Escoles de Youtubers, gènere, introversió i creativitat.

En els últims dos anys hauré fet ja una quinzena d'Escoles de Youtubers. Les Escoles de Youtubers són tallers de formació en EduComunicaciò per intentar fer entendre com funciona la gramàtica i la narrativa audiovisual a una generació que no té accés de cap altra manera a eixe tipus de formació.
En les Escoles de Youtubers es practiquen competències relatives a creativitat i guió audiovisual, actuació davant la càmera, locució i llenguatge corporal, edició de vídeo i marqueting i gestió de xarxes socials.



Davant un espectre tan ampli d'inquietuds, capacitats i competències és normal que algunes persones del grup destaquen o tinguen més facilitat per unes que per altres. En això és habitual que la campana de Gauss siga molt convencional i sempre hi apareixen determinats rols:

  1. Persona experta que domina el llenguatge de youtube i té habilitats comunicatives innates per actuar i desxifrar el format. 
  2. Persona introvertida que vol desfer-se de la timidesa davant la càmera. 
  3. Persones que venen estrictament per la faceta dels videojocs i acaben integrats dins del grup de creativitat. 
  4. Personatge sorpresa: amb vocacions imprevistes o dedicacions molt minoritàries. 

En tot cas els lideratges creatius del grup no estàn vinculats a l'edat. L'Escola de Youtuber permet una integració intergeneracional que fa que el talent no estiga vinculat a l'edat. Hi ha xiquets de 10 anys que superen en capacitat comunicativa a xiquets de 14 anys. 

En canvi, la variable del gènere sí que és important de gestionar quan es tracta de treballar en grup. Tendencialment, i fent abstraccions de casos individuals antagònics dels dos gèneres, el comportament per gènere presenta les següents característiques: 

Rol masculí: 
  • Fàcil pèrdua de la concentració. Necessiten estímuls constants vinculats amb les pantalles especialment. 
  • Alta dependència de les pantalles. Els mecanismes de control de l'avorriment i els impulsos estan poc desenvolupats. 
  • Dificultats en l'expressió verbal i expressió corporal. Especialment en la quantitat de vocabulari i els links entre idees.  
  • Sobreestimació de les seues capacitats. Tenen una autoestima sobredimensionada. 
  • Intromissió en les paraules i les intervencions de les altres persones. Envaeixen el torn i demanen la paraula per dir coses poc intel·ligents (gracioses?)
  • Menor voluntat per l'aprenentatge vinculat al coneixement nou i més actitud cap al simple entreteniment i la competició. 
  • Lluita pel lideratge no creatiu.  

Rol femení:  
  • Infraestimació de les seues capacitats. 
  • Intervenció pública quan és demandada. No fan valdre la seua veu ni la seua opinió per damunt de les altres persones participants. 
  • Excessiu perfeccionisme en el resultat. 
  • Presten massa atenció al seu aspecte físic i vestuari i això retalla la resta de capacitats creatives. 
  • Major facilitat d'expressió verbal i gestual. 
  • Major capacitat de concentració i respecte al grup. 
  • Major voluntat per aprendre coses noves. 
  • Presten més atenció a continguts socials. 
  • Major permeabilitat i adaptació a les instruccions. 
  • Cessió de lideratges. No entren en competicions. Poc d'interés en els fluxes de poder del grup. 
  • Més participatives i cooperatives que competitives.  

Per tot això, és recomanable que en el treball davant  la càmera es preste especial atenció a les xiques i als xics introvertits ja que els mascles extrovertits poden ofegar tota la capacitat creativa del grup. 
Això es pot fer a través de: 
  • Mecanismes de repartiment de la paraula. No fer preguntes obertes al grup sinó fer preguntes concretes a determinades persones perquè tot el món puga oferir les seues idees. 
  • Adaptació dels continguts a gravar a la persona que les ha d'intrpretar. Per exemple, demanar a una persona introvertida que interprete un personatge tímid. 
  • Demanar inicialment les expectatives i els rols a desenvolupar. Les persones introvertides tenen tendència a gravar i editar mentre les extrovertides tenen tendència a eixir. 
  • Les persones extrovertides necessiten molts estímuls externs i canvis d'activitat. Per això convé gravar almenys una vegada en cada sessio. L'adrenalina de gravar facilita la concentració. 
  • Mecanismes de compensació d'autoestima. La gravació és una lupa d'autoavaluació que en un procés de creació d'identitat com és l'adolescència o la infància és molt important gestionar especialment de manera ascendent. Cal trobar mecanismes de compensació de baixes autoestimes, perfeccionismes excessius i poca capacitat d'introspecció per trobar les fortaleses pròpies. 
Pel que fa a la creativitat cal dir que suposa un problema molt greu del sistema educatiu. El taller es basa en oferiments de creativitat totalment oberts. Davant la petició d'escriure un guió de tema completament lliure és habitual que en tres de cada quatre casos puga sorgir el bloqueig. Entrenar la creativitat és un dels factors més potents del taller ja que permet la creativitat escrita, oral, audiovisual i de projecte comercial. Cal prestar atenció especialment al fet que les persones introvertides solen ser molt creatives però a la vegada poden ser tímides i callades. Per això cal incentivar la intervenció de tot el grup i no deixar que les intervencions siguen capitalitzades per les persones extrovertides. 




Com fer un bon videocurrículum?

La disrupció tecnològica està traslladant el paradigma escrit del text cap a un nou paradigma on el determinant en la visualitatl. En aquest context el tradicional currículum escrit i estàtic queda incomplet davant la possibilitat de veure en acció les competències bàsiques dels candidats.


Tindre un vídeocurrículum complementari al currículum escrit presenta AVANTATGES evidents: 
  • El vídeocurrículum permet d'obtindre més visibilitat i més impactes amb més percentatge d'èxit en els intents de trobar treball en funció del sector.
  • El vídeocurrículum augmenta l'àrea geogràfica. Les dificultats per trobar feina han fet que l'àrea geogràfica de recerca de feina creixca i siga necessari acudir a eines tecnològiques per als primers contactes en entrevistes. El vídeocurrículum acurta eixe camí tecnològic perquè l'entitat contractant té la possibilitat de comprovar certes competències de manera directa (per exemple les idiomàtics). 
  • Llenguatge més complex i complet. El llenguatge audiovisual permet reconèixer més quantitats de competències i habilitats i amb més precisió. Seria el cas dels idiomes per exemple però també d'habilitats emocions i socials com l'atenció al públic o l'acceptació d'objeccions i treball en equip.
  • Sensació de proximitat. La sensació de conversa amb la persona que mira el teu vídeocurriculum és molt més intensa que amb el currículum en paper. La persona seleccionadora pot valorar molts més aspectes que amb el currículum tradicional. Ens pot fer destacar per a bé i per a mal. 
  • El llenguatge audiovisual presenta un petjada emocional superior ja que permet l'ús de la música, la veu, el llenguatge corporal, la roba i el missatge d'una forma molt més controlada.
  • Gravar-se en vídeo permet fer un exercici d'intel·ligència intrapersonal. Coaching bàsic,
  • És un simulador de parlar en públic i això facilita l'entrevista personal. 
Però també hauries de tindre en compte alguns INCONVENIENTS? 
  • Fer un vídeocurrículum és molt més costós que fer un currículum en paper. En temps i potser en diners. 
  • Necessites un equip mitjanament decent perquè el resultat siga digne. Especialment cal parar atenció a la llum i el so. La major part dels dispositius actuals oferixen bona imatge si hi ha bona llum però el so és l'element diferenciador. Per pocs diners venen micros que poden millorar molt una simple gravació amb el mòbil. 
  • Has de posar-te davant la càmera. És probable que no t'agrades i és probable que hages de repetir i entrenar. Res serà debades però no tothom supera la por a gravar. Si veus que no acabes de sentir-te bé davant la càmera millor usar altres maneres de publicitar el teu perfil. 
  • El vídeocurrículum és molt bo per transmetre sensacions però no informació perquè el llenguatge oral és més dificil de retindre. Per tant, el podem considerar com un complement diferenciador del currículum escrit més que un substitutiu. 
Coses que no has de fer: 
  • No intentes calcar el currículum simplement a imatges. No es tracta de llegir el currículum. Es tracta de dotar de llenguatge visual a les coses que posa al currículum i demostrar-les. Per exemple, si dius que saps parlar valencià i castellà convindria que parlares en les dos llengües al teu currículum. També si dius que t'agrada treballar en equip i ets una persona sociable  convindria que no aparegueres tu a soles en el vídeocurrículum. 
  • No intentes ser qui no ets. La càmera capta molt les emocions i el retrat de la teua personalitat. Fes una anàlisi del tipus de videocurrículum i de narrativa visual que s'adapta millor a la teua personalitat. Canvia la narrativa, no canvies la teua personalitat. No faces pallasades si no és una conducta natural en tu. Si ets una persona introvertida mostra les teues facetes fortes com la serenitat i la concentració. 
Coses que cal fer: 
  • Fes un exercici de diagnosticar la teua marca personal. Primera qüestió, la teua marca personal ha de basar-se i ser congruent amb el teu rastre digital. Una entitat contractant mirarà les teues xarxes socials per tant seria convenient que mirares des de fora com és el teu jo virtual i et basares en això per determinar quin serà el teu format de videocurrículum triat. Fer autocoaching i demanar excercicis de "zona cega" seria important per obtindre un bon videocurrículum. La zona cega és la part que la gent que tenim a prop  veu en nosaltres però nosaltres no som capaços de vore-la. Moltes vegades la gent ens amaga algunes opinions per no fer mal o simplement perquè ens acceptem com som. Això està bé en l'àmbit emocional però els exercicis de zona cega consisteixen a demanar a la gent que millor et coneix que et faça saber una cosa molt bona teua i una cosa que hauries de millorar. Amb això tindràs una perspectiva complementària a l'exercici inicial d'autocoaching. Demana sinceritat i pren-te les aportacions com una manera de millorar o simplement conèixer-te millor. 
  • Després hauràs de prendre decisions de marqueting personal
    • Determinar el to. Esta serà la primera decisió de qualsevol text. Tindrà un to informal o formal? serà creatiu o conservador? Serà esquemàtic o abstracte? Has de determinar quin format s'adapta millor. Per exemple, si vols treballar d'educador social hauràs de primar la part humana i creativa però si vols treballar en un banc hauràs de primar la part d'imatge, trajectòria i capacitat de relació comercial. 
    • Segmentar. Potser tingues un perifl multidisciplinar i presentes competències professionals molt diverses. En eixe cas és possible que hages de fer més d'un videocurrículum. Una de les decisions més importants del marqueting personal és decidir si la nostra marca personal i la imatge que volem transmetre és congruent amb el sector encomòmic i el tipus d'empresa on volem treballar. No és igual voler treballar de periodista que en un gabinet de psicologia. 
    • Decidir el format i la narrativa audiovisual. 
      • Escenaris. Cal decidir si l'escenari serà virtual (croma), figuratiu (construcció de metàfores visuals), exterior o interior. Eixa decisió ha de ser congruent amb la marca personal i la decisió de tó. 
      • Personatges. Hauràs de decidir si és important que aparegues tu físicament o si això no és determinant. Com més aportes en veu i llenguatge corporal més important serà la teua aparició. Evidentment s'ha de tindre en compte que l'aspecte físic determina moltes coses (gènere, etnia, orientació sexual..) pot ser causa de prejudicis. És un factor a considerar però sense renunciar a les habilitats pròpies. Dins d'este apartat també caldrà considerar l'aparició d'altres persones. Entre les coses bones del vídeocurrículum està la possibilitat de contrastar el nostre perfil amb recomanacions d'altres persones. Convé tindre en compte a la família (si volem que aparega per exemple contant les nostres fortaleses), incorporar a la família trenca amb principis d'intimitat però afavorix enormement la capacitat per transmetre competències. També podem acudir a recomanacions de persones amb les quals hem treballat anteriorment i finalment cal decidir l'aparició d'amistats que puguen reforçar la nostra marca personal. Totes aquestes decisions determinen una atmosfera. 
      • Gama cromàtica i llum. També cal decidir congruentment amb les decicsions anteriors com serà la gama de colors que apareixeran en pantalla. Només cal vore influencers en youtuber per adonar-se de la possibilitat d'ús del blanc per crear calma i claredat o de l'acumulació cromàtica de colors per donar sensació de creativitat i dinamisme. 
    • Gravació: En el moment de la gravació cal tindre en compte diversos aspectes com ara l'enquadre (primer pla o plans més allunyats) i especialment el llenguatge facial, corporal i la locució. Hem de treballar llenguatges corporals d'acord amb les emocions que volem transmetre. Si volem transmetre proximitat i intimitat podem usar plans curts i locució atenuada, si volem transmetre seguretat i determinació potser convindria un pla més ampli que deixe llibertat als braços i les mans i permeta una posició corporal erecta. 
    • Edició. En el moment d'edició és el moment de construir el ritme visual. Hem de controlar bé els talls narratius i la velocitat de les imatges. Si volem transmetre serenitat i prudència farem plans llargs, escenaris exteriors i colors transquils, en canvi si volem expressar dinamisme i capacitat de lideratge farem plans més curts i breus amb gama cromàtica més intensa. La retolació ens ajudarà a complementar caligràficament la nostra personalitat. Decidirem si volem un tipus de lletra handscript o més rodona o d'altre tipus. Per últim, evidentment no gravarem en vertical si després volem reproduir en youtube. 
    • Música. Un dels grans avantatges del videocurrículum és la possibilitat d'usar música. Convindria no usar música amb copyright, no sols perquè youtube no ho permetrà sinó perquè el descobriment musical en grups desconeguts sempre aporta molta creativitat al videocurrículum. De nou hem de ser congruents amb la nostra marca personal. Una determinada música expressa ingenuïtat i tendres (vols ser mestre/a de primària?), una altra música expressa contundència (vols ser guàrdia de seguretat?), una altra música pot resulta èpica (vols viatjar?). 
    • Gestió i adequació del canal. Hem de trobar la manera de gestionar la privacitat. Deixar obert el vídeocurrículum en youtube pot generar visibilitat però també una exposició innecessària. Youtube permet deixar en "ocult" els vídeos i que només els puga vore aquell qui té l'enllaç.  Això ens permet de controlar (parcialment) qui pot mirar el nostre videocurrículum. Podrem incorporar el link en el currículum escrit, en formularis web o en correus electrònics. 
    • Duració. No excedir en cap cas els tres minuts. Duració òptima 90 segons. 
Finalment, si has seguit pas a pas totes aquestes consideracions llança el teu videocurrículum al món virtual i que tingues molta sort. 

