La unió mediterrània

Una persona la considera brillant quan em sorprén. La mateixa nit de les eleccions Sarkozy em va sorprendre immediatamente. Només els grans personatges polítics tenen la capacitat de canviar immediatament de rol. Sarkozy ho va fer. En dos minuts va deixar de ser el candidat conservador al President de tots els francesos. Com si realment haguera escrit eixe discurs quan era menut, com si realment el tingura previst des de fa anys.
Sarkozy va fer al·lusió directa a un projecte al que no tenia cap obligació de fer referència per "experiment": la Unió Mediterrània. Només va ser una menció, un brindis, una declaració d'intencions. Des d'aleshores he estat un poc pendent del tema per si algú agafava el guant. No he llegit res i em torne a soprendre.
Dins del concepte d'interdependència que els taronges del BLOC hem triat per al nostre ideari polític es parla de la necessitat de repartir les competències en els estaments més eficaços i pròxims als ciutadans. La disjuntiva a la que constantement ens aboca un estat espanyols monolític (una nación=una lengua=una cultura) ens ha obligat a les nacions perifèriques a buscar mecanismes per atenuar el poder central de Madrid. La Unió Mediterrània és una oportunitat més. Una molt important. El Principat, les Illes i el nostre país haurien de ser els primers interessats a pujar a un viatge d'aquest tipus. Ens uneixen moltes coses amb Alemanya. Segur. Però també ens uneixen moltes coses amb els països del nostre mar mediterrani.
El pont de novembre de 2006 vaig estar a Itàlia i sincerament -excepte per la llengua- em vaig sentir més pròxim a una manera de viure que quan he estat a Galiza o Euskadi.
Em sent valencià de cor, espanyol heterodox, europeu convençut i mediterrani emergent. I crec que m'agradaria institucionalitzar tots els meus sentiments.

La deslocalització del talent

Un senyor català però que viu i ensenya als Estats Units -això sempre és important- diu que el procés de deslocalització és imparable i que afectarà també al talent. Fins ara, les deslocalitzacions s'havien bassat en una política de reducció de costos salarials a igual servei. Es referia activitats rutinàries, mecàniques o que no requerien valor afegit al talent o la creativitat. Sembla que ja no és així. Ja resulta habitual que activitats de talent reduït com ara l'atenció telefònica vagen a països més barats -especialment sudamericans-. Molt prompte la deslocalització arribarà al talent. Diuen que les empreses treballaran amb equips multidisciplinars i multilocalitzats on es troben els millors cervells de cada nació/civilització.
Hi ha països que es caracteritzen per la seua creativitat. Argentina n'és un clar exemple, però m'agrada pensar que el País Valencià també ho és. I la veritat no sé si d'inici serem localitzats per alemanys o americans o deslocalitzarem a Argentina i Índia.
Quina mala sort que no es puga deslocalitzar el talent per votar. Perquè al País Valencià...ahí sí que no ho encertem.

La qüestió antiespanyola

Personalment crec que el marc espanyol ja és inqüestionable en este país. Podríem construir una força valencianista, entenent per valencianista la que sense deliris independentistes fa força de les posicions més pròximes als valencians. El nostre poble ha donat sobrades mostres d'adhesió a un projecte espanyol. Jo crec que qualsevol de nosaltres sap que és espanyol però li agradaria que Espanya fora d'una altra manera. Potser com Suïssa que envia un cantant en cada llengua oficial per rotació cada any. Algú imagina un cantant en català a OT? Un país on la primera emissora de música posa música en anglés, francés i castellà però mai en cap de les altres llengües espanyoles no castellanes.Supose que dient estes coses entre en el camp de risc de l'heretgia però no me sent antiespanyol. Estic certament cómode en el marc de relacions econòmiques espanyol-europeu-occidental, i en el marc de relacions laborals. Em resulta molt útil conèixer el castellà i el parle habitualment tot i que la meua llengua més estimada siga el valencià.El problema és que l'espanyolisme és molt imperialista i resulta de vegades agressiu fins i tot d'una manera inconscient.D'altra banda, dins d'esta evolució personal que intente no ofegar-me en este partit he pres la decisió de deixar de dir-me a mi mateixa nacionalista. Jo sóc valencià. Valencià és, per a mi, qui viu i treballa al nostre país i en vol ser. En tot cas i donades les circumsntàncies de falta de dignitat del meu estimat país puc donar el pas i convertir-me en valencianista. Tinc un fum d'amics que es consideren espanyols i no diuen ser nacionalistes. Jo també tinc el mateix dret. No sóc nacionalista. Sóc valencià. I això no significa rebutjar res. Significa estimar alguna cosa.

Més criteris lingüístics?

a mare parla castellà. Mon pare parla valencià. Visc al Port de Sagunt on poca gent parla en valencià. Dic això per explicar un poc la meua incorporació a l'ús del valencià. Reconec que em a costar. Primer algunes poques converses amb Josep Lluís -eixe professor que te marca època de la teua vida...o potser tota- el meu professor de valencià de tercer i COU. Després, a la Facultat vaig entrar en la línia en valencià -tancaments inclosos- però continuava parlant en castellà. Va ser poc a poc que vaig anar creixent l'ús oral i escrit de la llengua, primer els companys de classe, poc després mon pare -em va costar més perquè els pares sempre impressionen-.

