Banca social: Los profesionales de cuello verde


La montaña rusa mediaticoeconómica en que vivimos -Krugman "La economia actual tiene dos estados: euforia y depresión" nos hace perder la perspectiva de la relación entre nuestra actividad profesional, su finalidad, sus valores y su utilidad. El cortoplacismo y la avaricia son el cuco que ha invdadido el nido que en sus momento construyeron los pilares fundamentales del negocio financiero: la prudencia, la discreción, la confianza y la vocación de servicio. En las cajas de ahorros hemos de incluir, además, la vocación social.
Es urgente e imprescindible para los profesionales del mundo financiero iniciar una cruzada en busca del arca perdida del pensamiento en plural, aquella capacidad de incluir en nuestros planes y estrategias todos nuestros entornos, los más inmediatos y los menos inmediatos.
La actividad financiera -ha quedado demostrado- tiene un fuerte impacto social. Mucho más allá de cualquier otra época histórica. La globalización económica facilitó el tránsito de mercancias. Y la mercancia que resultó más fácil de transportar fue el dinero.
El baño de avaricia de todo un sector generó todo tipo de burbujas, espejismos surgidos en un desierto de abundancia donde lo menos presente era la arena de la prudencia.
De esta necesidad de recuperarnos ontológica y éticamente como trabajadores sociales del ambito financiero surge mi convencimiento de la exigencia inmediata de incluir en nuestro trabajo criterios de orden ético. Los profesionales de la banca necesitamos salir de la etiqueta de "ladrones de cuello blanco" para incluirnos en el cajón de los "profesionales de cuello verde" con criterios autoexigidos de comportamiento ético y cívico con nuestros clientes, explicando siempre y en todo caso las características de cada producto en el tiempo necesario, no ofreciendo productos claramente inadecuados al perfil del cliente, con un compromiso de gestión ambiental de nuestra oficina, reduciendo, reutilizando y reciclando, pero especialmente con un comportamiento profesional que haga compatibles las necesidades de nuestros vecinos de calle, con los vecinos de continente, los del planeta y los intereses de nuestras entidades.
La banca sigue utilizando los mismos criterios comerciales que hace unos años. Volveremos a tropezar con la misma piedra. Por eso necesitamos verdaderos profesionales. Profesionales de cuello verde.

Zapatero quiere estar sólo


Los procesos de divinización de los líderes españoles son cada vez más urgentes. El presidente que recuperara del fondo del diccionario la palabra "talante" no se preocupó de recuperar la palabra "talento". En política, como en la vida, uno debe fijarse más en lo que la gente "hace" que en lo que dice. En el caso de Zapatero ya se puede hacer un buen inventario de torpezas relacionales. Ni ha tenido ni tiene mayoria absoluta. Eso debería obligarle a establecer complicidades. Zapatero se decide por la promiscuidad, y pacta de manera puntual cada iniciativa sin establecer grandes marcos de confianza y lealtad. Pero este tipo de actitud no es sostenible. Los amantes se cansan de ser utilizados o de recoger solamente las monedas que se caen en los bautizos. Su política de interacción con el resto de grupos incluye errores de bulto siempre a merced de un torrente de hechos consumados, siempre con incendios intencionados y declarados. En los dos países más importantes de España (Cataluña y Euskadi) ha escogido instalarse junto a compañeros que forman parte de la periferia del sistema (ERC y PP) en lugar de ofrecer valles de encuentro decide escalar montañas de nieve. Poca lealtad se puede pedir en Madrid a CiU i PNB -los dos grupos con los que resultaria más fácil negociar- si estableces gobiernos de radicalidad en los dos paises.

Pero no contento con la torpeza en la interacción externa tambien en la interacción interna comete serios erorres que la sonrisa de duende y los ojos tranquilos ya no son capaces de tapar. El nombramiento de Leire Pajín, inexperta, con indudables carencias comunicativas, ideológicas y organizativas tan sólo ha servido para leer comunicados de prensa dictados desde el departamento de marqueting de Ferraz. La fugacidad de algunos ministros y la salida de grandes pesos pesados que aportaban la credibilidad que le fata a un partido en soledad demuestran bien a las claras que Zapatero ha apostado por sacar a ese ninño de dos años que todos llevamos dentro: primero yo, luego yo y finalmente yo.

La sensación de la política económica del PSOE recuerda a la frase que dijo Alfonso Guerra, en España hay cuatro millones de parados y un montón de millones de quietos. Justo como el presidente del Gobierno. Demasiado quieto. Demasiado solo. Como a él le gusta estar.

