Bossio, el penúltimo gran stopper


Yo tuve este cromo en las manos

Hubo una época anterior al fútbol moderno en que habia jugadores en el campo que estaban solamente para destruir. Puede que fuera el ambiente de guerra fría de los ochenta lo que creo dos figuras de apoyo defensivo: el libero y el stopper. Eran dos figuras ahora extrañas y un poco olvidadas. El líbero no tenia marcaje definido, se limitaba a los cruces cuando el marcador era desbordado. Era un fútbol donde el error estaba previsto y el desborde también. Es dificil encontrar hoy en día un futbolista que sea capaz de encarar a su marcador e intentar irse. Es dificil por la consistencia física de todos los futbolistas actuales pero también por las limitaciones que pone la figura del ultraentrenançdor que pretende teledirigir el equipo desde el banquillo. Algún día deberíamos hablar sobre el daño que ha hecho Guardiola al fútbol moderno. Ya ningún entrenador permite excentricidades técnicas, locuras absurdas o gestos intuitivos. Ya todo ha sido entrenado y se traduce en una mera ejecución de los planeado.

Como decía, el fútbol de los ochenta se basaba en el error y en la superioridad técnica. El fútbol es un deporte de errores y pretender que sea perfecto es eliminar su grandeza. Antes de salir al campo sabías que habría errores, que no replegaríamos bien, que perderíamos la pelota, que nos harian superioridad; y en esa mentalidad aparecía el stopper. Justo al mismo tiempo que los escudos antimísiles. Debíamos tener alguien que no supiera que hacer con el balón más que ser un spamer defensivo que supiera leer el partido para llevar el ritmo o recuperar la pelota.
Sin duda el gran stopper del Valencia siempre será Albelda. Y seguramente algún día, si el tiempo, el ocio y la creatividad me lo permiten, usted y yo hablaremos sobre David, el gran stopper.
El sueño de cualquier central lento y racional -como yo pretendía ser- era acabar de stopper en algún momento de la temporada. Por malo que fueras suponía un ascenso. Tenías derecho a libertad de movimientos porque tu obligación era leer el partido y saber que pasará después de lo que está pasando ahora. Todo eso también se aprende en un campo de fútbol. Una lectura colectiva de futuro que intenta tapar nuestros errores. Anticipar las desgracias e intentar paliarlas. Un bombero del fútbol con agua limitada: recuperar y ofrecer el balón a alguien que sepa hacer algo mejor de lo que tú harías.
Conseguí jugar de stopper alguna vez. Quizá por eso Miguel Angel Bossio fue una especie de símbolo para mi. El urugayo que solo sabía molestar.
La imagen de su expulsión en el mundial de México no parecía ser el mejor anuncio pero al fin y al cabo era un internacional para un equipo de segunda. Y ya saben ustedes aquello de "bronco y copero" que basicamente consiste en repartir alguna leña de vez en cuando. Y Bossio sabía repartir la leña justa para no resultar un "sicario" como Arteche o el ahora de moda Juanma López.

Pronto se ganó un espacio en la épica valencianista cuando en el Camp Nou (ese espacio simbólico para los valencianos que es un templo catalán) acabó el partido sangrando con un aparatoso vendaje en la cabeza. Vencer o morir podría haber sido el epitafio de aquella tumba. Y fue vencer.0-1 en el Nou Camp. Gol de Arroyo. 

Desde el sector 27 la afición del valencia no se ve igual que desde Tribuna. He estado en los dos sitios (en tribuna siempre invitado) y nada es igual. En tribuna tienes derecho a quejarte. En el sector 27 solo tienes derecho a sufrir. En General de Pie tenías solo derecho a animar. Bossio era muy criticado por sus pases erróneos. El espectador medio solo suele ver a quien tiene el balón y desconoce el resto. Hay un fútbol invisible si miras hacia otra parte que te permite descubrir algo de inteligencia en un juego tan absurdo. Yo llegué a enfrentarme con algunos compatriotas de Mestalla por Bossio. Porque de alguna manera era yo en la vida. Intentando cubrir los espacios libres. Intentando equilibrar el equipo. Recuperar y tocar. Pelear y sufrir sin expectativa de aplauso. Nadie aplaude a quien no ve.
La tradición valencianista ha tenido buenos stoppers. Hasta donde yo llego el predecesor fue Angel Castellanos. Un futbolista con barba de profesor Bacterio cuya "fealdad" quizá seria un problema en el futbol moderno. Bossio tenia un apellido con glamour y quiso convertir Valencia en su casa en un momento del futbol en que el futbolista todavía quería tener raíces.
Miguel Angel Bossio Bastianini forma parte de aquella época que todo niño tiene en la vida en la que sabe los apellidos de los jugadores. Bueno, quizá todo niño no. Quizá solo aquellos que obsesivamente creían que cualquier motivo podía ser una fuente de curiosidad. Mestalla no miraba con los mismos ojos que yo a Bossio. Yo sabía que aportaba jerarquía, disciplina, perseverancia y solidaridad. No sé si queda algo de eso hoy en día. Seguro que sí aunque más escondido.
Por eso cuando vino a jugar a mi pueblo pensé que el autografo de Bossio seria especial para mi. Siempre he sido de minorias y pocas colas de espera. 
Miguel Angel Bossio era un jugador de botas negras. Corría más de lo que tocaba. No se le recuerda un solo regate, ni un solo gol, solo se recuerda que corría. En una época en la que el futbol se jugaba en ochenta metros y correr era una elección. Recuperar y ceder. Cubrir y ayudar. Defender incluso cuando atacamos. Era otro fútbol. El mismo deporte pero otro juego.

La innecessària sèrie de Netflix sobre el cas Alcàsser.

Ha passat un temps des de la seua estrena i ja han opinat diverses persones. He llegit atentament les consideracions, especialment les valencianes, perquè és un cas autòcton que va afectar molt els comportaments socials valencians i va colpir especialment ací des de tots els punts de vista. 



Per això, m'agradaria oferir una visió complementària a les que he llegit, des de la llibertat d'escriure en un blog i no en un mitjà. Des de la llibertat d'explicar el meu pensament assumint la meua única responsabilitat.

El documental és un producte mediàtic absolutament prescindible i innecessari. I les decisions estratègiques que es prenen em semblen perverses i qüestionables des del punt de vista de la professionalitat periodística.

Però anem per parts:

Oportunitat. Per què ara? És evident que vivim en una època hiperarlamada i preocupada, obsessionada amb la seguretat, especialment la de les dones, a pesar que vivim l'època menys violenta de la història de la humanitat (entenent violència en sentit estricte). Els productors de la sèrie també saben que estem en un moment on l'entreteniment ho ha contaminat tot (també el gènere documental). Si mirem les principals plataformes trobarem pocs documentals de de divulgació científica i molts documentals antropològics o culturalistes en termes amplis. Finalment, també són coneixedors que els joves de l'Espanya violenta dels 80 ara tenen fills i promouen una paternitat/maternitat ultraconservadora en termes de seguretat i frustració, sobreprotecció i control. Per totes eixes raons no és una coincidència que de sobte apareguen al mateix temps Alcàsser i Jesús Gil (ja només falten Les mamachico i Ay, que calor) de la mateixa manera que els festivals remember s'escampen per tot arreu. La meua generació (casada o divorciada) serà la primera en viure totes les etapes de la vida en una permanent adolescència a temps parcial i al mateix temps exercir una ultrapaternitat allunyada de qualsevol frustració infantil i juvenil. En eixe entorn, una sèrie d'entreteniment sobre unes xiquetes torturades, violades i assassinades que forma part del corpus nostàlgic de la seua joventut havia de ser rendible amb total seguretat.

Hom podia pensar (com alguns fins i tot han volgut interpretar benèvolament) que era una excel·lent oportunitat d'oferir perspectiva sobre el que va suposar el cas des del punt de vista periodístic i d'espectacularització a nivells infàmes. Una gran oportunitat de que les persones nascudes amb posterioritat pugueren fer un exercici de memòria històrica (sí, també això és memòria històrica) respecte a com eren les coses en l'Espanya dels 90 i pugueren comprovar com han canviat o no algunes coses. Lamente dir que no hi estic d'acord amb els optimistes que pensen que això ha passat.

Ancoratge. Per què en Netflix? He dit "sèrie d'entreteniment"? Lamente semblar tan cruel però no he sigut jo qui ha instrumentalitzat el dolor amb una narrativització més pròpia de la docuficció que del documental. Una cosa és fer infoerteintament i usar codis narratius de la ficció per donar un poc de ritme i un altra cosa és recrear una situació portant al present una cosa del passat sense més filtres que la música, el ritme i la línia argumental. No està bé això que han fet. Ha sigut innecessari i cruel.
Però ho argumente: Netflix és una plataforma de productes d'entreteniment. Fem un poc d'història per entendre la indústria nordamericana. Quan va sorgir la televisió els canals americans no volien, ni tenien intenció, de fer informatius (són cars i tenen audiències dubtoses). El regulador va entendre (quina època aquella!!) que la televisió tenia una part de servici públic i va obligar a emetre algún tipus d'informatiu però la visió estava clara: la televisió no era per a informar sinó per a entretenir (ojo!! Hi estic d'acord en general). Quan apareixen les primeres plataformes naixen amb la mateixa inèrcia (sèries i pel·lícules): oferir entreteniment a la carta. És curiós que en el documental no s'explique explícitament que el tractament del cas Alcàsser es fa en ple llançament de les televisions privades que necessitavan audiència davant una omnipotent i omnipresent televisió pública espanyola. (Pregunta punyetera: és possible que ara estem en un moment semblant i Netflix competeix amb la televisió convencial i vulga fer exactament allò que van fer les privades als 90: trencar el perímetre ètic?). No expliquen la guerra d'audiències en el latenight més que de gaidó. I no expliquen l'existència d'una tradició de periodisme de successos a Espanya que portava als quisocos un diari com El Caso. Netflix, com HBO, Amazon Prime o Movistar no oferixen cap producte informatiu: SÓN PLATAFORMES D'ENTRETENIMENT i això afecta a tot el que fan. I en este cas afecta d'una manera molt desfavorable. A més a més, si mirem Netflix trobarem alguns productes semblants propis de la patologia àudiovisual nordamericana: moltes sèries sobre assasins (massa a sovint intel·ligents i en sèrie) i la mateixa cosa però basada en fets reals. Bàsicament perquè la seguretat (el dret a tindre un arma és un bon exemple) és el millor símptoma d'una societat malalta des del far west. Però totes les malalties americanes en les anem a menjar amb o sense creïlles però sempre amb ketchup de sang. No es pot esperar d'una plataforma d'entreteniment un exercici de professionalitat informativa. I això és exactament el que ha passat.

La distància.  Quan revises un fet que ha passat fa alguns anys tens un avantatge clar: la perspectiva. Si no uses la perspectiva estàs sent negligent des del punt de vista professional. O pitjor; estàs sent cruel i demagog. El documental elimina de manera deliberada la major part de les possibilitats de perspectiva. Elimina les possibilitas de narrativa visual que després en parlarem. Elimina les possibilitats de casting que també comentarem i elimina les possibilitats de pensament amb distància. El documental s'apega (fins i tot cronològicament) als successos i en determinats moments s'atura en detalls insignificants fins a límits insoportables.
(Nota de l'autor: penseu que a partir del minut 15 ja tenia un poc d'agonia i vaig haver d'aguantar cinc episodis).

