Un any de Àpunt. Queda molt per millorar.

Ja ha passat un anys des de l'aparició en els nostres televisors de la nova televisió valenciana Àpunt i per tant tenim ja un marge per fer valoracions.




L’ENTORN DE REAPARICIÓ
No ho tenia fàcil. El rastre de la polèmica pel tancament de Canal 9 deixava una part de la classe política fóra del consens. Aixó ha tingut moltes repercussions en diverses decisions estratègiques. Desvincular Àpunt de Canal 9 ha sigut un objectiu jurídic, de continguts, de marqueting i polític.

  • Jurídicament es volia evitar qualsevol interpretació jurídica de continuïtat empresarial per evitar continuïsme jurídic i de responsabilitat jurídica. Evitar assumir plantilles, deutes econòmics, deutes morals i altres herències de tipus legals. 
  • De continguts pel desprestigi informatiu que va arribar a tindre Canal 9 hipercontrolada i manipulada fins a nivells extrems. 
  • De màrqueting perquè la marca Canal 9 estava unida a un fracàs i manipulació. 
  • Polític perquè la decisió de tancament deixava el País Valencià sense televisió autonòmica per una decisió política del Partit Popular. Això va generar un moviment de recuperació de l'espai de comunicació per part dels partits progressistes. L'enfrontament polític ha tingut moltes conseqüències en decisions estratègiques i fins tot de graella i continguts. Per exemple, la desconnexió parcial amb la població valenciana conservadora. 
En aquest cas, servisca com a exemple el de 'L'Alqueria Blanca' que va superar el 20% quan Canal 9 ja s'afonava en audiències. Després de rebutjar À Punt la recuperació d'aquesta mítica sèrie, les seues paupèrrimes audiències el van obligar a tirar mà de reposicions en la franja de les 16 hores. A la fi de gener aqueixa franja es movia entre un ridícul 0'4 i 0'6% de quota amb el debat polític del magazine 'À Punt Directe', amb només 6.000 espectadors. 'L'Alqueria Blanca', malgrat la seua quarta emissió, ha llançat la franja fins als 65.000 espectadors de mitjana i un 5% de quota després de 75 capítols emesos. À Punt es mou ara en una quota mitjana diària del 1'8% -si no hi ha Falles o una catàstrofe meteorològica-. Sense 'L'Alqueria Blanca' la quota mitjana diària seria del 1'2%. Dit d'una altra manera, la sèrie més vista de la història de Canal 9 atorga el 25% del total de l'audiència diària a la seua successora.


L'entorn mediàtic tampoc era favorable perquè Àpunt Mèdia ja no naix en un entorn clàssic de competència mediàtica. El consum per Internet acapara una generació completa que ho bé usa plataformes a demanda o bé directament usa Youtube. La crisi de la televisió convencional de graella contínua s'agreuja amb l'aparició dels canals de ninxol-segment com ara Neox o Divinity i a més les TDT locals oferixen ja un arrelament directe al territori si més no en l'aspecte de l'opinió periodística i les tertúlies que semblen el format televisiu imperant.
Apunt naix de manera extemporània en una època que no és la seua (totes les autonòmiques naixen a finals dels 80 i principis del 90). En un moment on fins i tot la sintonització de canals és més complexa tècnicament. I a més, naix amb vocació d'ús exlusiu del valencià que limita un poc més els llindars d'audiència. El repte era ben complicat si finalment unim unes expectatives desmesurades per part de tots els agents implicats: audiència, productores, política i espai informatiu valencià.


La gestió econòmica. 

L'informe de comptes del primer any de funcionament de la televisió pública valenciana ha llançat unes pèrdues de 48 milions d'euros, amb una aportació de diners públics que frega els 60 milions. Això suposa que el programa amb major audiència de la televisió autonòmica (50.000 persones, segons les mides de desembre de 2018) té un cost de 960 euros per espectador.


La situació s'agreuja amb la poca capacitat per a captar ingressos. En el mateix període de funcionament només s'han 800.000 euros. Hem de recordar que Canal 9 es va tancar amb un dèficit de 1.300 milions. La poca capacitat de generar ingressos resta molta credibilitat a l'hora de demanar més pressupost i també a l'hora de tindre ambició en alguns projectes.

El pressupost.

Gastos. 
Un any després d'ostentar el càrrec, els 55 milions d'euros del pressupost establit legalment no ha sigut suficient i la directora general va demanar augmentar-lo, argumentant que altres televisions públiques autonòmiques compten amb més recursos públics. D'aqueixa quantitat, en aquests moments la plantilla sobre unes 500 persones es porta en despeses de personal uns 24 milions d'euros, la qual cosa representaria un 44% del pressupost mentre que la llei de creació estableix un 33%.

Ingressos. 
En el projecte de Marco s’assenyalava en l'apartat de 'Publicitat i comercialització' que ''en un escenari conservador, podríem situar els ingressos en publicitat per al primer any entre 3 i 4 milions, amb el marge de creixement afegit que permet la plataforma multimèdia''. En un moment en què la crisi publicitària està superada en el sector audiovisual espanyol, en 2018 À Punt va facturar 800.000 euros, amb d'una audiència oscil·lant entre el 1'8 i el 2'2% de mitjana. El projecte de Marco també tenia clar que el finançament públic de la Corporació i la Societat es completaria ''a través dels ingressos publicitaris i de la venda de productes propis''.



El procés de creació. 

Objectius de l'aparició d'Apunt Mèdia: 


  • En l'apartat 'Principis, valors i aliances' la promesa de ''connectar amb la audiència per a animar-la a participar i interpel·lar als poders públics''. Es pot considerar incomplert de manera general excepte alguns pics d'interés informatiu. 
  • Col·laborar i intercanviar continguts amb la xarxa de ràdios i televisions locals i comarcals. Objectiu incomplert. 
  • Desenvolupament de les indústries culturals i audiovisuals valencianes'. En aquest últim sentit cinc de les sis productores que més han facturat en 2018 no són valencianes i fins i tot s'incompleix la llei 6/2016, de 15 de juliol, l'article del qual 29 recull que les ''productores valencianes independents haurien de realitzar no menys del 35% de la graella anual''. En 2018 el percentatge va ser d'un raquític 11'61%, per la qual cosa una de les principals raons de ser d'una radiotelevisió pública, la de promoure el sector audiovisual autòcton, s'incompleix. La llei clar que un dels objectius prioritaris és, justament, ser la palanca idònia per a generar un sector audiovisual valencià fort i de prestigi, capaç de generar continguts atractius i exportables.Les esquerres, a més de censurar la decisió del tancament del servei públic, van emfatitzar la idea de donar oxigen a aqueix sector audiovisual, “revitalitzar-lo” deien.
  • L'excel·lència i el lideratge en totes les franges'. És dificil considerar complit  l'objectiu de fer d'À Punt "un referent informatiu ineludible en l'àmbit comunicatiu valencià" sinó que Àpunt continua dins d'una certa irrellevància i manca de ser un referent comunicatiu de proximitat que podria ser la màxima aspiració. 

  • Servir de banc de talent. El descobriment de talent comunicatiu propi ha funcionat raonablement bé amb l'aparició d'una nova generació de comunicadors amb molta capacitat de generar credibilitat i proximitat. Això sí, fonamentalment relacionats amb les productores contractades i no amb la plantilla pròpia. 
  • Promoció de la llengua i generació d'identitat valenciana. Cal fer tres tipus de consideracions. El model lingüístic continua sent massa rígid i estricte i això redueix la capacitat de generar autoestima lingüística. És un model encara poc popular fins i tot entre les persones amb alta formació. D'altra banda ha destacat la quantitat d'eufemismes usats per a referir-se a l'oficial Comunitat Valenciana o l'extraoficial Regne de València o País Valencià. A destacar "el nostre territori" i "la terreta" que continuen dins del paradigma de la fugida identitària o autoodi. En tot cas, la fidelitat lingüística ha sigut màxima fins i tot amb polèmiques incloses com la de la polícia de Jusapol. 
  • Reciprocitat: No han complit ni amb una promesa molt del grat i reivindicació de Compromís: ''promoure la reciprocitat amb els mitjans públics de les Illes Balears i Catalunya''. Només a l'estiu s'ha emés el primer i únic programa conjunt amb la resta de televisions de la comunitat lingüística valenciana.


Màrqueting estratègic. 

Les decisions inicials poden marcar molt el camí d'un mitjà de comunicació perquè només hi ha una possibilitat de generar una bona primera impressió. Analitzem algunes d'elles:

  • El nom està clar que no és útil ni facilita el seu coneixement ni extensió. A més, és encara més complicat quan es canvia la norma d'accentuació i es fa la pausa. Es dificil d'apostrofar, es dificil de pronunciar i el significant no té absolutament cap relació amb el significat. Podria ser una revista literària, una pàgina web d'intercanvi d'apunts o qualsevol altra cosa. No és directe ni senzill, ni immediat ni viralitzable. 
  • Una televisió feminista. Destaca que dins de l'autodefinició d'un mitjà d'informació apareguen adjectius diferents a neutral, objectiu, professional, plural. En este cas apareix de manera molt clara i directa l'adjectiu "feminista".  En canvi l'espectador mitjà d'Apunt ha acabat per ser un home de 45 anys. Això no obstant ha portat a un biaix de programació amb molts programes identitaris de gènere situats en horaris de prime time de dubtós criteri. També ha portat, per exemple, a fer tancament patronal el dia 8 de Març o ha afectat de manera decisiva a les tries de redacció prioritzant els aspectes de gènere sobre altres aspectes. 
  • Públic Target. Probablement el problema més greu de la televisió és el target. L'antiga Canal 9 va optar per un target senior i rural preferentment masculí. L'actual Apunt ha canviat este target simplement en la selecció temàtica intel·lectual. El seu target és massa masculí, massa intel·lectual, massa progressista i un poc elitista. Les mancances se centrarien en: 
    • Target urbà. Torna a ser el gran desassistit. La major part de la ficció pròpia que ha programat Apunt parteix del paradigma idílic de l'imaginari agrari i de poble menut quan no de la memòria històrica ficcionada. Apunt no té una sitcom, no té un programa sobre tecnologia, ni sobre start-up, té un sobre propostes culturals d'avantguarda però sempre culturals (una línia transversal d'Apunt és el culturalisme). El target urbà sembla ser un problema. Imagine que és perquè és majoritàriament casetellanoparlant però en això faig un matís: entén perfectament el valencià i podria ser usuari quan el tema li interesa. 
    • Target millenial. A poc que mires l'EGM saps que el públic millenial està perdut per a la televisió convencional. Probablement per això Apunt apunta més cap al target senior. Tanmateix quan el target millenial apareix sempre apareix caricaturitzat tant en del Twist al Tweet com en els apartats de xarxes socials reservat per a presentadores millenial. No és culpa seua però la reserva temàtica d'entreteniment pur i dur no crec que es corresponga amb les moltes coses que està fent eixa generació. Les més importants están passant a Youtube i a Instagram. La relació amb el públic millenial passa necessàriament per entendre i atendre les tendències que apareixen en les xarxes socials. Apunt ha construit una relació estranya amb les diferents xarxes socials. Cada programa sembla tindre una estratègia de xarxes diferent. Dins de Facebook pots trobar algun tall de vídeo. En canvi la relació amb Youtube era de confrontació-inexistència fins fa poques setmanes al contrari del que fa Movistar + que usa les xarxes per establir complicitats amb el públic millenial. Eixa generaciò presenta suficients especificitats com per tendir ponts rigorosos i no caricaturitzats  des del punt de vista àudiovisual. 
    • Target castellanoparlant. El coneixement del valencià és alt en tots els àmbits socials valencians. Parlem de la comprensió oral que és el que afecta a la tele. El castellà forma part natural, orginirària i quotidiana de la realitat valenciana. Apunt hauria de replegar este bilingüisme passiu natural que cohabita entre nosaltres on una persona parla valencià i altra parla castellà i la comunicació es produeix. Ara passa això pel que fa a la intervenció externa però no amb la participació interna. Convindria rebaixar les barreres d'entrada lingüístiques. Està clar que tot el sistema mediàtic que envolta Apunt és en castellà però no podem construir un espai de comunicació propi simplement per a compensar eixa situació. El castellà ha de tindre un accés més fàcil i vehicular en alguns aspectes per obtindre una naturalitat en la convivència lingüística. Entendre les llengues com a vehicles de comunicació implica posar per davant la finalitat comunicativa que la forma comunicativa. Això donaria entrada a persones que amb excel·lent voluntat i predisposició lingüística (passiva) farien pujar la qualitat d'alguns continguts i permeabilitzarien la televisió. 