Els efectes socials negatius de les immobiliàries en el mercat valencià i els reptes de futur

En la compra d'una vivenda intervenen diverses parts. La part compradora, la part venedora, la banca, l'administració i molt freqüentment la immobiliària. Un altre dels grans silencis mediàtics del present és l'actuació de les immobiliàries, la seua funció i els seus efectes sobre el mercat. 
La part compradora sempre es situada dins de l'agenda mediàtica com a la part feble obviant les grans entitats compradores que s'anomenen "fons voltor". La part venedora apareix com la part vencedora, la banca com la bruixa guanyadora i l'administració també ha aparegut com protagonista (Actes Jurídics Documentats o preus regulats) en el mercat immobiliari. Totes les parts excepte una han rebut focus mediàtic i polític en els últims anys excepte les empreses immobiliàries. Forma part d'eixa gran forat negre que és la informació econòmica mainstream en un país amb poca educació financera.


Convé per tant, posar llum a com actuen i dissenyen la seua funció econòmica les immobiliàries valencianes. Anirem per parts:


  • En què consistix el servici immobiliari? El treball bàsic és de caràcter comercial. Busquen immobles per posar al mercat, els publiciten virtualment i fan les visites oportunes. Este tipus d'enfocament és totalment insuficient. No presenten coneixements de gestions com ara l'habitabilitat o la normativa urbanística de l'immoble, desconeixen les subvencions possibles ni el nivell de protecció. Tampoc dominen pressupostos aproximats de reforma, ni coniexen el mercat de la construcció en profunditat. En realitat només t'acompanyen per vore de manera superficial un immoble o diversos. De vegades, et poden oferir el servici de gestió administrativa derivada de l'operació. Poca cosa més. 
  • Tarifes. Les tarifes immobiliàries són flexibles davant la teua posició negociadora i el moment de la compra. No obstant això la seua posició inicial és tremendament antisocial. És evident que en una societat de mercat capitalista cadascú és lliure de fixar les tarifes de servici que considere oportunes però també les altres persones són lliures d'opinar sobre els seus efectes. Les tarifes (habitualment són fixes entre 2.000 i 3000 € fins a una determinada quantitat 100.000 € per exemple) i a partir d'ahí comencen a ser un percentatge habitualment del 3%. No cal saber moltes matemàtiques per quantificar que en immobles de estrat i perfil baix per exemple 40.000 euros per a una persona jove que es vulga emancipar sense massa pretensions la tarifa de la immobiliària pot suposar un 8% del preu de la vivenda, millor dit, pot augmentar en un 8% el preu de la vivenda. En termes de l'operació global la qüestió no és baladí perquè si el banc només financia el 80% de l'immoble cal tindre un estalvi del 20% per a pagar "l'entrada", després cal un 12% més per pagar gastos de notaria i registre i finalment un 8% per poder pagar la comissió de la immobiliària recordem per haver-nos ensenyat l'immoble potser un parell de vegades. 
  • La jerarquia de les vendes. El salari de les persones que treballen en immobiliàries està fortament basat en la part variable de vendes. Per això jerarquitzen les vendes o possibilitats de venda que més comissió poden deixar. És evident que això afecta a la prioritat de les visites i l'interés en els immobles i la seua permanència en el mercat i rotació. 
  • La relació amb la banca. 
    • Els famosos immobles de la banca dels quals tants se parla en mitjans en realitat per al banc són un actiu immobilitzat. La banca no té recursos personals ni intenció de dedicar-se al negoci immobiliari directe. De vegades ho fa quan no té més remei però allò habitual que els immobles acaben en una gestora o en la mateixa Sareb. Estes gestores tampoc tenen relació directa comercial amb el client i així es crea una teranyina comercial immobiliària que genera embuts comercials constants. La qüestió és que molt habitualment estos immobles venen d'hipoteques executades a persones de posició social precària. Són immobles barats o dificils de recolocar en el mercat i a més les gestores pacten comissions molt baixes per a les immobiliàries que acaben per tindre poc d'interés en la seua comercialització. 
    • La gestió bancària és un risc. La immobiliària afegeix una pressió econòmica més a l'operació de crèdit en dominar la subhasta d'entitats. Això empitjora la concessió del risc ja que sempre troben una entitat que assumisca normatives o pràctiques obertament imprudents. La pressió de la immobiliària sobre l'operació per guanyar la seua comissió és molt important. 
  • De quina part està la immobiliària? En principi la posició de la immobiliària és la mediació. En canvi les immobiliàries clarament acaben decantades en actitud cap a la protecció de la part venedora que és la que proporciona la matèria primera. La immobiliària presta el servici de visita que hauria de fer la part venedora i també la gestió de negociació que hauria de fer-ne. En canvi l'aparició del coaching immobiliaria de tradició anglosaxona podria ser un repte de futur. Els nous coaches immobiliaris s'encarreguen de buscar la casa adequada per a la part compradora després de compartir impressions respecte al pressupost, expectatives, necessitats i i itineraris vitals. La part compradora veu reflectides les seues necessitats comercials en una contrapart que fins ara no ha trobat. Això, no obstant podria originar l'aparició d'un nou intermediador (immobiliària-venedora, immobiliària-compradora) cosa que podria encarir encara més el mercat. 

En definitiva la pregunta final seria com en un món desintermediat gràcies a Internet encara les immobiliàries mantenen una posició de privilegi en el mercat imposant tarifes no proporcionals i prestant servicis superficials o estrictament de contacte. Les noves fintech ja oferixen alternatives immobiliàries de servici global més enllà de l'escaparat immobiliari però està preparada una societat tecnofoba com la valenciana per pegar el salt? 

Xarxes socials i professions de risc

Esta mateixa setmana es publicava un informe amb indicacions per als jutges respecte al bon ús de les xarxes socials. L'informe de "recomanacions" recordava la necessitat de mantindre un perfil neutre fins i tot quan s'usen pseudònims i especialment amb els likes i les comparticions de continguts o fins i tot els seguiments. 



De nou ens trobem davant un problema no resolt ni pensat. Un problema soterrani del qual anirem aprenent a base d'assaig i error. Evidentment els jutges haurien de mantindre un perfil neutre en xarxes socials per tal de garantir que la seua ideologia no interferira de manera flagrant en l'exercici de la seua professió. Això no vol dir que el dret siguen matemàtiques i que la ideologia del jutge no existixca, vol dir que no ha de ser l'element determinant en les decisions judicials. La qüestió per tant és si les xarxes poden generar dos tipus de processos: intrapersonal i interpersonal.
El procés intrapersonal és la pressió que un jutge pot rebre en xarxes socials. La pressió interna pot vindre com a resultat de l'intent de mantindre una coherència entre el que explica en xarxes i el que dictamina en resolucions. Això no sempre serà possible i eixa dissociació pot ocasionar molts problemes d'autocensura i pressió social. D'altra banda, amb l'exposició en xarxes el jutge s'exposa a rebre pressions directes i linxaments virtuals que no resulten gens convenients. En termes de prudència, un perfil baix i discret seria la millor opció per a un jutge. Però la pregunta final seria si d'alguna manera estaríem limitant la llibertat d'expressió de moltes persones. I fins i tot podríem arribar a dir si les opinions i seguiments de xarxes socials poden ser expressives de la ideologia pròpia perquè això implicaria inferir moltes coses i entrar en camins molt complexos del precrim.
En el cas valencià tenim el jutge Bosch que després de deixar de ser el portaveu de Jutges per a la democràcia manté un perfil alt de presència en xarxes i mitjans de comunicació. Evidentment a la majoria dels progressistes la presència de Bosch en xarxes li resulta útil per construir argumentaris jurídics sòlids sobre qüestions d'actualitat però la pregunta és si el jutge Bosch podria resultar imparcial en un judici sobre l'autobús de HazteOir o un comportament límit d'España2000 o la Curva Nord. No seria sospitós de posar en perill la seua imparcialitat?

