Aquarius

Fa uns dies un barco d'una ONG va rescatar -com dies abans i probablement dies després- persones a la deriva en alta mar que volien accedir a Europa. La normativa europea obliga a portar-les a un port segur però un canvi polític a Itàlia fa que els ports italians es tanquen i el barco queda a la deriva sense rumb ni possibilitat de portar les persones rescatades a cap port segur.
València s'oferix com a port segur per desembarcar i atendre estes persones. A partir d'ahí comencen un seguit d'estratègies de comunicació, construcció de relat, confrontació ideològica que en moltes ocasions prescindix de la dignitat dels disortadament protagonistes. 



De vegades hi ha casualitats que meravellen. Aquarius va ser una beguda presentada per a esportistes però la gent va decidir que això li donava igual i que volia Aquarius com a beguda refrescant. Ara pots trobar Aquarius en qualsevol bar. Aquarius era una cosa que es va convertir en una altra.

En poques hores els migrants de l'Aquarius havien passat a ser refugiats a pesar que la normativa deixa clara la distinció. La batalla del llenguatge havia començat. La maquinària de construcció del relat era molt més potent i èpica si es tractava de refugiat. Algú podria dir que són refugiats en el moment que Itàlia no els va deixar atracar però esta seria una manera molt forçada d'intentar colar el concepte. Ribó cita al xiquet Aylan que fugia de la guerra de Síria i va morir en una platja. El cas no es correspon amb l'Aquarius que implica diversos rescats de diverses pasteres de diverses nacionalitats i en diversos moments. És impossible determinar que eixes persones han sigut perseguides o venen de cap guerra o persecució politica, moral o religiosa però el relat del refugi "Wellcome refugees" havia quedat incomplet davant la negativa del govern del PP a admetre refugiats de Siria que fugien d'una guerra oberta, brutal i sobtada com totes. Hi ha una espècie de fam d'acollir.

La primera cosa que cal preguntar-se és perquè cal canviar el relat. El relat del rescat humanitari de migrants econòmics no era suficientment potent? Podria no resultar beneficiós? Eixa qüestió finalment resulta i resultarà cabdal perquè la normativa és completament diferent. Intentar fer un story telling de refugi acabarà per tornar-se en contra del narrador.

La geopolítica europea ara es juga al sud. Itàlia i Espanya canvien de govern en dates molt pròximes i això fa reposicionar-se. Espanya -Sanchez- admet l'arribada del barco. Això té tres conseqüències, la primera és deixar en evidència Itàlia i Brusel·les. La segona és solucionar el problema a Itàlia i Brusel-les. I la tercera és posar foco de llum al gran issue dels pròxims anys a Europa: el moviment migratori.

A Espanya es disparen els dos relats parcials de simplificació de la realitat. Un primer relat xenòfob contracultural que replica constantment arguments virals però sense base racional. Hi ha exemples clàssics com el de "metelos en tu casa" o "vienen a quitarnos el trabajo". La part conservadora de la societat projecta sobre les persones nouvingudes tot un seguit de creences negatives irracionals sense contrastar. I això mateix fa la correcció política progressita però de manera inversa. També projecta un conjunt de creences positives irracionals i sense contrastar. Algunes de les que més èxit tenen és el deute moral d'Europa amb tots els territoris expoliats o colonitzats històricament que s'hauria de pagar amb una espècie d'entrada lliure. Els progressites projecten sobre estes persones rescatades un fum de pensaments positius que partixen també de l'etnocrentrisme occidental. En tot cas, el que menys importa és esperar de manera discreta a que estes persones arriben i descansen de tants dies al mar. La nostra baralla moral serà sempre més important durant tot este cas.

La maquinària mediàtica funciona de manera paral·lela a la política. Saben que l'Aquarius és audiència perquè genera debat i controversia. Poc importa si el dia anterior i el dia després també arriben pasteres a les costes d'Itàlia o Espanya. L'Aquarius ara és eixe símbol necessari per parlar d'un tema. La resta de barcos no importen. La resta de migrants no importen. No són mediàtics. L'Aquarius es la palanca progressita que intenta alçar el pes del deute moral històric. Amb eixos 629 les consciències poden estar més tranquiles. I una vegada un monstre viral ha començat a caminar no hi ha res que el puga parar. Dins hi ha 629 persones que no entenen res i només volen deixar d'estar al mar. Això és secundari. Uns volen demostrar com de solidaris són quan hi ha mitjans de comunicació mirant i uns altres volen demostrar la seua capacitat per odiar als pobres.

El relat del refugi comença a trontollar amb el Ministre d'Interior i la cosa entra en gama de grisos. El gris no és un color que tinga molt de marqueting. Tots sabem que les coses són blanques o negres. Compromís demana estatut de refugiat per decret-llei o no se sap massa bé quin mecanisme legal. El PSOE sembla resistir en el compliment de la normativa amb rigor, neutralitat i principi d'igualtat respecte a altres situacions semblants.

Mentrestant el circ mediàtic ja està montat. L'Aquarius es convertix en un plató de cinema on es grava l'última pel·lícula de supervivència. Una broma cruel fa que el reality més vist del moment siguen un grup de blanquets rics que se'n va a una illa a sobreviure. Telecinco duplica el especial de Supervivientes la mateixa setmana que passa el tema Aquariu.

Dins els seus protagonistes probablement no entenen res. A terra s'organitzen comités de benvinguda diversos. Estos 629 rebran l'abraç de moltes persones que d'ací unes setmanes trobaran una altra manera de construir una nova barricada. Tots els mitjans construixen un relat i les xarxes socials també fan el seu. El relat dels refugiats ha quallat i apareixen fotos reciclades del moment siri en la història d'Espanya: la Guerra Civil. Fins i tot pots arribar a trobar-te l'Stanbruk. Queda clar que la idea de rescatar persones supervivents no és suficientment èpica. Cal que siguen fugitius morals, polítics o sexuals perquè encaixa millor en el marqueting polític. Eixa idea és molt més fàcil de defendre.

L'Aquarius arriba amb 629 persones rescatades. Vorem les cares de menors que no tindran dret a la intimitat com els xiquets valencians que pixelen les seues cares. Vorem persecucions i competicions d'històries de duresa. Intrusions en la intimitat per a reafermar el relat dels roïns i dels bons. Vorem històries de comportaments cruels al mateix barco i vorem històries de superació personal increïbles. Les mateixes històries que hi ha hui mateixa a un poliestportiu d'Almeria però no seran virals. Fa l'efecte que les persones rescatades són la millor coartada per construir un ninxol ideològic.

L'Aquarius sembla haver sigut declarat la ferramenta perfecta per rentar la cara de la València corrupta. Una nova construcció de marca de grans esdeveniments que també passa en el Port de València. València torna a estar en el mapa però ara és per coses solidàries i humanitàries. Així molta gent podrà dir orgullosa que és valenciana. La ciutat que va salvar l'Aquarius.







El dret a bloquejar que se li nega a Donald Trump

Una jutgessa ha prohibit Donald Trump bloquejar a ningú en el seu mur de Twitter perquè considera que el seu time lime s'ha convertit en "un foro públic". Sempre és dificil entendre la mentalitat americana però esta notícia convindria revisar-la a fons perquè té la seua història i sembla que com que és contra Donald Trump ja ens agrada tot. 


Pas per pas.

  • Twitter és una empresa de microblogging que presta serveis de comunicació interpersonal. Quan fas el teu perfil signes una sèrie de clàusules i condicions entres les quals està una limitació de caràcter i la possibilitat de bloquejar o denunciar usuaris. 
  • Twitter no exigix una identificació per a crear un perfil. Només emplenar un formulari i un correu o un telèfon. Pots posar el teu nom o allò que consideres oportú. 
  • Twitter és només una de les xarxes socials. Instagram, Youtube, Whatsapp, Facebook i Snapchat són altres. 
  • Twitter presenta un ordre de timelime amb límit d'expressions i hashtags per ordenar el debat. 
  • Twitter és una empresa privada que fa un contracte privat amb una persona privada. 
  • Twiiter és un negoci que vol guanyar diners a base d'obtindre dades i paràmetres de consum a banda de la col·locació de publicitat via per la qual no ha guanyat mai diners. Amb les dades és una altra cosa.
  • Twitter permet fer el teu compte privat. També permet fer comptes corporatius i no personals. 

A partir d'ahí sorgixen diverses preguntes. 
  • Pot l'Estat dir-me amb qui he de parlar i amb qui no en el meu compte personal d'una empresa privada? 
  • Són les xarxes socials un espai públic o un espai privat on jo parle amb els meus amics? 
  • Si tinc un càrrec públic perd la meua possibilitat de decidir amb qui parle i amb qui en Internet però la conserve fora, conserve la meua opció de triar els llibres que m'agraden i vore les pel·lícules que m'agraden i no vore les que no m'agraden. Tinc dret a decidir quines opinions vull llegir? 
  • Si m'insulten des d'un compte anònim, no identificat no puc bloquejar? He de permetre que parasiten la notorietat del meu timelime quan sóc una persona pública? 
  • Xarxes socials és només twitter? Si gestione la privacitat d'una opinió en el meu facebook i algú fa captura de pantalla.. he de respondre penalment per una opinió en un cercle privat per la seua característica de estar per escrit en un espai de comunicació privada? 
  • Whatsapp com a xarxa social també tindria impedit bloquejar a persones molestes? 
  • Trump podria bloquejar comptes no americans? Rajoy podria bloquejar perfils no espanyols? Podria Ximo Puig bloquejar comptes de Lugo o Huelva però no valencians? 

Tinc la sensació que la polaritzación en bàndols cada vegada més fanàtica s'alimenta tant de la càmera de ressó que són les xarxes socials amb la seua falsa promesa de diversificació i intercanvi d'arguments com del parasitisme de la falta de regulació dels continguts en unes empreses que volen tindre un negoci sobre les coses que publiquem. 

Que ara siga Trump o que Trump siga el primer damnificat no és motiu per aplaudir una intromissió estatal d'eixe nivell en la llibertat personal de decidir amb qui parlem. Molt més llarg seria el debat sobre si són les xarxes socials un bon espai per al debat o pel contrari el seu format i disseny està fet per a obtindre i classificar metadades i no per fer possible l'enteniment o l'argumentació. El mitjà no deixa de ser mai el missatge. Potser un altre dia. 


AUTOESTIMA VALENCIANA II. Could València be the next Sillicon Valley?

Les falles tenen un impacte econòmic. No sols per l’afluència de visitants, que amb la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per l’UNESCO serà cada vegada major, sinó per la seua repercussió en la pròpia indústria fallera del monument (fusteria, pintura), la indústria tèxtil, o la logística de la distribució o la música amb les orquestes de nit i les bandes de dia. 



Però són les falles alguna cosa més? Inclouen algun marc subjacent que potser ens hauríem de mirar amb orgull i que ens predisposa com una terra creativa?

