El nom de la llengua

Ahir el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana va invalidar un article del decret del govern valencià que intentava primar l'ús del valencià. Ho fa fent servir diversos arguments jurídics i una interpretació certament i extremadament rígida però possible i real per no deixar clares algunes coses com ara el nom de la llengua. 



El tribunal considera -entre altres coses- que com el valencià no és oficial a Catalunya o les Illes les comunicacions oficials no es poden fer en valencià. Ho fa després de fer tot un circumloqui de reconeixement de compartir una mateixa comunitat lingüística com va deixar clar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ho fa perquè la qüestió del nom no està ben resolta.

El tema segurament avorrix però tots els temes no poden ser divertits de resoldre. Tampoc veig un tribunal estatal dient-li al govern espanyol que no pot enviar les comunicacions en castellà perquè l'idioma oficial a Colòmbia siga l'espanyol. Però tots sabem que això seria mig veritat i una certa dimissió de responsabilitats.

Perteneixem a una mateixa comunitat lingüística. Durant tres segles el nom comú de la llengua va ser "llemosí". I segurament ara trobarem centenars de lingüístes que diguen que eixe no és el nom adequat però tres segles no deixen de ser mai tres-cents anys. Llemosí o no la qüestió és que l'ús del gentilici català per representar tota la comunitat lingüística és un fet relativament recent. És obvi que no li podem demanar als parlants del segle XVI que resolguen la qüestió. La qüestió és que els valencians tenim una llarga-llargúisima trajectòria d'afecció i ús del nom "valencià" per dir-li a la llengua que parlem. També és evidentíssim i innegable que els catalans la tenen pel seu nom.

També sabem que el substituir el nom valencià pel nom català no generarà una altra cosa que rebuig en l'ús de la llengua i el seu aprenentatge. Sí, la sociolingüística també compta.

Fa anys -en concret 14- que el portal valencianisme.com va llançar un manifest per deixar resolta la qüestió jurídica (perquè la qüestió social està perfectament resolta: els valencians parlem valencià). La solució passava per dir-li valencià-català en termes jurídics de la mateixa manera que existix el serbocroat o croataserbi.

Quan el valencianisme tenia veu pròpia i un concepte nítid de sí mateixa (abans de la creació de Compromís) estos temes es treballaven amb valentia i creativitat. El valencianisme de consens suposava un gran esforç d'empatia que cap dels valencianismes anteriors havia afrontat. Eixe esforç es va deixar de fer per dedicar la força a la creació de la proposta política de Compromís. No seré jo qui diga que el resultat ha sigu un fracàs. En cap cas ho pense. Però sí que es veritat que l'èxit polític i institucional de Compromís ha derivat l'esforç conceptual de l'ontologia del valencianisme cap a altres espais. Són una espècie de vacances del valencianisme de consens que han deixat massa coses en l'aire. Potser ara siga el pitjor moment per arreglar-ho però no triem els moments. L'ha triat el TSJCV. 

AUTOESTIMA VALENCIANA: Un museu per a la Ruta

La construcció del propi relat és determinant en l'avanç social. Com ens contem les coses i com les contem cap a fora. Fa unes setmanes vam fer com a parella el que jo anomenaria ja "la peregrinació anual a Escandinàvia" que ens va dur uns dies arreu de Dinamarca. Odense és una ciutat mitjana danesa famosa per Hans Christian Andersen. En termes "turístics" no té massa cosa important que vore. El seu museu de la ciutat no anunciava grans meravelles però en entrar ens vam trobar amb una concepció completament diferent de la perspectiva museística. El museu d'Odense com després el museu de les dones d'Arhuus i altres més tenen una visió minimalista de la història. Segurament l'èxit del socialisme democràtic històricament té a vore però crec que la visió minimalista danesa és un fet generalitzat. Es nota al disseny dels edificis i les cases. Davant l'absolutisme pragmàtic alemany Dinamarca presenta un gust per la bellesa però per la bellesa de les coses menudes.



Floritures estètiques a banda el Museu d'Odense va ser un gran descobriment perquè ens ensenyava les menudes coses quotidianes de la història de la ciutat. Com es guardaven i es guarden els aliments. Com es calfaven les cases. Com eren les cases del segle XVI o les de la revolució industrial. Quina era la roba històrica posant-la estesa com si s'estiguera eixugant. Era una història de les coses menudes, una història de les classes populars, una història inclusiva amb la modernitat. No era una història de les èlits dirigents, no era una història maximalista dels grans esdeveniments, no era una història de piràmides construïdes per faraons o castells construïts en llocs inversemblants per la pròpia bogeria de que els va manar fer.

Bé és cert que la necessitat també fa la virtut. És dificil trobar restes d'un passat fet de fusta i és dificil trobar restes dels pobres perquè deixen poc de rastre històric. Però Odense ho intenta. Dinamarca sembla voler fer visible el seu minimalisme històric que fuig del neuroticisme i la pulsió grandiloquent i s'instal·la en un incrementalisme de serenitat, prudència i discreció. És una manera de contar-se les coses i de contar-les als altres. Just al contrari que el País Valencià.

Fa uns mesos vam estar escoltant els esplèndids i molt recomanables podcast d'Eugenio Viñas sobre la Ruta del Bakalao. Una obra mestra del podcast valencià. És un treball impagable per a la societat valenciana en general. Una història minimalista i invisibilitzada de com els valencians podem arribar a fer coses molt bé. Menysprear l'oci modern és menyprear qualsevol oci i que són si no els amfiteatres romans, circs, teatres... L'oci i l'evasió és un fet rellevant i identificatiu d'un model social i una època concreta.

La Ruta va ser un fenòmen exitós valencià. Potser al final es banalitzara en convertir-se en mainstream. I quin moviment social no acaba banalitzat davant la popularització extrema i l'arribisme de les indústries del diners. Que li pregunten al moviment hippie. Hi ha moltíssims elements que permeten defensar la creació d'una exposició estable per a la Ruta.
El País Valencià vivia la seua pròpia transició autonòmica. Era una societat molt menys preocupada per la seguretat en una època molt més insegura. València punjava la millor música d'Europa. València creava no sols música sinó un tipus de música. Una mascletà de greus que acabaria per definitr un estil. La música en directe transgredia en temàtica i en horaris. I clar que hi havia substàncies evasives però és que en la Movida Madrileña no prenien té amb pastes. De fet també l'element químic és important en la Ruta. La mescalina és una droga quasi autòctona fet per a valencians. Una droga de socialització. Una droga de bon rotllo. Una droga de proximitat. Una droga Km 0.

Més enllà de la llegenda negra d'autoodi imposat per un relat construit des de fora per la irrupció de les televisions privades i la seua lluita per les audiències hi ha un relat d'estimar-nos. La Ruta va ser un fenòmen de clubbing únic en Europa i anterior al d'Eivissa. El naixement del marqueting de festa. La primera aparició mínimament massiva i segura de les dones en espais de nit. La diversitat de tribus urbanes unides en un mateix espai. La primera versió democràtica d'un oci que fins aquell moment havia sigut elitista. Els valencians vam fer història. Una història amagada per una construcció de relat que ens han fet contra nosaltres.

Forme part de la generació que va banalitzar la Ruta fins a portar-la a la degradació. Però abans de la meua va haver una generació de valencians i valencianes que van trencar tots els esquemes. Que es van dividir en diferents espais de festa per maneres d'entendre la vida. Va haver DJ decisius en que això puguera ser així. Vam descobrir l'espai obert del parking com un element de socialització. Vam composar grans èxits mundials. Vam construir un lego horari de diversitat musical i d'esbargiment que fugia de la compressió creativa de tants i tants anys de dictadura. Els valencians volíem volar perquè som un poble creatiu. Subjugats per unes horribles dades macroeconòmiques, dins de vestits inversemblants i irreverents davant l'actual moda uniformada influencer.

La Ruta mereix un museu. Un museu que explique la creativitat i les misèries humanes que creixen en les fogueres de la nit. Un espai on disfrutar de manera experiencial d'aquell moment històric d'explosió llibertària. Fins i tot -si cal- un espai d'idealització i idil·lització d'alguna cosa que hem fet. La Ruta és la versió alternativa a la batalla de València. La Ruta és fussió en la diversitat davant la polarització política i social. La Ruta s'escriu en majúscules perquè hi ha altres rutes peró no són la nostra Ruta. La Ruta mereix un respecte. Un respecte minimalista, humil, popular, pròxim, emotiu, vigorós. La  Ruta és una manera de contar-nos un conte abans d'anar de dormir per alçar-se al matí següent sabent que algunes vegades els valencians fem les coses bé. A la nostra manera. Diferent. Ni millor ni pitjor.


Diuen que un dia al director artístic de NOD va decidir que era bona idea portar dos elefants a la seua discoteca. No penses en un elefant. És la ruta, estúpid. És la música infinita. El sonido de Valencia. Barraca destroy.

T'adones company, que fa temps que ens amaguen la història, que ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells.









AUTOESTIMA VALENCIANA. Finançament autònomic ¿plorar o crear?

Els valencians tenim ja multitud de raons, estudis, estadístiques i treballs que demostren racionalment i argumentalment que el nostre finançament és insuficient per afrontar els gastos derivats de les competències autonòmiques. El sistema d'ingressos centralitzats i gastos descentralitzats no funciona. Un sistema mixt com l'actual sense capacitat normativa i sense recaptació global no fomenta ni la responsabilitat financera ni l'empreniment fiscal autonòmic. El paradigma del repartiment pot estar esgotat. 



Tanmateix a pesar de tindre tantes raons acumulades el procés de millora de la situació per la via clàssica, la de forçar un nou acord de repartiment, sembla extremadament complicat. Probablement per això Pedro Sanchez no vol ni tan sols iniciar-la. Qualsevol qüestió multilateral autonòmica és obrir un debat que obri massa portes ara per ara. L'Estat del Benestar espanyol és bàsicament l'Estat del Benestar autonòmic perquè les peces fonamentals del sistema estan descentralitzades en el gasto però no en els ingressos.

El sistema tradicional ja s'ha explorat i començat. Hi ha una comissió cívico-política que reclama de manera transversal eixe finançament. És cert que la fòrmula seria millorable en seducció, en transversalitat i en complicitat cívica però els valencians no tenim massa experiència en anar tots a una veu. Per tant, és més que suficient. La primera convocatòria de mobilització va ajuntar persones i organitzacions que mai havien anat juntes a una mobilització i això en una terra com esta és de valorar. Potser el major error siga el marc conceptual de treball: el famós #tractejust. Ara estic llegint un llibre que intenta complementar aquell "Per què fracassen les nacions?" que intenta esbrinar quines són les característiques dels pobles més exitosos. Esta vegada des de la visió escandinava. La tesi central del llibre és el relat intraterritorial, o siga, com ens contem les coses a nosaltres mateixos. Si els valencians triem este relat de #tractejust acceptem moltes coses dins d'eixe camp cognitiu. Tracte té dos accepcions. La manera de tractar altra persona i fer un tracte. El problema és que la polisèmia actua encara que no vulgues. La definició del que volem és un acord entre dos parts on una d'elles té superioritat respecte a l'altra i cal arribar a un tracte just? És just una paraula suficienment clara o massa oberta i subjectiva? Què és just? Volem corresponsabilitat financera? Volem autonomia financera? Potser #tractejust ens aboca al sistema tradiconal de repartiment basat en equilibrisme polític i foscor. Això condiciona molt el relat en una clau concreta que bàsicament és el sistema tradicional de negociar els diners per a les autonomies.

El sistema tradicional de "plorar" durant un temps x fins que s'obriga el meló pot ser rendible políticament perquè és veritat que els valencians tenim una situació dificil i discriminatòria davant altres autonomies i davant l'estat. La qüestió és que el rèdit electoral no soluciona el problema. Podem tindre una posició de queixa constant molt a la catalana que no està clar que tinga efectes directes sobre els problemes reals dels valencians.

El sistema tradicional de negociació autonòmica a Espanya es basa en la foscor de la potestat recapatatòria i repartitòria de l'administració central. De fet, fins 2006 ni es publicaven les balances fiscals. Les diferents renovacions del sistema han sigut sempre fruit de conjuntures polítiques de necessitat de la política centralista. Per tant, és un sistema extremadament complex d'obrir i de tancar.

Caldria preguntar-se a més, si és el moment d'obrir-lo. Ara no hi ha un interlocutor fort ni una majoria clara al Congrés. A més, el tema del finançament serà subaltern de la tensió territorial liderada per Catalunya. Serà indefugible unir el sistema de finançament de l'organització territorial de l'estat. Massa debats vinculats i units. I potser l'ascens del centralisme espanyolista no conduixca al resultat més raonable o desitjat. La conjuntura no és la millor per parlar del tema que ens preocupa tant als valencians.

