Què és la integració lingüística passiva i per què hauries de practicar-la?

La meua familia és un cas sociolingüístic molt peculiar. Mon pare és fill d'una familia d'immigrants valencians al Port de Sagunt des de la zona de La Costera (Xàtiva en concret). Heu llegit bé, són immigrants valencians dins del País Valencià. Mencione específicament eixa paraula "immigrants" perquè el Port de Sagunt era exactament això als anys 50. Un poble on ningú era nascut i tot el món era arribat. Així es va gestar un laboratori sociolingüístic magnífic on podeu imaginar que el Port era una illa lingüística castellanoparlant dins del seu entorn geogràfic valencianoparlant.

Per què som una família peculiar? Perquè la família de món pare mai no va renunciar a parlar en valencià. De fet les famílies valencianes s'agrupaven en alguns carrers concrets del Port de Sagunt. Dins de casa de mon pare el valencià continuava sent llengua vehicular de sentiments, raons i tots els àmbits de la vida. En casar-se mon pare va passar una època (fins que jo vaig complir 4 anys i la meua germana va nàixer) de dubte lingüístic respecte al traspàs de l'herència cultural. Des dels 4 anys mon pare només em parla/ens parla en valencià. Una autèntica heroïcitat lingüística quan tot (absolutament tot) al teu voltant és en castellà.

Més enllà d'aquesta admiració cap a la perseverància lingüística de mon pare el cas familiar pot ser cas d'estudi. Durant 22 anys jo era exclusivament castellanoparlant. De manera que mon pare parlava sempre en valencià i jo parlava sempre en castellà. La conversa fluïa de manera natural. Evidentment sempre he tingut una predisposició positiva cap al valencià i em resultava fàcil entendre i (no tant) llegir/pronunciar o parlar unes poques frases.

Per això crec que puc parlar de les diferents fases que pot passar un castellanopensant-castellanoparlant que té una voluntat d'integració lingüística.

La primera cosa que cal dir és que el valencià no és una llengua fàcil de parlar. Com a llengua llatina és una llengua fàcil d'entendre però no de parlar. Les vocals obertes i la sonoritzacions de consonants són complicades quan vens del castellà. Dic això perquè l'exigència d'integració lingüística activa (parlar en valencià) hauria de dimensionar-se adequadament segons l'edat i la capacitat. En canvi la integració lingüística passiva crec que és accessible a tot el món vinga d'on vinga i en poc de temps. És només una qüestió d'actitud.

La integració lingüística passiva seria una voluntat de comunicació amb el teu interlocutor quan parla en valencià sense que eixe interlocutor haja de canviar de llengua. Una praxi que a casa és ben comuna: cadascú parla una llengua i el procés comunicatiu és complet. Ja està. Senzill.

Per tant, quan l'Estatut d'Autonomia parla del dret d'usar-la i el dret de conèixer-la em sembla una definició incompleta. El dret a usar-la exigeix l'obligació de conèixer-la però no combregue amb la posició maximalista de l'obligació d'usar-la com a obligació de parlar-la ni tan sols en l'administració. Com a administrat jo el que demane és que m'entenguen en la meua volutnat comunicativa. Si el meu interlocutor m'entén jo no li demane que em parle amb el mateix codi que gaste jo. Crec que un matís tan senzill podria ajudar a la convivència lingüística: jo tinc el dret a usar-la i tu tens l'obligació d'entendre-la.

Per a mi és fonamental, en termes de marqueting lingüístic, rebaixar les barreres d'entrada al valencià. La primera etapa de la integració lingüística global és entendre una llengua. La última etapa és parlar-la i escriure-la. He escrit diverses vegades sobre marqueting lingüístic i crec que el valencià/català té problemes d'argumentari comercial que li són inherents a les posicions de resistencialisme lingüístic. Rebaixar el to amb la necessitat de comprensió em sembla un pas fonamental. Jo no necessite que el meu metge em parle en valencià, el que necessite és que l'entenga i no em faça canviar la llengua que millor expressa les meues necessitats.

Sé que un món binari i polaritzat les posicions mixtes no són benvingudes però honestament ho dic perquè ho he viscut en la meua persona i els meus amics. Tinc amics que primer han comprés, després han parlat i en tinc un que, fins i tot, ha acabat estudiant filologia en edat adulta i ara ensenya valencià. La paciència, l'autoestima i la proactivitat donen fruits. El meu poble n'és una mostra. Fa temps les coses en valencià eren absolutament minoritàries. Ara és més freqüent vore un espectacle d'Eugeni Alemany o Xavi Castillo al Port que a Sagunt. Cal prestar molta atenció a les majories que xiuxiuegen perquè vivim en un moment on tot el món crida.