Pensem en la perspectiva feminista. Era una possibilitat d'oferir perspectiva. De fet, l'acusació popular tenia una associació feminista en primera línia. Bé, la perspectiva feminista no apareix fins als quinze minuts finals i ho fa fent un embolic de casos dispersos. Ni en eixe cas han decidit que la perspectiva temporal de fredor podia ser una bona idea.

El documental és una simple recreació cronològica amb poc o gens de context, és com si passara ara mateix. No hi ha perspectiva contextual mediàtica, ni social, ni antropològica, ni criminalística, ni judicial, ni jurídica. És un docureality com el de Dones assassines que fan ara mateixa en Neox: una simple reconstrucció.

Línia narrativa. Ja hem mencionat algunes decisions de línia narrativa com la recreació o reconstrucció sense distància. No entraré massa en el tema de la conspiranoia i el protagonisme que té en el documental com a gran concessió a l'audiència terraplanista que vol creure coses sense fets ni drets. Només comentaré que el pes dels no protagonistes (o antagonistes en termes de guió) és excessiu. La informació sobre els autors (Anglés especialment) és pràcticament absent mentre la informació sobre els "conspiranoícs" és abundant i alimenta una patologia personal i social que podríem haver soterrat i ens podríem haver estalviat. Falta informació de les víctimes i falta informació molt especialment dels autors. Només algunes preguntes: Vols dir que van a eixa zona de muntanya en un random geogràfic o ja havien estat i fet coses allí? Vols dir que no era rellevant contar coses d'Anglés com la seua tensió sexual interna o el que li va fer a la seua anterior parella? Vols dir que la fugida d'Anglés no era més rellevant? Però no, era més interessant contar al pobre -i malalt- pare de Miriam i al trastornat criminòleg. La línia argumental posa quasi en peu d'igualtat temporal dues versions que són simètriques ni són justificables. Agafar un cronòmetre i contar minuts podria ser un bon exercici.

Narrativa audiovisual. Hem parlat de la creació de distància i perspectiva com la millor manera d'haver fet un exercici periodístic. N'hi ha recursos audiovisuals suficients per a crear eixa distància. El documental no solament no els gasta sinó que a més alguns el elimina. És el cas de les mosques de les imatges de televisió que usa. On estan les mosques d'Antena 3? De la 1? De Canal 9? L'aparició d'imatges en 4x3 sense mosca és la metàfora més important de la voluntat de recreació, de portar al present de forma directa i sense filtre, una qüestió del passat. Un altre element per a mi rellevant en estos assumptes de la informació és la música. Em sembla un exercici de dubtosa professionalitat periodística l'ús de bandes sonores en la informació. Tots els que ens dediquem a esta història sabem que el gènere es construix en el primer minut amb la música, el color i l'enquadre. Vull dir el gènere de les pel·lícules. Una película de terror ens situa en un estat d'ànim amb la música i la il·luminació. I les persones tenim tendència a donar versemblança a coses en funció de l'estat d'ànim i les emocions associades. La música èpica en els vídeos de Vox no és un invent random. I els efectes sonors de Equipo de investigación tampoc. La música del documental del cas Alcàsser tampoc és gratis ni aleatòria. Busca una petjada emocional concreta.
D'altra banda el recurs del calendari és la traducció del truc del compte arrere clàssic del cinema americà i reforça la idea de cronologia i contemporanitat.

Sobre els enquadres i les perspectives teniu un gran article en Valencia Plaza. https://valenciaplaza.com/el-caso-alcasser-un-encuadre-nunca-es-objetivo. Efectivament no són neutres. També són cinematogràfics. La il·luminació fosca del dimoni en Blanco o la perspectiva victimista des de dalt de Fernando Garcia. Fins i tot afegiria la perspectiva d'interrogatori policial amb el forense Frontela on productor i director envolten "l'acusat" com si estigueren buscant la veritat (virtue signalling?).

El casting. Avancem (sí, ja sé que està quedant massa llarg però pensa que t'estic estalviant cinc hores de documental. És una inversió). Si seguim amb la necessitat de crear distància per a evitar l'efecte recreació o docuficció-docureality potser haguera sigut una bona idea posar un narrador o narradora. Escoltar una veu en off ens podria haver ajudat a pensar que això va passar fa temps (com un conte) i ens podria haver ajudat a introduir parèntesi i allunyar-nos de les emocions tan fortes que genera una aberració com la d'Alcàsser. Però el documental opta per algunes (no moltes) pantalles negres amb retolació que almenys suposen un descans emocional. Les retolacions són absolutament insuficients per mostrar distància, perspectiva i context.
Per altra banda tenim les presències i les absències. Evidentment desconec el poder econòmic i de perssuasió que puguera tindre l'equip de producció. I per tant, desconec qui va dir que no (bé, he de confessar que alguns sí que els sé). Per això només podem analitzar el producte final. En la tria de "personatges" es gasta el criteri de "protagonisme coetani", és a dir, eixen aquelles persones que van tindre relació amb el cas en el moment que es produïa. De nou estem davant una tria de recreació i reconstrucció. Només al final apareix Carme Miguel per oferir una certa perspectiva de gènere i de fet apareix per haver sigut la mestra de dos de les xiquetes. De nou una recreació. Dubte molt que totes les persones que pugueren aportar perspectiva sobre el context hagen dit que no. Bàsicament perquè són moltes les que han escrit sobre el que va suposar el cas Alcàsser en la història del periodisme i especialment de la televisió espanyola (el cas de Canal 9 me'l bote per a no passar-me de llargària). Voleu dir que tots el que podien afinar el context i el cas amb la perspectiva del temps han dit que no?

Bé, però ens endinsem en la tria concreta. És la millor tria? Algú pot explicar què aporta la filla de Ricart? O té sentit baixar al detall del moment de trobar els cadàvers i mirar amb ulls de CSI l'Espanya dels anys 90? Massa películes ha vist l'Espanya cuqui actual. I per últim, la mare de Desiree que va mantindre una línia d'elegància, trellat i intimitat: no mereixia més minutatge? El documental fa la sensació de que han fet una amanida amb els que han estat diposats a tornar a tindre protagonisme en un fet que la majoria voldríem que estiguera ja soterrat com ho estan les xiquetes: en pau.

Netflix ha aconseguit el que volia: jo he vist el documental i he parlat sobre ell. I això em condueix a pensar i tornar a reflexionar sobre una cosa: la creació àudiovisual té responsabilitat en la convivència social? Vull dir, el creador audiovisual ha de ser conscient dels efectes que pot causar el seu producte? Millorarà la convivència? Farà que valors positius es puguen interpretar del seu producte? No sóc idiota, sé que convivència, valors positius i millorar són termes relatius i abstractes. La qüestió és si el documental d'Alcàsser ha deixat una realitat millor que la que es va trobar. Jo crec que no. No necessitàvem este producte audiovisual. És innecessari, superflu. Només té sentit com a negoci on les emocions relacionades amb la seguretat sexual de les dones cotitza a l'alça.


He vist periodistes i persones importants (Jordi Èvole potser el més simbòlic perquè ha dominat el format de documental emocional de manipulació invisible)  amb gran capacitat d'influència que parlen d'un "exercici necessari" o d'un "visionat recomanable". Jo no estic gens d'acord com has pogut comprovar. Per tant, si no l'has vist, fes-te un favor i no el mires.

La guerra de les banderes o com la visibilitat simbòlica crea autoestima col·lectiva

Ja fa cosa d'una setmana que s'ha intensificat i diversificat la guerra simbòlica sobre l'espai públic. 

Si fem un recorregut urgent i panoràmic, l'esquerra sempre ha tingut una certa obsessió pel domini del carrer, la quantitat de les convocatòries i el concepte "poble" i "gent". Per això, la manifestació i la pancarta són els animals de la cova d'Altamira de la comunicació social esquerrana. Dominar l'espai públic era la manera de proporcionar autoestima col·lectiva al grup (ara se'n diu empoderar) independentment de que també era la manera de gestionar i dominar les voluntats per pur efecte gregarista i emocional. 

Siga com siga, la visibilitat en l'espai públic se situava dins dels límits de la normalitat fins que va aparèixer la patologia social (intensitat, freqüència i duració) de la comunicació política sobiranista. L'omnipresència de la senyera va començar a ser un element comú a tot el territori català. Després va vindre l'estelada i finalment el llaç groc. Eixe tipus de comunicació partia de la idea de l'efecte espill: aquella persona que veu un símbol propi situat en espais de poder és més probable que se puga sentir empoderat.

Paral·lelament -o correlativament- la resta de l'Estat seguia també l'estela de l'ocupació dels espais públics institucionals amb missatges ideològics. Així vam començar a aparèixer als ajuntaments del canvi una espècie de nova decoració institucional que excedia els límits de la regulació per a parasitar l'aura de poder del propi espai.

Ha passat amb tot tipus de símbols: republicans, feministes, refugiats... La qüestió és per a què una causa siga important, a més de ser justa, havia d'ocupar un espai preferent en algun espai que li atorgara estatus de prioritat.

Cal distingir en termes de comunicació social (i ideològica) les diferències entre l'espai públic i l'espai institucional. L'espai públic és de tots (carrers, places, rodones, muntanyes) però l'espai institucional no és de ningú. Faig esta distinció perquè no em sembla el mateix posar un llaç groc en un ajuntament que en una muntanya o la platja. En un dels dos espais només té accés a la decisió aquell que ostenta el poder i quan algú ostenta el poder i la representació de tot el món ha de ser extremadament escrupulós amb eixa gestió de la majoria i de la minoria.
Siga com siga ens podríem perdre en la distinció entre causes de drets humans i per tant universals i justes i causes no considerades universals ni justes. A l'efecte del debat actual tant se val quina opinó subjectiva es tinga de cada causa: la qüestió és que ocupar l'espai públic i dominar-lo ha passat a ser una prioritat ideològica per a demostrar el domini del conflicte de poder.

En la última setmana la guerra s'ha fet més intensa perquè l'habitual decoració de les façanes de l'esquerra amb pancartes feministes, LGTBI i wellcome refugees s'ha vist retirada dels espais institucionals. Semblava que ho anava a ser per una certa austeritat decorativa basada en la legalitat però finalment ha sigut simplement substituïda per un altre afany totalitzador. A hores d'ara en l'Ajuntament de Madrid no hi ha una sino dos banderes espanyoles. La que regula la llei i una ben gran (el tamany importa en comunicació) imposada pel nacionalcatolicisme de Vox.

En termes de comunicació social s'ha produït una evolució poc reflexionada. Espanya era un espai d'ocupació pública però no privada, és a dir, que intentava situar els símbols polítics en terra de ningú/tots com ara les parets, el mobiliari urbà. Primer Euskadi i després Catalunya van generalitzar el símbol privat que ja s'havia usat per molts moviments socials (per exemple la pancarta individual de Salvem el Botànic valencià). La presència del símbol polític privat creixia en balcons autosimbòlics trencant la tradició de la ideologia com un àmbit discret o secret que provenia de la clandestinitat del franquisme. Ara molta gent semblava voler identificar-se plenament amb la seua causa sense por a res. D'alguna manera una irreverència orgullosa. L'antagònic no deixa de comprar el joc de qui dispara primer i així el nacionalisme castellanista comprava la idea i intentava millorar-la amb més banderes als balcons.