Direcció General d’Apunt Mèdia.

El projecte de Marco va ser el més valorat pel Consell Rector -91 punts sobre 100-, la qual cosa li va permetre quedar entre els tres finalistes, compensant la seua mala puntuació en l'apartat de mèrits, amb el tercer pitjor currículum de tots els aspirants, amb 0 punts en l'apartat de lideratge, atés que mai ha dirigit equips i venia de ser la corresponsal de TV3 en la Comunitat Valenciana.

Cada membre del Consell Rector va llegir i va puntuar un, com a màxim dos, i després va fer un resum a la resta abans de puntuar-los. En aquest procés, finalment van quedar finalistes Empar Marco, Josep Ramon Lluch i Salvador Enguix. Marco tenia el tercer pitjor CV, però la puntuació d'un conseller la va catapultar a la primera posició, amb el millor projecte.

Les relacions amb el Consell Rector han sigut poc fluïdes. Per exemple, quan els consellers li han fet algun requeriment perquè complira amb els objectius que marca la llei. Tant és així que l'avaluació de la mateixa Marcova obtindre un 5,9 de mitjana. Recordem que dins del barem que va realitzar el Consell Rector, obtindre una nota entre el 50% i el 80% suposava "no haver complit les expectatives". "Dels 47 ítems que es van avaluar, va obtindre una qualificació negativa o molt negativa en 28".

Creació política. 

La primera dificultat política va ser que que Podemos no estava a l'executiu i es va decidir cimentar la nova televisió des del poder legislatiu, les Corts Valencianes. Com a conseqüència es va haver de crear un Alt Consell Consultiu, format per 5 membres triats pels 5 partits amb representació parlamentària. Malgrat ser consultiu, va tindre unes competències molt importants, en encarregar-se de seleccionar els continguts que posaria en marxa la nova televisió valenciana amb un pressupost de 15 milions d'euros. No obstant això, els criteris de selecció no es van acollir a cap pauta professional establida, ni a una estratègia de programació. De fet l'elecció es va fer abans de nomenar a la directora general i el seu equip. La selecció, per tant, es va realitzar segons el criteri dels 5 membres, que no tenien cap experiència, ni eren experts en lectura i anàlisi de guions, estudi de viabilitat de producció, etcètera. Es van presentar més de 800 projectes.

Dos dels membres van triar directament dues minisèries, que absorbien el 20% del total del pressupost destinat a tota la producció de continguts per a ocupar en la graella només 8 o 9 hores de programació, del total de més de 200 que es podrien contractar. Així, van triar 'Jaume I', impulsada per Vicente Monsonís i Agustín Mezquida i 'Parany', amb Rodolf Sirera com a productor executiu.

'Jaume I' de moment està aparcada, mentre 'Parany' va començar a rodar-se però es desconeix si està acabada. La selecció de les dues minisèries és qüestionable per preu i duració. Així per exemple es podia haver optat la contractació d'una sèrie de 13 capítols, amb una emissió pròxima a les 12 hores, pel mateix preu que una minisèrie amb tan sols una emissió de 3-4 hores.

Programació i continguts. 

Cosmovisió. És important saber com un mitjà de comunicació analitzar el món, quina perspectiva usa i quins punts de vista admet.
  • Selecció temàtica. La selecció de la temàtica dels programes indica quina és la manera de concebre el món que té un mitjà de comunicació. La quantitat de temps, la densitat del temps i la invisibilització de temes marquen l'agenda setting d'un canal. En eixe aspecte Apunt és una televisió marcadament intel·lectual, marcadament progressista i marcadament generacional. Analitzem alguns aspectes: 
    • Punt de partida. En qüestió de selecció de graella només tenim unes dades objectives: les preocupacions dels ciutadans expressades al CIS i les dades d'audiència. De tal manera que un canal de televisió, en principi, hauria de respondre a eixes preocupacions i tendències d'audiència amb intensitat proporcional-semblant. Apunt sembla actuar amb una agenda temàtica típicament progressista intel·lectual en la selecció de programes on les preocupacions culturals (derivades de no-preocupacions econòmiques) ocupen espais preminents. Fins que arribar La Qüestió no hi havia cap espai dedicat a qüestions ideològiques i a hores d'ara no hi ha cap programa dedicat a la política en un moment on el CIS diu que està més desprestigiada que mai. La poítica apareix als informatius i als magazines però no té un espai propi. Un programa de política institucional i parlamentària ens podria ajudar a descobrir que les notícies diàries no tenen a vore sempre amb el funcionament institucional i que s'aproven normes molt importants que passen desapercebudes i els informatius atapeïts i basats en la brevetat no poden cobrir.  Per una altra banda està la qüestió de l'audiència. És dificil obtindre bons resultats d'audiència en llengues minoritàries. Només TV3 ho aconsegueix. Però això no vol dir renunciar a la perspectiva de l'audiència. Els programes han d'agradar i si més no, no han de ser invisibles. L'audiència es pot prendre des de la part de davant (fer programes en funció de l'audiència exclusivament) o per darrere (eliminar els programes que manifestament ningú mira). L'audiència no ha de ser el vector hegemònic en una televisió pública però ha de ser un vector important. Ninxols d'audiència apareixen sempre. Hi ha fets noticiables que tens en exclusiva o simplement eres el referent. Apunt podria millorar molt en estos aspectes intentant aprofundir en històries i relats propis. Les audiències actuals están en la línia de la resta d'autonòmiques en un entorno on un share del 4% és tot un èxit. Les campanades de cap d'any són el millor exemple de fets propis contats amb veu pròpia que poden tindre recorregut d'audiència. Els èxits esportius i els fets polítics exclusius o la cobertura de l'oratge i emergències també ho són. 
    • Culturalisme i intel·lectualisme. Hi ha dos programes de literatura mentre no hi ha cap sobre economia (criteri quantitatiu). Els programes de literatura freguen el prime time del cap de setmana. Un s'emet dissabte abans de sopar quan el seu ritme narratiu pausat es més propi del matí del cap de setmana. A tall d'exemple (sobre ritmes narratius) només cal escoltar les ràdio fòrmules musicals com van variant l'estil de música des del matí fins la vesprada. Apunt no té massa en compte els ritmes narratius. De fet per exemple no ha sabut connectar fins ara el magazine de la vesprada amb l'informatiu intentant sempre posar un espai de transició que no permetia enllaçar ritmes narratius. Ara possiblement Assumptes Interns puga descansar tranquil en el seu espai natural (competir amb Hormiguero i Intermedio) 
    • Identitat. La autoreflexió identitària sembla constant a pesar de l'aparent fugida que signifiquen els eufemismes com ara "territori valencià". Gènere, llengua, territori i tots els aspectes postmateralistes que Maslow situaria en la cimera de les necessitats d'autosatisfacció i reconeixement troben un espai propi en Apunt. Xafar el país i els seus personatges (història) per definir-lo, retratar-lo, contar-lo i (quasi) sempre fer-ho des de fora de la perspectiva urbanita sembla una instrucció constant. Sembla una espècie d'espill constant on ens volem mirar per construir una realitat idealitzada rural i costumista. És dificil que un públic urbà (la majoria de la població valenciana) es puga vore atret per una introspecció constant grastronòmica, lingüística, històrica, de gènere, ambiental. S'entén l'intent de mostrar el país amb orgull però la quantitat de llum i foco en una mateixa sensibilitat allunyada de les qüestions més materialistes (i per què no.. conservadores) és complicada. 
    • El públic conservador. Apunt sembla voler fer intents per replegar part del pensament conservador. Ho fa amb els típics tòpics progressistes sobre els conservadors: les tradicions i festes. Ara bé, el públic conservador té altres perspectives com ara l'apariència social (es pot fer bon periodisme de crònica social i ningú no en fa a Apunt) tant des del punt de vista de la moda com de la decoració (els programes de cases són constants a Divinity). No cal dir que els protagonismes empresarials no reben ni la desena part d'atenció que els protagonismes lingüístics, de gènere, històrics o fins i tot anònims. És com si el món econòmic no anara amb Apunt. 
    • Humor. Això és un desatarifo firma la millor creativitat d'humor. S'ha de dir, com a contrapunt, que l'humor sempre va cap al mateix costat i mai no acaba de trencar cap perímetre de correcció política però és un programa molt creatiu, apegat a la realitat social i de bona factura. Pere Aznar en Assumptes Interns està lleugerament desaprofitat perquè en una altra franja horària podria fer un late night més incorrecte i trencant esquemes. Es nota en els seus monòlegs que podria tindre més recorregut. Vicent Marco és la persona que millor podria enllaçar l'autoestima, l'autopercepció, la terra i una certa modernor. Tindria molt més recorregut fent un programa urbà on l'esport tinguera pes (que torne la Taula Esportiva per favor). El planter d'humoristes valencians és suficientment ampli com per fer des de ja una espècie de Polònia valencià però no crec que hi haja valentia política en el País Valencià ni maduresa social per fer-lo. Som un país d'adolescents polítics on tot es porta a l'extrem. Trobe a faltar Raúl Antón perquè és el millor captador de tendències urbanes que tenim. Comediants podria ser eixe espai que permet enllaçar altres continguts interprogramació si tinguera més presència. 
    • Els esports. Els esports i l'oratge solen ser (excloent la telefem) grans jaciments d'audiència. Els esports d'Apunt són dignes i pulcrament contats des del punt de vista informatiu. Ara bé, ignoren codis propis del periodisme esportiu (especialment el futbolístic) amb un tractament un poc naif de la competició, la competitivitat i el conflicte que rodeja especialment el futbol. Els intents d'enganxar amb figures pròpies (Albelda o Serer) no han aconseguit enganxar un futbol que ja no espera fins al diumenge a la nit a res. L'època del Estudio Estadio amb els resums va passar a la història. Tindria més sentit diumenge de vesprada que diumenge a la nit. I tindria més sentit un programa esportiu no basat en l'actualitat i més en el reportatge (Informe Robinson, El dia después...) 
    • Música. De totes les coses que generen identitat valenciana probablement la música i la gastronomia són les que més poden unir un poble com el valencià. La música té un paper també digne i creatiu però de nou molt naif i progressista. València-California, Family Duo o l'estudi deixen poc espai per a la música de banda (el País Valencià és una gran potència musical en bandes) i el tractament és sempre molt filtre valència tant en gramàtica visual com en text. Els temps marquen una narrativa teletubbie pràcticament per a tots els temes en un exercici d'autocensura fonamentat en la no ofensa ni transgressió. Qualsevol persona que haja viscut els 80 o els 90 sap que la música està molt unida a la transgressió i la part fosca de l'èsser humà. Quan va arribar el reggaeton eixa part sembla que es va voler amagar i en eixes estem. Les entrevistes blanques i benintencionades semblen l'únic espai que pot ocupar certa transversalitat. Mentrestant Youtube marca la tendència contrària.  
    • Concursos. Rosquilletres gràcies a Eugeni Alemany té bones marques d'audiència i ocupa un format digne. Precisament l'apartat de concursos permetria trobar formats barats i pròxims a la generació millenial perquè permet interacció amb Internet i trobar protagonismes barats i formats creatius amb realities virtuosos. Family Duo no deixa de ser un concurs de karaoke (Maria Abradelo) adornat amb jurats guionitzats. Més enllà de la música hi ha protagonismes que s'estan creant en el món dels e-sports, del manga, de youtubers, influencers que semblen atrapats a l'altre costat d'un gran mur invisible que la generació adulta ni mira, ni veu, ni vol vore. Com sempre els estils musicals televisius bandegen molt especialment el rock que no passa pel seu millor moment històric. 