Però, si continuem avançant: per què algú hauria de practicar la integració lingüística (passiva)? Què guanya?

Fent una reflexió i anant més enllà dels tòpics habituals (importantíssims però ja estan explicats cent vegades) dels avantatges neuronals del bilingüisme i també de les possibilitats laborals (dins de l'administració fonamentalment) crec que val la pena començar un procés d'integració lingüística per diverses raons:

* La integració en una comunitat lingüística de proximitat permet accedir a nous recursos culturals. En el meu cas, com a introvertit, m'ha permés anar a concerts amb poca gent i música excepcional. Simplement la gent no va pel prejudici de ser música en valencià. No ho he entés mai però a mi m'ha donat la possibilitat d'estar a dos metres del meu grup favorit sense espentes i cantant com si s'acabara el món. Fins i tot he pogut parlar amb ells o fer-me fotos. Clar que he anat a vore a Muse i a Coldplay però he pogut escoltar Sant Gatxo i Tardor quasi tocant-los. Això ha passat també amb la literatura. El predomini de la novel·la llarga en valencià i castellà sempre m'ha fet arrere a l'hora de llegir. Només Quim Monzó em va motivar amb relats breus. El vaig conèixer al Persones Humanes on vaig arribar per no tindre prejudicis lingüístics. Si entenc una llengua per què no mirar dins de la seua comunitat com puc aprendre. De fet, el grup de música de la meua vida (Sau) eren catalans (encara no parlava valencià) i amb ells vaig entendre que el compromís lingüístic no és parlar del valencià sinó parlar en valencià. Pràcticament cap lletra de Sau parla sobre el català o ser català. Només 11 de Setembre, una cançó en tota la discografia. I Boig per tu va ser la cançó que va fer que el català aplegarà a ser mainstream a Catalunya i també al País Valencià en uns anys 90 certament complicats. Entendre (entendre) una llengua és una porta d'entrada a un fum de coses interessants.

* Una nova mirada. Com a castellanopensant amb voluntat d'integració lingüística passiva em recorde mirant cada dijous a la nit el Persones Humanes. Ara m'està passant amb Escandinàvia. Mirar el Persones Humanes era mirar el primer Late Night de qualitat fet a la península de tota la història de la televisió. I jo el mirava perquè no tenia prejudicis respecte a la TV3. Gràcies a això vaig començar a estirar del fil de com a Catalunya es plantejaven moltes coses de manera diferent al meu poble (no hi havia Internet). I quan va començar Internet em vaig llançar a llegir documentació de Convergència Democràtica de Catalunya que era qui jo havia identificat com a més modern i europeu que qualsevol altra praxi política espanyola o valenciana (i mireu que la Unitat del Poble Valencià ja era prou moderna). Llegint articles de Jordi Pujol (gran defraudador fiscal i gran pensador al mateix temps) vaig accedir a un canvi de punt de vista que em va assistir d'autoestima política per a defendre les meues idees (no marxistes). Havia crescut en un poble on el marxisme es respirava i no es corresponia amb la meua manera de mirar el món. No tindre prejudicis i entendre el català (encara no el parlava) em va obrir una finestra a Europa a través de Catalunya. No cal dir la decepció que tinc ara tot i entendre el sobiranisme com a una eixida possible. La qüestió és que eixa frase que diu: "una llengua és una manera d'entendre el món, és real. Entres un altre àmbit immersiu on les coses es miren d'una manera nova i diferent. I això afecta a tot.

* L'arrelament. En un món digital globalitzat i líquid la capacitat per a establir vincles amb l'entorn genera benestar individual i col·lectiu. Saber que n'estàs assumint la responsabilitat del tros de terra que habites permet a moltes persones sentir-se més a gust mentalment i físicament. Sembla molt filosòfic però és cada vegada més palpable. Saber d'on ets i on vius té a vore amb la permanència i amb la trascendència que en una societat ociosa és la base de la felicitat.