Mentrestant, després del 2015 l'aparició del populisme d'esquerres va decidir tornar a abandonar l'àmbit privat i el públic per a "okupar" la decoració institucional. Així apareixien a molts ajuntaments pancartes en les façanes pintades amb esprai sobre un llençol de dubtós gust decoratiu però legimitades en les causes que reflectien. La qüestió, des d'un punt de vista abstracte, era que les façanes dels Ajuntaments no s'havien convertit en un espai d'expressió lliure perquè no tot el món tenia accés a instal·lar la seua causa en la façana. El pacte de legalitat que suposa la normativa sobre símbols sembla que no ens recorda que segurament este debat ja es va tindre fa temps i es va pactar que la neutralitat austera institucional era la millor delimitació de la prudència i la contenció emocional per donar pas a una paraula i racionalitat sotmesa a la pau sensorial.

Ara ja tot això és simplement un empastre. L'emocionalització del discurs és el conductor del carruatge del Ben-Hur de la polarització. La perspectiva no és entendre l'adversari sino aniquiliar l'enemic en forma de símbol. Així tots els moviments han considerat que retirar pancartes de centres institucionals era menysprear les causes justes que visibilitzaven: com si la pancarta fora una consignació pressupostària o una oficina d'atenció. La batalla simbòlica visual per damunt de la batalla política real. Res millor que un símbol per a començar una lluita. Res millor que una paraula per a començar una negociació. 

Per què Apunt no retransmeteix en directe el 1er de Maig però sí l'Orgull LGTBI?

La Trampa de la Diversitat és un llibre de Daniel Bernabé on des de la perspectiva esquerrana-marxista es parla de com les identitats de gènere, raça, orientació sexual han substituït el concepte de classe social econòmica en l'argumentari de l'esquerra. 

De fet si ara una persona diguera que va a un "taller d'igualtat" ningú no pensaria que va a un taller sobre desigualtat econòmica. Ben al contrari, pensaria que va a un taller d'igualtat de gènere entre homes i dones. La igualtat s'ha trossejat i s'ha fragmentat com a concepte. D'alguna manera la igualtat s'ha fet desigualtat i unes igualtats són més prioritàries en el discurs sociomediàtic que altres igualtats. 

La desigultat econòmica avança en marxa triomfal sense cap mena de dubte però no té l'espai de visibilitat prioritari -o fins i tot d'urgència- que tenen altres igualtats més preponderants en el discurs de la nova esquerra identitària que galopa sobre la visibilitat que proporcionen mitjans de masses i ninxols de tuitideologies. 

Dissabte Apunt Mèdia ha decidit retransmetre l'Orgull de València. No solament això sinó que ha decidit participar-hi amb una carrosa. Ja ho va fer amb el 8 de Març on va decidir usar una praxi immersiva de dubtosa professionalitat (el periodista no hauria de ser mai el protagonista de la notícia). Apunt d'alguna manera vol visibilitzar al màxim tant les reivindicacions feministes (es declara expressament un mitjà feminista però en canvi no es declara un mitjà ecologista o pacifista per exemple) i també vol posar èmfasi en la visibilitat de les reivindicacions igualitaristes respecte l'orientació sexual retransmetent en directe la manifestació de l'Orgull LGTBI. Són causes justes i es mereixen visibilitat. La qüestió és quanta.

Com a contrapunt podríem citar alguns altres exemples de decisions del mitjà per intentar trobar algun tipus de coherència en les decisions. Per un costat tenim que no va retransmetre la investidura del president de la Generalitat. D'una altre costat tampoc (és evident) va retransmetre la manifestació del Primer de Maig ni la del 9 d'Octubre. D'altra banda tenim festes i esports. Sí que va retransmetre l'arribada del València festejant el títol i també Falles, Fogueres i Gaiates. 

Quin és el criteri que usa Apunt per decidir la programació i assignar mitjans? 
Si el criteri és ideològic contrasta el fet que ni la identitat valenciana ni la de classe social siguen suficient motiu per a retransmetre un esdeveniment. En canvi sí que ho són la identitat de gènere i l'Orgull LGTBI. No cal ni parlar-ne de festes i futbol. 

Si el criteri és periodístic podem acudir al concepte de novetat que sí que impregna una decisió de jerarquía comunicativa. Però, podem afirmar que les reivindicacions feministes o LGTBI són tan noves? És més, podem afirmar que en termes mediàtics les dos causes formen part d'algun silenci mediàtic? Crec que no hi ha dades que sustenten una afirmació d'eixe tipus. 

Per tant, com pren estes decisions Apunt Mèdia? Sembla que són decisions invisibles d'altenativa única. Hi ha una expressió valenciana que diu "no pot ser d'una altra manera". Habitualment dins del discurs narratiu de l'esquerra hi ha sempre una concepció conspiranoica respecte al concepte de "sistema" i "poder" com una unitat central ordenada i coherent. En canvi, l'esquerra no li agrada admetre les seues perspectiva d'eixida única com si no existiren decisions alternatives possibles i viables. Apunt pren una decisió d'alternativa única (ningú s'atrevirà a dir res en contrari) i decideix donar cobertura (amb esforç de mitjans i econòmics) a unes coses i no a altres més barates (la investidura podria ser el cas més evident). Per què passa això? És més, per què passa inadvertit? No hi ha possibilitats alternatives que també estiguen dins de l'àmbit de l'esquerra o el progressisme? 

Cal fer-se moltes preguntes per analitzar per què Apunt decideix amb absoluta naturalitat unes coses i altres sense que s'alce massa polseguera. Algunes preguntes són de fons: és la visibilitat mediàtica una garantia de millora social? Gran part de l'esquerra pensa que sí, que és possible reformar la realitat dominant el llenguatge i el simbolisme i per tant, la creació d'estatus que fa la pantalla la posen al servei de les causes que consideren justes. D'alguna manera pensen que allò que eix en la pantalla genera un efecte positiu en qui mira la pantalla en un silogisme curt i poc justificat en dades. Canviar el llenguatge o canviar les narratives no genera un impacte directe en les persones que miren o escolten. Hi ha suficients estudis científics sobre percepció selectiva i biaix de confirmació com per a saber que només convenç a aquells que ja estàn convençuts. És més, ni els índex d'audiència d'Apunt ni les de cap altre mitjà podrien produir eixe efecte enmig d'un infinit caos de pantalles i impactes comunicatius. Per tant, una visibilitat extra té més possibilitats de conduir a la polarització entre bambolles de pantalla que una comprensió transversal del fenòmen. 

Més preguntes: és possible que l'Orgull tinga característiques narratives que fan que puga tindre una certa facilitat per a traduir en audiència o que siguen fàcils de portar les idees a la narrativa audiovisual? I per tant, estem davant un cas d'espectacularització ideològica? Esta possibilitat és certament dura d'afrontar perquè no fa bé al moviment que sustenta. Si considerem que la manifestació de l'Orgull és un "espectacle" digne de retransmetre per les coses que passen i les possibilitats narratives que té; no sé si li estem fent molt de bé a la pròpia reinvindicació. Com en tot moviment plural el moviment LGTBI té els seus debats sobre la manera d'enfocar l'Orgull però els fets ens porten a tindre clar que la manifestació de l'Orgull és un espai lliure fàcil d'espectacularitzar en tant que és fàcil trobar els elements habituals de la ficció televisiva (una espècie de docureality amb elements propis de la ficció). Efectivament en la retransmissió serà fàcil trobar (i més amb la calor que fa) molts cosos despullats, algunes disfresses de sadomaso, posicions obertament sexualitzades i oferides com a provocació (al pensament), alcohol.. i tot el que composaria una narrativa eròticofestiva. 

No cal posar-se puritans ni considerar el tema de l'horari infantil per a poder pensar sobre la banalització popular que la festivitat aporta al fet ideològic de pensament i reinvidicació. És un tensió habitual en qualsevol acte reivindicatiu (quin és el grau de festa assumible) però no sé si sabria trobar un exemple més extrem de la dicotomia entre festa i reivindicació. 

És possible que la decisió de retransmetre l'Orgull siga producte de les seues potencialitats provocadores (de pensament) en base a un relat radical (d'arrel sobre la sexualitat)? Dient-ho simplificadament, es retransmet perquè és un espectacle i la seua coartada en la revindicació de fons? 

Pense que no és així. Pense que la raó és encara més de fons tot i que la primera lectura podria simplificar-se d'eixa manera. En la comunicació social i ideològica fa temps que la competència per obtindre notorietat ha fet entrar l'espectacle. No hi ha manifestació sense batucada que te faça tremolar el cap. 

S'ha de llegir entre línies que és una prova més de com les polítiques identitàries transversals bandegen els concepte de classe social. És una patologia ideològica que ens arriba importada dels Estats Units: la inflamació de la identitat. A Espanya teníem infla(ma)cions nacionalistes. Ara també en tenim de gènere, orientació sexual i molt prompte animalistes. D'ací a molt poc tot l'equalitzador de la correcció políltica estarà a tot volum empastrant el discurs resultant. 

Hom pot pensar que l'èxit (evident) mediàtic (no tant polític) dels moviments d'identitat són un fruit merescut de molts anys de molta feina. Altres persones poden arribar a pensar, fins i tot, que desequilibrar en el present visibilitats i reconeixements poden ser una justa compensació per anys i anys d'història d'invisibilitats i frustracions. La qüestió és que tot això pot funcionar en l'àmbit teòric però cau quan xoca amb la realitat. La realitat és que amagar el vector de desigualtat ecnòmica i cohesió social per a posar en l'escaparat la igualtat d'identitats genera un altre poblema de invisibilitat: el més clàssic de tots, la invisibilitat de la desigultat econòmica. 

Els dos grans problemes de la humanitat (i del País Valencià) són la desigualtat econòmica (cohesió social) i el canvi climàtic. Són problemes que afecten a la supervivència. La desigualtat genera violència (violència física i no simbòlica) i el canvi climàtic genera mort i escasessa de recursos. Recursos escasos implica guerra i jerarquía. No són els únics problemes però són els dos més importants i no tenen un espai proporcional a la seua importància en el debat públic. 

Des de l'àmbit de la comunicació el gran debat dels pròxims anys (i del present) va a ser decidir què és la veritat i què és la realitat. La comunicació no crea la realitat ni la transforma significativament. En tot cas interacciona amb ella reflectint-la i creant-la en un bucle infinit. Representar la realitat de manera adequada implica negar que puga existir una manera de representar la realitat. La realitat és caòtica, dispersa i diversa. Qualsevol apropiació de la realitat és falsa i la creació de qualsevol relat implica la jerarquia de valors i de personatges. Si ensenyes una cosa amagues una altra. No hi ha cap possibilitat de mostrar-ho tot. I molt més de mostrar-ho tot de manera fidedigna. 

La concepció política identitària que fa que retransmetre la manifestació de l'Orgull i no la del 1er de Maig perquè una és divertida i novedosa i altra és avorrida i antiga no és una decisió neutra. És una decisió ideològica d'espectacularització ideològica i adicció a la novetat. És una decisió contra les coses avorrides i a favor de les divertides. És una decisió immersiva d'un mitjà públic que conta les coses en les quals també participa abandonant la posició del narrador extern. És una jerarquització pressupostària en un moment de reinvidació pressupostària. És una decissió invisible que genera visibilitat i invisibilitat al mateix temps. 



Escoles de Youtubers, gènere, introversió i creativitat.

En els últims dos anys hauré fet ja una quinzena d'Escoles de Youtubers. Les Escoles de Youtubers són tallers de formació en EduComunicaciò per intentar fer entendre com funciona la gramàtica i la narrativa audiovisual a una generació que no té accés de cap altra manera a eixe tipus de formació.
En les Escoles de Youtubers es practiquen competències relatives a creativitat i guió audiovisual, actuació davant la càmera, locució i llenguatge corporal, edició de vídeo i marqueting i gestió de xarxes socials.