Haurem de construir una visió més radical del fenòmen faller. Una visió radical de les falles despulla la festa de tota la seua superficialitat social afegida. Una visió radical de les falles sempre tindrà un punt antifaller. Quan algú es col•loca en la puritat fallera necessàriament ha de subestimar tot la palla que no ens deixa trobar l’agulla de les falles. Ser radical antifaller és un purisme i com qualsevol purisme fuig de la popularitat. La radicalitat fallera no és un fanatisme sinó una devoció cap a l’essència. La radicalitat no és més una recerca contínua de les arrels més profundes. Un radical no deixa mai d’excavar fins trobar la primera capa. Les arrels de les falles són la seua essència, el seu concepte i sobre tot la seua vocació. Les falles naixen des de la unió de les persones per oferir una manifestació artística, compromesa i crítica amb vocació d’interacció social amb la comunitat. Les falles incluen més coses -algunes d’elles molt coentes- però aquesta és la seua ànima.

Són estes arrels profundes l’objecte de la nostra recerca. No hi ha cap altra manifestació cultural i festiva de creativitat com les falles arreu del món. No amb les mateixes característiques. Però quines són eixes característiques:

Art efímer. L’objecte central de les falles és el monument faller. Una manifestació artística d’art efímer. Art que naix per a morir. Bellesa que serà cremada. Art en estat pur. Sense vocació de permanència. Evolutiu per tant. I sotmès de manera permanent a un veredicte popular. Instal•lat en l’escaparat més dur: el carrer. Conviure amb la necessitar de renovar-te constantment configura una manera de ser i entendre la creativitat.
No és estrany per tant que com a art efímer i urbà una altra de les seues manifestacions (l'art urbà mural) configure València com una potència reconeguda a nivell internacional.

Manifestació urbana. Les falles ocupen gran part del carrer. De fet la falla forma part del carrer i del barri. És per tant una manifestació cultural centrada en la convivència, difícil però necessària, de la festa amb el treball, d’això que ara se’n diu conciliació. Poques festes són capaces hui en dia de guanyar, amb tanta contundència al rei del carrer que és el cotxe. Guanyar-li al cotxe amb l’ocupació del carrer ara sembla una modernitat però durant molts anys només les falles van mantindre la pertinença del carrer a les persones. Persones que el cotxe va batejar com a vianants. Les falles no són un art abstracte en un lloc abstracte. No són una manifestació comercial tancada dins d’una galeria. Les falles són art popular al carrer. Son art urbà precursor del muralisme o la intervenció urbana. Ocupant el carrer. Reivindicant-lo com un art propi i compartit. Un art d’observacio comuna. Un art exposat per a qui el vulga mirar. Un art desprotegit i nu.
Compromís social. Les falles naixen amb el compromís social de vigilar els espais comuns i les actituds privades. Observen la vida quotidiana, la vida comuna, la vida política, les grans corrents de pensament i les anècdotes del poble o barri. Esta vessant fallera ha anat perdent pes però quan una comissió vol fer falla de veritat, quan algú en la falla vol fer fallerisme radical, sempre acut al compromís social via crítica, assaig, article. Sempre mira el seu entorn immediat. La falla sempre parla del que veu, del que mira. La falla és observada tant com observa. La falla llig a qui la llig. La falla és un sentinella de la història fins i tot quan ho fa inconscientment cegada per l’estètica del premi.
Les falles són primavera. Les falles sempre naveguen amb el perill del temps de mudança. La primavera no és segura. És un temps de transició. Les falles poden ser calor, pluja, vent. Les falles anuncien que el bon oratge és a prop però encara és tímid. Les falles necessiten guardar un equilibro dificil per ser bones falles. Les falles posen la llum dels valencians a l’abast de tot el món. Regalen la primera llum d’un sol novell. Les falles obrin els carrers per disfrutar de dies més llargs. I la llum és la llar de la socialització i l’intercanvi. La foguera ha sigut sempre la millor metàfora del punt de trobada per contar històries, aprendre, escoltar, sentir, emocionar-se. El foc és llum i és calor. Els dos ingredients de la companyia.
Les falles són multisensorials. No són només un art de mirar. No són pantalles. Són un art per sentir. Són un art d’escoltar. Escoltar la música de banda valenciana. Els músics valencians suposen la mitat de les llicències musicals a Espanya. La combinació de música, devoció, cansanci i llum conferix a l’acte de l’ofrena un aire més místic que religiós. Les mascletaes en particular i la pirotècnia en general són també una manifestació pròpia i específica valenciana al món. Hi ha altres pobles que es comuniquen emocions mitjançant el soroll però no d’eixa manera. La pólvora no és un instrument de percussió qualsevol. La pólvora fa olor. Es maneja des de la distància. Té vida pròpia com a instrument musical. Té una certa incertesa. Te un risc assumit per la col•lectitivitat. Imita sons de guerra però composa himnes de pau. La pólvora és una experiència compartida de manera generacional. La seua olor i el seu tacte fan que les falles vagen més enllà de la mirada.
Les falles han resistit el consumisme. Pràcticament totes les festes modernes han derivat cap al consumisme. El Nadal és l’exemple més important. Les falles no són una festa consumista per molt que es podruïsquen actes de consum. El consum està immers dins de les falles però les falles no viuen subjugades pel consum. Les falles encara són una festa de no comprar. Les falles encara són una festa gratis regalada per al barri. En realitat són un regal social de les comissions. No són gratis per a tots però són debades per a la majoria. No hi ha arrels de consumisme -potser amb l’excepció de la indumentària- ni derivades en les falles. Encara són un espai de gaudi de la llum, el carrer, l’olor de la pòlvora, el tacte llunyà del foc, el soroll de la música i els masclets i l’estètica artística del monument.


¿Però que tenen a vore les falles amb Silicon Valley? 

És important subratllar totes les característiques específiques i especials de les falles per dos raons. La primera raó és per evitar el costum inaugurat després del franquisme per “l’exèrcit d’alliberament nacional fusterià” d’autoodiar-nos. Efectivament, el mestre Fuster va fer moltes coses bé i una mal: crear una espècie de religió combativa basada en l’autoodi. Convé revisar el mestre Fuster amb una mirada amb més autoestima. Els valencians fem motes coses bé i moltes coses mal. Centrar-se en les segones és autofustigar-se de manera innecessària. No oblidem millorar però sobretot no oblidem ajuntar-nos i cridar tots a una veu quan algú toca les coses que fem bé. Les falles es poden fer millor però no hi ha altra festa com les falles amb unes característiques tan especials i tan específiques. La segona raó és la més important. Una festa d’este tipus no naix a qualsevol lloc. Hi ha dos tipus de persones. Les que creuen que les coses passen per casualitat i les que consideren que les coses passen per causalitat. Una festa amb les característiques que hem repassat ha de nàixer a un lloc especial. Un lloc on les seues gents puguen entendre la invasió del carrer, la mort de la bellesa efímera, el so del perill. I estes gents, este poble, ha de ser necessàriament un poble especial, unes gents especials, un país anòmal, creatiu i treballador, hedonista i compromés, conformista i crític, observador i emocional. Un poble que pensa fent.

Arribats ací necessitem un punt de contrast. Les modes postmodernes han fet arribar als Estats Units, la terra del marqueting, un festival que es diu Burning Man on també cremen coses. També hi ha gent que barreja coses amb arrós i fa arrós amb coses que no són paella. El festival es fa enmig del desert on acudixen a mode de festival de música uns milers de persones per intercanviar, socialitzar i comunicar-se amb experiències creatives. Deia l’artista faller de la falla de l’Ajuntament d’enguany que fer eixa falla seria “una gran preparació per al Burning Man”. És italià i ningú no li ha explicat que el Burning Man no involucra ni la desena part de persones que les falles, que l’intercanvi comercial d’art no té res a vore amb les falles, que la invasió d’un espai preexistent urbà i conflictiu de convivència no és igual que anar al desert, que la música indie no és igual que el so tribal d’una mascletà a la Plaça de l’Ajuntament, i que un ninot molt gran cremant no és comparable amb més de mil monuments cremant al mateix temps. Potser els valencians no tenim sentit del marqueting però tenim sentit del goig. El Burning Man és un conte comparat amb la novela de les falles.

Aquella segona raó situada al costat d’este nou punt de perspectiva ens ha de portar a les conlusions finals. ¿El territori valencià i els valencians com a conjunt tenim unes característiques adequades per configurar-nos com un espai de referència en la creativitat que requerix un moment de disrupció tecnològica com este? És a dir, ¿reunix el País Valencià, l’Antic Regne de València i l’oficial Comunitat Valenciana els requisits per ser una nova “Silicon Valley”?

La nova societat postindustrial i informacional, la nova societat en xarxa té unes característiques molt concretes. La més important és la liquiditat, és a dir, la inexistència de vincles rígids. Això fa presentar algunes novetats bones i d’altres no tan bones. La nova economia de les start ups n’és un bon exemple. La major part de l’economia col•laborativa i especulativa de nova onada es basa en la posada en contacte d’entitats preexistents. Quan un projecte és realment escalable vol dir que pot arribar a tindre escala global. Així, per exemple un negoci com Airbnb es pot portar amb relativa poca gent i situada en qualsevol lloc. La proximitat territorial no és un criteri absolut sinó relatiu. És important estar a prop dels intervinents en la relació econòmica però no cal estar al costat. Per això la instal•lació de noves empreses no ve determinada exlusivament pels mateixos criteris històrics de la logística estratègica. Ara apareixen nous criteris intangibles que inclouen el concepte de benestar vinculat a l’espai laboral. En eixa evolució dels criteris de vinculació espacial és on podem inserir la proposta valenciana. Ara hi ha altres criteris que determinen el lloc on es treballa. ¿I si eixos nous criteris afavoriren els valencians? ¿I si les falles pugueren ser el millor test d’instal•lació? ¿I si les falles foren la prova precisa de que som una terra creativa i acollidora de talent? ¿I si les falles foren el millor futllet informatiu econòmic?

L’informe de Davos sobre el futur del treball marca -entre d’altres- tres focus fonamentals. L’autogestió de la vida laboral, la importància de la ciutat com a element dinamitzador de l’economia i la minvant importància de la formació reglada. ¿Què ens recorden estres tres qüestions? Les falles com a espai econòmic han format part tradicionalment d’un marc laboral que ara resulta ser el futur. La formació reglada ha sigut fins fa ben poc la gran absent del moviment creatiu faller. Un artista faller es feia a si mateix i aixina és encara hui. No hi ha -salvades algunes excepcions- uns estudis per ser artista faller. I el règim més habitual del món faller és i ha sigut l’autogestió. Les comissions autogestionen la major part de la seua activitat i la que no és autogestionada és concedida a autònoms (els artistes). Per tant, el món de les falles ja està acostumat a la liquiditat laboral i l’autogestió del treball.
Finalment, està l’element de les ciutats com a espai de dinamització econòmica per damunt dels estats-nació. Seràn les ciutats les que impulsen amb la capacitat creativa per atraure el talent les que escriguen el seu futur. El futur és de les ciutats en un procés urbanitzador semblant al de la revolució industrial. Si ens fixem el fenòmen faller gira molt al voltant de la ciutat com a element dinamitzador, especialment la ciutat de València i la seua àrea d’influència.