El País Valencià, actual Comunitat Valenciana i Antic Regne de València ha de solucionar tres problemes al mateix temps. Ha de solucionar un problema d'invisibilitat (si més no la part virtuosa de la visibilitat), d'infrafinançament i d'infrainversió. I per això necessita visibilitat política i innovació política.

En este temps de pensament sobre el tema la clau me la va fer arribar l'amic Ramón Aznar. Ramón proposa un canvi de paradigma. Canviar el repartiment per l'empreniment financer autonòmic. Sembla complicat perquè ho és però tractaré d'explicar-ho i posar alguns exemples.

He sigut sindicalista dotze anys i he vist negociar molts pactes. Hi ha un punt d'arribada comú sempre. També he examinat els pactes de finançament autonòmic i he detectat el mateix punt d'arribada. Ningú vol empitjorar la situació que tenia abans de començar la negociació. Només els pactes win-win o win-0 són acceptats. Pot entendre que altres milloren més o menys però ningú no vol perdre recursos. Si fem un poc de matemàtiques sabrem que la única manera de resoldre eixa equació és l'aparició de nous recursos a repartir. La proposta passaria perquè eixos nous recursos foren generats per autonomies responsables mitjançant noves vies d'ingressos o la cessió de nous ingressos autogestionats. D'esta manera per fer un dibuix quedaria perimetrat el conjunt del repartiment i apareixeria un nou espai d'empreniment que cada autonomia gestionaria segons les seues capacitats i creativitat.

La primera resposta de qualsevol serà ¿més impostos? I la meua primera contrargumentació seria quina és la pressió fiscal a Espanya i quina és la de qualsevol país europeu al nord. Siga com siga, no cal asustar-se tant. Hi ha camí per fer i a més és un camí plenament ideològicament progressista. Ací albire algunes idees que poden sonar fins i tot de política ficció però hauran de ser abordades en algun moment i afavoririen molt les arques autonòmiques. Algunes són meues i altres són de companys que davant la meua presència (que al final no es produir) en la tertúlia d'actualitat de la vesprada en ApuntDirecte em van fer arribar. No vull dir amb això que no em faça responsable del que escric. Sóc plenament responsable del que dic.


  • Tornar el deute històric no requerix cap negociació multilateral ni complexa. Serien uns onze mil mil·lions d'euros si llevem els interessos que hem hagut d'assumir els valencians des de 2002. Potser això ajudaria molt. 
  • Impostos especials sobre els "vicis" Escòcia acaba de posar un preu mínim a l'alcohol. La mesura no es recaptatòria però genera recaptació. De fet és una mesura social que busca fer més complicat l'adquisició d'alcohol a menors. No cal dir el problema que tenim la societat valenciana amb l'alcoholització creixent i el consum a l'estil continental (davant el mediterrani) de la joventut valenciana. Per tant, l'increment dels impostos a l'alochol i la seua derivació autonòmica pot ser una via social i aportadora. Passa una cosa semblant amb el joc especialment on-line. Montoro va reduir un 50% els impostos a les cases d'apostes. TAmbé hi ha recorregut que cada autonomia hauria de fer valdre. Hem de pensar que alcohol i tabac són dos vicis "de proximitat" és a dir, els efectes de les quals es queden al territori. Tant l'atenció sanitària com els problemes socials derivats de les adiccions. 
  • La legalització d'activitats actualment prohibides podria generar més ingressos. Són activitats que Espanya alegalitza però en altres països del "primer món" són perfectament legals i produeixen ingressos a la societat a la que servixen. Legalitzar el consum de cannabis com a Canada permetria obtindre ingressos de la fabricació i del consum. Legalitzar la prostitució permetria obtindre ingressos i facilitaria la lluita contra les mafies en tindre una situació perimetrada. 
  • La taxa turística és una aportació menuda però també una aportació. 
  • Les renúncies recaptatòries de l'Estat podrien ser cedides a les autonomies per decidir si mantenen la renúncia o intenten un empreniment fiscal. I en eixa relació també les competències d'inspecció fiscal poden produir millors rendiments autonòmics. 
  • He deixat per al final la més complexa i futurista: cobrar per les nostres dades. Però en algun moment haurem d'afrontar este debat dels drets tecnològics. Actualment hi ha un fum d'empreses que han trobat en les dades el nou petroli. Quan una empresa explota recursos que són de tots normalment paga un canon. És el cas de les pedreres i també del petroli. O el d'un xiringuito de platja. Els recursos són estatals i per tant una empresa que els faça servir ha de retornar a la societat part dels seus beneficis. El tecnòleg Jaron Lanier proposa establir un sistema de micropagaments per retribuir les nostres dades en àmbits digitals. No es tracta només de les dades personals agregades. Es tracta també de tot el conjunt de dades públiques que s'estan posant en el mercat de manera gratuita a partir de la llei de transparència i les pràctiques de govern obert. Eixes dades dificilment seran aprofitades per un ciutadà o un grup de ciutadans convencionals. És necessari tindre coneixements i tecnologia per processar-les. I ara són gratis. Eixe retorn de les empreses per obtindre gratis les nostres dades hauria de traduir-se en algun tipus de benefici per al conjunt social. El sistema de micropagament em sembla (des de la meua intuició tecnològica) certament complicada. Per tant, una manera seria que l'administració ens agrupara com a conjunt social per obtindre nous recursos. Com dic, ara sembla ciència ficció però el debat de les dades és un debat massa important com per ajonar-lo massa. 

He intentat posar els menors números possibles perquè en este cas crec que l'aritmètica contamina el discurs. És molt important que ens contem les coses amb un relat nou, més modern i més positiu. Assumptes Interns, el nou programa d'Apunt, s'ha dedicat a subratllar alguns estereotips valencians clàssics però se li ha oblidat el principal. Ens parlem mal. Ens autoodiem per mirar a les glòries d'Espanya o per mirar als del "bon colp de falç". Necessitem un relat valencià que tinga més autoestima. Autoestima valenciana no és panxaplenisme ni meninfotisme però tampoc és autoodi ni complexos.

Tenim al davant dos camins. El camí clàssic de "plorar i esperar" un tracte just o un camí propositiu i proactiu de vinvular el finançament amb un espai d'empreniment, responsabilitat i creativitat. Certament, crec que paga la pena intenta liderar per primera vegada la innovació polítca a Espanya. 

Manual de defensa del presumpte delinqüent polític estàndard

La societat polaritzada permet visibilitzar com les respostes grupals són semblants independentment de la posició en l'escala de polarització. Hi ha algun tipus de semblança en tots els grups ideològics respecte a la protecció del grup i del company de grup. Això probablement passa perquè els grups funcionen amb dinàmiques més emocionals que racionals. En canvi els individus funcionen en dinàmiques que poden ser més racionals que emocionals (sent optimistes). 


Ahir va haver una operació contra la corrupció a València on es va detindre una sèrie de persones que pertanyien a partits de caràcter progressista. La reacció política dels partits ha sigut taxant: destitució immediata. Però va haver unes hores on les "bases" es podien manifestar obertament en xarxes socials i oferir les pautes de defensa d'un presumpte corrupte que ha sigut detingut. Si fem la combinació dels dos espais ideològic noten semblances i diferències. Hi ha semblances i diferències de caràcter viciós que no contempla este post com ara els tots són iguals o jo també ho faria. Parlem ací de les semblances més benintencionades. Aquelles que es fan des de la convicció d'estar dient un argument vàlid per a qualsevol persona i vàlid en el debat públic -fins i tot- políticament correcte.

Este seria el manual del pressumpte corrupte estàndar:

  • És una conspiració. La defensa del grup o del companya amb esquemes d'alteritat és una constant. La creació d'un enemic extern sempre cohesiona el grup. La conspiració pot ser política, policial, etc... La qüestió és que hi ha algú fora que vol acabar amb el nostre grup d'adscripció. Per exemple, la conspiració politica o un dispositiu "massa gran". 
  • Son quatre trages. La minusvaloració del fet delictiu també és un altre argument clàssic de defensa del grup. Pot adoptar la forma de "no és corrupció.. és una altra cosa" o "no és corrupció són irregularitats administratives" o el famós "són quatre trages". La qüestió es viralitzar la idea de que és un pecat venial i no mortal. Que és una cosa menuda i tan insignificant com es puga fer. De fet, este argument té una derivada no absoluta sinó relativa que és comparar els fets delictius i decidir quin fet delictiu és més pròxim a tu o més tolerable. Així sorgixen els arguments com "els altres robaven per a omplir-se les butxaques però estos ho fan per triar als millors per poder dur una institució endavant" o "els altres s'ho emportaven tot cru i estos ho fan per a organitzacions afins però no per a ells". Coses així sentim i sentirem. 
  • La pressumpció d'innocència. Es tracta del principi jurídic més vilipendiat de la història. De vegades és un fet inapel·lable i de vegades és una sort de veredicte social o socialitzat. No val per a tots. Val normalment per als teus. Els altres ja tal. En tot cas, cal dir que la presumpció d'innocència és un principi jurídic que val en els tribunals. La responsabilitat política és una altra cosa. Pots no haver comés un delicte i haver de dimitir per una conducta impròpia. Qui decidix que és impròpia? El teu partit i l'electorat quan puga. Un dels grans problemes que deixarà esta època de confusió corrupta serà la distinció entre responsabilitat jurídica i política.
  • No està imputat. Com deiem en l'anterior punt la gran confusió entre responsabilitat jurídica i política ens ha portat a este punt. En els inicis dels casos de corrupció la posició més generalitzada del grup no acusat era la de abandonar el càrrec públic i dedicar-se a la defensa des del moment de l'inici de la investigació (la detenció). Finalment, la línia l'han aconseguit fer créixer fins el moment de la imputació que ara es diu investigació i en la majoria dels casos a l'obertura del juí oral. Hem de recordar que la investigació -especialment quan s'inicia per denúncia fiscalia- partix d'indicis molt probables de delicte. No hi ha certesa absoluta però indicis molt importants. Eixe dubte judicial és un pes massa important per continuar amb una marxa política normal. Qualsevol advocat crec que aconsellaria eixir del foco públic i dedicar-se a la defensa. Una altra cosa és de què viu eixa persona si la política era el seu treball. En tot cas, eixe és un altre tema. 
  • Jo pose la mà en el foc. El tema de la mà en el foc també és un tema recurrent. La veritat és que la confiança que desperte eixa persona en els seus companys i amics no impedix el dubte social i judicial. Si hi ha una operació judicial en marxa hem d'esperar per saber però el problema central és que fem en eixa espera. Esperem des de fora o esperem des de dins? Esperar des de dins té unes conseqüències i esperar des de fora té unes altres. La quantitat de persones que posen la mà en el foc pot ser un indicatiu però no té força jurídica i no massa força política. 

En definitiva, els grups humans tenen dinàmiques semblants idenpentment de la seua ideològia. La conclusió final és que hi ha un background justificatiu de les actituds delictives relacionades amb la política. Això genera un paradigma de la desconfiança social que probablement siga el major problemes de les societats de l'Europa del sud. 



Assumptes Interns: Diputació rima amb corrupció?

Fa un temps vaig escriure un article que on intentava explicar-me per què els valencians i el territori i les institucions valencianes havíem sigut més permeables a la corrupció. Parlava en aquella article de quines podrien ser els factors que predisposarien el nostre poble per a ser més víctima de la corrupció que uns altres on no es donaven els mateixos factors ni amb la mateixa intensitat. 



Quan vaig descobrir que Apunt emetria un programa que es deia Assumptes Interns vaig pensar que barrejaria una certa didàctica popular amb alguns punts d'interés més formals i rigorosos. Sempre peque d'ingenu. L'entreteniment sempre és prioritari al pensament. El programa està molt bé, és fresc, creatiu i entretingut però no era el que jo esperava. Esta absència ens deixa orfes televisivament parlant de reflexions identitàtries etnocèntriques (per tant amb molts límits) sobre qui som i per què som com som i qui som. Una llàstima no poder pensar-nos o contar-nos com som de veritat.

La biologia i l'evolució diuen que res no creix on ni ha un habitat que ho permeta. Per tant, alguna cosa fem o alguna cosa no fem per resoldre el problema dels dubtes de corrupció valenciana.

En aquell article em vaig referir a aspectes macroeconòmics i marcs conceptuals que viatgen en el nostre inconscient. Potser no siguen encertats però ningú sembla interessat en parlar en veu alta sobre què ens passa als valencians que cantava Paco Muñoz.

Ha passat el temps i hui ha sigut detingut el president de la Diputació. No sé quins els percentatge de presidents de Diputació detinguts en la última dècada. Però és alt.

Els factors ambientals i socials predisposen però no decidixen. Al final la corrupció és innata al poder i no a la política. També hi ha corrupció al futbol o a la música. Aprofitar la teua posició per guanyar més diners sense un treball previ.