La seua estratègia de programació va ser erràtica des del primer minut, amb dos magazins en mans de productores privades al matí i la vesprada i audiència moderada un 'prime time' -horari de màxim audiència- que acaba de competir amb les cadenes generalistes.
Perquè no hi ha una programació que interesse i, per tant, no hi ha necessitat de buscar À Punt, llevat que emeten temporals, Falles o altres festes o esdeveniments amb arrelament.
De fet els pics d'interés s'han centrat en:

  • Esports. Especialment futbol i especialment el centenari del València i el campionat de la Copa del Rei. 
  • Festes. Falles, Magdalena, Fogueres, Moros i Cristians. 
  • Eleccions. Apunt ha tingut l'oportunitat de retransmetre cinc diferents eleccions. 
  • Oratge. Els fenomens climàtics extrems són cada vegada més freqüents i això genera una demanda d'informació de proximitat més útil i ràpida. 
La columna vertebral de la programació són els dos magazines que funcionen dignament en la seua funció de:
    • Permeabilitzar. Trobar temes dispersos que es puguen incloure i no tenen cabuda en altres programes. 
    • Capilaritzar. Arribar a racons, espais, escenaris i pobles de manera que tot el món es puga vore reflexat. 
    • Entretindre. Obtindre un ritme narratiu suficient per mantindre una atenció cada vegada més cara. 
    • Generar agenda pròpia. Oferir una selecció temàtica pròpia valenciana que siga alternativa a l'agenda estatal. 
    • Informar. Ocupar els espais d'actualitat més pròxima en el temps i en l'espai. 
    • Generar opinió. Potser en este apartat caldria visibilitzar més les opinions més conservadores i fins i tot les reaccionàries de manera directa (amb opinadors en eixa línia de pensament) o indirecta (canalitzadors d'eixes línies de pensament). També els espais centrals (liberalisme d'avantguarda) es queden infrarepresentats especialment en el missatge economicista. El món del periodisme capitalitza les tertúlies i contamina les agendes del que és notícia vs el que és important. L'actualitat mai no deixa espai per a cap debat subjacent mínimament expertitzat. 
    • Banc de talent. Els dos magazines són una bona escola de fer televisió per trobar nous protagonismes per a programes específics. 
En tot cas els magazines están complint prou bé amb les seues funcions d'alçar una programació diària atenta, variada, pròxima i intel·lectualment sòlida.


Segon canal
Dins del projecte de la Directora General s'assenyalava que ''el primer pas serà l'obertura d'un segon canal de TV al desembre de 2017''. Havia de ser un canal nascut ''sense multiplicar els recursos, amb un creixement progressiu, aprofitant les sinergies dels mitjans en funcionament''.
Tampoc s'ha creat ''un departament d'innovació i disseny per a investigar i elaborar nous formats'', ni s'ha creat ''un club infantil''


Las víctimas están de moda

Ciudadanos acude a cada cita donde pueda victimizarse, sea el Orgullo o sea Altsasua. El PSOE intenta victimizarse en el ahogo de la conducción de la gestión minoritaria para obtener más votos del nicho pragmático de la izquierda. El feminismo apura al máximo las posibilidades de convertir a la mujer en víctima de casi todo. Podemos es víctima de la conspiración mediática. Los ofendidos usan a la víctimas para defender su ofensa y legitimar el ataque al ofensor. Hasta Vox se presenta como una víctima de cordones sanitarias y corrección política. Todo el mundo quiere ser víctima.



El prestigio de la victimización es extraño en la política-guerra donde la capacidad para poder derrotar al adversario debería ser el trapecio principal del espectáculo. Sin embargo el rol de víctima está de moda. La victimización legitima para la queja y la rebelión. El sistema bottom-up de abajo hacia arriba funciona para la alteración del statu quo y todos parecen descontentos con el statu quo. Todas las víctimas tienen en común intentar derrocar al verdugo. Y ya nadie quiere ser verdugo. El verdugo es el opresor de las víctimas, es malvado, es cruel, toma decisiones, gestiona la escasez, limita los derechos, recorta las utopías. El verdugo es un ser de un realismo implacable que ejecuta las víctimas a veces sin saberlo.

La victimización tranquiliza porque exculpa. Externalizar la culpa siempre es balsámico. Calma. Relaja. Yo no soy responsable de mis problemas. La culpa es del sistema, del patriarcado, de la derecha, de la derechita cobarda, de los progres, de la correción politica, de las feminazis. Todo el mundo parece estar contra mí lo que me convierte a la vez en una víctima y en un heroe. Alguien con la superiorida moral de decidir como debe alterarse la realidad dado que ahora es injusta porque me convierte en víctima. Da igual si otra correlación de fuerzas genera nuevas víctimas. Ahora lo soy yo y eso me da derecho a dirimir, a exigir, me da derecho a convertirme en verdugo de los verdugos. Porque soy una víctima. Y eso me da legitimidad para todo. Hasta para convertirme en verdugo. 

Comptadors de likes, tirania dels followers i la mort dels influencers

En poques setmanes tenim diversos exemples de com el black mirror dels mitjans socials com ara Facebook, Instagram, Twitter o Youtube poden matar persones. Al llarg del món la gent mor per fer-se un selfie estrany. Una xiqueta sotmet a votació per Instagram el seu suïdici. I voten a favor. Altres aspirants a influencers cauen malalts per banyar-se en aigúes contaminades però molt de color turquesa. I ahir un xic va morir menjant cucs en un challenge de Youtube. 



En algun moment els mitjans socials que treballen amb la informació que els subministrem hauran d'entendre el seu paper dins de les societats com ho van haver d'entendre els mitjans de comunicació. Instagram està fent una prova eliminant el comptador de likes en alguns països. Per què? Què ens està passant?

Termòmetre social. La quantitat de likes com de followers és un termòmetre de popularitat, èxit i acceptació social. Des de la infància-adolescència fins l'edat adulta tindre molts seguidors implica ser una persona socialment exitosa siga pel motiu que siga. És l'ofici de caure bé sense més. A pesar que tindre followers no garanteix accés directe a cap ingrés sí que permet tindre accés al estatus d'influencer i poder contactar amb empreses de publicitat que necessiten donar a conèixer algun producte. Els primers estudis no semblen donar molta credibilitat a la capacitat d'influència dels influencers però el mite està creat. Obtenir followers condueix a conductes de risc. La primera conducta de risc és oferir intimitat a persones desconegudes sobre les quals no existeix cap control social i viuen afavorides per l'anonimat d'un nick. En el món adult és menys freqüent lluitar per la popularitat virtual però en el món juvenil el nombre de followers és important. Després ve la tirania dels followers.

Tot per l'audiència. La relació que s'establix en entorns virtual entre una persona productora de continguts i els seus followers és una relació que va més enllà de l'audiència massiva. És una relació bidireccional i sense filtres ni horaris. És una relació que està més a prop d'allò persona que d'allò professional, i més a prop de la figura de l'amic o amiga que la del presentador o presentadora. Sorgix un mínim o màxim vincle afectiu, de proximitat, d'afinitat. La persona follower arriba a sentir-se pròxima o pseudoamiga depenent dels casos i la distància social amb la persona seguida. Això canvia molt les regles del joc.

  • Periodicitat. Per a mantindre followers cal oferir una periodicitat gran, un ritme constant i potser creixent perquè la ferocitat de les necessitats de coneixement s'assemblen a les de l'enamorament inicial: vols saber cada vegada més fins a saber-ho tot. Oferir una periodicitat ja és un primer exercici de tirania-esclavitud. Comences una rutina. 
  • Incrementalisme. Els espais virtuals són espais de recerca de sensacions. De fet, si ens parem a pensar han substituit l'avorriment. Cada vegada és més complicat avorrir-se perquè sempre està el recurs de traure la pantalla de la butxaca. Però la recerca de sensacions és incrementalista. Cada vegada necessita més sensacions i més intenses. En segons quines èpoques de la vida això és encara més important. L'adolescència és el moment de recerca de sensacions més important. Per a oferir sensacions més intenses cal assumir riscos. Fins arriscar la vida lògicament. 
  • Bidireccionalitat. Per a gestionar una comunitat virtual cal establir mecanismes de bidireccionalitat. La persona creadora de continguts ha de relacionar-se de manera activa amb la persona consumidora. Això és dificil a nivell individual bilateral però es pot fer a nivell massiu. Són molt freqüents els reptes acceptats a canvi de followers o likes. Oferir una determinada conducta de risc a canvi d'aconsguir més likes. Siga una banyera gelada o siga menjar una cosa asquerosa. La qüestió és que cal destacar. Destacar en un merca nou i incipient era relativament fàcil, però destacar en un mercat madur i massificat requerix una dedicació i assumir conductes que seria dificil de justificar. 
  • Èxit efímer. La cultura de l'èxit efímer no és nova. De fet la major part de les persones que fan molt bé una cosa i tenen èxit no han treballat molt per saber fer-ho. Sol ser una habilitat innata. Quina habilitat innata tenen les estrel·les influencers? Diria que una nova concepció de la intimitat unida amb una autoestima desproporcionada i en tercer lloc una habilitat comunicativa característica de les persones extrovertides: la necessitat del contacte social permament. No és fàcil unir les tres coses sigues gamer o vulgues ser model. Tanmateix els mitjans socials permeten accedir a quotes d'èxit social (no tant econòmic) d'una manera molt ràpida com ja va passar amb els futbolistes. Gestionar eixa fama tan unida a una part de l'itinerari vital (joventut, bellesa + activitat social) no és fàcil i pot conduir a l'obsessió. 

