La vida del reves entre incendios, hogueras y brasas.


Nada menos que dos mil aspirantes a bomberos participaron en las pruebas celebradas en nuestra comarca para 52 plazas. Porque en nuestra comarca tenemos muchos incendios, alguna hoguera y un montón de brasas pero pocas plazas de bomberos. Incendios que siguen ardiendo como el de la playa que van a necesitar mucha arena de diálogo para conseguir controlarlos. Hogueras como la del relevo de la alcaldia en canet que empezó a arder antes del verano y todavía siguen alimentando al grito de "más madera" y en el que todo parece reducirse a aceptar la petición de "y dos huevos duros". Y brasas como la que hay que seguir dando para que la nueva hada de la Salud ilumine con su varita mágica a todos los vecinos del Puerto.
Mientras tanto, el Palancia espera pacientemente que alguien lo ponga guapo y elegante. Los rios siempre han tenido mucha paciencia para todo. Especialmente los que mueven más tinta de periódico que agua para verter el mar.
El Acero cumple años rodeado de amigos, algunos de su edad y otros algo más mayores, con los que compartirá una tarta llena de velas de futuro encendidas.
Y Gascó tuvo que decir adios a sus chicas, mientras nosotros le decimos un hasta pronto a mitad de camino entre el adios y el muchas gracias.
Parece ser que Quevedo volverá a escribir versos de jardin después de muchos años de escribir tan solo prosa vallada y abandonada.
Esta semana fue la semana de las cosas al reves. Vimos como un club de fubol se hizo promotor. Aunque no nos extrañó sabiendo que los promotores llevan años conduciendo clubes de futbol. Nos enteramos de que en el mundo del mercantilismo total todavía hay gente que quiere trabajar gratis y no le dejan. Los coches huiran de los surtidores y buscaran los enchufes. Enchufes que hubiera deseado quizá alguno de los 2000 aspirantes. Enchufes comarcales de los que saltan chispas que alimentan incendios, hogueras y brasas. El mundo del revés al que se le acaba viendo la etiqueta.
¿Alguien dijo viernes? Sí, por fin viernes, el día de la promesa periódica de cada semana. Así que, prometanme que seran felices.

Los premios de la gente que pensaba en plural.


En colaboración con Onda Cero Sagunto
Dedicaremos hoy nuestro radio blog al largo plazo, ese que nunca aparece en el calendario de la actualidad. El pensamiento colectivo, esa capacidad de pensar en los demás sin pensar por los demás, es un metal preciado en la época del cinico superior. Recibir premios es algo que casi siempre dejamos en nuestra más tierna infancia. Grave error vital para nosotros. Esta semana dejaremos aquello de saber quien mordió a quien, si el perro al hombre o el hombre al perro, para convertirse en noticia.

Esta casa otorga sus premios anuales a esa gente que se torna invisible en el día a día y que se torna visible de año en año. Como los comerciantes locales que en el año de la jungla de cristal económica consiguen sobrevivir incluso a los planes e; con planes a, b e incluso c. Como la Tenda de comerç just que con muchos granitos de arena consigue elaborar un reloj solidario responsable y apegado a la realidad. Como la Escuela para adultos que recicla todo aquello que los itinerarios vitales dejaron por el camino de la oficialidad y la urgencia educativa.
Com Passió per Sagunt que es capaz de representar la historia con la misma pasión como si hubiera sucedido ayer.
Como el Acero que cumple 90 años sin ser un anciano sino más joven y dinámico que nunca.
Como el Grup d'Estudis Ambientals del Centre d'Estudis que convierte lo verde en algo más que un color con el que pintar el horizonte de la comarca.
Y un premio de honor para todos ustedes, los que día a día sintonizan estan emisora y hacen que tenga sentido que el aire hable, que nos convierten en banda sonora de su hogar, y que durante 25 años han decidido que escuchar siempre será mejor que oir.
Hoy es viernes. Mañana sábado. Y al otro domingo. Intenten hacer de estos tres días los días más especiales de su vida. Y la semana que viene: sigan intentándolo.

