El planeta indeciso

ada uno tiene sus defectos. Hay gente que es avariciosa, otra gente malpensada, incluso hay gente que es del Madrid. Yo leo libros sobre política. Ahora ando leyendo uno que buscaba desde hace tiempo. Se llama "Marqueting político" y se puede decir que lo leo poco a poco para que no se me acabe igual que los niños hacen con las golosinas. El libro contiene algunas modernidades al uso. Y te recuerda alguno de los axiomas que se utilizan en política actualmente. Uno de ellos es el apasionante mundo de los indecisos. Señala el libro que hay tres tipos de electores: los que nunca te votaran, los que te votaran siempre y los que puede que te voten. Si esta es la clasificación lógicamente hay dos sectores con los que no hay que malgastar esfuerzos. Y nos queda uno. Los indecisos.
A los indecisos pues hemos de dirigir nuestros mensajes. Hemos de seducir a los indecisos. Hemos de persuadir a los indecisos. Tenemos que convencerles de que dejen de ser indecisos durante una hora y depositen la papeleta.
Tanto en Estados Unidos como en el Europa los gobiernos son depuestos o puestos por un porcentaje variables de indecisos. Indeciso ya no es aquel incapaza de decidir despues de escuchar las diferentes ofertas. Indeciso es un ser incapaz de decidir en general, a veces, no sabe ni que puede decidir, otras veces decide en función de pulsiones básicas, primarias, primitivas incluso.
Así pues, nuestro pueblo está dirigido por un puñado de indecisos. Y nuetra comunidad autonoma. Nuestro pais. Y la potencia más importante del mundo. Todos gobernados en función de los criterios de un porcentaje de indecisos.
Y esa precisamente es la causa de todos los problemas. Elecciones indecisas llevan a gobernantes indecisos, qeu aplican políticas indecisas a problemas indecisos. Sus opiniones indecisas impregnan la vida cotidiana de indecisión. Vivimos en ciudades indecisas dentro de comunidades indecisas de paises indecisos. Incluso frente al cambio climático vivimos en un planeta indeciso.
Y yo pensé algun día en hacerme insumiso. Me debí hacer indeciso.

El revisionisme històric segregacionista

Des d'una perspectiva històrica ja és possible situar el segregacionisme entre els moviments ideològic de dreta o fins i tot extrema dreta. Conté tots els ingredients necessaris. Fins i tot l'aparença "frontista" li és pròpia com a moviment totalitari. Es tracta d'un moviment molt semblant al "blaverisme" de la transició democràtica valenciana. Conté tots els ingredients d'un mateix plat, la visió totalitària de la societat siga esta valenciana o portenca.

Si algú vol aprofundir en aquesta tesi de la blaverització del Port de Sagunt pot fer-ho en el port: El procés de blaverització del Port de Sagunt

Ara hem descobert un ingredient que havia passat per alt la tesi que defensa l'article: el revisionisme. Qualsevol moviment totalitari -siga del Port, siga el blaverisme o siga el franquisme- requerix una reinterpretació història i una purga simbòlica. Ha sigut el cas de la font d'Aprendices. El seu caràcter simbòlic molestava tant el segregacionisme que l'ha llevat tan prompte com ha pogut.

La memòria històrica de l'expedient està plena de revisions històriques també. És necessari que el prisma propi siga assumit per la totalitat. En això consisteix el totalitarisme.

Però el revisionisme és una cursa de poc recorregut. La revolució segregacionista no arriba. I el caïnisme històric del Port mai no s'ha caracteritzat per la seua paciència

La cortina de fum perfecta del simbolisme


La qüestió simbòlica està capitalitzant el debat precongressual. No podia ser d'altra manera. Alguns es queixen des de les dues bandes. D'un costat es queixen que no era necessari fer esta "evolució". D'altre costat es queixen que aquesta no és la part "més important" de la ponència. En tot cas, el funcionament real de la qüestió simbòlica és el de la cortina de fum perfecta. Capitalitzant el debat permet que altres qüestions molt més important com la definició de progressisme o de l'Espai Valencianista de Progrés passen sense massa esmenes. La premura de temps del debat en comissió permetrà que una ponència llarga s'impose a qualsevol esmena parcial.
En definitiva, la cortina de fum perfecta que atrau l'atenció del porter mentre el valencianisme taronja va fent predominants els seus valors més importants: la permeabilitat i el pluralisme.

