Comunicació de crisi sanitària: una anàlisi crítica

Justament estava estudiant la comunicació d'alarma (el tema més important d'enguany) quan ha arribat una comunicació d'alarma. No és cap sorpresa però el guió que dicten els estudis s'ha complit pràcticament a la perfecció. No obstant això crec que la crisi del Coronavirus presenta alguns matisos diferencials que val la pena comentar.



La construcció del relat té peculiaritats suficients per deixar-les almenys anotades en espera d'una futura reflexió amb més perspectiva. Crec que en el futur valdrà la pena revisar i recordar les següents qüestions:



  • Ús del relat narratiu de la guerra. Totes les metàfores són bèliques. L'exèrcit està en el carrer. Els discursos del president del Gobierno van plens de poesia emocional. De fet, la nit abans de prolongar l'estat d'alarma va fer un discurs de més de 45 minuts on no va aportar ni una sola informació nova. Tant va ser així que no va ni tan sols anunciar la intenció de prolongar l'estat d'alarma. Pràcticament tots els països han optat per la narrativa de guerra. Això fa olor a doctrina del shock per un costat i a la incapacitat per a entendre la situació i gestionar-la per un altre. Així, la mateixa declaració d'Estat d'Alarma és en sí mateixa una metàfora de tot plegat. Només hi ha tres opcions per a limitar els drets dels ciutadans: estat d'alarma, de setge i d'excepció. Els tres estan previstos per a la guerra tenint en compte que el cos normatiu espanyol es va construir amb la guerra freda i la memòria d'una guerra civil i una altra mundial. Ara bé, això perjudica la creació d'un relat sanitari on les qüestiones higièniques i de cultura popular de contacte social haurien d'estar en primer lloc. 
El relat narratiu bèlic intenta justificar la presència dels militars en tasques de neteja cosa inversemblant en altres èpoques. De fet, si necessitem neteja seria més lògic contractar empreses de neteja que no portar a la UME. Però en temps de shock ja sabem que tot el que diu l'autoritat és acceptat de manera dòcil.
El propi Estat d'Alarma no està previst per a esta situació i caldrà acomodar les noves emergències sanitàries i climàtiques a la normativa regulatòria a aplicar.
  • La contraprogramació. Evidentment durant el temps de quarantena qualsevol cosa passa a un segon plà. El shock també actua en eixa dimensió. Les notícies sobre el Rei Emèrit no han tingut cap resposta institucional i política per quasi impossibilitat física de fer-ho. 
  • Escenografia.  L'escenografia de la comunicació de crisi ha sigut dominada per dos factors. Per un costat la presència permanent d'uniformes d'ordre públic. L'Estat d'Alarma reclama la presència de militars i polícia perquè està pensat per a la guerra. Però no estem en guerra. Estem en una emergència sanitària i el protagonisme hauria de ser de gent amb bata científica i sanitària. La gent amb uniforme hauria d'ocupar un discret segon lloc. 


  • La solitud i l'equip. Les compareixences del president del Gobierno són llargues i freqüents. Compareix en solitud davant la càmera i llig un recital poètic d'ànims. La metàfora del comandant en cap que lidera al poble és inevitable. El llenguatge corporal és de solemnitat com correspon però el pes emocional de cada discurs és massa gran per a la comuniació útil oferida. 
  • Extensió. Les compareixences de qui ha de de comunicar l'evolució de la crisi (siga Fernando Simón o Pedro Sanchez o els ministres) són massa llargues i poc informatives. En temps de crisi cal cuidar molt bé la quantitat i la qualitat de les informacions. Massa informació genera soroll i informació de baixa qualitat també. Convindria usar més brevetat i menys informació. Les respostes als mitjans són massa llargues. Fa la sensació d'intentar evitar el concepte "amagatall" i per a evitar-lo es fa una exposició excessiva pròpia del discurs mediterrani-llatí i contrari a la tipologia del nord d'Europa on la brevetat està prestigiada. 
  • Comunicació mediatitzada. En tot moment s'ha optat per una comunicació mediatitzada. Això vol dir que s'ha confiat als mitjans empresarials la comunicació de la crisi. La comunicació institucional s'ha limitat a posar a disposició apunts en els webs de referència i alguns vídeos a l'inici de la crisi. Per tant, les possibilitats de comunicació directa entre ciutadania i institucions no s'han explorat ni a nivell electrònic (cap mail directe) ni a nivell telefònic (cap sms directe). En tot moment s'ha confiat en l'ús dels mitjans de comunicació. Això complica o fa coixejar la comunicació perquè gran part de la població ja no s'informa directament per mitjans de manera activa sinó que deixa que el seu feed informatiu el genere un algorisme d'una empresa com ara Facebook, Twitter o en el pitjor dels casos la tempesta d'impactes emotitus que s'ha generat a Whatsapp.
  • Matemàtica vírica i dades agregades. L'ús de les gràfiques i les dades agregades de contagiats i morts ha intentat aportar alguna cosa de matemàtica absurda. Dic absurda perquè no es feien test i per tant era impossible saber quines eren les figures i les dades correctes. Oferir gràfics i dades agregades intentava posar fre a l'emocionalitat intentant buscar un barem objectiu per a quantificar la gravetat. Insistixc que d'una manera absurda perquè la comparació entre països donava lloc a situacions estranyes. 
  • Saturació informativa negativa. L'equilibri entreniment-informació-informació emocional-informació extrema ha sigut clarament superat cap a l'extrem. De fet, els mitjans de comunicació han canviat els formats però no les graelles. Així es dona l'absurde de continuar fent un capítol complet de 30 minuts d'informació esportiva quan no hi ha cap esport practicant-se. Esta perplexitat dels mitjans ha conduit a una saturació informativa negativa mal combinada amb l'entreteniment. Això està a mig camí entre el negoci i el servei públic. En termes d'entreteniment tots els programes han revisat el format acudint al format youtuber que era l'explicació més lògica al confinant de diverses generacions de joves de l'era digital. 
  • Informació individual i informació col·lectiva. L'abús del story telling ja era norma general abans de la pandèmia. El recurs del testimoni individual o col·lectiu carregat d'emotivitat ha colonitzat la major part de les pràxi periodístiques televisives. Per sort, la ràdio i els diaris no han abusat tant i encara mantenen una certa rigorositat. Lamentablement llegir no està de moda ni que siga notícies breus i això deixa el format audiovisual com a predominant. El llenguatge audiovisual és el més capaç de contagiar emocions (només cal preguntar-se per què plorem en una película?) i això ho saben els productor que amb un públic captiu en casa calia transgredir totes les normes professionals del periodisme. També, els influencers i influencers espontanis (audios de whatsapp, vídeos i fotos o estats de twitter) han aprofitat la situació per a saturar d'informació emotiva la xarxa. Si vols més informació sobre què són les emonews i per què són tan perilloses pots fer-ho ací: 
  • Escala de pensament. És possiblement una de les coses que més a perjudicat a Espanya. L'escala de pensament implica quin és el perímetre que usa el teu pensament. En el cas d'Espanya ha quedat clar que el perímetre no és autonòmic. Potser el sistema autonòmic siga la major i millor aportació d'Espanya al sistema de gestió administrativa occident. De fet, les competències sanitàries són autonòmiques. La primera cosa que va fer el Gobierno és centralitzar el domini de l'escala de pensament. Això va afectar a la impossibilitat de confinar Madrid a pesar que era claríssimament el centre del problema. Pensar a nivell estatal exclusivament ha fet que el problema siga més gran. De fet, les evolucions autonòmiques marquen diferència que contradiuen el "no hay ideologias y no hay territorios". 
  • La perplexitat periodística ha sigut paral·lela a la de la població en l'aspecte científic. El periodisme acudia a les veus expertes (sense suspendre tertulies de todologia aixó sí) i no trobava ni unanimitat ni referències de certesa (que és el que buscava) i això ha obert un camí per a la poítica i l'economia. La perplexitat venia determinada per la impossibilitat d'establir un equilibri en les fonts. Una situació poc prevista per la professió. L'equilibrisme polític entre mantindre economia viva o en coma i mantindre a la població viva o en UCI ha sigut constant. Fins al punt que en determinats moments semblava que hi havia una matemàtica de mort acceptable en funció de les perspectives econòmiques. Mentre la biologia aconsellava un confinament total, l'economia contestava amb un confinament parcial estricte. La perplexitat informativa genera incertesa i ansietat ciutadana. 
  • La comunicació ciutadana. Les persones han acudit a la comunicació de crisi de diverses maneres. De manera individual s'han fet contribucions a la convivència de tot tipus (especialment culturals). De manera col·lectiva han aparegut dos tipus de comunicació. Per un costat la comunicació organitzada de col·lectius preconstituits. Ha tardat uns dies a poder oferir alternatives col·lectives però ho està fent (especialment les entitats més fortes com ara Caritas). I des del punt de vista de la comunicació massiva la resposta ha sigut bàsicament aplaudir i posar música. Convé analitzar doncs el tema de l'aplaudiment i la música. La música ha sigut (de nou) Resistiré de El Duo Dinámico que dóna idea de quina és la generació que encara gestiona este país. Per un altre costat van els aplaudiments que són exercici de teràpia col·lectiva on la gent eix a animar-se uns als altres mitjançant les mans i el soroll. Algunes altres persones han optat per posar pancartes d'anim en les finestres però això no s'ha traduit ni en un moviment global ni organitzat. 
  • Les xarxes socials són un capítol a banda i caldrà esperar un poc més per a poder pensar per escrit este tema. De moment, només cal assenyalar el soroll digital com element de distorsió de la comunicació de crisi i la gestió que s'està fent de l'ansietat. Hem de pensar que tenim una generació per baix de 30 anys confinada en casa i acostumada a una vida fàcil i molt hipernarrativa. Per tant, la seua capacitat d'avorriment l'exigència d'un ritme d'impactes alts està generant hiperactivitat virtual. I ja vorem com recuperem tot eixe trajecte cap a l'adició quan tornem a eixir al carrer. La majoria ho aconseguirà. I ja vorem com ho fem amb la minoria que no.  
  • Per últim convé apuntar també un tema important: la responsabilitat social de les empreses de comunicació, entreteniment i tecnologia. Pràcticament totes han estat a l'alçada de les circumstància. Bé, és cert que ho tenien fàcil perquè era una gran oportunitat de negoci tindre tot un planeta davant les pantalles. En tot cas, han assumit una certa responsabilitat social en la gestió informativa de detecció de notícies falses i especialment de l'entreteniment amb ofertes gratuïtes (no massa lluny de les de captació) i 



Estem en un moment on tot és superlatiu i caldrà digerir amb paciència perquè si ja vivíem en una època de canvis vertiginosos ara (és la meua impressió) entrem en un trampolí. Sort i força.

Què són les emonews i per què són tan perilloses?

