La nueva contaminación acústica: el ruido tecnológico

Siempre habíamos pensado que la contaminación acústica se producía mayoritariamente en el espacio exterior. Siempre nos viene a la mente el tráfico como el mayor productor de contaminación acústica. Así planteado parecía que unas buenas ventanas podrían ser suficiente para alejarnos del fenómeno. Sin embargo, el nuevo alud tecnológico ha hecho aparecer una nueva contaminación acústica que todavía nadie se ha planteado ni medir ni evitar: se trata del ruido tecnológico exterior e interior. 



La televisión ha sido tradicionalmente la mayor fuente de ruido del hogar sin perjuicio de la nevera. De hecho la gestión del ruido en televisión ha conducido a la mala práctica de emitir la publicidad con algo más de volumen que el resto de la programación. De alguna manera ya hemos domesticado el sonido continuo de la televisión como un ruido de fondo que permanece inalterable o incluso resulta previsible. Algunos dicen que hasta les hace compañia, un fenómeno psicológico tan explicable como absurdo.

La aparición de móviles y tablets y sus notificaciones sonoras está multiplicando los niveles de contaminación acústica en espacios interiores y especialmente en casa. Si antes la contaminación acústica era un fenómeno exterior ahora también interior. Esa es la novedad.

Las notificaciones de las aplicaciones están diseñadas para captar la atención. Los sonidos que emiten se diseñan minuciosamente para conseguir una reacción y una adicción basada en estímulo respuesta. Es puro Paulov. Lo que ocurre es que una vez todos llevamos móvil todo estamos sometidos al estímulo pero solamente una persona recibe la "recompensa" de saber quien ha contestado, dado like o pensado en uno mismo. Los móviles suenan de manera aleatoria en cualquier lugar y por cualquier causa. Y lo peor es que no existe ninguna previsibilidad, da igual la situación o la hora. El móvil suena sin piedad para que el lo lleva y para todos los demás que se encuentran en la misma sala. Alguna gente ha optado ya por llevarlo en silencio. Pero somos pocos y además recriminados.

Si las notificaciones no fueran suficiente causa de contaminación acústica en el hogar han aparecido dos nuevas tendencias llideradas por los adolescentes que contribuyen al sobresalto sonoro permanente. Se trata de los audios y las stories de Instagram. Imagino que los audios es una tendencia más común y más conocida. Los audios de whatsapp se reproducen en cualquier lugar y en cualquier momento. En cualquier circunstancias y lugar puedes estar sometido a un sobresalto porque alguien decide reproducir un audio. Ya no son únicamente esas llamadas de adultos muyocupados que te asaltan a gritos hablando por el móvil en cualquier momento, lugar y circunstancias. Ahora también los audios pueden invadir tu silencio siempre que les dé la gana.

Y en la cima de la nueva contaminación acústica se encuentra Instagram. Para el que no lo sepa, a diferencia de Facebook, que por defecto reproduce los vídeos sin audio, Instagram reproduce todo con audio. Stories es el apartado que los adolescentes usan para subir cualquier contenido por ínfimo e irrelevante que sea. Y en su mayoría llevan sonido ambiente. Así que uno puede creer que está en la calma de su hogar tranquilamente hasta que alguien decide reproducir todos sus stories en el salón. Cada stories tiene una banda sonora. Se trata de contenidos de apenas unos segundos de duración con lo que te sumerges en un random de ruiditos absurdos e ininteligibles que impiden mantener la atención en cualquier otra parte (maravilloso para Instagram).

En esto de las nuevas tecnologías la anarquía parece ahora mismo la norma dominante. Cualquiera tiene derecho a hacer cualquier cosa en cualquier lugar en cualquier momento. Da igual si suena una música estruendosa en la cola del banco, si suena notificaciones de mensajes de whataspp constantes en una peluqueria o si alguien decide ver un meme gracioso en tu mismo salón. La cuestión es que nadie quiere someterse al respeto por el silencio o la actividad mental de otra persona. Todos queremos notificaciones, ruidosas, sobresaltadas, invasivas porque como es algo nuevo no queremos que nadie limite nuestros "derechos" a usar el móvil como nos salga de las narices. Si no aprendemos a fijar algún tipo de acuerdo de convivencia entre pantallas individuales la contaminación acústica entrará en las casas, en los hospitales, en los cines, en los teatros, en las bibliotecas, en los trenes y en cualquier parte donde alguien con un móvil sea capaz de entrar.