No és el cas hui d'intentar aprofundir en les dificultats ontològiques de ser jutge i tindre xarxes socials. És més el moment de parlar sobre com altres professions també reben moltíssima pressió per part externa respecte al seu comportament en xarxes. Fem un xicotetat llistat:

Futbolistes. El comportament en xarxes de determinats futbolistes (per exemple Piqué) determina la percepció que és té del seu club. Els futbolistes no haurien d'opinar?
Periodistes. El cas dels periodistes és un cas molt més greu fins i tot que els dels jutges perquè és un cas invers. El periodisme està obligat a tindre presència en xarxes socials i això provoca una hiperexposició pública. Els propis mitjans etiqueten i demanen als professionals que comparteixen continguts del propi mitjà. Això pot determinar tant la independència del professional, com el seu futur en altres mitjans en un entorn de trinxera. Des del punt de vista del mitjà una actitud contrària a la línia editorial o crítica amb ella seria dificil de sostindre. Finalment caldria preguntar-se si els periodistes són conotadors de la realitat, interpretadors de la realitat o són creadors de la realitat, i com això es tradueix en la seua conducta virtual.

Treball comercial. Pot la teua empresa obligar-te a compartir en xarxes els productes que vols vendre dins del teu perfil personal? De moment, sembla "voluntari" però tot arribarà. Fa uns anys quan la qüestió mediàtica estava domesticant-se les oficines de banca tenien instruccions de comprar diversos periòdics o cap i de posar emissores de ràdio musicals i no informatives. La finalitat era no ser reconegudes dins de cap espai ideològic. Treballar de cara al públic és compatible amb tindre una opinió ideològica exposada públicament i manifestada reiteradament? Pot la teua empresa fer-te indicacions de quina ha de ser la teua actuació en xarxes? Es pot usar la teua conducta virtual com a motiu d'acomiadament? Pot un linxament virtual acabar amb la teua carrera professional per un comentari de mal gust, desafortunat o directament repugnant però dins de la llibertat d'expressió?

La política. Considerem en este cas la política com una professió entenent per professió l'activitat exclusiva i remunerada durant un temps concret. Farem abstracció de la quanitat de peatges professionals d'horari especialment que cal fer per dedicar-se a la política i parlarem dels peatges virtuals. El perfil virtual d'una persona que es vol dedicar a la política està sota lupa constant per part de propis i adversaris. En la vida presencial és relativament fàcil comprovar els canvis que fa una persona de parella, d'aspecte, de lloc de treball, de lloc de residència; en canvi les xarxes no permeten un marge de maniobra d'eixe tipus. El teu pefil virtual reclama una consistència i coherència extremes perquè sempre es viu en el present (el moment en el qual és llegit) i rebrà el nivell  d'exigència del present. Posem per exemple pujar fotos de menjar (especialment carn). Eixa conducta ara està prestigiada com a postureig de capacitat econòmica en canvi en el futur serà un greu problema d'agressió animalista. La foto actual serà una foto passada. Nosaltres podrem haver-nos fet vegans però la xarxa no perdona. La coherència i consistència han de ser permanents.

Rastreig virtual. De les primeres coses que ja es fa a l'hora de contractar algú és fer un rastreig virtual. Pot eixe rastreig condicionar la teua carrera professional i el teu perfil? Evidenment sí, ja ho està fent i convé modelar, controlar i fer seguiment del teu rastre virtual. La qüestió és si les teues opinions poden determinar una contractació.

La següent qüestió seria el pas de l'anonimat a la fama en la teua professió i com això afecta al teu rastre digital. No és igual actuar amb la lliberat de l'anonimat que amb la responsabilitat de la fama. En canvi, el teu rastre digital no té una frontera delimitada de manera que pots ser bandejat en el present per coses dites en el passat fins i tot en edats tempranes.

Influencers. El cas dels influencers com a professió és també interessant d'analitzar per configurar la figura antagónica. Els influencers viuen bàsicament de la seua exposició pública global i íntima. Pot ser segmentada però sempre és una exposició molt àmplia, permanent i constant en el temps. Per això paguen els peatges de haters i trolls però la rendibilitat eix de respondre al desig de la massa de conèixer detalls íntims d'altres persones i especialment de l'aspiracionisme de la fama virtual. Sobre el concepte de "fama virtual" també caldria obrir fils i fils perquè suposa un canvi de paradigma: la fama virtual és una fama buida. No és una fama provocada per fer algun art o alguna habilitat esportiva, és una fama d'exposisició oberta basada en la complicitat, l'acompanyament i el regal de la intimitat pròpia amb comportaments extrems.

Com a conclusió hauríem de dir que l'exposició pública en xarxes hauria de ser gestionada d'una manera cuidadosa, meticulosa i extremadament positiva. Cal entendre que les xarxes socials són per la part empresarial empreses de recaptació de dades poc interesades en la seguretat jurídica dels seus clients. I per la part personal són espais de promoció personal més que cap altra cosa. I un espai de promoció personal és l'escaparat propi. Per tant, cal saber exactament què hi ha en cada moment per almenys ser-ne conscient del preu que es paga per tindre un determinat grau d'exposició pública.
L'altra solució evidentment és la inexistència virtual. 

Com relacionar-te amb la nova banca comercial?

La banca pot ser un dels grans silencis mediàtics. En general la informació econòmica de caràcter empresarial ho és. Les empreses només volen publicitat, no informació. Per això controlen molt la discreció informativa. Al llarg de l'any, de la major part de les empreses només en sabem les coses que són obligatòriament públiques. 



En canvi els bancs han estat exposats d'una manera molt clara davant l'opinió pública. Millor dit les antigues caixes d'estalvi perquè BBVA i Santander (especialment) han continuat salvaguardats per la foscor informativa, si de cas inclosos en la categoria "banca" o "els bancs".

Hi ha moltes coses que contar sobre l'evolució/revolució/involució de la banca comercial d'estos anys que els mitjans mainstream no mencionen. Preferixen posar la llum on és més fàcil com ara la política on els egos/protagonistes són més col·laboradors necessaris d'intrigues i conspiracions.

S'ha reflexionat poc sobre el que suposa des del punt de vista bancari la caiguda del model de banca social que suposaven les caixes d'estalvi. En termes històrics i en pura estructura de pensament podríem establir un paral·lelisme amb la caiguda del comunisme marxista. Valga l'excentricitat perquè d'alguna manera l'existència d'un model alternatiu a la banca comercial privada i salvatge com eren les caixes d'estalvi suposava un perímetre ètic. De la mateixa manera que el capitalisme liberal es va suavitzar i es va fer seductor per competir amb el comunisme realment existent, els bancs trobaven límits ètics i de servici precisament perquè les caixes podien resultar més seductores amb el seu model de banca social.

Siga com siga, la desaparició de les caixes ha donat el tret d'eixida a una competició de banca salvatge que cal explicar per saber com ens podem comportar i què podem esperar del nou model de banca comercial:

  • La banca no és un servici públic. Les caixes d'estalvi tenien una part de servici públic encara que fora de vocació inclusiva. La banca no és un servici públic. Per tant, si vosté no és client d'un determinat banc no espere rebre servici de canvi o de pagament de multes fora d'horari. Si vosté no és client d'eixe banc vosté no té pràcticament cap dret. Per exemple, una errada molt freqüent és que si jo vull obrir un compte en un banc tinc dret a fer-ho. Això no és així, vosté no té un dret a tindre un compte corrent, el banc l'obrirà si considera que amb vosté pot fer negoci. A efectes col·lectius que la banca no es veja com un servici públic ni actue com a tal suposa l'acceptació plena de l'exclusió financera: la banca atén als clients que considera que poden ser rendibles i tanca oficines i no atén als clients, territoris i barris que no considera rendibles. Així funcionen les coses. 
  • La banca cobra pels servicis que presta. Encara hi ha gent que se sorprén perquè li cobren per determinades coses que abans eren debades com ara ingressar en efectiu. De fet, tot allò que es puga fer per Internet ara és més car. Qualsevol servici que faça el banc té una comissió associada que pot ser més cara o més barata (això és una altra discussió) però el banc cobra per cada cosa que fa en favor d'un client. Una altra errada molt corrent és pensar que no es pot cobrar per  una cosa que és "segura" com ara avançar l'import d'una factura d'una administració pública, el servici d'anticipar diners té un cost (més alt o més baix). 
  • Els bancs posen l'horari comercial que consideren oportú dins del marge legal. Això vol dir que determinades coses relacionades amb l'efectiu i el treball de caixa van a anar reduint-se fins desaparèixer o agrupar-se en horaris molt concrets. El treball de caixa no és rendible per al banc perquè és temps que eixa persona no està fent treball comercial per vendre productes (especialment assegurances). 
  • Tots els clients no són iguals. També hi ha persones que pensen que pel fet de ser clients rebrán el mateix tracte i tenen els mateixos drets que altre client. Vosté ha de saber que això no és així. Els clients estan estratificats pel seu nivell d'ingressos i permeabilitat de negoci. No és igual tindre un mil·lió d'euros que tindre cent euros en el compte. I no és igual tindre una empresa que tindre una hipoteca sense pagar. Vosté serà tractat en funció del seu perfil sempre dins dels límits de l'educació i la cordialitat. 
  • Els bancs ja no són bancs. El canvi a ser supermercats financers està en marxa. Les oficines canvien d'aspecte per semblar-se més a un Apple Store o un El Corte Inglés on vosté podrà trobar diferents productes com ara televisors, mòbils, viatges, productes gourmet per catàleg i tot allò que es puga vendre amb la logística d'un espai comercial com l'oficina del banc. Per tant, quan vosté entra en un banc està entrant en un espai d'intromissió comercial d'ampli espectre. No espere escoltar parlar només d'hipoteques i fons d'inversió. El camí anirà aprofundint-se en eixa manera d'entendre la banca de manera que vosté podrà adquirir en un banc productes que no són del propi banc. Així per eixemple les aliances Fintech. 
  • El negoci dels bancs està de capa caiguda. Sí, publiquen beneficis tots els anys però eixos beneficis estan eixint d'una reducció de costos estructurals basats en el tancament d'oficines (que deixa sense servici bancari a pobles i barris) i despatxant professionals en un ERO constant i invisible. El negoci en sí mateixa (intermediació financera de prèstec i inversió) amb tipus d'interés 0% i en un entorno de banca intraeuropea i eclosió fintech digital fa que el negoci clàssic de la banca haja desaparegut. 
  • Les seues dades financeres són les més valuoses de totes i les té el banc. El negoci clàssic ja no és negoci però el nou jaciment de negoci són les teues dades. El banc sap moltes coses de tu a través del teu extracte i les dades que li facilites. Eixes dades són les més estimades per les empreses. Conèixer el teu nivell d'ingressos, la teua geolocalització i gran part de les teues preferències de consum és un fet molt valuós. El comerç amb les teues dades i patrons de conducta és el gran jaciment bancari de negoci. 
  • La pressió comercial de les plantilles de banca és duríssima. La pressió per a col·locar productes financers i no financers és contínua i diària. Cada dia reben instruccions de col·locació de productes i cada dia reporten quants productes han col·locat a clients. Per això ara és tan important contractar assegurances. Reben telefonades de pressió i els convoquen a reunions de càstig si no han venut suficient. La pressió és contínua per vendre el que siga, com siga i a qui siga, fent les trampes que siguen necessàries i sacrificant els interessos del client en favor dels interessos de la campanya en marxa (ni tan sols del banc). 
  • Les decisions de risc són més complexes i tenen en compte més qüestions. A l'hora de prestar diners els bancs han de complir una normativa a la qual la ciutadania no s'ha adaptat. Per tal de prestar diners cal demostrar: 
    • Capacitat econòmica per tornar el prèstec: sense contractes indefinits la solvència caldrà demostrar-la a través d'altres mitjans, bàsicament Big Data. 
    • Solvència patrimonial per fer front a un impagament: en una societat precaritzada la propietat va a ser un bé molt escàs. 
    • Estalvi previ. Per fer front a una operació credítica no es pot esperar tindre un finançament complet de l'operació. La normativa bancària exigeix un estalvi previ d'almenys el 20%. En canvi la capacitat d'estalvi i la mentalitat d'estalvi no són conceptes prestigiats economicament des del punt de vista social. 
  • La banca ja no és un espai on arribar-hi i posar-se en cua. La banca ja funciona amb cita prèvia especialment per a converses i gestions de valor com ara un nou compte o una operació credítica o una inversió. Si vosté va al banc sense cita prèvia es pot trobar amb una cua enorme o bé que simplement no el puguen atendre en eixe moment perquè hi ha persones que han demanat cita prèvia. 