Falla Partit Popular i adjacents


Fa temps que vaig escriure una entrada on reflexionava sobre la trama Gürtel amb una certa positivitat i flexibilitat. He de reconèixer el meu error públicament. La meua opinió jurídica i política és ara la mateixa: els fets són reprotxables jurídicament i políticament.
El dibuix del cas Gürtel és ja una caricatura de la política valenciana. Recuperar la dignitat institucional ens portarà anys. És una autèntica falla on el ninot més gran és un personatge absent de la realitat i divinitzat. Una persona que és capaç d'aplaudir i somriure en un soterrar polític. Una persona que és capaç de contestar qualsevol cosa davant de qualsevol pregunta. És un zoombie polític tret d'un thriller valencià que parla en somnis. Volia una foto amb Obama com el xiquet que vol anar a la platja en hivern o el malalt de Síndrome de Diògenes que pensa que recicla. Viu una realitat paral·lela,  una espècie de matrix valencià on la primera pantalla és Agua para todos i la segona és Viva Paco Camps i Viva la Comunidad.
El ninot indultat per Fraga és, sense cap mena de dubte, Rita Barberà, salvada pel luxe i el preciosisme de Louis Vutton que la configuren com el ninot que se salavarà de la foguera.
Ricardo Costa és la falla  infantil. La primera que es crema perquè els xiquets puguen anar a dormir i es queden els adults per viiure el final de festa. La falla infantil es va cremar abans de les quatre. Té ninots de Lacoste i Ralph Lauren. I té el típic cotxe de bombers que es tornen piròmans encenent els incendis externs i apagant els interns. La falla infantil va produir plors quan es cremava sabedors que ens breus moment tota una trajectòria política seria reduïda a cendra.
És la falla del PP i adjacents. Els carrers que li queden al costat, la visita del Papa, la Fòrmula 1, els anys de Verano Azul. I ara, la mort de Chanquete ens retorna a la realitat.
El repte dels valencianistes és pegar-li foc a la falla, i fer una de nova. Reduir a la cendra i tornar a alçar un nou monument. Més sostenible, més compromés, més auster, menys efectista i més efectiu.
Estem en l'apuntà... vens a la nova falla?

La victimització i el conflicte

Els representants del BLOC en la processó cívica del 9 d'Octubre van ser insultats i agredits. En altres ocasions el BLOC ha sigut objecte d'agressions. Com gestionem aquests fets en les tres realitats: presencial, mediàtica i virtual?
En la realitat presencial és evident. S'ha comés un delicte i per tant cal fer les gestions oportunes: denúncia i contacte amb càrrecs polítics perquè es tracta de delictes amb substrat ideològic.
En la realitat mediàtica la cosa no és tan fàcil. És indefugible la denúncia pública però s'ha de trobar el punt d'equilibri exacte per no caure ni en la victimització ni en el victimisme. Els dos conceptes van relacionats amb el de conflicte. Les dues parts d'un conflicte agressor-víctima acaben estigmatitzades com a conflictuals. És així en termes de "batalla lingúïstica" on qui pateix les conseqûències és al final el valencià. Si la victimització és excessiva pot conduir a una il·luminació excessiva del conflicte. A més, la víctimització genera rol emocional i hom pot acabar segrestat pel seu propi rol. La victimització, per últim, genera cohesió interna i adhesió interna però un nul bagatge d'incorporació.
Des del punt de vista virtual, l'agenda és encara més efímera i és molt important passar pàgina ràpidament. Especialment al món de les xarxes socials és molt més important oferir una imatge cap a fora que una imatge cap a dins. Els moviments polítics i els seus actors principals ho són per a parlar dels problemes socials generals i no dels propis. És evident que alguns propis (agressions) formen part de problemes globals (intolerància) però s'ha de mesurar exactament el pes de cada ú.
Per tant, una tremenda manifestació humana de solidaritat i proximitat davant algunes agressions, perfectament plausible des del punt de vista personal pot arribar a ser una nefasta gestió comunicativa des del punt de vista polític.

