir que ens instal•lem en el conformisme, això no vol dir que no siguem exigents amb el poder i la seua corrupció. Això vol dir que a pesar de tot això encara som un lloc desitjat. Imagina’t sense això el que seríem.

Els estudiants Erasmus són ara els immediats emprenedors del futur. Per a crear i fer sorgir el seu talent podran triar qualsevol lloc del món per a moltes d’estes iniciatives. València té un mar d’oportunitats al seu davant. La capital pot ser el millor cap i casal. Les falles són la millor maleta de mostra de producte. Expliqueu què són les falles i sabran que som el millor contenidor per a la seua idea.

València com a ciutat té tot un barri al costat del mar per fer. És cert que ara està destrossat però un barri destrossat és un barri per reconstruir, un espai per planificar al gust. Una casa diàfana és una oportunitat de versatilitat. Hi ha un fum d’espais que poden ser recuperats amb el talent. La pròpia universitat està tan a prop del mar que permet un cluster on l’entorn de barri, llum, temperatura i talent siguen els elements a aprofitar.
La nova economia suposa una nova imbricació de l’àmbit laboral amb l’àmbit personal. La no separació estricta de la hiperconnexió fa absolutament necessari que el descans estiga tan a prop de l’espai de treball com siga possible. Molt prompte les vacances no seran de setmanes sinó d’hores repartides al llarg de tot l’any. Les vacances serán moments. I no es pot perdre el temps amb trasllats físics. Has d’estar treballant al teu lloc de vacances. Per això els valencians podem ser els millors. Podem oferir una ciutat per a viure, on viure, on treballar i on descansar amb un ritme assequible i conciliador. Un bon exemple de que això és possible és la Berklee València Campus de música que és un centre d’excel•lència musical punter al món. És una bona mostra de que atraure el talent és possible amb les nostres fortaleses i aprofitant les nostres oportunitats.

Tradicionalment els creatius i artistes han buscat barris alternatius i barats. La bambolla immobiliària ha punxat i el País Valencià té ara preus i nivells de vida que permeten arriscar i començar. Som una societat que entén el talent, que entén la iniciativa, que entén cremar i tornar a començar, que entén el descans al costat de la faena. Podemo oferir-nos com a  la millor ubicació per a una start up. De fet, ja hi ha iniciatives al respecte en el propi districte marítim. València tindrà un gran hub per a iniciatives creatives i culturals a les instal•lacions pròximes al port marítim que van albergar la Copa Amèrica. I ara mateix València està per davant de Roma, Atenes, Dusseldorf o Burdeus com a hub europeu de start-ups.

I de fet, la meua ciutat: Sagunt encara presenta oportunitats molt importants. Si la Gerència i tot el seu entorn (pensem en Puerto Ocio??) es puguera transformar en un projecte d’atracció de talent mitjançant diverses instal•lacions com ara un hub d’innovació o un hostel per estudiants podríem incorporar-nos a fer surf en la millor ona de l’economia informacional. Els indrets que t’impressionen de jove són sempre llocs on tornar. Vindre a València sol ser una grata sorpresa per a quasi tots els turistes que venen.

Durant els 80 es va dissenyar una estratègia que situava el nord de la ciutat de València com un espai industrial. Des d’Alboraia fins Sagunt hi ha polígons a vora mar que poden ser una gran oferta per a la nova economia del talent crescuda en l’ecosistema en xarxa. Estos projectes poden instal•lar-se en qualsevol lloc però no hi ha qualsevol lloc millor que el nostre racó del món. Evidentment necessitem un bon suport de marqueting. Ningú no compra allò que no coneix. Ningú va a un lloc desconegut. Necessitem convertir-nos en un pol d’atracció de visita i aprofitar la visita per explicar que les falles són la millor metàfora d’esta terra. Explicar-los que podran caminar pel mig del carrer, que pararan a dinar, que entendrem les equivocacions, que sabem que les coses no són per a sempre, que la música forma part de la vida, que les explosions poden ser una manera de ser, que la bellesa és important en el teu producte. Explicarem que els entenem si són creatius, que parlem dos llengües i tenim facilitat per parlar-ne més, que podran fer esport al carrer en qualsevol moment de l’any, que tindran la tecnologia necessària, que estaran segurs de matinada i que tindran per sempre una llum que mai s’apaga. Una llum especial que afecta a la creativitat, als fusters, als pintors, als músics, als poetes. Una terra especial que acull la creativitat perquè la creativitat és la cendra que respirem al vent.