Davant un espectre tan ampli d'inquietuds, capacitats i competències és normal que algunes persones del grup destaquen o tinguen més facilitat per unes que per altres. En això és habitual que la campana de Gauss siga molt convencional i sempre hi apareixen determinats rols:

  1. Persona experta que domina el llenguatge de youtube i té habilitats comunicatives innates per actuar i desxifrar el format. 
  2. Persona introvertida que vol desfer-se de la timidesa davant la càmera. 
  3. Persones que venen estrictament per la faceta dels videojocs i acaben integrats dins del grup de creativitat. 
  4. Personatge sorpresa: amb vocacions imprevistes o dedicacions molt minoritàries. 

En tot cas els lideratges creatius del grup no estàn vinculats a l'edat. L'Escola de Youtuber permet una integració intergeneracional que fa que el talent no estiga vinculat a l'edat. Hi ha xiquets de 10 anys que superen en capacitat comunicativa a xiquets de 14 anys. 

En canvi, la variable del gènere sí que és important de gestionar quan es tracta de treballar en grup. Tendencialment, i fent abstraccions de casos individuals antagònics dels dos gèneres, el comportament per gènere presenta les següents característiques: 

Rol masculí: 
  • Fàcil pèrdua de la concentració. Necessiten estímuls constants vinculats amb les pantalles especialment. 
  • Alta dependència de les pantalles. Els mecanismes de control de l'avorriment i els impulsos estan poc desenvolupats. 
  • Dificultats en l'expressió verbal i expressió corporal. Especialment en la quantitat de vocabulari i els links entre idees.  
  • Sobreestimació de les seues capacitats. Tenen una autoestima sobredimensionada. 
  • Intromissió en les paraules i les intervencions de les altres persones. Envaeixen el torn i demanen la paraula per dir coses poc intel·ligents (gracioses?)
  • Menor voluntat per l'aprenentatge vinculat al coneixement nou i més actitud cap al simple entreteniment i la competició. 
  • Lluita pel lideratge no creatiu.  

Rol femení:  
  • Infraestimació de les seues capacitats. 
  • Intervenció pública quan és demandada. No fan valdre la seua veu ni la seua opinió per damunt de les altres persones participants. 
  • Excessiu perfeccionisme en el resultat. 
  • Presten massa atenció al seu aspecte físic i vestuari i això retalla la resta de capacitats creatives. 
  • Major facilitat d'expressió verbal i gestual. 
  • Major capacitat de concentració i respecte al grup. 
  • Major voluntat per aprendre coses noves. 
  • Presten més atenció a continguts socials. 
  • Major permeabilitat i adaptació a les instruccions. 
  • Cessió de lideratges. No entren en competicions. Poc d'interés en els fluxes de poder del grup. 
  • Més participatives i cooperatives que competitives.  

Per tot això, és recomanable que en el treball davant  la càmera es preste especial atenció a les xiques i als xics introvertits ja que els mascles extrovertits poden ofegar tota la capacitat creativa del grup. 
Això es pot fer a través de: 
  • Mecanismes de repartiment de la paraula. No fer preguntes obertes al grup sinó fer preguntes concretes a determinades persones perquè tot el món puga oferir les seues idees. 
  • Adaptació dels continguts a gravar a la persona que les ha d'intrpretar. Per exemple, demanar a una persona introvertida que interprete un personatge tímid. 
  • Demanar inicialment les expectatives i els rols a desenvolupar. Les persones introvertides tenen tendència a gravar i editar mentre les extrovertides tenen tendència a eixir. 
  • Les persones extrovertides necessiten molts estímuls externs i canvis d'activitat. Per això convé gravar almenys una vegada en cada sessio. L'adrenalina de gravar facilita la concentració. 
  • Mecanismes de compensació d'autoestima. La gravació és una lupa d'autoavaluació que en un procés de creació d'identitat com és l'adolescència o la infància és molt important gestionar especialment de manera ascendent. Cal trobar mecanismes de compensació de baixes autoestimes, perfeccionismes excessius i poca capacitat d'introspecció per trobar les fortaleses pròpies. 
Pel que fa a la creativitat cal dir que suposa un problema molt greu del sistema educatiu. El taller es basa en oferiments de creativitat totalment oberts. Davant la petició d'escriure un guió de tema completament lliure és habitual que en tres de cada quatre casos puga sorgir el bloqueig. Entrenar la creativitat és un dels factors més potents del taller ja que permet la creativitat escrita, oral, audiovisual i de projecte comercial. Cal prestar atenció especialment al fet que les persones introvertides solen ser molt creatives però a la vegada poden ser tímides i callades. Per això cal incentivar la intervenció de tot el grup i no deixar que les intervencions siguen capitalitzades per les persones extrovertides. 




Com fer un bon videocurrículum?

La disrupció tecnològica està traslladant el paradigma escrit del text cap a un nou paradigma on el determinant en la visualitatl. En aquest context el tradicional currículum escrit i estàtic queda incomplet davant la possibilitat de veure en acció les competències bàsiques dels candidats.


Tindre un vídeocurrículum complementari al currículum escrit presenta AVANTATGES evidents: 
  • El vídeocurrículum permet d'obtindre més visibilitat i més impactes amb més percentatge d'èxit en els intents de trobar treball en funció del sector.
  • El vídeocurrículum augmenta l'àrea geogràfica. Les dificultats per trobar feina han fet que l'àrea geogràfica de recerca de feina creixca i siga necessari acudir a eines tecnològiques per als primers contactes en entrevistes. El vídeocurrículum acurta eixe camí tecnològic perquè l'entitat contractant té la possibilitat de comprovar certes competències de manera directa (per exemple les idiomàtics). 
  • Llenguatge més complex i complet. El llenguatge audiovisual permet reconèixer més quantitats de competències i habilitats i amb més precisió. Seria el cas dels idiomes per exemple però també d'habilitats emocions i socials com l'atenció al públic o l'acceptació d'objeccions i treball en equip.
  • Sensació de proximitat. La sensació de conversa amb la persona que mira el teu vídeocurriculum és molt més intensa que amb el currículum en paper. La persona seleccionadora pot valorar molts més aspectes que amb el currículum tradicional. Ens pot fer destacar per a bé i per a mal. 
  • El llenguatge audiovisual presenta un petjada emocional superior ja que permet l'ús de la música, la veu, el llenguatge corporal, la roba i el missatge d'una forma molt més controlada.
  • Gravar-se en vídeo permet fer un exercici d'intel·ligència intrapersonal. Coaching bàsic,
  • És un simulador de parlar en públic i això facilita l'entrevista personal. 
Però també hauries de tindre en compte alguns INCONVENIENTS? 
  • Fer un vídeocurrículum és molt més costós que fer un currículum en paper. En temps i potser en diners. 
  • Necessites un equip mitjanament decent perquè el resultat siga digne. Especialment cal parar atenció a la llum i el so. La major part dels dispositius actuals oferixen bona imatge si hi ha bona llum però el so és l'element diferenciador. Per pocs diners venen micros que poden millorar molt una simple gravació amb el mòbil. 
  • Has de posar-te davant la càmera. És probable que no t'agrades i és probable que hages de repetir i entrenar. Res serà debades però no tothom supera la por a gravar. Si veus que no acabes de sentir-te bé davant la càmera millor usar altres maneres de publicitar el teu perfil. 
  • El vídeocurrículum és molt bo per transmetre sensacions però no informació perquè el llenguatge oral és més dificil de retindre. Per tant, el podem considerar com un complement diferenciador del currículum escrit més que un substitutiu. 
Coses que no has de fer: 
  • No intentes calcar el currículum simplement a imatges. No es tracta de llegir el currículum. Es tracta de dotar de llenguatge visual a les coses que posa al currículum i demostrar-les. Per exemple, si dius que saps parlar valencià i castellà convindria que parlares en les dos llengües al teu currículum. També si dius que t'agrada treballar en equip i ets una persona sociable  convindria que no aparegueres tu a soles en el vídeocurrículum. 
  • No intentes ser qui no ets. La càmera capta molt les emocions i el retrat de la teua personalitat. Fes una anàlisi del tipus de videocurrículum i de narrativa visual que s'adapta millor a la teua personalitat. Canvia la narrativa, no canvies la teua personalitat. No faces pallasades si no és una conducta natural en tu. Si ets una persona introvertida mostra les teues facetes fortes com la serenitat i la concentració. 
Coses que cal fer: 
  • Fes un exercici de diagnosticar la teua marca personal. Primera qüestió, la teua marca personal ha de basar-se i ser congruent amb el teu rastre digital. Una entitat contractant mirarà les teues xarxes socials per tant seria convenient que mirares des de fora com és el teu jo virtual i et basares en això per determinar quin serà el teu format de videocurrículum triat. Fer autocoaching i demanar excercicis de "zona cega" seria important per obtindre un bon videocurrículum. La zona cega és la part que la gent que tenim a prop  veu en nosaltres però nosaltres no som capaços de vore-la. Moltes vegades la gent ens amaga algunes opinions per no fer mal o simplement perquè ens acceptem com som. Això està bé en l'àmbit emocional però els exercicis de zona cega consisteixen a demanar a la gent que millor et coneix que et faça saber una cosa molt bona teua i una cosa que hauries de millorar. Amb això tindràs una perspectiva complementària a l'exercici inicial d'autocoaching. Demana sinceritat i pren-te les aportacions com una manera de millorar o simplement conèixer-te millor. 
  • Després hauràs de prendre decisions de marqueting personal
    • Determinar el to. Esta serà la primera decisió de qualsevol text. Tindrà un to informal o formal? serà creatiu o conservador? Serà esquemàtic o abstracte? Has de determinar quin format s'adapta millor. Per exemple, si vols treballar d'educador social hauràs de primar la part humana i creativa però si vols treballar en un banc hauràs de primar la part d'imatge, trajectòria i capacitat de relació comercial. 
    • Segmentar. Potser tingues un perifl multidisciplinar i presentes competències professionals molt diverses. En eixe cas és possible que hages de fer més d'un videocurrículum. Una de les decisions més importants del marqueting personal és decidir si la nostra marca personal i la imatge que volem transmetre és congruent amb el sector encomòmic i el tipus d'empresa on volem treballar. No és igual voler treballar de periodista que en un gabinet de psicologia. 
    • Decidir el format i la narrativa audiovisual. 
      • Escenaris. Cal decidir si l'escenari serà virtual (croma), figuratiu (construcció de metàfores visuals), exterior o interior. Eixa decisió ha de ser congruent amb la marca personal i la decisió de tó. 
      • Personatges. Hauràs de decidir si és important que aparegues tu físicament o si això no és determinant. Com més aportes en veu i llenguatge corporal més important serà la teua aparició. Evidentment s'ha de tindre en compte que l'aspecte físic determina moltes coses (gènere, etnia, orientació sexual..) pot ser causa de prejudicis. És un factor a considerar però sense renunciar a les habilitats pròpies. Dins d'este apartat també caldrà considerar l'aparició d'altres persones. Entre les coses bones del vídeocurrículum està la possibilitat de contrastar el nostre perfil amb recomanacions d'altres persones. Convé tindre en compte a la família (si volem que aparega per exemple contant les nostres fortaleses), incorporar a la família trenca amb principis d'intimitat però afavorix enormement la capacitat per transmetre competències. També podem acudir a recomanacions de persones amb les quals hem treballat anteriorment i finalment cal decidir l'aparició d'amistats que puguen reforçar la nostra marca personal. Totes aquestes decisions determinen una atmosfera. 
      • Gama cromàtica i llum. També cal decidir congruentment amb les decicsions anteriors com serà la gama de colors que apareixeran en pantalla. Només cal vore influencers en youtuber per adonar-se de la possibilitat d'ús del blanc per crear calma i claredat o de l'acumulació cromàtica de colors per donar sensació de creativitat i dinamisme. 
    • Gravació: En el moment de la gravació cal tindre en compte diversos aspectes com ara l'enquadre (primer pla o plans més allunyats) i especialment el llenguatge facial, corporal i la locució. Hem de treballar llenguatges corporals d'acord amb les emocions que volem transmetre. Si volem transmetre proximitat i intimitat podem usar plans curts i locució atenuada, si volem transmetre seguretat i determinació potser convindria un pla més ampli que deixe llibertat als braços i les mans i permeta una posició corporal erecta. 
    • Edició. En el moment d'edició és el moment de construir el ritme visual. Hem de controlar bé els talls narratius i la velocitat de les imatges. Si volem transmetre serenitat i prudència farem plans llargs, escenaris exteriors i colors transquils, en canvi si volem expressar dinamisme i capacitat de lideratge farem plans més curts i breus amb gama cromàtica més intensa. La retolació ens ajudarà a complementar caligràficament la nostra personalitat. Decidirem si volem un tipus de lletra handscript o més rodona o d'altre tipus. Per últim, evidentment no gravarem en vertical si després volem reproduir en youtube. 
    • Música. Un dels grans avantatges del videocurrículum és la possibilitat d'usar música. Convindria no usar música amb copyright, no sols perquè youtube no ho permetrà sinó perquè el descobriment musical en grups desconeguts sempre aporta molta creativitat al videocurrículum. De nou hem de ser congruents amb la nostra marca personal. Una determinada música expressa ingenuïtat i tendres (vols ser mestre/a de primària?), una altra música expressa contundència (vols ser guàrdia de seguretat?), una altra música pot resulta èpica (vols viatjar?). 
    • Gestió i adequació del canal. Hem de trobar la manera de gestionar la privacitat. Deixar obert el vídeocurrículum en youtube pot generar visibilitat però també una exposició innecessària. Youtube permet deixar en "ocult" els vídeos i que només els puga vore aquell qui té l'enllaç.  Això ens permet de controlar (parcialment) qui pot mirar el nostre videocurrículum. Podrem incorporar el link en el currículum escrit, en formularis web o en correus electrònics. 
    • Duració. No excedir en cap cas els tres minuts. Duració òptima 90 segons. 
Finalment, si has seguit pas a pas totes aquestes consideracions llança el teu videocurrículum al món virtual i que tingues molta sort. 