La comarca que aplazaba el amor


En medio de la tormenta mediàtica perfecta se vislumbraba algun arco iris de calma. Después de tanto tiempo en que las puertas solamente se cerraban, esta semana se nos ha abierto la puerta del electrocincado de la antigua Fábrica; la que ahora tiene varios nombres raros.
Proyecto hombre se quedó sin sede justo en el momento en que más proyectos y más hombres necesitamos. Hombres que sean capaces de lucir camiseta, pero contra la violencia machista.
Seguimos teniendo colegios que no son colegios con nombres que no son nombres sino números y que convierten a nuestros escolares en meros números de asistencia. El Ayuntamiento de Sagunto ha reforzado su ayuda a las personas sordas, ayuda que seguramente necesitaran los asistentes a las reuniones sobre el asunto de nuestras playas.
El largo puente sirvió para pasar al otro lado del rio mirando como fluye el agua del patrimonio sin mover molinos de riqueza en nuestra comarca. Napoléon nos visitó de nuevo para recordarnos que la guerra del francés tiene más que ver con la historiografia que con la pornografia. Y el castillo de Sagunto lucía sus mejores galas, bueno.. quizá sus únicas galas, hechas de retales de la pobreza inversora de sus administraciones.
Sepa usted que si vive en esta comarca y en un arrebato de amor conoce a esa persona tan especial que le immpide pensar en otra cosa, con la que quiere construir un proyecto de vida; tendrá que esperar seis meses porque el Registro Civil acumula retrasos. El amor, como las hipotecas, también entiende de plazos.
I Sagunt tornarà a ser la capital de la pilota encara que siga només per passar-li la pilota als notres responsables polítics respecte a la situació del trinquet.
Que tinguen un bon cap de setmana, sobretot a aquells que la setmana els ha portat de cap.
En colaboración con Onda Cero Sagunto. 

El perill de la solidificació de la realitat virtual popular

Vivim grans moments de perill. Si la societat no interpreta correctament la trama Gürtel correm el perill de solidificar la realitat virtual popular.
Des de fa uns anys l'estratègia comunicativa popular és socialment i políticament perversa i pot generar greus perjudicis col·lectius per a la societat valenciana.
Les columnes vertebrals de la realitat virtual popular són bàsicament aquestes:
La teoria del bateig electoral. Faça el que faça un polític queda exonerat de qualsevol responsabilitat si unes eleccions li donen un bon resultat. L'electorat permet el perdó de tots els pecats.
A través dels media és possible generar una realitat mediàtica allunyada absolutament de la realitat presencial, de manera que aquella siga més real que aquesta. Especialment significatiu resulta que un espectador de monocultiu de Canal 9 s'hauria assabentat de la seua exculpació pel TSJ sense haver conegut la seua imputació.
És possible construir també mediàticament un escenari de victimisme i conspiració permanent. Els dos conceptes mantenen com a vector comú la responsabilitat aliena. Els valencians, per tant, no som amos del nostre futur sinó que són forces externes les que sistemàticament serveixen de cortina de fum per amagar les nostres mancances.
La visibilitat negativa. Si es continua amb la permanent pluja diària de nous episodis de visibilitat negativa per a la societat valenciana correm el perill de resultar estimagtitzats tots.
La teoria de la normalitat. Un creuament d'acusacions entre les forces polítiques respecte a casos de "comportaments inadequats" de persones de cada partit només pot conduir a un missatge interaccionat de vector únic: tots els partits ho fan, és normal. El límit de l'anormalitat del comportament polític ha d'estar més a prop del límit penal. El límit penal és només la línia infranquejable.
Traure profit electoral de les misèries alienes. Si en el conjunt dels partits s'instal·la la teoria per la qual és positiu traure profit electoral directe i deliberadament buscat -l'indirecte sempre existix- dels casos de corrupció caminarem cap a la substitució progressiva de poders. L'executiu abordarà en ataca pirata al legislatiu i al judicial en una cerimònia de Berlusconització inacceptable per a una societat que pretén ser moderna com la valenciana.
Si arribades unes eleccions el comportament antiètic és gratis i no té cost, la factura la pagarem tots en forma de síndrome d'Estocolm. La classe política haurà entés que el límit està un pas més enllà.
La responsabilitat és de tots i de totes. Exercim-la de la manera més reflexionada possible.

