Crisi institucional, crisi democràtica, crisi de gestió

En estos moments no hi ha cap apartat polític de la ciutat de Sagunt que funcione correctament. La institució està més desprestigiada que mai. De fet, moltes de les argumentacions dels intolerants segregacionistes es basen a esta idea. L'Ajuntament de Sagunt no els servix, ni el reconeixen, ni els produeix legitimitat. L'audiència pública del Port va ser una mostra ben evident. El nou alcalde del Port (ja ho va avisar la nit de les eleccions) era qui dirigia el debat i demanava silenci i ordre en la sala davant l'acollonatio generalis de l'Alcalde "legal" del nostre municipi. La institució en crisi.
La intolerància ha obert més encara la clavilla democràtica de la intolerància a Sagunt. Aquellos polvos traen estos lodos. Independentment de l'errada que va ser obrir el debat del topònim resulta evident que el comportament de la gent va deixar en mal lloc la institució. Aquells plens no es van suspendre. Es va deixar als regidors com a titelles de fira davant les escopatades d'insults i amenaces d'un grup d'intolerants. Dijous, un altre episodi. Crisi democràtica. I no passa res. Ningú fa cap moviment.
Crisi de gestió. Els plens buits de contingut. Un pur paripé mocional (de mocions) i emocional (d'emocions). Els assumptes no es resolen. La velocitat de gestió baixa al coma. Fotografies sense obres. Lentitud administrativa.
Els polítics estem per a resoldre problemes. No per a crear-los. Davant la crisi total del municipi: crisi institucional, crisi democràtica, crisi de gestió, el BLOC estarà a l'altura.

La tela de araña

Tardaste tanto tiempo en tejer la tela de araña que te gusta pensar que es obra tuya. Vives atado a un árbol mientras miras como los pájaros se posan en sus ramas apenas unos segundos y vuelan. Echaste tantas raices que te convertiste en estatua. Y miras al precipicio con la seguridad del que tiene vértigo. Las mariposas mueven sus alas de colores dejando atras el gusano que fueron. Y quieres volar. Pero ya es tarde. Solo puedes seguir tejiendo una tela de araña. Porque quien lo quiere todo. Suele acabar viviendo en la nada.

Jo no vinc de cap silenci

Ja fa temps que vinc intentant posar llum al tema dels 25 anys del tancament de la Fàbrica. No em mou la nostàlgia sinó el futur. No mire arrere. Mire avant. Sé que hi ha persones que encara miren arrere i veuen una derrota. I jo els entenc. Però jo també vull ser entés. Jo tenia 11 anys. I vull saber què va passar, per entendre'm a mi mateixa, per entendre el meu poble, per entendre el meu futur.
Per això...jo no vinc de cap silenci.

Ikea

Fa uns dies proposarem que la ubicació d'Ikea a la Comunitat Valenciana fora Sagunt. Ikea fa comptes d'un centre per cada milió i mig d'habitants. Al nostre país podrien tocar tres. Ara no hi ha cap. Aquells que ens interessem per la filosofia del "disseny democràtic" hem de marxar ben lluny per comprar mobles a preus "raonables". Ho he estat pensant. I la veritat no sé si tocaria insistir. Paterna ha oferit el seu territori. Paterna està sobrecarregat ja però al seu alcalde Lorenzo Agustí va derrotar al PSOE de Paterna en ple "cinturó roig" de la rodalia de València. És un valor emergent del PP i sembla que té ganes de fer-ho bé. Nosaltres també teníem un valor emergent del PP i dic teníem perquè crec que ja no el tenim.
Per un costat tenim la ubicació perfecta, entre València i Castelló però tan prop de València que donaríem servei a la capital. La part nord de la província de València no té la tradició del sector del moble amb què compta la part sud. Les qüestions de competència directa no crec que afectaren a les botigues del moble de la ciutat ja que Ikea no competeix en el sector del moble diferenciat per qualitat.
Però per l'altre costat tenim un Ajuntament amb un pèrdua de competitivitat evident davant altres municipis semblants al nostre. És un Ajuntament lent, farragós i imprevisible (que li pregunten a Ritchie Bross), un Ajuntament que no planifica sinó que improvisa.
¿Penseu que des del BLOC hem d'insistir al tema? Tinc molts dubtes. El ridicul podria ser espantós.