En aquell article em vaig deixar algunes qüestions de caràcter polític i institucional que hui són rellevants. Pensava dir-les en Apunt però sembla que haurà de ser en una altra ocasió. Convindria delimitar bé quina tipus de malaltia corrupta és la que ens afecta. Quan vas a paísos més corruptes et preocupen especialment els servidors públics (funcionaris, policies, jutges). Això al País Valencià no és un problema. El problema és qui pren les decisions sobre els diners públics i com els corruptors tenen de fàcil atacar-los. Convindria perimetrar bé l'article anterior amb estes precisions:


  • La doble funció política no ajuda a separar els conceptes, les necessitats i els poders. El criteri d'una funció igual a un polític hauria de ser el criteri preminent. Cas contrari correm riscos d'acumulació de decisions, velocitat de decisió i poder. I allí és on es concentren els corruptors. On hi ha més poder hi van més corruptors. 
  • Els casos de corrupció semblen més importants i més quantiosos con més allunyada està la institució del ciutadà i atenció de l'agenda mediàtica. La Diputació i l'administració autonòmica complixen les dos condicions. Les antigues caixes d'estalvi també el complixen. L'agenda mediàtica és majoritàriament estatal i la pressió intermitja és menor. El control municipal és molt directe de carrer. El control estatal és molt directe pels mitjans. El control dels òrgans intermitjos és més complicat i més laxe. Els corruptors van a on veuen poder però també on tenen més espai. 
  • El món semiprivat i semipúblic. Estem veient com molta de la corrupció s'acumula en les empreses privades de titularitat pública on no impera el dret públic sinó el dret mercantil i laboral privat. Moltes vegades estos ens acaben creant-se com una trampa al solitari per poder fer les coses que no es podrien fer en un ens purament públic. No és estrany que amb eixa naturalesa germinal després simplement s'escale la proposta. 
  • El dret administratiu i la hiperegulació. Una de les modes espanyoles és la hiperegulació. Com que partim del principi de desconfiança entre nosaltres necessitem una permanent regulació hipertròfica que replegue qualsevol situació possible. Però fa temps que la realitat va a una velocitat inabarcable per una regulació exhaustiva. Un exemple, de corrupció popular són les empreses que per evitar una regulació opten per AIRBNB per publicitar els seus apartaments turístics. La realitat va a una velocitat que cap regulació podrà seguir. I com que això és així els funcionaris i els polítics han de buscar trampes per poder treballar. Un acte es pot organitzar de dos maneres: buscant algú que ho faça tot o organitzant cada cosa per una banda. En el segon cas hi ha greu risc de fraccionament a pesar de que és l'opció més barata i segurament més confiable. El sistema romànic de dret extensiu no servix per a esta època però crec que resultarà impossible canviar-lo. Per tant, caminarem entre ombres durant més temps. 

Per últim, fa temps que hem entrat en una batalla virtuosista que va esclatar amb el 15M on es busca una espècie d'exemplaritat pràcticament inhumana. La corrupció és innata als humans, al poder i al temps. Són els tres factors fonamentals. Massa poder durant massa temps conduix pot conduir a la corrupció. La solucío és tan bàsica com limitar o fraccionar el poder i limitar el temps. Val, i també la transparència i el govern obert i tot això... però això no són més que instruments de "(auto)control". Nada más y nada menos. 














Aquarius

Fa uns dies un barco d'una ONG va rescatar -com dies abans i probablement dies després- persones a la deriva en alta mar que volien accedir a Europa. La normativa europea obliga a portar-les a un port segur però un canvi polític a Itàlia fa que els ports italians es tanquen i el barco queda a la deriva sense rumb ni possibilitat de portar les persones rescatades a cap port segur.
València s'oferix com a port segur per desembarcar i atendre estes persones. A partir d'ahí comencen un seguit d'estratègies de comunicació, construcció de relat, confrontació ideològica que en moltes ocasions prescindix de la dignitat dels disortadament protagonistes. 



De vegades hi ha casualitats que meravellen. Aquarius va ser una beguda presentada per a esportistes però la gent va decidir que això li donava igual i que volia Aquarius com a beguda refrescant. Ara pots trobar Aquarius en qualsevol bar. Aquarius era una cosa que es va convertir en una altra.

En poques hores els migrants de l'Aquarius havien passat a ser refugiats a pesar que la normativa deixa clara la distinció. La batalla del llenguatge havia començat. La maquinària de construcció del relat era molt més potent i èpica si es tractava de refugiat. Algú podria dir que són refugiats en el moment que Itàlia no els va deixar atracar però esta seria una manera molt forçada d'intentar colar el concepte. Ribó cita al xiquet Aylan que fugia de la guerra de Síria i va morir en una platja. El cas no es correspon amb l'Aquarius que implica diversos rescats de diverses pasteres de diverses nacionalitats i en diversos moments. És impossible determinar que eixes persones han sigut perseguides o venen de cap guerra o persecució politica, moral o religiosa però el relat del refugi "Wellcome refugees" havia quedat incomplet davant la negativa del govern del PP a admetre refugiats de Siria que fugien d'una guerra oberta, brutal i sobtada com totes. Hi ha una espècie de fam d'acollir.

La primera cosa que cal preguntar-se és perquè cal canviar el relat. El relat del rescat humanitari de migrants econòmics no era suficientment potent? Podria no resultar beneficiós? Eixa qüestió finalment resulta i resultarà cabdal perquè la normativa és completament diferent. Intentar fer un story telling de refugi acabarà per tornar-se en contra del narrador.

La geopolítica europea ara es juga al sud. Itàlia i Espanya canvien de govern en dates molt pròximes i això fa reposicionar-se. Espanya -Sanchez- admet l'arribada del barco. Això té tres conseqüències, la primera és deixar en evidència Itàlia i Brusel·les. La segona és solucionar el problema a Itàlia i Brusel-les. I la tercera és posar foco de llum al gran issue dels pròxims anys a Europa: el moviment migratori.

A Espanya es disparen els dos relats parcials de simplificació de la realitat. Un primer relat xenòfob contracultural que replica constantment arguments virals però sense base racional. Hi ha exemples clàssics com el de "metelos en tu casa" o "vienen a quitarnos el trabajo". La part conservadora de la societat projecta sobre les persones nouvingudes tot un seguit de creences negatives irracionals sense contrastar. I això mateix fa la correcció política progressita però de manera inversa. També projecta un conjunt de creences positives irracionals i sense contrastar. Algunes de les que més èxit tenen és el deute moral d'Europa amb tots els territoris expoliats o colonitzats històricament que s'hauria de pagar amb una espècie d'entrada lliure. Els progressites projecten sobre estes persones rescatades un fum de pensaments positius que partixen també de l'etnocrentrisme occidental. En tot cas, el que menys importa és esperar de manera discreta a que estes persones arriben i descansen de tants dies al mar. La nostra baralla moral serà sempre més important durant tot este cas.

La maquinària mediàtica funciona de manera paral·lela a la política. Saben que l'Aquarius és audiència perquè genera debat i controversia. Poc importa si el dia anterior i el dia després també arriben pasteres a les costes d'Itàlia o Espanya. L'Aquarius ara és eixe símbol necessari per parlar d'un tema. La resta de barcos no importen. La resta de migrants no importen. No són mediàtics. L'Aquarius es la palanca progressita que intenta alçar el pes del deute moral històric. Amb eixos 629 les consciències poden estar més tranquiles. I una vegada un monstre viral ha començat a caminar no hi ha res que el puga parar. Dins hi ha 629 persones que no entenen res i només volen deixar d'estar al mar. Això és secundari. Uns volen demostrar com de solidaris són quan hi ha mitjans de comunicació mirant i uns altres volen demostrar la seua capacitat per odiar als pobres.

El relat del refugi comença a trontollar amb el Ministre d'Interior i la cosa entra en gama de grisos. El gris no és un color que tinga molt de marqueting. Tots sabem que les coses són blanques o negres. Compromís demana estatut de refugiat per decret-llei o no se sap massa bé quin mecanisme legal. El PSOE sembla resistir en el compliment de la normativa amb rigor, neutralitat i principi d'igualtat respecte a altres situacions semblants.

Mentrestant el circ mediàtic ja està montat. L'Aquarius es convertix en un plató de cinema on es grava l'última pel·lícula de supervivència. Una broma cruel fa que el reality més vist del moment siguen un grup de blanquets rics que se'n va a una illa a sobreviure. Telecinco duplica el especial de Supervivientes la mateixa setmana que passa el tema Aquariu.

Dins els seus protagonistes probablement no entenen res. A terra s'organitzen comités de benvinguda diversos. Estos 629 rebran l'abraç de moltes persones que d'ací unes setmanes trobaran una altra manera de construir una nova barricada. Tots els mitjans construixen un relat i les xarxes socials també fan el seu. El relat dels refugiats ha quallat i apareixen fotos reciclades del moment siri en la història d'Espanya: la Guerra Civil. Fins i tot pots arribar a trobar-te l'Stanbruk. Queda clar que la idea de rescatar persones supervivents no és suficientment èpica. Cal que siguen fugitius morals, polítics o sexuals perquè encaixa millor en el marqueting polític. Eixa idea és molt més fàcil de defendre.

L'Aquarius arriba amb 629 persones rescatades. Vorem les cares de menors que no tindran dret a la intimitat com els xiquets valencians que pixelen les seues cares. Vorem persecucions i competicions d'històries de duresa. Intrusions en la intimitat per a reafermar el relat dels roïns i dels bons. Vorem històries de comportaments cruels al mateix barco i vorem històries de superació personal increïbles. Les mateixes històries que hi ha hui mateixa a un poliestportiu d'Almeria però no seran virals. Fa l'efecte que les persones rescatades són la millor coartada per construir un ninxol ideològic.

L'Aquarius sembla haver sigut declarat la ferramenta perfecta per rentar la cara de la València corrupta. Una nova construcció de marca de grans esdeveniments que també passa en el Port de València. València torna a estar en el mapa però ara és per coses solidàries i humanitàries. Així molta gent podrà dir orgullosa que és valenciana. La ciutat que va salvar l'Aquarius.







El dret a bloquejar que se li nega a Donald Trump

Una jutgessa ha prohibit Donald Trump bloquejar a ningú en el seu mur de Twitter perquè considera que el seu time lime s'ha convertit en "un foro públic". Sempre és dificil entendre la mentalitat americana però esta notícia convindria revisar-la a fons perquè té la seua història i sembla que com que és contra Donald Trump ja ens agrada tot. 


Pas per pas.

  • Twitter és una empresa de microblogging que presta serveis de comunicació interpersonal. Quan fas el teu perfil signes una sèrie de clàusules i condicions entres les quals està una limitació de caràcter i la possibilitat de bloquejar o denunciar usuaris. 
  • Twitter no exigix una identificació per a crear un perfil. Només emplenar un formulari i un correu o un telèfon. Pots posar el teu nom o allò que consideres oportú. 
  • Twitter és només una de les xarxes socials. Instagram, Youtube, Whatsapp, Facebook i Snapchat són altres. 
  • Twitter presenta un ordre de timelime amb límit d'expressions i hashtags per ordenar el debat. 
  • Twitter és una empresa privada que fa un contracte privat amb una persona privada. 
  • Twiiter és un negoci que vol guanyar diners a base d'obtindre dades i paràmetres de consum a banda de la col·locació de publicitat via per la qual no ha guanyat mai diners. Amb les dades és una altra cosa.
  • Twitter permet fer el teu compte privat. També permet fer comptes corporatius i no personals. 

A partir d'ahí sorgixen diverses preguntes. 
  • Pot l'Estat dir-me amb qui he de parlar i amb qui no en el meu compte personal d'una empresa privada? 
  • Són les xarxes socials un espai públic o un espai privat on jo parle amb els meus amics? 
  • Si tinc un càrrec públic perd la meua possibilitat de decidir amb qui parle i amb qui en Internet però la conserve fora, conserve la meua opció de triar els llibres que m'agraden i vore les pel·lícules que m'agraden i no vore les que no m'agraden. Tinc dret a decidir quines opinions vull llegir? 
  • Si m'insulten des d'un compte anònim, no identificat no puc bloquejar? He de permetre que parasiten la notorietat del meu timelime quan sóc una persona pública? 
  • Xarxes socials és només twitter? Si gestione la privacitat d'una opinió en el meu facebook i algú fa captura de pantalla.. he de respondre penalment per una opinió en un cercle privat per la seua característica de estar per escrit en un espai de comunicació privada? 
  • Whatsapp com a xarxa social també tindria impedit bloquejar a persones molestes? 
  • Trump podria bloquejar comptes no americans? Rajoy podria bloquejar perfils no espanyols? Podria Ximo Puig bloquejar comptes de Lugo o Huelva però no valencians? 

Tinc la sensació que la polaritzación en bàndols cada vegada més fanàtica s'alimenta tant de la càmera de ressó que són les xarxes socials amb la seua falsa promesa de diversificació i intercanvi d'arguments com del parasitisme de la falta de regulació dels continguts en unes empreses que volen tindre un negoci sobre les coses que publiquem. 