Tindre a tot un país dins de casa és un experiment social incomparable per a les empreses de xarxes socials i una oportunitat única per a fer un test d'estrés en les capacitats digitals i comunicatives d'un país. 



La major part de les persones hem sentit parlar de les fake news. Les fake news poden ser de diversos tipus però tenen algunes coses en comú: són malintencionades, propagandistes, en definitiva són finalistes. L'emissor les crea amb una clara intenció d'influir ideològicament sobre el receptor siga amb una relativitat de perspectiva, amb una creenca irracional no contrastada o simplement amb propaganda política.

En canvi les emonews tenen, en principi, una bona intenció (almenys això pensa l'emissor) que intenta previndre, conscienciar, empatitzar, formalitzar o animar al receptor. Totes les finalitats semblen benintencionades. En canvi el seu risc és també important.

A tots ens estan arribant contínuament impactes emocionals que no aporten informació. Son simples impactes de contagi emocional en forma d'àudio, vídeo o fotografia. Quasi sempre tenen format audiovisual o de text breu. Són testimonis emocionals, particulars, sense context, individuals, no contrastats i fonamentalment intrusius que configuren una carrega emocional enorme en el dia a dia del confinament. Els més avançats en higiene digital ja han pres mesures de prevenció de la saturació emocional però no hi ha una consciència general respecte a les emonews.

Així, a diferència de les fake news que baixen de manera vertical des dels centres de poder, que configuren de vegades autèntiques factories de la propaganda, les emonews són horitzontals i acaben per pujar als mitjans mainstream depenent de la seua viralització.

El contagi emocional és inevitable escoltant la veu i veient els rostres de persones que transmeten la seua emoció momentània. Tanmateix el conjunt de tots estos impactes de manera tan concentrada en el temps i en l'espai genera una interacció negativa per a la convivència i la resolució dels problemes. De la mateixa manera que cada ona no és un problema sinó que el problema és l'onatge constant; l'arribada d'emotinews constants és un problema bàsic d'higiene digital.

El contagi sol ser per intrusió. Les primeres xarxes socials eren dispositives. L'aparició del mur de Facebook va ser la primera intrusió triant quines eren les publicacions que havies de vore. L'arribada massiva de les notificacions a les xarxes socials va pujar l'aposta de l'intrusisme d'agenda. Però les emonews han trobat en Whatsapp i la gent major el gran forat negre per a colar-se en totes les ments. La gent més gran està infestant de notícies emotives els whatsapps de la resta de persones.

Afrontar un problema com este és molt més complicat que afrontar les fake news. Al cap i a la fi, davant les fake news es pot fer algun tipus d'exercici racional per a desmuntar les idees. En el cas de les emonews això és impossible. En primer lloc perquè tenen presumpció de veracitat i resulta impossible desmentir-les perquè són veritat. És cert que eixe àudio ha sigut gravat i que la persona que parla pensa que diu la veritat. És cert que les infermeres patixen. És veritat. Per tant, no es pot desmentir una emonews tot i que ens presenta molts problemes d'higiene mediàtica, digital i mental.

En primer lloc, la presència d'una persona parlant directament al recpetor genera una relació privada i íntima que afecta molt més que qualsevol notícia d'un diari. El context de consum és important. No és igual llegir un diari en paper que mirar Internet. El diari en paper genera un context i les nostres emocions i raons es posen immediatament en eixa situació. Estem llegint un diari, voluntàriament, podem triar, jerarquitzar i seleccionar però especialment, hi ha un treball professional darrere i això genera una distància. La relació entre emissor i receptor és mediada i professional. En canvi en les emonews no hi ha cap filtre, el context de consum és el mateix que el de parlar amb la família i de fet qui t'ho envia és una persona coneguda. Per què una persona que et té afecte t'enviaria una cosa que et puga fer mal? El teu cap no pot superar eixa disonància cognitiva i acaba per mirar el vídeo o escoltar l'àudio.

Però, i quin problema n'hi ha en la transmissió massiva d'emocions via whatsapp? En trobem diversos.

El més important és la creació de soroll digital que impedix que els missatges importants arriben de manera clara. És com intentar fer parlar a un professor en una classe on tothom està cridant. No és possible. Diga el que diga el professor ningú ho escoltarà clarament. Les emonews no ens deixen interpretar adequadament els missatges centrals perquè configuren un soroll constant i imparable.
L'absència de filtres professionals fa que es produixquen biaixos clàssics en la informació no periodística. Un professionals de la informació és una persona que contextualitza, jerarquitza i minimitza la informació. En resum (i un poc idealista) treballa amb la informació útil. Els testimonis són útils? Sense context no. No ho són. Per a començar perquè qualsevol testimoni o story telling és una totalització de segment. Es pren la part de testimoni com a norma general. Pose dos exemples oposats: per un costat les detencions policials i per un altre els insults a la gent que va pel carrer sense saber res. O els testimonis de familiars de persones mortes. Sense context el testimoni no és útil. La simple transmissió de dolor fa empatitzar les neurones espill però no aporta positivitat a una situació molt negativa.

La prevenció davant les emonews ha de ser un procés d'higiene digital activa i conscient. Sabem que n'hi ha gent patint, sabem que n'hi ha gent treballant, sabem que n'hi ha gent esforçant-se, sabem que n'hi ha gent tancada però no podem gestionar les emocions en forma de tsunami.

Quina és la intencionalitat de l'emissor? Avisar, conscienciar, recriminar, disciplinar. Semblen bones intencions però quin és l'efecte? L'efecte d'un element tret del conjunt pot ser concordant amb la intenció però l'arribada d'una tempesta d'impactes emocionals és molt dificil de digerir i no ajuda en res a matindre un equilibri emocional en situació d'aillament.

Només tenim els mòbils per a comunicar-nos entre nosaltres. De com ens parlem i de quines converses tenim depén el nostre estat d'ànim i el nostre comportament futur.

És important intentar mantindre pràctique d'higiene digital diàries com ara consumir molt més text i molta menys imatge i àudio. És especialment important evitar testimonis personals. Una primera mesura seria no enviar-los per whatsapp perquè és el mitjà més intrusiu. En xarxes socials sempre tens la possibilitat de fer schroll però en whatsapp sol ser una notificació (amb so si no ho tens gestionat) i un poc més de fem digital al teu mòbil.

En el cas de les xarxes socials hem de pensar que els algorismes que trien quines coses veiem estan dissenyats per a mostrar emocions i sensacions extremes. Per tant, en un moment on necessitem emocionns pausades i moderades com ara la serenitat, calma, paciència i prudència ens veiem assaltats constantment per emocions extremes com ara la por, la ira o l'odi.

És dificil demanar-li a algú que no compartixca el patiment d'una altra persona, o l'alegria, o la decepció o el dolor per la pèrdua d'una persona pròxima però convindria que anarem pensant en les emonews perquè la veritat pot fer tant de mal o més com la mentida.

Abans de compartir pensa: Ens fa més forts o més febles? Aporte informació o només emoció? Puc contextualitzar l'impacte amb algun comentari personal? Val la pena traslladar esta emoció als meus amics-familia? Puc aportar la mateixa informació de manera més reduida? Puc compartir text millor que imatge o àudio? Puc compartir la mateixa idea però amb un filtre professional?

Per últim, voldria recordar que la plaga invisible del segle XXI (l'ansietat i la depressió) continua entre nosaltres. Som el país d'Europa que més ansiolítics pren i el número de suicidis és alt. No sabem a qui li arriba una emonews ni com ho interpreta ni com pot reaccionar. La teua intenció pot ser molt bona però...

Pensem en estes coses perquè queden molts dies i perquè vindran més ocasions. Si no és un virus serà el canvi climàtic o atemptats terroristes però venen moments complicats si no fem un poc d'entrenament digital.


Funcionaris postpandèmia

Ahir vaig aassitir a un linxament virtual d'estil clàssic. Una persona fa una proposta en el seu perfil de Facebook (el Facebook és per a amics o és un espai públic), un detonant agafa les declaracions, les simplifica i les contextualitza segons el seu interés, després una multitud lapidatòria acudix a l'execució mentre alguns líders d'opinió assenyalen amb el dit cap a on han d'anar les pedres. 

El linxament va ser perquè una persona destacada del món empresarial textil valencià va insinuar que els funcionaris podien assumir una part del cost econòmic de la quarantena a canvi de no tindre cap risc de ser despatxats ni de deixar de cobrar cada més. El pensament dicotòmic i dual es va tirar damunt immediatament.

Acò no millorarà. A partir del dia que fa 10 els estudis científics sobre aïllament indiquen que els nivells d'ansietat es disparen i només tenim les xarxes socials per a canalitzar emocions. Per fi ha quedat clar que Facebook, Twitter i Instagram a diferent nivell no les noves places públiques sinó els nous bars. La gent necessita contar-li coses al cambrer.

Per una altra banda subjau a tota esta situació (de nou) la sensació de punxada de roda de cotxe. Eixa sensació és general. Quasi tot el món pensa que quan eixca al carrer serà una represa després d'un descans.  Seguint la metàfora del futbol els puc anticipar que no és un descans; és un altre partit.

Quan tornem a la realitat el món serà diferent. El shock del confinament és el xiulit d'inici d'un altre partit on les ideologies intentaran reafermar creences que potser ja no existisquen per a eixe nou món. La meua impressió és que anem cap a un canvi de paradigma respecte al que és conservador i progressista. I bona part d'això s'està notant en el debat en xarxes. Dins del soroll brutal els intents de conservadors i progressistes per reafermar creences prepandèmia són estèrils. Tot ha canviat.

Però parlem de treballadors públics i privats. El debat, tanmateix, és molt interessant perquè permet obrir moltes finestres dins de l'aïllament.




En canvi, fora de la gestió de les emocions polítiques (ira contra el ric-amor al pobre, amor a lo públic-odi a lo privat) la qüestió és interesant des de diversos punts de vista.

En primer lloc cal saber de què parlem quan parlem de funcionaris. Cal distinguir dos tipus de persones que treballen per a l'adminsitració. Els serveis públics (Sanitat, Educació, Seguretat) i els serveis administratius. Hom pot objectar que no es fàcil fer eixa distinció perquè per a poder desenvolupar un servei cal feina administrativa. La qüestió és quants funcionaris d'administració i quantes normes fan falta en un aparell adminstratiu perquè siga útil i eficaç.

La cultura llatina intenta substituir la confiança social per un cúmul de normatives de control. De fet les normes de transparència i contractes públics en altres països són impensables perquè eixos comportaments tenen rebuig social. I quan hi ha suficient rebuig social la normativa no és necessària. Per tant, tenim una gran part de funcionaris dedicats a gestionar la desconfiança. Estes persones bàsicament es dediquen a posar entrebancs a la llibertat econòmica en base a mecanismes de control perquè la desconfiança demana eixe control. Com que no ens fiem de la ciutadania necessitem polícia administrativa. En un principi el Dret Administratiu està pensat per a garantir la seguretat jurídica però en el moment en que la carrega burocràtica i administrativa és tan immensa la seguretat jurídica cau pel seu propi pes.