El canvi d'era tecnològica que ens ha aportat Internet té pocs pensadors encara i pocs influencers de la nova societat en xarxa. Internet ho canvia tot i hem de repensar amb molta velocitat allò que no ens va donar temps a pensar en el passat. Potser el comptador de likes i de followers no siga una bona idea. Potser el botó de reuit o like no siga una bona idea. Potser les llistes de difusió de whatsapp no siguen una bona idea. Potser els grups de whatsapp haurien de canviar el disseny. Potser la captura de pantalla hauria de ser una eina més restringida. Potser hem banalitzat el concepte de fotografia. Potser hauríem de pensar més sobre els efectes psicosocials de la tecnologia. Tot i que siguen problemes del primer món. D'eixos problemes que tenim quan ja no tenim problemes de veritat. Però és que la gent està morint. Potser són problemes de veritat. 

Paraules màgiques, relat i tecnopolítica

Diuen que la història la conten els vencedors. Jo matissaria que la conten els supervivents que tenen la possibilitat de contar-la. La qüestió és que el relat històric s'ha convertit en una lluita de propaganda política on les armes són les paraules. Aconseguir introduir una paraula màgica pròpia o aliena suposa aspirar a guanyar el relat polític. Pensem amb imatges i metàfores i aprenem en base a històries contades al voltant del foc modern (mitjans de masses i mitjans socials). Qui conta la història i com la conta determina el nostre pensament. 



Ara mateixa estem lliurant diverses batalles de llenguatge on les paraules esdevenen màgiques i han substituït les anteriors paraules màgiques que van perdre el seu sentit. La idea és que el llenguatge pot construir la realitat més enllà de representar-la i explicar-la. L'apriorisme és ja dificil (impossible) de demostrar però les batalles són reals. Analitzem hui algunes de les actuals i convivdem a reflexionar-les:

Violència. 
Pot semblar que la paraula violència estaria clara en la seua definició i la seua connotació negativa. Però si estiguera tan clara no estaríem a l'Audiència Nacional dirimint exactament que és això de la violència. El judici contra els organitzadors d'un no-referèndum a Catalunya en realitat és un estudi de detall de la definició de violència a l'Espanya del segle XXI. Què és la violència? Cal que hi haja ferides? Morts? Contacte físic? Com d'intens? Han d'haver armes? El concepte de violència és un concepte indeterminat en el present. Sabem on comença la violència però no sabem on acaba. El feminisme l'ha portat fins a extrems imprevisibles. Partint de la violència estructural marxista fins a la violència psicològica que podria incloure la mirada libdinosa a una dona. La concepció de la violència es trasllada a un fet subjectiu: la percepció de la víctima i resulta impossible fixar-la en termes objectius. Per a una persona la violència és una cosa i per altra és una altra cosa. I és evident que això és així en la vida quotidiana: la percepció determina en gran part el fet però la definició jurídica (traducció de la ideologia dominant) no pot tirar endavant amb contínues definicions subjectives i necessita definir el tipus penal amb una conducta clara i objectiva que no depenga de la víctima. Fer això suposaria deixar en les mans de les persones ofeses la qualificació dels delictes. La violència estigmatitza i per tant cal determinar exactament si una persona és violenta per alçar la veu o és violenta per decapitar a una altra. Si no s'estratifica la violència i no hi ha matissos les paraules perden el sentit. Si tot és violència res és violència perquè la paraula violència implica un grau elevat de conducta.

Terrorisme. 
La paraula terrorisme i grup terrorista té una llarga trajectòria. De fet al llarg del món han sigut grans els debats informatius sobre si un conflicte era una guerra, una rebel·lió, una guerrilla o un grup terrorista. Depén de qui i de quan ho contes. La novetat en la paraula terrorisme ha sigut la recent accepció de "terrorisme masclista". En principi el concepte estricte de terrorisme es reservava per a un grup organitzat, cohesionat i més o menys jeràrquic que amb accions violentes pretenia generar una sensació de terror en la població en general per a defensar una causa concreta. Atribuir esta definició al "masclisme" pot ser agosarat però útil per a construir un relat de més intensitat. De fet, si notem l'ús del llenguatge de persuassió política podem notar que bàsicament segueix els esquemes de la societat hiperalarmada just en el moment més segur de la història de la humanitat a nivell general. Siga com siga, la qüestió és que el terme terrorisme també arriba des de la decapitació dels infidels al control del móbil de la teua parella.

Feixisme. 
A pesar que la definició històrica de feixisme és clara és molt habitual trobar moltes persones que usen el terme per a qualsevol actitud contrària als seus pensaments. Hem pogut llegir feixista per a referir-se a Vox, al PP, a Ciudadanos (diria que alguna volta al PSOE), a la polícia, a la Guàrdia Civil, a organitzacions empresarials o a associacions conservadores. La qüestió és que l'ús de la paraula feixisme està tan estés que ha perdut completament el sentit pejoratiu, especialment en el col·loquialisme "fatxa" perquè si tot és fatxa res és fatxa.

Patriarcat.
La paraula patriarcat és el millor exemple de com una paraula pot passar de l'àmbit científic social fins a l'ús popular i del seu procés de vulgarització i banalització. I en últim terme d'extensió a qualsevol cosa. Poques persones sabrien trobar la diferència entre patriarcat i masclisme i moltes menys sabrien dir què és el patriarcat i quan es va originar. Només saben que és una paraula màgica que funciona perquè permet una externalització de la culpa. El patriarcat ha vingut a substituir l'antic "sistema" que ara té cognoms "sistema patriarcal" i que ès un ens caòtic pretesament organitzat que gestionaria les relacions socials afavorint els homes. A partir d'ahí qualsevol ús és vàlid.

Catalanista. 
Al País Valencià poques paraules funcionen d'una manera tan màgica com la paraula catalanista. Ací catalanista és sinònim de traidor, aquell que és infidel a la seua dona valenciana estimant Catalunya. Les accepcions de catalanista arriben des del sobiranista que sent l'existència dels Països Catalans fins aquells que simplement reconeixen que el valencià forma part d'una comunitat lingüística i cultural comuna amb catalans i balears. Per sort, la paraula catalanista ha perdut moltíssima força gràcies a totes les revisions fusterianes dels anys 90 que han ajudat a que tota una generació aplicara esquemes més permeables i pròximes.

No és cap novetat la guerra de propaganda entre les diferents cosmovisions i ideologies. De fet forma part consustancial de l'existència humana. Tanmateix la disgregació i atenuació de la intermediació professional en la circulació d'informació ens ha fet esclatar el problema als nassos. Hem redescobert que els mites i les llegendes tenen igual o més èxit que la ciència i la informació. Hem descobert que la ficció supera a la realitat en nivell de versemblança. Els nous mitjans socials permeten que les misèries humanes i la capacitat d'estupidesa humana siguen quantitativament molt més visibles. La base del dogma és el gregrarisme: la capacitat de crear i conduir un grup i fer-lo pensar de manera plural. I això la tecnopolítica ho permet amb mecanismes potents i gratuïts en termes monetaris. Estendre una paraula viral és guanyar el relat. Siga casta o derechita cobarde perquè les dos responen a la mateixa corrent històrica: la negació de la política com un espai de convivència prestigiada.

De les paraules màgiques analitzades podem extraure una conclusió: la indefinició és la seua millor definició. Potser la posveritat és això: la impossibilitat de definir la veritat mateixa i per tant l'existència de moltes realitats alternatives en funció de la percepció. El recorregut de les paraules és tan ampli i tan poc explícit que perden el seu sentit. El problema més greu de les paraules que perden sentit és que deixen d'explicar la realitat correctament i generen informació i per tant actes erronis. Per exemple, si considerem que la violència de gènere és només de gènere i per tant monocausal; això ens portarà a no examinar altres hipòtesi criminològiques i a descartar altres fonts de comportament. El silogisme és bàsic i descarta altres possibles causes.

La guerra de les paraules ja fa temps que actua dins de la propaganda (fake news) i és una norma acceptada socialment. Com definir l'alteritat i la seua conducta és aconseguir que guanye el teu relat, tot partint de la creença per la qual el llenguatge configura la realitat en lloc d'explicar-la. Per tant, canviant el llenguatge podries canviar la realitat: la base de la correcció política i els corrents culturalistes posmoderns. I per tant, si una cosa no apareix en el debat públic i no entra en la guerra de les paraules podria deixar d'existir segons esta teoria.. no? Potser no.

Debilitats i amenaces del Valencià en marqueting de llengües.

Què passaria si consideràrem una llengua com un producte que cal vendre? Què passaria si eixa llengua fóra el valencià? 

Segurament la primera objecció seria que una llengua no és un producte i que mercantilitzar tot és un exercici innecessari. De fet, he buscat algun contingut que analitzara les llengües des del punt de vista del marqueting i no n'he trobat. Per tant, comencem una aventura agosarada i per tant interessant.



Suposem que anem a un mercat de llengües i volem vendre el valencià. Una reflexió d'este tipus seria absurda en un espai monolingüe. Bàsicament perquè en termes de marqueting hi tenim un públic captiu. Sense alternatives i amb un producte únic al mercat no cal marqueting. Això o no parlar. Però, i si la realitat fora creixentment multingüe a pesar de que això genera costos d'entrada socials i econòmics (aprendre més d'un llengua costa més que aprendre només una)? Potser en eixe cas necessitaríem fer algun tipus d'estudi de marqueting de llengües.

Considerem, per tant, com un exercici d'abstracció intel·lectual que efectivament volem que el valencià siga una llengua competitiva en el mercat de les llengües. Considerem que és un producte i per tant hem de determinar algunes qüestions inicials. La part dels beneficis del coneixement del valencià per a una persona que arriba al mercat per primera vegada és breu. El valencià et permet tindre certa prioritat en l'accés a l'administració. El valencià et permet certa connexió amb els clients en l'àmbit privat. Les dos qüestions són relatives i no absolutes. Qualsevol persona pot prescindir dels dos beneficis. També proporcionar cert prestigi intel·lectual entre alguna part de la classe social dirigent. Des del punt de vista no mercàntil és evident que conèixer una llengua permet accedir també a una manera de mirar el món però esta variable és molt residual per a la superació de les barreres d'entrada, és a dir, per a començar l'esforç des de zero d'estudiar tot un sistema lingüístic.

Pocs beneficis directes obté una persona d'una inversió alta de temps en adquirir un coneixement ampli del valencià. Per tant, en termes DAFO caldria reduir al màxim les debilitats i les amenaces. Estem fent això els valencianòfils? Certament, em sembla que no. Els valencianòfils, fins i tot els més benintencionats i militants estem prenent algunes decisions i actituds que no ajuden al producte. Fem abstracció de les més comunes de la comunitat lingüística valenciano-catalana i anem a les específiques.