Estes són algunes de les habituals visions errònies de la banca actual. Un altre post podria servir per a trobar les alternatives polítiques, econòmiques i socials a una situació com l'actual. En tot cas, el present és el resultat de les decisions preses en el passat i el linxament de les caixes d'estalvi com a model i no filtrant entitats ha produït esta situació de monopoli d'una manera d'entendre el món financer salvatge i ultraliberal. En les nostres mans sempre està el futur com va estar el passat. 


Periodisme i comportament social

¿Pot la manera de fer periodisme com a negoci estar modelant la convivència entre les persones? 
Per a contestar a esta pregunta ens hem de fixar en quin és el model de periodisme actual i com entén la seua mercaderia: la informació. 



  • Internet ha transformat completament la indústria del periodisme. Per un costat ha reduit costos d'impressió i transmissió però per una altra banda això ha facilitat reduir les barreres d'entrada en el negoci i l'aparició de multitud de mitjans nous de caràcter digital que han fragmentat l'atenció. Això per una part ha sigut bó en tant que una mínima actitud activa en la informació permet obtindre una visió contrastada de la realitat però està obligant a una competitivitat exagerada en el mercat de l'atenció. En esta situació s'han produït dos processos que afecten directament al debat públic i estan perjudicant la convivència pacífica: 
    • Periodisme de ninxol. El periodisme de ninxol es definix per oposició al periodisme universal. El periodisme de ninxol és aquell periodisme que abandona el paradigma del punt de vista global per oferir un punt de vista concret d'un determinat target (segment de població). És inofensiu quan es tracta d'una part de la realitat molt concreta però és activitat de risc quan el ninxol és un segment de població ideològic i s'abandonen praxis professionals de contrast d'informació (mínim dos versions) o construcció de les notícies en base a un narrativa amable amb el context ideològic. En este cas el millor exemple és el grup A3 Media que manté de manera simultània ninxols ideològics antagònics i retroalimentats en mitjans de la seua propietat. 
    • Periodisme conflictual intervencionista. Este tipus de periodisme abandona la posició d'observador de la realitat per intervindre en ella. L'aparició de periodistes d'opinió i de mitjans que intervenen en la realitat dosificant informació per gestionar les vendes i l'audiència o el nou periodisme d'argumentari que construeix autèntics argumentaris polítics per justificar-defendre-atacar posicionaments d'altres mitjans. 
  • Els nous estudis de periodisme ponderen exclusivament el aspectes vinculats a la comunicació i no a la reflexió sobre la realitat. L'aparició dels estudis de comunicació és relativament recent a Espanya i s'ha focalitzat molt en l'acte comunicatiu i en regles de comportament periodístic. En canvi oblida que el periodisme en un món incrementalment complex és la única ferramenta professional d'interprestació de la realitat que tenim. Per exercir el periodisme calen coneixements que excedixen en molt les normes deontològiques. Cal tindre coneixements de dret, economia i història com a mínim molt assentats per obtindre una certa perspectiva respecte al món on el professional es troba immers. El periodisme de nota de premsa i el periodisme de roda de premsa, en suma, el periodisme de despatx són exercicis informatius pobres que traslladen les consignes dels espais de producció sense cap filtre crític. 
  • Precarietat laboral de la professió periodística. Internet ha arrassat amb els preus de la publicitat i ha apaarèixer nous competidors en el mercat publicitari. Això ha fet que el mercat oferta-demanda de professionals i empreses siga un mercat molt desequilibrat. Els professionals de la comunicació que volen començar només poden aspirar a treballs molt precaris -de vegades simples col·laboracions. Això té dos efectes, d'un costat l'autocensura o hiperfoco que són les dos cares de la mateixa moneda. Cada professional sap que pot dir en cada mitjà perquè serà una notícia "comprable" i per altra banda també sap què seria un èxit en eixe mitjà. Per això, el seu exercici professional es basarà en buscar el tipus de notícies -com més exagerades millor- que quadren amb la línia editorial per així obtindre el protagonisme que puga fer que abandone la precarietat. D'altra banda potencia enormement la competitivitat dins de les empreses d'informació, i eixa voluntat per destacar pot conduir a la creativitat periodística (crear o força una notícia) i també fa que la línia editorial siga acrítica i no diversificada, dogmàtica i grupal. En un espai professional així és dificil treballar amb perspectiva crítica. 
  • La infoxicació requerix una enorme competivitat en el món de l'atenció. La multiplicació d'impactes mediàtics fa que el mercat de l'atenció siga més car i més emocional que reflexiu. Això fa que el concepte de notícia canvie -com vorem després- però especialment fa que l'impacte emocional siga l'element bàsic de la viralització i captació d'atenció. Competir per l'atenció massiva requerix impactes cada vegada més contundents per l'escalada de sensacions que el cervell humà requeix quan s'acostumat a un determinat nivell d'atenció. Cada vegada cal que una cosa siga més intensa i més dura perquè siga notícia i siga viral. Les notícies basades en la calma i la serenitat no encaixen en eixe mercat i per tant les posicions extremes multipliquen la seua visibilitat. Si a més tenim en compte l'aparició de competidors en el mercat publicitari fa que obtindre audiència siga més important que mai i que eixa captació tinga un alt component emocional implica donar veu i llum a elements propis del perímetre social. 
  • L'aparició de les xarxes socials. Les xarxes de recaptació de dades socials impulsen comportaments emocionals i han permés estudiar com funciona el procés de viralització especialment amb les fake news i com compartim més allò que no ens agrada que allò que ens agrada. Este fet, com es pot entendre, no ajuda a una convivència pacífica quan les xarxes socials són un niu d'emocions negatives i són la  pressumpta representació abstracta de la plaça pública. Almenys això ens fan creure o volem creure. A més, el propi disseny de les xarxes està fet per a generar i produir emocions i no per tindre un debat amable, crític i  reflexiu. L'obligació de brevetat i el context escrit fan que siga impossible sostindre un mínim contrast d'opinios o arguments. 
  • El canvi del propi concepte de notícia. Potser siga l'element més important que està modelant el comportament social. Tots els elements anteriors convergixen en el canvi del concepte de notícia i este canvi és el que està produint més canvis i més dificultats en la convivència. Els trets bàsics i clàssics del concepte de notícia són: 
    • Novetat. La novetat és molt important. Un fenomen nou és més notícia que un repetitiu. Per això un partit nou serà més notícia que un partit preexistent. Això sobredimensiona la novetat. 
    • Sorpresa. Relacionat amb la novetat apareix la sorpresa. Comportaments extravagants i radicals tenen més llum mediàtica perquè causen sorpresa. 
    • Indignació. Poser siga la novetat més important. Ja sabíem que les bones notícies no eren tan bones notícies com les notícies dolentes. Ara també sabem que compartim més les notícies que ens enfaden que no les que ens fan sentir bé. Per tant, l'exercici de la professió periodística es focalitza en aquelles notícies que poden generar un impacte emcional més alt siga en succesos o siga en politica i fins i tot en ciència. 
    • La falta de dimensió. Maquetar una notícia era decidir la seua dimensió com a element gràfic. Això implicava jerarquitzar i dotar de pes les notícies. Amb l'aparició del periodisme digital la praxi de dimensionar s'ha relativitzat. D'un costat totes les notícies poden ser més llargues i d'altra totes les notícies poden aparèixer a un mateix nivell jeràrquic en una pàgina web. 
    • Correlació amb el relat. La convivència de relats ideològics socials i el periodisme de ninxol està produint l'aparició de notícies que són versions de la realitat no plurals. No arriben a ser mentides però tampoc en són veritats. L'omissió de dades i l'omissió d'opinions de manera deliberada fa que siga més fàcil obtindre l'atenció d'aquelles persones que combreguen amb un relat propi, inqüestionable que permet una certa comoditat en la visió del món sense enfrontar-se a la complexitat. Una visió còmoda amb el relat propi és una visió amb més possibilitats de socialització. 
Totes aquestes raons estan fent que l'espai comunicatiu estiga enverinant la relació interpersonal i la convivència pacífica. Ens estem relacionant de manera tòxica perquè els canals que usem generen toxicitat o estàn contaminats. És dificil i extens trobar la manera de combatre això perquè els processos socials no són el fruit d'una ment pensant conspiradora sinó de la interacció -de vegades fortuïta- entre diversos processos socials que de vegades són causals, de vegades són simultanis i de vegades són simplement correlatius. 


Associacionisme, voluntarietat, professionalitat i costos normatius

En la última dècada s'han produïts fets i canvis normatius que han afectament directament el món associatiu. Diverses reformes normatives han intentat que el món associatiu fora més transparent, més formalitzat i més regulat. A més, la disrupció tecnològica ha permés majors possibilitats de control i creuament de dades que fan més complicat el frau. 


La Llei de Contractes Públics recent suposa un moment d'inflexió on cal parar-se a reflexionar sobre el model associatius que volem per al País Valencià. 

Una associació és, en principi i per definició, un conjunt de persones que s'ajunten de manera voluntària per posar en comú part del seu temps i coneixements amb una causa comuna. Ara bé, eixa visió completament idealista, voluntària i altruista comença a trontollar en un món accelerat i on la gestió del temps és infinitament diferent a la de fa vint anys per exemple. Les agendes personals són molt més complexes amb l'aparició de noves obligacions (parentals per exemple), horaris laborals dispersos o situacions de precarietat laboral. No cal dir que a tot això cal afegir la nova societat líquida i la reducció dels lligams col·lectius així com una fragmentació de les causes socials a través de les noves construccions identitàries de les reivindicacions socials. Les associacions multicausa, per exemple, són cada vegada menys freqüents i les associacions específiques cada vegada més habituals i més visibles. El temps lliure s'ha tornat un bé molt escàs i això està afectant al món associatiu. 

En eixe rerefons antropológic o social és on s'inserix el nou associacionisme i la seua normativa aplicable. Per dir-ho d'una altra manera, les normes s'apliquen un context social concret i no en un món abstracte. Els esforços normatius de la última dècada han anat encaminats a intentar evitar que la forma jurídica d'associació fóra usada com a empresa. Per això durant anys s'han anat afegint accions i formes que puguen garantir quin és el nivell d'ingressos que cada associació i la seua tributació. 
Les associacions tenen un problema de finançament per dur endavant les seues finalitats i en eixe camí de recerca de noves fonts de finançament han aparegut la realització d'activitats econòmiques remunerades. Això ha despertat un debat sobre fins a quin punt i en quin moment una associació manté l'essència conceptual altruísta i voluntària i quan comença a ser un negoci.

La dicotòmia liberal generositat-egoisme rau a la base de tot el raonament que ha conduït a multiplicar els costos normatius de qualsevol associació. I qualsevol és qualsevol. De tal manera que una associació amb la seua simple existència ha de complir una sèrie de qüestions normatives que han acabat per configurar barreres d'entrada a un espai que no n'hauria de tindre. 