Ara per ara, València és la principal destinació d’Erasmus d’Espanya. Acull principalment estudiants i emprenedors del cor d’Europa (Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia). Són estudiants de països que tenen alt nivell adquisitiu i per tant es podrien permetre altres destinacions però no ho fan. Volen vindre a València. Una primera interpretació superficial podria ser per l’oratge, la platja i el mar. I la festa. És cert, no hem de negar sinó de presumir que els valencians vivim en un racó privilegiat del món. A la vora del Mediterrani, bressol de la història i la civilització, i on tenim tres-cents dies de sol a l’any i temperatures més o menys suaus amb permís del canvi climàtic i una manera de ser que facilita la socialització.

Eixa podria ser una primera lectura però si les universitats valencianes foren un desastre els propis pares dels estudiants bandejarien eixa opció. Si València no fora una ciutat segura tampoc vindrien. Si València no fora una ciutat acollidora tampoc vindrien. Si els valencians no fórem una societat bilingüe llatina els italians i els francesos ho tindrien més complicat per fer-se entendre. Si els serveis públics foren caòtics ningú no s’atreviria a vindre a passar un any de la seua joventut. Segur que eixir de festa és important però festa hi ha per tot arreu. Quan una decisió és sostinguda en el temps i mantinguda per diferents nacionalitats és que els valencians alguna cosa fem bé. Viure, per exemple. Això no vol dir que ens instal•lem en el conformisme, això no vol dir que no siguem exigents amb el poder i la seua corrupció. Això vol dir que a pesar de tot això encara som un lloc desitjat. Imagina’t sense això el que seríem.

Els estudiants Erasmus són ara els immediats emprenedors del futur. Per a crear i fer sorgir el seu talent podran triar qualsevol lloc del món per a moltes d’estes iniciatives. València té un mar d’oportunitats al seu davant. La capital pot ser el millor cap i casal. Les falles són la millor maleta de mostra de producte. Expliqueu què són les falles i sabran que som el millor contenidor per a la seua idea.

València com a ciutat té tot un barri al costat del mar per fer. És cert que ara està destrossat però un barri destrossat és un barri per reconstruir, un espai per planificar al gust. Una casa diàfana és una oportunitat de versatilitat. Hi ha un fum d’espais que poden ser recuperats amb el talent. La pròpia universitat està tan a prop del mar que permet un cluster on l’entorn de barri, llum, temperatura i talent siguen els elements a aprofitar.
La nova economia suposa una nova imbricació de l’àmbit laboral amb l’àmbit personal. La no separació estricta de la hiperconnexió fa absolutament necessari que el descans estiga tan a prop de l’espai de treball com siga possible. Molt prompte les vacances no seran de setmanes sinó d’hores repartides al llarg de tot l’any. Les vacances serán moments. I no es pot perdre el temps amb trasllats físics. Has d’estar treballant al teu lloc de vacances. Per això els valencians podem ser els millors. Podem oferir una ciutat per a viure, on viure, on treballar i on descansar amb un ritme assequible i conciliador. Un bon exemple de que això és possible és la Berklee València Campus de música que és un centre d’excel•lència musical punter al món. És una bona mostra de que atraure el talent és possible amb les nostres fortaleses i aprofitant les nostres oportunitats.

Tradicionalment els creatius i artistes han buscat barris alternatius i barats. La bambolla immobiliària ha punxat i el País Valencià té ara preus i nivells de vida que permeten arriscar i començar. Som una societat que entén el talent, que entén la iniciativa, que entén cremar i tornar a començar, que entén el descans al costat de la faena. Podemo oferir-nos com a  la millor ubicació per a una start up. De fet, ja hi ha iniciatives al respecte en el propi districte marítim. València tindrà un gran hub per a iniciatives creatives i culturals a les instal•lacions pròximes al port marítim que van albergar la Copa Amèrica. I ara mateix València està per davant de Roma, Atenes, Dusseldorf o Burdeus com a hub europeu de start-ups.

I de fet, la meua ciutat: Sagunt encara presenta oportunitats molt importants. Si la Gerència i tot el seu entorn (pensem en Puerto Ocio??) es puguera transformar en un projecte d’atracció de talent mitjançant diverses instal•lacions com ara un hub d’innovació o un hostel per estudiants podríem incorporar-nos a fer surf en la millor ona de l’economia informacional. Els indrets que t’impressionen de jove són sempre llocs on tornar. Vindre a València sol ser una grata sorpresa per a quasi tots els turistes que venen.

Durant els 80 es va dissenyar una estratègia que situava el nord de la ciutat de València com un espai industrial. Des d’Alboraia fins Sagunt hi ha polígons a vora mar que poden ser una gran oferta per a la nova economia del talent crescuda en l’ecosistema en xarxa. Estos projectes poden instal•lar-se en qualsevol lloc però no hi ha qualsevol lloc millor que el nostre racó del món. Evidentment necessitem un bon suport de marqueting. Ningú no compra allò que no coneix. Ningú va a un lloc desconegut. Necessitem convertir-nos en un pol d’atracció de visita i aprofitar la visita per explicar que les falles són la millor metàfora d’esta terra. Explicar-los que podran caminar pel mig del carrer, que pararan a dinar, que entendrem les equivocacions, que sabem que les coses no són per a sempre, que la música forma part de la vida, que les explosions poden ser una manera de ser, que la bellesa és important en el teu producte. Explicarem que els entenem si són creatius, que parlem dos llengües i tenim facilitat per parlar-ne més, que podran fer esport al carrer en qualsevol moment de l’any, que tindran la tecnologia necessària, que estaran segurs de matinada i que tindran per sempre una llum que mai s’apaga. Una llum especial que afecta a la creativitat, als fusters, als pintors, als músics, als poetes. Una terra especial que acull la creativitat perquè la creativitat és la cendra que respirem al vent.









Gestió i control parental en Internet

L'allau tecnològic ens ha pillat a tots desprevinguts. Encara que no sabem què fer i com fer-ho per gestionar tants canvis en la vida quotidiana. Això està afectant especialment a les persones que han d'educar els xiquets i xiquetes per donar-los instruments útils per menejar-se dins del nou món en xarxa. Les respostes davant eixe fenòmen nou són dos ja clàssiques. Els pares i mares que treballen amb el marc cognitiu del pare estricte focalitzen molt en les possibilitats de control i càstic. Els pares i mares que usen el marc cognitiu del pare dialogant prefereixen no controlar ni castigar i basar-ho tot en el diàleg o simplement en el deixar fer de manera lliure.


Este article intenta donar idees i suggeriments per afrontar una actitud mixta que fuig del deixar fer lliurement amb la tecnologia i intenta establir algunes bases per a la seua domesticació o introducció progressiva però útil dins de la vida quotidiana. El fenòmen és inevitable per tant més val mirar d'establir alguns consensos bàsics començant per estudiar-los i parlar-los.

En esta línia de pensament és on surt la gestió parental per damunt del control parental. El control parental servix durant una determina època de la vida però a poc a poc ha de ser substituïda per una gestió parental combinada amb control i finalment una simple gestió parental. La gestió vindria a ser ocupar-se de la qüestió, tractar-la, parlar-la, estudiar-la, aplicar-la, experimentar-la. El control parental vindria a ser una supervisió o vigilància permanent molt de moda ara amb la criança extrema.

Ací oferim algunes línies de treball o maneres d'afrontar el fet tecnològic en l'educació parental o famliar perquè l'educació tecnològica dels més menuts és una cosa de tota la familia. També de l'escola però fonamentalment és una qüestió familiar.

Les línies de reflexió i gestió parental podrien ser:

  • L'exemple. El major mètode d'aprenentatge humà és la imitació. Per tant, els nostres fills i filles es comportaran bàsicament com ho fem nosaltres. Si nosaltres mirem el móbil tot el temps o si nosaltres ens comprem els mòbils més cars. Ells faràn aprenentatge vicari. Comencem per canviar nosaltres aquelles coses que no volem que facen ells. 
  • Parlar. El segon gran mètode d'aprenentatge humà és parlar. A través del diàleg el traspàs d'informació és més útil, profund i durador. Parlem amb les xiquetes i els xiquets de tecnologia, pensem sobre el tema i compartim els pensaments. No esperem al moment de renyir. Siguem un poc pesats en el fet de parlar molt sobre el tema. Demanar empatia, encetar debats de sentit comú, d'educació sonora, de comportaments aliens, de riscos, d'oportunitats, d'usos i abusos. Parlem molt i en situacions no controvertides. No esperem al moment de renyir. 
  • Explicar la tecnologia. El mòbil és un dels únics productes que ara arriba sense manual d'instruccions. Això suposa una il·lusio falsa. Ensenyem a conduir tecnologia automòbilística però no ensenyem a conduir tecnologia comunicativa. La tecnologia s'explica, s'estudia i es pot anar aplicant progressivament. Quan es regala un mòbil cal explicar el seu ús, en quines situacions es pot usar, en quines no, amb quines finalitats, a quines hores, quant de temps. Tot això s'ha d'explicar d'acord amb el nostres criteris educactius. 
  • Compartir pantalla i espai d'ús. És un fet fonamental. Cal mirar les mateixes pantalles que miren ells. Per això és important prolongar el període d'ús compartit del mòbil tant com siga possible. D'eixa manera sabem quin ús fa la nostra filla o fill. Quan això ja no siga possible perquè cal donar-li una pantalla individual (el seu propi mòbil) cal intentar estar en els mateixos llocs on estan ells, en les mateixes xarxes socials especialment per conèixer els seus codis i el que està passant en eixes xarxes. Cal afegir als seus amics i amigues. Hem d'estar en els mateixos llocs encara que siguen molt avorrits des de la perspectiva adulta. No cal mirar tot el temps però no estar i ignorar per complet què passa en les seues pantalles és un greu error educatiu. Quan ni tan sols siga possible compartir eixos usos cal almenys intentar compartir els espais d'ús. Que no es tanquen en l'habitació per usar la tecnologia d'una manera individual. Si han de fer ús de la tecnologia que ho que ho facen en el mateix espai on estem nosaltres, al menjador, a la cuina… intentem fer un ús compartit en els mateixos espais. Hem d’intentar estar a prop de les seues experiències tecnològiques perquè aniran experimentant a cada moment buscant noves experiències.
  • També dins de la compartició de pantalles entraria la gestió de contrasenyes. El creixement i maduració dels menors porta implícit un augment de la seua autonomia. Ara bé, per poder exercir una correcta educació s’ha de tindre accés al seu mòbil mentre siga menor. Això, no obstant, no pot ser una imposició sinó un pacte. El pacte és tindre la contranseya oberta per qüestions de seguretat però fer un ús responsable d’eixe poder.
  • Gestionar les notificacions. Molts dels abusos amb el mòbil venen determinats no tant per l’ús del propi mòbil com per una adicció a les notificacions. Les notificacions es poden gestionar. Algunes no són urgents. D’altres no són importants. Podem mirar una a una quines són les que més distrauen l’atenció perquè les notificacions estan dissenyades per captar l’atenció constantment de les persones i això genera una adicció a estar permanentment connectat que es pot corregir molt fàcilment llevant algunes notificacions.
  • Gestionar el so del mòbil. Un dels elements que els dissenyadors de tecnologia usen amb més toxicitat és la gestió dels colors i els sons de la tecnologia per generar una adicció. Quan sona el mòbil com en les rates de Skinner o els gossos de Paulov esperem una recompensa. Eixa recompensa és aber qui està pensant en nosaltres o vol alguna cosa de nosaltres. Eixa droga és molt forta. Gestionar el so del mòbil i les notificacions ajuda a superar eixa dependència. Podem portar el mòbil en vibració fins i tot en silenci i esperar al moment adequat per mirar-lo. Per exemple, el temps d’espera que és una situació habitual hui en dia és un excel·lent moment per comprovar notificacions i resoldre les coses.
  • Gestionar el doble check confirmatiu i l’última hora de connexió. De vegades pot convenir que això estiga en funcionament i de vegades no. Per tant, és convenient una gestió activa i permanent d’este tipus d’aspectes. Potser quan estàn fora de casa hauran de gestionar el doble check i l’útlima hora i potser quan estiguen en casa caldrà apagar-lo per facilitar la concentració en altres tasques o situacions. El doble check en assegurar que el missatge ha sigut rebut sembla demanar una resposta immediata. La última hora de connexió indica que la persona ha estat connectada a una determinada hora. Potser volem saber a quina hora es va gitar o potser volem saber si tot va raonablement bé. Tot això cal parlar-ho i pactar-ho.
  • La geolocalització pot ser un element útil de gestió parental. El mòbil permet compartir la ubicació de manera permanent o parcial Potser hem pactat saber on estarà la nostra filla perquè és la casa d’una altra família i potser hem pactat que això estiga clar per geolocalització. En tot cas, un control permanent de la ubicació no és recomanable perquè pot conduir a l’obsessió adulta i la submissió i control absolut sobre el menor. Els menors tenen dret a la intimitat i fins i tot al secret. Ara bé, totes estes situacions es poden pactar i gestionar activament de manera dialogada. Potser en un viatge de tornada d’una excursió volem saber per on van i la geolocalització ens pot ajudar a saber-ho.
  • Gestió del temps de connexió. Hi ha apps que gestionen bé el temps de connexió i poden ser molt útil però cal recordar que la millor manera d’afrontar esta situació no es descarregar la pressió en una app sinó fer-ho mirant als ulls. El mòbil es pot guardar a partir d’una determinada hora, el mòbil es pot donar durant per a un temps determinat, el mòbil (atenció) es pot apagar, sí... apagar... es pot apagar. Cal pactar i parlar quins són els temps d’ús i les finalitats d’ús. No cal castigar sense mòbil, podem restar temps d’ús sense arribar a tallar completament el seu mecanisme d’interacció social tecnològic. No es tracta de tot o res. Es tracta de molt o poc.
  • Gestió de les dades. Atenció perquè ve  una gran novetat per a tots adults i joves: el modem es pot agagar. En serio. Es pot apagar. Potser fora un bon costum apagar el modem al mateix temps que la telen que ens n’anem a dormir. Seria una manera d’assegurar que ningú no usa la tarifa plana per abusar.  Tots sabem que es poden usar les dades del mòbil però usar les dades del mòbil és un excel·lent mètode educatiu per entendre l’escasessa. Aprendre a gestionar un límit de dades és aprendre a gestionar la frustració i els límits, fins i tot quan fa funcionar l'enginy per trobar wifis o compartir dades amb altres persones. 
  • Gestionar els moments d’ús. Un altre gran pacte social que està per fer és la gestió dels moments d’ús. Els moments d’ús tecnològic són determinants en l’educació tecnològica. Hem de saber que un hospital no és un lloc adequat, que una cua no és el lloc per parlar en veu alta, un cine no és un lloc on obrir una pantalla il·luminada. Saber en quin context és pot usar la tecnologia ajudaria a eliminar el salvatgisme tecnològic actual. Els temps d’espera, els temps de solitud, els moments de descans d’una altra tarea són bons moments per usar la tecnologia comunicativa. En este tema cal parar especial esment a l’ús del mòbil en els centres educatius, els moments d’estudi i la nit. Hem d’intentar establir pactes d’ús en eixos moments molt cuidadosos. La nit trenca les rutines de la son si hi ha una pantalla amb llum blava encesa. Les notificacions trenquen qualsevol intent de concentració en el moment d’estudi i en els centres educatiu l’ús simultani de 25 aparells de tecnologia comunicativa al mateix temps impediria qualsevol intent de compartir una conversa educativa.
  • Revisar l’historial. Conforme avancem en l’escrit anem canviant des de la gestió cap al control. Una ferramenta de control molt senzilla és revisar el seu historial. Segur que aprenen a navegar d’incògnit però també això és possible de vigilar. A més, les app de control parental envien un informe molt complet de visites. Depenent de l’edat i l’actitud més responsable o menys esta possibilitat es pot gastar amb més o menys intensitat.

  • Edats de consum. El procés de creixement d’una menor o un menor és vertiginós i ens obliga a adaptar-nos constantment. Eixa és la faena educativa bàsica, la activitat constant, l’adaptació constant. Hi ha recomanacions legals i psicològiques que estem incomplint. Abans dels dos anys no s’hauria de tindre accés a pantalles i abans dels 16 no s’entén que hi haja autonomia per gestionar una xarxa social amb responsabilitat i assumpció de riscos (whatassp també és una xarxa social). Finalment hi ha continguts que es reserven per a majos de 18 i no solament sexuals, també molts foros i continguts de youtube haurien d’estar reservats per a majors de 18

  • Normes de Netiqueta i educació en el comportament en la xarxa. Hem d’ensenyar els nostres menuts a comportar-se en la xarxa i a no acceptar comportaments en la xarxa que no acceptarien en el món presencial. Hem de conveniar paràmetres de comportament en la convivència quotidiana com prestar més atenció a les persones que a les coses però entendre les necessitats comunicatives de tot el món. Potser hem de pactar un moment d'ús del móbil de la mateixa manera que es pacta el moment per eixir a fumar o a esmorzar. Fer-ho de manera col·lectiva o individual però fer-ho d'una manera no intrusiva i conveniada. 
La conclusió és que la tecnologia comunicativa i de consum és un fenòmen del qual ens hem d'ocupar i molt prompte. Hem de començar a parlar sobre com convivivim amb la tecnlogia de la mateixa manera que ho hem fet en altres ocasiones històriques. Un dia van aparèixer els cotxes als nostres carrers. Era una novetat tecnològica. Entre totes i tots vam decidir que calia un carnet per fer-ho, que es podia fer per uns llocs sí i per uns altres no, que calia respectar els vianants, que hi hauria una velocitat màxima. Tot això ho hem de pactar en les qüestions relacionades amb la tecnologia.
















AUTOESTIMA VALENCIANA I. L'HIMNE VALENCIÀ

A dia de hui l’himne valencià oficial no té lletra. Una altra d’eixes anomalies històriques que només s’entenen quan s’ha viscut una dictadura feixista de la qual se’n va eixir en transició i sense trencament. La transició es va negociar en règim de llibertat vigilada. Fent una anàlisi històrica i histèrica es van fer coses que resulten complexes d’explicar i difícils d’entendre. La transició valenciana va ser la versió valenciana de la transició espanyola. Sempre ho fem tot al nostre estil. Va ser bàsicament fratricida. Segurament de manera intencionada però el resultat és una fractura valenciana. Hi ha un temps per a esgarrar i un temps per a cosir. Aquell va ser un temps per a esgarrar. La societat valenciana es va esgarrar i ara portem quaranta anys cosint.

La solució d’un himne sense lletra és la mateixa que l’espanyola. Però en la pràctica l’himne valencià sempre ha tingut lletra.

Resulta extremadament curiós analitzar com passa el temps sobre els textos. Un exemple ben actual –Maig de 2018- són els textos de Margaret Atwod.  Després de “The Handmaid’s tale” ara s’ha produït el redescobriment amb “Allias Grace”. Una autora que va passar sense pena ni glòria pel seu temps és redescoberta amb les noves claus socials de la societat feminista. Una època marca de manera definitiva la visió d’un text. A El Greco ningú no li comprava pintures perquè no interpretava bé l’estil fotogràfic. Va ser molt de temps després que algú el va considerar un geni.

L’himne valencià és de 1909. La música és del mestre Serrano i la lletra de Maximilà Thous. Faré abstracció de les dues versions que es van barallar tot i que a mi m’haguera agradat arrancar amb eixos dos versos de “Tots sota els plecs de la nostra senyera.. tots a una veu, germans vingau”. I faré abstracció perquè qualsevol valencianisme possible ha de partir de la necessitat de cosir ferides i cicatritzar-les amb naturalitat. De manera que -potser- oferir glòries a Espanya tinga un sentit compartit.

Segur que si durant la transició valenciana li hagueren preguntat als autors hagueren assistit estupefactes al debat. Clar que l’himne té un sentit folclòric i idíl•lic. Clar que sembla retratar un Levante feliz. Al nostre voltant hi ha dos tipus d’himnes. Els cants de lluita com ara el català (bon cop de falç), el portuguès, el francès i l’italià. Després també estàn les exaltacions patriòtiques que marquen l’orgull dels seus integrants.

Per a un poble que viu el so com una identitat primària i el posa a cada acte de la seua vida un himne era imprescindible. Pensem per un moment que pot unir a tots els valencians per intentar fer un himne. La primera cosa seria que siga música de banda. Fer una lletra que puga unir a tot un conjunt social no és cosa fàcil. Per això probablement l’himne oficial no té lletra. Però si buscarem unes paraules que pogueren unir un conjunt social se semblarien molt a l’himne valencià. Segurament si filem prim li podem fer molts retrets però la veritat és que pocs himnes com el valencià poden interpretar-se en el present sense passar vergonya.

L’himne valencià no és un cant de lluita és evident. Al 1909 no ho podien saber però després de la segona guerra mundial el valor més important d’una societat avançada són els “càntics d’amor i els himnes de pau”. Himnes violents, reactius, rancorosos com són el català, el francès no haurien de ser motiu d’orgull en la seua interpretació. Tampoc es tracta de que els valencians anem donant lliçons però tampoc hem de mirar amb inferioritat. Tenim un himne molt digne. Fet en clau pròpia. Parlant de nosaltres mateixa. De la nostra manera de mirar la vida i el futur. Mentrestant els catalans tenen un himne d’odi que mira sempre cap a ponent. Això marca una manera de ser conflictiva permanent.