Des del punt de vista liberal (en sentit clàssic) l'administració ha d'intentar reduir el seu intervencionisme al mínim per a garantir igualtat d'oportunitats i seguretat. La cultura jurídica llatina creu que això només s'aconseguix amb moltes normes que ho regulen tot. La cultura anglosaxona es basa més en la confiança social i un reduit nombre de normes clares.

Per tant, quan parlem de funcionaris cada ideologia mira a un lloc. Jo abans no tenia esta doble perspectiva perquè era asalariat i només em relacionava amb la part essencial dels serveis públics. Quan vaig incorporar-me a la relació amb l'aparell burocràtic va ser una altra història. En qüestió de serveis públics bàsics de l'estat del benestar només puc la seua importància i dignificació. En qüestió de funcionaris administratius la cosa canvia molt.

Feta esta distinció que em sembla fonamental podem parlar de com afrontar el funcionariat postpandèmia:


  1.  Estan els funcionaris massa lluny dels assalariats? Dos dades bàsiques. Just abanas de declarar-se la pandèmia el numero de persones que treballen en l'administració superava al sector privat. No cal dir que això és inviable a curt, mitjà i llarg termini. La segona dada és que de mitjana una salari públic és un 50% superior a un salari privat. Les dades s'han de desagregar per a comprovar la profunditat del problema perquè en els salaris mitjans i baixos la diferència és bestial. Per què és important la distància de drets laborals i especialment salarials? Perquè és impossible mantindre cap cohesió social amb un forat tan gran enmig. El primer problema, per tant, seria com salvar eixa distància? Es pot fer de dos maneres: pujant condicions de baix o baixant condicions de dalt. Això seria en un món ideal. En el món postpandèmia només podrà ser de les dues maneres. Baixant de dalt i pujant de baix. Per què? Els límits ambientals marquen una tendència al decreixement productiu. I el procés de globalització ha generat la mort de la classe mitjana popular. Amb un forat enmig tan gran només ens queda intentar cohesionar estirant dels dos llocs. Els funcionaris (especialment els administratius) hauràn de vore canviades les seues condicions laborals ideades en el segle XX de manera analògica i industrial. 
  2. Com s'ordena el decreixement? La pandèmia ha evidenciat les dues tendències humanes: la competició i la col·laboració. Cada ideologia mira les seues. La veritat és que sense proves puc dir que moltes persones són capaces d'acumular paper higiènic o menjar i després eixir al balcó a aplaudir. En el seu cap tot això és coherent. Siga com siga les anècdotes de "salvese quien pueda" no ens han de tapar el bosc de la lluita per la supervivència en entorns d'emergència. Però entre la competició i la col·laboració hi ha una diferència bàsica: la col·laboració exigeix consens i diàleg tot i que siga mínim. El decreixement està ahí entés en termes de mobilitat, comoditat i consum. No passa res. No anem a ser més pobres. Simplement no anem a continuar en l'espiral de malbaratament. I millor si ho anem organitzant. Això significa també reorganitzar l'administració i això afectarà el fucionariat. 
  3. Una administració digital requereix menys funcionaris administratius. La Inteligència Artificial substituirà moltes de les faenes funcionarials administratives actuals (les de serveis personals impossible) i això afectarà les reposicions. Vaig estudiar Dret i en poc de temps ja vaig detectar que la major part de les coses les pot fer un robot. I això era en l'any 1990. Això no afecta als funcionaris actuals però sí a la seua taxa de reposició que políticament s'ha d'anar controlant. 
  4. Finalment, el punt més polèmic (encara més polèmic vull dir) seria com fem el repartiment de costos de la quarantena en el curt termini. Els Estats van a endeutar-se encara més i la bambolla del deute públic ja no dona per a més. El dèficit públic espanyol ja supera el PIB i no ens podem oblidar que l'Estat el paguem entre tots. Les diferents parts implicades en el sustent de les institucions comunes són: les empreses, els autònoms, els asalariats, els pensionistes i els funcionaris. Crec que no em deixe cap. Les empreses van a assumir costos, els autònoms assumixen costos de quarantena, els asalariats assumeixen costos via ERTE. Què aporten els funcionaris i els pensionistes? Segur que ja esteu pensant en termes dineraris. La veritat és que hi ha més opcions. Així a Dinamarca els treballadors (assalariats i públics) han aportat cinc dies de vacances mentre a Espanya només hem fet que demanar i demanar diners a l'estat. Crec que oferir cinc dies de vacances per a millorar un poc la situació no és un sacrifici tan complicat. 


No m'oblide de recordar la quantitat de precarietat laboral que s'ha instal·lat en tots els àmbits de l'administració. Com a bon capità a priori només dir que a pesar que eixa opció sembla injusta la nova era de societat informacional serà dificil que admeta altres opcions. Per això la renda bàsica universal serà necessària i no solament com a conjuntura. El dogma treball indefinit i per a tota la vida ha mort i això no és una mala notícia. Canviar de treball és habitual en altres societat amb més mobilitat laboral. De fet en els sectors d'avantguarda productiva com ara les telecos és molt habitual canviar de treball.  La motxilla austríaca afavoriria esta possibilitat. En tot cas, per als clàssics de la doctrina laboral (treball indefinit = seguretat) podem apuntar que la precarietat és el resultat d'una arquitectura normativa que acabarà amb la capacitat d'adaptació de l'administració a la realitat. Qualsevol persona que treballa dins o treballa amb contractes públics sap que el problema no és no poder fer una cosa sinó no poder-la fer a temps. 

PD: Este matí ja apareix una notícia on el  Govern (PSOE i Unidas Podemos) estudia no aplicar cap augment salarial als funcionaris enguany. No atendre una realitat és la primera fase per a no entendre-la. 

10 regles bàsiques d'higiene digital per a passar la quarantena

Estem atrapats a casa i poca cosa es pot fer sense pantalles. Això ja passava però ara és més evident. Amb tanta exposició és important regular de manera disciplinada les rutines digitals i mediàtiques. La higiene digital hauria de ser ja un contingut bàsic a l'ensenyament dins de l'assignatura d'educació física i mental. Podem aprofitar este moment per a canviar el sistema educatiu i incorporar-la però de moment ací tens alguns consells bàsics que et poden ajudar: 





  1. Deinfoxicació. Equilibra bé l'entreteniment, la informació, la interacció social personal i digital i l'activitat física siga quina siga. El desequilibri de l'entreteniment en les televisions de graella i les ràdios serà creixent. Cada vegada la distància en les cadenes serà més gran (per exemple la Sexta és ja només una cadena informativa) i has d'intentar substituir-los amb entreteniment-distracció-evasio de plataformes o Internet. L'equilibri informació-negativitat vs entreteniment-positivitat és més important que mai. Això no vol dir que no prestes atenció a la informació. Significa que no satures amb la repetició de les mateixes notícies. En el cas dels videojocs val la pena pujar els temps d'exposició que teníem parlats en casa. Potser siga un bon moment per a compartir els videojocs amb els nanos. 
  2. Equilibra les pantalles i les no pantalles. Llegir en paper pot ser més important que mai. També el canvi de tamany de paper és important. Descansar la vista és important però descansar el cap ho és més. Pensa que no anem a fer quasi exercici fìsic i en canvi la càrrega mental i emocional pujarà conforme passen els dies. Intenta dedicar temps actiu a activitats sense pantalla. 
  3. Equilibra la vista i l'àudio. La música és una gran creadora d'estats d'ànim. La música és capaç de fer-nos ballar, cantar, divertir-nos, plorar, pensar, recordar. Trobar un moment cada dia per a posar només música a casa pot ser una bona idea. Si saps fer-ne música aprofita per a crear o tocar amb finestres obertes. Hem de saber que tenim veins també per coses boniques. 
  4. Regula la contaminació acústica interior. Estem plens de sorollets (notificacions, històries d'Instagram, vídeos de whatsapp). Podria ser un gran moment per a llevar les notificacions del mòbil i deixar-lo estar en silenci durant alguns periodes dels dia. Quan acabe la quarantena podries aprofitar per a deixar-lo així. Serà un primer pas per a la llibertat tecnològica personal. 
  5. No compartixques en xarxes ni especialment en whatsapp. Intenta compartir la mínima quantitat de coses. Intenta compartir notícies positives i racionals per escrit millor que vídeos o testimonis personals audiovisuals. Millor compartir una notícia o una infografia que un audio o un vídeo on algú explica la desesperació per la mort d'una persona estimada. Les emocions són extremadament contagioses i les negatives no ajuden a superar l'ansietat del moment. Els grups de whatsapp són en termes digitals el mateix que els grups o les multitud en termes presencials. Per tant, cal evitar tots els grups que no siguen de proximitat i vincle afectiu. No és el moment de compartir i saturar grups de whatsapp per molt important que penses que és la teua comunicació. El fem digital s'acumula en el móbil, gastem energia, dades i ample de línia de manera absurda. 
  6. Fes recerca activa. Per a trobar informació de qualitat és important no usar les xarxes socials com a feed. Les xarxes socials no són una font fiable d'informació. Cal anar en recerca activa per a trobar informació fiable com ara com t'afecten les mesures econòmiques o si ja tenim alguna vacuna disponible. 
  7. Evita les teories de la conspiració. La conspiranoia és una reacció freqüent d'un percentatge de la població en totes les societats. La seua ment necessita superar la sensació de caos, la trobada d'un culpable i una estratègia malvada. La millor manera de tallar estes teories conspiranoiques és el silenci. No rebatre ni compartir. Només no contestar. 
  8. Presta especial atenció a la comunicació interpersonal en pantalles. La higiene emocional digital és important. La tecnologia ens pot ajudar a mantindre el contacte humà. Usa la videoconferència per a vore les persones estimades. Escolta la seua veu. Usa els àudios. Grava vídeos dels nanos per als iaios i els tios. 
  9. Intenta crear una rutina digital positiva pujant continguts participatius i positius, reflexius i menys emocionals del que és habitual. La gestió emocional col·lectiva ens ajudarà a tindre una certa disciplina social. Per exmple, puja fotos de moments del passat agradable o fes propostes per a una futura festa de final de quarantena, publicita activitats comunitàries positives (com els músics valencians tocant Paquito el Xocolater o les mascletaes de balcó). Millor si ho fas en xarxes. No saturem whatsapp perquè és un mitjà massa intrusiu.  
  10. Negocia els usos de la pantalla principal. Normalment a casa hi ha una pantalla principal i diverses pantalles individuals. La pantalla principal ha de poder ser accesible a tots els membres de la unitat familiar. Cal negociar temps i equilibris. Els més joves han de entender que l'accés a informació i la seua gestió són determinants en moments de dificultat i els més majors han d'entendre que les necessitats de joc. 