Els nacionalistes moderats coordinen els seus esforços a Europa

Lágrimas de alegría

Enamorado del silencio y la soledad. Con mar de fondo. En el fondo del mar. Esa gata pasea cada día por tu tejado. Brisa marina inventada por aspas. Calma parcial a tiempo total. Escondido tras la foto del niño de la mirada triste. Quieto como el ancla de aquel barco que zarpó hace años en busca de la felicidad. Ella vendrá pronto. Es ella porque no es cualquier otra. Es ella porque es ella. El sol de septiembre no quema. La luz de octubre oscurece. La vela se apaga y enciende. Rosas rojas. Calas blancas.
El sol de la lluvía es distinto. Lloras cuando el alma llueve sobre el corazón. Mi alma está contenta.

Pactabilitat oberta, semioberta i tancada

Ha declarat el Secretari General del BLOC que el seu partit buscarà aliances locals per presentar-se al màxim de pobles valencians. Independentment de les anàlisi que subratllen les mancances del principal moviment polític valencianista per arribar a nuclis urbans i zones castellanoparlants, la pactabilitat és un valor certament positiu conceptualment. La pactabilitat recull la capacitat de diàleg, comprensió, contenció i complicitat suficients per trobar camins paral·lels o conjunts en benefici d'un espai social determinat.
Ara bé, històricament les propostes de pactabilitat del BLOC han vingut amb una xicoteta trampa: les portes s'obrien només per un costat, les portes de l'altre costat i les finestres continuaven tancades. Efectivament, els mateixos sectors del BLOC que reclamen eixamplar la base social tallen les iniciatives de créixer en el vector exclusivament valencianista. Dit clar i ras, prefereixen pactar amb partits d'esquerra centralista que amb partits de centre-dreta valencianista.
Esperem que en aquesta ocasió les ofertes locals siguen generoses i àmplies, amb altura de mires, sabent que cada elecció que passa la costera és més complicada i que 2011 no és una elecció més.
Esperem que les iniciatives fragmentades però existents del valencianisme d'arrel no fusteriana troben la comprensió i no la compressió del BLOC.
Des de Convergència Valenciana demanem que la pactabilitat amputada s'acabe i deixe pas a una oferta més oberta, més convergent i més valenciana.

El pensamiento colectivo


El imperio del yoismo atomiza el pensamiento. Hace desaparecer el pensamiento orgánico colaborativo en favor de un pensamiento celular competitivo. El ultraliberalismo de pensamiento insostenible nos conduce a una selva postindustrial incapz de ver más allá de las propias narices.
Los cambios que introduce Internet y la necesidad de compartir el conocimiento nos llevan a nuevos paradigmas comunicativos que ya hablan de la suma sinérgica de creatividad, ideas y pensamientos. Sin embargo, la gestión de la inteligencia colectiva olvida y margina la necesidad del pensamiento colectivo. Más allá de sumar estrategias individuales es necesario abandonar el individualismo estanco y exigir a más personas el esfuerzo de pensar de manera colectiva. Sumar está bien, enlazar los elementos que se suman está mejor.
La crisis de principios del siglo XXI no será recordada exclusivamente por sus efectos, causas y salidas económicas. Soy de los que se enmarca dentro de aquel grupo que recuerda que son valores humanos clásicos los que buscan una existencia visible y útil saliendo del baúl del desvan del humanismo económico.
Necesitamos que más y más gente sea capaz de manera colectiva. Personas pero tambien instituciones. Las personas o las empresas no somos unidades individuales fuera de todo contexto espacial o temporal. La finalidad de una persona o una empresa no debería ser exclusivament la consecución de objetivos -beneficios- individuales sino que ya debe empezar a subrayarse la necesidad de que esos objetivos individuales sean compatibles i armónicos con su contexto más inmediato incluso más global.
No es suficiente subcontratar el pensamiento colectivo en aquellas personas que por vocacion de servicio ocupan la vida pública. Todos debemos empezar a pensar de manera colectiva si queremos dejar un mundo mejor del que encontramos.
Está claro que quiero lo mejor para mi, pero lo mejor para mi debe ser lo mejor para nosotros. Un nosotros que crece en círculos concéntricos desde mi familia, hasta mi pueblo, mi pais, mi estado, mi unión de estados y mi planeta. Y no tengo porque pintar de negro ninguno de los circulitos. Creo que seré capaz de pintar cada circulito de un color y sin salirme. Me costó aprenderlo pero sigue siendo posible.