Els efectes socials negatius de les immobiliàries en el mercat valencià i els reptes de futur

En la compra d'una vivenda intervenen diverses parts. La part compradora, la part venedora, la banca, l'administració i molt freqüentment la immobiliària. Un altre dels grans silencis mediàtics del present és l'actuació de les immobiliàries, la seua funció i els seus efectes sobre el mercat. 
La part compradora sempre es situada dins de l'agenda mediàtica com a la part feble obviant les grans entitats compradores que s'anomenen "fons voltor". La part venedora apareix com la part vencedora, la banca com la bruixa guanyadora i l'administració també ha aparegut com protagonista (Actes Jurídics Documentats o preus regulats) en el mercat immobiliari. Totes les parts excepte una han rebut focus mediàtic i polític en els últims anys excepte les empreses immobiliàries. Forma part d'eixa gran forat negre que és la informació econòmica mainstream en un país amb poca educació financera.


Convé per tant, posar llum a com actuen i dissenyen la seua funció econòmica les immobiliàries valencianes. Anirem per parts:


  • En què consistix el servici immobiliari? El treball bàsic és de caràcter comercial. Busquen immobles per posar al mercat, els publiciten virtualment i fan les visites oportunes. Este tipus d'enfocament és totalment insuficient. No presenten coneixements de gestions com ara l'habitabilitat o la normativa urbanística de l'immoble, desconeixen les subvencions possibles ni el nivell de protecció. Tampoc dominen pressupostos aproximats de reforma, ni coniexen el mercat de la construcció en profunditat. En realitat només t'acompanyen per vore de manera superficial un immoble o diversos. De vegades, et poden oferir el servici de gestió administrativa derivada de l'operació. Poca cosa més. 
  • Tarifes. Les tarifes immobiliàries són flexibles davant la teua posició negociadora i el moment de la compra. No obstant això la seua posició inicial és tremendament antisocial. És evident que en una societat de mercat capitalista cadascú és lliure de fixar les tarifes de servici que considere oportunes però també les altres persones són lliures d'opinar sobre els seus efectes. Les tarifes (habitualment són fixes entre 2.000 i 3000 € fins a una determinada quantitat 100.000 € per exemple) i a partir d'ahí comencen a ser un percentatge habitualment del 3%. No cal saber moltes matemàtiques per quantificar que en immobles de estrat i perfil baix per exemple 40.000 euros per a una persona jove que es vulga emancipar sense massa pretensions la tarifa de la immobiliària pot suposar un 8% del preu de la vivenda, millor dit, pot augmentar en un 8% el preu de la vivenda. En termes de l'operació global la qüestió no és baladí perquè si el banc només financia el 80% de l'immoble cal tindre un estalvi del 20% per a pagar "l'entrada", després cal un 12% més per pagar gastos de notaria i registre i finalment un 8% per poder pagar la comissió de la immobiliària recordem per haver-nos ensenyat l'immoble potser un parell de vegades. 
  • La jerarquia de les vendes. El salari de les persones que treballen en immobiliàries està fortament basat en la part variable de vendes. Per això jerarquitzen les vendes o possibilitats de venda que més comissió poden deixar. És evident que això afecta a la prioritat de les visites i l'interés en els immobles i la seua permanència en el mercat i rotació. 
  • La relació amb la banca. 
    • Els famosos immobles de la banca dels quals tants se parla en mitjans en realitat per al banc són un actiu immobilitzat. La banca no té recursos personals ni intenció de dedicar-se al negoci immobiliari directe. De vegades ho fa quan no té més remei però allò habitual que els immobles acaben en una gestora o en la mateixa Sareb. Estes gestores tampoc tenen relació directa comercial amb el client i així es crea una teranyina comercial immobiliària que genera embuts comercials constants. La qüestió és que molt habitualment estos immobles venen d'hipoteques executades a persones de posició social precària. Són immobles barats o dificils de recolocar en el mercat i a més les gestores pacten comissions molt baixes per a les immobiliàries que acaben per tindre poc d'interés en la seua comercialització. 
    • La gestió bancària és un risc. La immobiliària afegeix una pressió econòmica més a l'operació de crèdit en dominar la subhasta d'entitats. Això empitjora la concessió del risc ja que sempre troben una entitat que assumisca normatives o pràctiques obertament imprudents. La pressió de la immobiliària sobre l'operació per guanyar la seua comissió és molt important. 
  • De quina part està la immobiliària? En principi la posició de la immobiliària és la mediació. En canvi les immobiliàries clarament acaben decantades en actitud cap a la protecció de la part venedora que és la que proporciona la matèria primera. La immobiliària presta el servici de visita que hauria de fer la part venedora i també la gestió de negociació que hauria de fer-ne. En canvi l'aparició del coaching immobiliaria de tradició anglosaxona podria ser un repte de futur. Els nous coaches immobiliaris s'encarreguen de buscar la casa adequada per a la part compradora després de compartir impressions respecte al pressupost, expectatives, necessitats i i itineraris vitals. La part compradora veu reflectides les seues necessitats comercials en una contrapart que fins ara no ha trobat. Això, no obstant podria originar l'aparició d'un nou intermediador (immobiliària-venedora, immobiliària-compradora) cosa que podria encarir encara més el mercat. 

En definitiva la pregunta final seria com en un món desintermediat gràcies a Internet encara les immobiliàries mantenen una posició de privilegi en el mercat imposant tarifes no proporcionals i prestant servicis superficials o estrictament de contacte. Les noves fintech ja oferixen alternatives immobiliàries de servici global més enllà de l'escaparat immobiliari però està preparada una societat tecnofoba com la valenciana per pegar el salt? 

Xarxes socials i professions de risc

Esta mateixa setmana es publicava un informe amb indicacions per als jutges respecte al bon ús de les xarxes socials. L'informe de "recomanacions" recordava la necessitat de mantindre un perfil neutre fins i tot quan s'usen pseudònims i especialment amb els likes i les comparticions de continguts o fins i tot els seguiments. 



De nou ens trobem davant un problema no resolt ni pensat. Un problema soterrani del qual anirem aprenent a base d'assaig i error. Evidentment els jutges haurien de mantindre un perfil neutre en xarxes socials per tal de garantir que la seua ideologia no interferira de manera flagrant en l'exercici de la seua professió. Això no vol dir que el dret siguen matemàtiques i que la ideologia del jutge no existixca, vol dir que no ha de ser l'element determinant en les decisions judicials. La qüestió per tant és si les xarxes poden generar dos tipus de processos: intrapersonal i interpersonal.
El procés intrapersonal és la pressió que un jutge pot rebre en xarxes socials. La pressió interna pot vindre com a resultat de l'intent de mantindre una coherència entre el que explica en xarxes i el que dictamina en resolucions. Això no sempre serà possible i eixa dissociació pot ocasionar molts problemes d'autocensura i pressió social. D'altra banda, amb l'exposició en xarxes el jutge s'exposa a rebre pressions directes i linxaments virtuals que no resulten gens convenients. En termes de prudència, un perfil baix i discret seria la millor opció per a un jutge. Però la pregunta final seria si d'alguna manera estaríem limitant la llibertat d'expressió de moltes persones. I fins i tot podríem arribar a dir si les opinions i seguiments de xarxes socials poden ser expressives de la ideologia pròpia perquè això implicaria inferir moltes coses i entrar en camins molt complexos del precrim.
En el cas valencià tenim el jutge Bosch que després de deixar de ser el portaveu de Jutges per a la democràcia manté un perfil alt de presència en xarxes i mitjans de comunicació. Evidentment a la majoria dels progressistes la presència de Bosch en xarxes li resulta útil per construir argumentaris jurídics sòlids sobre qüestions d'actualitat però la pregunta és si el jutge Bosch podria resultar imparcial en un judici sobre l'autobús de HazteOir o un comportament límit d'España2000 o la Curva Nord. No seria sospitós de posar en perill la seua imparcialitat?

No és el cas hui d'intentar aprofundir en les dificultats ontològiques de ser jutge i tindre xarxes socials. És més el moment de parlar sobre com altres professions també reben moltíssima pressió per part externa respecte al seu comportament en xarxes. Fem un xicotetat llistat:

Futbolistes. El comportament en xarxes de determinats futbolistes (per exemple Piqué) determina la percepció que és té del seu club. Els futbolistes no haurien d'opinar?
Periodistes. El cas dels periodistes és un cas molt més greu fins i tot que els dels jutges perquè és un cas invers. El periodisme està obligat a tindre presència en xarxes socials i això provoca una hiperexposició pública. Els propis mitjans etiqueten i demanen als professionals que comparteixen continguts del propi mitjà. Això pot determinar tant la independència del professional, com el seu futur en altres mitjans en un entorn de trinxera. Des del punt de vista del mitjà una actitud contrària a la línia editorial o crítica amb ella seria dificil de sostindre. Finalment caldria preguntar-se si els periodistes són conotadors de la realitat, interpretadors de la realitat o són creadors de la realitat, i com això es tradueix en la seua conducta virtual.