L’himne valencià mirat des d’una època de lluita per la democràcia i contra el feixisme de la dictadura és evidentment light. Era un temps de combat i de resistència, de lluita i compromís. S’entén que tota banalització o folclorització podia ser sospitosa de col•laboracionisme o falta de fermesa. Això és fàcil d’entendre. Ara bé, el temps passa i amb les variables actuals l’himne valencià és un element bàsic per entendre el futur més que no el passat. I resulta entranyable mirar al mestre Serrano i a Thous com els precursors d’una mirada pacificista, ambientalista i amb vocació de modernitat tot partint de la tradició, la nostàlgia i un cert chovinisme inevitable en qualsevol himne d’una comunitat de persones.

OFRENAR NOVES GLÒRIES A ESPANYA: No tinc por a començar pel principi. No cal defugir els axiomes. L’himne comença ofrenant noves glòries a Espanya. Es va escriure al 1909 i com a va dir Pablo Neruda la poesia no és de qui l’escriu sinó de qui la necessita. Sóc conscient que el verb ofrenar té un punt de servilisme inevitable. Preferiria un altre verb. Això sí, el sentit de la frase és el d’intentar ser capdavanters i no servils. Si hom observa la realitat històrica catalans i bascos són els que més glòries li han ofrenat a Espanya (esportives especialment però també econòmiques o culturals). De fet, enguany amb tot el procés independentista en el cim la pel•lícula que anirà als Ôscar és una pel•lícula catalana que representa al cinema espanyol. Per tant, vergonyes poques. Els valencians vivim inserits a Espanya des de fa segles. Hem sigut tractats tan mal o tan bé com els altres pobles d’acord amb els moments històrics. Tanmateix estem inserits dins del projecte Espanya i si els altres poden ofrenar noves glòries a Espanya nosaltres també ho podem fer.
Ofrenar noves glòries a Espanya també és demostrar que som avantguarda creativa. La creativitat és un signe d’identitat com parlarem més endavant. Som mediterrània i tenim suficients valors i potencialitats per crear glòries i oferir-les als projectes dins dels quals ens trobem inserits. Siga Europa o Espanya. Per a ofrenar glòries cal produir-les. I ara precisament en esta època on anem malament d’autoestima per haver sigut el laboratori de la corrupció política si voleu que vos diga la veritat qualsevol glòria és benvinguda.

TOTS A UNA VEU. GERMANS VINGAU. El marc cognitiu no pot ser més impecable. La metàfora és perfecta. Cantar a cor com a la imatge de la germanor. La germanor és una metàfora familiar d’igualtat i respecte sense superioritats (paternitat/maternitat/filiació). Tots els valencians són germans. Iguals i respectuosos.

JA EN EL TALLER I EN EL CAMP REMOREGEN. L’himne valencià menciona els dos sectors productius de l’època: el camp i el taller. Sector primari i sector secundari. No crec que li fora exigible a l’autor interpretar les possibilitats del sector serveis o parlar de start ups. L’himne parla de l’economia que coneix.

CANTICS D’AMOR I HIMNES DE PAU. Amor i pau són segurament les dos ensenyances més importants de les guerres del segle XX. Tindre pau és probablement el primer factor d’èxit per a un territori. Així es va construir l’Estat de Benestar, a partir de la reconstrucció de la pau. Sense la mirada pacificista no hi ha construcció. L’himne valencià és un himne pacificista i pacífic. Davant dels himnes violents del voltant (francès, català, portuguès o italià) l’himne valencià opta per la pau com a proposta de poble. De fet la única referència violenta que fa és “la veu armada” i qualsevol anàlisi semiòtica convindrà que la metàfora parla del poder de la paraula i la música.

LA VEGA I LES RIBERES. L’himne valencià parla de comarques com a espai de vertebració territorial valencià. No crec que li fora exigible enumerar-les totes però és cert que no hi ha cap menció provincial sinó comarcal. Una lletra és una lletra però és significatiu que parle d’una comarca tan llunyana com La Vega.

VEU DE L’AIGUA, TAPIS DE MURTA, PALMERES, JARDINS. Evidentment es tracta d’un camp semàntic de bellesa folklòrica però no podem oblidar que forma part del camp cognitiu de la relació amb la terra. Gran part de la sostenibilitat actual està basada amb la nostra relació amb l’aigua (que a l’himne valencià té veu) i la terra. Per tant, l’himne valencià posa en valor i en primera línia les qüestions territorials i de respecte a l’entorn i la terra.

LA GUITARRA MORA I LA SULTANA. No sé si trobarem un altre himne que siga més respectuós amb el seu passat que el valencià. Si els himnes combatius basats en l’alteritat són himnes de lluita i confrontació, l’himne valencià creix sobre els seus antecedents i predecessors. Almenys els ret un homenatge.

REMOREGEN, ALBADA, ARRACADES, FLAMEGE, SOL NOVELL. L’himne valencià fa un ampli desplegament de paraules valencianes en desús perquè intenta aprofundir en la seua pròpia llengua i mostrar-la amb orgull. La presència paraules tan autòctones és una mostra més de la nostra riquesa cultural i l’himne intenta destacar esta peculiaritat.

LA PÀTRIA I LA REGIÓ. La versió de l’autoodi més estesa para molta atenció a les glòries a Espanya i la Regió però sembla bandejar l’aparició de la pàtria que probablement siga l’expressió més incontrovertible respecte a la identitat. La pàtria és indiscutible perquè és un fet subjectiu. La identitat construïda sobre la pàtria pot ser una nació o una regió segons el moment històric i la situació però sempre és un pàtria.

EN PEU ALCEM-SE. Dins de la lletra de l’himne apareix una espècie de coreografia que emplaça els assistents/cantants a mantindre una actitud activa i no simplement contemplatòria. De la mateixa manera incita a continuar amb un altre tó més afirmatiu i poderós.

FLAMENGE A L’AIRE NOSTRA SENYERA. Cap al final l’himne valencià construix una metàfora visual inevitable que obliga a tindre un llenguatge corporal evocador. De fet, les teories neurolingüístiques afirmen que evocar pensaments positius i visualitzar-los així com procurar una actitud corporal de reafirmació pot ajudar molt a generar estats d’ànim positius. I això també ho encerta l’himne valencià.

És indiscutible que el to general és de chovinisme (glòries, victòries, riquesa) i també que l’himne és víctima del seu moment històric. Però en comparació amb els seus elements referencials (altres himnes pròxims) l’himne valencià no té perquè passar vergonya sinó al contrari estar ben orgullós d’encertar en moltes coses. Podem mirar el got mig coent o mig orgullós però la veritat és que les dos parts sempre seran veritat.

¿Es podria fer un Polònia valencià?

Polònia és un programa de sàtira política de TV3. El Polónia ha servit per trencar barreres d'espiral de silenci a Espanya com ara la sàtira de la corona. Polònia és per tant un complement de la informació política necessari per entendre el context. L'humor sempre servix per flanquejar el perímetre de la llibertat d'expressió. Un programa on riure de les coses que últimament ningú riu. Un programa per caricaturitzar l'ofensa i difuminar la solemnitat que a més convida a posar focus en la teua pròpia realitat. Polònia ha actuat com autèntic catatlitzador d'atenció a la política tant a Catalunya com a Espanya. Crea agenda política pròpia, crea interés per la política pròpia.


Polònia és una expressió més -probablement la més intensa i la més moderna- dels intents de fer sàtira política a Espanya. El Guiñol de Canal Plus va ser un dels més recordats però també podríem parlar de La Bola de Cristal (un programa infantil) com a gran precedent de sàtira política en un context gens fàcil. Hi ha més exemples com ara Vaya Semanita al País Basc que ha trencat tots els perímetres de l'humor a Espanya fent caricatura sobre ETA.
La sàtira és sempre saludable perquè desdramatitza allò que està llest per ser desdramatitzat. És un element que actua com a vàlvula de descompressió. Tanmateix, una societat ha d'estar preparada per consumir-lo i digerir-lo.
Eixe és el problema bàsic de la societat espanyola en general i valenciana en particular. El literalisme -aquella corrent de pensament que només detecta la lectura denotada o superficial del missatge- s'ha convertit en el paradigma dominant. D'alguna manera el sentit figurat o connotat, la metàfora o la caricatura són grans misteris per a la majròria social dominant. Algú podria pensar que és només per a la dreta social i mediàtica però la veritat és que no és així, l'esquerra social i mediàtica tampoc és capaç d'unir de manera inequívoca humor i ideologia.
No admetem bromes o no estem per a bromes. Els linxaments de persones que usen la ironia o el sarcasme és moneda de canvi diària. Per tant ¿estem preparats els valencians per a un Polònia?

Des que vaig eixir de la universitat i vaig tindre el meu primer ordinador intente desenvolupar la meua creativitat. Vaig començar -molt abans de l'existència de El Mundo Today- a fer sàtira social amb notícies fake que podrien ser reals. Potser no es pot fer un Polònia en sentit estricte però es pot començar a fer assajos.
Polónia és un programa de televisió i la televisió és l'espai amb més llum. El Mundo Today té un espai radiofònica, El Jueves encara contínua amb el comic escrit. Des de fa un temps intente fer vore amb el blog Detraca News que és possible fer sàtira política en valencià amb costos baixos (costos de creativitat exclusivament) que pot servir per trobar una manera d'arribar a fer sàtira política al nivell de Polònia. Evidentment és un blog que partix exclusivament del voluntarisme i la construcció d'una llavor per entendre la idea però n'estic segur que es poden trobar guionistes, actors/actrius i professionals per fer-ho molt millor combinant coneixements polítics, àudiovisuals i creatius. Potser no en prime time. Potser no televisió. Però s'hauria de poder fer un programa on ens puguem riure de nosaltres mateixos. Voleu dir que en la pàtria de les falles i les fogueres això és impossible? 

Riscos i beneficis de mirar youtubers

Vull ser youtuber s'ha convertit en la frase de moda en les escoles valencianes. Ser youtuber és una aspiració de qualsevol xiquet i xiqueta. Volen ser youtubers i miren youtubers a diari i eixa pràctica és desconeguda per la major part dels adults gràcies al fenòmen de la pantalla individual. Quan els adults eren xiquets totes les pantalles eren compartides de manera que els majors podien tutoritzar i fins i tot compartir els continguts. Ara no, ara tenen una pantalla individual i els deixem a soles amb els continguts que vulguen triar o els propose el random del big data. 