Chalets, transparencia, participación, aforamientos y sueldos vitalicios

La ejemplaridad es un boomerang que siempre vuelve. Cuando escoges una variable tan delicada y subjetiva como la ejemplaridad acaba por volverse en tu contra porque todos los seres humanos son incoherentes, porque el mundo es caótico. Dedicamos muchísimos esfuerzo a intentar simplificarlo pero es complejo. Las incoherencias personales existen y las grupales simplemente son necesarias para crecer y avanzar. Sin incoherencias no hay cambio ni progreso. 



Sí, yo también hablo del chalet de Iglesias y Montero. Una incoherencia flagrante con el relato-discurso de hace unos años cuando Iglesias corría como Mats Willander cinta en la frente y señalaba a la casta como esos que viven en chalets de las afueras. Como quiera que hay miles de personas hablando de la yema del huevo de este tema este artículo pretende abundar en la clara.

La coartada, justificación o excusa de Iglesias especialmente ha sido un cambio de circunstancias. Ese cambio de circunstancias implica una invasión de intimidad por incremento del grado de exposición para sus hijos. Sin embargo, parece también real que los anteriores políticos también quisieran preservar su intimidad escogiendo viviendas en las afueras acordes también con su nivel adquisitivo (Iglesias y Montero han dicho que se lo pueden permitir luego tienen un nivel adquisitivo acorde a la compra).

El ideario de Podemos se va a llenar de este tipo de contradicciones e incoherencias porque fue construido sin tener en cuenta demasiada información y experiencia. Lo llamaban "nueva política" aunque se podría llamar "política infantil" porque peca de la ingenuidad típica de la extrema izquierda rosseaniana que parte de la idea de la bondad extrema del ser humano y la ser humana.

Esto volverás a suceder con tres ejes básicos del ideario podemita. El primero la transparencia. La puesta a disposicion masiva de datos públicos será aprovechada básicamente por las empresas ya que los ciudadanos no disponen de las herramientas necesarias para manejarlas con lo que se verán obligados a regular de alguna manera el regalo de datos que está haciendo la administración ahora mismo fruto de esta nueva versión de la nueva política ultratransparente.

La segunda será la participación y la democracia directa. Podemos también tendrá que acabar por admitir que la participación virtual es muy sesgada y que la hipermovilización politica es insostenible en el medio largo plazo con lo que necesariamente tendrá que acudir a mecanismos de democracia representativa clásica salpicados de participación virtual.

La tercera serán los aforamientos. El aforamiento político y judicial fue inventado y creado para garantizar la independencia especialmente de los políticos de izquierdas. En estos últimos tiempos ha sido el centro del foco por la corrupción pero quitar los aforamientos políticos en realidad a quien dejará con el culo al aire será a los políticos de izquierdas que podrán ser acosados judicialmente mediante denuncias continuas que podrían llegar a impedir que realice su trabajo con normalidad.

Tres cuartas partes de lo mismo para hablar de los sueldos vitalicios. Los sueldos vitalicios surgen precisamente para proteger las carreras políticas de la gente de izquierdas que al acabar su carrera política militante frente al poder no podían encontrar trabajo. Si te dedicas durante toda tu carrera política a denunciar las injusticias del sistema no esperes que el sistema te abrace nada más llegar. En el caso de carreras políticas de más de 12 años por ejemplo la reincorporación al ámbito laboral privado es muy complicada salvo en empresas grandes o en la administración porque el mundo laboral avanza y te quedas desfasado. Se pueden rebajas los sueldos, se puede debatir su cuantía o incluso su retirada ante la aparición de trabajos alternativos pero el todo o nada de la política podemita crea un problema de coyuntura frente al largo plazo.

Hemos analizado algunos aspectos ideológicos que generaran contradicciones permanentes en el discurso populista sin entrar a hablar de las contradicciones inherentes al ser humano respecto a su propia ideologia como seria la de acudir a la medicina privada en caso de enfermedad grave o educar en la escuela privada a los propios hijos. Eso está descontado como decisiones en las que influyen muchos factores en los que no vale la pena entrar. Lo que está claro es que Pablo e Irene han descubierto que no es lo mismo predicar que dar trigo y que habrán de afrontar muchas contradicciones como esta y muchas más votaciones como esta. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com