Treball comercial. Pot la teua empresa obligar-te a compartir en xarxes els productes que vols vendre dins del teu perfil personal? De moment, sembla "voluntari" però tot arribarà. Fa uns anys quan la qüestió mediàtica estava domesticant-se les oficines de banca tenien instruccions de comprar diversos periòdics o cap i de posar emissores de ràdio musicals i no informatives. La finalitat era no ser reconegudes dins de cap espai ideològic. Treballar de cara al públic és compatible amb tindre una opinió ideològica exposada públicament i manifestada reiteradament? Pot la teua empresa fer-te indicacions de quina ha de ser la teua actuació en xarxes? Es pot usar la teua conducta virtual com a motiu d'acomiadament? Pot un linxament virtual acabar amb la teua carrera professional per un comentari de mal gust, desafortunat o directament repugnant però dins de la llibertat d'expressió?

La política. Considerem en este cas la política com una professió entenent per professió l'activitat exclusiva i remunerada durant un temps concret. Farem abstracció de la quanitat de peatges professionals d'horari especialment que cal fer per dedicar-se a la política i parlarem dels peatges virtuals. El perfil virtual d'una persona que es vol dedicar a la política està sota lupa constant per part de propis i adversaris. En la vida presencial és relativament fàcil comprovar els canvis que fa una persona de parella, d'aspecte, de lloc de treball, de lloc de residència; en canvi les xarxes no permeten un marge de maniobra d'eixe tipus. El teu pefil virtual reclama una consistència i coherència extremes perquè sempre es viu en el present (el moment en el qual és llegit) i rebrà el nivell  d'exigència del present. Posem per exemple pujar fotos de menjar (especialment carn). Eixa conducta ara està prestigiada com a postureig de capacitat econòmica en canvi en el futur serà un greu problema d'agressió animalista. La foto actual serà una foto passada. Nosaltres podrem haver-nos fet vegans però la xarxa no perdona. La coherència i consistència han de ser permanents.

Rastreig virtual. De les primeres coses que ja es fa a l'hora de contractar algú és fer un rastreig virtual. Pot eixe rastreig condicionar la teua carrera professional i el teu perfil? Evidenment sí, ja ho està fent i convé modelar, controlar i fer seguiment del teu rastre virtual. La qüestió és si les teues opinions poden determinar una contractació.

La següent qüestió seria el pas de l'anonimat a la fama en la teua professió i com això afecta al teu rastre digital. No és igual actuar amb la lliberat de l'anonimat que amb la responsabilitat de la fama. En canvi, el teu rastre digital no té una frontera delimitada de manera que pots ser bandejat en el present per coses dites en el passat fins i tot en edats tempranes.

Influencers. El cas dels influencers com a professió és també interessant d'analitzar per configurar la figura antagónica. Els influencers viuen bàsicament de la seua exposició pública global i íntima. Pot ser segmentada però sempre és una exposició molt àmplia, permanent i constant en el temps. Per això paguen els peatges de haters i trolls però la rendibilitat eix de respondre al desig de la massa de conèixer detalls íntims d'altres persones i especialment de l'aspiracionisme de la fama virtual. Sobre el concepte de "fama virtual" també caldria obrir fils i fils perquè suposa un canvi de paradigma: la fama virtual és una fama buida. No és una fama provocada per fer algun art o alguna habilitat esportiva, és una fama d'exposisició oberta basada en la complicitat, l'acompanyament i el regal de la intimitat pròpia amb comportaments extrems.

Com a conclusió hauríem de dir que l'exposició pública en xarxes hauria de ser gestionada d'una manera cuidadosa, meticulosa i extremadament positiva. Cal entendre que les xarxes socials són per la part empresarial empreses de recaptació de dades poc interesades en la seguretat jurídica dels seus clients. I per la part personal són espais de promoció personal més que cap altra cosa. I un espai de promoció personal és l'escaparat propi. Per tant, cal saber exactament què hi ha en cada moment per almenys ser-ne conscient del preu que es paga per tindre un determinat grau d'exposició pública.
L'altra solució evidentment és la inexistència virtual. 

Com relacionar-te amb la nova banca comercial?

La banca pot ser un dels grans silencis mediàtics. En general la informació econòmica de caràcter empresarial ho és. Les empreses només volen publicitat, no informació. Per això controlen molt la discreció informativa. Al llarg de l'any, de la major part de les empreses només en sabem les coses que són obligatòriament públiques. 



En canvi els bancs han estat exposats d'una manera molt clara davant l'opinió pública. Millor dit les antigues caixes d'estalvi perquè BBVA i Santander (especialment) han continuat salvaguardats per la foscor informativa, si de cas inclosos en la categoria "banca" o "els bancs".

Hi ha moltes coses que contar sobre l'evolució/revolució/involució de la banca comercial d'estos anys que els mitjans mainstream no mencionen. Preferixen posar la llum on és més fàcil com ara la política on els egos/protagonistes són més col·laboradors necessaris d'intrigues i conspiracions.

S'ha reflexionat poc sobre el que suposa des del punt de vista bancari la caiguda del model de banca social que suposaven les caixes d'estalvi. En termes històrics i en pura estructura de pensament podríem establir un paral·lelisme amb la caiguda del comunisme marxista. Valga l'excentricitat perquè d'alguna manera l'existència d'un model alternatiu a la banca comercial privada i salvatge com eren les caixes d'estalvi suposava un perímetre ètic. De la mateixa manera que el capitalisme liberal es va suavitzar i es va fer seductor per competir amb el comunisme realment existent, els bancs trobaven límits ètics i de servici precisament perquè les caixes podien resultar més seductores amb el seu model de banca social.

Siga com siga, la desaparició de les caixes ha donat el tret d'eixida a una competició de banca salvatge que cal explicar per saber com ens podem comportar i què podem esperar del nou model de banca comercial:

  • La banca no és un servici públic. Les caixes d'estalvi tenien una part de servici públic encara que fora de vocació inclusiva. La banca no és un servici públic. Per tant, si vosté no és client d'un determinat banc no espere rebre servici de canvi o de pagament de multes fora d'horari. Si vosté no és client d'eixe banc vosté no té pràcticament cap dret. Per exemple, una errada molt freqüent és que si jo vull obrir un compte en un banc tinc dret a fer-ho. Això no és així, vosté no té un dret a tindre un compte corrent, el banc l'obrirà si considera que amb vosté pot fer negoci. A efectes col·lectius que la banca no es veja com un servici públic ni actue com a tal suposa l'acceptació plena de l'exclusió financera: la banca atén als clients que considera que poden ser rendibles i tanca oficines i no atén als clients, territoris i barris que no considera rendibles. Així funcionen les coses. 
  • La banca cobra pels servicis que presta. Encara hi ha gent que se sorprén perquè li cobren per determinades coses que abans eren debades com ara ingressar en efectiu. De fet, tot allò que es puga fer per Internet ara és més car. Qualsevol servici que faça el banc té una comissió associada que pot ser més cara o més barata (això és una altra discussió) però el banc cobra per cada cosa que fa en favor d'un client. Una altra errada molt corrent és pensar que no es pot cobrar per  una cosa que és "segura" com ara avançar l'import d'una factura d'una administració pública, el servici d'anticipar diners té un cost (més alt o més baix). 
  • Els bancs posen l'horari comercial que consideren oportú dins del marge legal. Això vol dir que determinades coses relacionades amb l'efectiu i el treball de caixa van a anar reduint-se fins desaparèixer o agrupar-se en horaris molt concrets. El treball de caixa no és rendible per al banc perquè és temps que eixa persona no està fent treball comercial per vendre productes (especialment assegurances). 
  • Tots els clients no són iguals. També hi ha persones que pensen que pel fet de ser clients rebrán el mateix tracte i tenen els mateixos drets que altre client. Vosté ha de saber que això no és així. Els clients estan estratificats pel seu nivell d'ingressos i permeabilitat de negoci. No és igual tindre un mil·lió d'euros que tindre cent euros en el compte. I no és igual tindre una empresa que tindre una hipoteca sense pagar. Vosté serà tractat en funció del seu perfil sempre dins dels límits de l'educació i la cordialitat. 
  • Els bancs ja no són bancs. El canvi a ser supermercats financers està en marxa. Les oficines canvien d'aspecte per semblar-se més a un Apple Store o un El Corte Inglés on vosté podrà trobar diferents productes com ara televisors, mòbils, viatges, productes gourmet per catàleg i tot allò que es puga vendre amb la logística d'un espai comercial com l'oficina del banc. Per tant, quan vosté entra en un banc està entrant en un espai d'intromissió comercial d'ampli espectre. No espere escoltar parlar només d'hipoteques i fons d'inversió. El camí anirà aprofundint-se en eixa manera d'entendre la banca de manera que vosté podrà adquirir en un banc productes que no són del propi banc. Així per eixemple les aliances Fintech. 
  • El negoci dels bancs està de capa caiguda. Sí, publiquen beneficis tots els anys però eixos beneficis estan eixint d'una reducció de costos estructurals basats en el tancament d'oficines (que deixa sense servici bancari a pobles i barris) i despatxant professionals en un ERO constant i invisible. El negoci en sí mateixa (intermediació financera de prèstec i inversió) amb tipus d'interés 0% i en un entorno de banca intraeuropea i eclosió fintech digital fa que el negoci clàssic de la banca haja desaparegut. 
  • Les seues dades financeres són les més valuoses de totes i les té el banc. El negoci clàssic ja no és negoci però el nou jaciment de negoci són les teues dades. El banc sap moltes coses de tu a través del teu extracte i les dades que li facilites. Eixes dades són les més estimades per les empreses. Conèixer el teu nivell d'ingressos, la teua geolocalització i gran part de les teues preferències de consum és un fet molt valuós. El comerç amb les teues dades i patrons de conducta és el gran jaciment bancari de negoci. 
  • La pressió comercial de les plantilles de banca és duríssima. La pressió per a col·locar productes financers i no financers és contínua i diària. Cada dia reben instruccions de col·locació de productes i cada dia reporten quants productes han col·locat a clients. Per això ara és tan important contractar assegurances. Reben telefonades de pressió i els convoquen a reunions de càstig si no han venut suficient. La pressió és contínua per vendre el que siga, com siga i a qui siga, fent les trampes que siguen necessàries i sacrificant els interessos del client en favor dels interessos de la campanya en marxa (ni tan sols del banc). 
  • Les decisions de risc són més complexes i tenen en compte més qüestions. A l'hora de prestar diners els bancs han de complir una normativa a la qual la ciutadania no s'ha adaptat. Per tal de prestar diners cal demostrar: 
    • Capacitat econòmica per tornar el prèstec: sense contractes indefinits la solvència caldrà demostrar-la a través d'altres mitjans, bàsicament Big Data. 
    • Solvència patrimonial per fer front a un impagament: en una societat precaritzada la propietat va a ser un bé molt escàs. 
    • Estalvi previ. Per fer front a una operació credítica no es pot esperar tindre un finançament complet de l'operació. La normativa bancària exigeix un estalvi previ d'almenys el 20%. En canvi la capacitat d'estalvi i la mentalitat d'estalvi no són conceptes prestigiats economicament des del punt de vista social. 
  • La banca ja no és un espai on arribar-hi i posar-se en cua. La banca ja funciona amb cita prèvia especialment per a converses i gestions de valor com ara un nou compte o una operació credítica o una inversió. Si vosté va al banc sense cita prèvia es pot trobar amb una cua enorme o bé que simplement no el puguen atendre en eixe moment perquè hi ha persones que han demanat cita prèvia. 