  • El (País) valencià serà d'esquerres o no serà. El parèntesi és important. Si el valencià és un argot ideològic tenim un problema. La pressió ideològica sobre el valencià és creixent. I no sols amb el vector que penses (la dreta castellana que no el gasta) sinó també per la part d'aquelles persones que diuen estimar-la. L'exemple més complex i més recent és el "Benvingudes" que figura a l'entrada de la ciutat de València per advertir de la necessitat d'anar a 30 km/h. És evident per a qualsevol persona a mínims coneixements lingüístics que en valencià el femení és el gènere marcat que inclou només a les dones. Per tant, en eixe cartell no es fa un ús informatiu del llenguatge sinó un ús ideològic. El problema és que hi ha un ús ideològic del valencià i això suposa un doble pes ideològic per part de l'esquerra: l'identitari i el feminista. És massa pes ideològic sobre una llengua en situació feble. Si recordem també la pancarta de la vaga feminista del 8M en trobarem un altre bon exemple freqüent en l'ús del valencià com a argot ideològic: el calc del castellà, és a dir, la traslació-traducció del castellà de manera directa o l'efecte traslator. Recorde almenys dos exemples d'este ús. El mencionat de l'últim 8M era "Front la barbàrie" (busca el calc sintàctic i la falta) i també recorde un altre mític a Sagunt que va ser el "Basta ja" (en lloc de "Prou") que sent acceptable normativament no deixa de ser un ús estrany entre valencianoparlants. Una llengua "normal" és una llengua per a tots (dretes i esquerres). Posar molta pressió a una llengua per una part ideològica genera barreres d'entrada massa altes. Especialment si les acompanyem de les següents. 
  • El Valencià de plàstic. El concepte de valencià de plàstic fa temps que el gaste sense massa èxit però recentment he vist com alguns mems valencians (joves entre 15 i 25 anys) distingeixen entre el valencià de poble i el valencià de classe o normatiu. Jo aniria més enllà: existeix el valencià de plàstic. El valencià de plàstic és un valencià que pràcticament no parla ningú, és un registre que només s'escolta en algun mitjà obsessionat amb l'ús d'un estàndar oral i escrit. És profundament anormal a nivell lingüístic que tots els personatges d'una sèrie parlen de la mateixa manera que un locutor/a de televisió. No és possible que una dona major que no ha estudiat o un ionki que dorm i trapitxa per la capital parlen com si foren professors de valencià. El valencià no té un registre urbà consolidat i tampoc té una proposta digna per a la ficció. En la ficció la versemblança és determinant i per tant els usos lingüístics també. Es tracta de tindre algun tipus d'accent, expressions urbanes o rurals, alguna flexibilitat en els usos lingüístics, col·loquialismes constants. Com a exemple més recent podem posar la comunitat Valentuber. Els i les youtubers en valencià han hagut d'afrontar la decisió de quin valencià usen: el que coneixen de les aules? o el que parlarien amb els amics? Caldria que reflexionarem sobre eixe GAP. Per què hi ha tanta distància entre el valencià de les aules i els mitjans i el valencià del carrer quan portem 40 anys d'ensenyament en valencià? Si penses que qui ha de fer l'esforç d'acostar-se a un valencià ideal dissenyat en un laboratori és el poble parlant potser tinguem un problema. I el factor temps indica que no estem per a molts dubtes. La competència lingüística (saber parlar, entendre o escriure) continua pujant i l'ús social continua baixant. Mireu a vore si les barreres d'entrada i permanència són massa altes o els beneficis massa baixos. Potser les dos coses. 
  • El valencià-racionalista. Per als qui ara mateixa no parlen valencià segurament veuen la llengua com una assignatura i una cosa de polítics i els seus mitjans de comunicació. El valencià està massa vinculat amb la racionalitat i molt poc amb les emocions. Està clar que aquells que creixen en ambients de majòria valencianoparlant no entendran el que vull dir però en zones urbanes no tens un crush en valencià, no es folla en valencià, no rius en valencià, no insultes en valencià perquè qui parla en valencià sempre és molt educat, no es menja en valencià, no es balla en valencià (afortundament sí que es canta) no es juga al futbol en valencià, no t'emborratxes en valencià, no jugues a videojocs, no vas de compres en valencià. Gran part del problema rau en el fet que el valencià pertany a l'àmbit de la intel·lectualitat i no a l'àmbit de les emocions. I la militància lingüística intenta resoldre-ho amb algunes mínimes iniciatives. La música ha sigut un pas importantíssim però ja estem tardant d'intentar situar-nos en el món gamer, en el món dels tutorials, en el món influencer, en els esports i la ficció identificativa, pròxima i generadora d'emocions. L'Alqueria Blanca i la Taula Esportiva, Miss Tagless o el Renao, Xavi Castillo o David Albelda han fet i poden fer molt per l'ús social de la llengüa. El valencià ha de ser més intuïtiu. 
  • El fonamentalisme ortogràfic. Si eres nouparlant allunya't dels ultraortodoxos. Tots tenim un amic que no pot evitar dir-te que falta un accent, que els diacrítics no es gasten així, que no poses bé els febles i que no es pot compartir l'incoatiu acabat en -eix i en -ix. Si escrius en castellà les teues faltes passaran inadvertides però si escrius en valencià sempre hi ha un fracontirador preparat per a disparar. Sempre tindràs algú que remarcarà la teua ignorància. Algú que dirà que la "o" que has fet no és suficientment oberta o que apitxar és d'ignorants. La pressió ortogràfica del valencià és excessiva. No parlaré de simplificar la normativa, plena d'excepcions, com si els parlants portàrem un acadèmic dins del cap, però sí d'alleugerir el pes de la vigilància lingüística. A tall d'exemple, eixa despreocupació ortogràfica ajudaria molt en l'ús del valencià en àmbits digitals especialment xarxes socials com whatsapp i Facebook o Instagram. Ante todo mucha calma. 
  • El resistencialisme lingüístic. Anem arribant al final de com amb bones intencions es pot crear un perímetre de foc al voltant d'una llengua. El resistencialisme lingüístic és antic. Ja diu la cançó del Tio Canya que el tio està content perquè els besnets molt joves "mai parlen en castellà" com si això fóra possible o com si fora desitjable. La síndrome del Àlamo perjudica molt al valencià. Parlar o morir no sembla una bona dicotomia. El valencià conviu de manera natural (amb els conflictes naturals) amb el castellà. Una part del monolingüisme resistencialista prestigia l'ús d'una sola llengua com un símbol de puresa (ètnica?). És un fenómen minoritari en quantitat però certament important en qualitat que hauria d'abordar algun tipus de procés d'obertura gojosa incloent castellà i anglés dins de la seua activitat. Probablement qui millor ha encetat eixe camí (multilingüisme) i amb més èxit ha sigut l'associació cívica Tirant lo Blanc però altres comunitats ideològiques també haurien de caminar pel mateix camí. Estem parlant de pràxi de bilingüísme passiu (acceptar que no ha d'exisitir una identitat lingüística perquè puga existir una igualtat lingüística. Explicat d'una altra manera que no cal que dos persones parlen la mateixa llengüa per arribar a establir una comunicació fluïda i significativa. Però també i molt especialment accedir a coneixement ampliat en altres llengües sense restriccions ni prejudicis. 
  • La restricció d'agenda. En relació amb les restriccions i els prejudicis apareix el concepte de limitació temàtica. Per dir-ho d'una manera directa usar una llengua no hauria de limitar el tema del que es vol parlar. En canvi en valencià no es pot parlar de determinats temes per la pressió ideològica que patix. Escriure en valencià limita la posició de manera directa i indirecta. La visió de les persones que escriuren i lligen en valencià sol tindre un biaix d'esquerres o progressista. Per tant, si la teua visió o comentari té un biaix conservador està condemnat a la invisbilitat. Aquells que són conservadors no el llegiran perquè està en valencià i aquells que el llegiran en valencià el desconsideraran perquè és conservador. Atenció perquè és només un exemple i no una regla general. Un altre exemple, la defensa de la biologia i el cientificisme i per tant qüestionar les tesis culturalistes neofeministes és un dogma dificil d'abandonar des del valencià perquè el feminisme ha colonitzat l'ús de la llengua. Un altre exemple seria intentar argumentar en valencià contra un impost turístic o contra la turismefòbia. Estàs condemnat a la ignorància o a la intolerància virtual. En valencià s'hauria de poder parlar de tot però hi ha mecanismes d'autocensura i heterocensura que dificulten l'aparició d'un moviment valencianòfil conservador o simplement crític. És realment complicat. 
  • El conflicte. He deixat per al final el més obvi. El conflicte lingüístic entre el castellanisme imperial mesetari i el resistencialisme lingüístic però també el conflicte lingüístic entre els puristes noucentistes i els lingüístes populars que al País Valencià sempre acaba per caure del costat de la mantega fusteriana. L'aparició de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser la gran possibilitat d'entrar a un spa lingüístic. Però cada valencià sembla portar un filòleg i especialment els que entren en política el tenen. No s'entén que el manual d'estil d'Apunt Mèdia puga diferir tant de les recomanacions o la gramàtica de l'AVL ni tampoc la llengua que s'ensenya a classe, ni la llengua que parlen els polítics, ni la llengua que usa la mateixa Conselleria d'Educació. L'esforç que ha fet l'AVL per identificar i posar en valor les moltes formes valencianes que aporten diversitat a la comunitat lingüística valenciano-catalana és un pas molt important per afirmar la identitat pròpia, generar autoestima, aproximar els models lingüistics intel·lectual i emotiu, fugir del valencià de plàstic, eliminar restriccions d'agenda, permeabilitzar l'ús amb formes més senzilles i reduir l'ultraortografisme. En definitiva, desconflicualitzar un poc el valencià fins arribar al no conflicte que moltes persones que hem internalitzat. Conèixer un mínim de dos llengües és ja imprescindible i ajuda a aprendre unes altres. 

Convindria revisar aquestes i altres debilitats i amenaces per al valencià perquè no queda massa temps. El canvi tecnològic també és un canvi de paradigma comunicatiu on parlarem amb màquines i amb altres persones. El registre escrit ha tornat però l'oral també avança en marxa triomfal a Youtube o Instagram. Una societat comunicacional necessita una llengua fàcil, accessible, no hipervigilada, identificativa, popular, flexible, barata, transversal, àmplia, segmentada però no estancada i sobre tot volguda i estimada. 
Podem pujar els beneficis o baixar les barreres d'entrada o les dos coses. No queda massa temps. O anem al "pati" a parlar en valencià i eixim de les aules o molt prompte el valencià serà una llengüa que molts coneixeran i pocs parlaran. 

Bossio, el penúltimo gran stopper


Yo tuve este cromo en las manos

Hubo una época anterior al fútbol moderno en que habia jugadores en el campo que estaban solamente para destruir. Puede que fuera el ambiente de guerra fría de los ochenta lo que creo dos figuras de apoyo defensivo: el libero y el stopper. Eran dos figuras ahora extrañas y un poco olvidadas. El líbero no tenia marcaje definido, se limitaba a los cruces cuando el marcador era desbordado. Era un fútbol donde el error estaba previsto y el desborde también. Es dificil encontrar hoy en día un futbolista que sea capaz de encarar a su marcador e intentar irse. Es dificil por la consistencia física de todos los futbolistas actuales pero también por las limitaciones que pone la figura del ultraentrenançdor que pretende teledirigir el equipo desde el banquillo. Algún día deberíamos hablar sobre el daño que ha hecho Guardiola al fútbol moderno. Ya ningún entrenador permite excentricidades técnicas, locuras absurdas o gestos intuitivos. Ya todo ha sido entrenado y se traduce en una mera ejecución de los planeado.