Totes aquestes recomanacions són importants per a sostindre una convivència tan intensa i tancada. I ho són especialment per a les famílies a xiquets menuts on la intensitat emocional és superior. Són recomanacions bàsiques freqüents en higiene digital. 

20 coses útils socialment que podrien fer els bancs

La banca és la garantia de cobriment de les necessitats financeres bàsiques. La seua orientació més social o més comercial determina la personalitat de cada entitat. La desaparició de les caixes d'estalvis ens fa deixar orfes de banca social però este és un excel·lent moment perquè les antigues caixes que ara són bancs demostren la seua vocacio i tradició. La banca no pot amagar-se darrere de l'aparador del victimisme per la caiguda del negoci. Tenen suficients beneficis per a aguantar dos mesos a pèrdues constants. La banca com a eix social financer ha de fer alguna cosa útil i algunes d'eixes coses útils són molt fàcils de fer:


  1. No cobrar cap comissió per traure en el caixer d'altres entitats. Amb eixa mesura evitariem desplaçaments innecessaris en busca del caixer de la teua entitat. La banca ha d'assumir la seua responsabilitat en els desplaçaments. 
  2. No cobrar als establiments la comissió per cobrar amb targeta durant el temps que dure l'estat d'alarma. Pagar amb targeta facilita la distància social, per tant, el seu ús ha d'estar potenciat. La banca ha d'assumir la seua responsabilitat social. 
  3. Autoritzar una bestreta de nòmina o pensió al 0% d'interés. La banca ha d'assumir la responsabilitat amb les classes popular en un món amb tipus d'interés zero. 
  4. Contractar nous empleats per a estar a les portes del banc per a ensenyar el funcionament del caixer i després netejar-lo. La banca ha s'assumir la seua responsabilitat en l'Educació Financera. 
  5. Crear dos equips a cada oficina que treballen de manera separada per a evitar contagis i mantindre el servici. La banca ha d'assumir la seua responsabilitat amb la plantilla i amb la clientela. 
  6. Agrupar les sucursals i els equips en oficines d'acord amb criteris d'inclusió financera i no de negoci. 
  7. Abandonar les campanyes comercials de manera immediata i posar tots els recursos al servici de la inclusió financera i la satisfacció de les necessitats financeres bàsiques. Tota la plantilla ha d'atendre necessitats bàsiques i no campanyes comercials. També i molt especialment els delegats i delegades sindicals. 
  8. Autoritzar prèstec preconcedits a tipus d'interés de mercat i no d'usura. 
  9. Autoritzar pagament a terminis en targetes de crèdit a tipus d'interés de mercat i no d'usura. La banca ha d'asumir la seua responsabilitat amb la liquiditat. 
  10. Paralitzar les execucions i els terminis de la morositat mentre dure l'estat d'alarma. 
  11. Carregar els rebuts de subministrament bàsics en descobert autoritzat i sense interessos. 
  12. Augmentar els límits de seguretat de transferències, els límits de crèdit de targetes per a evitar problemes de liquiditat. 
  13. Fer servici d'efectiu a domicili en cas d'exclusió financera i extrema necessitat per edat o dependència 
  14. Habilitar la signatura telefónica per confiança o correu electrònic per a la firma de documentació durant l'estat d'alarma. 
  15. Prorrogar de manera tàcita les pòlises de crèdit fins que acabe l'estat d'alarma.  
  16. Dotar a les seues plantilles de mesures de protecció i higiene per a evitar que siguen agents de contagi. 
  17. Gestionar les cues de manera activa senyalitzant els espais adequadament i distanciant l'atenció personal. Millor si és amb una mampara. 
  18. Llevar totes les cadires a la vista. El client ha d'estar plantat perquè entenga que la seua ubicació dins de l'oficina és precís que siga ràpida. 
  19. Abandonar el sistema d'arc de seguretat que deixa atrapada la gent dins d'un habitacle menut. Les portes han d'estar obertes. 
  20. Canviar qualsevol horari de restricció operativa. Tot el temps es poden fer totes les transaccions. No val la limitació d'horari de caixa o rebuts. Clients atesos durant tot l'horari de manera global i entrada individual. 

Fa anys que no treballe en banca. Segur que n'hi han moltes més coses. Segur que tinc ex companys de banca que poden aportar moltes més. A la banca n'hi ha (també) gent noble, honesta i preocupada per la seua societat. Ara és el seu moment. És el moment que les direccions de zona callen i deixen fer a les bases. És el moment de creure.  

Dia 5: Escacs al Rei

Hui és el dia que menys ganes tinc d'escriure. Comence a acusar cansament. Acabe d'operar-me dels ulls i mirar tot el dia una pantalla no sembla la millor manera de passar els dies. 



Ahir va aparèixer el Rei però no ha donar explicacions de res sinó a contar-nos coses que ja sabíem i a fer poesia monàrquica. La monarquia és una institució anacrònica però pot ser divertida si no té cap paper institucional. Esta podria ser una solució transaccional per a poder eixir del rídicul constant que patim els espanyols per la dinàstia borbònica. Ja no queden excuses. És impossible sostindre la monarquia ni fent volantins ideològics.

No tinc moltes ganes d'escriure. Ho solucione fent mems. He perdut també la concentració per a fer faena tot i tenint algunes dates d'entrega. Comence a perdre també la rutina de la son.

Ahir vaig fer videoconferència amb els meus nebots. I crec que em va afectar emcionalment. Hui ha sigut el dia del pare i només he pogut parlar per telèfon. Els nanos em van donar pena perquè són molt menuts per a estar tant de temps tancats. Haurien de permetre eixir a l'aire lliure els xiquets d'una forma ordenada i responsable. No sabria com fer-ho però em van fer molta llàstima.

Conforme passa el temps pense menys i sent més. L'atractiu comunicatiu i l'interés ideològic que desperta en mi esta situació no compensa l'abatiment personal i de les persones del meu voltant. No vull ni imaginar si estiguera a soles.

Ahir vaig intentar saber exactament com ens afecta als autònoms esta situació. Gràcies a que existixen mitjans escrits i consultables. No insistirem prou en l'escriptura i la fixació de continguts consultables. Abans del Covid19 ja pensava que els tutorials eren absurdes i preferia els articles escrits però ara considere impresindible preservar l'escriptura i fugir del paradigma oral de la peresa intel·letual (audios de whatsapp per exemple per a no escriure).

Anit escoltava una entrevista a la dona de la neteja del Parlament espanyol i em venien al cap diverses reflexions. La primera com els segments més feminitzats i més precaritzats de la societat a diferents nivell són ara les heroïnes de la crisi. En el primer nivell les dones de la neteja que ara són imprescindibles per a procurar una higiene col·lectiva de les coses. En el segon nivell les caixeres de supermercat amb una millor posició relativa però amb un treball certament mecànic i poc reconeixement social a pesar de la dignitat de la seua faena que ara s'antoixa simplement heroïca. I finalment el sector sanitari d'infermeria i medicina que el model ultraliberal vol afeblir i ara són simplement l'única esperança que tenim de resoldre correctament una pandèmia. Els tres són sectors feminitzats. En canvi el que veig a la tele són senyors amb uniforme. Supose que se'n deriva de la declaració d'Estat d'Alarma però m'agradaria vore més gent amb bata. Seria l'escenografia adquada per a comunicar qui són els protagonistes. No val només aplaudir. Han de ser visibles, entrevistables, subratllats i pressupostàriament acompanyats immediatament.

Però la reflexió més trista de l'entrevista amb esta senyora que porta 29 anys netejant el nostre Congrés de la brutícia física i no política és que les nostres senyories no havien canviat ni una sola de les rutines. Fora de l'absència de molts diputats tenia l'esperança de que pugueren canviar alguna rutina. Quan vaig entrar al Parlament de Dinamarca evidentment no entenia res però em va cridar l'atenció una cosa: parlaven des de l'escó, i estaven tots a la mateixa alçada. També hi havia un faristol per a parlar però la conversa en alguns moments era pràcticament sense micròfon. No entenia res, no vaig estar molta estona però crec que eixe congrés marró i sobrecarregat decorativament amb homes parlant pel micro i  una dona netejant tot cada vegada que algú parlava era una foto del que és la democràcia espanyola ancorada en la transició, heredera d'un edifici vintage amb estructura de semiplaça de bous. Donem massa importància a les elits i les classes dirigents. Som un país que mira massa cap a dalt. No tingueren ni la més mínima deferència de parlar cadascú des del seu escó. Això dificulta la retransmissió televisiva però de televisió anem sobrats. La vida no ha de ser una retransissió en directe.

Poca cosa més. Hui és Sant Josep. Demà més.

Dia 4: Keep calm

Observar el comportament humà en situacions d'emergència és un documental de la 2 en directe. Quan Gran Hermano es va presentar com a programa es va autoqualificar d'experiment social. Realment açò sí que és un experiment social. 



Ara sé que sóc una espècie d'asperger ideològic. La gent necessita aplaudir. No soluciona res però aporta ànim a qui el necessita. La sensació de formar part d'una comunitat més gran i la vocació de tindre esperança són una necessitat humana. Per això les religions han tingut i tenen tant d'èxit. Probablement ara seria més important que mai tindre religions estructurades i no la nova atomització de moviments de religió laica fonamentalment d'esquerra que hem creat. Creure en alguna cosa trascendent ajuda a ser feliç siga quina siga eixa cosa transcendent. 
L'imaginari de guerra se va assentant. Un greu error però supose que és inevitable. Ja ni em preocupe en intentar evitar-ho. El llenguatge és bèlic i les mesures són implementades per l'exèrcit amb total naturalitat. La doctrina del shock permet assumir de manera acrítica les decisions de les persones que estan en el poder. Quan estàs intentant sobreviure no pots ocupar-te dels assumptes públics. I així hem assumit que no es fan proves de la malaltia. Qualsevol pot autodiagnosticar-se. De manera que no sabem quants casos n'hi ha. No sabem quants casos es curen realment. No sabem quina evolució té. No sabem si pot haver recaiguda. No sabem quina és l'evolució en pacients no greus. No sabem massa coses. Però tot el món vol estar en casa sense moure. 

Estar a casa tancat em produix una espècie de ceguera. No puc comprovar si el que diuen a les pantalles és veritat. No puc eixir. He de fer un exercici de fé o de confiança. En eixa situació m'arriben impactes professionals. Són els impactes que intente seguir. Però també m'arriben desenes de xorrades per whatasapp de gent que mai no hauria pensat. La quantitat de fem digital que estem creant també ens hauria de fer reflexionar. 