Estes són algunes de les habituals visions errònies de la banca actual. Un altre post podria servir per a trobar les alternatives polítiques, econòmiques i socials a una situació com l'actual. En tot cas, el present és el resultat de les decisions preses en el passat i el linxament de les caixes d'estalvi com a model i no filtrant entitats ha produït esta situació de monopoli d'una manera d'entendre el món financer salvatge i ultraliberal. En les nostres mans sempre està el futur com va estar el passat. 


Periodisme i comportament social

¿Pot la manera de fer periodisme com a negoci estar modelant la convivència entre les persones? 
Per a contestar a esta pregunta ens hem de fixar en quin és el model de periodisme actual i com entén la seua mercaderia: la informació. 



  • Internet ha transformat completament la indústria del periodisme. Per un costat ha reduit costos d'impressió i transmissió però per una altra banda això ha facilitat reduir les barreres d'entrada en el negoci i l'aparició de multitud de mitjans nous de caràcter digital que han fragmentat l'atenció. Això per una part ha sigut bó en tant que una mínima actitud activa en la informació permet obtindre una visió contrastada de la realitat però està obligant a una competitivitat exagerada en el mercat de l'atenció. En esta situació s'han produït dos processos que afecten directament al debat públic i estan perjudicant la convivència pacífica: 
    • Periodisme de ninxol. El periodisme de ninxol es definix per oposició al periodisme universal. El periodisme de ninxol és aquell periodisme que abandona el paradigma del punt de vista global per oferir un punt de vista concret d'un determinat target (segment de població). És inofensiu quan es tracta d'una part de la realitat molt concreta però és activitat de risc quan el ninxol és un segment de població ideològic i s'abandonen praxis professionals de contrast d'informació (mínim dos versions) o construcció de les notícies en base a un narrativa amable amb el context ideològic. En este cas el millor exemple és el grup A3 Media que manté de manera simultània ninxols ideològics antagònics i retroalimentats en mitjans de la seua propietat. 
    • Periodisme conflictual intervencionista. Este tipus de periodisme abandona la posició d'observador de la realitat per intervindre en ella. L'aparició de periodistes d'opinió i de mitjans que intervenen en la realitat dosificant informació per gestionar les vendes i l'audiència o el nou periodisme d'argumentari que construeix autèntics argumentaris polítics per justificar-defendre-atacar posicionaments d'altres mitjans. 
  • Els nous estudis de periodisme ponderen exclusivament el aspectes vinculats a la comunicació i no a la reflexió sobre la realitat. L'aparició dels estudis de comunicació és relativament recent a Espanya i s'ha focalitzat molt en l'acte comunicatiu i en regles de comportament periodístic. En canvi oblida que el periodisme en un món incrementalment complex és la única ferramenta professional d'interprestació de la realitat que tenim. Per exercir el periodisme calen coneixements que excedixen en molt les normes deontològiques. Cal tindre coneixements de dret, economia i història com a mínim molt assentats per obtindre una certa perspectiva respecte al món on el professional es troba immers. El periodisme de nota de premsa i el periodisme de roda de premsa, en suma, el periodisme de despatx són exercicis informatius pobres que traslladen les consignes dels espais de producció sense cap filtre crític. 
  • Precarietat laboral de la professió periodística. Internet ha arrassat amb els preus de la publicitat i ha apaarèixer nous competidors en el mercat publicitari. Això ha fet que el mercat oferta-demanda de professionals i empreses siga un mercat molt desequilibrat. Els professionals de la comunicació que volen començar només poden aspirar a treballs molt precaris -de vegades simples col·laboracions. Això té dos efectes, d'un costat l'autocensura o hiperfoco que són les dos cares de la mateixa moneda. Cada professional sap que pot dir en cada mitjà perquè serà una notícia "comprable" i per altra banda també sap què seria un èxit en eixe mitjà. Per això, el seu exercici professional es basarà en buscar el tipus de notícies -com més exagerades millor- que quadren amb la línia editorial per així obtindre el protagonisme que puga fer que abandone la precarietat. D'altra banda potencia enormement la competitivitat dins de les empreses d'informació, i eixa voluntat per destacar pot conduir a la creativitat periodística (crear o força una notícia) i també fa que la línia editorial siga acrítica i no diversificada, dogmàtica i grupal. En un espai professional així és dificil treballar amb perspectiva crítica. 
  • La infoxicació requerix una enorme competivitat en el món de l'atenció. La multiplicació d'impactes mediàtics fa que el mercat de l'atenció siga més car i més emocional que reflexiu. Això fa que el concepte de notícia canvie -com vorem després- però especialment fa que l'impacte emocional siga l'element bàsic de la viralització i captació d'atenció. Competir per l'atenció massiva requerix impactes cada vegada més contundents per l'escalada de sensacions que el cervell humà requeix quan s'acostumat a un determinat nivell d'atenció. Cada vegada cal que una cosa siga més intensa i més dura perquè siga notícia i siga viral. Les notícies basades en la calma i la serenitat no encaixen en eixe mercat i per tant les posicions extremes multipliquen la seua visibilitat. Si a més tenim en compte l'aparició de competidors en el mercat publicitari fa que obtindre audiència siga més important que mai i que eixa captació tinga un alt component emocional implica donar veu i llum a elements propis del perímetre social. 
  • L'aparició de les xarxes socials. Les xarxes de recaptació de dades socials impulsen comportaments emocionals i han permés estudiar com funciona el procés de viralització especialment amb les fake news i com compartim més allò que no ens agrada que allò que ens agrada. Este fet, com es pot entendre, no ajuda a una convivència pacífica quan les xarxes socials són un niu d'emocions negatives i són la  pressumpta representació abstracta de la plaça pública. Almenys això ens fan creure o volem creure. A més, el propi disseny de les xarxes està fet per a generar i produir emocions i no per tindre un debat amable, crític i  reflexiu. L'obligació de brevetat i el context escrit fan que siga impossible sostindre un mínim contrast d'opinios o arguments. 
  • El canvi del propi concepte de notícia. Potser siga l'element més important que està modelant el comportament social. Tots els elements anteriors convergixen en el canvi del concepte de notícia i este canvi és el que està produint més canvis i més dificultats en la convivència. Els trets bàsics i clàssics del concepte de notícia són: 
    • Novetat. La novetat és molt important. Un fenomen nou és més notícia que un repetitiu. Per això un partit nou serà més notícia que un partit preexistent. Això sobredimensiona la novetat. 
    • Sorpresa. Relacionat amb la novetat apareix la sorpresa. Comportaments extravagants i radicals tenen més llum mediàtica perquè causen sorpresa. 
    • Indignació. Poser siga la novetat més important. Ja sabíem que les bones notícies no eren tan bones notícies com les notícies dolentes. Ara també sabem que compartim més les notícies que ens enfaden que no les que ens fan sentir bé. Per tant, l'exercici de la professió periodística es focalitza en aquelles notícies que poden generar un impacte emcional més alt siga en succesos o siga en politica i fins i tot en ciència. 
    • La falta de dimensió. Maquetar una notícia era decidir la seua dimensió com a element gràfic. Això implicava jerarquitzar i dotar de pes les notícies. Amb l'aparició del periodisme digital la praxi de dimensionar s'ha relativitzat. D'un costat totes les notícies poden ser més llargues i d'altra totes les notícies poden aparèixer a un mateix nivell jeràrquic en una pàgina web. 
    • Correlació amb el relat. La convivència de relats ideològics socials i el periodisme de ninxol està produint l'aparició de notícies que són versions de la realitat no plurals. No arriben a ser mentides però tampoc en són veritats. L'omissió de dades i l'omissió d'opinions de manera deliberada fa que siga més fàcil obtindre l'atenció d'aquelles persones que combreguen amb un relat propi, inqüestionable que permet una certa comoditat en la visió del món sense enfrontar-se a la complexitat. Una visió còmoda amb el relat propi és una visió amb més possibilitats de socialització. 
Totes aquestes raons estan fent que l'espai comunicatiu estiga enverinant la relació interpersonal i la convivència pacífica. Ens estem relacionant de manera tòxica perquè els canals que usem generen toxicitat o estàn contaminats. És dificil i extens trobar la manera de combatre això perquè els processos socials no són el fruit d'una ment pensant conspiradora sinó de la interacció -de vegades fortuïta- entre diversos processos socials que de vegades són causals, de vegades són simultanis i de vegades són simplement correlatius. 


Associacionisme, voluntarietat, professionalitat i costos normatius

En la última dècada s'han produïts fets i canvis normatius que han afectament directament el món associatiu. Diverses reformes normatives han intentat que el món associatiu fora més transparent, més formalitzat i més regulat. A més, la disrupció tecnològica ha permés majors possibilitats de control i creuament de dades que fan més complicat el frau. 


La Llei de Contractes Públics recent suposa un moment d'inflexió on cal parar-se a reflexionar sobre el model associatius que volem per al País Valencià. 

Una associació és, en principi i per definició, un conjunt de persones que s'ajunten de manera voluntària per posar en comú part del seu temps i coneixements amb una causa comuna. Ara bé, eixa visió completament idealista, voluntària i altruista comença a trontollar en un món accelerat i on la gestió del temps és infinitament diferent a la de fa vint anys per exemple. Les agendes personals són molt més complexes amb l'aparició de noves obligacions (parentals per exemple), horaris laborals dispersos o situacions de precarietat laboral. No cal dir que a tot això cal afegir la nova societat líquida i la reducció dels lligams col·lectius així com una fragmentació de les causes socials a través de les noves construccions identitàries de les reivindicacions socials. Les associacions multicausa, per exemple, són cada vegada menys freqüents i les associacions específiques cada vegada més habituals i més visibles. El temps lliure s'ha tornat un bé molt escàs i això està afectant al món associatiu. 

En eixe rerefons antropológic o social és on s'inserix el nou associacionisme i la seua normativa aplicable. Per dir-ho d'una altra manera, les normes s'apliquen un context social concret i no en un món abstracte. Els esforços normatius de la última dècada han anat encaminats a intentar evitar que la forma jurídica d'associació fóra usada com a empresa. Per això durant anys s'han anat afegint accions i formes que puguen garantir quin és el nivell d'ingressos que cada associació i la seua tributació. 
Les associacions tenen un problema de finançament per dur endavant les seues finalitats i en eixe camí de recerca de noves fonts de finançament han aparegut la realització d'activitats econòmiques remunerades. Això ha despertat un debat sobre fins a quin punt i en quin moment una associació manté l'essència conceptual altruísta i voluntària i quan comença a ser un negoci.

La dicotòmia liberal generositat-egoisme rau a la base de tot el raonament que ha conduït a multiplicar els costos normatius de qualsevol associació. I qualsevol és qualsevol. De tal manera que una associació amb la seua simple existència ha de complir una sèrie de qüestions normatives que han acabat per configurar barreres d'entrada a un espai que no n'hauria de tindre. 