Como decía, el fútbol de los ochenta se basaba en el error y en la superioridad técnica. El fútbol es un deporte de errores y pretender que sea perfecto es eliminar su grandeza. Antes de salir al campo sabías que habría errores, que no replegaríamos bien, que perderíamos la pelota, que nos harian superioridad; y en esa mentalidad aparecía el stopper. Justo al mismo tiempo que los escudos antimísiles. Debíamos tener alguien que no supiera que hacer con el balón más que ser un spamer defensivo que supiera leer el partido para llevar el ritmo o recuperar la pelota.
Sin duda el gran stopper del Valencia siempre será Albelda. Y seguramente algún día, si el tiempo, el ocio y la creatividad me lo permiten, usted y yo hablaremos sobre David, el gran stopper.
El sueño de cualquier central lento y racional -como yo pretendía ser- era acabar de stopper en algún momento de la temporada. Por malo que fueras suponía un ascenso. Tenías derecho a libertad de movimientos porque tu obligación era leer el partido y saber que pasará después de lo que está pasando ahora. Todo eso también se aprende en un campo de fútbol. Una lectura colectiva de futuro que intenta tapar nuestros errores. Anticipar las desgracias e intentar paliarlas. Un bombero del fútbol con agua limitada: recuperar y ofrecer el balón a alguien que sepa hacer algo mejor de lo que tú harías.
Conseguí jugar de stopper alguna vez. Quizá por eso Miguel Angel Bossio fue una especie de símbolo para mi. El urugayo que solo sabía molestar.
La imagen de su expulsión en el mundial de México no parecía ser el mejor anuncio pero al fin y al cabo era un internacional para un equipo de segunda. Y ya saben ustedes aquello de "bronco y copero" que basicamente consiste en repartir alguna leña de vez en cuando. Y Bossio sabía repartir la leña justa para no resultar un "sicario" como Arteche o el ahora de moda Juanma López.

Pronto se ganó un espacio en la épica valencianista cuando en el Camp Nou (ese espacio simbólico para los valencianos que es un templo catalán) acabó el partido sangrando con un aparatoso vendaje en la cabeza. Vencer o morir podría haber sido el epitafio de aquella tumba. Y fue vencer.0-1 en el Nou Camp. Gol de Arroyo. 

Desde el sector 27 la afición del valencia no se ve igual que desde Tribuna. He estado en los dos sitios (en tribuna siempre invitado) y nada es igual. En tribuna tienes derecho a quejarte. En el sector 27 solo tienes derecho a sufrir. En General de Pie tenías solo derecho a animar. Bossio era muy criticado por sus pases erróneos. El espectador medio solo suele ver a quien tiene el balón y desconoce el resto. Hay un fútbol invisible si miras hacia otra parte que te permite descubrir algo de inteligencia en un juego tan absurdo. Yo llegué a enfrentarme con algunos compatriotas de Mestalla por Bossio. Porque de alguna manera era yo en la vida. Intentando cubrir los espacios libres. Intentando equilibrar el equipo. Recuperar y tocar. Pelear y sufrir sin expectativa de aplauso. Nadie aplaude a quien no ve.
La tradición valencianista ha tenido buenos stoppers. Hasta donde yo llego el predecesor fue Angel Castellanos. Un futbolista con barba de profesor Bacterio cuya "fealdad" quizá seria un problema en el futbol moderno. Bossio tenia un apellido con glamour y quiso convertir Valencia en su casa en un momento del futbol en que el futbolista todavía quería tener raíces.
Miguel Angel Bossio Bastianini forma parte de aquella época que todo niño tiene en la vida en la que sabe los apellidos de los jugadores. Bueno, quizá todo niño no. Quizá solo aquellos que obsesivamente creían que cualquier motivo podía ser una fuente de curiosidad. Mestalla no miraba con los mismos ojos que yo a Bossio. Yo sabía que aportaba jerarquía, disciplina, perseverancia y solidaridad. No sé si queda algo de eso hoy en día. Seguro que sí aunque más escondido.
Por eso cuando vino a jugar a mi pueblo pensé que el autografo de Bossio seria especial para mi. Siempre he sido de minorias y pocas colas de espera. 
Miguel Angel Bossio era un jugador de botas negras. Corría más de lo que tocaba. No se le recuerda un solo regate, ni un solo gol, solo se recuerda que corría. En una época en la que el futbol se jugaba en ochenta metros y correr era una elección. Recuperar y ceder. Cubrir y ayudar. Defender incluso cuando atacamos. Era otro fútbol. El mismo deporte pero otro juego.

La innecessària sèrie de Netflix sobre el cas Alcàsser.

Ha passat un temps des de la seua estrena i ja han opinat diverses persones. He llegit atentament les consideracions, especialment les valencianes, perquè és un cas autòcton que va afectar molt els comportaments socials valencians i va colpir especialment ací des de tots els punts de vista. 



Per això, m'agradaria oferir una visió complementària a les que he llegit, des de la llibertat d'escriure en un blog i no en un mitjà. Des de la llibertat d'explicar el meu pensament assumint la meua única responsabilitat.

El documental és un producte mediàtic absolutament prescindible i innecessari. I les decisions estratègiques que es prenen em semblen perverses i qüestionables des del punt de vista de la professionalitat periodística.

Però anem per parts:

Oportunitat. Per què ara? És evident que vivim en una època hiperarlamada i preocupada, obsessionada amb la seguretat, especialment la de les dones, a pesar que vivim l'època menys violenta de la història de la humanitat (entenent violència en sentit estricte). Els productors de la sèrie també saben que estem en un moment on l'entreteniment ho ha contaminat tot (també el gènere documental). Si mirem les principals plataformes trobarem pocs documentals de de divulgació científica i molts documentals antropològics o culturalistes en termes amplis. Finalment, també són coneixedors que els joves de l'Espanya violenta dels 80 ara tenen fills i promouen una paternitat/maternitat ultraconservadora en termes de seguretat i frustració, sobreprotecció i control. Per totes eixes raons no és una coincidència que de sobte apareguen al mateix temps Alcàsser i Jesús Gil (ja només falten Les mamachico i Ay, que calor) de la mateixa manera que els festivals remember s'escampen per tot arreu. La meua generació (casada o divorciada) serà la primera en viure totes les etapes de la vida en una permanent adolescència a temps parcial i al mateix temps exercir una ultrapaternitat allunyada de qualsevol frustració infantil i juvenil. En eixe entorn, una sèrie d'entreteniment sobre unes xiquetes torturades, violades i assassinades que forma part del corpus nostàlgic de la seua joventut havia de ser rendible amb total seguretat.

Hom podia pensar (com alguns fins i tot han volgut interpretar benèvolament) que era una excel·lent oportunitat d'oferir perspectiva sobre el que va suposar el cas des del punt de vista periodístic i d'espectacularització a nivells infàmes. Una gran oportunitat de que les persones nascudes amb posterioritat pugueren fer un exercici de memòria històrica (sí, també això és memòria històrica) respecte a com eren les coses en l'Espanya dels 90 i pugueren comprovar com han canviat o no algunes coses. Lamente dir que no hi estic d'acord amb els optimistes que pensen que això ha passat.

Ancoratge. Per què en Netflix? He dit "sèrie d'entreteniment"? Lamente semblar tan cruel però no he sigut jo qui ha instrumentalitzat el dolor amb una narrativització més pròpia de la docuficció que del documental. Una cosa és fer infoerteintament i usar codis narratius de la ficció per donar un poc de ritme i un altra cosa és recrear una situació portant al present una cosa del passat sense més filtres que la música, el ritme i la línia argumental. No està bé això que han fet. Ha sigut innecessari i cruel.
Però ho argumente: Netflix és una plataforma de productes d'entreteniment. Fem un poc d'història per entendre la indústria nordamericana. Quan va sorgir la televisió els canals americans no volien, ni tenien intenció, de fer informatius (són cars i tenen audiències dubtoses). El regulador va entendre (quina època aquella!!) que la televisió tenia una part de servici públic i va obligar a emetre algún tipus d'informatiu però la visió estava clara: la televisió no era per a informar sinó per a entretenir (ojo!! Hi estic d'acord en general). Quan apareixen les primeres plataformes naixen amb la mateixa inèrcia (sèries i pel·lícules): oferir entreteniment a la carta. És curiós que en el documental no s'explique explícitament que el tractament del cas Alcàsser es fa en ple llançament de les televisions privades que necessitavan audiència davant una omnipotent i omnipresent televisió pública espanyola. (Pregunta punyetera: és possible que ara estem en un moment semblant i Netflix competeix amb la televisió convencial i vulga fer exactament allò que van fer les privades als 90: trencar el perímetre ètic?). No expliquen la guerra d'audiències en el latenight més que de gaidó. I no expliquen l'existència d'una tradició de periodisme de successos a Espanya que portava als quisocos un diari com El Caso. Netflix, com HBO, Amazon Prime o Movistar no oferixen cap producte informatiu: SÓN PLATAFORMES D'ENTRETENIMENT i això afecta a tot el que fan. I en este cas afecta d'una manera molt desfavorable. A més a més, si mirem Netflix trobarem alguns productes semblants propis de la patologia àudiovisual nordamericana: moltes sèries sobre assasins (massa a sovint intel·ligents i en sèrie) i la mateixa cosa però basada en fets reals. Bàsicament perquè la seguretat (el dret a tindre un arma és un bon exemple) és el millor símptoma d'una societat malalta des del far west. Però totes les malalties americanes en les anem a menjar amb o sense creïlles però sempre amb ketchup de sang. No es pot esperar d'una plataforma d'entreteniment un exercici de professionalitat informativa. I això és exactament el que ha passat.

La distància.  Quan revises un fet que ha passat fa alguns anys tens un avantatge clar: la perspectiva. Si no uses la perspectiva estàs sent negligent des del punt de vista professional. O pitjor; estàs sent cruel i demagog. El documental elimina de manera deliberada la major part de les possibilitats de perspectiva. Elimina les possibilitas de narrativa visual que després en parlarem. Elimina les possibilitats de casting que també comentarem i elimina les possibilitats de pensament amb distància. El documental s'apega (fins i tot cronològicament) als successos i en determinats moments s'atura en detalls insignificants fins a límits insoportables.
(Nota de l'autor: penseu que a partir del minut 15 ja tenia un poc d'agonia i vaig haver d'aguantar cinc episodis).

Pensem en la perspectiva feminista. Era una possibilitat d'oferir perspectiva. De fet, l'acusació popular tenia una associació feminista en primera línia. Bé, la perspectiva feminista no apareix fins als quinze minuts finals i ho fa fent un embolic de casos dispersos. Ni en eixe cas han decidit que la perspectiva temporal de fredor podia ser una bona idea.