#educacionparalatecnologia
#lasputasnotifiaciones
#ruiditostecnológicos
#hagoloquemedalagana

L'albiolització del PP valencià

Catalunya pot servir com a espai d'avantguarda en l'experimentació polìtica. El PP és un partit residual i marginal a Catalunya. Això no significa que Catalunya no té dreta. Tots els països del món tenen dreta explícita o implícita, legal o il·legal. Però s'han configurat altres partits de dreta que han sabut guanyar l'atenció dels ciutadans. 



¿Per què ha passat? Bàsicament perquè el PP s'ha anant estigmatitzant, tacant i esguitant de greix durant la reparació del cotxe del procés. Està tan brut que ningú vol tacar-se. És un partit ple de brutícia ideològica i qui el vota sap que acabarà per associar-se a eixa brutícia política generalitzada. Si pots votar un partit amb una ideologia semblant que encara estiga net segurament ho faràs perquè a ningú li agrada mirar-se a l'espill ideològic i vore tanta brutícia voluntàriament assumida.

El vot partix d'una construcció mental, una idea general basada en no més enllà de quatre o cinc o conceptes que són conceptes bàsics i generals com ara positivisme-negativisme, proposta-reacció, alegria-tristesa, treball-nepotisme, canvi-continuïtat, serenitat-radicalitat, etc....

Instal·lar-se de manera adequada en eixos marcs de pensament fa que les propostes concretes del programa electoral caiguen en un terreny fèrtil o estèril. Cada partit intenta associar-se als conceptes bàsics que més li convenen i intenta situar els altres en els espais que considera més bruts. Per tant, la comunicació i l'acció política d'un partit va encaminada i construir un relat i una imatge mental en el cap dels possibles votants sobre sí mateixa i també sobre les altres opcions politiques competidores.

Una de les pitjors coses que fa l'esquerra és no intervindre -o intervindre poc- en els processos d'estigmatització dels seus competidors -de la dreta-. Menysprea així una ferramenta de treball molt important en comunicació política com és la publicitat positiva de l'antagonista. Per exemple, el discurs actual de l'esquerra intenta fer vore que Ciudadanos i PP són la mateixa opció quan haurien d'impulsar ara per ara l'ascens de Ciudadanos com a millor manera de dividir el vot de la dreta. L'esquerra valenciana ara té una oportunitat única per jugar este joc perquè el PP valencià s'està albiolitzant

El PP valencià s'està albiolitzant perquè està seguint l'estratègia del PP català. El PP sempre ha sabut que ni a Catalunya ni a Euskadi -on el vector identitari és poderós- podria rascar mai res. No obstant això de vegadaes ha intentat mantindre les formes per intentar tindre algun link territorial i personalitat pròpia. Tanmateix l'última estratègia del PP des del començament del procés és la contrària. El nomenament d'un radical, trist i superb com Albiol és la demostració de l'assumpció de la marginalitat del PP a Catalunya a canvi d'obtindre més vots a la resta d'Espanya. D'alguna manera es sacrifiquen tots els peons de Catalunya per dominar el tauler amb les peces restants.

El PP valencià de manera inconscient porta un camí semblant. El partit més corrupte d'Espanya -el PP valencià- té una imatge molt bruta. Remontar eixa imatge és certament complicat i requeriria un cost polític i personal que ningú del PP sembla voler assumir. En eixa situació de desinterés del conjunt de l'organització per la seua delegació valenciana ha deixat els populars valencians a la deriva ideològica. En eixa deriva l'única cosa que ha sabut fer Bonig i el seu equip és intentar buscar alguna zona de confort que sempre funcione per sentir un punt de descans davant els continus incendis judicials que marquen la seua agenda. Han acudit al blaverisme clàssic que funciona bé en el vot dur de la dreta valenciana. Dir "los catalanes nos invaden, nos roban la paella i quieren que hablemos como ellos" és una fòrmula que funciona prou bé en el vot dur del PP valencià. Ara bé, eixe vot ja està captat. Potser tindran un punt d'ànim per mobilitzar-se però no és prou l'ham per pescar fora de la piscifactòria.