La comunicació de la crisi des del punt de vista institucional també és digna d'anàlisi. Tot el món sembla content amb Fernando Simón per la seua serenitat comunicativa. Estic d'acord en la forma però no en el fons. Tots sabem que amb un focus tan clar com Madrid les mesures eren clares i directes. Mentre els valencians renunciàvem a les falles amb trellat, els de Madrid eren convidats a anar de colònies. Això és una no decisió molt perillosa. Ja he parlat també de l'absència de proves suficients. Els discuros de Sanchez donen per a una tesi doctoral de comunicació de crisi: l'ús dels camps semàntics, la nova poesia de supervivència, el rostre, l'entonació, les preguntes filtrades, el biaix centralista amb les falàcies de sense ideologia ni territoris. Són massa coses per a procesar en una situació com esta. 

El que ens queda clar és que Espanya és de Resistiré. Quan tot va començar a mi em va vindre al cap la cançó de Love of Lesbian. Sí saldremos de esta. Vaig mirar fins i tot la lletra perquè recordava només algun trosset. De nou la famosa espontaneïtat programada ha convertit un fet en una metàfora. Supose que ningú creu que és una cançó triada a l'atzar. Resistiré ja es va fer famosa a partir del programa de Wyoming per a fer front a la crisi de 2008 i la corrupció del PP. Per tant existia  un precedent. Però a mi el que m'agrada és mirar més enllà. Resistiré és una burda còpia de I will survive castellanitzada. Feta per a una societat que no sabia anglés i fàcil d'enganyar amb les còpies. Resistiré és d'un grup generacional que ara té més de 70 anys. Resisitiré no forma part de cap referent generacional posterior. Així som. Vells i antics resistint. Resistiré és el nou Keep Calm and carry on. 
La idea és bona. De fet el propi Sanchez va assumir la paraula resistir en el seu exercici de poesia política. Espere que funcione. Conforme passe el temps serà més important gestionar les emocions col·lectives i haurem de fer més coses absurdes però humanament comprensibles. 

Ahir va ser la compareixença de Sanchez exposant les mesures econòmiques i socials. Sempre tinc opinió sobre la gestió dels damnificats però no m'estendré massa. Em semblen raonablement bé en general. Ara bé, no seran suficients. Quan tornem a eixir al carrer les prioritats hauran canviat. Algunes espere que per a bé com la consideració de la sanitat i els serveis públics en general com a garantia de protecció (ja no sols d'igualtat d'oportunitats). D'altres em sembla que la situació d'Espanya serà molt complicada. Espanya es va anar constituint com un país de base de serveis de baix valor afegit centrat en el turisme. Em fa la impressió de que ara que el món sap que som un focus d'infecció ja no voldran vindre en massa a visitar este país. La mobilitat de persones va a ser una gran afectada per aquesta crisi i ens haurem de refer el teixit productiu. Supose que la dreta intentarà aprofitar la situació i espere que l'esquerra sàpia estar a l'alçada. Tot i que ja fa temps que de l'esquerra només mantinc una esperança bana. 

Un canvi sobre canvi. La velocitat vertiginosa de temps històrics en termes d'aquella maledicció xinesa. Només espere que esta situació desperte els millors instints de l'espècie humana. Només són quatre dies. Veiem que passa amb carrers buits d'ací uns dies. 

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats

Després de cinc anys treballant amb adolescents enguany volia deixar el tema per qüestions de distància generacional però crec que és un bon moment per tornar a reprendre el tema. 



No els feu tontos. Saben fer moltes coses. Com en totes les generacions n'hi ha de més espabilats, madurs o curiosos i dels altres. La qüestió és que, com a adults, tenim l'obligació de generar-los oportunitats, d'obrir portes i finestres i que eixquen a camp obert, que s'arrisquen, que s'equivoquen però que s'atrevixquen a fer coses que nosaltres no entenem. Internet ho canvia tot i especialment les relacions intergeneracionals. Ara el fill del moliner sap més de molins que el moliner.

Les situacions extraordinàries tenen un aspecte molt positiu: requerixen actuacions extraordinàries. Els adolescents en la situació actual tenen un avantatge respecte als adults: dominen el funcionament del món virtual. És el moment doncs de que prenguen una certa iniciativa generacional. Saben fer moltes coses, voldran o no voldran fer-les, però en saben.

Vos deixe un llistat de coses que tècnicament saben fer la major part dels adolescents i que partixen d'una idea bàsica: tot el món ha d'aportar. No es poden amagar a les seues habitacions i au. Han d'aportar en la seua mesura i amb la seua edat. Algunes de les propostes requerixen alguna coordinació. El professorat tindrà un paper central en els pròxims dies i els centres juvenils de cada poble estan desitjant poder coordinar alguna cosa així (bé, segur que no tots pero alguns). En tot cas i com va dient per Twitter: si necessiteu ajuda per a implementar-les ací estic. Estan organitzades en onades (segmentació temporal de 24-72 hores) per a poder integrar una o totes.


Estes són les 12 propostes:


  1. #echodemenos #trobeafalta.  Els participants han de pujar una foto del seu mòbil d'abans de la pandèmia i explicar que és el que més troben a faltar. Amb esta campanya els adults i els menors entendràn com d'important és la realitat presencial  (persones + carrer) i que la pantalla individual del mòbil no ha substituit les relacions interpersonals de cap manera. De fet els estudis confirmen que el mòbil ha substituit la tele i poca cosa més. Els adolescents volen estar amb els seus amics tots el temps. Aprendre a equilibrar la pantalla amb la el món físic és un tasca educativa dels adults. No requerix coordinació però amb coordinació es podria fer un recull magnífic. 
  2. #cuandonosvolvamosaver #quanenstornemavore. Les persones participants en el hashtag haurien de fer un relat de futur amb mínim de 700 paraules on facen una narració d'una història que passarà en el futur. La finalitat és focalitzar en el futur (final de pandèmia) i visualitzar un objectiu. A més detetectarem de nou com els adolescents tenen els mateixos valors d'exaltació emocional i vida presencial de sempre. 
  3. #revolucióeducativa. Debat a Google Classroom. Requerix una certa coordinació per a fer un recull de perspectiva. Les persones participants han d'indicar en tres línies quina assignatura introduirien a partir d'ara en el sistema educatiu perquè han canviat la seua percepció del món. La idea és insistir en la creació d'un abans i un després i situar la quarantena com un espai de pensament i reflexió que vaja més enllà de l'oci o l'odi a l'avorriment. 
  4. #tornarem #volveremos. Debat a Google Classroom. Indicar una activitat d'oci col·lectiu no relacionat amb l'alochol que voldrien organitzar per a la Festa de Final de Pandèmia. Amb aquesta activitat els adults podrem identificar les passions (l'adolescència és passió) dels adolescents d'ara. També detectarem creativitat. Minoritària però molt creativa com sempre. Totes les activitats creatives són minoritàries i ara són menys minoritàrires que mai gràcies a Internet. 
  5. #mipantalla #lameuapantalla.  Les persones participants haurien de pujar històries d'Instagram fent recomanacions de sèries, canals, perfils o videojocs. La idea és reflexionar sobre el consum asincrònic de pantalla individual i com ens afecta. 
  6. #mirades. Instagram. Concurs de poesía o relat poètic a partir d'una foto. Es tracta d'un concurs de relats i poesia. Pugem una foto d'una mirada d'una persona concreta (una persona mira cap a fora de l'enquadre) i convidem a les persones participants a imaginar què està mirant explicant-lo d'una manera literària. Redactat com a comentari dins del mur de la foto.  
  7. Diari de la quarantena. Ens trobem en el millor moment per a fer exercicis d'introspecció individual i col·lectiva. Fer un diari obliga a pensar per escrit i això és una gimnàstica ortogràfica i d'higiene mental de primer ordre. Es pot fer en format Youtuber o per escrit. 
  8. Concurs de mems. Les persones participants pugen els seus mems. Al final del dia es comprova quin mem té més likes. Eixe mem és el guanyador. La idea és oferir endorfines socials a la resta de persona. L'humor i la rialla són fonamentals per a mantindre l'ansietat d'estar tancats a casa. 
  9. Concurso de fotografía. Els adolescents saben que poden fer fotos però no han entés encara el valor de les imatges. Les persones participants han de trobar una foto que siga metafòrica de la situació. Per exemple una persona mirant per la finestra, o persones aplaudint al balcons. Tots estem rebent imatges que ens colpegen emocionalment de manera espontània. Programar este tipus d'activitats poden ajudar a millorar l'estat d'ànim. La idea central és que el móbil no és només una pantalla tonta sinó que porta moltes coses dins. El poder d'una imate continua sent molt superior al de mil paraules i és important que comencen a mirar el seu mòbil com un instrument creatiu. 
  10. Periodisme i comunicació. Aprendre les primeres nocions de periodisme en un moment tan extraordinari com aquest és una oportunitat que no es pot deixar passar. Les activitats podrien ser: 
    1. #ytuquepiensas? #ituqueenpenses?. Debat en Google Classroom sobre el comportament dels mitjans de comunicació, dels influencers i de la gent anònima en les xarxes socials. 
    2. Tertulia de radio. és possible fer-la amb diverses ferramentes de videoconferència i alguna app de captura de pantalla amb so. 
  11. #joestudieacasa. És poc freqüent que els adolescents usen les xarxes per alguna cosa que no siga postureig de felicitat i sociabilitat. És el moment de pegar-li la volta a eixa idea i fer-los entendre que han de mostrar també la seua cara responsable. Les persones participants en esta onada haurien de pujar stories explicant quina assignatura estan estudiant, per què l'estan estudiant i quina part sembla interessant. 
  12. #yoaporto #joaporte. Cada persona sap fer alguna cosa bé, siga música, teatre, gaming, tutorials o esport. Des de eixa passió nostra cadascú por fer arribar un missatge positiu a la resta de la societat. Les persones participants en esta onada haurien d'enviar impactes a xarxes socials amb la seua passió contada amb passió. Si saps cantar canta, si saps ballar balla, si saps fer tocs amb el baló fes-los, si toques un instrument toca... 
La idea és intentar que la generació d'adolescents actuals madure durant la quarantena per a integrar-se en un nou món que haurà canviat completament quan tornen al carrer. Revisar les rutines digitals, revisar l'assumpció de responsabilitats, revisar el concepte de por, revisar la pròpia concepció de l'amistat i de la llibertat. Tot això ho podem pensar i la colaboració professorat-families serà determinant. Ningú espera un comportament massiu virtuós. Si no passa entre la gent adulta tampoc passarà entre els adolescents però el que està clar és que en esta situació ells saben més que nosaltres. Deixem-los pas. Que brillen aquells que vulguen brillar. 

El final de la globalització

Estem assistint al final de la globalització. El món ha canviat. El món va a canviar de manera dràstica. Ja teníem algunes pistes amb els nous moviments populistes i de democràcia autoritària que s'escampaven per tots els països. Però ara els colp definitiu. 