La sort que vaig tindre en acabar la carrera va ser trobar la gent del BLOC. Estic parlant a nivell estrictament linguístic. D'esta manera durant els dos anys deprés d'acabar la carrera em vaig dedicar a demostrar-me que podia ser totalment bilingüe. Em vaig presentar i aprovar a les proves de la Junta: al superior i al Mitjans de Comunicació. Quan la meua autoestima de títols va estar suficientment alimentada vaig començar a parlar d'una manera més generalitzada. Ara hi ha gent que diu que pràcticament no se me nota.
Per què conte tota esta història? Este mes han arribat a les meues mans dos documents. Un, de criteris lingüístics del BLOC on he tornat a recordar els vells temps on vivia obsessionat per la correcció. Pronoms febles, demostratius, relatius, accentuacions.... Un altre que m'ha recordat just el periode posterior a superar la meua titulitis. El primer em fa sumar unes normes més a afegir. Després d'estudiar amb normes de l'IEC en moltes classes, després de la Junta, després del model adaptat als mitjans de comunicació de Toni Mollà, ara he d'incorporar una normativa més: la del meu partit. No m'imagine al PSOE fent una normativa de castellà, ni dient-li a Bono que no diga kiogco o ogcar. Açò només passa en este partit. El partit de la llengua com diu el document. Llegit el document no diu coses absolutament destrellatades. És un document al que me puc sentir pròxim per les meues tries lingüístiques. La qüestió és ¿era necessari? Jo necessitava una normativa més al cap. Buf....jo crec que no....
D'altra banda, l'altre document assenyala la necessitat d'una llengua cómoda, d'una llengua al servei del poble, d'una llengua viva, d'una llengua que ajude a recuperar l'autoestima dels valencians, d'una llengua més espontània i menys encorsetada.
I jo fa temps que enxufe este ordinador i fa molt de temps que no engege aquest ordinador.
I per últim...per a entrar en el partit de la llengua sembla imprescindible parlar eixa llengua. Però a més...cal fer-ho d'una manera molt determinada dins del model culte.
¿Volem posar obstacles o facilitats per entrar en este partit? I si algú no el parla? I si algú no el parla tan bé? I si algú el parla bé però fa unes altres tries lingüístiques? El tirem? Que no entre?
Fa temps que estic repetint que el preu d'entrada al BLOC -i no parle de la quota- és massa alt.
Supose que per això em vaig ajuntar amb esta colla que es diu BdC. Sort amics...tenim massa faena.

Per què el PP no pacta amb SP i sí que ho va fer amb el BLOC?

Ja van no sé quants articles publicats al desenal segregacionista El Económico on algú insisteix en la mateixa argumentació. Si el PP va pactar amb el BLOC perquè no ho fa amb SP. Independentment de l'avorriment que me produiria publicar sempre la mateixa idea si jo fora el director del mitjà en qüestió la pregunta resulta fàcil de contestar: perquè el BLOC no té res a veure amb SP i això ho sap qualsevol que estiga mínimament dins del mundillo polític de Sagunt.

La identificació reduccionista, absurda i interessada del BLOC com a partit del nucli històric només se l'han cregut aquells que se la volen creure. És una fal·làcia cutre, que ha permés a SP guanyar un grapat de vots en clau d'odi i atac constant. En pensament electoral la moda són els reduccionisme ximplistes i emotius: aconseguir un enemic visualitzable (Civera=BLOC=Sagunt) resultava molt fàcil i més si tens el bunker barraqueta del teu costat.
El PP no s'atrevirà a pactar amb SP perquè seria el seu punt i final polític al nucli històric per a molts anys. Encara ressonen els insults de la gent de SP al saló de plens, encara se recorda una vaga de fam en contra d'una inversió..viure del conflicte i després voler viure del pacte en menys d'un any és una cosa infumable. Però si el bunker barraqueta s'empenya segur que ho aconsegueix. I jo quasi quasi estic desitjant que això passe....desitjant vore governar Sagunt a SP...absolutament expectant....i encuriosit.

Seguimos para bingo....

Jo no sé si en esta ciutat algú analitza realment els procesos amb variables de temps superiors a la setmana. El meu blog se titula "pensant en la ciutat" amb un doble joc de paraules...però hi ha un evident....pensar. Ningú sembla observar l'evolució del segregacionisme (molt semblant al procés de Salou i Vila-seca per cert). Primer no volien presentar-se a les eleccions perquè volien la implicació de tots els partits i ser un lobby transversal. Després ja la cosa comença a entortir-se. Cal presentar-se a les eleccions però només per aconseguir la informació necessària per seguir l'expedient. Ahí ya cantamos línea. Es rebutja un expedient (infumable de contingut...ho puc garantir...si és un treball de classe ni aprova) i arriba l'estiu de 2006 i la cosa comença a calfar-se. Ara ja no. Ara resulta que el partit que vol destruir (perspectiva ideològica) la institució de l'Ajuntament de Sagunt vol convertir-se en la seua gestora. Des d'un punt de vista ideológic (com que tot el món compara això del segregacionisme amb el nacionalisme jo també ho faré) és com si Esquerra Republicana -independentisme- governarà a Espanya. I no ho mire vosté pel costat de si seria bo per a Espanya, mire-ho pel costat de la perspectiva d'un independentista que es vol separar d'Espanya i es troba gestionant a extremenys, andalusos...etc...

Però no passa res...ara toca reclamar que governe SP....ara el 37...tres...set....seguimos para bingo.

Tu VPO estará en El Puerto

Buf....mira que intente fugir del "monocultivo temático" però és que esta gent dona pa fer un llibre. Ara resulta que la VPO que es farà enguany estarà en El Puerto gràcies a SP. I clar hi haurà gent que s'ho creurà i tot perquè es convertirà en dogma de la fe "porteñica" (con ñ de España). Programar un PAI, planificar qualsevol cosa urbanística du un temps. No se fa en un matí. Ni en un mes. Pràcticament tot el que es faça enguany i l'any vinent ho haurà programat Quico quan era regidor d'Urbanisme. Si es fa VPO al Port serà perquè Quico ho va programar i planificar.
Pero no pasa nada, como dice la canción, ahora que vamos despacio....pues vamos a contar mentiras....tralarà.....