El PP no necessita mantindre els vots. El PP necessita recuperar votant o fer-ne de nous i el relat que millor funciona entre els valencians per captar és un cert xovininisme (somos los mejores) d'èxit siga real o fictici. El relat del capità moro que ho paga tot és ascentral entre l'electorat valencià. Bàsicament perquè s'unix a l'èxit, la il·lusió, la prosperitat, l'ascens econòmic i social que són els marcs més rellevants de la dreta económica.

L'estratègia del PP valencià és una estratègia reactiva, defensiva, trista, i exògena. Intenta captar el vot assenyalant bàsicament Compromís com un cavall de Troia de Puigdemont o de la CUP. I és cert que la por funciona per mobilitzar però no per a seduir. La por funciona per fer que uns pocs semblen més però no per a ser-ne més de veritat.

La sensació que dóna des de fora es que el PP ha donat per perduda la Comunitat Autònoma Valenciana i s'està albiolitzant situant-se en un extrem del tauler ideològic. Ni usa el relat de la serenitat, ni usa el marc del sentit comú, ni usa el marc de la doctrina econòmica que serien relats més exitosos per a la captació i reviscolament. Ha buscat el valor refugir de "els altres fan por, nosaltres et protegirem".

L'esquerra política podria aprofitar esta mala ubicació i radicalització del Partit Popular valencià per donar llum i visibilitat a altres opcions del mateix arc ideològic. La inexistència d'una dreta civilitzada i serena com a opció per als valencians pot ser un problema greu en la interacció ideològica.

El PP està ferit greu. L'ultradreta blaveroespanyola intentarà armar alguna proposta de sigles que no arribarà al 3% però pot desgastar per conflictualització molt especialment a Compromís. Ciudadanos oferirà Cantó com a partit-persona sense una proposta que conega realment la realitat valenciana. I Demòcrates Valencians intenta bastir un centre valencià modern i afirmatiu semblant als de Catalunya o Euskadi.

Sense cap dubte és un moment ideal perquè l'esquerra parle del tauler complet i abandone les mirades de gaidó per mirar de front a la política.





Una finestra d'oportunitat per a Demòcrates

Ja he dit en altres ocasions que una força política té més força com més política és. I el major valor afegit de Demòcrates és la seua ubicació central en un moment de polarització on les estridències tenen molta visibilitat. Ara els pols concentren l'atenció mediàtica però quan les paperetes cauen les coses solen ser molt diferents.

Desconec els recursos econòmics amb els quals compta Demòcrates per afrontar el seu itinerari polític. Són un element fonamental però hui en dia es pot fer proselitisme de forma barata si es té creativitat i imaginació. Per tant, si es tenen esdevenen un avantatge i si no es tenen no resulten un obstacle insalvable. L'element primordial hui en dia són les persones que integren el projecte (el casting) i el guió o narrativa política per construir un relat nou, alternatiu i diferenciat. I això no costa diners. Escampar-ho probablement sí.



Demòcrates té una oportunitat molt important i molt interessant d'observar i seguir per moltes i diverses raons.