Que ara siga Trump o que Trump siga el primer damnificat no és motiu per aplaudir una intromissió estatal d'eixe nivell en la llibertat personal de decidir amb qui parlem. Molt més llarg seria el debat sobre si són les xarxes socials un bon espai per al debat o pel contrari el seu format i disseny està fet per a obtindre i classificar metadades i no per fer possible l'enteniment o l'argumentació. El mitjà no deixa de ser mai el missatge. Potser un altre dia. 


AUTOESTIMA VALENCIANA II. Could València be the next Sillicon Valley?

Les falles tenen un impacte econòmic. No sols per l’afluència de visitants, que amb la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per l’UNESCO serà cada vegada major, sinó per la seua repercussió en la pròpia indústria fallera del monument (fusteria, pintura), la indústria tèxtil, o la logística de la distribució o la música amb les orquestes de nit i les bandes de dia. 



Però són les falles alguna cosa més? Inclouen algun marc subjacent que potser ens hauríem de mirar amb orgull i que ens predisposa com una terra creativa?

Haurem de construir una visió més radical del fenòmen faller. Una visió radical de les falles despulla la festa de tota la seua superficialitat social afegida. Una visió radical de les falles sempre tindrà un punt antifaller. Quan algú es col•loca en la puritat fallera necessàriament ha de subestimar tot la palla que no ens deixa trobar l’agulla de les falles. Ser radical antifaller és un purisme i com qualsevol purisme fuig de la popularitat. La radicalitat fallera no és un fanatisme sinó una devoció cap a l’essència. La radicalitat no és més una recerca contínua de les arrels més profundes. Un radical no deixa mai d’excavar fins trobar la primera capa. Les arrels de les falles són la seua essència, el seu concepte i sobre tot la seua vocació. Les falles naixen des de la unió de les persones per oferir una manifestació artística, compromesa i crítica amb vocació d’interacció social amb la comunitat. Les falles incluen més coses -algunes d’elles molt coentes- però aquesta és la seua ànima.

Són estes arrels profundes l’objecte de la nostra recerca. No hi ha cap altra manifestació cultural i festiva de creativitat com les falles arreu del món. No amb les mateixes característiques. Però quines són eixes característiques:

Art efímer. L’objecte central de les falles és el monument faller. Una manifestació artística d’art efímer. Art que naix per a morir. Bellesa que serà cremada. Art en estat pur. Sense vocació de permanència. Evolutiu per tant. I sotmès de manera permanent a un veredicte popular. Instal•lat en l’escaparat més dur: el carrer. Conviure amb la necessitar de renovar-te constantment configura una manera de ser i entendre la creativitat.
No és estrany per tant que com a art efímer i urbà una altra de les seues manifestacions (l'art urbà mural) configure València com una potència reconeguda a nivell internacional.

Manifestació urbana. Les falles ocupen gran part del carrer. De fet la falla forma part del carrer i del barri. És per tant una manifestació cultural centrada en la convivència, difícil però necessària, de la festa amb el treball, d’això que ara se’n diu conciliació. Poques festes són capaces hui en dia de guanyar, amb tanta contundència al rei del carrer que és el cotxe. Guanyar-li al cotxe amb l’ocupació del carrer ara sembla una modernitat però durant molts anys només les falles van mantindre la pertinença del carrer a les persones. Persones que el cotxe va batejar com a vianants. Les falles no són un art abstracte en un lloc abstracte. No són una manifestació comercial tancada dins d’una galeria. Les falles són art popular al carrer. Son art urbà precursor del muralisme o la intervenció urbana. Ocupant el carrer. Reivindicant-lo com un art propi i compartit. Un art d’observacio comuna. Un art exposat per a qui el vulga mirar. Un art desprotegit i nu.
Compromís social. Les falles naixen amb el compromís social de vigilar els espais comuns i les actituds privades. Observen la vida quotidiana, la vida comuna, la vida política, les grans corrents de pensament i les anècdotes del poble o barri. Esta vessant fallera ha anat perdent pes però quan una comissió vol fer falla de veritat, quan algú en la falla vol fer fallerisme radical, sempre acut al compromís social via crítica, assaig, article. Sempre mira el seu entorn immediat. La falla sempre parla del que veu, del que mira. La falla és observada tant com observa. La falla llig a qui la llig. La falla és un sentinella de la història fins i tot quan ho fa inconscientment cegada per l’estètica del premi.
Les falles són primavera. Les falles sempre naveguen amb el perill del temps de mudança. La primavera no és segura. És un temps de transició. Les falles poden ser calor, pluja, vent. Les falles anuncien que el bon oratge és a prop però encara és tímid. Les falles necessiten guardar un equilibro dificil per ser bones falles. Les falles posen la llum dels valencians a l’abast de tot el món. Regalen la primera llum d’un sol novell. Les falles obrin els carrers per disfrutar de dies més llargs. I la llum és la llar de la socialització i l’intercanvi. La foguera ha sigut sempre la millor metàfora del punt de trobada per contar històries, aprendre, escoltar, sentir, emocionar-se. El foc és llum i és calor. Els dos ingredients de la companyia.
Les falles són multisensorials. No són només un art de mirar. No són pantalles. Són un art per sentir. Són un art d’escoltar. Escoltar la música de banda valenciana. Els músics valencians suposen la mitat de les llicències musicals a Espanya. La combinació de música, devoció, cansanci i llum conferix a l’acte de l’ofrena un aire més místic que religiós. Les mascletaes en particular i la pirotècnia en general són també una manifestació pròpia i específica valenciana al món. Hi ha altres pobles que es comuniquen emocions mitjançant el soroll però no d’eixa manera. La pólvora no és un instrument de percussió qualsevol. La pólvora fa olor. Es maneja des de la distància. Té vida pròpia com a instrument musical. Té una certa incertesa. Te un risc assumit per la col•lectitivitat. Imita sons de guerra però composa himnes de pau. La pólvora és una experiència compartida de manera generacional. La seua olor i el seu tacte fan que les falles vagen més enllà de la mirada.
Les falles han resistit el consumisme. Pràcticament totes les festes modernes han derivat cap al consumisme. El Nadal és l’exemple més important. Les falles no són una festa consumista per molt que es podruïsquen actes de consum. El consum està immers dins de les falles però les falles no viuen subjugades pel consum. Les falles encara són una festa de no comprar. Les falles encara són una festa gratis regalada per al barri. En realitat són un regal social de les comissions. No són gratis per a tots però són debades per a la majoria. No hi ha arrels de consumisme -potser amb l’excepció de la indumentària- ni derivades en les falles. Encara són un espai de gaudi de la llum, el carrer, l’olor de la pòlvora, el tacte llunyà del foc, el soroll de la música i els masclets i l’estètica artística del monument.


¿Però que tenen a vore les falles amb Silicon Valley? 

És important subratllar totes les característiques específiques i especials de les falles per dos raons. La primera raó és per evitar el costum inaugurat després del franquisme per “l’exèrcit d’alliberament nacional fusterià” d’autoodiar-nos. Efectivament, el mestre Fuster va fer moltes coses bé i una mal: crear una espècie de religió combativa basada en l’autoodi. Convé revisar el mestre Fuster amb una mirada amb més autoestima. Els valencians fem motes coses bé i moltes coses mal. Centrar-se en les segones és autofustigar-se de manera innecessària. No oblidem millorar però sobretot no oblidem ajuntar-nos i cridar tots a una veu quan algú toca les coses que fem bé. Les falles es poden fer millor però no hi ha altra festa com les falles amb unes característiques tan especials i tan específiques. La segona raó és la més important. Una festa d’este tipus no naix a qualsevol lloc. Hi ha dos tipus de persones. Les que creuen que les coses passen per casualitat i les que consideren que les coses passen per causalitat. Una festa amb les característiques que hem repassat ha de nàixer a un lloc especial. Un lloc on les seues gents puguen entendre la invasió del carrer, la mort de la bellesa efímera, el so del perill. I estes gents, este poble, ha de ser necessàriament un poble especial, unes gents especials, un país anòmal, creatiu i treballador, hedonista i compromés, conformista i crític, observador i emocional. Un poble que pensa fent.

Arribats ací necessitem un punt de contrast. Les modes postmodernes han fet arribar als Estats Units, la terra del marqueting, un festival que es diu Burning Man on també cremen coses. També hi ha gent que barreja coses amb arrós i fa arrós amb coses que no són paella. El festival es fa enmig del desert on acudixen a mode de festival de música uns milers de persones per intercanviar, socialitzar i comunicar-se amb experiències creatives. Deia l’artista faller de la falla de l’Ajuntament d’enguany que fer eixa falla seria “una gran preparació per al Burning Man”. És italià i ningú no li ha explicat que el Burning Man no involucra ni la desena part de persones que les falles, que l’intercanvi comercial d’art no té res a vore amb les falles, que la invasió d’un espai preexistent urbà i conflictiu de convivència no és igual que anar al desert, que la música indie no és igual que el so tribal d’una mascletà a la Plaça de l’Ajuntament, i que un ninot molt gran cremant no és comparable amb més de mil monuments cremant al mateix temps. Potser els valencians no tenim sentit del marqueting però tenim sentit del goig. El Burning Man és un conte comparat amb la novela de les falles.

Aquella segona raó situada al costat d’este nou punt de perspectiva ens ha de portar a les conlusions finals. ¿El territori valencià i els valencians com a conjunt tenim unes característiques adequades per configurar-nos com un espai de referència en la creativitat que requerix un moment de disrupció tecnològica com este? És a dir, ¿reunix el País Valencià, l’Antic Regne de València i l’oficial Comunitat Valenciana els requisits per ser una nova “Silicon Valley”?

La nova societat postindustrial i informacional, la nova societat en xarxa té unes característiques molt concretes. La més important és la liquiditat, és a dir, la inexistència de vincles rígids. Això fa presentar algunes novetats bones i d’altres no tan bones. La nova economia de les start ups n’és un bon exemple. La major part de l’economia col•laborativa i especulativa de nova onada es basa en la posada en contacte d’entitats preexistents. Quan un projecte és realment escalable vol dir que pot arribar a tindre escala global. Així, per exemple un negoci com Airbnb es pot portar amb relativa poca gent i situada en qualsevol lloc. La proximitat territorial no és un criteri absolut sinó relatiu. És important estar a prop dels intervinents en la relació econòmica però no cal estar al costat. Per això la instal•lació de noves empreses no ve determinada exlusivament pels mateixos criteris històrics de la logística estratègica. Ara apareixen nous criteris intangibles que inclouen el concepte de benestar vinculat a l’espai laboral. En eixa evolució dels criteris de vinculació espacial és on podem inserir la proposta valenciana. Ara hi ha altres criteris que determinen el lloc on es treballa. ¿I si eixos nous criteris afavoriren els valencians? ¿I si les falles pugueren ser el millor test d’instal•lació? ¿I si les falles foren la prova precisa de que som una terra creativa i acollidora de talent? ¿I si les falles foren el millor futllet informatiu econòmic?

L’informe de Davos sobre el futur del treball marca -entre d’altres- tres focus fonamentals. L’autogestió de la vida laboral, la importància de la ciutat com a element dinamitzador de l’economia i la minvant importància de la formació reglada. ¿Què ens recorden estres tres qüestions? Les falles com a espai econòmic han format part tradicionalment d’un marc laboral que ara resulta ser el futur. La formació reglada ha sigut fins fa ben poc la gran absent del moviment creatiu faller. Un artista faller es feia a si mateix i aixina és encara hui. No hi ha -salvades algunes excepcions- uns estudis per ser artista faller. I el règim més habitual del món faller és i ha sigut l’autogestió. Les comissions autogestionen la major part de la seua activitat i la que no és autogestionada és concedida a autònoms (els artistes). Per tant, el món de les falles ja està acostumat a la liquiditat laboral i l’autogestió del treball.
Finalment, està l’element de les ciutats com a espai de dinamització econòmica per damunt dels estats-nació. Seràn les ciutats les que impulsen amb la capacitat creativa per atraure el talent les que escriguen el seu futur. El futur és de les ciutats en un procés urbanitzador semblant al de la revolució industrial. Si ens fixem el fenòmen faller gira molt al voltant de la ciutat com a element dinamitzador, especialment la ciutat de València i la seua àrea d’influència.

Ara per ara, València és la principal destinació d’Erasmus d’Espanya. Acull principalment estudiants i emprenedors del cor d’Europa (Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia). Són estudiants de països que tenen alt nivell adquisitiu i per tant es podrien permetre altres destinacions però no ho fan. Volen vindre a València. Una primera interpretació superficial podria ser per l’oratge, la platja i el mar. I la festa. És cert, no hem de negar sinó de presumir que els valencians vivim en un racó privilegiat del món. A la vora del Mediterrani, bressol de la història i la civilització, i on tenim tres-cents dies de sol a l’any i temperatures més o menys suaus amb permís del canvi climàtic i una manera de ser que facilita la socialització.