Yo conocí una reina de verdad

Ella siempre supo que era una reina. Incluso cuando todas las niñas soñaban con ser princesas. Ella sabía que era una reina. Nació con la corona puesta. La corona le daba la fuerza que toda reina necesita. Pero había noches en que los Caballeros del Futuro Incierto se encargaban de robar por unos días la corona de la reina para limpiarla y arreglar los desperfectos que sufría por el uso diario. Esas noches y sus correspodientes días mi reina dormía plácidamente aún sabiendo perfectamente que ningún principe vendría a despertarla.
Cuando yo la conocí era una reina sin reino. Pero eso no era ningún obstáculo para que ella supiera que era una reina. Cuando por fin recuperó su reino yo ya había marchado a las cruzadas de la inmadurez con mi caballo de madera y mi armadura de tela fina.
Su reino era un reino dulce. Era un reino enorme. Abarcaba desde las montañas de la ilusión hasta el rio del sufrimiento. Apenas se vislumbraba su final en el horizonte del esfuerzo. A mi me gustó mucho visitar su reino aunque en aquel momento no fuera suyo. La luz era especial. Salía directamente de unos ojos perdidos de un pensamiento que siempre andaba en otro lugar que no era aquel ni estaba conmigo.
Hace poco los Caballeros volvieron para revisar la corona. Y ella volvió a dormir durante unos días esperando que se la volvieran a poner. Espero que algún día le hagan una corona de un material que no se estropee. O mejor, espero que un día no le haga falta llevar corona. Ella y yo sabemos que no la necesita para ser una reina.

El procés de blaverització del Port de Sagunt

No tots els moviments identitaris són iguals. La seua definició depén del substrat que el conforma, de la seua orientació ideològica, en definitiva, no tots els moviments nacionalistes, regiionalistes, identitaris en definitiva, estan en el mateix sac. Així per exemple, no és el mateix el nacionalisme de conflicte del País Basc, que el nacionalisme de negociació de Catalunya o el de polarització de Galícia. D'estos moviments indentitaris, a València va sorgir un molt especial: el lisondisme que es caracteritzava per una escassa base intel·lectual i sobretot, per una concepció conspiratória de la vida política.La primera cosa hom aprèn en qüestió d’ideologia és que els “independents” mai no són independents. Els moviments frontistes, que pretenen ser apolítics tampoc ho són mai. Tot el món es defineix pels seus actes més que per les seues paraules.I arribats a este punt, hi ha un moviment identitari, el segregacionsime polític del Port , que definitivament podem retratrar com a hereu de més pura tradició lisondiana ja que respon perfectament a la definició i característiques d'aquell model valencià dels anys 80 que va arribar a enlluernar a quasi dos-centes mil persones.A les proves ens podem remetre: El segregacionisme porteny gaudeix d'una escassa base intel·lectual. Els intel·lectuals portenys no han mostrat el més mínim interès per este moviment, si bé és cert que tampoc s'han mostrat contraris obertament. Hi ha una certa dimissió en este tema. En tot cas, el moviment segregacionista no té gran predicament entre els ambients intel·lectuals del Port. I ells mateixos, els segregacionistes, practiquen una espècie d’aïllacionisme intel·lectual. De fet, no han fet ni un sol acte públic, conferència, publicació o elaboració intel·lectual sobre la història del Port, llevat de l'espai web, per exemple. Inclús podem assegurar que no assisteixen tan sols les conferències que s’organitzen des de la Regidoria de Cultura sobre la història d'este nucli de població.El segregacionisme ha triat com a punt de partida la concepció conspiratòria del món. No és res de nou, els Estats Units ho porten fent dos-cents anys. La concepció conspiratòria és un model pel qual és necessari culpar a un ens extern (en este cas Sagunt) de tots els mals del model de referència identitari triat (en este cas el Port). Es pot arrodonir personificant este creador de mals per a major facilitat de comprensió dels membres del grup (en este cas seria Civera el Saddam del Port).La patrimonialització de la identitat és una altra característica del lisondisme com a moviment identitari. Es tracta d’assumir la identitat completa del poble. “Nosaltres som el poble” seria la frase que el resumiria. Per tant, allò que diem representa a tots, i qui ens ataca a nosaltres ataca a tot el poble. Assumir la representació de tot el conjunt genera cohesió al principi, encara que sol tornar-se en contra seuaEl model d'estruç política. Tot, absolutament tot, té a veure amb la nostra manera de veure el món. Tot s'interpreta en clau identitària. No existix res més enllà. En este cas, tot s'interpreta en clau local. Així per exemple, el conflicte nacional España-Pais Valencià es transforma en un enfrontament port-Sagunt (suggerisc rellegir la posició de SP i PP sobre la moció de la Hispanitat presentada pel Bloc en el ple de setembre). Tot ha de veure, el repartiment d'inversions, tot s'interpreta en clau identitària generant una deformació i empobriment del pensament i la mirada.L'extrapolació de la importància dels signes. Si en el cas de Lizondo: bandera, himne, nom de la llengua van ser els senyals d'identitat triats en el cas porteny han sigut d'altres. Els criteris d’elecció no han sigut massa basats intel·lectualment ni massa transparents. Així no és un senyal d’identitat el primer col·legi del Port (Joaquin Gamón en l'Albereda on es va a construir un hotel i ningú no diu res) però si ho és l'estadi Fornàs o la Hispanitat.La necessitat posicionar-se davant dels temes del dia a dia. Al final, no obstant, és necessari posicionar-se en temes de la vida diària. I en eixe posicionament és on es traduïx la ideologia d'un grup humà. SP s'ha alineat en nombroses ocasions amb el PP en les votacions. Recordem el tema de la Tèrmica a Sagunt on des de l'inici es va assumir la tendència economicista de sacrificar medi ambient a canvi d'ocupacions. Esta alineació ha sigut analitzada en clau d'estruç com hem comentat, és a dir, s'ha analitzat si això podia perjudicar o no al PP. No obstant, ningú ha analitzat on situa açò a SP potser en un àmbit de dretes?El conflictualisme i la pressió. Sense possibilitat de fer grans argumentacions el lizondisme va acudir a l'insult, a la por, a l’agressivitat física i verbal. Per tant, la necessitat conflictualizar és una premissa bàsica. A va “rio revuelto, ganancia de pescadores”. En el conflicte el segregacionisme es mou com a peix en l'aigua perquè ho gestiona com ningú. Se sap superior i a més és conscient que ha menjar la moral de tots.L’extracció de classe dels components. El lisondisme partia d'un grup de classes populars amb escassa formació i fàcilment manipulables. Si bé és cert que determinades persones amb nivell de formació alt s'han vist atretes pel moviment segregacionista la base humana és d'extracció mitja-baixa. La intensitat del moviment. Esta hiperactivitat que requerix un moviment d'este tipus fa que la rotació de líders siga elevadíssima. Un ritme tan frenètic i especialment l'ansietat que causa la por que és el punt de partida de la concepció conspiratòria, no permet mantindre's en primera línia molt de temps. D'ací les contínues “transicions” (Raúl Navarro, Isabel Martinez, Jaime Goig, Manuel Gallart) és difícil caminar sempre a mil per hora.La pretensió d'interclassisme i aidelogia. Quan des d'estos moviments s’addueix la seua independència política normalment es fa en l'eix esquerra-dreta. NI tan sols ningú es qüestiona l'altre eix: l'eix territoria, el dels nacionalismes. En l'eixe eix, la cosa es dóna per suposada.Suport mediàtic. El lizondisme va comptar amb el búnker barraketa per als seus fins. Un determinat diari assumia la veu del moviment i servia per a estendre les seues idees i pretensions. Sobretot, servia per a generar la por. La por és una de les pulsions bàsiques que condueixen al vot. El segregacionisme té el seu propi altaveu públic. El seu propi mitjà de propaganda.Després d'esta enumeració d’ingredients pensem que es pot assegurar que estem davant d'un moviment de dretes i profundament espanyolitzant. El blaverisme es va acabar perquè algú es va creure les seues pròpies mentides. Quan s’acabarà SP?