Convindria fer una anàlisi profunda del fenòmen youtuber. És tan nou que fins ara les universitat no li han prestat ni un punt d'atenció, els centres educatius el menypreen i els adults en general l'ignoren. Parlarem de riscos i beneficis però també de situacions ambivalents que hem d'ajudar-los a gestionar, situacions que poden ser tant una oportunitat com una amenaça. 

La primera cosa que hem de dir és que youtubers hi ha de tants temes com llibres hi ha en una biblioteca però hi ha un tema que destaca per damunt dels altres: els youtubers de e-sports, gaming o videjocs. Estos tenen pocs beneficis i molts riscos perquè són youtubers de simple entreteniment, competitius. Podríem fer un capitol a banda sobre eixos youtubers però hui parlarem d'una manera més àmplia. 

  • Relació amb persones d'altres edats. Potser una oportunitat perquè cada persona té un itinerari diferent de maduració. El sistema educatiu te situa amb les persones que han nascut el mateix any fins i tot amb diferències d'onze mesos però la maduració del xiquet o xiqueta pot ser diferent. Mirar youtubers permet accedir a persones i pensaments més majors que poden ajudar a adquirir nou vocabulari o pensar en temes impropis de l'edat. Per tant, també poden ser un risc perquè accedirem a un vocabulari no sempre desitjat com ara els insults i també poden accedir a temes que no els són propis com ara la mort, la sexualitat adulta. 
  • Es produeix un aprenentatge temàtic que no sempre és postiu. Siga el tema que siga la major part dels youtubers que no són de gaming afavorixen l'aprenentatge en alguna temàtica siga per imitació experiencial o per transmissió d'informació. La qüestió és que molt usualment es busca un procés d'aprenentatge siga de moda, de maquillatge, de sèries o d'algun altre tema típic de l'edat. El problema és que eixe aprenentatge es produix de manera no experta ni supervisada. Els youtubers són joves normals i corrents amb coneixements normals i corrents que per tant poden transmetre estereotips o opinions no contrastades, Si el nostre fill busca respostes en tutorials o youtubers es pot formar una opinió errònia de molts temes però també en pot aprendre perquè també hi ha persones expertes amb canals de youtube sobre un fum de temes. Supervisar el seu visionatge de manera no intrusiva és fonamental. En les primeres etapaes de la vida l'aprenentatge vicari per imitació és molt important i no oblidem que per als nostres fills i filles el youtuber que mira és com un amic virtual. 
  • Les dificultats d'autocontrol. En el món dels videojocs tot és dissenya per a resultar adictiu i no poder parar. Les llums, els sons, el ritme, la gama de colors, les recompenses. Per tant, mirar youtubers de gamins és altamente adictiu i dificulta parar. En general youtube està dissenyat per resultar adictiu ja que està basat en un random constant d'hiperlink. Cada vídeo condueix a un altre vídeo i permanentment apareixen nous continguts en la barra lateral que semblen tan atractius o més com el que estem mirant. Això condueix a una muntanya rusa de canvis i expectatives. Si un contingut no agrada als trenta segons és probable que canviem a un altre i això provoca una determinada estructura en els vídeos. Per tant, els youtubers guionitzen de manera conscient o inconscient per a captar l'atenció des de l'inici i mantindre-la fins el final amb trucs que ja s'han fet famosos. Un xiquet o xiqueta haurà d'aprendre a controlar la seua exposició a eixos continguts com ha de fer-ho en general en la vida. Posar límits és el primer gran camí de fer-se major. 
  • Relacions d'afinitat i cercles tancats. Una cosa molt bona dels youtubers és que reforcen les passions que puguen tindre els xiquets i xiquetes. Qualsevol afició que tinguen, qualsevol cosa que els apassione trobaran un youtuber que ho replegue i si no el troben molt probablement començaran a fer-ho ells. Això reforça l'autoestima i la creació de comunitat. És important per exemple en pobles menuts (o no tan menuts) on tindre aficions diferents pot suposar un problema d'aïllament. El follower d'un youtuber se sent acompanyat per una comunitat i això fa reduir la sensació de "raro". Ara bé, també es dona la situacio contrària que ja passa en el món adult. Mirem només aquelels coses que reforcen allò que ens agrada i no mirem allò que no ens agrada. Internet s'està convertint en un laberint d'espills on sempre mirem les nostres creences. Si una persona jove només mira allò que li agrada assumim el risc de que tinga una visió de la realitat molt parcial i limitada. A més pot limitar les seues relacions socials i dificultar les relacions laborals en el futur. Podem estar educant una generació de fanàtics i especialistes en temes que no saben ni volen saber de res més. Això és molt important perquè el coneixement especialista i parcial serà un dels grans problemes del futur. 
  • Hiperactivitat i ritme narratiu. Este és un problema generalitzat del món youtuber. Qualsevol youtuber sembla haver-se pres deu cafés. El problema de la velocitat no és un problema youtuber és un problema general social. Volem viure molt intensament i això fa que vulguem viure ràpid i fer moltes coses. En el món youtuber això es tradueix en parlar molt ràpid i fer-ho d'una manera molt histriònica. Els youtubers de videojocs van optar per la narració esportiva i això s'ha contagiat a qualsevol youtuber. Forma part d'una certa gramàtica visual. Parlar molt ràpid i ser molt exagerat en l'expressió. Les generacions més joves han crescut ja mirant narratives molt ràpides. Entre un episodi de Heidi i un de Bob Esponja hi ha una diferència de velocitat enorme i en el món youtuber és encara més gran. Això pot provocar una hiperestimulació dels nostres fills que pot generar un odi a la inactivitat com a avorriment i problemes d'ansietat o concentració ja que requerixen alts estímuls per mantindre la concentració de manera constant. No solament estem parlant del ritme de la peça audivisual sino també del ritme de consum. Les peces duren entre 3 i 10 minuts. La durada estandar de deu minuts és una herència de la durada máxim dels vídeos de youtube en els inicis de la plataforma. Ara s'ha adpotat com a mesura estandar d'un gènere de la mateixa manera que els videoclips en enten una o una sit com també. 
  • Això implica un determinat esquema d’estímul recompensa. La recompensa arriba ràpid i per tant és més adictiva. Com més a prop està la recompensa de l’estimul més impaciencia i ansietat tindran quan l’estímul s’allunye i se dilate la recompensa. En la vida les recompenses no sempre arriben ràpid i de vegades l’esforç ha de ser més sostingut. Relacionat amb este tema està el fet dels capítols autoconclusius. Ara per ara tota la narrativa audiovisual youtuber està basada en capítols autconclusius. Això vol dir que la trama es tanca en la mateixa peça i pot no tindre res a vore amb les altres peces de manera que res pot estar relacionat. Això determina també un esquema de pensament no divergent i no relacional de peces autònomes que estructura la ment d’una determinada manera. 
  • El món youtuber reforça el paradigma extravertit en la seua creació tot i que és de gran ajuda per a les persones introvertides. La hiperestimulació, el ritme narratiu alt, la verborrea són capacitats i característiques pròpies del món extravertit i això fa que les persones introvertides continuen en un segon pla durant l’edat de formació de la seua identitat. Per a ser youtuber cal ser extravertit i ser popular. En canvi, per a una persona introvertida és més fàcil accedir a converses (monòlegs) sobre temes que li resulta costós preguntar o parlar en persona. Tot i això les persones introvertides estan lluny de la hiperestimulació de colors, la rapidesa de l’expressió i les accions i el món youtuber no ajuda a visibilitzar el món introvertit amb una gran excepció: les i els booktubers. El món de la literatura que sol ser un gran paradigma extravertit ha trobat en youtube un gran aliat. 
  • Individualisme, narcisisme, egocentrisme vs cooperació i autonomia. El món youtuber és en general individualista i egocèntric. El narcisisme en sentit estricte com a falta d’empatia també està present de dos maneres que després comentarem. Comencem per les parts més bones. Un youtuber s’ho fa tot. Guionitza, grava, edita i compartix. Això el fa molt creatiu perquè els límits creatius són molt grans tant d’escenari, com de muntatge o de personatges. En estos camps de coneixements hi ha moltes coses positives: des del màrqueting fins el llenguatge actoral, l’autoacceptació física o l’autoestima identitària. Ara bé, la cara fosca també és que eixa autonomia partix del paradigma individualista de l’èxit individual sense cooperació. En canvi, són freqüents els contactes, seguiments i cooperacions entre persones youtubers però d’inici i com a paradigma dominant l’individualisme és ferotge. L’egocentrisme es dona bàsicament en els youtubers de videojocs i els youtubers personals que fan de sí mateixa el personatge central (influencers). Compartixen la seua intimitat a canvi de followers i així genera riscos tant en la persona que compartix com en la persona que mira el vídeo perquè pot tindre temptació de renunciar a la seua pròpia personalitat per semblar-se a allò que veu en la pantalla amb un aura d’autoritat. 
  • Pel que fa al narcisisme i la falta d’empatia és necessari subratllar que la relació que s’estableix amb els followers és una relació de dependència. Per aconseguir followers el/la youtuber pot estar temptat de sotmetre’s a qualsevol prova (challenge) que pot afectar a sí mateixa o alguna persona desconeguda (broma de carrer o telefònica).  El problema com sempre és un problema de límits, les bromes telefòniques no les han inventat els youtubers però sí que han superat límits que fins ara no s’havien superat. En eixe camí d’aconseguir followers l’altra persona protagonista del teu vídeo pot ser mercantilitzada com un animal de circ. S’ha fet famós el youtuber que va donar una galleta amb pasta de dents a un sense sostre i va acabar hospitalitzat. Este tipus de falta d’empatia pot ser freqüent. Sobre tot per la necessitat d’oferir estímuls creixents per mantindre l’atenció en el propi canal. 
  • Concepció de la intimitat. La intimitat ha anat canviant de concepte al llarg del temps des de les primeres publicacions de “societat” on s’invadia la intimitat de la classe alta fins que s’ha creat una classe mitjana a través de la banalització de la vida privada en els programes de televisió. Finalment ha desembocat en youtube i qualsevol persona pot posar en venda la seua intimidad perquè hi ha persones consumidores disposades a comprar-la. Consumir i vendre intimitat és un tema complicat i amb límits relliscosos però el que és evident és que per a les pròximes generacions la concepció de la intimitat va a ser diferent a la generació dels seus pares. Això genera moltes friccions intergeneracionals respecte a ensenyar el propi cos o mostrar la ubicació de manera constant de manera directa o indirecta. Contar la vida pròpia constantment deixa un rastre digital que pot ser beneficiós o perjudicial amb el temps. Seran allò que estan compartint ara. La perspectiva de la intimitat és molt personal. Per a una persona compartir la seua orientació sexual no suposa cap problema i per a altra sí que el suposa. Per a una persona compartir on viu i allò que té (bens materials) no suposa cap problema d’intimitat però pot suposar un problema de seguretat personal. Els món youtuber fa una exposició personal màxima que té costos i que també actua de catalitzador d’una concepció de la intimitat molt laxa que pot perjudicar els nostres fills. 
  • Vincle d’intimitat. En relació amb l’anterior punt hem de recordar que el vincle que sorgix entre la persona youtuber i el seu follwer és un vincle basat en un consum de pantalla individual en situació d’intimitat (probabelment en casa). Això suposa un problema perquè el grau d’influència del youtuber sobre una ment en maduració pot arribar a ser superior a l’escola per exemple. El/la youtuber es configura com un amic/ga que compartix la seua intimitat amb nosaltres i això li conferix un doble aura de credibilitat. Una primera aura per eixir en la pantalla (aura d’autoritat) i una segona aura de credibilitat perquè no interpreta cap paper. Això significa tindre accés a un reality en directe on el o la protagonista no actua sinó que és la seua vida real. El problema és que la capacitat d’influència i d’imitació o d’aprenentatge temàtic es dispara i altera les prioritats educatives de manera que uns pares/mares poden tractar d’inculcar valors que xoquen absolutament amb el món youtuber. 
  • Comportaments extrems. En un món de consum massiu com youtube per a destacar existix la temptació dels comportaments extrems. A més l’anonimat ajuda. D’un costat la creativitat youtuber pot portar a buscar followers amb estímuls creixents i això conduir a un comportament extrem bé siga de llenguatge, de tema o d’acció. No són pocs els casos de conducció temerària o challenge que configuren una autolesió. El problema en qui visiona estos continguts és una possible reducció de l’empatia davant el patiment i l’ús de la crueltat com a recurs humorístics que desemboca en casos de relació social tòxica acceptada o infringida. Hem de recordar que el visionatge en youtube no és passiu sinó que cap la possibilitat de fer comentaris i és ahí on naixen comportaments virtuals com els trolls i els haters. Es tracta de personatges virtuals extrems basats en un comportament extrem de les seues opinions o simplement spamers de continguts propis en espais virtuals aliens. Eixe tipus de comportament virtual augmenta l’agressivitat virtual i genera emocions negatives. Convé que aprenguen a mesurar-les, gestionar-les i limitar-les. De fet, Internet facilita el comportament institiu i no reflexiu perquè afavorix la immediatesa. Podem dir qualsevol cosa en qualsevol moment i això suposa una vomitada emocional permanent que no ajuda a una convivència relacional basada en el respecte. En Internet es diuen coses que mai es dirien en persona perquè manquen instruments d’autocontrol. 
  • Creació de falses expectatives. En certa mesura el món youtuber és el nou futbol en tant que és una promesa d’ascens econòmica i social ràpid que sembla molt oberta i universal però només està reservada a molt poques persones. A pesar del que sembla per guanyar un salari de mil euros al mes caldria obtenir un mil•lió de visites al mes. I això és molt complicat. Dedicar molt de temps a mirar o vore youtubers resta temps del dia per a altres coses, especialment estudiar, sense una garantia d’èxit. A més, no es veuen quins són els peatges de fer-se “famós” (a nivell local? A quin nivell?). El món youtuber genera un miratge de que qualsevol persona pot arribar i a banda genera també una certa bambolla d’incorporacions que youtube facilitat però les noves regles limite. Així per exemple, ara per ara per a monetitzar un vídeo cal tindre més de mil followers i més de 4000 hores de visionatge mensuals i 10.000 visites. No oblidem mai que youtube és una empresa que guanya diners amb la publicitat que després repercutix ls creatius. És molt complicat ser youtuber però la sensació general és que qualsevol podria arribar a ser-ho i això pot deixar molta gent despistada perseguint un somni impossible. 
  • Horaris de consum i espais de consum. També cal analitzar quins són els moments i les situacions en les quals els nostres fills miren youtubers. El consum individual en espai privat i paral•lels al consum mediàtic adult són la regla general. Els xiquets miren youtubers mentre els adults mirem la televisió. Els horaris de consum s’haurien de vigilar tant en la durada com en el moment de consum. Especialment per la nit perquè la llum blava envia una senyal de vigília al cervell que és incompatible amb la son. Per tant, la pantalla perjudica greument les rutines de son. A Espanya els horaris ja són tòxics però si afegim una pantalla individual a 50 cm dels nostres ulls pot resultar un problema. Els espais de consum també són importants ja que el consum individual a porta tancada afavorix moltes de les coses que hem estat comentant com a perjuicial. Convindria fer un ús més compartit de les pantalles de manera que es pogueren compartir com a mínim espais de visionatge per conèixer què passa en les altres pantalles individual. Un bon constum és intentar compartir pantalla sempre que es puga bé en la pantalla principal (la televisió) amb els nous mecanismes d’enviament d’imatge o bé simplement compartint el mateix mòbil o la mateix tablet i mirar al mateix temps o repassar l’historial. Com a mínim deixar la porta obert per evitar un consum individual, privat i íntim. 
  • Suposa un avanç més en l'hegemonia absoluta de la quantitat sobre la qualitat. L'èxit de la quantitat no és cap novetat. Tots sabem que és més important fer moltes vendes del teu producte. Però fins ara la quantificació era intuitiva. Per exemple, sabíem exactament quantes còpies d'un llibre o un disc s'havien venut però no sabíem exactament quanta gent havia vist un programa de televisió o havia llegit un llibre. En Youtube la quantitat i especialment la quantificació és determinant. Youtube té ferrmentes de medició d'impacte desconegudes fins ara. En el cas de les persones que miren youtubers s'està produint un efecte molt clar: la quantitat de followers pot determinar l'interés o no d'un potencional visor sobre el canal. D'esta manera l'imperi gregari de la quantitat obté una hegemònia quasi absoluta ja que el mainstream acaba per fer-se propietari de tot (the winner takes it all). Esta falta de neutralitat del canal dificulta l'accés a la diversitat però no el fa impossible. Ara bé, entre followers i entre joves el seguiment numèric és molt important. Fins i tot hi ha empreses que venen followers (bots) per quantitats molt assequibles. Esta mentalitat pot aprofundir en una mala gestió de la diversitat si Youtube continua abandonant la seua neutralitat canviant les regles. 
  • Per últim, un tema que sembla instrascendent per al món adult però és determinant per al món jove/infant: la gestió de dades. Youtube consumix moltes dades com també ho fa Instagram o Spotify. Aprendre a autogestionar els límits materials i econòmics és un altre gran itinerari formatiu. Mirar youtubers és car si no es fa amb wifi. Per tant cal aprendre a gestionar i autocontrolar el consum. 
En l’altre costat de la balança anem a posar els aspectes que són netament positius de ser o mirar youtubers.
  • La creativitat que permet destapar amb costos reduïts. Ser youtuber, intentar-ho o mirar youtuber fomenta la creativitat bé siga per competició o per imitació. Fins i tot els youtubers de videojocs poden generar creativitat. 
  • La major part de youtubers són autodidactes. Com hem dit ningú al sector educatiu sembla interessat en el fenòmen i per tant cada ú s’ha de buscar la vida per aprendre a gravar, il•luminar, editar, muntar, viralitzar. Aprenen els conceptes bàsics de manera autodidacta i això fa que constament apareguin nous recursos creatius i estils propis, originals i nous. 
  • Ser youtuber és ser polifacètic abasta moltes àrees diferents; des del màrqueting a l’actuació, la vocalització o la narrativa, l’edició de vídeo o el community manager i això configura un perfil semiprofessional molt transversal. 
  • El món youtuber trenca les barreres geogràfiques. Youtubers espanyols i argentins compartixen espai virtual, youtubers valencians i catalans poden cooperar perquè Internet trenca les distàncies. 
  • Mirar youtuber permet accedir a continguts i compartir experiències molt íntimes com la depressió o la revelació de l’orientació sexual que reconforta reconèixer en altres persones. No és un mètode de curació però és un espai on pots trobar persones que s’han sentit com tu. 
  • La relació intergeneracional entre diferents generacions és molt enriquidora. Els mitjans de comunicació convencional parlen clarament per una generació concreta (adulta i posicionada) mentre youtube permet una visió molt més plural de les inquietuds i perspectives de cada generació. En concret permet mirar la generació més joves com un espai positiu de creativitat i compromís social per exemple. 
  • La interacció directa amb altres usuaris i amb el propi canal. Els adults veuen un fum de riscos en la interacció amb persones desconegudes. I els riscos existixen però també oportunitats. Youtube permet interaccionar amb els altres usuaris i també amb el protagonista o la protagonista dels vídeos. I això permet col•laborar, compartir, dialogar. Fora del mainstream del starsystem esta versió positiva del diàleg i la cooperació està molt estesa especialment entre youtubers de caire més social. El fet de poder conèixer altres persones que els interesa el mateix tema que a tu t’apassiona siguen els dinosaures o la política genera un caldo de cultiu per al desenvolupament de la creativitat. 
  • I per últim l’avantatge més important de tots: poder veure exactament allò que t’interessa per minoritari que siga. Els mitjans de comunicació convencional treballen amb la idea d’audiència massiva i majorista. Necessiten una massa crítica molt alta perquè els costos de producció són molt alts. Per tant, no faran un problema si abans no han detectat que pot tindre un èxit mitjanament majoritari. Això no passa a youtube perquè els costos són baixos per tant es poden trobar continguts de quasi qualsevol tema siga el que siga i això acompanya les passions que tenim en la vida que son les que conformen la felicitat al cap i a la fi. 
























