Cap a un 9 d'Octubre útil i en pau

Les mobilitzacions del 9 d'Octubre de les últimes dècades intenten impregnar de reivindicació i afirmació identitària les habituals activitats lúdiques que formen part de la programació de la festivitat arreu del País Valencià. Eixa finalitat és lloable i desitjable. S'entén que el 9 d'Octubre no ha de ser només un espai d'oci i entreteniment sinó també un espai de pensament crític. 



Les mobilitzacions de convocatòria com les manifestacions i les concentracions són en certa mesura tant una mostra de normalitat democràtica com una anomalia del seu funcionament. Arribes al carrer perquè no tens espai en les institucions, no tens espai suficient per canalitzar la teua visió del món.
La transició democràtica encara recent en termes històrics ens va deixar una litúrgia basada en l'ocupació de l'espai públic com a manifestació de poder. Des de Fraga, fins el 15M o el misticisme de la manifestació valenciana del mig milió o ara el sobiranisme intenten que "els carrers" siguen d'algú. Les estadístiques diuen que els valencians ens manifestem el doble que els alemanys i el triple que els portuguesos. En canvi el nostre nivell d'associacionisme és molt més baix que el d'eixos països. Sembla que el caràcter mediterrani està més a prop de la catarsi puntual que del treball continu de mediació en el pensament col·lectiu. I més si ara unim les xarxes socials com a abocador de mobilització real.

El dret a manifestar-se és inalienable. És un dret fonamental. Ni el qüestione ni el pose en dubte. La qüestió com sempre està en la intensitat, la duració i la freqüència. En l'imaginari valencianista d'arrel fusteriana sembla que hi ha dos litúrgies bàsiques en Octubre i en Abril. Tanmateix, en algun moment ens hauríem de plantejar si les dos litúrgies són útils i estan donant algun tipus de resultats.

Evidentíssimament qualsevol canvi en esta praxi política de la mobilitació semestral en acte de convocatòria pot ser interpretat com una rendició o un retrocés. Es pot interpretar tota esta reflexió com un efecte de la por i una victòria dels intolerants i odiosos. Confie en que la teua interpretació siga més freda, menys testosterònica i més comprensiva.

Escric el dia 6 d'Octubre. Ens acostem a una diada policial i tensa. No sé si eixa és la imatge que volem donar els valencians del nostre dia. Si la finalitat de la manifestació és la cooptació i l'expansió d'algun tipus de forma de pensament podem dir que després de quatre dècades de manifestació el sistema no està funcionant. La última enquesta del CIS situa els sobiranistes valencians -implícitament pancatalanistes- per baix del 1%. No ho tinc comprovat però pot ser el pitjor resultat de la sèrie. Advertència per a blavers: això també demostra que la teoria de l'adoctrinament és ridicula i grotesca per molt que Ciudadanos i el PP la repetisquen cent vegades.

Dimarts la policia tindrà dos opcions: rodejar als potencials agredits o rodejar als potencials agressors. En qualsevol cas la presència policial dibuixarà una situació anòmala i tensa i perfectament estèril per a qualsevol finalitat de persuasió ideològica.

Entenc el concepte de resistència i entenc el concepte de No pasaran però honestamanet crec que seria més intel·ligent fer modificacions al plantejament actual. La jornada del 9 d'Octubre és ara el millor escaparat per a l'odi perquè la dispersió afavoreix l'escaparat perfecte per als odiadors. Crec que ja va sent hora d'acudir tots junts a l'acte del matí i concentrar en eixe moment l'escenari de qualsevol hipotètica tensió.

Si l'element de reivindicació i mobilització es vol mantenir s'hauria de ser més intel·ligent en el camp de batalla (use llenguatge bèlic perquè és el que sembla). La ciutat de València és el pitjor escenari.. De fet la ciutat és i ha sigut el gran problema. Actua com a catalitzadora dels pitjors impulsos ideológics valencians. Ningú com la capital aconsegueix reunir tantíssim odi. La ciutat de València no mereix ser l'escenari continu, sistemàtic i invariable de la mobilització identitària valenciana. No ha demostrat merèixer-ho. A cap altra ciutat valenciana passa el que passa al Cap i Casal. És trist. Potser vergonyós. Però és així. Som un país de comarques i ciutats menudes amb una capital que mai no arriba a liderar res. Llàstima però traslladar i diversificar els actes de pensament i afirmació pot ser una ferramenta més útil que una manifestació on hi pot haver més policies que manifestants.