Por qué no te callas?

Abans del "por qué no te callas?" del rei a Hugo Chavez que s'ha convertit en el crit catàrtic per antonomasia del nacionalisme espanyol, va existir la seua versió catalana. Jordi Pujol, davant la insistència i càrrega dels periodistes i en especial de l'enviat especial de Buenafuente (quan Andreu feia el programa a TV3) va exclamar: voleu fer el favor de callar?
Són, tanmateix, dues versions del silenci. La catalana parava més atenció al silenci com a font de paraules ordenades. L'espanyola se centrava més en fer callar a qui estava parlant.
El rei no tenia costum de parlar ni d'opinar. No que jo sàpia. Tot allò que deia estava abans escrit en un paper. El rei no parlava, llegia. Però tot va començar amb la campanya promonàrquica després de la crema de fotos de quatre gats a Girona. A partir d'aquell moment calia construir una monarquia més pròxima, més "campechana"....
I ara el rei opine de tot, de motos, de la vida de parella de la seua filla, i fins i tot té favorits per a guanyar la seua copa. Tenia altres opcions. Podia haver callat. Podia haver dit aquella frase de "que guanye el millor" però no....sense tindre-ho per escrit abans...va decidir dir: que guanye el que va perdre. També podia haver dit "em dona igual que guanye si és espanyol" però clar....haguera donat peu a molts articles sobre qui és més espanyol. No?

De leones a gatitos

Me acaba de llegar el impuesto de circulación de mi coche. Viene con el siguiente texto: 46520 Sagunto. Y me han venido a la cabeza otros tiempos. Aquellos tiempos en que había concejales que se declaraban en huelga de hambre en contra de una inversión. Entonces eran leones. Ahora lo tienen más dificil claro, al ser más mimosos, más amables, menos fieros, domesticados y sin inversiones contra las que manifestarse por la paralización municipal.
Hice un estudio del tema del topónimo. ¿Recuerdan ustedes? El ataque contra la identidad del Puerto, El Puerto existe, el apocalipsis identitario, el final de nuestros días. Dos años después, todo, aboslutamente todo, continuaba igual. Cuatro años después me llega el impuesto exactamente igual que siempre. Pero ahora nadie ruge, ni siquiera maulla.
La seguridad debe haber crecido en el Puerto, los delitos deben haber desaparecido porque los leones ya no salen de sus jaulas, han desaparecido en los comodos sillones del Ayuntamiento.
Ya nadie ataca al miembro de la manada más débil contra los sueldos de los liberados porque ahora se los sirven en comodos cazos de sueldos prefabricados.
Alguien le ha debido ver la utilidad a un sueldo fijo durante cuatro años, sin mucha gestión que aportar, solamente practicando el voyeurismo político, intentando aprovecharse de lo que otros hacen.
Ya nadie habla de ataques, ni de defensas, ni de invasiones, ni de absorciones. Se acabó la identidad. Ahora toca el poder.
Todo ha cambiado para que nada funcione. Los sillones del Ayuntamiento deben ser muy comodos. Hasta los leones se aferran a ellos. Claro que entonces deciden jugar con ovillos de lana en lugar de comerse tripartitos, Caleros o Civeras. Debe ser que muerto el perro, se propagó la rabia.
Me acaba de llegar el impuesto de circulación de mi coche. Viene con el siguiente texto: 46520 Sagunto. Y me han venido a la cabeza otros tiempos. Aquellos tiempos en que había concejales que se declaraban en huelga de hambre en contra de una inversión. Entonces eran leones. Ahora lo tienen más dificil claro, al ser más mimosos, más amables, menos fieros, domesticados y sin inversiones contra las que manifestarse por la paralización municipal.
Hice un estudio del tema del topónimo. ¿Recuerdan ustedes? El ataque contra la identidad del Puerto, El Puerto existe, el apocalipsis identitario, el final de nuestros días. Dos años después, todo, aboslutamente todo, continuaba igual. Cuatro años después me llega el impuesto exactamente igual que siempre. Pero ahora nadie ruge, ni siquiera maulla.
La seguridad debe haber crecido en el Puerto, los delitos deben haber desaparecido porque los leones ya no salen de sus jaulas, han desaparecido en los comodos sillones del Ayuntamiento.
Ya nadie ataca al miembro de la manada más débil contra los sueldos de los liberados porque ahora se los sirven en comodos cazos de sueldos prefabricados.
Alguien le ha debido ver la utilidad a un sueldo fijo durante cuatro años, sin mucha gestión que aportar, solamente practicando el voyeurismo político, intentando aprovecharse de lo que otros hacen.
Ya nadie habla de ataques, ni de defensas, ni de invasiones, ni de absorciones. Se acabó la identidad. Ahora toca el poder.
Todo ha cambiado para que nada funcione. Los sillones del Ayuntamiento deben ser muy comodos. Hasta los leones se aferran a ellos. Claro que entonces deciden jugar con ovillos de lana en lugar de comerse tripartitos, Caleros o Civeras. Debe ser que muerto el perro, se propagó la rabia.