  • És un nou intent de trencar amb una anomalia històrica de no tindre valencianisme de centre o fins i tot de dretes. El vincle de valencianisme i esquerra és un axioma erroni que dificulta molt l'enteniment del conjunt de la política identitària. El comunitarisme o identitarisme (nacionalisme en la seua forma més coneguda)  es basa -entre molts altres- en vectors com ara la tradició, la història i una certa mística patriòtica que solen ser marcs bàsics de la política conservadora. Quan eixos marcs se situen en l'esquerra semblen transplantats i requerixen moltes explicacions. 
  • És el primer intent des de la transició de fer-ho des de posicionaments d'herència fusteriana de conciliació. Hèctor Villalba ho va intentar en les darreries d'Unió Valenciana i també després Units per València va ser un intent més modest que sempre acabava per caure en els tics del pack blaver com ara l'anticatalanisme obsessiu i l'anarquia ortogràfica. Són les dos potes d'un evident complex d'inferioritat respecte a un altre territori. Prestar-li massa atenció a Catalunya és sempre un problema polític per als valencians. En la transició ho va intentar Francesc de Paula Burguera amb el PNPV i també la Unió Democràtica del País Valencià però he de confessar que crec que en la transició és possible trobar antecedents quasi de qualsevol moviment ideològic perquè la hipermobilització política va donar lloc a una disgregació enorme. 
  • No és un partit nascut de i per a la Ciutat de València. Fins ara estàvem acostumats a que tot el valencianisme moderat, centrista o dretà girara sobre l'eix de la capital. Un mínim repàs de la composició de Democràtes trenca amb eixa idea trobant presències rellevants de les comarques més valencianistes. No és un partit de capital i probablement la capital i els nuclis urbans en general siguen el seu primer i major repte, però com a punt de partida tindre un partit desconcentrat és una molt bona qualitat per a un partit valencianista. 
  • La cojuntura política pot ser molt favorable. Per primera vegada és possible que la tanca electoral estiga en el 3%. Això pot permetre a una força política extraparlamentària somniar amb la sorpresa. La baixada de la barrera eletoral sent important no és la part més important de la cojuntura. La part més important és el posicionament de cada partit i la interacció actual que obre una finestra d'oportunitat realment magnífica per a un partit com Demòcrates. 
    • El Partit Popular pateix un procés d'albiolització evident. Acorralat per la corrupció, sense una proposta política estatal que no siga resistir, actúa a la defensiva intentant recuperar zones de confort de la dreta valenciana fetes per a un públic fanàtic o de vot dur. L'estratègia del PP és demanar el vot per evitar la catalanització dels valencians. Un perill, si més no, fantasma que segurament hi ha molta gent que es vol creure però amb eixa estratègia és dificil abordar el centre polític que és on està la major part de votants. Quan el PP ha guanyat espais ha sigut per elaborar un missatge triomfalista i xovinista. La glòria -obtenir-la i oferir-la- sembla ser un placebo electoral que funciona molt bé amb els valencians. En tot cas, un PP trist i obsessiu temàticament és una albiolització com un piano. 
    • Ciudadanos és el substitut necessari del PP i per això haurà de fer un viatge cap a la dreta molt agressiu des del punt de vista identitari. En la resta de vectors podrà ser reformista i regeneracionista i molt liberal en economia. Però haurà de fer propostes molt nacionalistes espanyoles i molt recentralitzadores si vol superar al PP. Precisament eixa lluita per l'hegemonia de la dreta deixa al descobert el flanc central. Ciudadanos, de moment, representa una classe urbana emergent amb codis polítics d'una certa modernor que no es qüestiona les bases del sistema econòmic. Però a la Comunitat Valenciana no ha sabut trobar un enganxe social valencià. No hi ha link territorial. D'alguna manera no hi ha Ciutadans valencians, però una franquícia de Ciudadanos que té un punt de venda obert a la nostra autonomia. Tot això fa que realment el centre valencià no tinga una competència massa ferotge. És relativament fàcil anar fent. 
    • El PSOE és un partit sotmés a la por. Viu permanentment amb la inseguretat de tindre minada l'autoestima. La major part de les coses les fa perquè les altres alternatives els hi feien més por. No atrevir-se en lo polític permet resistir però mai crèixer. El PSOE valencià té un perfil neutre basat en la gestió aproblemàtica i asintomàtica (ni se nota, ni se mueve, ni traspasa). Això permet mantindre el nivell de rebuig baix però no augmenta el nivell d'adhesió. Sense creativitat política no hi ha avanç i el PSOE està atorat per mil espasses que fan que qualsevol moviment siga perillós. Si Demòcrates aconsegueix situar-se dins de l'ideari del centre progressista amb propostes reformistes i regeneracionistes però sense generar rebuig en el món progressista pot trobar-se amb molts vots experimentals i alternatius que vindrien del món socialista. 