Jo vaig entrar en política per causalitat

Les declaracions dels regidors del PP no em deixen de sorprendre mai. La gent de dretes tampoc. Son polítics que sembla que estiguen en contra de la política. Ara em ve al cap aquella assemblea de l'Acero on un regidor de SP i un ex regidor de l'Ajuntament deien que la culpa de tot la tenien "els polítics" com si ells foren forners -uys..d'on haurà eixit això de forner i SP?-.
Ja torne al tronc. Això, que no em deixen de sorprendre. Primer Davinia Bono diu que això de la política li va vindre perquè quan va ser fallera major va conèixer Alfredo Castelló i tal....ara Muniesa diu que "me introdujé en política sin querer", com aquell que diu per casualitat.
Doncs jo vull deixar clar que jo no. Que jo estic en política per causalitat. A causa d'un país que no té dignitat, a causa d'un sistema econòmic injust i insolidari, a causa d'un medi ambient deteriorat, a causa d'una llengua minoritzada. Potser, al final, estic en política a causa de la gent que arriba per casualitat.

Els valencianistes de Tuzón

Divendres vaig vendre cinc accions del València de les nou que tinc. Segurament vendré tres més. Les tres primeres les vaig comprar amb eixos estalvis que tot jove té dels diners del bateig, la comunió o els regals de quan anaves a visitar a la familia a la Fira de Xàtiva. Les sis de després les vaig comprar perquè eren necessàries nou accions per poder acudir a una Junta General d'Accionistes del València. En aquella època pensava que era la meua obligacio cívica contribuir a una mena de democratització cívica del club de la meua passió. Il·lus.

Els valencianistes no van acudir massivament a comprar accions. Les accions començaren a agrupar-se. Després va vindre Roig, i després Soler i valencianistes de tot tipus eixien orgullosos amb el seu xec a canvi de les seues accions. Encara vivia amb aquella il·lusió de fer civisme valencianista.
Fa una setmana vaig abandonar tota il·lusió cívica respecte al València. El mercat d'accions del València està car. No hi ha oferta. Els abonats sense acció busquen una com siga per estalviar-se un dinerets. Altres busquen tindre un accés preferent a un lloc al nou estadi.
Potser la meua última acció cívica valencianista haja sigut donar accions a eixos abonats que han arribat tard, que han pujat al carro valencianista de Roig o de Soler.
Jo sempre preferiré passejar per l'horta en el carro de Tuzón. Aquell xiquet que tenia tota l'habitació empaperada de posters s'ho mereix.

Punts de partida

Tinc un problema seriós. M'interessa tot. La meua nòvia diu que no és això cap problema que la curiositat és la que fa crèixer una persona. Doncs això, que la curiositat me fa com al gat...i no em dona temps a llegir-ho tot. Però alguna cosa sí. Acabe de llegir un article sobre el Teatre Ex Romà de Sagunt. Si diu ex romà és perquè és de Las Provincias que fa això de dir-li ex des de fa anys. Passe pàgina i veig que Arcelor no renuncia ni a un cèntim per a la Gerència. Fa temps vaig parlar amb un dirigent segregacionista sobre instal·lacions esportives. El Poliesportiu està al mig . Això està clar. Només cal passar per allí i ho veus. I això era una greu errada històrica que calia capgirar. Les tres coses són coses consumades. La política crea regles del joc que tu no sempre tries. Són punts de partida. El porter no pot marcar gols. No hi ha cap regla que ho diga però per la seua posició excepte Chilavert o Palop n'és dificil que ho facen. No és just. El futbol és així. La política tampoc ho és.

El teatre està així, com està, aprofitem-lo.
La Gerència està així, com està, fem alguna cosa ja, assumim que tindrà cost, que no serà debades.
La ciutat està dissenyada així, com està, és un punt de partida, no podem reinventar-la. Ni els romans pensaren que passarien cotxes per Sagunt ni els gestors dels anys 80 pensaren que als segregacionistes no els vindria bé tindrè coses al mig.
Evolució, canvi. Però amb un punt de partida.