¿Per què fan falta memes en valencià?

Potser algú considere el meme com una estupidesa buida i d'entreteniment. Evidentment hi ha un fum de memes que responen a eixe diagnòstic però el meme s'ha convertit en una institució que va més enllà d'esta descripció. 

L'aparició d'Internet va tindre una primera etapa (abans de les xarxes socials) on dominar els continguts era determinant. Tindre un bon contingut i un bon domini atraia les visites ja que -salvat el buscador- la navegació era directa: entraves directament al contingut que volies entrar. Aquella era d'Internet dominada pels productors de continguts va donar pas a una era de distribuidors de continguts. L'aparició de les xarxes socials va començar a condicionar el trànsit i la navegació per Internet especialment en la part informativa, és a dir, que la gent per informar-se ja no entra en els diaris digitals sinó que espera que els seus contactes o perfils als quals s'ha suscrit li informen d'allò més important del dia a dia. Les xarxes socials marquen el trànsit de les notícies visitades. 
Les xarxes socials han actuat, a partir d'eixe moment, de catalitzadores d'infoxicació per la via de la mescla d'entreteniment, informació i opinió. Efectivament, quan obrim el nostre timelime trobem que tot està barrejat. Podem trobar un article llarg i reflexionat, juntament amb una opinió, juntament amb un vídeo de gatets i després un vídeo de música. Tot està barrejat. 
Per a la perspectiva adulta eixa mescla pot ser decodificada en parts i amb una construcció activa del teu rotgle de contactes virtuals i del tipus de continguts que vols consumir. Però ¿què passa quan eres un adolescent i tots els teus contactes compartixen les mateixes coses? 
Davant esta situació de foguera unificadora de continguts es poden tindre dos actituds: apocalíptica i integradora. Són les dos posicions habituals en l'acadèmia per afrontar un fenòmen nou. Ja ha passat amb la televisió per exemple. Podem centrar els esforços en la producció de continguts reflexius i analítics amb un to de solemnitat i formalitat o podem pujar-nos al corrent que circula en un sentit i aprofitar la seua força i energia.Si l'entreteniment, l'opinió i la informació van a formar una ensalada mediàtica, val la pena que cuidem dels seus ingredients?
 