La ponència del valencianisme taronja

La ponència política i ideològica no ha decebut les esperances del valencianisme taronja. Els ponents han sigut conscients de la trascendència d'este congrés que ha de marcar un punt d'inflexió en la trajectòria del BLOC. La ponència política és clara, directa, valenta i decidida. I tot això ho és per primera vegada. El BLOC deixa de navegar en l'ambigüítat i posa blanc sobre negre els aspectes més importants de la seua estratègia política.
Resultarà complicat que la part més esquerrana i sobiranista capgire la situació cap a un desequilibri de forces com el que es venian produint fins ara. Canviar la ponència sense una esmena a la totalitat és poc menys que impossible. El debat s'ha situat en un camp de joc taronja i podrà eixir més o menys fosc però serà taronja.

La ponència del valencianisme taronja

La ponència política i ideològica no ha decebut les esperances del valencianisme taronja. Els ponents han sigut conscients de la trascendència d'este congrés que ha de marcar un punt d'inflexió en la trajectòria del BLOC. La ponència política és clara, directa, valenta i decidida. I tot això ho és per primera vegada. El BLOC deixa de navegar en l'ambigüítat i posa blanc sobre negre els aspectes més importants de la seua estratègia política.
Resultarà complicat que la part més esquerrana i sobiranista capgire la situació cap a un desequilibri de forces com el que es venian produint fins ara. Canviar la ponència sense una esmena a la totalitat és poc menys que impossible. El debat s'ha situat en un camp de joc taronja i podrà eixir més o menys fosc però serà taronja.

Una cabaña de indio

Los niños callados tienen amplias conversaciones consigo mismo.Son capaces de construir ciudades con un simple juego de arquitectura. Consiguen hacer castillos donde solamente había arena.
Los niños raros hacen rarezas. Por eso son raros. Los niños callados y raros tienen dentro un mapa de si mismos. De pequeño siempre fui callado y raro.

De niños no entendemos el mundo de los adultos. Y de adultos dejamos de entender el mundo de los niños. La última de tus libertades es la de decidir dejar de ser niño. Y la madurez a veces consiste en reaccionar como un niño.
De pequeño tenía una cabaña de indio. Recuerdo que era mi espacio más íntimo. Afuera estaba el mundo y dentro quedaba el mío. Sus telas estaban a salvo de lobos y riñas. Mi tienda de indios no tenía nada dentro pero estaba completamente llena. De ilusiones y mundos mágicos.
Todos deberíamos conservar nuestra cabaña de indios. Un lugar donde puedas huir de ti mismo. Un lugar que nadie visita. Un espacio diafano de libertad de imaginación.
Cuando las torres gemelas de tu vida caigan, acude a tu cabaña de indios. 