* La integració en una comunitat de confiança. Com a valencianoparlant amb "síndrome de l'impostor" he pogut observar patrons de conducta. En els pobles menuts el valencià és la llengua que identifica als natius. Parles valencià amb aquelles persones que formen part de la teua comunitat de confiança. Aquelles persones a qui coneixes i amb les que confies; i parles en castellà amb les persones que no coneixes i (per tant) desconfies. Este sistema que sembla arcaic té una nova dimensió amb la digitalització perquè la desconfiança s'aferma amb l'anonimat, la pèrdua de lligams de proximitat geogràfica i la pantalla individual. La gestió de la incertesa és la clau de les societats digitals. I la intercetesa és desorientació. I la desorientació demana senyals. Per tant, les comunitats de confiança seran cada vegada més importants. A la Xina això ho treballen amb la famosa baremació publica de bon ciutadà.

 

A Europa hem de ser més respectuosos amb les llibertats públiques però el mecanisme de les comunitats de confiança serà imparable i inconscient. Evidentment, d'inici ja cal trencar el binarisme si parla valencià és de fiar, si no parla valencià no és de fiar. La vida no funciona en on i off. Ara bé, si parla valencià, escriu en valencià i escriu sense faltes la probabilitat de que forme part de la teua comunitat de confiança en termes d'estandar de comportament moral (pagar els deutes per exemple) és molt més alta que si ni tan sols diu que el puga aplegar a entendre. Com a friki de Dinamarca estic en dos grups de Facebook com a observador. Són Españoles en Dinamarca i Catalans a Dinamarca. Els dos grups funcionen com a comunitat de confiança basades en la llengua.

 

En el de Españoles hi ha continues "intrusions" de persones no espanyoles que parlen castellà. En el de català la comunitat de confiança ha creat fins i tot una colla de castells. La comunitat creada per Catalans a Dinamarca és més menuda però és més densa i els llaços són més estrets. Si això ho barregem amb la teoria de la dilució de responsabilitat de l'experiment Bystander entendrem i assumirem que les comunitats humanes de confiança són la base de la civilització. Per a les persones que puguen pensar que estic sent racista o alguna cosa així, els recomane lectures antropológiques respecte a com la pulsió competició-cooperació entre humans ha permés el progrés de l'especie humana. Cooperem en grups relativament reduïts i el gran èxit de la humanitat després de la Segona Guerra Mundial és haver entés esta cooperació en cercles concèntrics fins el reconeixement de la comunitat de confiança més gran del planeta: la humana.

 

Per tant, no estic fent una praxi excloent sinó afirmant una dimensió positiva respecte a les comunitats lingüístiques no gegantines com ara l'anglés i el castellà. A Dinamarca fan cada vegada més complicada la llengua fins el punt de la burla de Noruecs i Suecs. I crec que la idea és que la societat danesa està basada en la confiança i necessiten saber qui comparteix el codi principal per a evitar la traïció de la possibilitat de rebre més del que aportes de manera permanent. El valencià-català pot convertir-se en una comunitat de confiança en un món global digitalitzat perquè és una llengua que té garantia de proximitat. Pose un exemple: cada vegada em pega per un tema i he de saber-ho tot sobre això. Però no puc abastar tot el planeta. Clar que mire coses en castellà. Ara m'ha pegat per la superdotació i la seua relació amb la creativitat. Tinc dos possibilitats: comunicar en castellà i comunicar en valencià.

 

Si comunique en castellà tinc moltes possibilitats de tindre seguidors de tota llatinoamèrica però la meua voluntat en estudiar este tema és ajudar a xiquets reals i per a això necessite que siguen valencians. Per tant, comunique en valencià perquè m'assegure que si una familia té problemes d'educació amb el seu fill/a superdotada i em vol contactar podrem fer-ho fàcilment. Hem creat un llaç de confiança. I això és indiferent de la llengua que parlen en eixa familia. La idea és que si m'entenen és perquè em volen entendre.

La creació de les comunitats de confiança va molt més enllà del que sembla i té efectes econòmics, culturals, socials. En termes mercantilistes la integració lingüística passiva té una ràtio de cost benefici enorme. També podem parlar un altre dia de la integració lingüística activa però té més cost. Això simplement és un fet. Parlar una llengua és més complicat que entendre-la. Entendre el valencià és fàcil i barat en termes d'energia consumida en l'aprenentatge.

 

I els beneficis són enormes en comparació amb els costos.El següent pas serà demanar que ningú no es canvie de llengua davant de tu. També és exigir respecte per a la teua intel·ligència i capacitat. Entendre el valencià és fàcil. Demana que la gent ho faça també és fàcil. Només cal dir "no te cambies, te entiendo perfectamente".