Els bancs tornen a estar al revés

Confesse que em va fer il·lusió la formació d'un equip de govern "valencianista i de progrés" a Sagunt l'any 2003. Tenia els ingredients perfectes. Un PSOE no massa fort i un poc mediocre que podria permetre que les tesis més possibilistes però de convicció ferma del BLOC i EU anaren endavant. El disseny inicial va confirmar les meues il·lusions. El PSOE pràcticament es quedava amb delegacions menors i el pes de la legislatura el portarien BLOC i Esquerra Unida.
Eixe disseny anava unit al fet que dins d'EU hi havia tres persones que em mereixen una admiració política. D'aquelles persones, a la que més unit m'he sentit sempre és a Miguel Angel Martin.
Miguel Angel va assumir la Delegació de Manteniment. Sóc un observador compulsiu de tot. I no vaig poder evitar observar que només entrar Miguel Angel els bancs van canviar de posició. No eixos no!!! Els de seure.
Sempre hem col·locat els bancs mirant al carrer, mirant al trànsit, mirant els cotxes, possiblement pensant que el moviment era divertit. Miguel Angel va fer el gir copernicà que l'esquerra sempre fa. Allò important són les persones. No les coses ni l'economia. Les persones. I va posar els bancs mirant cap a la gent que passejava. Perquè pugueres saludar a la gent que coneixes. Perquè descanses relacionant-te.
Ahir vaig eixir a passejar. Han posat bancs nous. I ara...tornen a estar al revés.

El dia nacional dels valencians

El 9 d'Octubre de 1238 Jaume I entrava a València i conqueria quasi definitivamente el futur Regne de València. En arribar la democràcia els valencians vam triar esta data per considerar-la nostra diada nacional. Cada nació té el seu dia. Un dia que serveix per moltes coses.
Serveix per fer festa, per celebrar que tenim un any més com a país. La festa acompanya als valencians quasi com la gastronomia o el soroll. I està bé que així siga.
Però el 9 d'Octubre ha de ser un dia de reflexió. Estem en una bona situació com a poble. Entre tots, entre aquells que volen la "indisoluble unidad de España" i aquells que desitgen una independència dins dels Països Catalans, entre aquells que busquem fórmules mixtes de convivència dins d'una Espanya plural. Entre tots i totes esten fent este País Valencià amb les seues virtuts i defectes. És cert que tenim més autonomia que mai dins d'una democràcia. Per a alguns encara no és suficient i volem més. Per això no volem quedar-nos ahí. Hem de continuar treballant per aconseguir ser un país on viure cada vegada millor. Un país més solidari, més just, més sostenible i més social.
El 9 d'Octubre no pot ser només un pont o una festa, ha de ser també un dia institucional, on totes les institucions del país entenguen que és el seu dia, el seu anniversari. Un anniversari per a celebrar amb els seus països amics, amb les cultures que formen part de la seua familia.
Amb tots aquells que volen demanar pas a la nació que avança siga o no en marxa triomfal.
Avancem junts. Per ser més valencians, per viure millor.

Tordesillas

Ara mateixa estic veient un reportatge sobre Tordesillas. Tordesillas manté una tradició de cinc segles per la qual homes a cavall amb llances i a peu persegueixen un bou i el van ferint tant com poden. El bou només té una possibilitat de sobreviure: aguantar dues hores els atacs o eixir-se'n del límits que té marcats. Habitualment en menys de 20 minuts l'animal ja no pot més i cau.
Acabe de vore una xica de la meua edat dient que "los ecologistas piojosos" no han de ficar-se en dir-li als de Tordesillas com han de portar les seues tradicions.
Com a "ecologista y piojoso" de "El Puerto" tinc un sentiment ambivalent. Per una banda no entenc com a Tordesillas poden fer eixes coses sense cap sentència en contra i la tradició portenya ha de convertir-se en el "culebró" de cada estiu.
D'altra banda no entenc com algú es pot divertir amb el patiment d'un animal. No m'arriba l'enteniment. No ho entenc.

Semàfors amb faldeta

Fa poc dies Sagunt ha sigut protagonista en mitjans de tota Espanya. El marqueting popular ha funcionat de meravella. Sagunt és la segona ciutat després de Getafe a tindre semàfors "femenins". Els semàfors "femenins" reprodueixen la figura d'una peatona amb faldeta que es mou o es para segons estiga en verd o en roig.
Dues lectures bàsiques em venen al cap d'immediat. Antigament els semàfors reproduïen un senyor amb barret al cap evidentment masculí. D'un temps ençà reprodueixen una figura humana. No li he trobat mai pits però tàmpoc piu. Només dues cames, dos braços i un cap i un cos. Ara portaran faldeta. Podríem parlar d'una discriminació sexista? I per què falda? Quantes xiques porten falda actualment?
Però per últim i abandonant el terreny del conflicte de gènere. La immensa majoria dels semàfors de Sagunt no tenen senyals acústics per a les persones amb discapacitat auditiva. No era això més urgent? O més important?

País Valencià, sí

No deixe de seguir amb atenció el "culebró" de Navarra. La veritat és que estic expectant de saber si el PSOE de Madrid per interessos estrictament electorals i centralistes desautoritza a la seua sucursal a Navarra respecte a la creació d'un tripartit. Independentment que això passe m'agradaria reflexionar per escrit sobre la nova actitud d'Esquerra Unida. Al països més avançats dins de l'Estat Espanyol: Catalunya i Euskadi, i ara també a Navarra les diferents franquícies d'Esquerra Unida han optat per arribar a pactes de govern a forces nacionalistes més o menys d'esquerres. A Euskadi està governant amb Partit Nacionalista Basc i a Catalunya ho fa amb Esquerra Republicana. Ara a Navarra està absolutament conveçuda de fer-ho amb Nafarroa Bai que recordem és un totum revolutum de PNB, EA, Aralar....
En un altre article al meu blog de campanya reflexionava sobre la pactabilitat com una "virtut" política que, tanmateix, té connotacions negatives espanyoles. Els països menys espanyolitzats, Euskadi i Catalunya, estan habituats a la pactabilitat. De fet, els partits menuts com ara el BLOC o EU haurien d'assumir com a la única forma de subsistència. Un partit és més o menys important en funció de la seua capacitat d'influència sobre la realitat i no en funció de la seua capacitat de protesta. Protestar és sempre l'últim recurs, no el primer.
Per això jo em pregunte: tan dificil és fer-li entendre a la gent de la franquícia valenciana d'EU que des del respecte i des de la igualtat és necessari/convenient/imprescindible arribar a complicitat que alteren la realitat valenciana?