Eixa podria ser una primera lectura però si les universitats valencianes foren un desastre els propis pares dels estudiants bandejarien eixa opció. Si València no fora una ciutat segura tampoc vindrien. Si València no fora una ciutat acollidora tampoc vindrien. Si els valencians no fórem una societat bilingüe llatina els italians i els francesos ho tindrien més complicat per fer-se entendre. Si els serveis públics foren caòtics ningú no s’atreviria a vindre a passar un any de la seua joventut. Segur que eixir de festa és important però festa hi ha per tot arreu. Quan una decisió és sostinguda en el temps i mantinguda per diferents nacionalitats és que els valencians alguna cosa fem bé. Viure, per exemple. Això no vol dir que ens instal•lem en el conformisme, això no vol dir que no siguem exigents amb el poder i la seua corrupció. Això vol dir que a pesar de tot això encara som un lloc desitjat. Imagina’t sense això el que seríem.

Els estudiants Erasmus són ara els immediats emprenedors del futur. Per a crear i fer sorgir el seu talent podran triar qualsevol lloc del món per a moltes d’estes iniciatives. València té un mar d’oportunitats al seu davant. La capital pot ser el millor cap i casal. Les falles són la millor maleta de mostra de producte. Expliqueu què són les falles i sabran que som el millor contenidor per a la seua idea.

València com a ciutat té tot un barri al costat del mar per fer. És cert que ara està destrossat però un barri destrossat és un barri per reconstruir, un espai per planificar al gust. Una casa diàfana és una oportunitat de versatilitat. Hi ha un fum d’espais que poden ser recuperats amb el talent. La pròpia universitat està tan a prop del mar que permet un cluster on l’entorn de barri, llum, temperatura i talent siguen els elements a aprofitar.
La nova economia suposa una nova imbricació de l’àmbit laboral amb l’àmbit personal. La no separació estricta de la hiperconnexió fa absolutament necessari que el descans estiga tan a prop de l’espai de treball com siga possible. Molt prompte les vacances no seran de setmanes sinó d’hores repartides al llarg de tot l’any. Les vacances serán moments. I no es pot perdre el temps amb trasllats físics. Has d’estar treballant al teu lloc de vacances. Per això els valencians podem ser els millors. Podem oferir una ciutat per a viure, on viure, on treballar i on descansar amb un ritme assequible i conciliador. Un bon exemple de que això és possible és la Berklee València Campus de música que és un centre d’excel•lència musical punter al món. És una bona mostra de que atraure el talent és possible amb les nostres fortaleses i aprofitant les nostres oportunitats.

Tradicionalment els creatius i artistes han buscat barris alternatius i barats. La bambolla immobiliària ha punxat i el País Valencià té ara preus i nivells de vida que permeten arriscar i començar. Som una societat que entén el talent, que entén la iniciativa, que entén cremar i tornar a començar, que entén el descans al costat de la faena. Podemo oferir-nos com a  la millor ubicació per a una start up. De fet, ja hi ha iniciatives al respecte en el propi districte marítim. València tindrà un gran hub per a iniciatives creatives i culturals a les instal•lacions pròximes al port marítim que van albergar la Copa Amèrica. I ara mateix València està per davant de Roma, Atenes, Dusseldorf o Burdeus com a hub europeu de start-ups.

I de fet, la meua ciutat: Sagunt encara presenta oportunitats molt importants. Si la Gerència i tot el seu entorn (pensem en Puerto Ocio??) es puguera transformar en un projecte d’atracció de talent mitjançant diverses instal•lacions com ara un hub d’innovació o un hostel per estudiants podríem incorporar-nos a fer surf en la millor ona de l’economia informacional. Els indrets que t’impressionen de jove són sempre llocs on tornar. Vindre a València sol ser una grata sorpresa per a quasi tots els turistes que venen.

Durant els 80 es va dissenyar una estratègia que situava el nord de la ciutat de València com un espai industrial. Des d’Alboraia fins Sagunt hi ha polígons a vora mar que poden ser una gran oferta per a la nova economia del talent crescuda en l’ecosistema en xarxa. Estos projectes poden instal•lar-se en qualsevol lloc però no hi ha qualsevol lloc millor que el nostre racó del món. Evidentment necessitem un bon suport de marqueting. Ningú no compra allò que no coneix. Ningú va a un lloc desconegut. Necessitem convertir-nos en un pol d’atracció de visita i aprofitar la visita per explicar que les falles són la millor metàfora d’esta terra. Explicar-los que podran caminar pel mig del carrer, que pararan a dinar, que entendrem les equivocacions, que sabem que les coses no són per a sempre, que la música forma part de la vida, que les explosions poden ser una manera de ser, que la bellesa és important en el teu producte. Explicarem que els entenem si són creatius, que parlem dos llengües i tenim facilitat per parlar-ne més, que podran fer esport al carrer en qualsevol moment de l’any, que tindran la tecnologia necessària, que estaran segurs de matinada i que tindran per sempre una llum que mai s’apaga. Una llum especial que afecta a la creativitat, als fusters, als pintors, als músics, als poetes. Una terra especial que acull la creativitat perquè la creativitat és la cendra que respirem al vent.









Gestió i control parental en Internet

L'allau tecnològic ens ha pillat a tots desprevinguts. Encara que no sabem què fer i com fer-ho per gestionar tants canvis en la vida quotidiana. Això està afectant especialment a les persones que han d'educar els xiquets i xiquetes per donar-los instruments útils per menejar-se dins del nou món en xarxa. Les respostes davant eixe fenòmen nou són dos ja clàssiques. Els pares i mares que treballen amb el marc cognitiu del pare estricte focalitzen molt en les possibilitats de control i càstic. Els pares i mares que usen el marc cognitiu del pare dialogant prefereixen no controlar ni castigar i basar-ho tot en el diàleg o simplement en el deixar fer de manera lliure.


Este article intenta donar idees i suggeriments per afrontar una actitud mixta que fuig del deixar fer lliurement amb la tecnologia i intenta establir algunes bases per a la seua domesticació o introducció progressiva però útil dins de la vida quotidiana. El fenòmen és inevitable per tant més val mirar d'establir alguns consensos bàsics començant per estudiar-los i parlar-los.

En esta línia de pensament és on surt la gestió parental per damunt del control parental. El control parental servix durant una determina època de la vida però a poc a poc ha de ser substituïda per una gestió parental combinada amb control i finalment una simple gestió parental. La gestió vindria a ser ocupar-se de la qüestió, tractar-la, parlar-la, estudiar-la, aplicar-la, experimentar-la. El control parental vindria a ser una supervisió o vigilància permanent molt de moda ara amb la criança extrema.

Ací oferim algunes línies de treball o maneres d'afrontar el fet tecnològic en l'educació parental o famliar perquè l'educació tecnològica dels més menuts és una cosa de tota la familia. També de l'escola però fonamentalment és una qüestió familiar.

Les línies de reflexió i gestió parental podrien ser:

  • L'exemple. El major mètode d'aprenentatge humà és la imitació. Per tant, els nostres fills i filles es comportaran bàsicament com ho fem nosaltres. Si nosaltres mirem el móbil tot el temps o si nosaltres ens comprem els mòbils més cars. Ells faràn aprenentatge vicari. Comencem per canviar nosaltres aquelles coses que no volem que facen ells. 
  • Parlar. El segon gran mètode d'aprenentatge humà és parlar. A través del diàleg el traspàs d'informació és més útil, profund i durador. Parlem amb les xiquetes i els xiquets de tecnologia, pensem sobre el tema i compartim els pensaments. No esperem al moment de renyir. Siguem un poc pesats en el fet de parlar molt sobre el tema. Demanar empatia, encetar debats de sentit comú, d'educació sonora, de comportaments aliens, de riscos, d'oportunitats, d'usos i abusos. Parlem molt i en situacions no controvertides. No esperem al moment de renyir. 
  • Explicar la tecnologia. El mòbil és un dels únics productes que ara arriba sense manual d'instruccions. Això suposa una il·lusio falsa. Ensenyem a conduir tecnologia automòbilística però no ensenyem a conduir tecnologia comunicativa. La tecnologia s'explica, s'estudia i es pot anar aplicant progressivament. Quan es regala un mòbil cal explicar el seu ús, en quines situacions es pot usar, en quines no, amb quines finalitats, a quines hores, quant de temps. Tot això s'ha d'explicar d'acord amb el nostres criteris educactius. 
  • Compartir pantalla i espai d'ús. És un fet fonamental. Cal mirar les mateixes pantalles que miren ells. Per això és important prolongar el període d'ús compartit del mòbil tant com siga possible. D'eixa manera sabem quin ús fa la nostra filla o fill. Quan això ja no siga possible perquè cal donar-li una pantalla individual (el seu propi mòbil) cal intentar estar en els mateixos llocs on estan ells, en les mateixes xarxes socials especialment per conèixer els seus codis i el que està passant en eixes xarxes. Cal afegir als seus amics i amigues. Hem d'estar en els mateixos llocs encara que siguen molt avorrits des de la perspectiva adulta. No cal mirar tot el temps però no estar i ignorar per complet què passa en les seues pantalles és un greu error educatiu. Quan ni tan sols siga possible compartir eixos usos cal almenys intentar compartir els espais d'ús. Que no es tanquen en l'habitació per usar la tecnologia d'una manera individual. Si han de fer ús de la tecnologia que ho que ho facen en el mateix espai on estem nosaltres, al menjador, a la cuina… intentem fer un ús compartit en els mateixos espais. Hem d’intentar estar a prop de les seues experiències tecnològiques perquè aniran experimentant a cada moment buscant noves experiències.
  • També dins de la compartició de pantalles entraria la gestió de contrasenyes. El creixement i maduració dels menors porta implícit un augment de la seua autonomia. Ara bé, per poder exercir una correcta educació s’ha de tindre accés al seu mòbil mentre siga menor. Això, no obstant, no pot ser una imposició sinó un pacte. El pacte és tindre la contranseya oberta per qüestions de seguretat però fer un ús responsable d’eixe poder.
  • Gestionar les notificacions. Molts dels abusos amb el mòbil venen determinats no tant per l’ús del propi mòbil com per una adicció a les notificacions. Les notificacions es poden gestionar. Algunes no són urgents. D’altres no són importants. Podem mirar una a una quines són les que més distrauen l’atenció perquè les notificacions estan dissenyades per captar l’atenció constantment de les persones i això genera una adicció a estar permanentment connectat que es pot corregir molt fàcilment llevant algunes notificacions.
  • Gestionar el so del mòbil. Un dels elements que els dissenyadors de tecnologia usen amb més toxicitat és la gestió dels colors i els sons de la tecnologia per generar una adicció. Quan sona el mòbil com en les rates de Skinner o els gossos de Paulov esperem una recompensa. Eixa recompensa és aber qui està pensant en nosaltres o vol alguna cosa de nosaltres. Eixa droga és molt forta. Gestionar el so del mòbil i les notificacions ajuda a superar eixa dependència. Podem portar el mòbil en vibració fins i tot en silenci i esperar al moment adequat per mirar-lo. Per exemple, el temps d’espera que és una situació habitual hui en dia és un excel·lent moment per comprovar notificacions i resoldre les coses.
  • Gestionar el doble check confirmatiu i l’última hora de connexió. De vegades pot convenir que això estiga en funcionament i de vegades no. Per tant, és convenient una gestió activa i permanent d’este tipus d’aspectes. Potser quan estàn fora de casa hauran de gestionar el doble check i l’útlima hora i potser quan estiguen en casa caldrà apagar-lo per facilitar la concentració en altres tasques o situacions. El doble check en assegurar que el missatge ha sigut rebut sembla demanar una resposta immediata. La última hora de connexió indica que la persona ha estat connectada a una determinada hora. Potser volem saber a quina hora es va gitar o potser volem saber si tot va raonablement bé. Tot això cal parlar-ho i pactar-ho.
  • La geolocalització pot ser un element útil de gestió parental. El mòbil permet compartir la ubicació de manera permanent o parcial Potser hem pactat saber on estarà la nostra filla perquè és la casa d’una altra família i potser hem pactat que això estiga clar per geolocalització. En tot cas, un control permanent de la ubicació no és recomanable perquè pot conduir a l’obsessió adulta i la submissió i control absolut sobre el menor. Els menors tenen dret a la intimitat i fins i tot al secret. Ara bé, totes estes situacions es poden pactar i gestionar activament de manera dialogada. Potser en un viatge de tornada d’una excursió volem saber per on van i la geolocalització ens pot ajudar a saber-ho.
  • Gestió del temps de connexió. Hi ha apps que gestionen bé el temps de connexió i poden ser molt útil però cal recordar que la millor manera d’afrontar esta situació no es descarregar la pressió en una app sinó fer-ho mirant als ulls. El mòbil es pot guardar a partir d’una determinada hora, el mòbil es pot donar durant per a un temps determinat, el mòbil (atenció) es pot apagar, sí... apagar... es pot apagar. Cal pactar i parlar quins són els temps d’ús i les finalitats d’ús. No cal castigar sense mòbil, podem restar temps d’ús sense arribar a tallar completament el seu mecanisme d’interacció social tecnològic. No es tracta de tot o res. Es tracta de molt o poc.
  • Gestió de les dades. Atenció perquè ve  una gran novetat per a tots adults i joves: el modem es pot agagar. En serio. Es pot apagar. Potser fora un bon costum apagar el modem al mateix temps que la telen que ens n’anem a dormir. Seria una manera d’assegurar que ningú no usa la tarifa plana per abusar.  Tots sabem que es poden usar les dades del mòbil però usar les dades del mòbil és un excel·lent mètode educatiu per entendre l’escasessa. Aprendre a gestionar un límit de dades és aprendre a gestionar la frustració i els límits, fins i tot quan fa funcionar l'enginy per trobar wifis o compartir dades amb altres persones. 
  • Gestionar els moments d’ús. Un altre gran pacte social que està per fer és la gestió dels moments d’ús. Els moments d’ús tecnològic són determinants en l’educació tecnològica. Hem de saber que un hospital no és un lloc adequat, que una cua no és el lloc per parlar en veu alta, un cine no és un lloc on obrir una pantalla il·luminada. Saber en quin context és pot usar la tecnologia ajudaria a eliminar el salvatgisme tecnològic actual. Els temps d’espera, els temps de solitud, els moments de descans d’una altra tarea són bons moments per usar la tecnologia comunicativa. En este tema cal parar especial esment a l’ús del mòbil en els centres educatius, els moments d’estudi i la nit. Hem d’intentar establir pactes d’ús en eixos moments molt cuidadosos. La nit trenca les rutines de la son si hi ha una pantalla amb llum blava encesa. Les notificacions trenquen qualsevol intent de concentració en el moment d’estudi i en els centres educatiu l’ús simultani de 25 aparells de tecnologia comunicativa al mateix temps impediria qualsevol intent de compartir una conversa educativa.
  • Revisar l’historial. Conforme avancem en l’escrit anem canviant des de la gestió cap al control. Una ferramenta de control molt senzilla és revisar el seu historial. Segur que aprenen a navegar d’incògnit però també això és possible de vigilar. A més, les app de control parental envien un informe molt complet de visites. Depenent de l’edat i l’actitud més responsable o menys esta possibilitat es pot gastar amb més o menys intensitat.