Qualsevol instrument de comunicació ideològica ha de tindre objectius clars més enllà de la simple expressió. Eixos objectius han de ser proporcionals, possibles i útils. Ara mateix, la manifestació de la vesprada suposa més un problema que una solució. Sempre tindrem coses que reivindicar, però hauríem de trobar els instruments més adequats en cada moment. Hi ha vida més enllà dels actes de convocatòria massius.

L'any passat vaig anar a la mani i vaig passar por i tristesa. No sé si això és el que volem per la nostra festivitat. 

46



Este año te hiciste mayor sin hacerte viejo. El laberinto de la casualidad te llevó donde nunca imaginaste y siempre deseaste Pareces condenado a llegar a la cima de pequeñas colinas para caer rodando hasta un falso esplendor en la hierba. Por lo dificil, como decías a tu tío.

Convertido en un prófugo de la injusticia, el correo del zar que lleva su propio mensaje al lado contrario de donde le ordenaron, el resistente del Alamo que siempre fuiste, el peor de los siete magnificos.
Aceptar que dedicaste demasiado tiempo a intentar encajar en un puzle al que le faltaban piezas. A levantar la cabeza para darte cuenta de tu propia presencia. Aprender a decir nunca jamás para después olvidarlo. El camino es largo y cada etapa es diferente. No importa si al final llegas al mismo sitio. Haces lo que nuna dijiste que harías y olvidas lo que un día fuiste para no morir en el lodo de la incoherencia. Los errores parecen decisiones posteriormente acertadas.

Pasaste por la ceremonia más importante de tu vida a tu estilo. Peculiar. Personal. Saltaste al precipicio del compromiso rompiendo juntos los cristales de las ventanas de lo convencional. Cada grano de arena de playa fue un segundo compartido en el reloj de aquel atardecer que amenazaba tormenta y nos regaló una luz ténue. Una luz incondicional.

Aunque sigues como siempre, sumergido entre algas de expectativas inclumplidas, de incomprensión bidireccional, de asimetrias de percepción. Por fin ya no viajas solo aunque no compartas maleta. Ella te acompaña aunque muchas veces no te entienda.

Escribes para contarte cosas cuando la memoria falle. El recuerdo de un recuerdo. Escribes para meter las palabras debajo de la alfombra no sea cosa que alguien venga a limpiar y te las quite.
Relatos de la pluma y el viento que sigues leyendo escondido detras de esa mirilla que te permite apuntar de lejos a una realidad fantasiosa.

Este año volviste a tu tierra prometida y te hiciste profeta de todo lo que sucedió en el pasado. Descubriste traidores leales y cobardes valientes. Contaste ovejas para despertar de una pesadilla. Te apuntaste al bando de los que no tiene bando.

La arquitectura de tu vida se improvisa con planos dibujados a mano. Las piedras se convierten en una manera de sentirte cerca de la tierra. Los espacios compartidos te hacen sentir un anfitrión ausente. Te atreviste a arriesgarte y a seguir tus obsesiones. Y el diagnóstico fue locura transitoria pero el resultado es un horoscopo autocumplido.

Cuando decidiste atreverte todavía no sabías a qué hacerlo. La música fue un salto con pèrtiga inesperado y benevolente. Todavía te pones rojo cuando se rien de ti. Quizá por eso te escondías detras del micrrofono. El viaje fue bonito mientras tuviste aire para soplar las velas. Cuando hubo que remar ya no te quedaban fuerzas para llegar al siguiente puerto. Ya no te quedaba aire para entonar un mea culpa. Ya no llegabas a las notas más agudas. Ya todo era escalar una catarata.

No sabes cómo la escalera de caracol acaba en el piso que nunca esperaste. Acabas por hacer lo que deseaste de una manera inesperada y caótica. Tanto que tu cuerpo va cambiando sin que te des cuenta. Hasta que te pones frente al espejo y ves lo mismo que veías pero escondido detras de unas canas. Sin cambios pero totalmente transformado. Necesitas desmontarte para entenderte. Para aceptar que nunca llegarás a ser lo que nunca quisiste ser.

La tristeza sigue ahí siempre. Acechando. Esperando en la almohada a que te acuestes sobre ella.
Desde aquella infancia feliz, ausente de miradas ajenas, llena de ingenuidad metida en sobres de  cromos intentas parecerte a casi nadie. Desde esa mirada de niño triste te deseo que la razón no nuble tus sentidos. Y que el sentido de nada nuble tu razón. 

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com