Si una associació vol fer qualsevol activitat no gratuïta ha de complir amb diversos requisits tributaris i comptables que pràcticament fan necessària la presència d'un professional d'eixos temes propi. Si afegim els deures de transparència i, molt especialment, els de gestió de dades alienes ens trobem davant una nova necessitat d'assessorament extern. No cal dir que això suposa una font de negoci per les assessories i que en gran mesura pot ser assumit per moltes de les associacions existents però no hem d'oblidar que l'essència associativa és fonamentalment ocupar els espais amb poca o nul·la rendibilitat econòmica. D'una part, quan parlem de segmentació específica sòn precisament les causes socials on ni el negoci ni l'estat arriben on apareixen les associacions i per tant configuren tot un sector que treballa a mig camí entre la comunitat i l'administració facilitant espais de convivència on l'estat de benestar encara no ha entrat. D'altra banda les associacions amb menors coneixements interns com ara les juvenils o d'immigrants o minories ètniques es poden trobar amb un problema de barreres d'entrada excessives per poder ajuntar-se i fer coses en comú. 

El punt d'inflexió està sent la nova Llei de Contractes Públics que exigeix una sèrie de requeriments i inclou una nova variable com és el possible frau a la Seguretat Social i ens obliga a repensar enormement l'activitat associativa: si el temps és cada vegada més escàs, podrem trobar persones que donen el seu temps de manera absolutament voluntària i altruïsta per dur endavant els objectius de l'associació? Podem recompensar d'alguna manera eixe esforç? Podem fer-ho per baix del preu de mercat? Podem compensar lucre cessant? La legislació ja permet compensar dietes i desplaçaments però les associacions poden aconseguir preus militants? I tot això com es relaciona amb la Seguretat Social. Moltes de les activitats associatives són efímeres i no configuren una relació laboral plena. De vegades són col·laboracions molt puntuals, de vegades són col·laboracions en projectes de duració mitjana i de vegades són col·laboracions més contínues. 

La qüestió seria repensar si tota aquesta teranyina normativa no pot agreujar la crisi de l'associacionisme valencià i aprofundir en una bretxa entre associacions grans i professionalitzades i associacions menudes i perdudes en un mar infinit de compliments legals. Caldria estudiar si és necessari crear un nou estatut jurídic per a les associacions i si és fins i tot necessari crear una nova figura jurídica amb menys costos de compliment normatiu. Tot això sense perdre de vista que efectivament moltes vegades l'associacionisme (especialment juvenil-iniciàtic) és, i pot ser, un excel·lent camp de proves de l'empreniment econòmic. Sempre cal considerar totes les variables però prestar especial atenció a aquelles variables amb més feblesa. Un bon exemple serien les associacions vinculades a determinades malalties que intenten ajudar les families. Complir requeriments comptables implica anar a una gestoria, complir requeriments de dades requerirà també una gestoria ja que les dades sobre la salut són dades considerades molt sensibles. Rebre subvencions pot implicar complir les normes de transparència. I tot això pot estar bé però també pot impedir el començament, el moment inicial on només hi ha la voluntat de fer alguna cosa en comú. Com hem dit el temps és un bé escàs i trobar persones amb temps per regalar, formació adequada i voluntat de fer-ho és cada vegada més complicat. 

A tall d'exemple, i sense voler aprofundir en el marc neoliberal, en el món empresarial hi ha diverses formes jurídiques amb diverses normatives aplicables i costos normatius estratificats de manera que una comunitat de bens no té les mateixes conseqüències normatives que una societat limitada. 


Cal un nou estatut jurídic per al món associatiu? Cal relaxar les normes en funció de la dimensió associativa? Com ho fem per afavorir la creació d'associacions en els espais més fràgils socialment? Un debat necessari. 







La tuiterització del comportament social

Fa temps vaig escriure un article que parlava de com Twitter havia transformat la comunicació especialment de caràcter ideològic obligant a adaptar el pensament a la seua forma d'expressió. Passat el temps crec que Twitter ha superat l'etapa de condicionament del pensament per condicionar també l'acció i el comportament socials. 


Les tecnologies condicionen sempre la manera d'expressar-se a l'esser humà. La impremta va desplaçar la memòria humana i va democratitzar el pensament compartit i la saviesa humana. La rádio va multiplicar la velocitat de transmissió del pensament i va crear la sensació d'immediatesa. El cinema va concentrar l'atenció en la transmissió d'emocions. En definitiva, el mitjà condiciona molt el missatge. Això ho teníem localitzat però potser hi ha una part molt més invisible a hores d'ara: com el mitjà està condicionant el comportament social. Este article intenta fer reflexionar sobre si la tecnologia ens està condicionant massa el comportament polític i si la tecnologia ajuda o perjudica la convivència.

Les xarxes socials són empreses de recaptació de dades de consum i emocionals. De moment, tenen poc o gens d'interés directe i explícit en les dades polítiques. Assumptes com Cambridge Analitica són -encara- usos subsidiaris i no directes de les xarxes socials. A pesar d'això gran part de la lluita pel domini del pensament col·lectiu es produix a les xarxes socials i molt especialment a Twitter. Domnar Twitter sembla una obsessió de gran part dels lobbies polítics perquè Twitter està dissenyat per ser fàcilment mesurable i gestionable. No és el cas de Facebook o Instagram perquè no són -per definició- completament oberts. Per tant, considerem Twitter un dels grans referents en la creació dels nous paradigmes de comportament social derivats de la tecnologia.

D'alguna manera el que està passant en les generacions que han arribat a l'edat adulta directament amb xarxes socials és que estan traslladant mecanismes tecnològics a la realitat física. És un procés de virtualització de la realitat presencial. De fet, la mediatització de la realitat presencial ja era un procés madur i en marxa. La televisió ja va fer-nos actuar d'una manera frívola davant la realitat mediàtica però no hem arribat a pensar que podem apagar les coses que no ens agraden o que podem canviar de canal quan una cosa no ens va bé en la faena. Possiblement sí en les relacions sentimentals s'ha instal·lat una mena de zapping però en el cas de la tuiterització del comportament social ens podem situar en un paradigma de regles perverses i cercle viciós.

Mirem un poc quines són els comportaments que Twitter està exportant a la realitat presencial:


  • Block. El bloqueig és una ferramenta que et permet deixar de comunicar-te amb algú altre i que eixe perfil no es puga comuniar amb tu. El bloqueig social s'ha estés al comportament polític en sentit ampli (no sols els dels partits) amb la creació d'una cambra de ressó constant. Amb la ferramenta de bloqueig social podem deixar de relacionar-nos amb allò que ens genera perturbació ideològica. Un bon exemple d'esta nova praxi és el prestigi del "no diàleg" que s'està produint entre els dos blocs ideològics del nou pluripartidisme espanyol. Un altre exemple és el cas del procés català on no parlar sembla una de les posicions més hegemòniques. Però tenim alguns exemples més súbtils. Esta setmana una youtuber valenciana ha sigut insultada fins a límits extraordinaris per parlar amb un altre youtuber que qüestiona els dogmes del feminisme hegemónic actual. L'exigència era no parlar perquè parlar suposa legitimar la posició dels altres. Un altre exemple seria la xica que deia que mai podria estar amb una persona que menjara carn. En este cas la possibilitat de bloqueig s'exercix per no abandonar la puresa de la teua posició. El bloqueig de Twitter ha saltat la pantalla. 
  • Retuit. El retuit és probablement la major font de problemes ideològics que ha ideat Twitter. El retuit agafa l'impuls del gregarisme per guanyar diners. Usa la necessitat humana de pertinença al grup i acceptació grupal per distribuir consignes -contrastades o no- entre la resta del grup d'adscripció. El retuit és immediat i molt emocional. El retuit és la repetició acrítica i no contrastada de veritats parcials. El retuit és el gran dinamitzador del intragrup que reforça les teories internes i rebutja les externes. Els grups actuals treballen molt més amb consignes que amb opinions crítiques. El retuit ha aconseguit desplaçar el tuit en fortalesa intel·lectual i domini de l'intragrup. Les persones usen el retuit de pensament en el seu comportament social replicant allò que creuen que enforteix la seua posició. 
  • Denunciar. El procés de denúncia de Twitter ha saltat de la pantalla. La denúncia està basada en un missatge o perfil denunciat, un perfil denunciant i una entitat superior que pren decisions. Si anem per parts vorem la perversió del sistema. El perfil denunciant no ha de demostrar res, només posa en coneixement un missatge (recentment s'estan aprovant protocols de violència de gènere en centres educatius basats en la denúnica anònima). La idea denunciada no ha de ser constitutiva de delicte, és a dir, pot ser una simple opinió no compartida. L'ens superior és qui decideix la suspensió del compte o del tuit en base a criteris de "correcció política" o pacificació de l'entorn. No és tan important la discussió del contingut i els perímetres de la llibertat d'expressió (que ho és i molt) com fixar-nos en l'esquema de funcionament perquè ha saltat de la pantalla a la realitat física. Els "escratxos" o linxaments busquen quasi sempre la intervenció d'un ens superior que siga qui inflingeix el mal a la persona linxada. Són molts els casos en què es busca que es puga despedir a una persona per una opinió. Casos recents d'ideologia creuada són: Dani Mateo amb la bandera acomiadat per l'empresa amb la qual feia publicitat o Rober Bodegas per fer acudits de gitanos. Denunciar davant un ens superior i protector quan una cosa t'ofén és la gran aportació de Twitter al present i la convivència. 
  • Follow, unfollow i mostrar amb menys freqüència. Els comportaments ideològics del present venen molt condicionats pel seguiment i l'adscripció absoluta. Follow i unfollow són els dos extrems del seguiment. Follow indica acceptació i unfollow implica rebuig/decepció. Juntament amb el bloqueig configuren els mecanismes del bressol d'opinions on podem dormir de manera segura i protegida. Este espai "segur" és l'espai que reivindica el feminisme amb "espais violeta" o "assemblees no mixtes" però també és l'espai que la correcció política demana en les universitats americanes (de moment) i que no tardarà a arribar a Espanya. La creació d'un espai de comoditat ideològica intragrupal condiciona enormement que els conflictes passen a ser entre grups cómodes sense cap interacció comuna. I no sols això sinó que totes les dinàmiques socials estiguen basades en el principi de comoditat i no en el d'incomoditat. Hem de recordar que el fanatisme i el dogma són entorns còmodes mentre la interpelació, la interacció, el contrast i la visió crítica són tremendament incòmodes i indivividuals. 
  • Like. El like és tan una unitat de mesura de la jerarquia social com un comportament d'admiració. Però l'edat dels likes és fruit d'un grau d'exposició pública superior a qualsevol altra època humana. Les persones ens estem oferint constantment en un exercici d'exhibicionisme més o menys íntim, més o menys físic i més o menys ideològic. L'exhibició o exposició pública de facetes que abans pertanyien a un àmbit absolutament privat és moneda de canvi en el present. Busquem likes i ens agraden els likes i mostrem parts de la nostra vida perquè això siga possible. En canvi una part del moviment feminista demana una revisió de la mirada aliena en termes d'ofensa. De manera que en l'època més exhibicionista de la història el voyeur és examinat en consciència. La mirada libidinosa és considerada ofensiva per bona part del neofeminisme mentre milions de dones mostren el seu físic en Instagram, Twitter o Facebook. La mirada libidinosa virtual és prestigiada mentre la mirada libidinosa presencial és ofensiva. 