Este partido es una mierda


Sembla ser que algú ha interceptat un sms de Daniel Sirera, ex-president del PP a Catalunya, amb aquell text. Immediatament els guardians de la partitocràcia s'han instal·lat com a franctiradors per controlar la situació.
Deia Manolo Civera -les seues cites són inesgotables- quan argumentava, allò de "com no pot ser d'una altra manera". De fet, les coses sempre poden ser d'una altra manera. De fet, la feina del polític és triar entre les diverses possibilitats.
En la democràcia espanyola sembla que la Constitució actua de làpida de la tumba de les idees. Sembla que les coses no puguen ser d'una altra manera. Però no és així. Els partits polítics han d'evolucionar. Mantenen els esquemes dels anys 80 i això és insostenible perquè la societat no es para a mirar on s'han quedat els polítics. La societat avança.
Les coses poden ser d'una altra manera. En l'àmbit anglosaxó la responsabilitat personal va unida a la del partit. Hom es presenta a unes eleccions personalment dins d'una línia ideològica concreta i orientativa però no rígida i estanca.
En el meu, com en altres partits, la dissidència està mal vista. També a la dreta li passa amb Gallardón o li passa al PSOE amb el PSC o en el seu moment amb Rodríguez Ibarra.
La democràcia ha d'evolucionar cap a formes que incloguen la responsabilitat personal. No és lògic ni adequat que un elector no puga influir ni mínimament en la llista que desitja votar. Llistes obertes o desbloquejades ja!!
Amb solucions de permeabilitat i ètica personal podríem afrontar la crisi de l'ètica política. La crisi ètica d'alguns polítics esguita tota la política. El ciutadà entén que la taca és pròpia de la classe política. Ni tan sols del partit, de tots els partits i s'allunya.
La dictadura dels partits polítics serà enderrocada si abans no reaccionem. Per això jo reclame el dret a dir també "este partido es una mierda".

Un partit centrat, un partit central i un partit de centre

En una de les seues últimes intervencions Enric Nomdedeu (Regidor BLOC Castelló i candidat a les eleccions europees) reclamava un partit "centrat". En diversos documents al llarg del temps l'expressió emprada havia sigut "central". I fins ara ningú ha reclamat obertament un partit de "centre". Els matisos són importants. Un partit central és aquell que intenta ocupar un lloc privilegiat i important de la política, ocupa un espai físic-polític-mediàtic molt visible però ideològicament pot ocupar una parcel·la més biaixiada o escorada. Un partit centrat és un partit capaç d'arribar a persones moderades de plantejaments de centre-esquerra i per tant ha de reflectir eixa obertura i eixa amplària de carril ideològic.
Tots els estudis sociològics i electorals combreguen que el 70% de l'electorat s'autositua al centre polític (espai entre 4 i 6 de definició). Un partit que renuncia voluntàriament a arribar al 70% del seu electorat és un partit "de luxe". Establir complicitats amb el centre polític hauria de ser un dels objectius bàsics del valencianisme polític.

El llenguatge individual i el llenguatge de l'organització

Per a construir una organització ideològica madura cal crear protocols, inèrcies però especialment actituds. És freqüent en el discurs valencianista organitzatiu escoltar llenguatges individuals de paraules reclamant diverses coses. Tanmateix el llenguatge de l'organització i de les accions és completament diferent.
Posarem un exemple: Enric Morera va reclamar parlar més d'economia i va reclamar més rigor. A pesar d'això el Consell Nacional mai no comença a l'hora, les paraules no són controlades, les reiteracions i al·lusions són constants (sobre el concepte d'al·lusió convindria reflexionar), la conducció és desordenada i espesa i entre els temes poques vegades trobem temàtica econòmica. Els temes que s'inclouen al Consell Nacional, però, són potestat de l'Executiva que lidera el propi Morera. Per tant, de cara a pròxims Consells Nacional seria més important aportar temes i accions que no paraules i intencions.

Antologia de l'ontologia

Ja comença a ser una tradició que cada Consell Nacional del BLOC es convertixca en una antologia de l'ontologia. Indefugiblement durant més d'una hora en cada reunió s'han de debatre preguntes com ara qui som, on anem, d'on venim i especialment què volem. Són signes inequívocs d'inseguretat i d'una adolescència política que busca una identitat en l'acceptació grupal i externa.
Hem de recordar que el tempus de la definició és un altre, el Congrés, i que el Consell Nacional hauria de ser un òrgan més tàctic i d'acció política més que no de definició. Sent conscient que una cosa implica un altra però algún límit han de tindre. Al final el problema més greu és que l'antologia de l'ontologia arracona l'acció al final de la reunió en una mitja horeta i a corre cuita. Un treball a millorar per la mesa. Gestió del temps, l'assignatura maria del BLOC.