Quan Trump va guanyar les eleccions vaig començar a intentar entendre com això havia pogut passar. La meua percepció directa (i mediatitzada) mirava Trump com a una persona vulgar des del punt de vista intel·lectual i polític. Què feia bé eixe home? Si estava clar que el que jo valore en un polític no ho feia bé... que havia fet bé?

Des d'aleshores vinc llegint sobre com funcionen els valors polítics conservadors. En el camí he descobert la meua part conservadora i he aprés a valorar-la i no amagar-la. No sempre és fàcil perquè el meu entorn és progressista però intente anar explicant conceptes bàsics de dialèctica de valors. Per exemple, teories progressistes són útils en un context i absurdes en un altre. El mateix passa amb els valors conservadors. Resulten molt útils en determinats contextos i inútils en uns altres. No sóc relativista. La meua tendència és progressista però sóc capaç d'entendre la bondat dels valors conservadors.

Siga com siga realment no acabava de trobar la clau fins fa un temps on tot va començar a quadrar. Trump havia trobat un segment de població silenciat: les classes populars. I havia creat un fil per darrere entre una part de la classe dominant silenciada per la correció política i una altra. En un joc de ideologies circulars simplement estava parlant per darrere a les classes populars i oferint un altaveu a les idees silenciades pel dogma liberal.

Les classes populars occidentals són les grans damnificades de la globalització. En el seu inici la globalització partia (simplificant) de dos idees. La primera era un acte de justícia planetària que permetria que societats com ara Índia i Xina (com a símbols del països del segon món) podrien accedir a estandars de prosperitats i creació de classe mitjana amb poder de consum. Això s'ha aconseguit amb costos importants que després podem mencionar. La segona és la teoria de l'avantatge comparatiu: produir on més barat es pot produir. I això en una societat on la mà d'obra suposa la part més important del cost suposa produir en països més pobres que els països consumidors.

La globalització ha portat deslocalització industrial i deslocalització agrària. La descolocalització és una praxi que genera distància entre el punt de producció i el punt de consum. Per tant, reduim el cost de producció perquè ens podem permetre el cost de transport. Això no té en compte el més mínim les externalitats climàtiques. En moments com l'actual (de paràlisi de mobilitat) resulta fàcil entendre que els únics productes que podríem menjar a llarg termini són els que tenim als nostres camps. Això està en qüestió a partir d'ara. Què volem menjar en la pròxima pandèmia? La deslocalització extrema conduix a crear països productors i països consumidors. I això abandona qualsevol esperança de sobirània alimentària. La relocalització agrària i industrial és important. Les classes populars a través de Trump o de LePen ho estaven intentant explicar. Els jupetins grocs estaven intentant dir que han perdut la veu democràtica. Que una part de la societat no té cap representació política.

Caldrà reconsiderar la mobilitat. El pensament conservador simplificarà la crisi vírica dient que va vindre de Xina. Té igual d'on vinga. Ara bé, la reconsideració de la mobilitat humana era també una reivindicació silenciada de les classes populars. D'una part el turisme com a activitat de luxe. El turisme com a indústria és insostenible ambientalment i humanament. No té sentit fer 10.000 km per a passar una setmana al Perú com he fet jo. Ho saps quan ho fas. Fer això és un bé de luxe perquè la petjada ambiental és enorme. El turisme està expulsant gent dels barris. Lògicament expulsa a les classes populars perquè la classe dirigent ocupa els barris residencials sense problema de pressió de preus de lloguer. La immigració és una forma de mobilitat que cal reconsiderar. Les classes populars conviuen amb les persones immigrades i coneixen bé el problema. Mentre l'esquerra gourmet afronta el tema immigració com un treball humanitari, les classes populars l'afronten com un tema social. La realitat és que els que eixen en la tele no són ni el 2% de la immigració. La realitat és que regular fronteres i processos de migració és una necessitat sanitària (sí també sanitària) però especialment de cohesió social. És impossible crear cohesió social sense una població estable i controlada.

La cultura. El moviment multiculturalista ha posat èmfasi en el final de les cultures i la seua substitució per a una cultura global multicultural. Precisament són les classes populars les més permeables a la cultura pròpia. La geogràfia ens està dient que la mescla cultural no és el paradigma dominant. D'una banda les classes benestant no es barregen amb ningú, per altra banda les classes populars s'agrupen culturalment als barris. Si un barri és multicultural o un col·legi és multicultural podeu estar ben segurs que és un barri popular i de classe treballadora. Les cultures existeixen i de fet són la base de l'èxit o fracàs del les comunitats polítiques. La cultura entesa com a institució social és la clau de l'èxit i la cultura existix en funció de la cohesió, la pau i l'estabilitat social.

El concepte de sobirania està en joc. D'una banda les institucions polítiques necessiten recuperar el lideratge davant les institucions (corporacions) econòmiques i per altra la proximitat del principi de responsabilitat política semblen dos branques del mateix arbre. A pesar que moltes competències es troben a nivell autonòmic o europeu l'exigència central de responsabilitat política continua estant en l'estat central. A pesar que la major part de l'estat de benestar es gestiona de manera autonòmica el seu funcionament se li exigeix al president del Govern a Madrid. A pesar que les directives europees ens afecten en la vida diària l'exigència de responsabilitat política a Europa és nula. Només cal vore a qui enviem a Brusel·les. Els ciutadans i molt especialment les classes populars volen recuperar la sobirania i la capacitat d'influència i reclamen governs de més proximitat. Governs on hi puguen accedir de manera fàcil. I per això posen en crisi tota l'arquitectura normativa i orgànica amb el Brexit.

La desaparició del concepte de classe social. Explicava fa unes setmanes que si dic que vaig a un taller d'igualtat tot el món pensarà que vaig a fer alguna cosa relacionada amb el gènere. De la mateixa manera el Ministeri d'Igualtat no és d'igualtat en general sinó d'una igualtat concreta. Sembla un oxímoron però està passant. De fet, n'estic convençut que tindrem estudis de gènere sobre les morts per Coronavirus, estudis d'edat però potser no en tindrem estudis de classe social. Perquè la classe social com a concepte i categoria d'anàlisi ha desaparegut en el mainstream comunicatiu. Mentrestant la classe mitjana se separa en dues parts: la que s'inclou en la part alta amb les classes benestants i la que cau (fonamentalment els joves) amb les classes baixes (he dit baixes???) en un procés de desigualtat creixent i invisible que afecta a gent que tenim ben a prop. Quan tots pensàvem que la classe mitjana era tot resulta que la classe mitjana havia mort i desaparegut. El gran instrument del capitalisme per a crear cohesió social (la classe mitjana) l'havíem perduda en el procés de globalització.

No oblide altres temes com ara l'envelliment de població, la contraposició de centre urbà perifèria rural. Ni per supost vull deixar de banda la disrupció tecnològica que ha suposat Internet i com la IA va a desplaçar mà d'obra (sense valor afegit) a la desocupació. Tampoc vull oblidar la responsabilitat individual de reformular els itineraris laborals propis o reeducar-se en noves competències. Tot això és cert i és responsabilitat individual però a nivell col·lectiu cal repensar moltes coses que estem donant com a dogmes i no ho són. Són idees revisables com ara els aranzels.

El repte del progressisme polític serà adaptar valors conservadors al context de manera que siguen útils. La lluita política per construir el relat interpretatiu de la crisi del Coronavirus serà intensa i sense una aliança de classes mai no s'ha avançat socialment. Els progressistes haurem de saber adaptar-nos a lo que les classes populars criden des de fa temps. Si no ho fem prompte l'autoritarisme serà capaç de replegar tota la indignació i la ira. Només hi ha un esglaó entre els dos conceptes.

Dia 3: La nova normalitat

Tinc una copa al jugador més disciplinat. Mai no ho he contat perquè em vaig enfadar quan me la donaren. Sé que va ser amb la millor intenció del món. Crearen una copa només per a donar-me alguna cosa perquè pensaven que era important donar-me un premi. El que fora. La vaig guanyar amb 12 anys. Ser un xiquet disciplinat amb 12 anys dona una idea de quina era i és la meua personalitat. Volien premiar el fet que no faltava mai a un entrenament, que sempre arribava a l'hora puntual, que em quedava després d'acabar l'entrenament col·lectiu per a entrenar el remat de cap. Això era especialment valorable quan els camps eren de terra i els balons eren Mikasa. Rematar durant quinze minuts de cap en eixes condicions era per a donar-me una copa. 



La qüestió és que tinc una copa per la meua disciplina. No ho considereu falta d'empatia però en una situació com esta veig moltes (moltes) coses positives. Veig oportunitats per tot arreu. Veig l'oportunitat de repensar la distancia social i els protocols socials, veig l'oportunitat de repensar els horaris, de repensar la importància de les coses absoluta i relativa. Veig sobretot la possibilitat de pensar sobre com Internet ha caigut sobre nosaltres i ens ha canviat tot. Hem canviat nosaltres i la nostra forma de relacionar-nos. I tot això està passant sense pensar massa perquè tota la nova tecnologia està dissenyada per a sentir i expressar emocions que després són rendibles en el mercat de les dades.

La meua racionalitat sap que la major part d'estes coses no passaran perquè la psique humana no pot abandonar les rutines tan fàcilment però si no passa amb un fet així ja no sé com pot passar.

Especialment he trobat el moment per a assumir algunes responsabilitats mínimes. No sóc expert en medicina però sóc expert en Internet. No sé quanta gent hi haurà al País Valencià que haja llegit i pensat sobre el tema més que jo en els últims cinc anys.

Des del punt de vista digital intente fer arribar repensaments de rutines digitals. Tots els mals costums i les patologies digitals que practicàvem es fan més evidents. M'estan sorprenent especialment els grups de whatsapps de gent pressumptament ilustrada. Voldria conèixer les seues edats. Entenc que deuen ser persones majors perquè compartixen qualsevol cosa sense filtre. És sorprenent comprovar com persones amb nivell formatiu alt cauen en errades que intentem explicar en els instituts.

Ja està clar que volen aplicar una doctrina del shock. No tinc una mentalitat conspiratòria. No crec que ningú haja creat el virus per a aplicar una doctrina del shock però és evident que l'estan usant: la militarització immediata, la presència visual constant de l'exèrcit, la recentralització immediata... tot això forma part de l'herència més dura del franquisme. Qualsevol problema és un  problema d'ordre públic. Ha passat amb ETA, amb el procés i ara amb un virus. Qualsevol tema és en definitiva un problema d'ordre públic.
M'ha cridat l'atenció la contínua al·lusió a la frase "no hay ideologia ni territorios". La frase vol dir que el virus no mira ni ideologies ni territoris però amaga moltes coses. És evident que sí que n'hi ha territoris (França i Portugal per exemple) i és evident que també hi ha ideologies (no tot el món està responent igual). Hi ha models de país i cultures. Sobre això caldrà reflexionar quan passe el pànic. La por ja no passarà mai. Anem a tindre por la resta de la vida. Haurem de conviure amb la por. Abans la creàvem de manera artificial (he sigut especialment crític amb el feminisme per eixa raó: no hi havia dades per a que les dones tingueren por) i ara l'anem a tindre real. La por a la mort. La por més atàvica de totes.