Integra Sagunt 2009


La primavera de 2007 vaig impulsar com a Secretari Local del BLOC una iniciativa que es deia Integra 1.0. Es tractava d'un pla estratègic d'integració per a la ciutat de Sagunt. La iniciativa va passar sense pena ni glòria entre la precampanya que ja impulsava el PP i les tergiversacions mediàtiques habituals d'algun mitjà o la falta d'agenda d'uns altres. Crec que aquella invisibilitat va ser injusta coneixent el pes intel·lectual que destil·lava Integra.
La idea intentava reconduir tota la energia negativa que generava el motor d'acció-reacció del segregacionisme. El model de ciutat, el dualisme, la polarització ja formaven part de l'escenari polític de la ciutat. Dos pobles que conviuen en un mateix municipi, amb dinàmiques sociològiques, festives, esportives, electorals, laborals i econòmiques diferents. Una vegada el tema havia inundat la capacitat d'agenda de debat del municipi era necessari trobar una iniciativa en positiu que trobarà valors d'impuls com ara la il·lusió, el futur, la integració i el diàleg que pugueren superar els actuals valors -aleshores també ho eren- de passat, desencís, la segregació i l'odi o el greuge comparatiu. Integra intentava aconseguir que els no partidaris de la segregació tingueren un far de guia en la seua praxi pública per trobar un lloc on anar que no estiguera marcat per la reacció contínua a les iniciatives segregacionistes. Per tant, reconduïa l'energia en positiu i marcava un camí. Les virtualitats eren màximes.
Hem dit que hi ha dos dinàmiques diferents, dos pobles en un municipi. El segregacionisme bàsicament basa el seu missatge a dir que aquesta situació ha de conduir necessàriament a la segregació com a reconeixement administratiu d'una situació de facto. Ara bé, aquest és un sil·logisme massa bàsic i poc el·laborat.
D'un costat la dualitat ha existit sempre i tanmateix els intents de segregació se centren sempre en moments àlgids de l'economia portenca. També caldria matissar aquesta afirmació, els intents dels 90 responen més a l'esquema a la lliga nord (Roma Ladrona) mentre que els primers intents del segle XX responen a una veritable falta d'atenció per part del municipi d'acollida Sagunt que va maltractar els primers habitants del Port de Sagunt.
Per tant, el sil·logisme dualitat = segregació no ha sigut històricament cert sempre (mireu els exemples dels anys posteriors al tancament de Fàbrica o els anys 60 i 70).
Des d'altre punt de vista, la segregació és un procés administratiu. En el debat habitual es tracta com un procés "d'autodeterminació" però no ho és. És un procés reglat. Per tant, és un treball de dret, un treball d'elaboració jurídica. El punt de partida d'Integra també era aquest. Resulta indiferent el debat de si la segregació és o no políticament adequada perquè és jurídicament inviable. I com que és impossible d'aconseguir és millor que treballem per un municipi integrat en la diversitat.
Els dos expedients -que he estudiat a fons- m'han demostrat que el moviment segregacionista no treball amb rigor els expedients i deixa massa espais buits per on col·lar-se. Eixa falta de rigor és habitual en el seu comportament. No estudien bé ni en profunditat els temes. A pesar d'això els va bé. Explicablement per a mi però això és una altra història.
Inviabilitat jurídica i necessitat d'aglutinar els esforços d'aquells que creuen en la necessitat de convivència dins del municipi eren les bases d'una conclusió: no fer res no era una solució. Efectivament, l'actitud no segregacionista del municipi s'havia caracteritzat sempre per la inacció i era necessari establir una brúixola que els portara a algun lloc. Integra era el camí que establia ponts de diàleg, que premiava l'esforç de comprensió i que centrava el model de ciutat.

Ara recorde tot aquell esforç conceptual, intel·lectual i de trobar complicitats amb nostàlgia. Integra ha desaparegut del debat polític. No sé si mai ha arribat a estar. Jo ho vaig intentar sembrant la llavor que Tere Garcia va desenvolupar amb la seua habitual habilitat conceptual. I el seu germà també. Supose que encara en el seu cap continua vigent. Tanmateix la integració com a concepte no existeix al debat mediàtic. Som o no som partidaris de la segregació. No hi ha partidaris de la integració i aquest és un error col·lectiu important per a mi.

La primera batalla que guanya el segregacionisme com a moviment és concentrar l'agenda política i mediàtica al seu voltant. Integra podia haver vençut tot això. Però la ira que va produir en alguns el resultat electoral de 2007 ha reforçat l'esquema acció-reacció situant el debat en coordenades emocionals i no racionals. Un marc en que no em menege gens bé ni vull menejar-me. En realitat els racionalistes hem perdut. Les paraules altisonants, la polarització i el reactivisme guanyen un terreny que va costar molt de conquerir.
I no hi ha moltes esperances de retrobar la calma.
A algú li convé la calma?