Si una associació vol fer qualsevol activitat no gratuïta ha de complir amb diversos requisits tributaris i comptables que pràcticament fan necessària la presència d'un professional d'eixos temes propi. Si afegim els deures de transparència i, molt especialment, els de gestió de dades alienes ens trobem davant una nova necessitat d'assessorament extern. No cal dir que això suposa una font de negoci per les assessories i que en gran mesura pot ser assumit per moltes de les associacions existents però no hem d'oblidar que l'essència associativa és fonamentalment ocupar els espais amb poca o nul·la rendibilitat econòmica. D'una part, quan parlem de segmentació específica sòn precisament les causes socials on ni el negoci ni l'estat arriben on apareixen les associacions i per tant configuren tot un sector que treballa a mig camí entre la comunitat i l'administració facilitant espais de convivència on l'estat de benestar encara no ha entrat. D'altra banda les associacions amb menors coneixements interns com ara les juvenils o d'immigrants o minories ètniques es poden trobar amb un problema de barreres d'entrada excessives per poder ajuntar-se i fer coses en comú. 

El punt d'inflexió està sent la nova Llei de Contractes Públics que exigeix una sèrie de requeriments i inclou una nova variable com és el possible frau a la Seguretat Social i ens obliga a repensar enormement l'activitat associativa: si el temps és cada vegada més escàs, podrem trobar persones que donen el seu temps de manera absolutament voluntària i altruïsta per dur endavant els objectius de l'associació? Podem recompensar d'alguna manera eixe esforç? Podem fer-ho per baix del preu de mercat? Podem compensar lucre cessant? La legislació ja permet compensar dietes i desplaçaments però les associacions poden aconseguir preus militants? I tot això com es relaciona amb la Seguretat Social. Moltes de les activitats associatives són efímeres i no configuren una relació laboral plena. De vegades són col·laboracions molt puntuals, de vegades són col·laboracions en projectes de duració mitjana i de vegades són col·laboracions més contínues. 

La qüestió seria repensar si tota aquesta teranyina normativa no pot agreujar la crisi de l'associacionisme valencià i aprofundir en una bretxa entre associacions grans i professionalitzades i associacions menudes i perdudes en un mar infinit de compliments legals. Caldria estudiar si és necessari crear un nou estatut jurídic per a les associacions i si és fins i tot necessari crear una nova figura jurídica amb menys costos de compliment normatiu. Tot això sense perdre de vista que efectivament moltes vegades l'associacionisme (especialment juvenil-iniciàtic) és, i pot ser, un excel·lent camp de proves de l'empreniment econòmic. Sempre cal considerar totes les variables però prestar especial atenció a aquelles variables amb més feblesa. Un bon exemple serien les associacions vinculades a determinades malalties que intenten ajudar les families. Complir requeriments comptables implica anar a una gestoria, complir requeriments de dades requerirà també una gestoria ja que les dades sobre la salut són dades considerades molt sensibles. Rebre subvencions pot implicar complir les normes de transparència. I tot això pot estar bé però també pot impedir el començament, el moment inicial on només hi ha la voluntat de fer alguna cosa en comú. Com hem dit el temps és un bé escàs i trobar persones amb temps per regalar, formació adequada i voluntat de fer-ho és cada vegada més complicat. 

A tall d'exemple, i sense voler aprofundir en el marc neoliberal, en el món empresarial hi ha diverses formes jurídiques amb diverses normatives aplicables i costos normatius estratificats de manera que una comunitat de bens no té les mateixes conseqüències normatives que una societat limitada. 


Cal un nou estatut jurídic per al món associatiu? Cal relaxar les normes en funció de la dimensió associativa? Com ho fem per afavorir la creació d'associacions en els espais més fràgils socialment? Un debat necessari. 







La tuiterització del comportament social

Fa temps vaig escriure un article que parlava de com Twitter havia transformat la comunicació especialment de caràcter ideològic obligant a adaptar el pensament a la seua forma d'expressió. Passat el temps crec que Twitter ha superat l'etapa de condicionament del pensament per condicionar també l'acció i el comportament socials. 


Les tecnologies condicionen sempre la manera d'expressar-se a l'esser humà. La impremta va desplaçar la memòria humana i va democratitzar el pensament compartit i la saviesa humana. La rádio va multiplicar la velocitat de transmissió del pensament i va crear la sensació d'immediatesa. El cinema va concentrar l'atenció en la transmissió d'emocions. En definitiva, el mitjà condiciona molt el missatge. Això ho teníem localitzat però potser hi ha una part molt més invisible a hores d'ara: com el mitjà està condicionant el comportament social. Este article intenta fer reflexionar sobre si la tecnologia ens està condicionant massa el comportament polític i si la tecnologia ajuda o perjudica la convivència.

Les xarxes socials són empreses de recaptació de dades de consum i emocionals. De moment, tenen poc o gens d'interés directe i explícit en les dades polítiques. Assumptes com Cambridge Analitica són -encara- usos subsidiaris i no directes de les xarxes socials. A pesar d'això gran part de la lluita pel domini del pensament col·lectiu es produix a les xarxes socials i molt especialment a Twitter. Domnar Twitter sembla una obsessió de gran part dels lobbies polítics perquè Twitter està dissenyat per ser fàcilment mesurable i gestionable. No és el cas de Facebook o Instagram perquè no són -per definició- completament oberts. Per tant, considerem Twitter un dels grans referents en la creació dels nous paradigmes de comportament social derivats de la tecnologia.

D'alguna manera el que està passant en les generacions que han arribat a l'edat adulta directament amb xarxes socials és que estan traslladant mecanismes tecnològics a la realitat física. És un procés de virtualització de la realitat presencial. De fet, la mediatització de la realitat presencial ja era un procés madur i en marxa. La televisió ja va fer-nos actuar d'una manera frívola davant la realitat mediàtica però no hem arribat a pensar que podem apagar les coses que no ens agraden o que podem canviar de canal quan una cosa no ens va bé en la faena. Possiblement sí en les relacions sentimentals s'ha instal·lat una mena de zapping però en el cas de la tuiterització del comportament social ens podem situar en un paradigma de regles perverses i cercle viciós.

Mirem un poc quines són els comportaments que Twitter està exportant a la realitat presencial:


  • Block. El bloqueig és una ferramenta que et permet deixar de comunicar-te amb algú altre i que eixe perfil no es puga comuniar amb tu. El bloqueig social s'ha estés al comportament polític en sentit ampli (no sols els dels partits) amb la creació d'una cambra de ressó constant. Amb la ferramenta de bloqueig social podem deixar de relacionar-nos amb allò que ens genera perturbació ideològica. Un bon exemple d'esta nova praxi és el prestigi del "no diàleg" que s'està produint entre els dos blocs ideològics del nou pluripartidisme espanyol. Un altre exemple és el cas del procés català on no parlar sembla una de les posicions més hegemòniques. Però tenim alguns exemples més súbtils. Esta setmana una youtuber valenciana ha sigut insultada fins a límits extraordinaris per parlar amb un altre youtuber que qüestiona els dogmes del feminisme hegemónic actual. L'exigència era no parlar perquè parlar suposa legitimar la posició dels altres. Un altre exemple seria la xica que deia que mai podria estar amb una persona que menjara carn. En este cas la possibilitat de bloqueig s'exercix per no abandonar la puresa de la teua posició. El bloqueig de Twitter ha saltat la pantalla. 
  • Retuit. El retuit és probablement la major font de problemes ideològics que ha ideat Twitter. El retuit agafa l'impuls del gregarisme per guanyar diners. Usa la necessitat humana de pertinença al grup i acceptació grupal per distribuir consignes -contrastades o no- entre la resta del grup d'adscripció. El retuit és immediat i molt emocional. El retuit és la repetició acrítica i no contrastada de veritats parcials. El retuit és el gran dinamitzador del intragrup que reforça les teories internes i rebutja les externes. Els grups actuals treballen molt més amb consignes que amb opinions crítiques. El retuit ha aconseguit desplaçar el tuit en fortalesa intel·lectual i domini de l'intragrup. Les persones usen el retuit de pensament en el seu comportament social replicant allò que creuen que enforteix la seua posició. 
  • Denunciar. El procés de denúncia de Twitter ha saltat de la pantalla. La denúncia està basada en un missatge o perfil denunciat, un perfil denunciant i una entitat superior que pren decisions. Si anem per parts vorem la perversió del sistema. El perfil denunciant no ha de demostrar res, només posa en coneixement un missatge (recentment s'estan aprovant protocols de violència de gènere en centres educatius basats en la denúnica anònima). La idea denunciada no ha de ser constitutiva de delicte, és a dir, pot ser una simple opinió no compartida. L'ens superior és qui decideix la suspensió del compte o del tuit en base a criteris de "correcció política" o pacificació de l'entorn. No és tan important la discussió del contingut i els perímetres de la llibertat d'expressió (que ho és i molt) com fixar-nos en l'esquema de funcionament perquè ha saltat de la pantalla a la realitat física. Els "escratxos" o linxaments busquen quasi sempre la intervenció d'un ens superior que siga qui inflingeix el mal a la persona linxada. Són molts els casos en què es busca que es puga despedir a una persona per una opinió. Casos recents d'ideologia creuada són: Dani Mateo amb la bandera acomiadat per l'empresa amb la qual feia publicitat o Rober Bodegas per fer acudits de gitanos. Denunciar davant un ens superior i protector quan una cosa t'ofén és la gran aportació de Twitter al present i la convivència. 
  • Follow, unfollow i mostrar amb menys freqüència. Els comportaments ideològics del present venen molt condicionats pel seguiment i l'adscripció absoluta. Follow i unfollow són els dos extrems del seguiment. Follow indica acceptació i unfollow implica rebuig/decepció. Juntament amb el bloqueig configuren els mecanismes del bressol d'opinions on podem dormir de manera segura i protegida. Este espai "segur" és l'espai que reivindica el feminisme amb "espais violeta" o "assemblees no mixtes" però també és l'espai que la correcció política demana en les universitats americanes (de moment) i que no tardarà a arribar a Espanya. La creació d'un espai de comoditat ideològica intragrupal condiciona enormement que els conflictes passen a ser entre grups cómodes sense cap interacció comuna. I no sols això sinó que totes les dinàmiques socials estiguen basades en el principi de comoditat i no en el d'incomoditat. Hem de recordar que el fanatisme i el dogma són entorns còmodes mentre la interpelació, la interacció, el contrast i la visió crítica són tremendament incòmodes i indivividuals. 
  • Like. El like és tan una unitat de mesura de la jerarquia social com un comportament d'admiració. Però l'edat dels likes és fruit d'un grau d'exposició pública superior a qualsevol altra època humana. Les persones ens estem oferint constantment en un exercici d'exhibicionisme més o menys íntim, més o menys físic i més o menys ideològic. L'exhibició o exposició pública de facetes que abans pertanyien a un àmbit absolutament privat és moneda de canvi en el present. Busquem likes i ens agraden els likes i mostrem parts de la nostra vida perquè això siga possible. En canvi una part del moviment feminista demana una revisió de la mirada aliena en termes d'ofensa. De manera que en l'època més exhibicionista de la història el voyeur és examinat en consciència. La mirada libidinosa és considerada ofensiva per bona part del neofeminisme mentre milions de dones mostren el seu físic en Instagram, Twitter o Facebook. La mirada libidinosa virtual és prestigiada mentre la mirada libidinosa presencial és ofensiva. 

La tecnologia no és neutra en res. La tecnologia condiciona molt la nostra manera de pensar i també la nostra manera d'actuar. ¿És possible que arribem a convertir el món en un gran Twitter? Podem bloquejar allò que no ens agrada, podem fer unfollow quan una idea ens decepciona? Podem denunciar allò que ens ofen? Qui serà l'ens superior que ens protegirà d'allò que ens ofén? Qui sobreviurà a la consigna del retuit si vol canviar les coses? La tecnologia ens està fent més conservadors i més dogmàtics? Pensem-ho. 









copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com