  • Edats de consum. El procés de creixement d’una menor o un menor és vertiginós i ens obliga a adaptar-nos constantment. Eixa és la faena educativa bàsica, la activitat constant, l’adaptació constant. Hi ha recomanacions legals i psicològiques que estem incomplint. Abans dels dos anys no s’hauria de tindre accés a pantalles i abans dels 16 no s’entén que hi haja autonomia per gestionar una xarxa social amb responsabilitat i assumpció de riscos (whatassp també és una xarxa social). Finalment hi ha continguts que es reserven per a majos de 18 i no solament sexuals, també molts foros i continguts de youtube haurien d’estar reservats per a majors de 18

  • Normes de Netiqueta i educació en el comportament en la xarxa. Hem d’ensenyar els nostres menuts a comportar-se en la xarxa i a no acceptar comportaments en la xarxa que no acceptarien en el món presencial. Hem de conveniar paràmetres de comportament en la convivència quotidiana com prestar més atenció a les persones que a les coses però entendre les necessitats comunicatives de tot el món. Potser hem de pactar un moment d'ús del móbil de la mateixa manera que es pacta el moment per eixir a fumar o a esmorzar. Fer-ho de manera col·lectiva o individual però fer-ho d'una manera no intrusiva i conveniada. 
La conclusió és que la tecnologia comunicativa i de consum és un fenòmen del qual ens hem d'ocupar i molt prompte. Hem de començar a parlar sobre com convivivim amb la tecnlogia de la mateixa manera que ho hem fet en altres ocasiones històriques. Un dia van aparèixer els cotxes als nostres carrers. Era una novetat tecnològica. Entre totes i tots vam decidir que calia un carnet per fer-ho, que es podia fer per uns llocs sí i per uns altres no, que calia respectar els vianants, que hi hauria una velocitat màxima. Tot això ho hem de pactar en les qüestions relacionades amb la tecnologia.
















AUTOESTIMA VALENCIANA I. L'HIMNE VALENCIÀ

A dia de hui l’himne valencià oficial no té lletra. Una altra d’eixes anomalies històriques que només s’entenen quan s’ha viscut una dictadura feixista de la qual se’n va eixir en transició i sense trencament. La transició es va negociar en règim de llibertat vigilada. Fent una anàlisi històrica i histèrica es van fer coses que resulten complexes d’explicar i difícils d’entendre. La transició valenciana va ser la versió valenciana de la transició espanyola. Sempre ho fem tot al nostre estil. Va ser bàsicament fratricida. Segurament de manera intencionada però el resultat és una fractura valenciana. Hi ha un temps per a esgarrar i un temps per a cosir. Aquell va ser un temps per a esgarrar. La societat valenciana es va esgarrar i ara portem quaranta anys cosint.

La solució d’un himne sense lletra és la mateixa que l’espanyola. Però en la pràctica l’himne valencià sempre ha tingut lletra.

Resulta extremadament curiós analitzar com passa el temps sobre els textos. Un exemple ben actual –Maig de 2018- són els textos de Margaret Atwod.  Després de “The Handmaid’s tale” ara s’ha produït el redescobriment amb “Allias Grace”. Una autora que va passar sense pena ni glòria pel seu temps és redescoberta amb les noves claus socials de la societat feminista. Una època marca de manera definitiva la visió d’un text. A El Greco ningú no li comprava pintures perquè no interpretava bé l’estil fotogràfic. Va ser molt de temps després que algú el va considerar un geni.

L’himne valencià és de 1909. La música és del mestre Serrano i la lletra de Maximilà Thous. Faré abstracció de les dues versions que es van barallar tot i que a mi m’haguera agradat arrancar amb eixos dos versos de “Tots sota els plecs de la nostra senyera.. tots a una veu, germans vingau”. I faré abstracció perquè qualsevol valencianisme possible ha de partir de la necessitat de cosir ferides i cicatritzar-les amb naturalitat. De manera que -potser- oferir glòries a Espanya tinga un sentit compartit.

Segur que si durant la transició valenciana li hagueren preguntat als autors hagueren assistit estupefactes al debat. Clar que l’himne té un sentit folclòric i idíl•lic. Clar que sembla retratar un Levante feliz. Al nostre voltant hi ha dos tipus d’himnes. Els cants de lluita com ara el català (bon cop de falç), el portuguès, el francès i l’italià. Després també estàn les exaltacions patriòtiques que marquen l’orgull dels seus integrants.

Per a un poble que viu el so com una identitat primària i el posa a cada acte de la seua vida un himne era imprescindible. Pensem per un moment que pot unir a tots els valencians per intentar fer un himne. La primera cosa seria que siga música de banda. Fer una lletra que puga unir a tot un conjunt social no és cosa fàcil. Per això probablement l’himne oficial no té lletra. Però si buscarem unes paraules que pogueren unir un conjunt social se semblarien molt a l’himne valencià. Segurament si filem prim li podem fer molts retrets però la veritat és que pocs himnes com el valencià poden interpretar-se en el present sense passar vergonya.

L’himne valencià no és un cant de lluita és evident. Al 1909 no ho podien saber però després de la segona guerra mundial el valor més important d’una societat avançada són els “càntics d’amor i els himnes de pau”. Himnes violents, reactius, rancorosos com són el català, el francès no haurien de ser motiu d’orgull en la seua interpretació. Tampoc es tracta de que els valencians anem donant lliçons però tampoc hem de mirar amb inferioritat. Tenim un himne molt digne. Fet en clau pròpia. Parlant de nosaltres mateixa. De la nostra manera de mirar la vida i el futur. Mentrestant els catalans tenen un himne d’odi que mira sempre cap a ponent. Això marca una manera de ser conflictiva permanent.

L’himne valencià mirat des d’una època de lluita per la democràcia i contra el feixisme de la dictadura és evidentment light. Era un temps de combat i de resistència, de lluita i compromís. S’entén que tota banalització o folclorització podia ser sospitosa de col•laboracionisme o falta de fermesa. Això és fàcil d’entendre. Ara bé, el temps passa i amb les variables actuals l’himne valencià és un element bàsic per entendre el futur més que no el passat. I resulta entranyable mirar al mestre Serrano i a Thous com els precursors d’una mirada pacificista, ambientalista i amb vocació de modernitat tot partint de la tradició, la nostàlgia i un cert chovinisme inevitable en qualsevol himne d’una comunitat de persones.

OFRENAR NOVES GLÒRIES A ESPANYA: No tinc por a començar pel principi. No cal defugir els axiomes. L’himne comença ofrenant noves glòries a Espanya. Es va escriure al 1909 i com a va dir Pablo Neruda la poesia no és de qui l’escriu sinó de qui la necessita. Sóc conscient que el verb ofrenar té un punt de servilisme inevitable. Preferiria un altre verb. Això sí, el sentit de la frase és el d’intentar ser capdavanters i no servils. Si hom observa la realitat històrica catalans i bascos són els que més glòries li han ofrenat a Espanya (esportives especialment però també econòmiques o culturals). De fet, enguany amb tot el procés independentista en el cim la pel•lícula que anirà als Ôscar és una pel•lícula catalana que representa al cinema espanyol. Per tant, vergonyes poques. Els valencians vivim inserits a Espanya des de fa segles. Hem sigut tractats tan mal o tan bé com els altres pobles d’acord amb els moments històrics. Tanmateix estem inserits dins del projecte Espanya i si els altres poden ofrenar noves glòries a Espanya nosaltres també ho podem fer.
Ofrenar noves glòries a Espanya també és demostrar que som avantguarda creativa. La creativitat és un signe d’identitat com parlarem més endavant. Som mediterrània i tenim suficients valors i potencialitats per crear glòries i oferir-les als projectes dins dels quals ens trobem inserits. Siga Europa o Espanya. Per a ofrenar glòries cal produir-les. I ara precisament en esta època on anem malament d’autoestima per haver sigut el laboratori de la corrupció política si voleu que vos diga la veritat qualsevol glòria és benvinguda.

TOTS A UNA VEU. GERMANS VINGAU. El marc cognitiu no pot ser més impecable. La metàfora és perfecta. Cantar a cor com a la imatge de la germanor. La germanor és una metàfora familiar d’igualtat i respecte sense superioritats (paternitat/maternitat/filiació). Tots els valencians són germans. Iguals i respectuosos.

JA EN EL TALLER I EN EL CAMP REMOREGEN. L’himne valencià menciona els dos sectors productius de l’època: el camp i el taller. Sector primari i sector secundari. No crec que li fora exigible a l’autor interpretar les possibilitats del sector serveis o parlar de start ups. L’himne parla de l’economia que coneix.

CANTICS D’AMOR I HIMNES DE PAU. Amor i pau són segurament les dos ensenyances més importants de les guerres del segle XX. Tindre pau és probablement el primer factor d’èxit per a un territori. Així es va construir l’Estat de Benestar, a partir de la reconstrucció de la pau. Sense la mirada pacificista no hi ha construcció. L’himne valencià és un himne pacificista i pacífic. Davant dels himnes violents del voltant (francès, català, portuguès o italià) l’himne valencià opta per la pau com a proposta de poble. De fet la única referència violenta que fa és “la veu armada” i qualsevol anàlisi semiòtica convindrà que la metàfora parla del poder de la paraula i la música.

LA VEGA I LES RIBERES. L’himne valencià parla de comarques com a espai de vertebració territorial valencià. No crec que li fora exigible enumerar-les totes però és cert que no hi ha cap menció provincial sinó comarcal. Una lletra és una lletra però és significatiu que parle d’una comarca tan llunyana com La Vega.

VEU DE L’AIGUA, TAPIS DE MURTA, PALMERES, JARDINS. Evidentment es tracta d’un camp semàntic de bellesa folklòrica però no podem oblidar que forma part del camp cognitiu de la relació amb la terra. Gran part de la sostenibilitat actual està basada amb la nostra relació amb l’aigua (que a l’himne valencià té veu) i la terra. Per tant, l’himne valencià posa en valor i en primera línia les qüestions territorials i de respecte a l’entorn i la terra.

LA GUITARRA MORA I LA SULTANA. No sé si trobarem un altre himne que siga més respectuós amb el seu passat que el valencià. Si els himnes combatius basats en l’alteritat són himnes de lluita i confrontació, l’himne valencià creix sobre els seus antecedents i predecessors. Almenys els ret un homenatge.