¿I tot això que té a vore amb els memes? Els memes són un element que inclou dins seu informació, opinió i entreteniment. Si el meme es gasta amb una finalitat social o ciutadana pot arribar a ser una perspectiva informativa i entretinguda. Este fet és molt rellevant per a una determinada generació que s'incorpora a la informació exclusivament a través de les xarxes socials i el meme és una cerimònia d'introducció en els mecanismes de la informació d'actualitat. 
Per a entendre un meme és imprescindible seguir l'actualitat. Eixe nexe és el nus de tot. Si fem bons memes en valencià la gent seguirà l'actualitat i ho farà d'acord amb una perspectiva (àmplia si es vol fer bé). Això servix per a totes les generacions però molt especialment per a les generacions iniciàtiques en consum mediàtic. 
Fer memes en valencià, a banda de ser una palanca informativa per desxifrar i destapar l'actualitat, és una forma de prestigiar la llengua en àmbits digitals. També és una forma de crear comunitat amb codis narratius propis. A més és una forma de traure el valencià dels àmbits formals (literaris, acadèmics, escolars, periodístics) i portar-la a l'entreteniment virtual. Fins i tot és una manera d'acostar el valencià a les classes populars amb un model de llengua diferent més flexible amb els col·loquialismes i prestigiadora d'expressions populars. 
Fer memes en valencià assumim el risc de divertir-nos fins morir que deia Postman, de fer espectacle amb la realitat, de banalitzar la tragèdia o la profunditat política però honestament crec que hi ha més oportunitats que amenaces en la institució del meme. I ho pense així perquè hi ha un element bàsic en les tries lingüístiques valencianes: quan algú tria el valencià per dur endavant un projecte assumix uns peatges d'atenció però també aporta un valor afegit de qualitat, compromís i perspectiva. Usar el valencià és una garantia de moltes altres coses. Per això fer memes en valencià és garantia de respecte, inclusió, i categoria. Molta categoria. 

Youtubers en valencià, una gran oportunitat

En l'àmbit digital el valencià encara no té la posició que hauria de tindre per proporció de parlants. Tot i que les noves tecnologies han despertat una certa autoestima lingüística que ha fet que moltes persones es llancen a escriure en el seu mòbil en la seua llengua al valencià li queda encara molt de camí per recòrrer en l'habitat digital. 


Hi ha una generació que serà determinant en l'ús de la llengua en àmbits digitals. Ara són joves i encara no ocupen espais de poder. Són adolescents plens d'hormones o són estudiants amb molts exàmens i una incertesa laboral damunt que els fa dificil entrar en la "cultura dominant".
Dins de l'àmbit digital hi ha un fenòmen desbordant entre les generacions més joves. És el fenòmen Youtube. L'aparició de la plataforma de vídeo va permetre que amb pocs mitjans es puguen fer peces àudiovisuals i compartir-les amb la resta del planeta. Això ha sigut aprofitat per les generacions més joves per crear una "tele pròpia", canals on es parlen de les coses que a eixa generació li interesa. I a eixa generació li interesen moltes coses com a qualsevol altra. Algunes queden amagades darrere del mainstream dels youtubers de gaming i comencen a ser visibles.
El món youtuber és una oportunitat més com la música o l'esport per traure el valencià de l'escola i portar-lo a uns altres espais. Això segurament no és tan necessari en poblacions valencianoparlants estrictes però en els nuclis urbans on la interacció lingüistica és majoritàriament castellanoparlant és imprescindible.
Tindre youtubers en valencià és una doble garantia. D'un costat prestigien l'ús de la llengua en espais digitals fent-la una llengua més d'ús comú. D'altra banda el compromís lingüístic sol anar acompanyat d'una capacitat d'anàlisi de la realitat diferent i altres compromisos socials com ara la igualtat de gènere, el medi ambient, l'orientacio sexual o la llibertat d'expressió.
Per això impulsar youtubers en valencià és una garantia de foment de referents lingüístics, una manera de tindre una llengua viva amb un manual d'estil informal i alternatiu. Potenciar youtubers en valencià és identificar generacionalment la llengua, és conduir i compartir la normalitat lngüística a Internet, és fins i tot, tindre una pedrera de creatius i creatives en la llengua pròpia que després nodriran les llibreries, les televisions o la música.
Tindre youtubers en valencià és la millor forma de crear comunitat lingüística i sentiment de pertinença per a una determinada generació. 

Ficción social y comunicación política

En la comunicación política clásica el periodismo parece el eje más importante. La mayor parte de instituciones y partidos tienen gabinetes de comunicación integrados por periodistas. Esa unión entre periodismo y comunicación política ha hegemonizado el tipo de comunicación que se emitía y se emite desde los principales actores políticos. Así, la batalla se libra intentando gestionar y controlar el tipo de texto y la manera de contar la realidad de los medios afines y antagónicos. Esta situación es tan hegemónica que parece la única posible. Sin embargo, no es así. Hay varios tipos de profesionales de la comunicación que podrían intervenir en el proceso comunicativo político y sin embargo ahora mismo son minoritarios o inexistentes. Entre ellos: el guionista político. 



En otros posts analizaremos si tiene más sentido que los gabinetes de comunicación política tengan periodistas o publicistas. También para otro momento dejaremos si la comunicación política requiere tener conocimientos de ciencia política combinados con los comunicativos y qué espacio dejaría eso para los politólogos. Hoy nos centraremos en las posibilidades de la comunicación política en su vertiente más experimental.

¿Puede un partido político hacer una web serie? ¿Un programa de imitaciones? ¿Un programa de sátira política? ¿Tiene sentido que un partido político contrate guionistas?

El caso de Catalunya y su deriva del catalanismo al soberanismo podría explicarse también a partir de elementos de ficción social. Es indudable el papel central, básico y hegemónico de la construcción del relato informativo. Sin embargo, los informativos en el formato áudiovisual, que va a ser el yacimiento más importante de comunicación política en los próximos años, siguen ocupando un espacio comprimido del prime time. El resto suele ser ficción y entretenimiento. Y en ese espacio cabe también la comunicación política.

En España el caso de El Intermedio, con un registro satírico, es el más paradigmático de cómo la ficción social puede complementar la construcción del relato político. Hasta ahora es un registro no aceptado por los partidos políticos salvo Podemos. De hecho el caso de Podemos es inverso ya que el partido crece alrededor de un proyecto audiovisual llamado La Tuerka que ya contaba hace años con espacios de ficción social y sátira política.

Volviendo al caso del "procés" desde el centralismo español se acusa de adoctrinamiento a Catalunya mirando la paja en el ojo ajeno. Sea o no adoctrinamiento, la influencia sobre la creación de un concepto propio, la aparición de un sujeto colectivo asentado y diferenciado, no se puede explicar sin el caso de Polònia. Polònia ha conseguido dos objetivos primordiales de cualquier ente político que aspira a serlo: construir una agenda política endógena y construir una versión de la realidad entrando a través de las emociones (humor en este caso). En efecto, la agenda política catalana ha conseguido el foco necesario no solo a través de los informativos sino a través de Polònia. Los vídeos compartidos en redes han sido muchos. Polónia ha servido a catalanes y ha servido al resto de España para aportar algo de mínima disidencia en temas tabú como la monarquía. El humor como siempre es la vanguardia de la disidencia.

Por otro lado, el éxito de Merlí es un éxito generacional que ha trascendido las fronteras de Catalunya y que ha conseguido contar una Catalunya diferente a la versión construida desde la meseta. Es probable que haya hecho más por la integracion de Catalunya en España Merlí que cien cargas policiales. Su hilo conductor filosófico y la ntensidad emocional intercambiable para cualquier adolescente del mundo puede ser la mayor aportación al "nacionalismo cosmopolita" que el procés ha intentado transmitir. Muy probablemente no ha sido una estrategia deliberada pero la interacción a veces manda y el anclaje de contexto determina la interpretación del mensaje.

Con estas premisas quizá los partidos políticos deberían plantearse si esa comunicación política textual, racional y consciente podría complementarse con alguna iniciativa de ficción social. Hoy en día es posible construir formatos audiovisuales con buen resultado con medios baratos. Lo que haría falta es algo de creatividad e imaginación y mucha valentía para ser los pioneros. Un buen guionista es capaz de generar más emociones que un montón de cifras y porcentajes puestas con emotíconos en la pantalla.

La ficción social permite dar un rodeo antes de asentar una determinada idea. Permite entrar por la puerta de atrás. Lógicamente existe el riesgo de trivializar lo político y llevar el entretenimiento hasta los rincones más oscuros pero ese riesgo ya ha sido ampliamente asumidos por los debates de "gladiadores mediáticos" como La Sexta Noche. Si se hace con profesionalidad y con sentido político la ficción social puede ser útil como el Guiñol contribuyó a entender mejor la política española.

¿Podría Compromís hacer una sit-com donde quedaran retratados diferentes personajes con perfil político? ¿Podría Podemos hacer un "Vaya semanita" con parodias sociales? ¿Podría el PSOE hacer un Polònia o un Guiñol? ¿Puede ser útil un guionista para la comunicación política?

 A las personas que no se tomen en serio la creación de nuevos formatos audiovisuales en la comunicación les recordaría algunos casos de ficción social de carácter ideológico con los que hemos convivido. "Enredos de familia" fue una serie de los ochenta donde Michael J. Fox encarnaba al hijo republicano de una pareja de demócratas que justo retrataba el final del paradigma socialdemócrata de los setenta. También podríamos mencionar series como "Los problemas crecen" "La hora de Bill Cosby" "Padres forzosos" o "Blossom" que empezaron a romper roles en el interior de las casas y expandir una nueva concepción de la educación menos autoritaria de la que ahora empezamos a ser "víctimas". La importación de valores norteamericanos no es el único caso. Cabria recordar el papel de Jacques Cousteau o de Félix Rodríguez de la Fuente en el nacimiento y eclosión del movimiento ecologista. Convendría reflexionar, pues, sobre la importancia de la ficción social y los formatos de realidad desvelada en el ámbito ideológico.

Puede que ningún político se atreva a ser el primero pero entonces les ganará la carrera Youtube porque alguien encontrará en el formato audiovisual ese nicho de ficción social e ideológica que ahora ocupan los memes. En realidad, la ficción social audiovisual será como un memé estirado. Si no los haces tú, te los harán.






copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com