El pito de Fàbrica

Los intereses que defiende el BLOC

JESÚS CIVERA. Levante EMV 13-01-09

Los crepúsculos ideológicos surgen, se expanden y después se van posando aquí y allá, con indócil fantasía o azarosa fatalidad. En nuestra periferia, uno de esos rayos cósmicos acaba de abrazar al Bloc, que entierra parte de su crónica sentimental en rojo y bendice el universo simbólico oficial, así en la senyera como en el himno. La verdad es que el éxodo hacia esos espacios sociológicos acomodados donde florecen los votos ya lo comandó Pere Mayor a bordo de una expedición en plan Lope de Aguirre, es decir, que no acabó de rematar la faena en su búsqueda de El Dorado. Pero hoy es distinto. Tal vez El Dorado quede en la próxima revuelta del río. Y el cambio es más radical. Uno escribió que los inspiradores de la nueva doctrina y del testamento sígnico eran Rafa Company, Pere Fuset y Vicent Baydal. Sin embargo, el propio Fuset identifica a los verdaderos autores: Albert Girona, Helena Malonda, Natxo Bellido, Rafa Carbonell y Juli Just. Bueno. El caso es el contenido, dejemos las rúbricas para los eruditos. Y aquí el caso fundamental es éste: ¿sabe el Bloc a qué base socioeconómica se dirige? ¿Qué intereses ha de defender? UV hechizó a los pequeños comerciantes y a los minifundistas, sectores conservadores, y más que conservadores en tiempos de incertidumbres. ¿Protegerá, auxiliará, será el portavoz el Bloc de Morera de ese magma social? ¿De las pymes agonizantes? ¿Del campo moribundo? ¿De...? Algo ha de haber más allá del ejército de profesores en los registros del valencianismo político. Algo más, también, en las eternas y a menudo estériles discusiones entre las capillas sobre los mismos y circulares asuntos. ¿Qué sectores socioeconómicos defiende el Bloc? ¿Qué grupos delegan en el Bloc sus cuestiones económicas o sus desajustes en el bolsillo?

El tesoro. Gandia abona 400 euros a las familias en paro, costea hipotecas para evitar el desalojo de los vecinos, contrata arquitectos-estrella. ¿No estaban los ayuntamientos en quiebra? O el alcalde Orengo es un mago de las finanzas o ha encontrado el tesoro de algún barco hundido frente a sus costas y reparte la riqueza. Habrá una avalancha para empadronarse, digo yo, en ese templo de la prosperidad.

Los intereses que defiende el BLOC

JESÚS CIVERA. Levante EMV 13-01-09

Los crepúsculos ideológicos surgen, se expanden y después se van posando aquí y allá, con indócil fantasía o azarosa fatalidad. En nuestra periferia, uno de esos rayos cósmicos acaba de abrazar al Bloc, que entierra parte de su crónica sentimental en rojo y bendice el universo simbólico oficial, así en la senyera como en el himno. La verdad es que el éxodo hacia esos espacios sociológicos acomodados donde florecen los votos ya lo comandó Pere Mayor a bordo de una expedición en plan Lope de Aguirre, es decir, que no acabó de rematar la faena en su búsqueda de El Dorado. Pero hoy es distinto. Tal vez El Dorado quede en la próxima revuelta del río. Y el cambio es más radical. Uno escribió que los inspiradores de la nueva doctrina y del testamento sígnico eran Rafa Company, Pere Fuset y Vicent Baydal. Sin embargo, el propio Fuset identifica a los verdaderos autores: Albert Girona, Helena Malonda, Natxo Bellido, Rafa Carbonell y Juli Just. Bueno. El caso es el contenido, dejemos las rúbricas para los eruditos. Y aquí el caso fundamental es éste: ¿sabe el Bloc a qué base socioeconómica se dirige? ¿Qué intereses ha de defender? UV hechizó a los pequeños comerciantes y a los minifundistas, sectores conservadores, y más que conservadores en tiempos de incertidumbres. ¿Protegerá, auxiliará, será el portavoz el Bloc de Morera de ese magma social? ¿De las pymes agonizantes? ¿Del campo moribundo? ¿De...? Algo ha de haber más allá del ejército de profesores en los registros del valencianismo político. Algo más, también, en las eternas y a menudo estériles discusiones entre las capillas sobre los mismos y circulares asuntos. ¿Qué sectores socioeconómicos defiende el Bloc? ¿Qué grupos delegan en el Bloc sus cuestiones económicas o sus desajustes en el bolsillo?

