Convergència Valenciana es felicita de l'evolució del BLOC

Convergència Valenciana felicita al BLOC per la seua evolució ideològica cap a postulats més moderats i integrats dins de les classes populars valencianes.

Mestalla començava a parlar en valencià


Arturo Tuzón havia agafat un València en segona divisió i a base d'austeritat, serietat, discreció i treball l'havia posat en primera i intentava tornar-lo als llocs capdavanters. Era una època on ser soci del València era formar part d'una espècie de ONG on participaves de l'obra social de recuperar el patrimoni econòmic del teu equip. Per això en aquella època de Tuzón i com a mesura de transparència es deia en el descans de cada partit quina havia sigut la recaptació. Sempre en castellà. El Valencia CF informa que la recaudación del partido de hoy asciende a la cantidad de... I si era alta tots els espectadors aplaudien. I si no... pensaven que havien de tornar a col·laborar amb la causa el pròxim partit.
Molt prompte el Mr Hyde de l'afició valencianista es va despertar amb un Arturo suelta los duros. Volien a Romario. I sempre hi ha algú disposat a prometre. Arribava Paco Roig.
Paco Roig va fer moltes coses mal que comparades amb les posteriors són cada vegada més relatives. Però va fer algunes coses bé. Tres novetats simbòliques arribaven a Mestalla. Les bandes de música, el pantaló negre... i Mestalla va començar a parlar en valencià.
Va passar amb total naturalitat. La naturalitat de saber que el València està a mig camí de ser l'equip de la ciutat i l'equip de les comarques igual com el Barça és l'equip d'un país.
La naturalitat va deixar pas a l'habitualitat. I en arribar a la final de Milà el speaker del Bayern de Munich va parlar en alemany. I el del València ho va fer en valencià.

Mos han furtat a Roberto!!!!


El València és una de les institucions socials més importants del País Valencià. I com molts altres símbols i patrimonis valencians ha sigut dimitit pel valencianisme ideològic, en especial pel nosaltrisme fusterià. Una errada més d'una generació, la de la transició, que pensava que tenia un marge de maniobra tan estret que mai no va pensar en maniobrar.

La batalla de València va tindre també escenari al Luis Casanova. Així, el València optà per l'ús de la senyera com a segona equipació. Una qüestió que en un altre context s'haguera degut interpretar amb absoluta normalitat ja que és la bandera de la ciutat que el va vore nàixer.
Poc després i enmig de la lluita entre valencians -blaveros i catalanistes- el València passa per la pitjor etapa de la seua història. El lideratge de capità moro -això ho pague jo- de Ramos Costa i les seues derivacions posteriors va portar el València a la ruina econòmica i esportiva.
La dreta valenciana i espanyola no va dubtar a incloure dins del pack "blavero" al València CF. En aquella època Las Provincias publicava cada dia la columna de Maria Consuelo Reina. L'expoli i intervencionisme català no tenia límit. Un dia ens furtaven la paella. Un altre dia ens furtaven el Micalet. Crec que fins i tot ens volien furtar l'Albufera i l'orxata.
I un dia, aprofitant la pitjor de les situacions, la conspiració catalanista mundial en contra del Reino de Valencia va passar. Mos furtaren a Roberto. I per cent miliions de les antigues pessetes.
De res valia explicar que la venda de Roberto -després Robert- havia sigut per a que Pedro Cortés i algun altre directiu recuperaren els diners abans que el pou de la segona divisió els puguera deixar sense el seu patrimoni. La societat valenciana d'aquella època va assimilar que els catalans -i els catalanistes- eren insaciables. Ho volien tot. Fins i tot a Roberto.
Hui Robert és comentarista de Ràdio i explica les seues anàlisi en valencià. Un dia mos el furtaren. I per sort hui ens l'han tornat. Tan simbòlica una cosa com una altra.

El nou proletariat

El dia que l'únic marxisme possible va ser el de Groucho es va destruir la balança ideològica. Aquell dia el capitalisme regnava hegemònic. El sistema que reclama la lliure competència quedava sense competència. I el monopoli ideològic és la situació d'equilibri més imperfecta. El capitalisme anava podrint-se a poc a poc des de la poma del pecat original de la recerca ilimitada de benefici fins a la serp de la minimització de costos i l'explotació del recurs més ilimitat: la població humana.
I així naix el nou proletariat. El proletariat que no sap que ho és. Que es mira a l'espill i s'enamora de la seua opressió. El conjunt de classe que té la síndrome d'Estcolm ideològica, atrapats per un sistema que estimen amb tota la seua ànima. Ara porten tratge i corbata. O tenen televisor de plasma. O tenen un Audi amb 20 anys. Perquè proletariat era una persona que patia, que se sacrificava. Ningú ja no es sacrifica. Les coses passen per què han de passar amb un determinisme de divinitat econòmica on les institucions econòmiques compleixen les funcions per les que han estat dissenyades.
I el nou proletariat, el ciutadà consumidor, el client, mira com una vaca quan passa el tren.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com