La nova normalitat posa èmfasi en noves rutines. D'alguna manera també em considere expert en això. Al cap i a la fi treballe en casa amb pijama des de fa cinc anys. És important crear noves rutines, les que siguen. És important trobar algun estat de fluxe al llarg del dia. És important asear-se que diria mon pare. Important dutxar-se, afeitar-se, vestir-se. És important tindre alguna rutina física, la que siga. I això és important especialment per als més menuts i adolescents. La tendència natural no és el sacrifici ni la disciplina. Per això la major part de les religions usen els dos conceptes. La tendència natural humana és la inèrcia i l'abandonament. Per això és important incloure algun element de sacrifici en la vida diària.

Ara també tinc un record per a totes eixes persones que com jo pateixen ansietat i depressió. En el meu cas han desaparegut tots els símptomes. Puc dormir bé i no tinc atacs de tristor. Crec que esta nova normalitat molt més dramàtica li va millor al meu cap. Estic més preparat per a assumir la responsabilitat en una situació dramàtica que per a la vida frívola i superficial on estàvem instal·lats. Lamente dir-ho així i lamente que em passe perquè com deia Ismael Serrano: ya me gustaría a mi ser un librepensador... Pel que sembla la meua ment ha trobat l'oportunitat de ser considerat. D'alguna manera pense que els valors que jo puc aportar (serietat, rigor, pensament, formalitat, responsabilitat, disciplina) eren valors que la societat previrus no valorava. Eren més valorats els elements socials (especialment eixa merda de caure bé que és un intangible inexplicable) que els elements de fons. Es valorava més el somriure influencer que el semblant seriós que tinc des que anava a la guarderia.

En tot cas, deu ser dificil passar el temps ara amb ansietat o depressió. De fet, moltes persones que no en tenien començaran a identificar els seus símptomes. La claustrofòbia és una forma d'ansietat. Quina paradoxa perquè jo quan tinc depressió tinc agorafòbia. M'agradaria poder ajudar eixes persones d'alguna manera. Potser escriga alguna cosa sobre com ajudar de prop a persones amb ansietat. Sé que no els està ajudant tindre al voltant un ambient tan tòxic com l'actual. Jo he reaccionat com sempre, a contracorrent, però segur que hi ha molta gent patint.

La nova normalitat sembla tan normal com l'antiga normalitat. Mai no havíem trobat tant utilitat als balcons com ara. Han passat de ser un lloc on deixar la bici a ser un panteó de banderes d'identificació nacional i finalment l'únic espai de llibertat. Una llibertat de dos metres quadrats. Una llibertat en forma de desig.





Dia 2: Himnes en les finestres

Hem passat de les banderes en els balcons als himnes en les finestres. Supose que és inconscient però hem passat en poques hores de l'emergència sanitària a la declaració de guerra. Ahir Fernando Simón (l'home de la calma) vestit amb pantaló i jersei de normalitat estava flanquejat per tres uniformes. 
El ministre de Sanitat va estar rodejat per Interior i Defensa. Són eixes coses que tot el món considera naturals i no ho són. L'escenografia compta. Tinc clar que hi ha components d'ordre públic però també tinc clar que comunicativament l'escenografia d'anit no ajudava gens. No estem en guerra; estem davant un problema de salut. No estem en guerra.



L'imaginari col·lectiu de la guerra no ens convé. El lideratge hauria de ser de les autoritats sanitàries. Interior i Defensa haurien d'estar amagats. No necessiten protagonisme. I els uniformes de darrere més amagats encara. La sensació de guerra no ens convé com a comunitat humana. El llenguatge hauria de ser mèdic i no militar o policial. No estem en guerra.

La massa és sempre extrema i emocional. Les emocions són la principal manera de contagi. Eixir a les finestres un dia a aplaudir és una bona mostra d'agraïment. El segon dia és un niu de forats ideològics per on pot entrar qualsevol cosa. Anit ja vaig escoltar himnes diversos. Si passen més dies la cosa s'anirà frivolitzant. Els agraïments es convertiran en greuges (per què no a les caixeres de supermercat?). Els sanitaris agrairan molt més que no fem frau quan d'ací quinze dies fem la declaració de la renda. Les emocions massives són la màscara de virtut de les raons privades. Els mateixos que aplaudixen a les finestres són els qui acumulen productes a casa (qui sap si amb l'esperança de poder vendre'ls en moments de desabastiment).

No ho puc envitar. Sóc misàntropic. No crec en l'èsser humà com a conjunt. Crec en les individualitats. Mai no m'han agradat els grups. Mai no m'ha anat bé amb els grups perquè són emocionals i poc racionals. Els grups tenen una dinàmica pròpia sempre xovinista i exaltada.

El camí del confinament va a ser complicat. Per a mi va ser un descobriment el llibre Quiet. The power of introverts que em va recomanar el meu amic Isaac. Sense eixe llibre mai no haguera entés gran part de les coses que m'han passat al llarg de la vida. Al meu voltant tinc persones que necessiten eixir al carrer i necessiten estar amb altres persones. La lectura no és una opció. L'escriptura és una quimera. Necessiten oralitat, exterior i contacte social. Un sempre pensa que els altres són com un mateixa. Potser ara és un bon moment per a subratllar la importància dels introvertits al món de les decisions. Som eixa gent que ara és més capaç que ningú de mantindre la calma i controlar els impulsos. Som el qui no anem al supermercat per eixir sinó per a comprar. Som els que prestem temps i espais a eixes altres persones que en absència de món interior necessiten el món exterior.

Amb tot, la relativització de tot el que semblava important és el millor aprenentatge. Fa temps que jo vaig fer eixa reflexió. Especialment quan vaig haver-me de jugar la vida professional deixant la banca. Vaig fer bé. Ara hi ha caps de zona de banca intentant aprofitar la por de la gent per a vendre els seus productes. És un sector de sociopates. Segurament no pot ser d'altra manera però es promociona a les pitjors persones, a les menys empàtiques, a les que tenen menys escrupols. Internet afussellarà tot això tard o d'hora.

L'amistat i la família es tornen elements claus de la convivència. Un carrer segur s'antoixa la millor de les vacances. La tecnologia es considera una aliada. Els adults som més conscients del fet que els nanos necessiten carrer. I els nanos també ho són. El carrer és l'espai de conflicte i de convivència més important que tenim. Les pantalles ara ens permeten retrobar-nos. La videoconferència ha passat a ser de primera necessitat per a vore els rostre de l'altra persona. Els vídeos dels meus nebots són gotes de goig i alegria. L'absència del futbol o del teatre ens recorda com la cultura i l'esport ens fan lliures. Tot ha passat a ser relatiu en una cura d'humilitat. Jo em pensava que el meu fustigament permanent per a no caura en l'esquerra gourment culturalista, multicultural i identitària era massa i ara em sembla massa poca. Ser feliç és no patir i no tindre por. Ja està. Això és. Si no pateixes i no tens por eres feliç. Si pots abraçar a ta mare és que eres feliç. No cal calfar-se més el cap.

Haurem de pensar moltes coses: reconsiderar la ultramobilitat, rearmar les cultures pròpies, entendre els mercats i no el mercat, repensar la globalització i la metropolització però hui el meu diari no ha volgut anar per eixos camins.

Sort, ànim i paciència. Ja queda menys.

Una regulació digital de l'estat d'alarma?

La major part de la nostra regulació és encara analògica i no està adaptada a la realitat. Internet ho canvia tot i a molta velocitat. Adaptar-se no és fàcil i tampoc la ment humana grupal està habituada a fer esforços d'eixa dimensió. Si a això afegim que la major part de la classe política és d'una generació completament analògica podem entendre que ara no tenim instruments adequats per fer front a una situació extrema des del punt de vista digital. 



Per a tot el món semblen acceptables les mesures preses pel Gobierno en l'àmbit presencial. Ningú sembla considerar necessària una intervenció digital en la mateixa direcció. Ha passat exactament igual que amb l'aparició d'Internet privatitzat. L'espai radioelèctric és públic i accessible de manera gratuïta. En canvi amb Internet no passa això. Internet és privat i de pagament. Potser ara és un bon moment per a subratllar que Internet és un bé de primera necessitat.

Les mesures de l'estat d'alarma tenen com a denominador comú la creació de distància física entre les persones. Per a aconseguir això limita la circulació i especialment l'agrupació de persones. Això obliga a tancar tots els espais de creació de grups humans. La regulació digital de l'estat d'alarma hauria, per tant, de reflectir les mateixes idees.

No tinc una llista exhaustiva. Potser entre diverses persones en trobaríem moltes més mesures digitals. Però ahí va una llista de reflexions:


  1. Internet hauria de ser gratuït durant l'estat d'alarma com a bé de primera necessitat, públic i accessible. A dia de hui totes les wifi públiques haurien de ser obertes per a tot el món i s'hauria de començar a treballar per un Internet d'1MB com a mínim per a tot el món de manera gratuita pel fet de ser persona. 
  2. Creació de distància digital entre les persones. Estem davant dos pandèmies: una biològica i una altra informacional. Cal actuar sobre les dues. Des del punt de vista informacional la creació de distància digital passa per limitar la comunicació horitzontal entre les persones. No es tracta tant de censurar continguts com de limitar la seua expansió. Determinades patologies virtuals que hem acceptat com a normals haurien de ser immediarament revisades. A tall d'exemple: 
    • Els botons de like i compartir haurien de desaparèixer per a evitar l'expansió horitzontal d'emocions permanent. Són dos botons que no sempre han existit. La seua finalitat és contagiar emocions i reafermar la comunicació de l'emissor amb un premi immediat. Generen adicció i a més promouen el contingut extrem (és més visible allò que genera emocions més extremes). Són botons que no proporcionen informació útil i generen soroll tecnològic de caràcter exclusivament emocional en un moment on és imprescindible mantindre la racionalitat de manera freda i rigorosa. 
    • Per a limitar la circulació de missatges és determinant intervindre els grups de Whatsapp perquè són les autopistes de la informació. Torne a insistir que parlem d'estat d'alarma. Els grups de Whatsapp són un risc en general. La interpretació i comprensió de textos escrits és molt baixa a Espanya i són una forat constant de soroll tecnològic i contingut extrem. Caldria limitar el funcionament dels grups d'alguna manera: bé només podent enviar missatges els administradors o simplement apagant-los i deixant la comunicacio interpersonal com a única opció. 
  3. Limitar el soroll digital. El soroll digital és l'enorme quantitat de circulació d'informació i comunicació que genera més sensació d'alarma i no permet escoltar les idees centrals. En termes presencials es més fàcil d'entendre: si tots els alumnes parlen és impossible que un professor faça classe. Si tot el món està parlant en les xarxes és impossible fer arribar missatges clars i idees clares. És important que de la mateixa manera que no es pot eixir al carrer també es faça un ús responsable del trànsit digital per a deixar el camí obert a les idees bàsiques. 
  4. Intervenció de bens privats com ara els canals de comunicació dels influencers. La regulació dels influencers ja havia d'haver-se fet però no hem sabut arribar a temps. Qualsevol canal superior a 100.000 followers ha de considerar-se un mitjà de comunicació sotmés a la normativa dels mitjans de comunicació i publicitat. L'estat d'alarma permet obligar a fer prestacions personals i el cas dels influencers és un cas paradigmàtic. La major part fan entreteniment però és fonamental que no contribuixquen a generar més alarma i que tinguen i proporcionen informació sòlida i rigorosa. Per això han d'assumir algun tipus de codi deontològic i també limitar el seu contingut emicional. Vídeos com: Deu coses sobre la meua quarantena només són acceptables per a una persona amb més de 10.000 milions de seguidors si tenen un contingut útil. 
  5. Intervenció de l'alogrisme de Google i espeicalment els continguts promocionats. Les cookies poden donar lloc a patologies virtuals severes. Els anuncis a Internet canvien en qüestió de segons i s'adapten a les circumstàncies. Els algorismes sempre juguen a favor de l'alarma i conduixen a recerques i cada vegada més extremes. Això és un problema diari que en temps d'alarma pot generar encara més caos. Google hauria de posicionar en primer lloc les pàgines amb més fiabilitat professional-informativa. Això no és dificil perquè Google té indexades amb un range totes les pàgines però també és possible assenyalar amb un llista de webs confiables per part del Govern. Canviar l'algorisme no és complicat. En cas de pandèmia tot ha d'anar direccionat a resoldre el problema i tornar a la normalitat. Si es poden intervindre empreses això inclou les empreses digitals. Google no és una divinitat. Hem assumit que les empreses de monopoli són ens suprampresarials i supranacionals i no ho són. Són només empreses, persones jurídiques sotmeses a l'ordenament jurídic. 
  6. Creació d'un protocol d'educació digital. L'actual seria un gran moment per a començar a estudiar cultura digital. Són dues setmanes que quadren perfectament amb fer treballs didàctics senzills i adaptats a cada edat com ara fer un diari escrit i en vídeo o bé entrar als centenars de materials que hi ha sobre ús responsable d'Internet. En lloc de continuar amb les mateixa assignatures es podria aprofitar el temps per a estudiar Cultura Digital. Aprendre a entendre pantalles és una necessitat bàsica. El funcionament per projectes quadra perfectament amb el confinament. Cada alumne investiga un tema i l'exposa en vídeo (exposició oral) i presenta un resum per escrit. La selecció temàtica pot anar des de la universitat (biaixos cognitius i paper higiènic) fins a primària (què és un virus i com funciona). 
  7. Regulació i promoció del teletreball. Açò donaria per a un llibre però a curt termini i en dues setmanes podriem aprendre almenys alguns conceptes bàsics de teletreball com ara: mesurar si les reunions presencials són útils i necessàries, com es gestiona un debat digital, la diferència entre proporcionar informació i prendre decisions, el predomini de l'oralitat a Espanya davant el funcionament per escrit, la superació de la tecnofòbia, la desaparició de les reunions-dinar, la reformulació de les salutacions formals. 

En definitiva hauríem de fer de la necessitat virtut ja que no hem fet de l'oportunitat virtut. Tenim dos setmanes per a pensar, llegir i escriure. Un bon moment per a dotar-nos d'intel·ligència col·lectiva digital per al pròxim estat d'alarma. I no ho dic de broma. La biologia mana sobre totes les coses per molt que ara estem en una època culturalista. El planeta està canviant el seu comportament i ens està dient alguna cosa. 

Dia 1: El comandant en cap

Alguna cosa haurem de fer i a mi m'agrada pensar per escrit. Així que he pensat començar un diari del confinament. 



Ahir el més destacable va ser la compareixença del president del Gobierno. Destacable especialment per a un comunicador audiovisual analític. No tenim referències d'alarma en cap de les generaciones, per tant el nostre inconscient només sap acudir a l'instint i a les referències audivisuals (pel·lícules i sèries).
L'aparició del president del Gobierno d'anit em permet parlar de l'aparició dels còmics dels superherois després de la crisi del 1929. El marc referencial és plenament ianki. Un home (mascle alfa) assumeix la protecció del ramat. Per això exercirà els poders que li han sigut conferits per la naturalesa. És un deure moral de protecció que tenen les persones superiors. Miren el conjunt des de dalt però un gran poder comporta una gran responsabilitat. Eixe rol de superheroi protector i capaç d'assumir riscos fins al nivell de l'obsessió ha fet molt de mal als homes que com jo no complim amb el rol. Però ara no és moment de parlar de gènere. El comandant en cap puja a l'Airforce One i assumeix el deure moral de no mostrar aflicció (mireu la intervenció de Sanchez i el gest constant). Ho fa amb pesar (figura del pare autoritari) però ha de controlar la massa i comença per desfer tot allò que és accesori. És la figura de l'àngel salvador que assumeix la responsabilitat del rescat. Tenim tot un imaginari polític, cinematogràfic i religiós. Per això les estàtues estan en alt, per això els plànols de Hitler eren de baix cap a dalt. La mirada ha de ser vertical en un contrapicat constant. Sanchez mirava la càmera. Intentava fer una intervenció oral mentre llegia. Va permetre preguntes perquè sap que res no el pot parar. La figura del redemptor en estats d'alarma és imbatible perquè en temps de guerra la traició es paga amb la mort.
Sanchez va usar tots els valors conservadors útils al seu abast. Va parlar de disciplina social, unitat, jerarquia, sacrifici, autoritat. En situacions com esta són els valors conservadors els que salven la humanitat i en situacions de normalitat són els valors progressistes els que conduixen els canvis. Ens pensàvem que un de los dos havia de deixar d'existir i els dos són útils. Conservadors i progressistes són una tensió constant que ajuda a continuar endavant.
Sanchez sap que ara és imbatible. L'oposició no trencarà la lleialta al comandant en cap. Ningú li ho perdonaria. Ni tan sols Catalunya i Euskadi es poden permetre el luxe de respirar. El virus no entén de llengües ni de fronteres.

Una altra cosa és analitzar el fenomen Pisuerga. Era necessari recentralitzar? Una part de mi sap que en temps d'alarma el sistema de coordinació deliberativa és inútil i absurde. Eixe és el gran problema de l'esquerra política. Potser parlem d'això algun dia. En temps de guerra (biològica) la determinació, la velocitat, la jerarquia i la disciplina són els valors guanyadors. Una altra part de mi pensa que precisament este moment les comunitats autònomes havien sigut certament lleials i fins i tot avantguarda de mesures. Mentre Catalunya, País Valencià i Euskadi havien sigut especialment responsables, el cas de Madrid o Andalusia eren d'una irresponsabilitat enorme. És curiós que siguen comunitats amb governs conservadors. És curiós que al Regne Unit, un govern conservador, vulga directament sacrificar els seus habitants posant per damunt l'economia dels supervivents. La jerarquia de valors humans portada a l'extrem. Una espècie d'eugenèsia financiera.

Del primer dia és dificil no parlar de Madrit. Madrit, i no Madrid, és una expressió que usa Antonio Baños en el seu llibre per a explicar dos realitats diferents. El comportament de Madrit ha sigut vergonyós. Més enllà de la individualització (n'hi ha irresponsables en totes bandes) cal analitzar si existix una interacció negativa, és a dir, si els elements i la seua relació conformen un problema social. I crec que la resposta és positiva. Madrit ha demostrat la seua mentalitat colonial. Ha entés que podia anar a les colònies perquè les colònies eren sacrificables. Perquè les colònies són un espai on passar el temps i extraure la seua llum, un lloc de servei. De la mateixa manera que els anglesos venen a Benidorm i ens veuen com a indígenes al seu servici. Madrit no podia tancar-se perquè tot està pensat a partir de Madrit. No solament les carreteres. Tota Espanya està pensada des del centre. Espanya és una piràmide i els valencians estem a la base. Madrit està al cim. I així miren des de la meseta com som els altres. Els altres som els altres i un poquet menys. No són les persones. És l'arquitectura de pensament. No són les respostes sino les preguntes les que estan enverinades.

La convivència del primer dia barreja l'expectació i el shock. Comentaris de no creure el que està passant com si fora una pel·lícula i sorpresa davant l'allau de decisions que fan que tot siga relatiu. Fa unes setmanes era molt important dir Consejo de Ministras però ahir el llenguatge inclusiu va desaparèixer per complet. Perquè quan arriben els problemes reals, els de la base de la supervivència, els problemes de reconeixement i visibilitat eixen per la finestra. A casa he escoltat reflexions sobre lo important que és abraçar als amics. Ens hem preocupat pels nostres majors i alguns han assumit la responsabilitat d'anar a comprar.

Jo vaig bé. Estava molt més preocupat quan veia que qui havia de prendre decisions no les prenia. Fa uns dies volíem tornar a casa soles i borratxes i ara volem eixir de casa acompanyades i sòbries. Tot és relatiu. I eixa relativització ajuda a millorar l'estat d'ànim. És curiós com la meua tendència al dramatisme es torna tendència a la calma enmig del dramatisme generalitzat. Probablement per això ho he passat tan mal en certes èpoques. Em costa entendre que la gent no veja que la única possibilitat de supervivència humana és el decreixement sostingut i sostenible, pensat i fet. I no sé com explicar-ho.

Per últim, per a un introvertit com jo, un horitzó d'estar a casa durant dos setmanes no és cap problema. De seguida he trobat l'oportunitat de llegir, editar vídeo, fer projectes o escriure este diari. Em preocupa la gent extrovertida. En tinc molta al meu voltant i sé que no aguanten sense eixir de casa. Necessiten l'exterior i la sociabilitat i aniran acumulant dia a dia un poc de neuroticisme. Em preocupen les dones que conviuen amb maltractadors perquè en res bó pot eixir d'una convivència tan estreta. I no dubteu que els divorcis pujaran en esta espècie de Gran Hermano que estem fent, ja s'ha vist a Xina. 

Gran Hermano. Quins records. Orwell parlava d'un país on totes les estàncies tenien una gran pantalla amb un ull que vigilava tot el que feies. I una neollengua. No puc evitar pensar com ara ens vigilem els uns als altres. I tots tenim una càmera a la butxaca.

Sort, ànim i paciència.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com