La tecnologia no és neutra en res. La tecnologia condiciona molt la nostra manera de pensar i també la nostra manera d'actuar. ¿És possible que arribem a convertir el món en un gran Twitter? Podem bloquejar allò que no ens agrada, podem fer unfollow quan una idea ens decepciona? Podem denunciar allò que ens ofen? Qui serà l'ens superior que ens protegirà d'allò que ens ofén? Qui sobreviurà a la consigna del retuit si vol canviar les coses? La tecnologia ens està fent més conservadors i més dogmàtics? Pensem-ho. 









20 anys sense Carles

Ja fa vint anys. El temps se'ns escapa de les mans com cantaves. Dissabte cantaré el que tu cantaves. No ho faré tan bé però ho faré. Això és el que vaig aprendre amb la teua mort. M'atreviré a fer les coses encara que no les faça del tot bé. Dissabte portaré els poemes i promeses que un dia ens vam fer. Dissabte posaré la teua veu a València. Dissabte tancaré un cicle que vaig començar amb la teua mort. Encara no sé qué contaré. Encara no sé davant de qui. Potser estem a soles tu i jo. Potser estem els tres Carles: el Carles de va vint anys, el Carles d'ara i el teu record.



Enguany és l'última carta que t'escric. La Perestroika ha finalitzat. Ja no et tornaré a parlar en públic. Ja sóc la persona que volia ser quan amb la teua mort em vas avisar. El nostre cap és complicat. Pobre ment atormentada. Bevent l'enteniment. Inundant el torrent d'un cap amb massa racons. Et va esclatar el cor.

Faig un concert. Només ho faig per tu. Vaig prometre que algun dia ho faria. Encara no sé tocar la guitarra però puc cantar. No arribe a les teues tonalitats altes però puc cantar les teues lletres. Les cançons no sonaran igual però sonaran. La vida ja no és igual. Ens miraran com un disc que trobes en un caixó dels pares. No som vells però som antics. Sau tornarà a sonar a València.

Amb la teua mort vaig començar a ser jo mateix. Em vaig atrevir a atrevir-me. Em vas ensenyar la teua llengua i em vas ensenyar com de digna podia ser. Vaig aprendre que la tendresa i la fermesa poden ser una mateixa cosa.

Tantes vegades com vaig dir "aniré a la pròxima" fins que un dia no hi va haver pròxima. El futur és un invent. El futur ens l'hem d'inventar. M'he equivocat tantes vegades que estic més orgullós de les meues errades que dels encerts. Perquè em vaig atrevir. Em vaig atrevir a deixar de mirar com passava la vida per davant.

Dissabte cantarem els dos que això és pot salvar, que no hem nascut per ser militars, cantarem a una Perestroika inacabada, cantarem nous poemes i velles promeses, cantarem sense estil, cantarem que ningú ens podrá moure d'aquí, cantarem que qualsevol amor és un amor a fons perdut, cantarem que fa molt temps que no sabem res de tu, cantarem que no volíem fer-nos grans, que continuem bojos per tu i que tot això de dissabte només ho faig per tu.

Fins sempre Carles. Et trobaré a faltar. Però ja sóc qui volia ser.
Gràcies per avisar que la vida va molt apressa i s'escapa de les mans.

Com gestionar el rastre digital?

L'època de les webs i els blogs era un moment on el rastre digital era fàcilment controlable i gestionable. L'arribada de les xarxes socials va multiplicar el rastre digital de les persones i les entitats i ha fet molt més complicada la gestió i control del rastre digital. Tota una generació que vam abraçar les xarxes socials amb ingenuïtat hem comés algunes errades que convindria analitzar. És un bon moment per oferir algunes pautes mínimament de trellat per gestionar adequadament el rastre digital de cada persona. 




  1. Les xarxes socials són ferramentes de promoció personal i professional en la part dels usuaris. En la part de les empreses són xarxes de recaptació de dades emocionals i de consum per a vendre-les a les empreses de publicitat. Hem d'entendre per tant que les xarxes socials no estan dissenyades per facilitar la comunicació textual i racional sinó per potenciar totes les emocions possibles i de manera immediata. Este fet és molt important per gestionar el rastre digital ja que hem d'intentar que el nostre rastre digital siga tan positiu com siga possible. Positiu és un terme relatiu que cada persona haurà de matissar i delimitar. En tot cas, és important que el nostre rastre digital tinga la menor quantitat d'elements negatius possible. Incorporarem de manera conscient a les xarxes aquelles parts de la nostra vida que ens permeten obtindre un benefici. Cas contrari estem regalant les nostres ombres de manera gratuïta. Si compartim alguna cosa que siga per obtindre un benefici en forma de valor relacional o promoció de la nostra persona o producte. 
  2. El rastre digital no el podem gestionar fins que no tenim coneixement suficient per fer-ho. Durant molts anys són els nostres pares les persones encarregades de gestionar-lo. D'una banda cal demanar prudència en la compartició de continguts (imatges especialment) respecte als nostres fills. Cal fer-ho pensant en molts factors com ara que durant la infància encara no està definida la identitat i que la seua exposició pot generar conflictes identitaris en el futur. Ser-ne conscients sense dramatitzar implica compartir amb prudència. D'altra banda quan ja hem crescut hem de ser exigents amb els continguts que han compartit els nostres pares de nosaltres exigint el dret a l'oblit i el dret a gestionar la pròpia imatge de manera que ningú puga pujar continguts nostres sense el nostre consentiment. 
  3. Gestionar el grau d'exposició. La primera decisió i la més important és pensar quin serà el nostre grau d'exposicio. Normalment esta decisió no és reflexionada amb profunditat sinó que és intuïtiva. Exposar-nos molt o exposar-nos poc dependrà de molts factors: de la nostra personalitat extravertida o introvertida, de la nostra vocació, de la nostra autoestima. Sobretot cal anar amb cura amb l'efecte gregari. L'exposició àmplia, emocional i no reflexionada és moneda corrent i podem deixar-nos portar per allò que fa tot el món. En el futur, en canvi, les persones amb menor exposició tindran més llibertat perquè poden gestionar més fàcilment el seu rastre digital. No estar a la xarxa és absurde però posar tota la nostra vida en la xarxa també ho és. En el futur no sabem on podem arribar i què podem ser. No sabem si serem professors i tindrem alumnes que buscaran el nostre rastre per ridiculitzar, no sabem si serem personatges públics i ens buscaran fins a l'ultim detall, no sabem si simplement serem caps de coordinacio en una empresa amb trenta persones al nostre càrrec. Serem esclaus de les nostres xarxes i amos dels nostres silencis. Decidir un grau d'exposició que puguem gestionar és molt important. També podem decidir l'altre extrem: podem vendre completament la nostra intimitat si això és reporta algun benefici: és el cas dels youtubers, influencers, etc... que no fan res especial més enllà de vendre la seua intimitat. 
  4. Controlar i vigilar cada cert temps el rastre digital en recerques de google i mirar el nostre perfil des de fora. És important revisar el rastre digital periòdicament per repensar si és adequat al nostre itinerari vital i a la nostra manera de pensar actual i els nostres objectius. Molta part del rastre digital és gestionable de manera directa i senzilla. Altres parts com el dret a l'oblit o el dret a l'anonimat van a ser més dificils d'aconseguir però cal treballar-les. Revisar el nostre rastre digital és important. No és igual ser adolescent, que jove llicenciat, que tindre fills, que passar per una època en un càrrec públic o començar en el món professional o buscar parella o tindre parella. Cada situació en l'itinerari vital requerix revisar el rastre digital. Mirar les primeres cinc pàgines de google i mirar les teues xarxes des de fora. 
  5. Les xarxes socials tenen codis propis d'interacció social. Twitter només té sentit si és obert i amb exposició plena. Facebook sembla ser un espai més propi d'exposició mitjana. Linked In és d'exposició mínima. La xarxa que millor dissenyada està per matindre una privacitat òptima és Instagram ja que no permet compartir continguts d'altres persones en el teu mur. La relació entre emissor i receptor és vertical i els comentaris estàn dissenyats amb vocació d'una certa invisibilitat i la conversa resulta complexa. Sempre mantens el control del teu mur. 
  6. Convé repassar algunes tècniques bàsiques de gestió de rastre digital que poden resultar útils. Ací van algunes: 
    • Usar el teu nom complet només en aquells espais que vages a controlar molt bé. Val la pena no usar el nom complet o fins i tot usar un nick per evitar les recerques directes de rastre digital alienes. 
    • Posa el mínim de dades possibles per obtindre el perfil. No poses el telèfon si no és imprecindible, ni l'adreça, ni el lloc de residència... no poses res que no siga imprescindible. 
    • Gestiona la privacitat segons el perímetre que vulgues donar al teu perfil. Si vols que siga privat o públic i si vols que te puguen etiquetar. Entra i gestiona la privacitat d'acord amb les teues preferències. 
    • Estratifica en la xarxa com si fora un espai presencial. No li contes les mateixes coses a diferents persones ni amb la mateixa intensitat, ni freqûència, ni complicitat. Les xarxes permeten
    • L'acceptació de persones desconegudes sembla inevitable. Ara bé, convé fer-ho d'acord amb algun criteri i cal parar especial atenció als perfils sospitosos. Cal mirar el perfil amb certa profunditat abans d'acceptar-lo per comprovar que és un perfil real i que té sentit la seua incorporació. Potser siga una manera de conèixer altres persones però també pot ser un risc de seguretat. Tindre més followers implica més estatus social (potser) però també més exposició i més riscos d'estatus social (crítiques, insults, xantatges, desprestigi). Hem de ser capaços de controlar les nostres xarxes. 
    • Usa les possibilitats de contingut efímer. Durant les primeres èpoques de les xarxes el contingut es quedava per a sempre. Ara Instagram i Facebook ja permeten contingut efímer que dura només unes hores. 
    • No crees grups de whatsapp si la finalitat és enviar un contingut a molta gent. Crea llistes de difusió. Exposar el telèfon d'altra gent és de mala educació. 
    • Si has d'enviar alguna foto fes-ho de manera efímera (Instagram ho permet). Si la foto és eròtica intenta que no eixca la cara. 
    • Enfada't quan algú capte imatges de tu sense el teu coneixement o consentiment. També quan algú grava altres persones sense el seu consentiment. No és graciós i no és de bona educació gravar altres persones. Una persona ha de saber que està sent gravada. Burlar-se d'altres persones gravant-les és una conducta reprotxable. Molta atenció amb les històries d'Instagram en classe o en situacions compromeses. 
    • Atenció a les gravacions en vídeo d'actes íntims sexuals i qui les té. 
Revisar el teu rastre digital implica una gestió contínua de qui sap cada cosa i a quin nivell però sobretot cal prevenir que amb una mínima recerca per Internet es puguen trobar coses que ens perjudiquen en la vida i en les nostres relacions humanes. Fes-t'ho mirar. O millor mira-t'ho. 

Radiografia urgent i precària de l'associacionisme valencià en la nova societat en xarxa

L'aparició d'Internet està afectant a totes les facetes de l'experiència humana. Ho fa especialment amb els mediadors. La desaparició i aparició de nous mediadors afecta de diferent manera als diferents sectors. La qüestió és que els protagonistes interposats, aquells ens que intercomuniquen els diferents espais social, estan en crisi i com gestionar eixa crisi serà una clau per a la seua supervivència.



En el món ideológic hi ha un procés que no està rebent cap atenció política ni mediàtica: és la desaparició, desacreditació, deslegitimació dels mediadors. Sobre la desacreditació del periodisme com a mediador-interpretador del periodisme se n'escriuen algunes coses però sobre la desaparició, desacreditació i deslegitimació de les associacions com a ens mediadors entre els ciutadans individuals, la societat i les institucions pràcticament no es diu res.

