Alarma// La Societat de la Por (I)

Supose que tots hem escoltat les versions conspiratives de col·lectius organitzats que detenten un poder tan absolut com per a dominar el comportament de tot un conjunt social. Llegendes urbanes, mites històrics sobre extraterrestres, coincidències naturals que han creat peregrinacions. La figura del poder en l'ombra sembla necessària per a cobrir la necessitat de control de la ment humana. Acceptar que les coses no tenen cap sentit i que sorgeixen d'un caos coincident és molt més complicat que creure en un pensament màgic divinitzador pel qual hi hauria un ens, un ull omniscient que ho domina tot.

Esta versió trobe que parteix del pensament metafòric del conjunt social amb perspectiva del cos humà. Ha d'haver un ordinador central. Les coses passen perquè un cervell les pensa. No deixa de ser anecdòtic que un animal tan emocional com l'humà tinga la permanent sensació de que les seues decisions són racionals.L'impuls de racionalitat és el que ens condueix a pensar que les coses tenen una relació causal en lloc d'una relació casual.Dic això perquè he crescut en un poble on el marxisme era una escola d'iniciació ideològica per la potència del moviment sindical-obrer i associatiu. El marxisme és una teoria que intenta racionalitzar el caos en un moment on encara es podia intentar. Hi ha un poder omniscient (divinitat) que seria el capital. El capital és un monstre sense rostre. És necessari que no tinga rostre perquè així resulta indefinit i abstracte. Després vorem com de necessària és l'abstració en la creació de la por. També hi ha un culpable (el propietari del capital) i un altre ens abstracte col·lectiu i grupal que forma part de la teoria de la salvació (el proletariat).

 

El fons del marxisme és un binarisme maniqueu i una teoria que interpreta totes les relacions humanes com a relacions de poder conflictual. Deixa per explicar la quantitat de conductes cooperatives dels humans que no responen a jerarquies de poder.Això passa bàsicament perquè tot és un caos coincident i simultani. I això ens fa por. La fal·làcia de control ens porta a construir noves religions, quan les clàssiques decauen. Volem aplegar a la transcendència a través del bon comportament; no menjant carn, reciclant d'una manera obsessiva o a alimentant gats del carrer o fins i tot demanant perdó per ser de pell blanca les persones que tenen la pell d'un color més fosc. Volem obtindre la salvació a través d'un comportament moralment acceptable en cada moment siga pel grup d'adscripció que siga.Ens fa por morir, però més por ens fa morir i anar a l'infern de la intranscendència.


Les teories conspiratives sempre m'han atret perquè em semblaven simplificacions de la realitat. Em faltaven detalls i em faltaven respostes per a massa preguntes. Per exemple, perquè un sistema tan robòticament perfecte des del punt de vista conspiratiu, com la teoria del patriarcat, enviaria a la major part dels membres del col·lectiu privilegiat a morir o matar a totes les guerres de la història. No té sentit. Per això, les teories que intenten simplificar la realitat en base a un esquema binari (víctima-culpable) opressor-oprimit, un esquema monocausal (una sola causa i una sola relació causal) i un esquema conscient em fan sospitar que darrere no hi ha dades, només percepció, interpertració i subjectivitat.
Esta introducció em sembla necessària perquè el tema que més ocupa la meua ment des de fa dos anys és l'alarma que ha creat una societat de la por.

 

Quan vaig llegir la Doctrina del Shock de Naomi Klein va ser com encaixar un puzle. Tot semblava tindre sentit. Una organització de poder zenital i omniscient ordia una estratègia de sotmetiment conflictual i de submissió jeràrquica. Usava instruments i enginyeria social financera per a crear un problema i després oferir una solució. L'esquema encaixava. Especialment encaixava amb la narrativa audiovisual nordamericana des de fa dècades. Tota la narrativa cinematogràfica americana està basada en la simplificació maniquea del bé i el mal. Per tant, allò que no és el bé, és el mal. La metàfora binarista d'on i off, la creació d'una necessitat i la presència d'un líder resolutiu que aporta la solució. L'esquema era clar: problema- solució- solucionador.


Però des de ben menut he pensat que és extremadament complex posar d'acord a molta gent fins i tot durant poc de temps. Per tant, no sóc capaç de partir de l'ordre conspiratiu, jeràrquic i estructurat per a construir una hipòtesi d'interpretació de les interaccions ideològiques i socials en cada moment històric. No solament per l'existència de cignes negres imprevisibles sinó perquè en realitat la meua hipòtesi és que tot és el resultat d'un caos coincident i simultani.
El detall que em va fer començar a pensar en escriure esta sèrie d'articles és que en la Doctrina del Shock el shock sempre era temporal fins a poder oferir una solució. Però la meua pregunta és: i si el shock no fora temporal sinó que el shock esdevinguera la normalitat?

1 Comments

Previous Post Next Post

Contact Form