REMOREGEN, ALBADA, ARRACADES, FLAMEGE, SOL NOVELL. L’himne valencià fa un ampli desplegament de paraules valencianes en desús perquè intenta aprofundir en la seua pròpia llengua i mostrar-la amb orgull. La presència paraules tan autòctones és una mostra més de la nostra riquesa cultural i l’himne intenta destacar esta peculiaritat.

LA PÀTRIA I LA REGIÓ. La versió de l’autoodi més estesa para molta atenció a les glòries a Espanya i la Regió però sembla bandejar l’aparició de la pàtria que probablement siga l’expressió més incontrovertible respecte a la identitat. La pàtria és indiscutible perquè és un fet subjectiu. La identitat construïda sobre la pàtria pot ser una nació o una regió segons el moment històric i la situació però sempre és un pàtria.

EN PEU ALCEM-SE. Dins de la lletra de l’himne apareix una espècie de coreografia que emplaça els assistents/cantants a mantindre una actitud activa i no simplement contemplatòria. De la mateixa manera incita a continuar amb un altre tó més afirmatiu i poderós.

FLAMENGE A L’AIRE NOSTRA SENYERA. Cap al final l’himne valencià construix una metàfora visual inevitable que obliga a tindre un llenguatge corporal evocador. De fet, les teories neurolingüístiques afirmen que evocar pensaments positius i visualitzar-los així com procurar una actitud corporal de reafirmació pot ajudar molt a generar estats d’ànim positius. I això també ho encerta l’himne valencià.

És indiscutible que el to general és de chovinisme (glòries, victòries, riquesa) i també que l’himne és víctima del seu moment històric. Però en comparació amb els seus elements referencials (altres himnes pròxims) l’himne valencià no té perquè passar vergonya sinó al contrari estar ben orgullós d’encertar en moltes coses. Podem mirar el got mig coent o mig orgullós però la veritat és que les dos parts sempre seran veritat.

¿Es podria fer un Polònia valencià?

Polònia és un programa de sàtira política de TV3. El Polónia ha servit per trencar barreres d'espiral de silenci a Espanya com ara la sàtira de la corona. Polònia és per tant un complement de la informació política necessari per entendre el context. L'humor sempre servix per flanquejar el perímetre de la llibertat d'expressió. Un programa on riure de les coses que últimament ningú riu. Un programa per caricaturitzar l'ofensa i difuminar la solemnitat que a més convida a posar focus en la teua pròpia realitat. Polònia ha actuat com autèntic catatlitzador d'atenció a la política tant a Catalunya com a Espanya. Crea agenda política pròpia, crea interés per la política pròpia.


Polònia és una expressió més -probablement la més intensa i la més moderna- dels intents de fer sàtira política a Espanya. El Guiñol de Canal Plus va ser un dels més recordats però també podríem parlar de La Bola de Cristal (un programa infantil) com a gran precedent de sàtira política en un context gens fàcil. Hi ha més exemples com ara Vaya Semanita al País Basc que ha trencat tots els perímetres de l'humor a Espanya fent caricatura sobre ETA.
La sàtira és sempre saludable perquè desdramatitza allò que està llest per ser desdramatitzat. És un element que actua com a vàlvula de descompressió. Tanmateix, una societat ha d'estar preparada per consumir-lo i digerir-lo.
Eixe és el problema bàsic de la societat espanyola en general i valenciana en particular. El literalisme -aquella corrent de pensament que només detecta la lectura denotada o superficial del missatge- s'ha convertit en el paradigma dominant. D'alguna manera el sentit figurat o connotat, la metàfora o la caricatura són grans misteris per a la majròria social dominant. Algú podria pensar que és només per a la dreta social i mediàtica però la veritat és que no és així, l'esquerra social i mediàtica tampoc és capaç d'unir de manera inequívoca humor i ideologia.
No admetem bromes o no estem per a bromes. Els linxaments de persones que usen la ironia o el sarcasme és moneda de canvi diària. Per tant ¿estem preparats els valencians per a un Polònia?

Des que vaig eixir de la universitat i vaig tindre el meu primer ordinador intente desenvolupar la meua creativitat. Vaig començar -molt abans de l'existència de El Mundo Today- a fer sàtira social amb notícies fake que podrien ser reals. Potser no es pot fer un Polònia en sentit estricte però es pot començar a fer assajos.
Polónia és un programa de televisió i la televisió és l'espai amb més llum. El Mundo Today té un espai radiofònica, El Jueves encara contínua amb el comic escrit. Des de fa un temps intente fer vore amb el blog Detraca News que és possible fer sàtira política en valencià amb costos baixos (costos de creativitat exclusivament) que pot servir per trobar una manera d'arribar a fer sàtira política al nivell de Polònia. Evidentment és un blog que partix exclusivament del voluntarisme i la construcció d'una llavor per entendre la idea però n'estic segur que es poden trobar guionistes, actors/actrius i professionals per fer-ho molt millor combinant coneixements polítics, àudiovisuals i creatius. Potser no en prime time. Potser no televisió. Però s'hauria de poder fer un programa on ens puguem riure de nosaltres mateixos. Voleu dir que en la pàtria de les falles i les fogueres això és impossible? 

Riscos i beneficis de mirar youtubers

Vull ser youtuber s'ha convertit en la frase de moda en les escoles valencianes. Ser youtuber és una aspiració de qualsevol xiquet i xiqueta. Volen ser youtubers i miren youtubers a diari i eixa pràctica és desconeguda per la major part dels adults gràcies al fenòmen de la pantalla individual. Quan els adults eren xiquets totes les pantalles eren compartides de manera que els majors podien tutoritzar i fins i tot compartir els continguts. Ara no, ara tenen una pantalla individual i els deixem a soles amb els continguts que vulguen triar o els propose el random del big data. 



Convindria fer una anàlisi profunda del fenòmen youtuber. És tan nou que fins ara les universitat no li han prestat ni un punt d'atenció, els centres educatius el menypreen i els adults en general l'ignoren. Parlarem de riscos i beneficis però també de situacions ambivalents que hem d'ajudar-los a gestionar, situacions que poden ser tant una oportunitat com una amenaça. 

La primera cosa que hem de dir és que youtubers hi ha de tants temes com llibres hi ha en una biblioteca però hi ha un tema que destaca per damunt dels altres: els youtubers de e-sports, gaming o videjocs. Estos tenen pocs beneficis i molts riscos perquè són youtubers de simple entreteniment, competitius. Podríem fer un capitol a banda sobre eixos youtubers però hui parlarem d'una manera més àmplia. 