Aigua i tercer espai

Barcelona té problemes d’aigua per consum humà. És una situació greu. Cal buscar mesures excepcionals. Això ho puc entendre.
La situació de l’aigua a Sagunt no serà excepcional però és greu. Sagunt ha assumit o li han assumit la responsabilitat de liderar el relleu industrial de l’anterior motor econòmic: la construcció. Camí a la Mar i Parc Sagunt són els referents per a tota la Comunitat Valenciana de lideratge industrial. Tenim evidents necessitats d’aigua per garantir la prosperitat d’esta ciutat, d’esta comarca i del nostre país.
Davant esta situació greu ens plantegen dos packs. El pack popular que no té en compte les dessaladores i prima el transvasament de l’Ebre. L’Alcalde de Sagunt s’afanya a exigir el metre cúbic però el metre cúbic és un dret teòric i no és garantia de res.
El pack socialista nega els transvasaments de manera absoluta i prioritza com a solució única les dessaladores.
Davant això el BLOC hauria de liderar el punt d’equilibri. Per a mi, les solucions de l’aigua per als valencians, per a la nostra indústria també, passa per dessaladores com les que hem impulsat durant l’anterior legislatura a Sagunt, però també per transvasaments des de les conques excedentàries en circuits de recorregut curt, per exemple, fins a Castelló.
La nostra economia productiva té set. La indústria vol aigua. L’agricultura la necessita.
I a mi no m’agraden els packs. Jo vull un tercer espai de llibertat, equilibri i trellat.

Recuerdo aquella mirada

Recuerdo aquella mirada de niño triste escondida debajo de una mesa. Era la mirada de cualquiera de los siete enanitos mirando a Blancanieves. Ellos nunca fueron enanitos. Era ella la que era demasiado grande. Tan grande que daba lecciones de vida a discapacitados emocionales.
Recuerdo aquella mirada de buhó enamorado de la luna. Ojos abiertos y curiosos con hambre de momentos que de tanto repetirse se convierten en irrepetibles.
Recuerdo aquella mirada perpleja ante una pregunta. Sigo sin saber quien es el cuarto mosquetero aunque siempre fui ágil con la espada de la palabra.
Recuerdo aquella mirada frente al espejo que se miraba a sí mismo y veía a otra persona. El espejo de la visión monstruosa de un laberinto al que entraste como Ulyses y saliste como un minotauro.
Recuerdo aquella mirada de tristeza matemática ante ecuaciones irresolubles donde el único método es la reducción al absurdo. Donde todas las incognitas evitan ser despejadas y las emociones se elevan al cuadrado.
Recuerdo su mirada. Tuve suerte de conocer a la hija del viento. Vive tan rápido que pudo pasarme inadvertida. Por suerte, ella nunca pierda la perspectiva. La perspectiva cónica.