Porteños en el mundo



Vivim una època on allò global i allò local estan fortament interrelacionats. És un procés de glocalització es diu en terminologia sociològica. A pesar d'això l'estratificació mediàtica mai no permet observar com processos globals tenen repercussió local i com processos locals tenen repercussió global. La primera part sol ser més estudiada i admesa. La segona és més invisible.
Para mayor orgullo patrio hi ha dos portencs que s'han fet famosos estes setmanes. D'una banda un xic al que conec des que era menut que ha resultat detingut en relació amb una trama de narcotràfic segons diuen la més gran dels últims anys a Espanya. D'altra banda un altre ja més famós, Enrique Bañuelos, que després de portar Astroc a la fallida ara comença un gran imperi de nou a Brasil com si algú haguera perdonat tots els seus pecats.
Fa temps que defense que més enllà de l'economia patim una crisi de valors. Notícies diàries m'ho confirmen. L'ONU ha aprovat una declaració de "bones pràctiques" als negocis. És l'avarícia la que deforma el sistema.
I l'avarícia senyors es manifesta dins i fora del sistema. Ruben es podia haver conformat, podia haver parat, podia haver sigut discret, podia simplement no haver entrat en eixe món. La primera notícia que vaig tindre de Bañuelos allà per l'any 98 és que es volia retirar als 40 anys. Però l'avarícia sempre és més gran. Especialment si el sistema no té regles antiavarícia. Aquesta és l'aportació portenca a la crisi. Alguns volen que siguem poble, de moment només formen part de l'aldea global.

El pueblo que vivia lejos de sí mismo


En colaboración con Onda Cero Sagunto.

Esta semana fue una semana de aquellas de Exin Castillos. ¿Recuerdan? Una semana donde todo lo medieval se puso de moda.
Nuestra semana fue corta porque tiene un puente que la prolonga hasta la semana que viene.
Un puente que nos da entrada a un castillo -el de Sagunto- lleno de peligros. El dragón del proyecto de la playa siguió lanzando fuego sobre nuestra capital sin encontrar un Sant Jordi que pudiera vencerlo con la espada del diálogo.
 Esta semana los moros y los cristianos de la economia siguieron librando su batalla contra el paro. Con un guión variable pero con los mismos perdedores de siempre. Un castillo donde algunos querían que las hogueras quemaran residuos en lugar de vanidades.
Fue la semana donde la decencia intentó adoptar y dar los apellidos al trabajo. Sin emabargo, para otros la decencia siempre ha sido el mejor caballero andante en las batallas de la hipocresia. Y donde se pusieron tetazas convendría incluir tazas de te.
Mañana tendremos la oportunidad de degustar una paella reinvidicativa que hace tiempo que perdió la sal de las causas nobles para quedarse en causas de la nobleza.
Esta semana se cumplieron los deseos de los moros y de los cristanos de nuestra ciudad. El deseo de unos de tener un Sagunto tan lejos como les sea posible y el deseo otros de tener un Sagunto tranquilo y en paz. Desconocía la existencia de unos Saguntos tan lejos. En mi ignorancia solamente sabía que el de aquí vive muy lejos de sí mismo.

La desaparición de las cosas



Las cosas desaparecen ante nuestros ojos. Lo intangible sustituye a lo tangible. Lo abstracto a lo concreto. Mi generación creció tocando cosas, su economia se basó en la fabricación de cosas. Pero nos llevaron de estampida a cruzar el rio mediático de lo virtual donde miles de cocodrilos de lo especulativo esperan llevarse su bocado. Cambiabamos los paquetes de los LP, fuimos a la universidad rodeados de CD. Y ahora se nos llevan nuestros ancianos al purgatorio del P2P, a la inexistencia del MP3. Lo mismo podríamos decir del cine y de todo lo escrito. El apocalipsis de la escritura rinde pleitesia al genesis de lo oral. La historia al reves, un reves a la historia.
Por eso sufro últimamente el síndrome de diógenes de las cosas útiles. Quiero tener música con portada. Quiero tener cine con cartel. Quiero que todo ello ocupe espacio en mi casa y que un disco duro siga siendo un disco de Barón Rojo. Es mi manera de aferrarme a las lianas para poder seguir saltando de árbol en árbol en una selva mediática donde nada vale nada y al final vale todo.
Las cosas desaparecen. Como todo. Pero yo las guardaré en una caja de galletas. En una caja espacial que  un día descubrirá alguien en un desvan, el desvan de la fantasía.