    • Compromís va molt bé governant però té un problema greu d'equalització i distorsió que val la pena analitzar en un article més llarg. Bàsicament Compromís és un grup de música que mai no sonoritza abans de tocar i després sona molt desequilibrat perquè tots els instruments volen ser protagonistes durant totes les cançons. A més, Compromís està replegant tot el nivell de rebuig del treball de govern i en canvi dubte que estiga replegant tot el nivell d'adhesió de les coses -moltes- que s'estàn fent bé. Amb Compromís sorgeix una dissociació cognitiva. D'una banda s'observa el famós efecte de la moquetització, és a dir, com actuen amb força de govern i vocació de centralitat amb una eficaç gestió i treball diaris. Però per una altra banda se li apeguen tots els excessos i errors, tota la càrrega ideològica de l'acció de govern se li assigna a Compromís. D'alguna manera els encerts es reparteixen però les errades són totes per a Compromís. Podemos viu al marge. És precisament eixa excessiva càrrega ideològica ansiosa i maximalista la que permet tindre una finestra d'oportunitat de Demòcrates si aconsegueix bastir unes propostes madures i prudents basades en el treball, el rigor i el trellat. I sobre tot una oferta de pactabilitat útil. 
    • Podemos s'ha instal·lat amb goig a la radicalitat. Podemos ha passat de ser el partit que no era "ni de izquierdas ni de derechas" a presentar un projecte que combina les ocurrències polítiques amb les propostes de fons d'una manera un poc desordenada i amb contraprogramació interna. Per les raons que siguen és el partit amb més nivell de rebuig i per tant qualsevol partit que s'acoste a Podemos acabarà esguitat de rebuig. Situat a un extrem del tauler té la maniobrabilitat curta i la pactabilitat justeta per superar la seua habitual supèrbia política de l'esquerra radical clàssica. A Espanya ha trobat un sostre electoral claríssim que tot i ser molt alt i contribuir al pluripartidisme  -tan necessari- és inconsistent per configurar-se com alternativa de govern. Podemos és el partit que més aconsegueix mobilitzar l'electorat de qualsevol altre partit. I no tinc clar que siga capaç de mobilitzar el seu quan la tormenta siga perfecta. 
  • Demòcrates té els avantatges de la marca blanca. Té un preu (barrera d'entrada) baix i la seua expectativa de qualitat és que siga funcional i pràctic. Les marques blanques en política funcionen com una idealització d'enamorament. Tot allò que desconeguem de l'altra part de la relació política ho emplenem amb coses positives. Com que encara no han governat tot són paraules i la poesia política pot funcionar molt bé durant cert temps. Un altre avantatge de ser marca blanca política és que ningú se n'ocupa de tu. Tots els competidors del mercat estàn pendents de les altres marques potents. La praxi més habitual i recomanable sol ser minusvalorar la marca blanca que no es considera competència i si algú et fa cas i et menciona això fa augmentar la notorietat. La notoriteta en els inicis de qualsevol producte és un dels favors més grans que et poden fer. Ningú no compra allò que no coneix. Podemos i Ciudadanos han viscut uns pocs anys de marca blanca i ho han sabut aprofitar fins que el blanc va desapareixent a base de decisions i posicionaments. Però és freqüent que l'electorat vote novetat especialment quan la novetat encara no té un alt nivell de rebuig o radicalitat. 
  • També parlàvem de la interacció política o efecte Borgen. En un entorn pluripartidista de dos pols estancs i sense interconnexió la presència d'un partit frontissa que entrene el diàleg i -sobretot- la paciència multiplica el valor d'un partit com ara Demòcrates. Hi ha grans possibilitats que el pack PP-Ciudadanos empate amb el pack PSOE-Compromís i serà molt determinant fer calculs perquè amb pocs escons es pot ser molt decisiu. Demòcrates pot presentar-se precisament com el garant per evitar el segrest podemita i la radicalitat del Pacte del Botànic. Això pot ajudar molt a relaxar l'ansietat i la distorsió de Compromís. Tot i que està per vore quin serà el grau de cohesió de Compromís seria absurd pensar que una ferramenta tan important per al canvi social com és governar siga desaprofitada per Iniciativa, Verds i Bloc. En tot cas com ara es veu amb el Partit Nacionalista Basc o Coalició Canària es pot ser molt menut i molt important. 

Demòcrates és la novetat més important de la política valenciana. No és nova política però és política nova. La nova política ha demostrat envellir molt prompte. Esperem que la política nova aporte novetats a un panorama polític que exigeix centralitat, calma, prudència, diàleg, consens, convivència i trellat. Molt de trellat. 



copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com