Aquí y allí

Reconec que el resultat de les eleccions em va desconcertar prou. La gent va votar en clau més territorial que mai. El resultat de SP ho indica. I en part, hem de reconèixer, que una part del vot del BLOC també ho va fer en clau territorial. La meua diferència respecte a la interpretació que ha fet bona part del periodisme i alguns amics-polítics com Miguel Angel Martin versa sobre la voluntat i recerca d'este tipus de vot.
Fa més de quatre anys que em vaig fer càrrec de la Secretaria Local. El meu primer repte va ser obtindre una visió global municipal. He nascut, crescut i treballat al Port i per desgràcia, els portenys tenim moltes llacunes de coneixement respecte al nucli més històric. Eixe repte el vaig traslladar a nivell col·lectiu amb la complicitat i lideratge de Quico i Teresa, principalament, però també de tot el BLOC. Per això puc assegurar que el BLOC no va buscar eixe vot sinó que el va trobar. Sobre la seua quantificació també podem discutir si es vol. No vaig a entrar hui en eixe tema.
Hui no puc evitar parlar d'un altre amic d'EU. L'altre dia vaig llegir en premsa que EU demana un Centre Cívic. No és cap novetat que EU demane un Centre Cívic -de fet en algun moment he arribat a pensar que EU ho podia aprovar quasi tot si el projecte incloia un Centre Cívic. Ara bé, la novetat és que ho argumentava dient que "el Centro Cívico se debía poner aquí, en el Puerto, donde es más necesario". Desconec si el redactor/emissor estava fent les declaracions des de sa casa o des del despatx de l'Ajuntament. Només sé que després de molts anys intentant tindre "visió de ciutat" set mil persones voten SP i algú encara parla d'ací i d'allí. Villarriba i Villabajo.
Però amb un problema més seriós; la paella està tan bruta ací com allí. I ací ningú sembla disposat a escurar.

El Puerto Escandón

El Fornàs va ser una publicació que vaig impulsar quan vaig acabar la carrera per la necessitat d'interactuar de manera positiva en favor del valencià al meu poble: el Port de Sagunt. El Fornàs va nàixer per tant com una publicació estrictament portenya de vocació comarcal i valenciana. Mai va ser segregacionista però sí era portenya. Parlava del Port i des del Port i per al Port. I ho feia en valencià majoritàriament. Eixa publicació va deixar de publicar-se quan em vaig quedar sense temps per continuar fent-la i quan cada ú dels que col·laboràvem anàrem fent el nostre camí en la vida. Però, he procurat mantindre el seu esperit a través del web i el seu concepte en la meua memòria. Era una època on portenyisme i segregacionisme anaven per separat i clarament diferenciats. Era altra època està clar.
Quan va arribar l'expedient de segregació al seu moment d'al·legacions vaig decidir retre un homenatge a aquella iniciativa del Fornàs. I vaig fer una al·legació en nom del Fornàs. Crec que ningú no se l'ha llegit. Vaig ser assenyalat com a traidor a la causa porteny sense cap sentit. Però no mirar-se les coses comença a ser un costum. En fi, a cada cual lo suyo.
L'al·legació parlava del nom del futur municipi nascut del Port. L'expedient planteja "El Puerto". A mi eixe nom no m'agrada en absolut. En primer lloc perquè és genèric i en segón lloc perquè nega la seua tradició, origen i naixement. No sé si ha de ser Port Sagunt, Port de Sagunt, Port del Palància, Port de Ferro o Port del Mediterrani. Només tinc clares dues coses: que negar els teus origens és perdre la teua identitat i que el nom estiga també en valencià.
I ara, llegint Historia de Puerto Sagunto, me trobe que El Puerto ja estava inventat a principis de segle: per a referir-se a El Puerto Escandón. I és que cada Port creu ser El Port.

Comunitat Nacional Valenciana

Durant la tramitació dels Estatuts d'Autonomia de l'Estat Espanyol el lèxic emprat per buscar una correcta definició de cada país o regió va ser divers. Nació, nacionalitat, nacionalitat històrica... El nostre país ha tingut històricament un problema de noms molt important. Mentre el pol centralista manté eixa grisa denominación de Comunitat Autònoma Valenciana -ara "la Comunitat"- el pol valencianista continua defensant la denominació País Valencià d'una forma vehement i ferma. Li tinc una estima personal a eixe nom, País Valencià, i és el que habitualment gaste per referir-me al meu país. Ara bé, això no vol dir que políticament siga el més encertat. Sincerament crec que qualsevol proposta que altere el statu quo actual de símbols i noms està condemnat a la marginalitat eterna. I ja que Comunitat està tan arrelat a l´ús -pregunteu als vostres amics/gues, familia, etc- crec que seria més intel·ligent abanderar un nom oficial i jurídica al voltant de la idea de Comunitat.

Llegint un text de la UDPV que hi ha al seu web es parla indistintament de nació, país i per fi, cap al final: Comunitat Nacional Valenciana. Una bona defensa sempre és la que aprofita la força de l'atac del contrari en benefici propi. Per què no Comunitat Nacional Valenciana?
Ara bé, no fem trampa, si triem eixe nom, els primers a fer-lo servir hem de ser nosaltres. En cada text, en cada article, en cada document polític. Comencem pel BdC?