Convé analitzar que està passant amb el món associatiu en una societat líquida de vincles inestables i on la mirada col·lectiva és minoritzada davant l'individualisme ferotge o idíl·lic segons la ideologia que es practique.

Les associacions passen per un moment certament bipolar. D'un costat el món associatiu ha arribat a constituir l'anomenat "tercer sector" social on s'ha cobert una espècie d'associacionisme de serveis i prestacions assistencials que ompli un buit importantíssim en la societat. Eixes associacions són en certa mesura empreses de serveis amb format associatiu que permeten ajudar a arribar on és impossible arribar d'altres maneres. Per un costat estes associacions han entrat en la realitat amb la prestació de serveis de caràcter professional i configuren un espai associatiu que abandona el paradigma ideològic de les entitats associatives de pensament col·lectiu i crític, agrupacions de persones que s'apleguen amb la voluntat de pensar en plural.

Ens n'ocuparem hui d'una altra antiga tradició d'associacions: les de pensament i acció ciutadana i quina és la situació amb la disrupció tecnològica i el nou model de societat líquida.


  1. Reducció En primer lloc ens trobem amb una reducció de quantitat, densitat i qualitat de les associacions de pensament, reflexió i acció. Poden ser molts els motius pels quals les associacions de veïns per exemple fa temps que no tenen el protagonisme dels 80. Algunes poden ser el nivell de vida i equipaments que ja hem aconseguit . També ho podria ser una cosa tan senzilla com els horaris de treball que al País Valencià són nefastos per poder fer qualsevol praxi col·lectiva no relacionada amb l'oci. Els canvis en el mercat laboral conduixen a la precarietat i horaris de dedicació absoluta que no permeten activitats alternatives a la faena. Les noves tendències d'oci i esport extrem, l'aparició de l'activisme virtual homeopàtic i la bretxa digital fan que abordar una realitat complexa siga molt més complicat des del voluntarisme associatiu. 
  2. Dimensió: En la situació actual cal analitzar la grandària de les associacions. D'una banda estàn les ONG més grans que compten amb estructura professional i semiprofessional que els permet assumir tots els reptes normatius, financers, comptables, jurídics, comunicatius i d'arquitectura interna. D'altra banda ens queden les associacions menudes basades en la voluntarietat i que s'han quedat fora de joc amb les noves tendències de segmentació, comunicació i participació. Hi ha molta distància entre les necessitats d'unes i d'altres. 
  3. Complexitat social. Les societats actual s'han fet més complexes també en termes de segments de població. És dificil trobar associacions que no siguen de segment, és a dir, que no estiguen mínimament especialitzades per gènere, interés, causa. Això és un fet constitutiu de les associacions que s'ha potenciat amb la nova societat en xarxa. L'especialització temàtica fa més complicada la transversalitat associativa més enllà dels mecanismes de col·laboració amb vincle inestable i variable. Cada vegada serà més complicat trobar associacions d'ampli espectre i amb això perdrem una escala del pensament col·lectiu. 
  4. Tecnodemocràcia. L'aparició de noves possibilitats de participació democràtica han despertat un interés excessiu en les ferramentes i molt poc assentat en les persones i especialment les agrupacions de persones que són les associacions. Ja tenim prou experiència per saber que els processos participatius tecnològics estan molt condicionats per la realitat presencial prèvia d'organitzacions constituïdes i actives. Esta perspectiva de participació tecnològica individual, com podria ser els procesos de primàries virtuals dels partits (molt condicionats pels corrents de persones organitzades) o els procesos de participació en inversions on el vot individual, en realitat arriba dinamitzat per entitats organitzades del món presencial. La tecnodemocràcia individual es bota el mediador associatiu i això afecta a la seua credibilitat, legitimitat i capacitat d'influència. Si les associacions no es veuen com a entitats útils és dificil trobar algun incentiu per agrupar-se. 
  5. El mercat de l'atenció. Des de dins el gran problema que estan trobant les associacions és ser competitives en el mercat de l'atenció social. Les causes que configuren la missió de les associacions volen obtindre visibilitat i el mercat de l'atenció cada vegada té més barreres d'entrada. Això obliga a traspassar alguns perímetres ètics que no s'haurien de traspassa especialment en termes de finançament i en termes de comunicació ètica. La saturació d'impactes que ens acompanya a tots i els mecanismes d'infoxicació fa que en el moment de la història on més fàcil i més barat és comunicar siga més dificil establir  una comunicació sana. 
  6. El grau de formalització. Tampoc les institucions estan ajudant al moviment associatiu amb les seues intervencions regulatòries. A hores d'ara una associació per menuda que siga pràcticament té les mateixes obligacions comptables, fiscals, financeres, jurídiques que una empresa. El grau de formalització que determinen les normatives actuals fa de barrera d'entrada i sosteniment perquè complir totes les normatives de transparència, gestió de dades, comptabilitat, fiscalitat requerix pràcticament la presència de persones amb formació en dret, comptabilitat, gestió per fer mínimament viable una associació. La complexitat normativa que afecta a les associacions les podria ofegar a tal nivell que es podrien fer inviables. 
  7. La professionalització és tant un problema com una solució. Amb la complexitat temàtica, social, tecnològica, la complexitat de gestió i grau de formalització, la tecnodemocràcia és certament complicat dur endavant una associació sense un mínim de professionalització. El problema és que la professionalització de les associacions pot xocar amb la seua finalitat no lucrativa i amb la seua finalitat de missió. Quan un professional obté els seus ingressos a través d'una causa social tendirà a fer qualsevol cosa per mantindre els ingressos i per visibilitzar la seua causa per damunt de les altres. No és un problema de vocacions i intencions sinó un problema de límits: fins on arribarà algú per mantindre el seu lloc de treball? A més, l'aparicó de professionals dificulta la gestió de pensament col·lectiu intern dins de l'associació ja que persones íntegrament dedicades a una qüestió tenen molt de temps i molta energia per condicionar els mecanismes de comunicació interna formal i informal. La dimensió de l'aparell professional sempre ha d'estar subordinat a una certa direcció ideològica no vinculada amb la retribució per obtindre un equilibri entre causa, perímetres ètics i dedicació. 
  8. Envelliment de les associacions. L'envelliment general de la població valenciana inclou l'envelliment de les associacions. Les causes tenen a vore amb la falta de temps i l'absència de vincles estables entre la gent més jove. Els itineraris vitals són cada vegada més exigents en les diferents etapes de la vida (la criança especialment) i impedixen tindre vida personal, política o ideològica. A això cal afegir una escola de gestió del temps que al mediterrani encara es basa en la presencialitat, la reunió i la paraula i on la brevetat no és valor prestigiat. Lògicament la base general social de consumisme hedonista no afavoreix la gestió del conflicte social que practiquen les associacions de pensament i acció. I això ha quallat molt més en les generacions més recents. 
  9. La qüestió financera. Les fonts financeres de les associacions per fer les activitats suposen una altra qüestió a abordar. Les associacions tenen diverses fonts d'ingressos: quotes de socis, subvencions, prestació de serveis i patrocini. La qüestió és que per fer qualsevol activitat són necessaris mitjans per dur-la endavant que no sempre han de ser financers sinó que poden ser indirectes. 
  10. Les relacions amb la política. El món associatiu sempre ha sigut una espècie de planter de la política especialment progressista. Quan el pèndol ideològic és desplaça cap a l'esquerra els partits polítics tiren de les persones amb compromís social que normalment també ocupen espais importants en les associacions. Les associacions es buiden de talent. Això no és necessàriament dolent perquè és la manera de deixar pas nous talents però hi ha un GAP que s'hauria de procurar buidar. També això afecta a la independència de les associacions ja que part dels seus membres poden ocupar espais de decisió i és important preservar el nivell de pensament i capacitat crítica. És un camí bidireccional; la política ha d'entendre el paper de les associacions vinculat al pensament social crític de llarg termini i el seu propi paper de gestora ideològica de la realitat present en el curt termini. Si s'entenen estos dos espais diferenciats i convergents es més fàcil mantindre l'autonomia intel·lectual associativa. 

Davant totes estes qüestions: què podem fer per intentar superar-les? 

Propostes per abordar el nou associacionisme: 
  • Formació en gestió associativa global de caràcter gratuït. Els programes de formació hauran de tindre en compte la dimensió de les associacions per programar la formació. 
  • Incentivar la professionalització del sector amb modalitats de contractació especialment per a joves, pràctiques i beques. 
  • Estatut jurídic específic per a associacions menudes més favorable a l'actual.  Les associacions necessiten reduir les barreres d'entrada i els costos normatius (comptables, de transparència, gestió de dades, documentació...) i ampliar el concepte de comptabilitat social en el cas de les grans associacions. 
  • Reconeixement explícit de les associacions per part de les institucions com a mediadors legitimitats i qualitativament específics en els processos de participació i de construcció de consensos socials. Reconeixement de representativitat i interlocució qualificada a nivells territorials. 
  • Regulació del dret d'accés a la informació específic per a entitats col·lectives.  
  • Col·laboració en xarxa. Evitar l'atomització excessiva ha de ser una tendència afavorint els mecanismes de col·laboració entre associacions en les convocatòries de subvenció i les quotes de pertinença intentant generar sinèrgies temàtiques i complementàries. 
  • Autonomia financera. 
    • Les associacions han de treballar més a prop de les empreses afavorint el patrocini. 
    • Les subvencions s'han de transformar en convenis de col·laboració amb seguiment continu. 
    • Els problemes de finançament: distància temporal entre activitat i subvenció es podrien resoldre amb convenis bancaris amb intervenció pública en la negociació. 
    • Subvenció indirecta amb mitjans no dineraris (espais, professionals, assessorament, acompanyament)  
  • Visibilitat i prestigi. Des dels mitjans públics i privats les associacions han d'ocupar un espai de visibilitat, credibilitat, legitimitat i reconeixement per afavorir l'autoestima associativa. 

No tindre ni puta idea és la nova forma de fer televisió?

Igual has començat a llegir l'article enfadat pel titular. No és clickbait. T'assegure que el titular es correspon amb el contingut. 



Les dos figures millenialls més importants del panorama televisiu actual són David Broncano amb el seu programa La Resistencia i Miguel Maldonado (Late Motiv i NTMEP). Els dos han optar per un paradigma televisiu semblant: entrevistar sense tindre ni puta idea de a qui entrevistes ni del tema. En algun cas el no tindre ni idea d'un tema es pot convertir en bandera del programa (no saber de cine en el cas de Broncano) o no saber de res (en el cas de Maldonado).

Convé repassar com en la substitució que va fer Maldonado de Buenafuente en la setmana prèvia als Goya va intentar imitar el monòleg de Buenafuente però amb la nova perspectiva: acceptar que no es pot saber de tot i que d'algunes o moltes coses no es té ni punyetera idea. De fet es va parodiar a sí mateixa i va fer vore que no sabia res d'actualitat. Va construir el seu humor sobre la seua ignorància.

La mateixa sensació es produix en cada episodi de La Resistència de Broncano. Les errades, les ignoràncies i la intimitat del programa són exposades de manera obscena posant èmfasi en la imperfecció.

No és un tret comú aïllat. El format youtuber partix del paradigma de la imperfecció constant. L'edició fraccionada (per no saber el guió), les preses falses, l'edició pixelada de zoom... són moltes les característiques que ja farien pensar en un nou paradigma generacional de la narrativa televisiva. El nou paradigma seria: la perfecció no és real, la imperfecció sí.