L’Anticrist anticíclic

Divendres vaig anar al cine. Von Trier és un producte suficientment atractiu per portar-me a una sala després d’una vesprada de compres. La sala 3 de l’Alucine no és exactament una sala de cine però aceptamos pulpo como animal de compañia per tal que es quede l’Scattergories. Crítiques diverses sobre el director i la pel·lícula fan indicar que és una genialitat controvertida.
En un moment donat de la pel·lícula els fotogrames es tornes de l’inrevés. El sostre és terra i el terra és sostre. Els personatges comencen a caminar cap arrere. I parlen cap arrere. Comença el procés d’inèrcia d’exposició mediàtica passiva. Examine ara el meu subconscient. És tan freqüent assistir a espectacles diversos en l’àmbit mediàtic als quals acabem per trobar la lògica que res no resulta estrany. És més, trobem una explicació raonable. Clavarieses que contracten strippers, periodistes que encarreguen assassinats en directe, grups terroristes ideològics que trafiquen amb droga -ni els terroristes són seriosos ja-, segrestades que s’enamoren dels segrestadors, el Maig del 68 convertit en un eslògan comercial. Res no és estrany. La societat del valetudo.
He de confessar que durant uns minuts vaig trobar una explicació raonable. Un procés de regressió que implica la satanització obligava a posar el teu món cap per avall. De sobre una cosa em va fer tornar a la realitat.
Espanya és dels pocs països que té l’estrany costum de doblar les pel·lícules. Després diuen que el nostre nivell d’anglés és dolent. Un costum que va començar amb el franquisme i fins ara ningú no ha qüestionat. Ara bé, és absolutament estrany que el traductor de cartells de Von Trier al castellà el pose al revés. No és massa espanyola tanta innovació i creativitat.
Eixc del cine. Això no pot ser. Pregunte. Entren a la sala. Miren. Telefonen. Passen vora déu minuts amb un cine on més de vint persones -i alguns personatges ilustres de la vida cultural local- continuem veient com la gent camina cap arrere, i parla un dialecte anticrístic dimonitzat, i tot amb el fotograma cap per avall.
Finalment entra un responsable. Un rotllo de la peli estava montat al revés. Ens demanen excuses i ens donen un “vale” als qui ho desitgem. Part de l’audiència es queda a la sala.
El punt de genialitat de la inèrcia d’exposició mediàtica passiva és quan ens diuen que havien passat la pel·lícula per la vesprada… i ningú no havia dit res. Ells havien portat els procés fins al final. Al cap i a la fi, si Rajoy demana la intervenció pública en l’economia i Zapatero la nega, és una espècie d’anticrist keynesià, un arma de confusió massiva que ningú mai no trobarà.

Apujar els impostos

Des d'un punt de vista de l'estudi ideològic resulta molt interessant assistir al debat actual sobre la pujada d'impostos. Durant la dècada de bonança 1995-2005 els governs ultraliberals al món van decidir aprimar l'Estat tan com fòra possible. Privatitzar era una de les manifestacions. L'altra: els impostos detrauen renda del mercat. El mercat és perfecte. El mercat és sagrat. L'escenari mundial ultraliberal va comptar amb la complicitat dels socioliberals, que amagats sota sigles socialdemocrates, optaren per l'arribisme ideológic apuntant-se a un carro la factura del qual estem pagant.
En este temps hem vist com s'eliminaven impostos com el de patrimoni -que pagaven només les rendes més altes- o el de successions i donacions que també afectava especialment les rendes altes. La pedagogia fiscal és irretroactiva. El ciutadà viu acostumat a una ideologia de condicionament clàssic de Paulov. Si la campana sona és que hi haurà menjar. Si els impostos es baixen i no passa res és que és positiu baixar els impostos.
Qualsevol persona que tinga una mínima vida en comú sap que això no és així. Tenim elements compartits i comuns que s'han de sufragar i que són molt importants.
Una altra cosa molt diferent és la destinació que reben els meus/seus/nostres impostos. Si vosté detecta que el seu fill estudia en un barracó però Bernie Eclestone firma un contracte de 90 milions és que alguna cosa no va bé. Això sí, ara falta que vosté pondere adequadament l'horitzó de llarg termini.
De menut m'explicaren allò de "las vacas gordas y las vacas flacas" i també una història d'una "cigarra y una hormiga". Anys després estudiant Dret Financer t'expliquen que les vaques grosses acaben per menjar-se les formigues.
Durant la dècada d'or del taulell espanyol els tipus de gravamen de l'IRPF es van reduir amb l'excusa de "simplificar l'impost", com si algú encara gastarà la calculadora i el llapis per fer la declaració. Anys després un partit socialdemòcrata diu que només tocarà les rendes de capital, que és tant com dir que no s'atreveix a retornar-li la progressivitat perduda.
On estan els diners que ara necessitem dels impostos eliminats? On està la progressivitat que hauria de redistribuir la renda? On han anat els beneficis de més de 12 anys de creixement?
Indignant.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com