Xifres i lletres

Parodoxes de la vida. De matí mire el diari. El Compromís està a galtaes pel seu representant al Consell d'Administració de Canal 9. Mire la greu crisi. Llig les declaracions sobre professionalitat. Arribe a casa. Enxufe la tele. Pose Canal 9. I veig que hi ha un concurs. No m'ho puc creure. És "Cifras y letras" i el fan en castellà. En Canal 9, un programa de coneixements matemàtics però especialment lèxics i en castellà!!!. Clar com el castellà té tantes dificultats de coneixement de noves paraules, com hi ha tants anglicismes a evitar. I ningú diu res. O jo no he llegit que ningú diga res. Ens hem acostumat a vore a Camps fins en la sopa. La de lletres.Jo passe. Vaig a mirar "Sé lo que hicistéis...". M'agrada Angel Martin. És faltó. Com jo

Les esquerres i l'esquerra

En l'anterior article vaig fer servir, de manera deliberada, l'expressió "esquerres" sempre en plural. Ningú no m'ha fet cap comentari al respecte. Esta expressió respon a una visió conceptual diferent de l'arc ideològic d'esquerres. Les esquerres han sigut sempre diverses, plurals però convergents -ara es diu confluents però durant la transició ningú no fugia de la paraula "Convergència"-. D'un temps cap ací la paraula s'ha singularitzat, patrimonialitzat i inscrit en el registre de la propietat i de copyright de les ideologies fins que pràcticament s'ha constituït en El Alamo o en Kamtchatka. A l'esquerra en singular li agrada resistir en El Alamo intentant esperar que vinga l'exercit i guanye la batalla final. El resistencialisme i la negació -no en el meu nom- s'han convertit en l'únic misatge de l'esquerra en singular. Els dos exemples bàsics actuals són "Esquerra Unida" i el millor de tots "Esquerra" que se l'ha posat de nom exclusiu i excloent. Responen a visions monolítiques de les esquerres. No sempre ha sigut així. He crescut en un poble tradicionalment esquerrà -ara ja no sé què és- i sempre he escoltat a la gent com deia "yo soy de izquierdas". Heus ací la diferència: eren "d'esquerres" i ara la gent és "d'esquerra". Si les esquerres volen tornar a ser alguna cosa hauran de partir de la seua pluralitat. Com vaig dir en l'anterior article, en una situació de mediocritat de pensament com l'actual el centre comença a ser esquerra també. Tanmateix en tot cas, és necessari que totes les persones d'esquerres ens mirem als ulls d'igual a igual. Una part de les esquerres han d'abandonar el seu complex de superioritat de puresa ideològica i entendre que existeixen "les altres esquerres" -de les que jo forme part-Aquestes esquerres han d'entendre que hi ha gent que no comparteix el resistencialisme absolut ni el apriorisme d'anàlisi. L'arc ideològic d'esquerra ha de ser una continuïtat fins al centre, sense obstacles que saltar, on la sinergia ha de superar al menyspreu i la col·laboració ha de vèncer a la confrontació

Per què la gent vota dreta?

La conclusió evident del tsunami popular en estes eleccions locals i autonòmiques és evident: la gent està votant dreta. Fent una anàlisi absolutament pretenciosa del tema convindria revisar algunes claus si les esquerres, els progressistes, volem algun dia tornar a influir sobre les institucions. No és una cojuntura electoral. Sota el meu punt de vista hi ha canvis profunds sociològics i ideològics que fonamenten este comportament electoral.
D'una banda hem traspassat el llindar de la Societat del benestar a la Societat de la comoditat. La comoditat impedeix una autonconcepció conflictual de la percepció política. O siga, que no pensem que estem mal ni que tenim problemes. Els problemes es tornen transparents, estan ahí, però no es veuen. Per dir-ho d'una altra manera: estem donant respostes a preguntes que ningú fa. Potser hi ha barracons en l'escola pública però sempre puc pagar una privada i evitar-ho. Potser hauré de fer més hores per pagar-ho però no importa. Les coses van bé si puc tindre i comprar les coses que vull. Aferrats a hipoteques de més de 30 anys ens veiem obligats a consentir coses que no hauríem de consentir. I acabem a una síndrome de Estocolm econòmica, enamorats d'aquells que ens estan xafant el cap.
La Societat de la Comoditat prefereix el valor de la seguretat al de la llibertat i el de la llibertat al de la igualtat. Esta preponderància ha sigut patrimoni tradicional de la dreta. La societat de la comoditat amaga les preocupacions tradicionals del materialisme davall d'un ampli llençol de preocupacions postmaterialistes.
La societat de la Comoditat va acompanyada de un procés de simplificació del pensament. Fa anys una persona treballava amb cinc o sis variables per votar -entre les quals sempre estava la política econòmica- A hores d'ara, un ciutadà maneja no més de dos o tres variables, entre les quals mai no està la política econòmica. La simplificació del pensament, lògicament porta aparellat el reduccionisme argumentatiu. Els arguments polítics són cada vegada més bàsics, menys elaborats, menys complicats. En este terreny la dreta té molt guanyat. Els seus arguments són sempre més "fàcils". Les esquerres tenen davant de si un repte d'adaptació, explicació i simplificació. I el reduccionisme argumentatiu condueix directament al vot "bàsic". Fugint de la racionalització les pulsions bàsiques cobren un paper central. La dreta domina dues perfectament: la por i l'odi. Les esquerres tenen un arma que no estan fent servir: la il·lusió.
El vot en un entorn d'ineficàcia apocalíptica -mai no passa res especial governe qui governe- comença a tindre una component lúdica (a ver como jodo a estos!!!) i per tant comença a perdre estrats de responsabilitat. No dic que el vot siga irresponsable, dic que cada vegada és menys responsable.
D'altra banda, l'arc ideológic mai no és estàtic. No és el mateix ser d'esquerres en l'any 80 que en el 90 que hui mateixa. L'arc es dretanitza i una part de l'esquerra s'ha quedat allunyada de la realitat. El centre comença a ser d'esquerres.
Estes són algunes claus (valencianes) que jo considere importants.
Solucions: fer visibles els problemes, simplificar el missatges, presentar-lo en positiu, generar il·lusió, parlar d'allò que li interessa a la gent...Mahoma i la muntanya...no siga cosa que una cursa de Fòrmula I acabe sent més important que 40 hospitals.