Olimpisme, Drets Humans i Canvi Climàtic

En estes mateixes pàgines vaig llegir un article que comentava la no conveniència de mesclar política i esport. No puc estar més en desacord. Crec en la política com a una de les activitats més nobles al servei dels altres. Però reconec la versió negativa més estesa. Crec que l’autor volia referir-se als partits polítics i no a la política com a activitat i denominador comú dels valors d’una societat. És cert, crec que cap partit té dret a apropiar-se d’activitats esportives, a vincular-se amb el seu projecte, sempre parcial, de la realitat i del futur.
Però si anem al tema de fons, política i esport han tingut una relació intensa des del principi. La carrera de marató sorgeix d’un acte bèlic (en aquella època polític). Els jocs olímpics sorgeixen amb una finalitat política: evitar les guerres (enfrontament militar) amb competicions (enfrontaments esportius). No parlaré hui de les implicacions en política esportiva, planificació, infraestructures i foment de l’esport.
La història de l’esport, en esta línia d’argumentació, ha donat grans lliçons a la política. En cada moment històric l’esport ha sigut el reflex de la realitat i ha posat llum als conflictes a superar. Un atleta negre guanyava la medalla d’or davant el precursor de la superioritat de la raça ària. En la guerra freda la tensió i la polarització entre el comunisme i el capitalisme. La diversitat cultural i ètnica, l’esperit olímpic (allò important és participar) són valors “polítics” compartits per tots.
Enguany torna a passar, en l’època dels drets humans i de la presa de consciència del canvi climàtic els Jocs Olímpics li posen llum als dos aspectes. Un atleta de primera categoria no podrà córrer la marató perquè té asma i la contaminació de la força econòmica emergent i més contaminat del món no li ho permet. A Tibet els drets humans no són respectats. La comunitat internacional oficial calla. Els ciutadans parlem.

Lentitud administrativa y empresarios preocupados

Cuando depositamos nuestro voto ejercemos una gran responsabilidad. Por ello deberíamos tomar la decisión más con nuestra cabeza que con nuestro corazón. No es esa la moda actual donde los partidos políticos mayoritarios, PSOE y PP, buscan el voto del miedo, del odio, de la frustración…y emociones varias.
El resultado de las elecciones municipales configuró un escenario inseguro, inestable y poco propicio para la prosperidad de nuestra ciudad. Focalizar la agenda política en la división hace dedicar demasiados esfuerzos a tareas improductivas. Desde el BLOC lo advertimos y por ello escogimos el eslogan de “La Garantia” porque sabíamos que, sin nuestra participación, el habitat político volvería a ser salvaje. Sea como sea, la gente vota y reparte las cartas con las cuáles debemos trabajar los políticos.
Un gobierno de 9 concejales no es ni un gobierno estable ni un gobierno capaz de sacar toda la faena. La gestión se estrangula. Los plenos se vacían de contenido. Las comisiones son meramente de trámite. Y eso es un problema serio. En un entorno de competitividad entre comunidades, entre municipios por el ofrecimiento de las mejores soluciones para la prosperidad económica la eficiencia administrativa es un valor añadido estratégico para conseguir la captación de nuevas fuentes de riqueza.
Nuestro deseo seria poder aportar nuestro trabajo y nuestro apoyo para que la institución fuera competitiva y generará sinergias positivas en el mundo económico. Pero los ciudadanos no nos otorgaron las armas para hacerlo. Son otros los que se presentaron con esa vocación y no cumplen su palabra.
En un entorno tan competitivo perder un día es un problema, perder un mes una preocupación, pero perder un año, como el que hemos perdido, es un desastre.
Es lógico que los empresarios estén preocupados. Yo también lo estoy. Y el año que viene todo parece dar a entender que tendremos el doble de motivos para estar preocupados. Tenemos políticos capaces de pactar y de trabajar pero necesitamos algunos más.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com