El tesoro. Gandia abona 400 euros a las familias en paro, costea hipotecas para evitar el desalojo de los vecinos, contrata arquitectos-estrella. ¿No estaban los ayuntamientos en quiebra? O el alcalde Orengo es un mago de las finanzas o ha encontrado el tesoro de algún barco hundido frente a sus costas y reparte la riqueza. Habrá una avalancha para empadronarse, digo yo, en ese templo de la prosperidad.

Últimes vesprades a Mestalla

Jo vaig nàixer amb el cor blanc i la sang taronja. Sóc d'una generació de segona crescuda entre humiltat i desig de primera. Era quan les temporades acabaven al gener i els títols només pertanyien als llibres.
Recorde aquell dia com si foren diversos dies. El cor bategava més fort només en veure la majestuositat de Mestalla que enviava un canal de llum cap al cel com si tinguera una connexió directa amb les estrel·les.
Les seues banderes indefectiblement ordenades segons la classificació. Les escales fosques. I una porta per on entrava una llum blanca. La més blanca que havia vist mai. I per fi....entraves a les grades. els meus ulls il·luminaven més que les torres. D'això n'estic segur. M'arribava justet la tanca que separava la general de peu de sillas gol. Una tanca de filferro que separava les classes futbolístiques i que em predestinaven al proletariat esportiu.
Era una època on la gent aplaudia en escoltar la recaptació. Era una època on un gran fitxatge era només un fitxatge. Era un època on xiular l'equip era un luxe només a l'abast d'altres aficions. Era una afició aficionada i no professional. Una afició que no sabia ploure. O plovia poc. O plovia massa. Un afició a la que feia temps que amagaven el futur. I li deien que no en tenia.
La meua adolescència són records d'un pati de Mestalla. Mestalla va vore els meus ulls brillants d'il·lusió i de llàgrimes. Recorde sempre fer un recorregut visual per totes les grades com aquell conqueridor que volia saber la dimensió de la batalla. Recorde haver xafat la gespa en una invasió de camp d'una guerra entre muntanyes de grades plenes d'esperança aquell dia del Recreativo de Huelva.
Jo sóc d'aquella generació de segona que va eixir del Luis Casanova i va entrar en Mestalla. I quan se'n vaja Mestalla, una part d'aquell xiquet plorara per totes aquelles victòries que mai podrà vore. Un camp. El meu camp. El de més talla.

http://ultimesvespradesamestalla.blogspot.com/

Informe Semanal sobre el problema de AHM

Plataforma contra els Papàs Noels trepadors

Supose que com que no entenc massa bé la realitat he decidit refugiar-me en la virtualitat. La qüestió és que he descobert un fil del que estirar que m'apassiona: web 2.0. La informàtica va canviar definitivament la meua vida em proporcionar-me eines que jo no tenia per desenvolupar la meua creativitat (que de vegades és massa). Fa temps que pràctique blog. Fa anys, per publicar alguna cosa, era necessari escriure, imprimir, fotocopiar i repartir. Ara no, només cal escriure i posar a disposició. La posada a disposició és el fet determinant. Qualsevol que navegue per Internet sap que ha de mantindre una actitud activa. Ha de saber què vol mirar. En eixe sentit el paradigma respecte a la resta de "mitjans de comunicació" -si considerem Internet un mitjà de comunicació- canvia. La posada a disposició és un concepte que m'encanta perquè exigeix complicitat. La complicitat és un concepte per a mi molt important. És una sintonia de pensament amb o sense distància física. Potser una mirada però també un impuls. La qüestió és que estic enmig d'una interacció virtual molt real amb conseqüències sociològiques imprevisibles i apassionants.
Supose que escriure alguna analíticament més intensa sobre el tema. De moment, estic totalment satisfet d'haver trobat gent com jo. Gent que considera que és uns sobirana horterada els Papa Noel trepadors. Sempre dona alegria saber que no ets l'únic. Ara forme parte de la Plafaforma en contra dels Pares Noel trepadors. I en breu si és possible de la Plataforma en contra de enlluernar les cases com si foren prostíbuls.