Afrontar vs confrontar

He llegit atentament les diverses interpretacions que s'han fet del resultat electoral. Pràcticament existeix unanimitat sobre una presumpta "confrontació" del BLOC amb SP que ha retroalimentat els dos partits i ha perjudicat els partits "no confrontats". Alguna cosa tinc a dir sobre la qüestió.El que resulta evident a la nostra ciutat és que existeix una "qüestió identitària" a resoldre. Si som dos pobles o si som una única ciutat. Fins ara esta qüestió l'han afrontat directament els segregacionistes amb una proposta clara de divisió. El BLOC com a partit nacionalista que posar com a valors centrals les qüestions identitàries també l'ha racionalitzar, debatut, argumentat i afrontat directament. Ningú més ho ha fet. Ningú més. Potser d'ací vé la teoría de la "confrontació" que jo preferia de "l'afrontació".En l'any 1999 ens presentàrem amb un programa favorable a una consulta popular, un referèndum sobre la divisió del municipi. Mai no li he tingut por a les consultes populars. En aquell moment era un bon moment per fer-la i polsar el sentiment identitari de tota la ciutat - defensàvem un referèndum consultiu a tota la ciutat ja que no és vinculant sinó un element a interpretar-. Ja fa anys d'aquella època. Després a les eleccions de 2007 ens hem presentat amb una proposta d'integració activa per a tota la ciutat.El BLOC ha afrontat (no confrontat) la qüestió de la divisió del municipi. Mai no hem buscat la confrontació. La confrontació ens l'hem trobada davant els continus atacs, insults i amenaces als nostres regidors i a nosaltres com a moviment polític. Què havíem de fer? Callar com fan tots? Callar com fan PP, PSOE i EU? Callar com fan els sindicats? Callar com fa la intel·lectualitat de tota la ciutat però especialment la de Sagunt? Simplement hem exercit el dret a la legítima defensa, en dret penal és una atenuant quan no una eximent. Mai no els hem buscat. Gestione bàsicament tota la comunicació que eix del BLOC com a partit des de fa tamps. Del BLOC, com a partit, no ha eixit una mala paraula contra SP o el segregacionisme des de les al·legacions a l'Expedient de Segregació. Una altra cosa són les declaracions que hagen pogut fer regidors o membres destacats però el partit polític BLOC NACIONALISTA i el seu òrgan polític Executiva Local no han participat de cap confrontació. De fet, a l'hora de fer la campanya, l'eslogan, etc...es va defugir de manera deliberada posar la qüestió identitària de la ciutat en primer plànol per no donar-los corda i si en algun moment se n'ha fet referència al model de ciutat ha sigut en positiu.De totes les interpetacions del resultat me quede amb la de Miguel Alvarez a El Económico. El resultat diu ben a les clares que la qüestió identitària de la ciutat de Sagunt s'ha de resoldre. Els dos partits que l'han afrontat han pujat. I això ho hem de resoldre. D'alguna manera. Mirar cap a altre costa o tapar-se el nas no és cap solució.

ERC: Lo més "in"

Des que va sorgir ERC a la meua comarca he guardat un rigorós silenci. No he considerat oportú manifestar la meua opinió més enllà d'explicar que cada persona i cada col·lectiu és lliure de presentar-se a les eleccions de la manera i amb la condició que considere oportú. Han passat les eleccions. ERC porta ja un temps funcionant i ja s'ha anat definint amb declaracions i posicionaments. I com a responsable polític ja puc tindre una opinió més o menys feta.
En primer lloc, tinc clar que han nascut "contra" el BLOC. Som la seua obsessió, allà on s'han presentat -Faura, Sagunt i Albalat- han basat el seu missatge en ser antibloc. Esta posició ha estat compartida amb l'altra força de l'esquerra tradicional (Izquierda Unida). La seua primera base d'entrada ha caigut pel seu propi pes. A pesar d'això no han arribat ni a l'1% del vot a Sagunt. Tindrien que multiplicar per 8 el seu resultat.
Però imagine que continuaran ahí. Perquè són lo més "in".
Són lo més in-conscient que n'hi ha. Prova d'això és el seu lema "perquè vols". Per això els ha de votar la gent. Clar que sí. I per què si no? Sense cap programa local, sense ni una proposta local que tinga a vore amb el funcionament de l'Ajuntament. Necessàriament ha de ser un vot capritxós, un vot irreflexiu, un vot en clau quimèrica.
Son lo més in-coherent que n'hi ha. L'anterior lema era "sense complexos: País Valencià". Anem a veure. No és sense complexos? Digueu-li Països Catalans. No són tan coherents? Tan valents? Tant d'esquerres? La incoherència no s'acaba ahí. Els complexos continuen. Ara són "esquerra". Ja no són ni ERC ni ERPV. Són "esquerra". Per què amagar la marca? Per què no dir "republicana" i "de Catalunya". Algun complex? Algun problema de marqueting?
I més enllà d'això: ara són l'esquerra independent. Qualsevol persona sap que el terme independent es refereix per alteritat. Independent de qui? de què? A mi me falta un -ista. No hem quedat que no tenim complexos? Cap problema. Que expliquen que són independentistes. Que volen una comunitat política indepedent que arriba desde Salses a Guardamar. Una gran catalunya, amb capital a Barcelona, monolingüe catalana.
En el missatge, poca cosa nova. Són el típic producte de l'esquerra tradicional, enfadada i apocalíptica de sempre. Començant pel seu nom ja neguen la possibilitat de formar part de l'àmbit de les esquerres. Esquerra. Ja està. Registrat. Ningú més ho pot ser. Copyright. Seguint per la seua vocació d'oposició. Un article recent comença felicitant-se perquè a Sagunt el PP noha tret majoria absoluta. Toca't el nas. Eixe és el seu objectiu en la vida.
Estic cansat que facen servir el terme "convergent" sense tindre ni la més remota idea de que va. Sóc convergent. Sí. Sóc un socialdemocrata -esquerra en la totalitat de la societat occidental- que creu en les polítiques en positiu, en l'estudi i la racionalització dels problemes i especialment crec en les solucions de consens. I sóc capaç de parlar amb quasi tots. Sí. També amb el PP. Però jo no sóc el BLOC. El BLOC manté un ampli espectre ideològic basat claríssimament en posicionaments d'esquerres. Cert que hi ha elements més moderats com jo però la interacció, en estatuts i posicionaments és nítidament d'esquerres.
No ho havia fet fins ara i segurament no ho tornaré a fer. ERC té el mateix pes electoral que el vot en blanc o el partit del cannabis. I en certa manera combina elements de les dos opcions.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com