  • Relació amb persones d'altres edats. Potser una oportunitat perquè cada persona té un itinerari diferent de maduració. El sistema educatiu te situa amb les persones que han nascut el mateix any fins i tot amb diferències d'onze mesos però la maduració del xiquet o xiqueta pot ser diferent. Mirar youtubers permet accedir a persones i pensaments més majors que poden ajudar a adquirir nou vocabulari o pensar en temes impropis de l'edat. Per tant, també poden ser un risc perquè accedirem a un vocabulari no sempre desitjat com ara els insults i també poden accedir a temes que no els són propis com ara la mort, la sexualitat adulta. 
  • Es produeix un aprenentatge temàtic que no sempre és postiu. Siga el tema que siga la major part dels youtubers que no són de gaming afavorixen l'aprenentatge en alguna temàtica siga per imitació experiencial o per transmissió d'informació. La qüestió és que molt usualment es busca un procés d'aprenentatge siga de moda, de maquillatge, de sèries o d'algun altre tema típic de l'edat. El problema és que eixe aprenentatge es produix de manera no experta ni supervisada. Els youtubers són joves normals i corrents amb coneixements normals i corrents que per tant poden transmetre estereotips o opinions no contrastades, Si el nostre fill busca respostes en tutorials o youtubers es pot formar una opinió errònia de molts temes però també en pot aprendre perquè també hi ha persones expertes amb canals de youtube sobre un fum de temes. Supervisar el seu visionatge de manera no intrusiva és fonamental. En les primeres etapaes de la vida l'aprenentatge vicari per imitació és molt important i no oblidem que per als nostres fills i filles el youtuber que mira és com un amic virtual. 
  • Les dificultats d'autocontrol. En el món dels videojocs tot és dissenya per a resultar adictiu i no poder parar. Les llums, els sons, el ritme, la gama de colors, les recompenses. Per tant, mirar youtubers de gamins és altamente adictiu i dificulta parar. En general youtube està dissenyat per resultar adictiu ja que està basat en un random constant d'hiperlink. Cada vídeo condueix a un altre vídeo i permanentment apareixen nous continguts en la barra lateral que semblen tan atractius o més com el que estem mirant. Això condueix a una muntanya rusa de canvis i expectatives. Si un contingut no agrada als trenta segons és probable que canviem a un altre i això provoca una determinada estructura en els vídeos. Per tant, els youtubers guionitzen de manera conscient o inconscient per a captar l'atenció des de l'inici i mantindre-la fins el final amb trucs que ja s'han fet famosos. Un xiquet o xiqueta haurà d'aprendre a controlar la seua exposició a eixos continguts com ha de fer-ho en general en la vida. Posar límits és el primer gran camí de fer-se major. 
  • Relacions d'afinitat i cercles tancats. Una cosa molt bona dels youtubers és que reforcen les passions que puguen tindre els xiquets i xiquetes. Qualsevol afició que tinguen, qualsevol cosa que els apassione trobaran un youtuber que ho replegue i si no el troben molt probablement començaran a fer-ho ells. Això reforça l'autoestima i la creació de comunitat. És important per exemple en pobles menuts (o no tan menuts) on tindre aficions diferents pot suposar un problema d'aïllament. El follower d'un youtuber se sent acompanyat per una comunitat i això fa reduir la sensació de "raro". Ara bé, també es dona la situacio contrària que ja passa en el món adult. Mirem només aquelels coses que reforcen allò que ens agrada i no mirem allò que no ens agrada. Internet s'està convertint en un laberint d'espills on sempre mirem les nostres creences. Si una persona jove només mira allò que li agrada assumim el risc de que tinga una visió de la realitat molt parcial i limitada. A més pot limitar les seues relacions socials i dificultar les relacions laborals en el futur. Podem estar educant una generació de fanàtics i especialistes en temes que no saben ni volen saber de res més. Això és molt important perquè el coneixement especialista i parcial serà un dels grans problemes del futur. 
  • Hiperactivitat i ritme narratiu. Este és un problema generalitzat del món youtuber. Qualsevol youtuber sembla haver-se pres deu cafés. El problema de la velocitat no és un problema youtuber és un problema general social. Volem viure molt intensament i això fa que vulguem viure ràpid i fer moltes coses. En el món youtuber això es tradueix en parlar molt ràpid i fer-ho d'una manera molt histriònica. Els youtubers de videojocs van optar per la narració esportiva i això s'ha contagiat a qualsevol youtuber. Forma part d'una certa gramàtica visual. Parlar molt ràpid i ser molt exagerat en l'expressió. Les generacions més joves han crescut ja mirant narratives molt ràpides. Entre un episodi de Heidi i un de Bob Esponja hi ha una diferència de velocitat enorme i en el món youtuber és encara més gran. Això pot provocar una hiperestimulació dels nostres fills que pot generar un odi a la inactivitat com a avorriment i problemes d'ansietat o concentració ja que requerixen alts estímuls per mantindre la concentració de manera constant. No solament estem parlant del ritme de la peça audivisual sino també del ritme de consum. Les peces duren entre 3 i 10 minuts. La durada estandar de deu minuts és una herència de la durada máxim dels vídeos de youtube en els inicis de la plataforma. Ara s'ha adpotat com a mesura estandar d'un gènere de la mateixa manera que els videoclips en enten una o una sit com també. 
  • Això implica un determinat esquema d’estímul recompensa. La recompensa arriba ràpid i per tant és més adictiva. Com més a prop està la recompensa de l’estimul més impaciencia i ansietat tindran quan l’estímul s’allunye i se dilate la recompensa. En la vida les recompenses no sempre arriben ràpid i de vegades l’esforç ha de ser més sostingut. Relacionat amb este tema està el fet dels capítols autoconclusius. Ara per ara tota la narrativa audiovisual youtuber està basada en capítols autconclusius. Això vol dir que la trama es tanca en la mateixa peça i pot no tindre res a vore amb les altres peces de manera que res pot estar relacionat. Això determina també un esquema de pensament no divergent i no relacional de peces autònomes que estructura la ment d’una determinada manera. 
  • El món youtuber reforça el paradigma extravertit en la seua creació tot i que és de gran ajuda per a les persones introvertides. La hiperestimulació, el ritme narratiu alt, la verborrea són capacitats i característiques pròpies del món extravertit i això fa que les persones introvertides continuen en un segon pla durant l’edat de formació de la seua identitat. Per a ser youtuber cal ser extravertit i ser popular. En canvi, per a una persona introvertida és més fàcil accedir a converses (monòlegs) sobre temes que li resulta costós preguntar o parlar en persona. Tot i això les persones introvertides estan lluny de la hiperestimulació de colors, la rapidesa de l’expressió i les accions i el món youtuber no ajuda a visibilitzar el món introvertit amb una gran excepció: les i els booktubers. El món de la literatura que sol ser un gran paradigma extravertit ha trobat en youtube un gran aliat. 
  • Individualisme, narcisisme, egocentrisme vs cooperació i autonomia. El món youtuber és en general individualista i egocèntric. El narcisisme en sentit estricte com a falta d’empatia també està present de dos maneres que després comentarem. Comencem per les parts més bones. Un youtuber s’ho fa tot. Guionitza, grava, edita i compartix. Això el fa molt creatiu perquè els límits creatius són molt grans tant d’escenari, com de muntatge o de personatges. En estos camps de coneixements hi ha moltes coses positives: des del màrqueting fins el llenguatge actoral, l’autoacceptació física o l’autoestima identitària. Ara bé, la cara fosca també és que eixa autonomia partix del paradigma individualista de l’èxit individual sense cooperació. En canvi, són freqüents els contactes, seguiments i cooperacions entre persones youtubers però d’inici i com a paradigma dominant l’individualisme és ferotge. L’egocentrisme es dona bàsicament en els youtubers de videojocs i els youtubers personals que fan de sí mateixa el personatge central (influencers). Compartixen la seua intimitat a canvi de followers i així genera riscos tant en la persona que compartix com en la persona que mira el vídeo perquè pot tindre temptació de renunciar a la seua pròpia personalitat per semblar-se a allò que veu en la pantalla amb un aura d’autoritat. 
  • Pel que fa al narcisisme i la falta d’empatia és necessari subratllar que la relació que s’estableix amb els followers és una relació de dependència. Per aconseguir followers el/la youtuber pot estar temptat de sotmetre’s a qualsevol prova (challenge) que pot afectar a sí mateixa o alguna persona desconeguda (broma de carrer o telefònica).  El problema com sempre és un problema de límits, les bromes telefòniques no les han inventat els youtubers però sí que han superat límits que fins ara no s’havien superat. En eixe camí d’aconseguir followers l’altra persona protagonista del teu vídeo pot ser mercantilitzada com un animal de circ. S’ha fet famós el youtuber que va donar una galleta amb pasta de dents a un sense sostre i va acabar hospitalitzat. Este tipus de falta d’empatia pot ser freqüent. Sobre tot per la necessitat d’oferir estímuls creixents per mantindre l’atenció en el propi canal. 
  • Concepció de la intimitat. La intimitat ha anat canviant de concepte al llarg del temps des de les primeres publicacions de “societat” on s’invadia la intimitat de la classe alta fins que s’ha creat una classe mitjana a través de la banalització de la vida privada en els programes de televisió. Finalment ha desembocat en youtube i qualsevol persona pot posar en venda la seua intimidad perquè hi ha persones consumidores disposades a comprar-la. Consumir i vendre intimitat és un tema complicat i amb límits relliscosos però el que és evident és que per a les pròximes generacions la concepció de la intimitat va a ser diferent a la generació dels seus pares. Això genera moltes friccions intergeneracionals respecte a ensenyar el propi cos o mostrar la ubicació de manera constant de manera directa o indirecta. Contar la vida pròpia constantment deixa un rastre digital que pot ser beneficiós o perjudicial amb el temps. Seran allò que estan compartint ara. La perspectiva de la intimitat és molt personal. Per a una persona compartir la seua orientació sexual no suposa cap problema i per a altra sí que el suposa. Per a una persona compartir on viu i allò que té (bens materials) no suposa cap problema d’intimitat però pot suposar un problema de seguretat personal. Els món youtuber fa una exposició personal màxima que té costos i que també actua de catalitzador d’una concepció de la intimitat molt laxa que pot perjudicar els nostres fills. 
  • Vincle d’intimitat. En relació amb l’anterior punt hem de recordar que el vincle que sorgix entre la persona youtuber i el seu follwer és un vincle basat en un consum de pantalla individual en situació d’intimitat (probabelment en casa). Això suposa un problema perquè el grau d’influència del youtuber sobre una ment en maduració pot arribar a ser superior a l’escola per exemple. El/la youtuber es configura com un amic/ga que compartix la seua intimitat amb nosaltres i això li conferix un doble aura de credibilitat. Una primera aura per eixir en la pantalla (aura d’autoritat) i una segona aura de credibilitat perquè no interpreta cap paper. Això significa tindre accés a un reality en directe on el o la protagonista no actua sinó que és la seua vida real. El problema és que la capacitat d’influència i d’imitació o d’aprenentatge temàtic es dispara i altera les prioritats educatives de manera que uns pares/mares poden tractar d’inculcar valors que xoquen absolutament amb el món youtuber. 
  • Comportaments extrems. En un món de consum massiu com youtube per a destacar existix la temptació dels comportaments extrems. A més l’anonimat ajuda. D’un costat la creativitat youtuber pot portar a buscar followers amb estímuls creixents i això conduir a un comportament extrem bé siga de llenguatge, de tema o d’acció. No són pocs els casos de conducció temerària o challenge que configuren una autolesió. El problema en qui visiona estos continguts és una possible reducció de l’empatia davant el patiment i l’ús de la crueltat com a recurs humorístics que desemboca en casos de relació social tòxica acceptada o infringida. Hem de recordar que el visionatge en youtube no és passiu sinó que cap la possibilitat de fer comentaris i és ahí on naixen comportaments virtuals com els trolls i els haters. Es tracta de personatges virtuals extrems basats en un comportament extrem de les seues opinions o simplement spamers de continguts propis en espais virtuals aliens. Eixe tipus de comportament virtual augmenta l’agressivitat virtual i genera emocions negatives. Convé que aprenguen a mesurar-les, gestionar-les i limitar-les. De fet, Internet facilita el comportament institiu i no reflexiu perquè afavorix la immediatesa. Podem dir qualsevol cosa en qualsevol moment i això suposa una vomitada emocional permanent que no ajuda a una convivència relacional basada en el respecte. En Internet es diuen coses que mai es dirien en persona perquè manquen instruments d’autocontrol. 
  • Creació de falses expectatives. En certa mesura el món youtuber és el nou futbol en tant que és una promesa d’ascens econòmica i social ràpid que sembla molt oberta i universal però només està reservada a molt poques persones. A pesar del que sembla per guanyar un salari de mil euros al mes caldria obtenir un mil•lió de visites al mes. I això és molt complicat. Dedicar molt de temps a mirar o vore youtubers resta temps del dia per a altres coses, especialment estudiar, sense una garantia d’èxit. A més, no es veuen quins són els peatges de fer-se “famós” (a nivell local? A quin nivell?). El món youtuber genera un miratge de que qualsevol persona pot arribar i a banda genera també una certa bambolla d’incorporacions que youtube facilitat però les noves regles limite. Així per exemple, ara per ara per a monetitzar un vídeo cal tindre més de mil followers i més de 4000 hores de visionatge mensuals i 10.000 visites. No oblidem mai que youtube és una empresa que guanya diners amb la publicitat que després repercutix ls creatius. És molt complicat ser youtuber però la sensació general és que qualsevol podria arribar a ser-ho i això pot deixar molta gent despistada perseguint un somni impossible. 
  • Horaris de consum i espais de consum. També cal analitzar quins són els moments i les situacions en les quals els nostres fills miren youtubers. El consum individual en espai privat i paral•lels al consum mediàtic adult són la regla general. Els xiquets miren youtubers mentre els adults mirem la televisió. Els horaris de consum s’haurien de vigilar tant en la durada com en el moment de consum. Especialment per la nit perquè la llum blava envia una senyal de vigília al cervell que és incompatible amb la son. Per tant, la pantalla perjudica greument les rutines de son. A Espanya els horaris ja són tòxics però si afegim una pantalla individual a 50 cm dels nostres ulls pot resultar un problema. Els espais de consum també són importants ja que el consum individual a porta tancada afavorix moltes de les coses que hem estat comentant com a perjuicial. Convindria fer un ús més compartit de les pantalles de manera que es pogueren compartir com a mínim espais de visionatge per conèixer què passa en les altres pantalles individual. Un bon constum és intentar compartir pantalla sempre que es puga bé en la pantalla principal (la televisió) amb els nous mecanismes d’enviament d’imatge o bé simplement compartint el mateix mòbil o la mateix tablet i mirar al mateix temps o repassar l’historial. Com a mínim deixar la porta obert per evitar un consum individual, privat i íntim. 
  • Suposa un avanç més en l'hegemonia absoluta de la quantitat sobre la qualitat. L'èxit de la quantitat no és cap novetat. Tots sabem que és més important fer moltes vendes del teu producte. Però fins ara la quantificació era intuitiva. Per exemple, sabíem exactament quantes còpies d'un llibre o un disc s'havien venut però no sabíem exactament quanta gent havia vist un programa de televisió o havia llegit un llibre. En Youtube la quantitat i especialment la quantificació és determinant. Youtube té ferrmentes de medició d'impacte desconegudes fins ara. En el cas de les persones que miren youtubers s'està produint un efecte molt clar: la quantitat de followers pot determinar l'interés o no d'un potencional visor sobre el canal. D'esta manera l'imperi gregari de la quantitat obté una hegemònia quasi absoluta ja que el mainstream acaba per fer-se propietari de tot (the winner takes it all). Esta falta de neutralitat del canal dificulta l'accés a la diversitat però no el fa impossible. Ara bé, entre followers i entre joves el seguiment numèric és molt important. Fins i tot hi ha empreses que venen followers (bots) per quantitats molt assequibles. Esta mentalitat pot aprofundir en una mala gestió de la diversitat si Youtube continua abandonant la seua neutralitat canviant les regles. 
  • Per últim, un tema que sembla instrascendent per al món adult però és determinant per al món jove/infant: la gestió de dades. Youtube consumix moltes dades com també ho fa Instagram o Spotify. Aprendre a autogestionar els límits materials i econòmics és un altre gran itinerari formatiu. Mirar youtubers és car si no es fa amb wifi. Per tant cal aprendre a gestionar i autocontrolar el consum. 
En l’altre costat de la balança anem a posar els aspectes que són netament positius de ser o mirar youtubers.
  • La creativitat que permet destapar amb costos reduïts. Ser youtuber, intentar-ho o mirar youtuber fomenta la creativitat bé siga per competició o per imitació. Fins i tot els youtubers de videojocs poden generar creativitat. 
  • La major part de youtubers són autodidactes. Com hem dit ningú al sector educatiu sembla interessat en el fenòmen i per tant cada ú s’ha de buscar la vida per aprendre a gravar, il•luminar, editar, muntar, viralitzar. Aprenen els conceptes bàsics de manera autodidacta i això fa que constament apareguin nous recursos creatius i estils propis, originals i nous. 
  • Ser youtuber és ser polifacètic abasta moltes àrees diferents; des del màrqueting a l’actuació, la vocalització o la narrativa, l’edició de vídeo o el community manager i això configura un perfil semiprofessional molt transversal. 
  • El món youtuber trenca les barreres geogràfiques. Youtubers espanyols i argentins compartixen espai virtual, youtubers valencians i catalans poden cooperar perquè Internet trenca les distàncies. 
  • Mirar youtuber permet accedir a continguts i compartir experiències molt íntimes com la depressió o la revelació de l’orientació sexual que reconforta reconèixer en altres persones. No és un mètode de curació però és un espai on pots trobar persones que s’han sentit com tu. 
  • La relació intergeneracional entre diferents generacions és molt enriquidora. Els mitjans de comunicació convencional parlen clarament per una generació concreta (adulta i posicionada) mentre youtube permet una visió molt més plural de les inquietuds i perspectives de cada generació. En concret permet mirar la generació més joves com un espai positiu de creativitat i compromís social per exemple. 
  • La interacció directa amb altres usuaris i amb el propi canal. Els adults veuen un fum de riscos en la interacció amb persones desconegudes. I els riscos existixen però també oportunitats. Youtube permet interaccionar amb els altres usuaris i també amb el protagonista o la protagonista dels vídeos. I això permet col•laborar, compartir, dialogar. Fora del mainstream del starsystem esta versió positiva del diàleg i la cooperació està molt estesa especialment entre youtubers de caire més social. El fet de poder conèixer altres persones que els interesa el mateix tema que a tu t’apassiona siguen els dinosaures o la política genera un caldo de cultiu per al desenvolupament de la creativitat. 
  • I per últim l’avantatge més important de tots: poder veure exactament allò que t’interessa per minoritari que siga. Els mitjans de comunicació convencional treballen amb la idea d’audiència massiva i majorista. Necessiten una massa crítica molt alta perquè els costos de producció són molt alts. Per tant, no faran un problema si abans no han detectat que pot tindre un èxit mitjanament majoritari. Això no passa a youtube perquè els costos són baixos per tant es poden trobar continguts de quasi qualsevol tema siga el que siga i això acompanya les passions que tenim en la vida que son les que conformen la felicitat al cap i a la fi. 
























copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com