El documental és una simple recreació cronològica amb poc o gens de context, és com si passara ara mateix. No hi ha perspectiva contextual mediàtica, ni social, ni antropològica, ni criminalística, ni judicial, ni jurídica. És un docureality com el de Dones assassines que fan ara mateixa en Neox: una simple reconstrucció.

Línia narrativa. Ja hem mencionat algunes decisions de línia narrativa com la recreació o reconstrucció sense distància. No entraré massa en el tema de la conspiranoia i el protagonisme que té en el documental com a gran concessió a l'audiència terraplanista que vol creure coses sense fets ni drets. Només comentaré que el pes dels no protagonistes (o antagonistes en termes de guió) és excessiu. La informació sobre els autors (Anglés especialment) és pràcticament absent mentre la informació sobre els "conspiranoícs" és abundant i alimenta una patologia personal i social que podríem haver soterrat i ens podríem haver estalviat. Falta informació de les víctimes i falta informació molt especialment dels autors. Només algunes preguntes: Vols dir que van a eixa zona de muntanya en un random geogràfic o ja havien estat i fet coses allí? Vols dir que no era rellevant contar coses d'Anglés com la seua tensió sexual interna o el que li va fer a la seua anterior parella? Vols dir que la fugida d'Anglés no era més rellevant? Però no, era més interessant contar al pobre -i malalt- pare de Miriam i al trastornat criminòleg. La línia argumental posa quasi en peu d'igualtat temporal dues versions que són simètriques ni són justificables. Agafar un cronòmetre i contar minuts podria ser un bon exercici.

Narrativa audiovisual. Hem parlat de la creació de distància i perspectiva com la millor manera d'haver fet un exercici periodístic. N'hi ha recursos audiovisuals suficients per a crear eixa distància. El documental no solament no els gasta sinó que a més alguns el elimina. És el cas de les mosques de les imatges de televisió que usa. On estan les mosques d'Antena 3? De la 1? De Canal 9? L'aparició d'imatges en 4x3 sense mosca és la metàfora més important de la voluntat de recreació, de portar al present de forma directa i sense filtre, una qüestió del passat. Un altre element per a mi rellevant en estos assumptes de la informació és la música. Em sembla un exercici de dubtosa professionalitat periodística l'ús de bandes sonores en la informació. Tots els que ens dediquem a esta història sabem que el gènere es construix en el primer minut amb la música, el color i l'enquadre. Vull dir el gènere de les pel·lícules. Una película de terror ens situa en un estat d'ànim amb la música i la il·luminació. I les persones tenim tendència a donar versemblança a coses en funció de l'estat d'ànim i les emocions associades. La música èpica en els vídeos de Vox no és un invent random. I els efectes sonors de Equipo de investigación tampoc. La música del documental del cas Alcàsser tampoc és gratis ni aleatòria. Busca una petjada emocional concreta.
D'altra banda el recurs del calendari és la traducció del truc del compte arrere clàssic del cinema americà i reforça la idea de cronologia i contemporanitat.

Sobre els enquadres i les perspectives teniu un gran article en Valencia Plaza. https://valenciaplaza.com/el-caso-alcasser-un-encuadre-nunca-es-objetivo. Efectivament no són neutres. També són cinematogràfics. La il·luminació fosca del dimoni en Blanco o la perspectiva victimista des de dalt de Fernando Garcia. Fins i tot afegiria la perspectiva d'interrogatori policial amb el forense Frontela on productor i director envolten "l'acusat" com si estigueren buscant la veritat (virtue signalling?).

El casting. Avancem (sí, ja sé que està quedant massa llarg però pensa que t'estic estalviant cinc hores de documental. És una inversió). Si seguim amb la necessitat de crear distància per a evitar l'efecte recreació o docuficció-docureality potser haguera sigut una bona idea posar un narrador o narradora. Escoltar una veu en off ens podria haver ajudat a pensar que això va passar fa temps (com un conte) i ens podria haver ajudat a introduir parèntesi i allunyar-nos de les emocions tan fortes que genera una aberració com la d'Alcàsser. Però el documental opta per algunes (no moltes) pantalles negres amb retolació que almenys suposen un descans emocional. Les retolacions són absolutament insuficients per mostrar distància, perspectiva i context.
Per altra banda tenim les presències i les absències. Evidentment desconec el poder econòmic i de perssuasió que puguera tindre l'equip de producció. I per tant, desconec qui va dir que no (bé, he de confessar que alguns sí que els sé). Per això només podem analitzar el producte final. En la tria de "personatges" es gasta el criteri de "protagonisme coetani", és a dir, eixen aquelles persones que van tindre relació amb el cas en el moment que es produïa. De nou estem davant una tria de recreació i reconstrucció. Només al final apareix Carme Miguel per oferir una certa perspectiva de gènere i de fet apareix per haver sigut la mestra de dos de les xiquetes. De nou una recreació. Dubte molt que totes les persones que pugueren aportar perspectiva sobre el context hagen dit que no. Bàsicament perquè són moltes les que han escrit sobre el que va suposar el cas Alcàsser en la història del periodisme i especialment de la televisió espanyola (el cas de Canal 9 me'l bote per a no passar-me de llargària). Voleu dir que tots el que podien afinar el context i el cas amb la perspectiva del temps han dit que no?

Bé, però ens endinsem en la tria concreta. És la millor tria? Algú pot explicar què aporta la filla de Ricart? O té sentit baixar al detall del moment de trobar els cadàvers i mirar amb ulls de CSI l'Espanya dels anys 90? Massa películes ha vist l'Espanya cuqui actual. I per últim, la mare de Desiree que va mantindre una línia d'elegància, trellat i intimitat: no mereixia més minutatge? El documental fa la sensació de que han fet una amanida amb els que han estat diposats a tornar a tindre protagonisme en un fet que la majoria voldríem que estiguera ja soterrat com ho estan les xiquetes: en pau.

Netflix ha aconseguit el que volia: jo he vist el documental i he parlat sobre ell. I això em condueix a pensar i tornar a reflexionar sobre una cosa: la creació àudiovisual té responsabilitat en la convivència social? Vull dir, el creador audiovisual ha de ser conscient dels efectes que pot causar el seu producte? Millorarà la convivència? Farà que valors positius es puguen interpretar del seu producte? No sóc idiota, sé que convivència, valors positius i millorar són termes relatius i abstractes. La qüestió és si el documental d'Alcàsser ha deixat una realitat millor que la que es va trobar. Jo crec que no. No necessitàvem este producte audiovisual. És innecessari, superflu. Només té sentit com a negoci on les emocions relacionades amb la seguretat sexual de les dones cotitza a l'alça.


He vist periodistes i persones importants (Jordi Èvole potser el més simbòlic perquè ha dominat el format de documental emocional de manipulació invisible)  amb gran capacitat d'influència que parlen d'un "exercici necessari" o d'un "visionat recomanable". Jo no estic gens d'acord com has pogut comprovar. Per tant, si no l'has vist, fes-te un favor i no el mires.

La guerra de les banderes o com la visibilitat simbòlica crea autoestima col·lectiva

Ja fa cosa d'una setmana que s'ha intensificat i diversificat la guerra simbòlica sobre l'espai públic. 

Si fem un recorregut urgent i panoràmic, l'esquerra sempre ha tingut una certa obsessió pel domini del carrer, la quantitat de les convocatòries i el concepte "poble" i "gent". Per això, la manifestació i la pancarta són els animals de la cova d'Altamira de la comunicació social esquerrana. Dominar l'espai públic era la manera de proporcionar autoestima col·lectiva al grup (ara se'n diu empoderar) independentment de que també era la manera de gestionar i dominar les voluntats per pur efecte gregarista i emocional. 

Siga com siga, la visibilitat en l'espai públic se situava dins dels límits de la normalitat fins que va aparèixer la patologia social (intensitat, freqüència i duració) de la comunicació política sobiranista. L'omnipresència de la senyera va començar a ser un element comú a tot el territori català. Després va vindre l'estelada i finalment el llaç groc. Eixe tipus de comunicació partia de la idea de l'efecte espill: aquella persona que veu un símbol propi situat en espais de poder és més probable que se puga sentir empoderat.

Paral·lelament -o correlativament- la resta de l'Estat seguia també l'estela de l'ocupació dels espais públics institucionals amb missatges ideològics. Així vam començar a aparèixer als ajuntaments del canvi una espècie de nova decoració institucional que excedia els límits de la regulació per a parasitar l'aura de poder del propi espai.

Ha passat amb tot tipus de símbols: republicans, feministes, refugiats... La qüestió és per a què una causa siga important, a més de ser justa, havia d'ocupar un espai preferent en algun espai que li atorgara estatus de prioritat.

Cal distingir en termes de comunicació social (i ideològica) les diferències entre l'espai públic i l'espai institucional. L'espai públic és de tots (carrers, places, rodones, muntanyes) però l'espai institucional no és de ningú. Faig esta distinció perquè no em sembla el mateix posar un llaç groc en un ajuntament que en una muntanya o la platja. En un dels dos espais només té accés a la decisió aquell que ostenta el poder i quan algú ostenta el poder i la representació de tot el món ha de ser extremadament escrupulós amb eixa gestió de la majoria i de la minoria.
Siga com siga ens podríem perdre en la distinció entre causes de drets humans i per tant universals i justes i causes no considerades universals ni justes. A l'efecte del debat actual tant se val quina opinó subjectiva es tinga de cada causa: la qüestió és que ocupar l'espai públic i dominar-lo ha passat a ser una prioritat ideològica per a demostrar el domini del conflicte de poder.

En la última setmana la guerra s'ha fet més intensa perquè l'habitual decoració de les façanes de l'esquerra amb pancartes feministes, LGTBI i wellcome refugees s'ha vist retirada dels espais institucionals. Semblava que ho anava a ser per una certa austeritat decorativa basada en la legalitat però finalment ha sigut simplement substituïda per un altre afany totalitzador. A hores d'ara en l'Ajuntament de Madrid no hi ha una sino dos banderes espanyoles. La que regula la llei i una ben gran (el tamany importa en comunicació) imposada pel nacionalcatolicisme de Vox.

En termes de comunicació social s'ha produït una evolució poc reflexionada. Espanya era un espai d'ocupació pública però no privada, és a dir, que intentava situar els símbols polítics en terra de ningú/tots com ara les parets, el mobiliari urbà. Primer Euskadi i després Catalunya van generalitzar el símbol privat que ja s'havia usat per molts moviments socials (per exemple la pancarta individual de Salvem el Botànic valencià). La presència del símbol polític privat creixia en balcons autosimbòlics trencant la tradició de la ideologia com un àmbit discret o secret que provenia de la clandestinitat del franquisme. Ara molta gent semblava voler identificar-se plenament amb la seua causa sense por a res. D'alguna manera una irreverència orgullosa. L'antagònic no deixa de comprar el joc de qui dispara primer i així el nacionalisme castellanista comprava la idea i intentava millorar-la amb més banderes als balcons.