Eduardo Aburto Uribe

Eduardo Aburto i Uribe (Bilbao 1864 Madrid- 1941) enginyer industrial Son Pare Manuel Aburto es dedicava al negoci de les mines de Hierro a Biscaia. Eduardo Aburto, va estudiar la carrera d'enginyeria a Barcelona en la universitat de la ciuda comtal. Es va titular. Entre 1916 en 1920 va ser alcalde de Getxo. Va casar amb María Renovales i Azaola. Cunyat de Ramón de la sota es va convertir en la seua mà dreta en els grans projectes industrials i empresarials Aburto es desplaçava a sovint a Sagunt per a supervisar les obres del ferrocarril, de l'embarcador la creació de la Siderúrgica del mediterrani la construcció de la Gerència dels xalets per als enginyers etc. Eduardo Aburto era a més d'accionista i conseller de la Companyia Minera de Sierra Menera S.A i de la Siderúrgica del Mediterrani. Serà l'enginyer director d'ambdós empreses. Al finalitzar la guerra civil es va tindre que exiliat a Biarritz (França). A la seua tornada va fixar la seua residència a Madrid ciutat en què va morir als 77 anys d'edat al desembre de 1941.

Eduardo Aburto Renovales

Eduardo Aburto renovales va ser enginyer industrial i Director de la Companyia Minera de Sierra Menera SA i des de 1917 de la Companyia siderúrgica del Mediterrani Era familiar directe de Sir la Ramón de la sota i autor del traçat del ferrocarril miner Ojos Negros- Sagunt. Va col·laborar en la direcció de les infraestructures de la siderúrgica junt amb l'enginyer americà Roberts.
Font: Diccionari Biogràfic del Camp de Morvedre.

Aitana informatiu I

Com gestionar un govern segregacionista i de dretes?

L’experiment de laboratori que suposa el govern de tota la ciutat per una opció separatista ja té alguns primers resultats. Les pròpies declaracions dels seus líders ho confirmen. D’una banda sabem que són molt febles davant la pressió social. El tem de l’ORA ho confirma. D’altra banda sabem que els canvis profunds que es volen fer van més lents del que ells els agradaria. La inèrcia municipal és una força massa intensa. També sabem que intenten mantindre clixes del passat com ara el famós “hemos acabado con diez años de gobierno del Bloc” que com a opció de futur és més prompte feble.
No hi haurà revolució segregacionista. La institució és més forta del que sembla.
El segregacionisme es queda sense arguments sòlids. Contradiccions ideològiques per forçar un govern que conceptualment és un errror. Un partit que defensa el final d’una insitutució no pot ajudar a matindre-la. No és compatible. Per què ho fa? Ho fa perquè sap que cap dels expedients iniciats tindrà èxit. No estan ben preparats ni mantenen una base sòlida.
SP és un partit basat en dos vectors: el conflicte i l’emoció derivada de la imatge. Amb la gestió és possible mantindre l’emoció i la imatge (dos cavalgades, concentrar actes al Port) però el conflicte és més dificil. De moment, ja fa temps que no ha eixit cap informatiu dels que eren habituals dels segregacionistes incitant a la revolució segregacionista. I si n’ha eixit algun ho ha fet per fer propaganda del que ells consideren èxits. Sense conflicte no són res. La gestió no els aporta valor afegit a un sector de població acostumat a l’agitació. Plantejar problemes era fàcil. Resoldre-los no tant.
Si la interacció de partits es basa en la gestió el fenomen segregacionista es redimensionarà davant la dececpció de les persones que esperaven un canvi de dalt a baix. En esta interacció hi ha determinats partits que tenen una especial responsabilitat. El BLOC és possiblement la peça més important. Si el BLOC aconseguira no interlocutar directament, no establir diàlegs de confrontació i polarització, no crear vectors de conflicte emotiu, el globus del segregacionisme podria desunflar-se o fins i tot explotar.
Potser no siga l’opció més rendible electoralment. Però és l’opció més saludable per a la democràcia d’esta ciutat.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com