Sagunt Dagupan



Publica Levante este diumenge un article sobre l'existència d'un poble a les Filipines que es diu Sagunt en homenatge a un militar nascut al nostre poble que sembla va fer més bé que mal per allí. Pel que sembla el poble té un riu, un pont menut i  una carretera. I la quinta muntanya a l'est.
Parla Coelho molt habitualment en els seus llibres de senyals i de conspiracions universals. Parla Sau de portes obertes que conviden a passar. Parla la vida de casualitats i de causalitats i de casuístiques amb causes desconegudes.
L'astronomia política que  m'agrada practicar no deixa de mirar constel·lacions que calculen de manera meditada l'astrologia de futur de la meua ciutat. Aquella ciutat es va deixar de dir "Dagupan" (agrupament) per dir-se "Sagunto". Per a mi és un senyal que va enviar l'univers per fer-nos entendre el nostre futur. L'agrupació, la creació de grup, la cohesió social i no sols urbanística és el corredor que mirem des de la porta. Per això, crec que és indispensable canviar de nom immediatament. Hem de començar a dir-nos Dagupan.
Jo ja estic empadronat. Vens a viure al meu nou poble?

Els pardals entren a les gàbies i es fan francotiradors

El termòmetre global de la nostra ciutat assenyala que el pacient està estable dins de la gravetat. Sempre és estimulant ideològicament seguir el fanzine segregacionista. En el número d'octubre cal destacar que inclouen publicitat institucional de l'Ajuntament de Sagunt -esta vegada sense canviar el membret- . Desconeixem si hem pagat entre tots la publicació segregacionista o bé simplement és la publicitació d'allò que ells pensen que constitueix el seu gran èxit: la Gerència està inscrita al registre de la propietat a nom municipal.

El joc dualista de la discriminació és practicat pels dos actors bàsics de la polarització. D'un costat SP publicita allò que ha "aconseguit del Pla Confiança" i per un altre el BLOC de Sagunt reivindica la discriminació "del nucli històric" per no poder fer les presentacions al Capitol.

L'efectisme continua sent efectiu. Els segregacionistes aconsegueixen intromissions importants en la dieta mediàtica de la ciutat amb jugades com ara les recomanacions i amenaces del tinent d'Alcalde del Port respecte a les denominacions o les subvencions falleres.

La polèmica sobre la dimissió de Goig com a regidor d'ensenyament demostra, una vegada més, l'èpica del Goigisme que per una patriòtica, quasi religiosa i heroïca és capaç de sacrificar la seua salut a canvi d'una causa més elevada. Ja ho va fer amb una vaga fam i ho torna a fer mentre el seu grup més pròxim no qüestiona l'axioma sabedor que la imatge del Cid es tan impactant com el propi Cid.

Però el que més crida l'atenció de les expressions mediàtiques segregacionistes són les novedoses i sobtades vocacions d'urbanitat -no confondre amb urbanisme- en referència a l'Ordenança de convivència -otrora imposició antisegregacionista que volia acabar amb el repartiment de pamflets-. Aquells que pinten les parets del poble, que posen banderes en monuments ara donen consells sobre cagades de gos o botànica. Este nou impuls en positiu, almenys abandona l'insult i l'amenaça tan habituals en els outputs segregacionistes. Però no deixa de recordar que -com diu la frase popular- el pardal no sols dispara les escopetes sinó que s'ha ficat dins de la gàbia i s'ha fet francotirador.

La vida en solfa


Ja fa un temps que em vaig atrevir a incorporar-me a Capellanes. Va ser un gest de valentia o imprudència molt propi del meu atreviment mediàtic que contrasta amb l'enorme timidesa interpersonal. La mediació sempre m'ha ajudat a expressar-me i per alguna raó notava que necessitava una nova via d'expressió. 
En este temps la música m'ha donat algunes bones lliçons musicals per a la vida en general. La primera, valorar el treball que aparentment és tan fàcil i en realitat porta un treball enorme darrere. Abans de saber tocar cap practicar, abans de fer el concert cal montar i quan acaba desmontar. Amb Capellanes he aprés que les coses poden avançar a poc a poc i no a trompicons com el meu cervell està acostumat. D'altres lliçons parlen del famós "The Show must go on", si t'equivoques, continua, si alguna cosa va mal, continua, si entropesses alça't, però el concert no pot parar per una cosa menuda, lluita i continua. 
La música ha confirmat la meua intuició política. En música pots tindre influències de diverses escoles musicals, de diversos grups aparentment contradictoris, pots escoltar diferents tipus de música sense caure en incoherència i sense que el teu estil deixe de ser propi. 
El meu cor pensa en castellà, el meu cap en valencià i la meua ànima parla en anglés, la llengua de la melodia, una nova via d'expressió i una nova il·lusió que un dia els meus alquimistes musicals (Cesar, Dani, Javi i José.. esteu per ordre alfabètic) tingueren la paciència suficient per deixar-me arribar al cim de la vida en solfa. 
Mai vos estaré suficientment agraït. 