Mentrestant, després del 2015 l'aparició del populisme d'esquerres va decidir tornar a abandonar l'àmbit privat i el públic per a "okupar" la decoració institucional. Així apareixien a molts ajuntaments pancartes en les façanes pintades amb esprai sobre un llençol de dubtós gust decoratiu però legimitades en les causes que reflectien. La qüestió, des d'un punt de vista abstracte, era que les façanes dels Ajuntaments no s'havien convertit en un espai d'expressió lliure perquè no tot el món tenia accés a instal·lar la seua causa en la façana. El pacte de legalitat que suposa la normativa sobre símbols sembla que no ens recorda que segurament este debat ja es va tindre fa temps i es va pactar que la neutralitat austera institucional era la millor delimitació de la prudència i la contenció emocional per donar pas a una paraula i racionalitat sotmesa a la pau sensorial.

Ara ja tot això és simplement un empastre. L'emocionalització del discurs és el conductor del carruatge del Ben-Hur de la polarització. La perspectiva no és entendre l'adversari sino aniquiliar l'enemic en forma de símbol. Així tots els moviments han considerat que retirar pancartes de centres institucionals era menysprear les causes justes que visibilitzaven: com si la pancarta fora una consignació pressupostària o una oficina d'atenció. La batalla simbòlica visual per damunt de la batalla política real. Res millor que un símbol per a començar una lluita. Res millor que una paraula per a començar una negociació. 

Per què Apunt no retransmeteix en directe el 1er de Maig però sí l'Orgull LGTBI?

La Trampa de la Diversitat és un llibre de Daniel Bernabé on des de la perspectiva esquerrana-marxista es parla de com les identitats de gènere, raça, orientació sexual han substituït el concepte de classe social econòmica en l'argumentari de l'esquerra. 

De fet si ara una persona diguera que va a un "taller d'igualtat" ningú no pensaria que va a un taller sobre desigualtat econòmica. Ben al contrari, pensaria que va a un taller d'igualtat de gènere entre homes i dones. La igualtat s'ha trossejat i s'ha fragmentat com a concepte. D'alguna manera la igualtat s'ha fet desigualtat i unes igualtats són més prioritàries en el discurs sociomediàtic que altres igualtats. 

La desigultat econòmica avança en marxa triomfal sense cap mena de dubte però no té l'espai de visibilitat prioritari -o fins i tot d'urgència- que tenen altres igualtats més preponderants en el discurs de la nova esquerra identitària que galopa sobre la visibilitat que proporcionen mitjans de masses i ninxols de tuitideologies. 

Dissabte Apunt Mèdia ha decidit retransmetre l'Orgull de València. No solament això sinó que ha decidit participar-hi amb una carrosa. Ja ho va fer amb el 8 de Març on va decidir usar una praxi immersiva de dubtosa professionalitat (el periodista no hauria de ser mai el protagonista de la notícia). Apunt d'alguna manera vol visibilitzar al màxim tant les reivindicacions feministes (es declara expressament un mitjà feminista però en canvi no es declara un mitjà ecologista o pacifista per exemple) i també vol posar èmfasi en la visibilitat de les reivindicacions igualitaristes respecte l'orientació sexual retransmetent en directe la manifestació de l'Orgull LGTBI. Són causes justes i es mereixen visibilitat. La qüestió és quanta.

Com a contrapunt podríem citar alguns altres exemples de decisions del mitjà per intentar trobar algun tipus de coherència en les decisions. Per un costat tenim que no va retransmetre la investidura del president de la Generalitat. D'una altre costat tampoc (és evident) va retransmetre la manifestació del Primer de Maig ni la del 9 d'Octubre. D'altra banda tenim festes i esports. Sí que va retransmetre l'arribada del València festejant el títol i també Falles, Fogueres i Gaiates. 

Quin és el criteri que usa Apunt per decidir la programació i assignar mitjans? 
Si el criteri és ideològic contrasta el fet que ni la identitat valenciana ni la de classe social siguen suficient motiu per a retransmetre un esdeveniment. En canvi sí que ho són la identitat de gènere i l'Orgull LGTBI. No cal ni parlar-ne de festes i futbol. 

Si el criteri és periodístic podem acudir al concepte de novetat que sí que impregna una decisió de jerarquía comunicativa. Però, podem afirmar que les reivindicacions feministes o LGTBI són tan noves? És més, podem afirmar que en termes mediàtics les dos causes formen part d'algun silenci mediàtic? Crec que no hi ha dades que sustenten una afirmació d'eixe tipus. 

Per tant, com pren estes decisions Apunt Mèdia? Sembla que són decisions invisibles d'altenativa única. Hi ha una expressió valenciana que diu "no pot ser d'una altra manera". Habitualment dins del discurs narratiu de l'esquerra hi ha sempre una concepció conspiranoica respecte al concepte de "sistema" i "poder" com una unitat central ordenada i coherent. En canvi, l'esquerra no li agrada admetre les seues perspectiva d'eixida única com si no existiren decisions alternatives possibles i viables. Apunt pren una decisió d'alternativa única (ningú s'atrevirà a dir res en contrari) i decideix donar cobertura (amb esforç de mitjans i econòmics) a unes coses i no a altres més barates (la investidura podria ser el cas més evident). Per què passa això? És més, per què passa inadvertit? No hi ha possibilitats alternatives que també estiguen dins de l'àmbit de l'esquerra o el progressisme? 

Cal fer-se moltes preguntes per analitzar per què Apunt decideix amb absoluta naturalitat unes coses i altres sense que s'alce massa polseguera. Algunes preguntes són de fons: és la visibilitat mediàtica una garantia de millora social? Gran part de l'esquerra pensa que sí, que és possible reformar la realitat dominant el llenguatge i el simbolisme i per tant, la creació d'estatus que fa la pantalla la posen al servei de les causes que consideren justes. D'alguna manera pensen que allò que eix en la pantalla genera un efecte positiu en qui mira la pantalla en un silogisme curt i poc justificat en dades. Canviar el llenguatge o canviar les narratives no genera un impacte directe en les persones que miren o escolten. Hi ha suficients estudis científics sobre percepció selectiva i biaix de confirmació com per a saber que només convenç a aquells que ja estàn convençuts. És més, ni els índex d'audiència d'Apunt ni les de cap altre mitjà podrien produir eixe efecte enmig d'un infinit caos de pantalles i impactes comunicatius. Per tant, una visibilitat extra té més possibilitats de conduir a la polarització entre bambolles de pantalla que una comprensió transversal del fenòmen. 

Més preguntes: és possible que l'Orgull tinga característiques narratives que fan que puga tindre una certa facilitat per a traduir en audiència o que siguen fàcils de portar les idees a la narrativa audiovisual? I per tant, estem davant un cas d'espectacularització ideològica? Esta possibilitat és certament dura d'afrontar perquè no fa bé al moviment que sustenta. Si considerem que la manifestació de l'Orgull és un "espectacle" digne de retransmetre per les coses que passen i les possibilitats narratives que té; no sé si li estem fent molt de bé a la pròpia reinvindicació. Com en tot moviment plural el moviment LGTBI té els seus debats sobre la manera d'enfocar l'Orgull però els fets ens porten a tindre clar que la manifestació de l'Orgull és un espai lliure fàcil d'espectacularitzar en tant que és fàcil trobar els elements habituals de la ficció televisiva (una espècie de docureality amb elements propis de la ficció). Efectivament en la retransmissió serà fàcil trobar (i més amb la calor que fa) molts cosos despullats, algunes disfresses de sadomaso, posicions obertament sexualitzades i oferides com a provocació (al pensament), alcohol.. i tot el que composaria una narrativa eròticofestiva. 

No cal posar-se puritans ni considerar el tema de l'horari infantil per a poder pensar sobre la banalització popular que la festivitat aporta al fet ideològic de pensament i reinvidicació. És un tensió habitual en qualsevol acte reivindicatiu (quin és el grau de festa assumible) però no sé si sabria trobar un exemple més extrem de la dicotomia entre festa i reivindicació. 

És possible que la decisió de retransmetre l'Orgull siga producte de les seues potencialitats provocadores (de pensament) en base a un relat radical (d'arrel sobre la sexualitat)? Dient-ho simplificadament, es retransmet perquè és un espectacle i la seua coartada en la revindicació de fons? 

Pense que no és així. Pense que la raó és encara més de fons tot i que la primera lectura podria simplificar-se d'eixa manera. En la comunicació social i ideològica fa temps que la competència per obtindre notorietat ha fet entrar l'espectacle. No hi ha manifestació sense batucada que te faça tremolar el cap. 

S'ha de llegir entre línies que és una prova més de com les polítiques identitàries transversals bandegen els concepte de classe social. És una patologia ideològica que ens arriba importada dels Estats Units: la inflamació de la identitat. A Espanya teníem infla(ma)cions nacionalistes. Ara també en tenim de gènere, orientació sexual i molt prompte animalistes. D'ací a molt poc tot l'equalitzador de la correcció políltica estarà a tot volum empastrant el discurs resultant. 

Hom pot pensar que l'èxit (evident) mediàtic (no tant polític) dels moviments d'identitat són un fruit merescut de molts anys de molta feina. Altres persones poden arribar a pensar, fins i tot, que desequilibrar en el present visibilitats i reconeixements poden ser una justa compensació per anys i anys d'història d'invisibilitats i frustracions. La qüestió és que tot això pot funcionar en l'àmbit teòric però cau quan xoca amb la realitat. La realitat és que amagar el vector de desigualtat ecnòmica i cohesió social per a posar en l'escaparat la igualtat d'identitats genera un altre poblema de invisibilitat: el més clàssic de tots, la invisibilitat de la desigultat econòmica. 

Els dos grans problemes de la humanitat (i del País Valencià) són la desigualtat econòmica (cohesió social) i el canvi climàtic. Són problemes que afecten a la supervivència. La desigualtat genera violència (violència física i no simbòlica) i el canvi climàtic genera mort i escasessa de recursos. Recursos escasos implica guerra i jerarquía. No són els únics problemes però són els dos més importants i no tenen un espai proporcional a la seua importància en el debat públic. 

Des de l'àmbit de la comunicació el gran debat dels pròxims anys (i del present) va a ser decidir què és la veritat i què és la realitat. La comunicació no crea la realitat ni la transforma significativament. En tot cas interacciona amb ella reflectint-la i creant-la en un bucle infinit. Representar la realitat de manera adequada implica negar que puga existir una manera de representar la realitat. La realitat és caòtica, dispersa i diversa. Qualsevol apropiació de la realitat és falsa i la creació de qualsevol relat implica la jerarquia de valors i de personatges. Si ensenyes una cosa amagues una altra. No hi ha cap possibilitat de mostrar-ho tot. I molt més de mostrar-ho tot de manera fidedigna. 

La concepció política identitària que fa que retransmetre la manifestació de l'Orgull i no la del 1er de Maig perquè una és divertida i novedosa i altra és avorrida i antiga no és una decisió neutra. És una decisió ideològica d'espectacularització ideològica i adicció a la novetat. És una decisió contra les coses avorrides i a favor de les divertides. És una decisió immersiva d'un mitjà públic que conta les coses en les quals també participa abandonant la posició del narrador extern. És una jerarquització pressupostària en un moment de reinvidació pressupostària. És una decissió invisible que genera visibilitat i invisibilitat al mateix temps. 



copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com