El format youtuber admet moltes mancances tècniques sempre i quan el contingut siga autèntic-natural. Broncano ha optat per oferir-se com un ignorant que fa preguntes sense por a passar vergonya. És cert que en part és un paper perquè després demostra ser una persona molt inquieta i curiosa però no ho defuig la seua imperfecció, la seua capacitat per errar i la seua humanitat per tant. A canvi demana naturalitat en el consum. Maldonado decidix també situar-se en el paradigma de la imperfecció. A la primera que pot diu que és tartaja, la major part dels seus gags provenen de la capacitat per sobreviure a la ignorància d'alguns aspectes de la realitat.

Estem davant de la mort del paradigma del periodista omniscient que tot ho sap? És possible. Com a mínim estem davant de l'acceptació de la humanitat del periodisme en un món creixent en complexitat i especialització on és impossible saber de tot.

Fins ara la ficció periodística ens feia pensar que l'entrevistador era una persona que llegia tots els llibres de l'entrevistat, veia totes les seues pel·lícules i coneixia amb profunditat tota la seua vida. Una mentida suficientment gran com per ser desmentida.

És cert que ni Broncano, ni els youtubers ni Maldonado són periodistes. També és cert que fan infoentertainment. Però tancar els ulls davant el nou vector de la imperfecció seria no entendre per què una personatge fracassada i plena de defectes com Paquita Salas o Soy una pringada poden ser un referent generacional. Accepten la seua imperfecció, els seus defectes i la seua ombra com a punt de partida per establir una relació autèntica a l'espectador. 

Els valencians en realitat no existim (Una reflexió sobre la marca creativa valenciana)

Dimarts vaig tindre l'oportunitat d'assistir a una tertúlia amb el títol "Valencia Marca". No era sobre el Marca de València sinó sobre la marca creativa publicitària de València. Millor dit, sobre la seua existència o inexistència. 



La conversa anava pel camí del bon moment que viu la creativitat publicitària al País Valencià i sobre si això és una etapa o l'inici d'una trajectòria més positiva . Tanmateix de sobte algú va preguntar si la creativitat valenciana tenia fama fora d'ací.

Com? Què? Què ha passat? Els valencians tenim alguna cosa en comú? Som creatius? Vols dir que fem coses paregudes? Els de fora ho saben? Tenim alguna cosa de peculiar? La resposta general va ser no. No tenim una identitat de marca en creativitat publicitària però en el procés de resposta vam acabar on sempre acabem: en què consistix ser valencià?

Des del punt de vista polític crec que Baydal  (Vicent) últimament i fer un copia-pega del Pujol dels 90 podrien deixar la cosa encarrilada. Per a ser valencià es poden dir moltes coses objectives (lingüístiques, territorials, gastronòmiques, ambientals, musicals, conductuals...) però el requisit fonamental és subjetiu: saber i voler ser valencià. Si vols i saps que ho eres ja ho eres ("ets" per als ultraortogràfics).

Però la cosa quedava penjant com un repte. Voleu dir que els valencians fem les coses des d'un punt de vista creatiu sense cap diferència? Voleu dir que no tenim identitat creativa? Que no tenim marca?

Anem per parts.

Fa un temps vaig escriure l'article "Valencia could be the next Sillicon Valley" (Està en valencià. No vos preocupeu) El vaig escriure perquè una de les característiques valencianes es la bipolaritat chovinisme-autoodi. Les dos tenen en comú tindre una realitat davant invisible: la de les oportunitats. Chovinisme i autoodi es concentren en les debilitats i les fortaleses però obliden les oportunitats. Les oportunitats són aquelles coses que no sabem que fem bé.

Crec que val la pena reflexionar sobre els marcs subjacents de la creativitat valenciana per intentar aprofundir en una certa identitat. Per a qualsevol visitant és evident que esta és una terra creativa. La meïtat de les llicències musicals d'Espanya són valencianes i som dels pocs que més enllà de fartar fan coses creatives per després cremar-les. La qüestió és si això va més enllà de la superfícies i del folclorisme. Mirem-ho. Intentaré usar exemples concrets i que formen part de l'imaginari col·lectiu sense restringir-me a la indústria publicitària.


  • El caràcter efímer podria ser un tret diferencial. La creativitat efímera o no constant. La urgència. L'ansietat creativa. L'ocurrència disruptiva però no constant. La dispersió per tant. Tot això podria ser un tret identificador de la identitat creativa valenciana. Potser per això tenim grans artistes d'art urbà que han assumit que el seu art és efímer sense massa dificultats. També cal dir que som dels pocs pobles que fa art efímer amb el so (mascletaes) i castells de focs d'artifici fins al punt d'iniciar els més joves en edats molt tempranes en l'ús de la sonoritat efímera. En congruència amb esta hipòtesi seríem millors en aquelles disciplines creatives de caràcter efímer i no permanent o constant. I la dispersió (vs la cohesió) seria una altra pista a seguir. 
  • Multisensorial. El vincle creatiu amb els diferents sentits és més acusat en la creativitat valenciana. Vincle amb l'olfacte (de la pòlvora o del menjar), vincle amb el sabor i vincle amb l'oït (sonoritat). Per tant, la creativitat valenciana podria ser més multisensorial que altres. Pot ser que entenguem més la comunicació com un acte global multisensorial que no tan estrictament visual com ho fan altres pobles. L'equilibri de l'home amb el seu espai i l'equilibri de la relació temporal amb l'existència serien també mostres d'un tipus de creativitat més vinculada amb una relació holística amb el món que no amb la interacció exclusivament humana. Per exemple, la presència de la música en moltes situacions socials col·lectives, per exemple, la relació amb la naturalesa (mar i muntanya) de festivitats, la relació amb la trama urbana de falles, gaiates i fogueres. La relació amb els animals (per a mal i per a bé). La relació amb la gastronomia és pròpia de tota Espany i tot l'arc mediterrani però al País Valencià és especialment acusada com també ho és al País Basc, Rioja, Galicia o Navarra. 
  • Interacció social. La creativitat valenciana podria estar més vinculada amb la sociabilitat que no altres creativitats com les de l'Europa del Nord. La cultura de carrer vincula la creativitat molt més amb l'exterior que no amb l'interior i molt més amb activitats extrovertides que introvertides. Exemple, des del punt de vista gastronòmic assumim l'el·laboració de la paella com un procés social de col·laboració, participació i opinió. I a més encara mantenim vigent l'el·laboració exterior prestigiant l'ús de materials exteriors com la llenya. L'obra col·lectiva, l'equip, la col·laboració davant altres fenomens territorials més individuals també podria ser un camí per descobrir. 
  • Ritme narratiu alt. La creativitat valenciana podria tindre un ritme narratiu més alt en necessitar d'una estimulació superior sensorial per obtindre quota d'atenció i concentració superior per competir amb els estímuls exteriors que són més alts que els interiors. És el cas del programa Assumptes Interns, un dels més creatius de l'actual televisió valenciana que on Pere Aznar imposa un ritme narratiu i verbal molt alt. No parar de xarrar -la xarrera- pot ser també una idea a completar. 
  • Trivialització. El meninfotisme és un aspecte molt desprestigiat de la identitat valenciana. No vaig a combatre el concepte ampli però sí que faria un matís. El meninfotisme inclou una certa habilitat per desdramatitzar. En una època com l'actual on l'ansietat per dramtaització de qualsevol cosa l'habilitat per trivialitzar i riure pot ajudar a la supervivència creativa. En eixe sentit la creativitat valenciana pot tindre un valor afegit. La desdramatització és l'esglaó previ de l'humor i la petjada emocional positiva. La creativitat valenciana preferix l'èpica positiva que la negativa. 
  • Adaptabilitat. També una de les crítiques relacionades amb l'autoodi valencià és un cert complex d'inferioritat que fa que el valencià, per exemple, canvie de llengua immediatament per facilitar la comunicació. Moltes vegades el valencià usa la llengua com un vehicle de complicitat, intimitat i confiança amb l'interlocutor. Si una persona valencianoparlant et parla en valencià es podria dir que no solament et coneix sinó que t'aprecia. Valoracions i intuïcions a banda, la idiosincràsia valenciana és aconflictual i adaptativa. Torne a insistir que qualsevol valor té dos línies antagòniques. Per una banda pot ser "meninfot" i per una altra pot ser una persona "easy going" o adaptable a la situació i a l'equip. En treballs creatius la capacitat per no generar jocs de suma zero pot ser un valor afegit. 
  • Caricaturesca i deformadora de la realitat. La creativitat valenciana mira la realitat de manera augmentada en els seus perímetres creatius. Contempla els extrems i les deformitats socials i sap traduir-les. Per tant, és capaç de fer sàtira, de portar a l'extrem les situacions fins convertir-les en absurdes. Exemples històrics: sainets, exemples actuals: planter de monologuistes i youtubers d'humor. I evidentment mai cal oblidar a Garcia Berlanga. 
  • La capacitat introspectiva. La creativitat valenciana és capaç de fer exercicis d'introspecció importants respecte a la seua pròpia existència col·lectiva, en canvi és poc introspectiva des del punt de vista individual. Accepta fàcilment la sàtira interna però no l'externa. La capacitat de falles, gaiates, carnestoltes i fogueres per autoanlitzar la realitat pròxima podria ser també una línia d'investigació de com la creativitat valenciana es capaç d'una autoobservació profunda i constant. 
  • Innovació. La creativitat valenciana és capaç de ser pionera perquè els perímetres creatius i els dogmes son més laxos. El cas més paradigmátic és el de les discoteces de la Ruta que van començar a ser referents i pioners en el marqueting de la festa amb logos, enganxines de cotxe, clauers, cartells, flyers. Tot això es va far a València quan ningú ho feia a la resta d'Espanya perquè es permitia una certa relaxació disruptiva en la festa nocturna que després va caure en la trampa de la massificació. Però les perfomance de les discoteques valencianes van ser pioneres i innovadores a nivell europeu. La disrupció de perímetres creatius pot ser una hipòtesi vàlida d'estudi. 
  • La llum i les escales cromàtiques. Una altra hipòtesi de treball seria l'afectació de la llum a les escales cromàtiques creatives valencianes. Anant més enllà de Sorolla i les festes el cas dels artistes urbans Deith i Julieta són casos d'escales cromàtiques diferents però amb un element comú: l'enèrgia o la potència. Són escales cromàtiques fortes i contrastades. El cas d'Escif seria diferent i la hipòtesi no seria tan viable. 

Evidentment sempre cap la referència a la individualitat i la negació de la colectivització. Ni tots els valencians som iguals ni tots els creatius són iguals. Ara bé, convé no negar l'existència de trets comuns. Si ens resulta fàcil distingir entre la creativitat anglosaxona (industrial, simplificadora i épica) davant la creativitat europea (artesanal, complexa i minimalista) o l'argentina (lírica, irònica i resilient) també hem de pensar que és possible tindre vincles comuns en la creativitat valenciana. Tindre alguns trets comuns no significa diluir-se en una massa sinó assumir la nostra relació amb l'ambient del territori i l'època en què vivim. 
No tinc la certesa de que cap de les hipòtesi es puga convertir en una teoria sobre la identitat valenciana però em va semblar que dir que els valencians no tenim res diferencial ni res en comú era un suicidi del propi marqueting. Si no tenim marca i no ens identifica res tenim un problema. I l'hauríem de solucionar. Esta ha sigut la meua proposta. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com