Ventidiecisiete años

Hoy has cumplido ventidiecisiete años. Hace un año te sorprendía que los niños de 36 años tuvieran otro aspecto. Ha pasado otro año. Este año has aprendido a defenderte en las barricadas del pensamiento colectivo que mira desde la honestidad de la vocación de servicio a uno mismo. Aprendiste que no todos los de tu bando estan cuando te giras. Que los mejores no estan detras sino a tu lado. Aprendiste que la naturaleza no siempre es sabia y a veces hay que enseñarle el camino de la felicidad. 
Este año recordaste que ttodavía hay gente que se enamora de la chica del asiento de delante a los cinco minutos de conocerla. Fue el año en que el mar mediterraneo te recordó la tierra a la cual perteneces. El año en que las mujeres regalaban besos a los marineros. Y el año en que descubriste que la genética era algo más que una lección de física y química. El año en que supiste que el límite del amor siempre tiende a infinito. El año en que descubriste que no eras uno más sino más de uno.
Este año casi te convencen de hacerte mayor cuando los dos sabemos que madurar es una cosa de hortalizas. Este año escuchaste a filosofos de andar por casa, descubriste el poder de la intuición femenina, te hiciste amigo de Coelho, buscaste tu leyenda personal y la conspiración del universo.
Este año fue el año de la valentía, el año del retorno a los pilares de la tierra, el año de la casa de la playa que trajo las olas a casa, el año en que las bodas empezaron a tener sentido.
Hoy cumples ventidiecisiete años. El año que viene cumplirás ventidieciocho. Ya serás mayor. Y espero que dejen de permitirte entrar en las discotecas. Quizá incluso, que te impidan votar en las elecciones. Y que sin embargo será el año en que te gustaria aprender a llevar coches.

Fdo. El ladrón de sueños.

La semana que nació blanca y acabó gris

La semana empezaba con la resaca de una jornada por el diálogo social, con poco diálogo y poco social. Una jornada donde la presencia de autoridades derivó en algun autoritarismo y poca autoridad en los argumentos. La misma semana en la que supimos que en nuestra comarca era blanco todo lo que relucía para los se enriquecían con las debilidades humanas. La semana crecía sabiendo que la arena de la playa, lejos de encontrarla bajo los adoquines, era inseparable del cemento. Supimos tambien que un señor aleman, un tal Gürtel, pudo haber estado en Febrero visitando nuestra comarca.

Esta semana fue la semana en que los adverbios decidieron subir al podium del protagonismo, y la gerencia dejó de ser "pública ya" para ser "ya pública". La mercantilización de las ideas se encargará de convertir lo reinvindicativo en festivo, lo natural en artificial y se abrirá el proceso en que la revisión histórica lapidará a la memoria histórica.
Fue tambien la semana en que la cuestión de los patos se reveló más como una cuestión de patas. Las que se acaban metiendo cuando los patos pasan a un segundo plano y las cuestiones pasan a un primero.

Fueron siete días en que sí hubo agua para todos y para todo. Agua que no ha conseguido apagar los incendios de la policia municipal. Agua que no ha conseguido llevarse las preocupaciones por una crisis económica que nos sigue afectando. Agua que no ha conseguido obligar a reforzar los puentes de diálogo que la capital de la comarca necesita. Semana que empezó blanca como aquel polvo que crea realidades imaginarias y huidas demasiado reales. Blanca como las conclusiones de nuestra jornada y acabó gris como el cielo. La semana que viene sabremos si es mejor incinerar residuos o quemar actitudes. Así que no se preocupen. Por fin, es viernes y el lunes ya será lunes.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com